Com un riu subterrani, l’eterna polèmica sobre el futur
del català aflora de tant en tant en forma de llibres en el que ja
constitueix gairebé un gènere. Solen ser, com aquest, llibres ben
escrits que en un to amable i amè volen sumar el lector al seu punt de
vista. Des del mateix títol Pau Vidal deixa clar quin és el que ell
defensa. Bilingüisme -ho dic per als neòfits en el gènere- vol dir aquí bilingüisme so cial
: l’intent teòric d’aconseguir que una societat conegui i faci servir
indistintament dues llengües, tot i que, a la pràctica -ho diu Aracil i
ho subscriu el llibre-, només una, la més forta, és coneguda i
utilitzada per tothom, i això va minoritzant i dissolent, en l’ús i en
la forma, l’altra, l’anomenada pròpia.
Què
obliga Pau Vidal a repetir-l’hi al lector? L’hi obliga una retòrica
institucional salpebrada d’enquestes-i corejada pels intel·lectuals
cortesans- que necessita creure’s i fer-nos creure que la llengua,
malgrat tot, es normalitza, i que constatar el contrari és malaltís i
derrotista. El bilingüisme mata és, doncs, i en primer
lloc, un eficaç antídot contra tota mena d’optimismes oficials sobre la
salut del català. Crida des de tots els fronts una veritat incòmoda per a
certs estrategs sobiranistes: que per salvar el català, si és que
encara hi som a temps, cal avançar cap al monolingüisme social (i el
màxim poliglotisme individual).
En el front sociolingüístic, dispara contra l’últim
baluard cofoista: la transmissió intergeneracional. Com que el castellà
s’aprèn malgrat tot i el català s’associa a cultura i benestar, són més
els pares d’origen castellanoparlant que parlen als fills en català que
els d’origen catalanoparlant que hi parlen en castellà. Una anàlisi
simplista en vol deduir que el català avança, però: 1) que parlin català
als fills no vol dir que els fills -immergits en el món real i en la
sovint tan irreal immersió- es facin seu el català i el facin servir; i
2) ningú controla -i aquí és on Vidal s’esplaia més i millor- la
qualitat del seu català. I això explica que, tot i la prima de la
transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a
ritme trepidant. (Es catanyolitzi i, alhora, com a reacció igual de
negativa, es llatinitzi: empri mots en lloc de fer servir paraules.
M’ha reconfortat molt que Pau Vidal-en qui de vegades m’ha semblat
detectar vel·leïtats empramotaires - dediqui un capítol a denunciar-ho.)
La gran trampa que Vidal posa al descobert -la
mateixa que ara mateixmaquilla les dades sobre l’atur- és la que
consisteix a exhibir la quantitat i ignorar o inventar-se la qualitat.
Si fa vuit anys Carod va ser capaç de proclamar davant milions de
televidents que “tots els nens catalans surten del cicle obligatori
parlant i dominant bé el català, el castellà i l’anglès”, quina fe podem
tenir en l’optimisme lingüístic dels nostres polítics? ¿Ens podem
creure ara Mascarell quan -negant contra la ciència que el bilingüisme
sigui un mite- afirma que “el català manté la tendència a la normalitat
plena mentre el castellà no decreix”?
Calaix de sastre
L’únic que retrauria al llibre és un cert desordre, una tendència a no
acabar de destriar la categoria de l’anècdota, que de vegades
difuminamés que no pas reforça la tesi central. També hi sobra alguna
afirmació grandiloqüent i poc rigorosa: “[Podria ser] que, per primer
cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no
desaparegués per falta de comunitat sinó de llengua”. Home, per primer
cop? ¿No li passa ara mateix al gallec? I també hi trobo a faltar que,
citant com cita un munt de lectures interessants sobre el tema, no les
aplegui al final en un índex bibliogràfic.
Ara bé, amb la tesi central no hi puc estar més
d’acord. Subscric del tot -i em felicito que algú que escriu amb la
grapa de Vidal ho difongui i ho divulgui- que el català “no sobreviurà
si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única,
digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat”.
