"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 30 de novembre de 2017

Al meu pare en el seu 75è aniversari.

 
Un dia com avui naixia
fa ja setanta-cinc anys
a Cabra, Córdoba, Andalusia,
un vailet de nom Antonio.

Amb sis anys ja va marxar
amb els pares i una germana
a Catalunya per treballar
i poder-se fer una casa.

A Terrassa va anar parar
i vingueren més germanes
de ben jove ja va pencar
per tal d'ajudar als seus pares.

Venent carbó, dolços i diaris
es guanyava uns dinerets
i estudiant als escolapis
aprengué lletres i fets.

Conegué a una bona pubilla
de la casa dels Benet
amb qui va formar família
som els Carrillo-Marcet.

Vull doncs felicitar
al meu pare estimat  
 i també vull destacar
tot el que m'ha donat.

T'estima, el teu fill Xavi.

dimecres, 29 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Fermín Muguruza & La Kontrabanda - "Yallah Ramallah".


Avui és el dia del poble palestí. Ho celebro amb aquesta cançó del basc Fermín Muguruza.

#FreePalestine.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Joan M. Girona: "Segregació escolar i social encara".

Foto: Diari El Mundo.


L'autor de l'article, el mestre i psicopedagog Joan M. Girona, aporta possibles i factibles solucions a l'enquistada segregació escolar. El gran debat és al voltant de si el dret dels pares a triar escola pública/concertada ha de passar per davant del dret de tots els alumnes a una educació equitativa i amb igualtat d'oportunitats. Al meu entendre, no.

Fa uns dies la Fundació Jaume Bofill va fer públic un estudi sobre segregació escolar. Penso que és un tema molt important i que té una incidència força greu en l’ensenyament del nostre país. Fa una mica de pena que avui s’hagi de parlar i estudiar la segregació escolar i social que pateixen força nois i noies a les escoles.

Dic que és trist perquè ja fa 30 anys (1987) el Departament d’Ensenyament, a instàncies del Programa d’Educació Compensatòria que aleshores existia, va enviar una circular a totes les comissions de matriculació. S’alertava del perill de la concentració excessiva, en alguns centres, d’alumnat en risc de marginació. Es pensava en infants nouvinguts i gitanos de famílies en condicions econòmiques precàries. Malgrat que aquella circular es va repetir en termes semblants un parell de cursos més, el seu efecte va ser inapreciable; a alguna localitat d’Osona se’n va fer cas, però a la resta del país molt poc o gens. 10 anys després (1997), la situació a l’institut Badalona 9 va empènyer a la comunitat educativa del centre a denunciar la conversió de l’institut en un gueto, a causa de les polítiques de les administracions (un institut lloat anys abans per la seva manera d’implementar la reforma de la LOGSE). En aquest cas, els mitjans d’informació se’n van fer ressò i el problema va arribar a l’opinió pública. El departament va reaccionar castigant el professorat.

A l’informe de la Fundació Bofill es denuncia altra volta la situació que pateix una part de l’alumnat i es parla d’alternatives.

Més val intentar algun canvi i no deixar les coses com estan, respectant les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, que perjudiquen moltes famílies i l’èxit escolar es compromet. Les mesures que apareixen a la publicació serien, però, una manera de maquillar la situació. Es parla, per exemple, de canviar les zones de preinscripció, que siguin d’amplitud mitjana, reserva de places per alumnat amb algun desavantatge, xecs escolars, facilitar informació a totes les famílies afectades… La zonificació no és neutra i la dimensió de cada zona incideix en les segregacions; la reserva de places s’ha anat fent amb resultats poc significatius, els xecs escolars afavoririen les concertades; repartir l’alumnat, mesura que es fa a alguns municipis, afecta sobretot l’alumnat nouvingut i l’autòcton no ha de moure’s.

Fer atenció a les famílies seria bàsic: moltes no tenen accés a les informacions i no poden exercir el suposat dret d’escollir centre. No són responsables de la segregació: se la troben i en són víctimes. Els instituts escola, no citats a l’informe publicat, podrien ser una bona alternativa si es fessin extensius arreu. Darrerament se n’han creat alguns en escoles amb alumnat en risc d’exclusió amb el perill de consolidar el gueto ja existent. Parlem de gueto quan l’alumnat del centre escolar no reflecteix la composició social de la zona on està ubicat, quan hi ha més segregació a l’escola o institut que al barri o poble. I es posa en risc la cohesió social del país com ha denunciat el Síndic de Greuges.

Si no entrem de debò a l’arrel del tema, la segregació no acabarà.

¿Per què seguim parlant del dret inviolable dels pares a escollir centre? Fa uns quants anys la mateixa Fundació Jaume Bofill[1] va publicar un llibre (amb una petita col·laboració meva) on el magistrat Eliseo Aja demostrava a partir de la normativa aplicable que aquest dret no existia: era un bé desitjable, però per damunt existia el dret a una escolarització de qualitat per a totes les criatures del país.

Mentre tinguem la triple xarxa escolar es farà difícil evitar l’estratificació social que aquesta organització del sistema d’ensenyament comporta. Mentre hi hagi competitivitat entre escoles, públiques i concertades, i entre elles mateixes, mentre no es pugui parlar de qualitat i projectes educatius semblants... hi haurà segregació escolar.

¿Per què s’han de fer jornades de portes obertes? ¿Per intentar explicar que un centre escolar és millor que els del costat? ¿Per fer propaganda com si es volgués vendre més un determinat producte?

¿És molt difícil arribar a pensar en un sistema de matrícula única? Totes les famílies apunten els seus infants a una oficina de districte, municipal o comarcal, i una comissió amb criteris clars adjudica l’alumnat entre tots els centres de la demarcació sostinguts amb diners públics. No es tractaria de repartir l’alumnat nouvingut o el que té alguna desavantatge, es tractaria d’una distribució equitativa que procurés que tots els centres tinguessin un alumnat heterogeni i proporcionat a la realitat de l’entorn. Potser evitaríem la competitivitat entre centres, ens estalviaríem les jornades de portes obertes propagandístiques i podríem fer-les per exposar els projectes de treball i de col·laboració amb els familiars.

No fa gaire que Ensenyament ha publicat el nou decret d’escola inclusiva. Les línies d’actuació que s’hi proposen estan en contradicció amb una política de preinscripció que permet i afavoreix l’existència de centres guetos.

Si de debò es vol lluitar contra les segregacions escolars que provoquen les diferències socials, ètniques, funcionals… cal anar a les arrels. No ajudaran mai a la cohesió social les xarxes escolars diferenciades, el dret inviolable dels familiars a escollir el centre per als seus infants, la competitivitat entre escoles impulsada per les administracions per les normatives que imposen… I aquí fa falta la implicació i la lluita de tota la comunitat escolar; les administracions públiques funcionen massa per interessos electorals.

Una escola pública de qualitat per a tothom és el camí per apropar-nos a la igualtat, el camí per intentar aconseguir que les diferències no es converteixin en desigualtats.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Siusplau, VAR ja!!

Imatge congelada amb la pilota que ha superat totalment la ratlla de gol.





















Ahir al Barça li van robar dos punts en el seu desplaçament a Mestalla, degut a un nou error arbitral, al no concedir un gol en un xut de Messi on la pilota va entrar clarament abans que la rebutgés el porter valencianista. La passada temporada es produïa una acció idèntica, si cap més clara i tot, al camp del Betis, i aleshores l'arbitre tampoc va concedir el gol. Tenint en compte la mínima diferència amb la què es va acabar decidint el campió de lliga, aquella acció li va sortir caríssima al Barça. Esperem que enguany no es torni a repetir la història i que d'aquí a final de temporada no ens haguem de recordar del gol no concedit ahir.

És urgent l'ús de les noves tecnologies per esmenar aquestes errades arbitrals que poden decidir campionats. El vídeo arbitratge (VAR) és una bona solució, al meu parer, i ja s'aplica en altres campionats. Que no triguin gaire més a implantar-lo, per déu.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Un dissabte qualsevol...


Menjar, beure, parlar, discutir, canalla, amics, coneguts, nous coneguts, sol, jocs, cançons, música, foc, brases, fum, tarda, vespre, nit, beure, menjar, riure, viure...

Gràcies Franc!

dissabte, 25 de novembre de 2017

El folk català per la llibertat.

El grup mataroní La Coixinera en plena actuació, amb la banda de Marcel Casellas.





















Anit es va celebrar al CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) del barri de Gràcia un concert en solidaritat amb els presos polítics catalans, amb la presència d'un extens estol de reputats músics, d'estil folk majoritàriament, d'arreu dels països catalans. L'entrada era gratuïta tot i que s'animava els espectadors a col·laborar amb una aportació voluntària. El recinte es va omplir des de bon principi, a les 21, i l'espectacle es va allargar més de tres hores. Alguns dels artistes participants van ser: Pau Riba, Jaume Arnella, Quico el Celio i el Noi de Ferreries, La Núria Lozano i la Carol Duran de Terrassa, Joan Garriga, Carles Belda, Miquel Gil, Francesc Ribera "Titot", Marcel Casellas...

Una nit per al record.

dijous, 23 de novembre de 2017

El mestre emmascarat.


- Però què dius tu d'adoctrinament!
- Sí, que m'ho ha dit el meu pare, que en aquesta escola adoctrineu.
- Que adoctrinem? Té adoctrinament! I aquí una altra!
- No em fan mal les bufes. És l'adoctrinament el què ens fa mal. A més, el meu pare pica més fort.
- El teu pare? Qui és el teu pare? Superman? O superfatxa més aviat...?
- Poca broma, que el meu pare feia Kickboxing.
- Ah sí? Doncs jo faig lluita lliure.
- Per això vas disfressat amb antifaç i capa?
- Òndia, m'he deixat la disfressa posada? Es que ahir vaig tenir combat...
- I com et fas dir en el món de la lluita?
- L'Adoctrinador!!
- Ah, guai...

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de novembre.

dimecres, 22 de novembre de 2017

El "temazo" de la semana. Ska-P - "Violencia Machista".


El dissabte 25-N se celebra el dia contra la violència de gènere. Malauradament, en ple segle 21 aquesta xacra continua colpejant a la nostra societat i arreu del món. Molts homes continuen abusant de la seva superioritat física, i psicològica, per coaccionar i sotmetre a les dones, si no per assassinar-les directament... 

La clau és l'educació, però no només a l'escola malauradament... I hem d'educar als nens per no ser tan "animals", i a les nenes per ser més crítiques, i intolerants davant de certes actituds dels nens (homes del futur) que se'ls apropen.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Jordi Canelles: "Crec en una pedagogia atrevida".




(Article aparegut a la revista Guix. Cal molt atreviment per canviar les velles pedagogies).

Una pedagogia atrevida no sap de rellotges, cronòmetres ni programacions, perquè el seu temps és el dels infants, el de cada infant.

Una pedagogia atrevida busca i crea noves relacions amb el saber i amb el coneixement. Va i ve entre el pensar i el fer, entre el sentir i el dir. Es mou pel món cognitiu, pel món emocional, pel món social, pel món ètic, i els habita tots alhora.

Una pedagogia atrevida sap i vol cedir poder, perquè sap que quan l’infant es fa càrrec dels seus processos d’aprenentatge és quan més i millor aprèn.

Una pedagogia atrevida defuig de certeses en els resultats finals i les cerca en les causes que els motiven.
No creu en receptes ni cerca solucions definitives, perquè no té respostes úniques.

Una pedagogia atrevida creu en el llibre que és obert, inacabat, i no el dona per llegit, sinó per llegir.

Una pedagogia atrevida és la que no té por de quedar-se o d’anar més enllà de la norma, perquè sap que l’únic límit és el dels infants i el del seu creixement.

Una pedagogia atrevida s’escapa de la metodologia i té cura de les coses i de les formes. Defuig les modes i anhela el sentit d’allò que fa.

Una pedagogia atrevida no té manual. A una pedagogia atrevida li plauen els adverbis. Una pedagogia atrevida no té por dels silencis, perquè sap esperar.

Una pedagogia atrevida mou i traspassa els espais per fer de tot una aula. I, de l’aula, una àgora on circulen paraules, silencis i esdeveniments. Una pedagogia atrevida diferencia el que és interessant del que és important i dóna temps a cadascun dels dos aspectes.

Una pedagogia atrevida opta sempre pel més fràgil, sigui quin sigui el seu moment, sigui quina sigui la seva fragilitat.

Una pedagogia atrevida té sentit de l’humor, perquè treballa des de l’obertura i admet la contradicció.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Diada dels Minyons.

Moment per als presos. "Llibertat presos polítics".

Ahir els Minyons vam tancar temporada a casa, amb motiu de la 39a Diada de la Colla, amb un 3d10fm carregat, un 2d9fm, un 4d9f i un vano de 6. Lluny de l'excel·lència assolida a l'actuació de l'any passat per aquestes dates (3d10fm, 4d10fm, 3d9fp, pd8fm), potser com a conseqüència de l'elevat nombre de baixes (voluntàries o accidentals) als troncs dels castells, unida a una notable davallada d'efectius al llarg de la temporada. Hi haurà qui pensi que ambdues són, en major o menor mesura, responsabilitat de l'equip tècnic, tot i que tothom hauria de fer una mica d'autocrítica quan les coses no van del tot bé...

Un dels moments àlgids de la Diada es va produir quan els quarts del 2d9fm van exhibir una pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics catalans mentre es desmuntava del castell, acció que va provocar crits de "llibertat" dels espectadors.

divendres, 17 de novembre de 2017

Deixeu l’escola catalana en pau!

Comunicat del Secretariat Nacional del sindicat, EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT DE CÀTEDRA, DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I DE LA LLIURE DISCUSSIÓ ALS CENTRES EDUCATIUS:

En els darrers mesos, i arran de la complexa situació política derivada de la relació Estat espanyol-Catalunya, l’escola catalana ha estat col·locada en el punt de mira de determinades formacions polítiques, amb la inestimable col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació estatals. D’acord amb una obsessió històrica, el PP i Ciutadans volen atribuir a l’escola catalana a l’escola catalana la responsabilitat de la creixent distància política i emocional entre l’Estat espanyol i Catalunya.

Aquests atacs no són nous. Des de fa algunes dècades s’ha anat atacant un sistema d’immersió lingüística que, pel fet de no separar l’alumnat per l’idioma familiar, cohesiona la societat, que ha permès magnífics resultats, que ha esdevingut una referència internacional, i que compta amb el consens de la comunitat educativa del nostre país.

Precisament és aquest èxit el que fa que l’escola catalana sigui la diana dels atacs d’aquests sectors polítics que consideren la presència pública del català com una ofensa que qüestiona la seva visió uniformista de com hauria d’estructurar-se l’Estat. Quan han tingut ocasió, han mostrat el seu veritable rostre en intentar minimitzar la presència de la llengua a les escoles de les Illes i al País Valencià, o no han dubtat, de manera complementària, a tancar l’emissió de TV3 arreu del territori o a clausurar la Televisió Valenciana. No són casuals nombrosos episodis de discriminació lingüística, en què s’ha reprimit alguns catalanoparlants pel fet d’usar públicament el català; ni tampoc ho és que des de determinats mitjans s’hi mostra hostilitat habitual i se’n qüestiona la presència institucional.

En aquest profund i creixent distanciament entre la societat catalana i l’Estat, constatable en els darrers mesos per la tensió política, l’Estat ha optat per atribuir-lo al paper exercit pels mitjans de comunicació propis, i molt especialment a l’existència de l’escola catalana. Les acusacions d’adoctrinament contra el nostre sistema educatiu són un intent d’explicar a l’opinió pública espanyola aquest fenomen. Per a l’Estat, i els partits polítics que han atiat el conflicte, el divorci emocional actualment existent tindria a veure amb una hipotètica manipulació de les joves generacions formades a les aules del nostre país per un professorat independentista. Això inclou, a més de l’hostilitat contra la presència del català com a llengua vehicular, el qüestionament de continguts curriculars que no es corresponen amb una visió uniforme sobre la història i el passat, d’acord amb una versió oficial d’aquest passat segons el qual es tendeix a minimitzar els crims de la guerra civil o el franquisme, a fer la religió catòlica avaluable o a mantenir un punt de vista teleològic sobre la unitat i permanència essencialista d’Espanya com a suposada nació.

Aquesta versió, fidel a la tradició conspiranoide del franquisme sociològic en bona mesura adherit a les institucions estatals i d’uns mitjans espanyols d’escassa credibilitat, és una manera d’assumir la pròpia responsabilitat en el conflicte, quan el més raonable és reconduir qualsevol conflicte per la via democràtica i el diàleg. Ara bé, les acusacions insidioses han preparat l’opinió pública per atacar a fons l’educació catalana, i per això s’ha promogut una campanya de denúncies sobre un suposat adoctrinament: i en casos encara més greus, s’ha encausat alguns docents per suposats delictes d’odi arran dels debats sobre la violència policial exercida durant el referèndum de l’1 d’octubre o actes de protesta contra la repressió desfermada que inclou l’existència de presos polítics, l’ocupació il·legal de les institucions catalanes o l’exili forçat de part del govern legítimament escollit per un Parlament sorgit de les urnes.

Les denúncies, que sovint recorden els mecanismes de la Inquisició (Societat Civil Catalana ha obert una plana web on s’anima a acusar docents i direccions) o un estat policial (nombroses denúncies s’han fet atiades per comandaments policials), tenen com a objectiu atemorir els docents, coartar la seva llibertat d’expressió i generar un clima de sospita i terror. Atès que el poder judicial, arran de les seves actuacions contra el moviment independentista, o gràcies a la Llei Mordassa), no inspira prou confiança sobre la seva imparcialitat, podem afirmar que es busca, paradoxalment, acabar amb la llibertat de càtedra, precisament un dels drets que queda recollit a la Constitució espanyola. Es pretén així acabar amb la llibertat de pensament i coartar qualsevol debat necessari per a la conformació de la consciència crítica dels alumnes.

USTEC·STEs defensa que l’escola no està aïllada ni de l’entorn, ni de la societat ni del món on viu. L’alumnat pregunta, té les seves inquietuds, senten a casa les notícies que han colpit al nostre país i el món sencer. Com sempre ha fet, l’escola ha de continuar educant en valors crítics i donar eines perquè els futurs ciutadans puguin formar-se la seva opinió compartint-la amb els seus iguals, amb la conducció, com no pot ser d’una altra manera, dels i les docents.

Encoratgem, per tant, tots i totes les docents a continuar, com sempre han fet, parlant, debatent i consensuant posicionaments respectuosos amb les situacions que passen en la nostra societat des de la pluralitat dels diferents punts de vista que ens trobem a l’aula. Sempre amb les premisses inqüestionables: no-violència, democràcia i respecte, com sempre hem fet. No acceptem imposicions externes, ni insinuacions internes, de no parlar d’aquestes situacions per formar l’esperit crític dels i les futures ciutadanes.

Entenem també que el nostre professorat, el conjunt de la comunitat educativa o el nostre sindicat són espais plurals, fonamentats en la diversitat, també la ideològica, on conviuen diverses visions sobre com s’ha d’abordar el conflicte actual.

És responsabilitat de la nostra organització mantenir-nos al costat de la comunitat educativa, i molt especialment, dels docents que són o poden ser objecte d’agressions i amenaces jurídiques, administratives o de tota mena. Animem famílies, docents, treballadors, estudiants a resistir contra aquesta ofensiva antidemocràtica, a no deixar-se intimidar. Som un puntal de la societat i no permetrem aquesta deriva involutiva que pretén tornar-nos a moments històrics foscos. Demanem que fem sempre el que hem fet: discutir, parlar, intercanviar, dialogar i construir a cada moment, de manera compartida, els principis, continguts i cosmovisions que siguin el fruit de la democràcia.

I si bé, com a sindicat, entenem que el futur de Catalunya ha d’estar a les mans del que decideixin democràticament els catalans i les catalanes, sí que reclamem un model d’escola que té com a referents els valors republicans: una escola fonamentada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

USTEC·STEs (IAC) defensarà, sense descartar cap tipus d’acció, mobilització o vaga, el model d’immersió lingüística, que considerem el principal consens educatiu de tota la comunitat educativa, la societat i partits polítics catalans.

USTEC·STEs (IAC), 16 de novembre del 17.

dijous, 16 de novembre de 2017

Volen prohibir fins i tot l'humor.





















Tota la solidaritat amb l'Eduard Biosca, l'actor terrassencs que dóna vida al Senyor Bohigues al programa de ràdio "Versió Rac1", que ha estat denunciat per sindicats policials per un comentari humorístic de la presència dels cossos policials al famós piolin, el vaixell que avui ha marxat del port de Barcelona rumb a Itàlia.

L'Eduard no és l'únic humorista que s'enfronta a la justícia espanyola en els darrers temps. Des de Pepe Rubianes fa més de deu anys, fins a Joan Ferrús de la revista satírica "El Jueves" en l'actualitat, alguns estaments de la presumpta democràcia espanyola, mostren la seva animadversió a la llibertat d'expressió de molts artistes.

dimecres, 15 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Miguel Poveda - "El cant dels ocells".


Magnífica versió amb la veu del badaloní Miguel Poveda del clàssic popularitzat per un dels catalans més universals de la història, Pau Casals. Aquests dies s'ha tornat a sentir amb insistència per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans.


dimarts, 14 de novembre de 2017

39a Diada dels Minyons de Terrassa.



Programa d'actes:

Divendres, 17 de Novembre. COMENÇA EL CAP DE SETMANA DELS MINYONS!!! XXXIX DIADA DE LA COLLA
    • 20:00h Darrer assaig de la temporada
    • 21:00h Pregó DIADA dels Minyons de Terrassa
    • 00:30h Parlaments, animació i un pica-pica "diferent".
Dissabte, 18 de Novembre.
    • 12:00h Actuació de Vigília amb els Castellers de Caldes i el Minyons de Terrassa. Al Raval de Montserrat cantonada carrer Unió.
    • 18:00h Xocolatada i festa infantil al Raval de Montserrat
    • 19:30h Ball de gralles al Raval de Montserrat
    • 20:30h Correfoc pels carrers del centre amb Diables de Terrassa i La Pàjara que acabarà al nostre local.
    • 22:30h Monòleg "N-geminada" amb en "Raul Alcaraz"
Diumenge, 19 de Novembre. XXXIX DIADA DE LA COLLA
    • 8.45 Matinades. Sortida a les 8:45h. del CAP de la Maurina
    • 12:00h Actuació de Diada amb els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Sant i els Minyons de Terrassa. A la Plaça Vella
    • 16:00h Dinar de Germanor i molt més. No us ho perdeu!!.
    • 21:00h Concert de Diada
      • Albercocks
      • Dalton Bang
      • Dj "3 de Pego"
        • Entrada de 2 € pet als no assistents al dinar.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Llums a la fosca nit dels presos polítics.

Vista de la manifestació des de l'escenari, amb el carrer Marina ple de gom a gom. (Foto: Diari de Girona)

























El dissabte passat milers (potser un milió) de catalans vam tornar a sortir al carrer per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans (Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Xavier Mundó, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Meritxell Borràs i Raül Romeva), empresonats per haver complert el mandat democràtic de milions de catalans. L'Estat feixista espanyol ens mostra, novament i crua, la seva cara més totalitària, antidemocràtica i repressora. No defallirem fins que els alliberin. No esteu sols. Visca Catalunya Lliure!!!

dissabte, 11 de novembre de 2017

Diari Ara: "El joc, una bona eina per aprendre".

Nens aprenent coses importantíssimes per a la vida.

John Locke deia que "els infants aprenen tots sols qualsevol joc que els interessi, i es converteixen en experts en aquest joc senzillament perquè els interessa". I encara deia més: "obligaria els infants a jugar fins que n’estiguessin tan farts que vulguessin alliberar-se’n i es refugiessin en l’estudi!".

(Article de Paloma A. Usó per a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 11/11/17).


Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada. “El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé! Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”. Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.

“Durant els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent. I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina (motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat). ¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta la pedagoga.

CONSTRUIR LA PERSONALITAT

El prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable: reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults, dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a caminar o a menjar”, raona l’expert.

Per tant, Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia, quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
Toni Serradesanferm - creador de jocs de taula

DINS DE LES RUTINES DIÀRIES

La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries. “El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”. “Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”, argumenta.

Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills, perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més, nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”, explica.

La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.

divendres, 10 de novembre de 2017

Recordant al gran Pepe Rubianes.


Avui, jornada de vigília de la gran manifestació que ha de tenir lloc demà a les 17 h. al carrer Marina de Barcelona per l'alliberament dels presos polítics catalans, m'ha vingut de gust recordar aquest petit "monòleg" improvisat que va fer l'humorista galego-català Pepe Rubianes al programa de l'Albert Om a TV3 l'any 2006, que li va comportar una querella i judici per ultratge a Espanya. Gran Pepe!

dijous, 9 de novembre de 2017

Rosa Cañadell: "Quin adoctrinament?"

Interessant escrit de l'exportaveu de l'USTEC, professora i psicòloga, Rosa Caadell per al Diari de l'Educació, al voltant del tema de moda dels darrers dies en el camp educatiu: l'adoctrinament.

L’escola catalana adoctrina, diuen. I jo penso… Doncs sí, l’escola catalana, igual que la de la resta de l’Estat i fins i tot d’Europa i potser de tot el món… adoctrina. Però no són les mestres, els professors i professores que adoctrinen, sinó que és tot el sistema educatiu: els currículums, les lleis, els decrets, els pressupostos, i tantes altres qüestions.

Però l’adoctrinament més gran i més clar no és pas el nacionalista, sinó el neoliberal.

¿O no és adoctrinar posar Amancio Ortega com a personatge a imitar en els llibres de text d’economia? ¿No és això ensenyar que l’important és fer diners encara que sigui explotant dones i criatures?

¿O no és adoctrinar, enviar empleats de la banca a fer classe d’Economia Financera explicant la necessitat de fer-se un pla privat de pensions o una assegurança de vida? ¿No és això ensenyar que qui no tingui diners no tindrà una jubilació perquè l’estat no li garantirà els seus drets?

¿O no és adoctrinar ensenyar Emprenedoria, que no és més que preparar els joves per un futur laboral en el que s’hauran de fer autònoms, o sigui, treballadors precaris, sense drets laborals, que les empreses contractaran quan els necessitin i els deixaran sense feina quan els hi convingui? Sense atur, ni seguretat social, ni pensió, ni res.

¿No és adoctrinar que en els nostres llibres de text no hi figurin mai totes les aportacions fetes per cultures que no són la occidental? ¿No és això ensenyar a ser supremacista envers totes les altres cultures que, segons diuen els llibres de text, no han aportat ben res a la humanitat? La ciència, les matemàtiques, la filosofia, la medicina, la democràcia, els drets humans… ¿Tot és obra i gràcia solament de la nostra cultura occidental?

¿No és adoctrinar, que les dones brillin per la seva absència en l’art, la ciència, la literatura, la història, els premis Nobel, i un llarg etcètera? ¿No és això un adoctrinament masclista?

¿No és adoctrinar explicar, com fan alguns centres religiosos, pagats amb els diners de tots i totes, que l’avortament és gairebé un assassinat, o que els homosexuals es poden curar?

¿No és adoctrinar en el més pur classisme que hi hagi centres educatius amb piscina i instal·lacions fabuloses on es concentra un tipus d’alumnat, mentre uns altres estan en barracots i amb una gran manca de recursos? ¿No és això preparar per acceptar, des de molts petits, que uns tenen més drets i més privilegis que els altres?

¿No és adoctrinar muntar un sistema on els centres, el professorat i les famílies han de competir entre sí? Fomentar l’individualisme i la competitivitat és un adoctrinament totalment funcional al sistema neoliberal.

¿No és adoctrinar elaborar, i pretendre que l’apliquin totes les escoles, un protocol per detectar possibles radicalitzacions islàmiques de l’alumnat susceptible de ser musulmà? No hi ha cap correlació entre les actituds que contempla aquest protocol (anomenat PRODERAI) i possibles atemptats terroristes. ¿No és assenyalar a tot l’alumnat provinent de països musulmans com a possible terrorista? ¿No és això un adoctrinament xenòfob i racista?

¿En quin programa oficial es parla dels desnonats, de les causes de la crisi, dels diners que s’han regalat als bancs, de les lleis laborals que fan que tants treballadors i treballadores continuïn siguent pobres? ¿On s’expliquen els negocis de les nostres empreses en els països anomenats pobres, que fan que aquests siguin cada cop més pobres? On s’expliquen les causes de la pobresa dels països i de les persones? ¿On s’explica per què els immigrants són il·legals perquè algú els negat uns papers? ¿On s’expliquen les causes de les guerres a l’Iraq, l’Afganistan, Síria… que fa que tantes persones es juguin la vida per entrar als nostre país fugint de la guerra i de la fam?

¿On s’explica que amb la crisi, els rics són cada vegada més rics, mentre els pobres són cada vegada més pobres? ¿On s’explica que els mateixos de parlen de pau estan venent armes als països perquè facin guerres? ¿On s’explica el perquè del canvi climàtic i la destrucció de la natura per poder fer més i millors negocis?

No senyors, el problema de l’educació no és el nacionalisme, el problema de l’educació és el neoliberalisme, la manca de pressupost públic i la segregació escolar.

I si, malgrat tot aquest adoctrinament, molts i moltes joves surten del sistema educatiu amb una certa consciencia social és, justament, gràcies a que són molts els docents que, malgrat tots els entrebancs, continuen pensant que la seva tasca és ajudar que l’alumnat tingui eines per entendre el món en què viu i pugui pensar en millorar-lo.

Fa ja massa temps que estem descuidant la funció ideològica de l’escola. Com si cada cop tot plegat fos més neutre. Però no hi ha neutralitat en un món tan desigual i tant cruel com el que estem vivint. I l’educació no pot estar fora del món real. L’educació no és solament donar eines instrumentals (competències, en diuen ara) perquè els joves s’adaptin al futur que els espera. No es tracta de preparar l’alumnat perquè s’adaptin a les necessitats de la societat del segle 21 (com diuen alguns plans d’innovació), sinó preparar-los per defensar-se i poder lluitar contra aquesta societat que es preveu cada cop més desigual, més individualista, més racista i més competitiva.

No oblidem que el capital, les empreses i els bancs, no tenen fronteres, tal i com estem veient aquests dies. I són aquests poders econòmics els que estan introduint a marxes forçades aquest adoctrinament. Volen l’escola al seu servei i volen que es transmetin els seus valors. Necessiten l’escola per adoctrinar els joves de demà.

Més enllà de la guerra de banderes i de la greu situació política del país, l’alumnat de Catalunya, exactament igual que l’alumnat de la resta de l’Estat, està patint un adoctrinament encobert que va més enllà dels nacionalismes i que afecta el seu futur i el futur de la societat.
Car ser-ne conscients, cal denunciar-ho i cal posar-hi remei.

dimecres, 8 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Pirat's Sound Sistem - "La lluita".


La lluita ens dóna el que el poder ens pren.
Digues a la gent que ens veiem pel carrer.

dimarts, 7 de novembre de 2017

100 anys de la Revolució Russa, la revolució proletària.
















Avui es compleixen 100 anys de l'esclat de la Revolució Russa.

Que el seu far ens guiï en la nostra revolució!

‘Homes i dones, els treballadors, sortien a milers, els ravals brunzidors vomitaven hordes grises i miserables. El Petrograd roig corria perill! Cosacs! Pel sud i pel sud-oest tots anaven rajant a través de carrers sòrdids cap a la porta de Moscou: homes, dones, infants, amb fusells, pics, pales, rotlles de filferro, cartutxeres sobre la roba de treball… Mai no s’havia vist una efusió d’una ciutat com aquella, tan immensa, tan espontània! Avançava igual que un torrent, companyies de soldats nascudes amb ells, fusells, camions, camionetes… el proletariat revolucionari defensant amb el pit la capital de la República de Treballadors i Camperols!’

(fragment de les cròniques del periodista nord-americà John Reed a "Deu dies que trasbalsaren el món", escrites al lloc dels fets).

dilluns, 6 de novembre de 2017

He mort el llop!!

Lluís Homar, en una imatge promocional de l'obra teatral.





















Ahir vaig anar a veure la versió del Pau Miró del clàssic d'Àngel Guimerà, Terra Baixa,  on en Lluís Homar interpreta tots els papers de la història. Una hora i quart arrapat a la butaca davant l'exhibició interpretativa del Lluís, el magnetisme brutal del text, i les belles cançons amb la hipnòtica veu de la Sílvia Pérez Cruz (gravades). Un conjunt genial per a la revisió d'aquest clàssic de la literatura catalana.

Sortint del teatre, no vaig poder evitar un pensament del possible paral·lelisme entre la peça i la situació política de Catalunya. Tinc molt clar qui representaria el Manelic, i qui el Sebastià.

MANELIC: (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentre s’allunya.)
 
Àngel Guimerà. Terra baixa.

dissabte, 4 de novembre de 2017

"La llibertat guiant el poble".

"La llibertat guiant el poble" (Eugène Delacroix, 1830).





























- Escolta Llibertat, vols dir que anem bé per aquest camí?

- Tingueu fe en mi. He acompanyat a milions de persones com vosaltres al seu destí.

- No, si no diem el contrari, però portem seguin-te ja fa temps i sembla que no arribem mai...

- Ja us vaig dir que el camí seria llarg i ple d'entrebancs.

- Dona, però ens podries dir més o menys quant ens resta?

- Ja gairebé hi som. Tingueu paciència.

- És que això ja ens ho has dit unes quantes vegades.

- No arribarem a Ítaca si abandonem. Ni un pas enrere.

- Mira, ara no comencis amb les dites històriques...

- Va, que ho tenim a tocar!!

- Doncs, som-hi. Res ens aturarà!!

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes d'octubre.

-

divendres, 3 de novembre de 2017

Santi Vila, el Conseller traïdor i mentider.


Us deixo aquest tall d'una intervenció del Santi Vila en un acte polític del PdCat, per si mai se li acudís tornar a presentar-se com a candidat per a qualsevol càrrec de les institucions catalanes. Al nivell de l'Ada Colau quan defensava amb discursos abraonats el referèndum i va acabar girant l'esquena i deixant que fos el govern de la Generalitat l'únic responsable de l'organització.

Mai més en nom de nosaltres.

#PolíticsMentiders

dijous, 2 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics catalans!!!

Els Consellers Forn, Romeva, Bassa, Turull, Mundó, Rull i Borràs arribant a l'Audiència Nacional.






















Avui la (in)justícia espanyola ha tornat a dictar una sentència de presó contra representants polítics electes del govern de Catalunya, com en els anys més foscos de la dictadura de Franco. El vicepresident Junqueras, i vuit Consellers més han entrat a la presó per ordre de la jutge Carmen Lamela, reconeguda simpatitzant del PP i condecorada per la Guàrdia Civil.

Els sentiments de ràbia, indignació, impotència i ira que sentim molts catalans ara mateix, espero que es transformin en milions de vots favorables a la independència en les eleccions del proper 21 de desembre.

Tanmateix, crec que ha arribat l'hora que els catalans "esmolem les eines" i comencem a demostrar al govern tirànic de l'estat espanyol que malgrat no tinguem la força d'un estat, tenim la força d'un poble unit i combatiu.

dimecres, 1 de novembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Madness - "Our House".


Un dels temes més populars i de major èxit comercial dels londinencs Madness va ser aquest "Our House", publicat l'any 1982 dins de l'àlbum "The Rise & Fall". Van aparèixer també en un capítol de la mítica sèrie de la BBC "Els Joves" tocant aquesta cançó. Estimulant ska-pop vuitanter de factura anglesa.