Entrevista per al Punt-Avui a l'economista i escriptor Xavier Aragay, autor del llibre "Reimaginant l'Educació".
L’educació ha de reimaginar-se? Per què?
En
el nostre món ha canviat pràcticament tot excepte l’educació. Si agafes
un metge de fa 50 anys i el portes a un hospital no pot fer res, però
si portes un mestre de fa 50 anys a una escola, potser notarà algun
canvi, però trobarà la pissarra, la taula, els alumnes asseguts igual i
podrà fer classe. Això és un indicador. El món que viuran els alumnes no
té res a veure amb el que vam viure nosaltres, i per tant l’educació ha
de fer un canvi molt profund.
Per fer què?
Pensem
en un nen o una nena de tres anys que va entrar a l’escola el setembre
passat: sortirà del sistema educatiu el juny del 2033, si decideix anar a
la universitat acabarà el 2038 i es posarà a treballar el 2040.
Nosaltres l’hem de preparar per a aquest món. No saben com serà
tècnicament, però sí que sabem que la creativitat serà el petroli del
segle XXI, tenir iniciativa i ser capaç de treballar amb els altres,
saber buscar informació, saber criticar-la, sistematitzar-la,
compartir-la... Tot això serà clau, i de tot això a l’escola en fem molt
poc.
Per què?
L’escola
encara és tributària del model dissenyat en el segle XIX, del “jo,
professor, tinc el coneixement que tu, alumne, no tens i jo te
l’explicaré oralment mentre tu, quiet escoltant-me i portant-te bé,
aprendràs i després m’ho posaràs en un examen”. Amb petites variacions,
en essència continua sent el mateix. El que està en crisi, aquí i arreu
del món, és aquest model. I a tot el món hi ha centenars d’institucions
educatives que l’estan buscant, un model on l’alumne sigui el
protagonista, on aprengui fent, on es construeixi com a persona en lloc
d’obrir-li el cervell per omplir-lo de continguts.
Com s’ha de fer?
Cal
canviar la mirada i pensar que l’educació és la millor eina que tenim
per transformar el món, per ajudar aquests nois i noies a ser persones
que puguin fer projectes vitals. L’eix de l’escola no ha de ser
transmetre coneixements, ha de ser ajudar a construir el projecte vital.
Que per construir-lo necessites coneixements, és clar!, però no els
enciclopèdics, els apresos de qualsevol forma.
Canviar la mirada...
Tu
vas a una classe de nens de quatre o cinc anys i no tindràs cap dubte
que la mirada del mestre és a un ésser humà que s’està desenvolupant.
Tot el dia està treballant en això. Vas a una classe d’alumnes de quinze
anys i allà ningú mira les persones, només miren les matemàtiques,
l’anglès o la història. Això no té sentit, hem de recuperar la mirada a
una persona que està creixent, a uns nois i noies que encara que no ho
vegem porten un cartell que diu: “Estic en construcció. Help me, please.”
Hem d’assegurar que aquest és l’eix vertebrador durant quinze anys, i
evidentment amb continguts per construir l’eix vertebrador, no per
acumular absurdament coneixements. Hem de construir persones lliures,
fresques, positives, creatives, que es coneguin...
I quin paper juguen els mestres i professors?
Si
l’alumne és el protagonista i aprèn fent, el professor també ha de
canviar de rol, i passar de la pesada càrrega d’explicar continguts a un
altre paper molt important: ser mentor, ser referent, tenir una
experiència vital a transmetre per ajudar-lo a veure quin ha de ser el
seu projecte vital. Un dels drames al nostre món és que molts joves
després de quinze anys d’escola i cinc d’universitat no saben qui són,
com aprendre, què volen fer de la seva vida... Això és una mena de
fracàs vital. A mi no em preocupa el fracàs escolar, em preocupa el
fracàs vital.
Mestres i professors són conscients que cal aquest canvi?
La
majoria tenen ganes d’innovar i de transformar. Hi ha un consens que és
necessari, però compte perquè vivim en una societat que li està
demanant molt, a l’escola. I el canvi no depèn només de mestres i
professors, sinó del conjunt de la comunitat educativa. Hem de fer junts
l’educació, perquè l’educació no és un problema de l’escola, és un
problema de tots.
Hi ha qui creu que la tecnologia també és un problema?
Els
continguts són una eina per construir persones i la tecnologia també.
Els ordinadors i els mòbils en el mètode tradicional són conflictius
perquè com que els nens s’avorreixen utilitzen la tecnologia per
distreure’s, la tecnologia treballant cooperativament en pedagogies
actives globalitzades és una eina imprescindible. Si treballes un
projecte has de consultar internet, has de construir, has de preparar
una presentació... És evident que és una eina sense la qual no es pot
treballar...
Quin paper juga l’administració?
L’educació
és una activitat que està regulada perquè és un bé comú de tota la
societat que ajuda a fer que la societat estigui més cohesionada.
L’administració té un paper important, però no el paper preponderant que
tenia en el segle anterior. En el segle XX, si es volia canviar
l’educació es feia una nova llei –el nostre país ha tingut sis lleis en
40 anys–; avui ja sabem que això serveix de molt poc. L’administració va
sent conscient, a poc a poc, que la seva funció és establir un marc,
animar a la transformació i el canvi, donar autonomia i que s’apoderin
mestres, alumnes, famílies... En tot cas té un paper important que no és
altre que verificar i avaluar que tot això vagi en una bona orientació.
L’escola innova, i la universitat?
Hi
ha universitats que comencen a innovar i renovar, però també n’hi ha
que no veuen que ve un tsunami, sigui perquè els alumnes que els
arribaran d’aquí a cinc anys seran molt diferents, sigui per la
globalització, la tecnologia i la intel·ligència artificial, que farà
necessari canviar la metodologia. Ara, però, està com adormida
El projecte d’innovació Horitzó 2020 ja té quatre anys. Heu avaluat resultats?
Vam
fer una avaluació del procés de transformació i també de l’impacte que
han tingut els canvis en els alumnes. Vam comparar alumnes d’ESO que
feia dos anys que seguien aquest sistema d’un mateix nivell
socioeconòmic amb alumnes que havien seguit el sistema tradicional. El
resultat va ser interessant. Els alumnes que feia dos anys que
treballaven per projectes eren molt més creatius que els altres, tenien
més autonomia, molta més, sabien treballar en equip i havien aconseguit
que la seva mirada fos diferent, que ja no pensessin que l’aprenentatge
només era un tema individual, sinó d’equip. En definitiva, estaven molt
més contents. Els altres en creativitat anaven més fluixos, en
iniciativa també; continuaven pensant que l’aprenentatge depenia de si
el professor és bo... No hem perdut ni un gram de coneixements, perquè
també vam comparar resultats acadèmics, i hem guanyat en una sèrie de
característiques que els ajudaran a trobar feina en el món que ara ve.
És per això que l’educació ha de canviar, perquè si som fidels a la
nostra vocació hem d’ajudar-los perquè puguin ser éssers que es
desenvolupin al màxim.
