(Article del Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona i Cap de Publicacions de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Xavier Besalú, al Diari de l'Educació).
Aquests 10 anys de crisi econòmica ens hem atipat de sentir que
l’atur laboral es resol amb formació, que les persones sense feina segur
que en trobaran si es formen; en definitiva, que la formació és el
desllorigador que ens obrirà totes les portes. Tenim ja prou evidència
que això no és veritat. Si bé és cert que, percentualment, hi ha més
persones sense feina entre els sectors de població amb menys nivell
d’instrucció, és igualment cert que, a hores d’ara, ni els graus
universitaris, ni els màsters, ni el coneixement d’idiomes estrangers,
ni les habilitats tecnològiques, no són cap garantia de feina, com no ho
són els cursos de l’INEM, de les OTG, ni dels diversos dispositius
públics o privats que ofereixen cursos per a la inserció o el reciclatge
laboral.
És una conquesta històrica irrenunciable que tota la ciutadania
estigui escolaritzada com a mínim fins als 16 anys per tal d’assolir
unes competències considerades bàsiques i imprescindibles per anar pel
món; és una evidència que necessitem formar-nos al llarg de tota la
vida, vista l’acceleració dels canvis en els processos productius i en
el mercat laboral. Però és una fal·làcia apuntar cap a la formació per
afrontar de veritat el problema de l’atur, no solament perquè la
digitalització i la robotització supleixen amb eficàcia la feina de
moltes mans, sinó també perquè, encara avui, hi ha un percentatge molt
important de feines que requereixen nivells d’instrucció mínims. Cal
tocar estructures i reglamentacions molt consolidades, i no pas en la
direcció de moltes de les anomenades reformes estructurals endegades per
governs de signe divers i encoratjades pels organismes internacionals
que regulen l’economia mundial.
Per això és apropiat parlar, com fan alguns analistes, de la
ideologia de la formació, perquè, com tota ideologia, és una lectura
interessada i esbiaixada de la realitat, que serveix per fer una
interpretació, per donar un sentit determinat a un estat de coses, per
justificar unes situacions que resulten insuportables i humiliants per a
moltes persones, desviant les responsabilitats i les culpes justament
cap als joves i no tan joves que les pateixen (perquè no estarien
suficientment formats o perquè la seva formació és inadequada per a les
necessitats del mercat) i impedint o tapant l’emergència d’un altre
tipus d’explicacions, titllades senzillament de poc informades o de
perillosament polititzades…
No és una ideologia nova, aquesta de la formació. Els educadors i
mestres fa molt temps que l’hem sentida en boca de polítics, tertulians i
especialistes en tot. Cada vegada que les enquestes ratifiquen les
preocupacions socials (que, amb anterioritat, polítics, tertulians i
especialistes en tot, s’han cuidat d’esbombar), mai falta l’espavilat
que suggereix que aquest és un problema que s’ha d’abordar i resoldre
amb més formació, amb alguna matèria nova o amb algun programa educatiu
pretesament miraculós. Ho hem vist en relació als problemes de trànsit,
amb les violències de totes menes (sigui l’assetjament o la violència
racista o de gènere), amb les addiccions…
És clar que l’educació ha de formar part de la solució, només
faltaria, per això existeixen les escoles, per servir la societat que
les ha creades. Però igualment sabem que les desigualtats, l’exclusió i
els problemes socials s’han d’afrontar, gestionar i mirar de resoldre
amb les polítiques adequades, tant les urbanístiques com les socials,
tant les econòmiques i impositives com les escolars. Moltes vegades
aquest recurs fàcil a l’educació no és més que música celestial, un
rentar-se les mans, un cotó fluix que tapa la ferida però que no la
cura. Contràriament al que sentim massa sovint, el que cal és menys
pedagogia mal entesa, i més recursos on més es necessitin i més
democràcia participativa.
