(Article de Cecília Bayo per a la revista digital de cultura El Núvol)
Escola Nova 21 ha sabut materialitzar en un projecte concret allò que
estava en el cap i en el cor de moltes persones. I ho ha sabut fer en el
moment més idoni. Durant el curs 2010-2011 la inversió del Departament
d’Ensenyament en formació permanent del professorat de la pública va ser
de 8.189.460 euros. Quatre cursos més tard, el 2014-2015, ho va ser de 181.000
(gairebé el mateix que la Diputació de Barcelona dedicarà al projecte
Escola Nova 21). És a dir, en quatre anys, la inversió pública en el
reciclatge del professorat d’infantil, primària i secundària de
Catalunya ha descendit un 97,78%.
Ens trobem, doncs, amb un Departament d’Ensenyament que ha
desinvertit dràsticament en el seu principal actiu —els docents— i que
no ha traçat cap política estratègica de reciclatge. I, davant el
deteriorament d’un servei públic essencial com ho és la formació del
personal docent, qui no veuria en la privatització d’aquest servei una
sortida natural?
I de sobte arriba Escola Nova 21 i té lloc una doble externalització:
la de la formació permanent d’alguns docents i la de la política
pública que la defineix, que es deixen en mans de La Caixa i la Fundació
Jaume Bofill. A la privatització s’hi suma, a més, la generació d’un
nou mercat, el de les escoles innovadores, que crea desigualtats en el
si de la xarxa d’escoles públiques, on ja es distingeix entre escoles
avançades a un extrem i escoles contenidor a l’altre.
Aquest procés de privatització i mercantilització no és nou, de fet s’inclou dins l’anomenada nova filantropia,
una nova forma de caritat on empreses i entitats privades (com La Caixa
amb EduCaixa, el Banco Santander amb el programa Empieza por Educar o
la Fundació Telefónica amb Educared) s’aboquen a les problemàtiques
socials, en aquest cas educatives, per aportar solucions no només
dineràries (com feia la filantropia tradicional) sinó també amb la
creació de polítiques, indicadors de qualitat, models organitzatius i
una estreta participació del patrocinador, que actua com a assessor.
Són els bancs, les empreses i les entitats privades els artífexs que
han de definir les línies polítiques i la gestió de l’educació pública?
És l’educació de les persones una dimensió que cal sotmetre a les
lògiques de mercat? És el futur del Departament d’Ensenyament el
convertir-se en un actor residual que es limiti a tancar la porta a les
iniciatives ciutadanes com la ILP Educació i a obrir-la a les
iniciatives privades com les de La Caixa i la Fundació Jaume Bofill?
