Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat
(17-VII-1925). Dilemes entre severitat i tolerància en la generació
noucentista. Dibuix de Lluís Mallol (Barcelona, 1900-1968) a En Patufet (30-X-1936).
Els infants que neixen avui en dia, no saben la sort que tenen de no haver nascut cent anys enrere...
Un il·lustre ex senador va tenir la bondat d’escriure’m dies enrere,
fent algunes objeccions al meu article sobre les bufetades paternals.
Ell creia que en un país com el nostre, tan freturós del self control,
era inoportú de predicar les necessitats del bolet, àdhuc del bolet
pedagògic, infligit amb mètode, sense obeir cap rauxa d’autoritat
exasperada. Conec els escrúpols del meu il·lustre amic, i espero que ell
no haurà deixat de comprendre fins a quin punt era relativa la defensa
dels mètodes dràstics en l’educació dels fills. Personalment, tinc més
aptituds per esdevenir un pare debonnaire que no pas un pare
severíssim; em revolta la sola visió d’un mestre armat amb la palmeta, i
la feta de Guzman el Bo suscita en el meu cor un esbart de sentiments
contradictoris. Arribo a comprendre el seu hòrrid sacrifici, però no
admeto la seva inútil jactància. La frase ultrarealista i el llançament
del punyal que havia fet servir per occir el seu infant, són coses que
hom podria perfectament estalviar. Trobo que delaten una insana
preocupació de fer bonic en els manuals d’història. Tots dos tenim raó,
el meu amic, que creu perillós d’encoratjar els papàs violents, i jo que
dono la veu d’alarma als papàs tous. La violència i la laxitud en
aquesta qüestió, com en moltes d’altres, són companyes inseparables,
l’anvers i el revers d’una mateixa medalla. L’home que en un rampell de
còlera tira un tinter pel cap del seu fill, és possible que en d’altres
avinenteses hagi palesat una passivitat inexplicable. La proporció de
nens mal educats és superior en el nostre país a qualsevol altre d’enllà
del Pirineu. El nombre d’infants que fan anar tota la casa cap per
avall pel sistema de les rebequeries és francament excessiu... Un
castanyot aplicat com aquell qui dóna una dutxa, en el moment
psicològic, abans que el truc es converteixi en vici, quants espectacles
avorribles ens estalviaria!
