"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 19 de maig del 2018

Josep Bargalló: "L’escola no es toca (però es millora)".

Josep Bargalló, nomenat nou Conseller d'Educació.

Article escrit pel nou Conseller d'Educació de la Generalitat, Josep Bargalló (ERC), al gener d'aquest mateix any. Esperem que ara que tindrà, novament (va ser Conseller del primer tripartit), les eines i el poder per millorar-la (l'escola), sigui capaç de materialitzar aquest ideal que ens proposava.

L’escola –entesa globalment, més enllà de nivells i ensenyaments- ha estat un dels grans cavalls de batalla del debat polític aquests darrers mesos. I víctima de l’agressivitat  mediàtica i partidista que no ha dubtat en fer de les falses acusacions, la tergiversació i la manipulació l’arma per imposar un control extern de les aules, anul·lar la funció formativa de l’educació i convertir els centres en el rovell de l’ou d’una societat de ciutadans servils. Com a cirereta, hi han sumat una persecució individualitzada del professorat en base de denúncies i citacions judicials que no pretén altra cosa que instaurar la por com a garantia del silenci. Tot això té molts de perills. El primer, evidentment, la destrucció del model d’escola que hem construït. Però també fer impossible de millorar-lo. És un model establert a partir d’un ampli consens, però no és ni pot ser un model estàtic.

La nostra escola té molts reptes i moltes necessitats de millora. Uns reptes i unes necessitats que demanen, en alguns casos, accions urgents i, en d’altres, apostes sostingudes en el temps. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques, que de vegades s’ha aprofitat una cosa per fer l’altra- fins a la incentivació dels processos d’innovació –és a dir, del treball diari per sumar coneixements amb habilitats de la manera més efectiva possible. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docent –amb una formació inicial del professorat més sòlida i més eficient- fins a l’exigència del compliment rigorós de servei públic a tots els centres –sigui quina sigui la seva titularitat. Des de l’aposta per una escola plenament integradora –amb les eines per superar qualsevol segregació- fins a l’assoliment dels resultats competencials que assegurin l’èxit escolar –l’acadèmic però també el social i el personal. Des de l’aprofundiment de l’autonomia dels centres fins a la consolidació d’uns projectes educatius de ciutat i de territori que relliguin escola amb context, educació amb realitat social i econòmica. Que configurin un projecte educatiu de país amb el convenciment que l’alumne és l’objecte i el subjecte de l’educació, el professorat la garantia de l’èxit escolar i el centre el fonament del sistema. I una administració que actuï al seu servei –d’alumnes, professorat i centres.

Tenim una feinada com per haver d’invertir tant de temps en respondre els atacs de fora. Perquè la comunitat educativa aposta per la innovació i l’equitat. Ells, per la regressió i la segregació. Per això, la millor defensa és el consens per a la millora. Un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’Educació, que situï les condicions perquè l’escola sigui encara més un espai d’aprenentatge i de convivència, amatent a les necessitats i les demandes de la societat. Per la consolidació del bé comú que és l’educació com un servei públic indispensable per a la cohesió i la formació. Són els deures per al 2018. No pas poca cosa.