Córdova.

Interior de la Mesquita de Córdova.

He passat cinc dies amb la família a Córdova, i hem visitat també la ciutat on va néixer el meu pare, Cabra, que feia un bon grapat d'anys que no trepitjàvem. Per als nets ha estat la primera vegada i segur que se'n porten molts bons records de tot el que han vist, fet i conegut.

Córdova és una ciutat amb una gran història, plena de monuments i un passat romà i àrab molt destacat, que es barreja amb la cultura cristiana, encara molt present, arreu. I, evidentment, flamenc, toros, tapes, flors, i calor, molta calor.

 

Plaza del Conde de Priego i església de Santa Marina.

Plaza Corredera.

Plaza del Potro.

Pont romà.

Call jueu.

Bisbat de Córdova amb la Mesquita al davant.

Façana lateral de la Mesquita.

El "temazo" del dimecres. The Rolling Stones - "Paint it black".

 

No sóc un gran fan dels Rolling Stones, tanmateix puc dir que els he vist en directe a l'estadi olímpic Lluís Companys, i que m'agrada escoltar alguns dels seus clàssics quan me'ls posen a la ràdio. M'acabo d'adonar que encara no havia penjat cap cançó d'aquesta mítica banda al meu bloc, i avui he pensat que estaria bé fer-ho per homenatjar al seu bateria, Charlie Watts, que va morir ahir a l'edat de 80 anys a Londres. Ho faig amb un dels meus temes preferits de la banda, el Paint it, Black, inclosa a l'àlbum "Aftermath" de l'any 1966. Un clàssic rock and roll amb el Charlie Watts fent-se pols a la bateria.

El sol i la lluna a Lladurs.

 

Entre la primera i la segona foto hi ha poc més de dues hores de diferència. Estan fetes a una masia del municipi solsonenc de Lladurs. La primera cap a les 21 del vespre mirant cap a l'oest, i la segona prop de les 23 mirant just en direcció contrària, cap a l'est. Un sol imponent, sense núvols que s'interposessin entre ell i nosaltres. I una lluna plena espectacular de color rogenc, il·luminada pel sol, que com de costum, amb la fotografia, no es fa justícia de l'espectacularitat real. 

Baixada de raiers de Coll de Nargó.

 

 

El passat dissabte vaig ser testimoni d'una de les tradicions més internacionals que existeixen, i que a casa nostra solament es continuen recordant a La Pobla de Segur (Pallars Jussà) i a Coll de Nargó (Alt Urgell). Va ser en aquest segon municipi que vaig viure la baixada dels rais  en un tram d'uns dos-cents metres del riu Segre (normalment feien tres o quatre quilòmetres, però el cabal de l'aigua actual no ho permetia).

Vaig poder veure com la grua baixava els sis trams de rais a l'aigua (que prèviament havien construït a la plaça del poble), i com els raiers els unien amb branques d'arbre de la llera del riu, i com feien també els forats als rais per passar el rem que feia de timó. Un parell de rais de tres trams que duien fins a quatre raiers cada un. Un al primer rai i un al darrer dirigint-los, i un parell més al mig.

Una jornada molt entretinguda, coneixent una de les tradicions del nostre país.

El "temazo" del dimecres. Rod Stewart - "Maggie May".

 

El cantant britànic Rod Stewart (76 anys) és un d'aquells artistes que m'agrada escoltar de tant en tant, sobretot algun dels seus clàssics, amb aquella veu estripada tan inconfusible. Aquest tema compleix enguany 50 anys, poca broma. Inclosa a l'àlbum Every Picture Tells a Story. Un mite del rock.

Comença la lliga post Messi amb grans sensacions culers.

 

Esperançador i vibrant inici de lliga del nou Barça post Messi ahir al vespre, contra la Reial Societat (4-2), a un Camp Nou que recuperava el públic (20.000 i escaig persones) després de prop d'un any i mig amb les grades buides per la Covid-19.

Hi havia interès per saber com reaccionaria l'equip després de la traumàtica marxa de l'astre argentí, i la veritat és que la valoració no pot ser més positiva. Bon partit amb moments de joc vibrant i espectacular, jugadors endollats oferint detalls de qualitat, i molt sacrifici de tots plegats a l'hora de defensar i de fer pressió al rival. El resultat final no fa justícia al que es va veure al terreny de joc. La Reial Societat només va poder maquillar el resultat als minuts finals fent dos gols amb tres xuts entre els tres pals en tot el partit.

A destacar la reacció de Piqué després de fer el gol (de cap, a centrada de córner de Depay) que inaugurava el marcador, besant-se l'escut de la samarreta, mentre el públic, extasiat, l'aclamava. Brutal. Un gran defensa, un gran culer, i un gran capità. Més tard, Sergi Roberto repetia l'acció de besar l'escut després de marcar el quart i definitiu.

Recuperant addiccions.

 

Aquests dies de confinament per la Covid-19 he recuperat una afició (addicció) que havia abandonat després d'haver estat força enganxat durant el període de confinament general a l'inici de la pandèmia. Els mesos d'abril i maig del 2020 vaig recórrer a l'aplicació d'escacs online i em passava hores i hores, fins a la matinada fent partides semiràpides una darrera l'altra. I aquests dies de confinament forçós pel meu positiu, he tornat a assolir els nivell d'addicció d'aleshores.

Suposo que tot tornarà a la normalitat quan deixi el confinament, però he de reconèixer que estic súper viciat. Suposo que millor els escacs que l'alcohol o altres drogues, no?

Us he compartit una captura de pantalla del meu mòbil d'una de les partides per la curiositat de la posició, amb força peces ja desaparegudes, però amb tots el meus peons al taulell. Curiós, no?

Tenochtitlan.

 

Avui es compleixen 500 anys de la caiguda de Tenochtitlan a mans dels invasors castellans, que va suposar a més la caiguda de tot l'imperi asteca. Fa tot just onze anys, quan encara no havia obert aquest bloc, vaig ser-hi en un viatge que em va dur a més per terres d'Oaxaca i de Chiapas. M'ha fet gràcia recordar l'efemèride amb una foto que vaig fer al lloc, i que actualment penja de la paret del menjador del meu pis.

Aïllat.

 

Doncs sí, amics del bloc, he agafat la Covid_19. Dilluns pel vespre vaig notar-me mig constipat, tot i que ho vinculava al cap de setmana de muntanya i el fet d'agafar fred quan queia la nit i anava amb roba curta, i el dimarts vaig anar a la farmàcia a per un automostra d'antígens, i PAM. Positiu.

Sabia que un dia o altre havia de passar, però no m'esperava pas que fos precisament ara en plenes vacances, i menys 10 dies després d'haver estat tot un mes per Mèxic sense problemes. Pel que m'han explicat els responsables de Salut, sembla ser que la variant Delta d'aquest virus és força transmissora i que hi ha molts contagis en aquestes dates. Afortunadament, com en el meu cas, els símptomes són lleus, o molt lleus, gràcies a les vaccinacions massives.

Jo em trobo molt bé, i aquest fet fa que se'm faci especialment dur haver de quedar-me tancat a casa. Però entenc que és una qüestió de consciència social i, tanmateix, em sento un privilegiat d'haver pogut gaudir del viatge realitzat al juliol. Ahir al vespre tenia pagat un ferri a Mallorca per anar amb la furgo i la bici. Bé, haurà de ser en una altra ocasió. Hi ha més dies que llonganisses.

El "temazo" del dimecres. La Troba de Kung-Fu - "Calor, calor".

 

La banda del galàctic Joan Garriga va debutar fa 15 anys amb el disc "Clavell morenet", amb un estil fusionat de rumba, rock, i ritmes llatins. La banda va publicar 4 àlbums fins a la seva dissolució, i ara el bo del Joan continua fent música amb la banda del Mariatxi galàctic. El vam tenir a Terrassa enguany per la Festa Major. 

Va, que arriba la calor.

La Cerdanya: Refugi de Malniu i càmping a Guils de Cerdanya.

 

Estany de Malniu.

He passat uns dies a la Cerdanya, entre el refugi de Malniu (a 2.128 m. d'altitud, entrada amb cotxe 5 euros) i el Càmping Pirineus, a terme municipal de Guils de Cerdanya, a escassos cinc quilòmetres de Puigcerdà. Durant uns dies he pogut respitar aire "pur" de la muntanya, veure vaques i cavalls, rius i estanys, pins, molsa, roca, herba i algun bolet fins i tot (no gaires, la veritat).

També m'he trobat amb uns amics a un càmping molt tranquil on hem fet la típica vida de càmping molt poc estressant. Menjar, beure, parlar, jugar a la petanca, jugar amb la canalla, i fer algun banyet a la piscina.

Coll de la Creueta.

Refugi de Malniu.

Zona d'aparcament del refugi.

Vistes de la Cerdanya des de prop de Guils de Cerdanya.

La petanca, un esport per a totes les edats.

Nooooooooooooooooooooooooooooooo!!!!!

 

Ahir va saltar la notícia a les xarxes amb el comunicat oficial del FC Barcelona que anunciava la marxa del millor jugador de la història degut als problemes financers del club, i les traves de la LFP (Lliga de Futbol Professional) per la normativa de "fair play financer" (marge salarial) de la lliga.

No m'ho vull creure i no m'ho puc creure. Aquest matí ha sortit el president Joan Laporta en roda de premsa a donar explicacions i a culpar l'LFP de fer impossible l'acord.

Una notícia impactant, pensar que no tornarem a gaudir del Leo amb la samarreta blaugrana, i que no el podrem acomiadar amb el Camp Nou ple i amb l'homenatge que es mereix.

No ho vull creure.

JJOO de Tokyo 2021. Sempre amb el rival d'Espanya.

 

Un derrotat Riqui Rubio davant d'un jugador nord-americà en el partit de quarts.

Aquests dies s'estan celebrant els JJOO de Tokyo que no es van poder dur a terme l'estiu passat a causa de la Covid. El meu interès pels jocs ha anat decreixent any rere any, en la mateixa proporció que ha anat creixent la meva animadversió a l'estat espanyol, i per defecte, als seus representants, i l'únic interès és assabentar-me de les derrotes dels esportistes del país que ens oprimeix. De moment faig un balanç força positiu. Espanya mai acostuma a decebre en aquest tipus d'esdeveniments.

El "temazo" del dimecres. Sabor de Gràcia - "Me'n vaig a peu".

 

Els Sabor de Gràcia són potser els principals representants de la rumba catalana en actiu, després de més de 25 anys (el febrer del 2020 ho celebraven amb un concert especial al Palau de la Música Catalana). Actualment han iniciat una gira d'homenatge a la rumba catalana on fan un repàs del gènere i recuperen algunes velles cançons dels avantpassats gitanos del barri de Gràcia així com d'altres territoris de parla catalana.

La rumba catalana, tot i ser un estil molt popular i molt apreciat en balls i festes majors, no té potser, i malauradament, el reconeixement mediàtic d'altres estils. No sé quant hi té a veure que sigui el gènere musical per excel·lència de la comunitat gitana...

El tema és un clàssic de l'any 1967 de Joan Manel Serrat, del seu àlbum "Ara que tinc 20 anys".

Gastronomia mexicana de l'àrea del Yucatán i la Riviera Maya.

 

Fetuccini amb gambes.

Gambes a la planxa.

Ceviche de pop.

Gambes arrebossades.

Pollastre al mole.

Filet de tonyina.

Les tapetes gratuïtes amb la birra.

Pollastre rostit.

Carn de porc amb ou dur i frijol.

Guacamole.

Taco de carn.

Carlos González: A casa o a la "guarde".

 

 

 

(Sempre interessants les reflexions del pediatre Carlos González al Criatures del diari Ara.)

El periòdic gratuït del meu ajuntament, que molt de tant en tant apareix a la bústia, publicava fa alguns mesos un anunci per a la “preinscripció a les escoles bressol i les llars d’infants”. “L’escolarització a l’etapa 0-3 –diu– proporciona eines i aprenentatges per a un major èxit educatiu dels infants, incrementa les seves oportunitats de futur”. 

Déu meu! I jo que no vaig trepitjar una escola fins als cinc anys! ¿Deu ser per això que soc un escriptor de tercera fila, i no un geni de la literatura? Però, un moment: jo sé penjar la bata, cordar-me els botons, seure en rotllana i fer ballmanetes; conec les formes i els colors, i estic segur que podria, si m’ho proposés, pintar amb els dits (però mai m’ho he proposat). ¿Quins aprenentatges m’he perdut, exactament, per no haver anat a la llar d’infants?

Segons dades de l’OCDE, l’escolarització abans dels tres anys és molt menys freqüent a Alemanya i els països nòrdics que a Espanya. Però els seus resultats escolars són millors i el seu atur juvenil molt més baix. ¿Podria ser (una teoria absurda, ho sé) que un govern eficaç i poc corrupte fos més important que una llar d’infants per millorar les oportunitats de futur dels nens?

Què en diu la ciència? Té avantatges, anar a l’escola bressol? Segons una revisió de l'American Academy of Pediatrics, del 2017, Quality early education and child care from birth to kindergarten, “l’educació precoç d’alta qualitat dels nens petits millora els resultats físics i cognitius dels nens i pot millorar la preparació per a l’escola”. Però, compte, “especialment per als nens de risc”. 

“Alta qualitat” contra “de risc”. Siguem clars: el nen està millor a l’escola bressol que amb la família... només quan amb la família està pitjor que a l’escola bressol. 

I què vol dir “alta qualitat”? A la primera versió del mateix document (del 2005), l'AAP recomanava, entre altres criteris, les ràtios següents: 3 infants menors d'un any per cuidador, o 4 entre els 13 i 30 mesos, o 5 entre els 31 mesos i els 3 anys, o 7 de 3 anys, o 8 nens de 4 o 5 anys per educador. Quina és la ràtio a casa nostra? 

Tornant al document del 2017: “Els efectes positius dels programes d’alta qualitat i els efectes negatius dels programes de baixa qualitat són més grans per als nens de situacions desfavorides o amb necessitats especials”.