"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de desembre del 2020

2020, l'any que vam viure confinats.

Jo al mes d'abril al terrat del meu bloc.













Bé companys, s'acaba el 2020 i encetarem un nou any amb l'esperança que ens porti la "normalitat" de poder tornar a fer totes aquelles coses que hem deixat de fer degut a la covid. 

Se'n va un any en què hem après a anar per la vida amb mascareta, a confinar-nos a les nostres llars durant uns dies o unes setmanes, a fer servir les noves tecnologies per socialitzar-nos, a fer esport sense sortir dels límits territorials del nostre municipi o comarca, a deixar de fer abraçades i petons...

Personalment, enguany pensava fer un bon grapat de viatges que s'han cancel·lat (París, París, Londres, Xile, Praga, Gran Canària, Sevilla), però he pogut recórrer Catalunya i fer una escapadeta a Venècia a l'octubre. I he fet força bici i excursions a peu. A destacar les pujades al Montcaro en bici de carretera, i el Canigó a peu.

Pel que fa al meu hobbi principal, els castells, ha quedat totalment aturat i no puc dir que ho hagi passat gaire malament per no poder-ne fer. Ha estat un any d'inactivitat que he pogut aprofitar per fer altres coses i per viure més relaxadament sense l'apretada agenda d'assaigs i actuacions.

Pel que fa a la cultura, la cosa també s'ha aturat dramàticament. Jo que anava a una mitjana d'uns 25/30 concerts anuals, enguany no he passat de 5. Al teatre hi he anat tres cops, i al cinema tres o quatre cops que jo recordi. De llibres he llegit 4 ("4, 3, 2, 1..." de Paul Auster, "En la boca del lobo", "Educar per a què?" de Joan Boades, i "Incerta Glòria" de Joan Sales, que tot just estic acabant). I sèries n'he vist algunes d'interessants ("Peanky Blinders", "Unorthodox", "Unbelivable", "Narcos Mexico", "Cobra Kai"...)

Pel que fa a altres qüestions importants com els temes laborals, de salut, d'"amor", calés, etc., puc estar satisfet amb com ha anat l'any ja que res ha empitjorat ni millorat suficient com per fer-me preocupar. Així que en aquests aspectes només puc desitjar que em quedi com estic, o a poder ser, que millori però tampoc massa. ;-)


dimecres, 30 de desembre del 2020

El "temazo" del dimecres. Bordón 4 - "Golpes de taberna".

 

Aquesta cançó m'agrada molt, però aquesta gravació fa que m'emocioni més, si cap, quan l'escolto. Són dos dels membres del grup nascut a Catalunya "Bordón 4" en una festa privada com les que fèiem abans, amb molta gent i molt sarau. La cançó parla de com és de difícil la vida, especialment per la gent que treballa la terra.

La cançó em retorna als orígens familiars paterns, a Andalusia, i de pas em transporta a situacions viscudes no fa tant, quan ens podíem trobar en grup per celebrar la vida. Hauria pagat per poder ser en aquesta festa, i segur que m'hauria caigut alguna llàgrima escoltant, potser cantant fins i tot, aquest tema.

dimarts, 29 de desembre del 2020

Immigrants de 1a i de 3a.

 



L'Estat espanyol, a través del seu Consell de Ministres, acaba de concedir la nacionalitat al reputat pianista britànic James Rhodes. Em repugna la doble vara de mesurar que tenen els estats a l'hora d'acollir immigrants. Si són pobres se'ls tracta com la merda, o se'ls deixa morir enmig del mar o en camps per a immigrants. Si son rics i poden engrandir la nòmina d'il·lustres amb pedigrí internacional, se'ls posa la catifa vermella i se'ls dóna la nacionalitat en un plis-plas. Fàstic és poc.

dilluns, 28 de desembre del 2020

La innocentada del dia.

 

Si abans-d'ahir feia versos humorístics relacionats amb la meva afició a la bicicleta amb motiu de Sant Esteve, avui, dia dels innocents, el "mal" karma ha volgut que punxés la roda davantera anant en BTT per Sabadell (per Sabadell havia de ser), concretament a l'alçada de Sant Julià de Tura. Feia molt de temps que no punxava una roda de la bici de muntanya, i algun dia havia de tornar a passar. Però el dia dels innocents...

diumenge, 27 de desembre del 2020

Vaccí, vaccí, vaccí guanya al Covid!!!



Aquest matí han començat a subministrar-se a Catalunya les primeres dosis de la vacuna de les farmacèutiques Pfizer i BioNtech contra la Covid. La residència Feixa Llarga de l'Hospitalet de Llobregat ha estat el primer centre de Catalunya on s'ha subministrat la vacuna. 

Haurem de confiar en la ciència per tal de combatre el maleït virus que porta gairebé un any donant pel sac i trastocant les nostres vides. Tant de bo les vacunes siguin eficaces i aviat poguem recuperar una mica la "normalitat" en les nostres vides.

Canya a la Covid!!

dissabte, 26 de desembre del 2020

Vers de Sant Esteve.

 
















Una pedra enmig del camí

va mostrar-me el meu destí,

que era rodar i rodar.


També em va dir un viatger

que no cal arribar el primer,

però que s'ha de saber arribar. 


Amb calés o sense

faig el que em sembla,

a la merda aquesta llei.


No tinc ni dona ni feina

ni ningú que em toqui l'eina

però continuo pedalant.


divendres, 25 de desembre del 2020

Un Nadal especial.

 

Enguany havia de celebrar Nadal viatjant per terres xilenes, però la covid ho ha impedit, de la mateixa manera que ha impedit les trobades familiars multitudinàries a casa les tietes, o amb la família més propera (germans, pares, nebots). Així doncs, aquí em teniu, un 25 de desembre solet a casa i la mar de tranquil. Aquestes dates tenen un simbolisme extraordinari, i m'agrada mantenir les bones tradicions, però el cert és que prefereixo continuar trobant-me molts més anys en endavant, un cop s'hagi controlat aquest virus, que fer-ho enguany tant sí com no i que algú emmalaltís.

dijous, 24 de desembre del 2020

Primera visita a Sant Salvador de les Espases.

 
















Abans-d'ahir vaig fer una excursioneta pels límits del Vallès Occidental fronterer amb el Bages i el Baix Llobregat. Vam fer la ruta que va de l'estació de trens de Vacarisses Torreblanca fins el refugi de Sant Salvador de les Espases. Una ruta moderada amb uns paisatges espectaculars que em van sorprendre molt gratament. Jo que estic acostumat als espectaculars paisatges de Sant Llorenç del Munt, em vaig quedar força astorat dels bellíssims escenaris d'aquesta zona per a mi, fins abans-d'ahir, desconeguda.

Les vistes del massís de Montserrat i de la serra de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac t'acompanyen un bon tros de la ruta, i també hi ha unes vistes magnífiques de la part més occidental del Baix LLobregat (Olesa de Montserrat, Esparreguera, Collbató) i de la part més occidental del Vallès Occidental (Vacarisses, Rellinars).

El refugi de Sant Salvador de les Espases està força ben conservat. Hi ha un parell de taules llargues amb bancs clavats a terra, i una llar de foc per escalfar-se o cuinar. Nosaltres vam coincidir amb un grupet de joves d'Olesa que havien fet nit al refugi amb màrfegues i sacs. La veritat és que no vam trobar gaire gent per la ruta.

Camí de les pilotes. Sortint de l'estació vam trobar un munt de pilotes de tennis.

La vacarissana ens va acompanyar els primers metres de la ruta.


Sant Salvador de les Espases.

Interior del refugi.

Panoràmica des del refugi en direcció al mar.



dimecres, 23 de desembre del 2020

El "temazo" de dimecres. Obeses i Jove Orquestra Simfònica de Barcelona - "The show must go on".

 

Brutal versió d'aquest clàssic dels Queen, arrenjada i amb lletra referent a la Covid, dels Obeses amb l'acompanyament de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona. No m'interessa gaire l'espectacle televisiu de la Marató, i penso que han de ser els governants el qui administrin bé els diners dels contribuents per tenir un sistema de salut de qualitat, però he de reconèixer que em va agradar saber que els Obeses farien l'acompanyament musical de l'espectacle. Són un gran grup, i no han renunciat a la llengua per tal de tenir més èxit comercial. Xapó.

dilluns, 21 de desembre del 2020

El rei espanyol ja ha de venir secretament a Catalunya.

 













Felipe i Letizia han estat avui a Barcelona per entregar el premi Cervantes al poeta català Joan Margarit. El viatge llampec s'ha fet sense publicitat de cap mena per evitar les tradicionals mobilitzacions que s'organitzen cada cop que el borbó ve a visitar la colònia. Una llàstima, ja que què menys que poder expressar-li la nostra opinió al cap de l'estat a qui paguem el sou. En fi, com a mínim em queda el consol de saber que el borbó sap, de sobres, que no és benvingut a Catalunya i prefereix fer-ho d'amagat.

diumenge, 20 de desembre del 2020

Messi iguala Pelé.

 











En el partit de lliga d'ahir al Camp Nou del Barça contra el València (2-2), l'argentí va marcar el gol que obria el marcador del partit, i que es convertia en el seu 643è gol amb la samarreta blaugrana (en 16 anys), igualant d'aquesta manera el registre que Pelé havia establert amb la samarreta del Santos l'any 1974 (en 18 anys al club), que era, fins ahir, el rècord absolut d'un jugador amb un mateix club. Aviat Messi es convertirà en el màxim realitzador en un mateix club de tota la història. O rei Leo.

dissabte, 19 de desembre del 2020

Carlos González: "Que ve l’adolescència!"

 


(El doctor Carlos Gonzàlez sempre encertat. També en el tema de l'adolescència. Avui al Criatures del diari Ara).

Deu anyets, ja! La temuda adolescència ja és a tocar. Temuda, sí, molt injustament. És gairebé un lloc comú per als pares de nens petits: quina por, l’adolescència, quins problemes tindrem, no sé què farem, tan bufons que són ara i després com es tornaran... Però a l’hora de la veritat, els pares d’adolescents no estan tan preocupats per l’adolescència com els pares dels bebès pels seus petits. Potser perquè han tingut temps d’adaptar-s’hi gradualment, i sobretot perquè han descobert que l’adolescència no és tan terrible. Sí, esclar, pot haver-hi conflictes. Però els problemes són l’excepció. En general els adolescents són amables i idealistes, valoren la família i l’amistat, estimen els seus pares, es preocupen per la justícia i el medi ambient, volen estudiar o treballar (si en tenen oportunitat).

Seria absurd pensar que hi ha un mètode garantit per evitar tots els problemes, que educant els teus fills de tal manera el resultat serà sempre perfecte. Una decisió errònia, un problema físic o psicològic, un entorn que afavoreix el consum d’alcohol i altres drogues, les males companyies que tant preocupaven els meus pares (sembla que l’expressió ha passat una mica de moda), poden canviar el destí d’una persona. Però seria igualment absurd pensar que l’educació i el tracte que hem donat als nostres fills durant deu o quinze anys no té cap influència, que facis el que facis el resultat és aleatori.

Si un nen aprèn que quan demana braços no l’agafaran, que si plora a la nit no vindrà ningú, per què hauria de demanar consell o ajut als seus pares quan, quinze anys més tard, tingui un problema? Si la nostra disciplina es basa en la força i la violència, en els crits i la “bufetada a temps”, ¿com imposarem disciplina quan siguin més alts i forts que nosaltres, i com ens pot sorprendre que ells mateixos vulguin fer servir la violència per sotmetre altres persones? Si els ensenyem a fer el correcte no perquè és correcte, sinó per obtenir un premi o per evitar un càstig, ¿no descobriran que hi ha maneres més fàcils d’obtenir el premi, i que si no t’enxampen no hi haurà càstig?

Tenim anys per establir amb els nostres fills una relació basada en l’amor, la confiança i el respecte. Per comportar-nos de manera que siguem mereixedors del seu amor, la seva confiança i el seu respecte. Amb sort, durarà tota la vida.

dijous, 17 de desembre del 2020

Barça: motius d'esperança.

 












Ahir el Barça va jugar a camp propi contra la Reial Societat en partit ajornat de principi de temporada per la disputa de la Copa del Rei entre el club de Donosti i el seu etern rival de Bilbao. El resultat ajustat (2-1) serveix el Barça per continuar escalant a la classificació general i situar-se a 6 punts dels tres equips capdavanters (Madrid, Atlético i Reial Societat).

Més enllà del positiu resultat, ahir vaig recuperar en bona mesura l'esperança en aquest equip, que havia trontollat en les darreres jornades. Hi ha diversos factors que em van reconciliar amb l'equip de Ronald Koeman més enllà de la victòria: l'aposta decidida de Koeman pels joves (Araujo, Mingueza, Dest, Pedri, Alenyà, Trincao...) que estan demostrant que poden tenir un lloc a l'equip; la implicació i la intensitat dels onze jugadors en la tasca defensiva i en la pressió al rival; la mobilitat dels jugadors i la velocitat de circulació de la pilota, clau per generar espais i crear ocasions de perill a la porteria rival;  la recuperació de nivell de jugadors que han estat peces clau en el passat, com Busquests o Alba; l'estat de gràcia d'altres jugadors com Pedri, De Jong, o Ter Stegen (aquest sempre està d'excel·lent)...

A veure el proper partit de dissabte contra el València si són capaços de mantenir el nivell de la primera part d'ahir contra la Reial Societat. Seria molt esperançador de cara el futur immediat.

dimecres, 16 de desembre del 2020

El "temazo" del dimecres. Beethoven - "Himne de l'alegria" (9a Simfonia).

 

Avui fa 250 anys neixia a Bonn, Alemanys, Ludwig Von Beethoven, un dels més grans músics (compositor, director d'orquestra i pianista) de la història, del qual se n'han escrit llibres, s'han fet pel·lícules, concerts amb les seves obres, etc., etc.

Recordo que quan devia anar a 2n o 3r d'EGB vam fer una representació per a les famílies al teatret de la parròquia de Ca n'Anglada, potser coincidint amb Nadal, o fi de curs... Jo feia de Beethoven i estava fent de director d'orquestra (l'orquestra eren els companys de l'A i el B que tocaven instruments de cartró) d'esquena al públic, amb la meva batuta, tot enèrgic, dirigint la 9a Simfonia, i entrava un company, el Juan Antonio Carpio que em venia a dir alguna cosa, però jo no el sentia perquè Beethoven era mig sord. I ens discutíem una estona i ja no recordo com acabava el gag.

Records d'infantesa d'aquells que no s'esborren. Devia ser un gran dia per a mi.

dimarts, 15 de desembre del 2020

Laporta, el puto amo.

 
















El 24 de gener està previst que se celebrin les eleccions per elegir el nou President del Barça i aquests dies els diversos candidats estan de campanya. Avui s'ha viralitzat com l'escuma l'acte de campanya del candidat Joan Laporta a Madrid, on ha despenjat una lona gegant de la seva candidatura a escassos metres de l'estadi Santiago Bernabéu, amb el missatge de "ganas de volver a veros" i la seva imatge. Les xarxes han tret fum, i alguns dels principals rivals de Laporta en la cursa per la presidència no s'han pogut estar de comentar la campanya, donant-li, si cap, més repercussió. 

Personalment, espero que Laporta esdevingui el nou president del Barça. Pel que va aconseguir en els seus anys com a president, i perquè és el més desacomplexadament independentista. Ras i curt.

dilluns, 14 de desembre del 2020

80 anys de l'entrada del Rafael Catot Sallas al camp de Mathausen.

 

Ahir, 13 de desembre, es van complir 80 anys de l'entrada de l'exiliat monistrolenc Rafael Catot Sallas al camp d'extermini de Mathausen (Àustria). El Rafael, era el tercer de 8 germans: Teresa, Antònia, Rafael, Francisco, Albert, Valentí, Carme i Regina. Les dues germanes nascudes abans que ell van morir fins i tot abans que ell hagués nascut. La petita va morir amb 19 anys pocs mesos després de travessar la frontera amb França fugint de la persecució franquista.

Ell va resistir més d'un any i mig a Mathaussen, concretament al camp de Gusen. Suposo que devia acabar extenuat de treballar com un esclau per als nazis, picant pedra i carregant-les.

Pel que sé, està previst que a Monistrol se li reti homenatge amb un acte on se li col·locarà una "Stolepersteine", una mena de llamborda amb inscripció de l'homenatjat. 

Potser algun dia m'animo a fer una entrada explicant la dramàtica història d'aquesta família que em toca de prop.

diumenge, 13 de desembre del 2020

Santa Llúcia ens conservi la vista.

 

Avui és el dia de Santa Llúcia, la nit més llarga de l'any segons el calendari julià, i la patrona dels cecs i els que tenen algun mal de la vista. Espero que Santa Llúcia em conservi molt de temps la bona vista per no perdrem les meravelles que hi ha en aquest món...






dijous, 10 de desembre del 2020

Estrena al refugi del Catllaràs.

 

Refugi lliure del Catllaràs.


El passat dilluns vaig fer una escapadeta amb uns amics a la serra del Catllaràs (Berguedà), a un refugi lliure de muntanya on no hi havia estat mai abans tot i que tinc amics que hi han estat en diverses ocasions. Va ser, doncs, la meva estrena oficial. I quina estrena...

Vaig arribar el dilluns al matí en un dia fred i assolellat. Alguns amics ja hi eren i havien començat a fer foc a la llar de foc del refugi, quelcom imprescindible i màgic. 

La primera anècdota interessant de l'estada va venir ben d'hora. Estava traient coses de la meva furgoneta quan veig que para un cotxe que passava pel camí i surt un noi que em saluda. Resulta ser un col·lega de Terrassa de tota la vida, el Toni Mampel, minyó i guarda forestal al parc de Sant Llorenç. Ens explica que és per allà per un estudi sobre el gat fer de la zona, que col·loquen càmeres per mirar d'enregistrar-lo i fer-li seguiment. En aquestes que el Timi, un dels amics meus allà present, que també coneix el Toni, li explica que feia un parell de dies que s'havia trobat a Terrassa una vella amiga en comú amb qui feia molts anys que no es trobava, l'Olga. I just acaba de fer-li el comentari, que l'acompanyant del Toni salta i diu "és la meva dona". És petit el món... i Terrassa més!

L'altre gran anècdota de l'estada va ser la nevada que ens va caure la nit de dilluns a dimarts. Érem a dins del refugi quan algú que devia sortir a pixar ens va avisar que ja nevava. Quin espectacle! Feia temps que no veia caure neu, i de nit en aquell emplaçament va ser màgic. En poques hores la neu caiguda va fer una manta sobre el terra, i ens vam animar a sortir a recollir més llenya per la llar de foc sota, i sobre, la neu. Quina excursió! Brutal! Podeu veure alguna foto més avall.

Vaig estrenar-me també dormint a la furgoneta en una nit freda. No sé exactament la temperatura exterior, però calculo que sota zero. I amb la furgoneta coberta d'uns centímetres de neu. He de dir que entre el nòrdic i una manta per sobre, no se'm va fer gens dur, tot i que qualsevol moviment del cap al coixí em recordava que fora del nòrdic fotia molta rasca.

L'endemà l'espectacle era magnífic. Una capa blanca per tot arreu i el sol que va aparèixer per donar-li una mica més, si cap, de lluentor. Vam aprofitar l'espectacle per fer una excursioneta fins al mirador del Roc de la Lluna, des d'on hi ha unes vistes espectaculars del Berguedà i de diferents serralades més al nord (Pedraforca, Cadí-Moixeró, Puigmal...).

Les aventures no van acabar amb aquesta excursió. L'estada encara ens havia de portar una darrera sorpresa. Just a l'hora de marxar (vam voler marxar abans que es fes fosc per evitar que la pista s'acabés glaçant i complicant la conducció) un dels vehicles amb que havíem de marxar tenia una roda punxada. Sort que el Christian es va arremangar i en un pim-pam va tenir la roda canviada.

No us he explicat res de l'arròs de muntanya que vam dinar, de les castanyes pel vespre, les partides de dominó, la cerca del tió, les aparicions d'excursionistes, de motociclistes, de 4x4... Un dia i mig a la muntanya i em van passar més coses que una setmana sencera a Terrassa.


Aquesta entrada va dedicada al Timi, que sé que l'estava esperant, i que a dia d'avui es troba hospitalitzat recuperant-se d'un ensurt. Espero poder fer moltes més excursions com aquesta amb ell en el futur.


Refugi gaudinià del Catllaràs.

Mirador del Roc de la Lluna.

El Berguedà i el Pedraforca al fons.

La Pobla de Lillet.



dimecres, 9 de desembre del 2020

El "temazo" del dimecres. The Pengüins (Reggae per Xics) - "La massovera".

 

El passat dijous vaig tornar a trepitjar una sala de concerts després d'estar més de 10 mesos sense fer-ho. El darrer va ser a l'Auditori de Sant Cugat on tocaven els Obeses acompanyats de la Cobla Jove de Berga i el Cor d'Obeses. En aquesta ocasió va ser un concert en sessió matinal, a la sala Rasa 64 (antiga sala Faktoria d'Arts), en un concert per a la mainada dels The Pengüins, amb el seu espectacle Reggae per Xics. Un concert amb el públic assegut en cadires, per bombolles familiars, i que es va fer una mica estrany per la fredor de tot plegat. En tot cas, em va agradar veure aquest espectacle del que tant m'havien parlat i que fa les delícies de la canalla.

diumenge, 6 de desembre del 2020

Comunió de Rah i Bacus.

 
















El sol i el vi ens alegren i milloren la vida. I en ocasions s'entremesclen i conformen espectacles únics i efímers.

 

Foto: Christian Llorca.


divendres, 4 de desembre del 2020

Queen's Gambit.

 

Ahir vaig acabar de mirar-me la sèrie de la que tothom parla, Queen's Gambit (gambit de dama), una sèrie nord-americana d'una sola temporada, amb set capítols, produïda per Netflix. La sèrie gira al voltant del món dels escacs, i està protagonitzada per una jove orfe amb un extraordinari talent per aquest joc, però amb un bon grapat de traumes infantils que l'acompanyen fins l'edat adulta i que condicionen tant les seves relacions afectives, socials, i fins i tot a l'hora de jugar campionats.

Una gran sèrie que m'ha reactivat l'interès per aquest joc tan antic i del que tant s'ha escrit. Vaig enganxar-me molt durant el confinament i ara feia un temps que l'havia abandonat. Em penso que torno a tenir ganes d'escacs.

dijous, 3 de desembre del 2020

5 de 5.

 












Bon partit del Barça ahir a Budapest, al camp del Fenercvaros (0-3), en el cinquè partit de la fase de grups. Sense Messi, ni Coutinho, ni Ter Stegen, que es van quedar a Barcelona descansant, l'equip va saber portar el ritme del partit, creant nombroses ocasions, sensació de perill, i ordre defensiu. Cal destacar el bon to d'alguns jugadors que han estat el centre de les crítiques de mots aficionats en els darrers temps: Griezmann i Dembélé sobretot, però també Alba, Busquets, o Pjanic. Els francesos van completar un partit molt complert, amb un golet cada un (Braithwaite va completar la golejada), i amb molt bones sensacions.

Personalment, tinc moltes ganes de veure la millor versió de Dembélé. Va destacar al Borussia de Dortmund on era una autèntica fletxa a l'atac i on destacava també pel seu xut amb les dues cames. A Can Barça no ha acabat de brillar com allà, potser per la mala ratxa de lesions que ha patit. Tan de bo s'acabi la malastrugança i tornem a veure el millor Dembélé.

I pel que fa a l'altre francès, doncs porta una ratxa positiva de cinc partits marcant, i ja sabem que els davanters viuen del gol. Mai al Barça havia tingut una ratxa com l'actual, i sembla que es va deixant anar al camp. Ahir, a més, sense Messi al costat va exercir una mica de líder i va poder moure's amb més llibertat pel camp, des de la posició de fals nou, just darrera del davanter centre, Braithwaite, que va fer una feina encomiable movent-se sense parar per totes bandes a l'àrea i portant de cul els defenses centrals de l'equip hongarès. I també cal destacar la seva tasca defensiva pressionant els defenses a la sortida de la pilota.

Gran Barça ahir. 5 partits de la fase de grups, i cinc victòries. A veure si continua la ratxa.

dimecres, 2 de desembre del 2020

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Parlant-me de tu".

 

Avui el cantautor de Xàtiva, ja retirat dels escenaris, Raimon, compleix 80 anys. Avui el recordo amb una bonica peça interpretada al seu darrer concert, al Palau de la Música, que vaig poder gaudir en directe. De fet, si mireu el vídeo, veureu una estelada amb l'estel roig, i just al darrera hi era jo.

dimarts, 1 de desembre del 2020

Jaume Funes :"Digui el que digui la llei, farem escola"

 












(No diu res gaire nou, però sempre és interessant llegir les reflexions en matèria educativa del psicòleg i educador, Jaume Funes).

Tornen a enredar-nos amb les lleis d’educació. Ens fiquen en un caos de falsedats i d’arguments aliens al fet d’esdevenir professionals útils en les vides d’infants i adolescents. Ja va ser esgotador suportar el ministre Wert i esgota comprovar que les ganes de tornar al passat llunyà són permanents. Està molt grapejada l’afirmació que portem masses lleis i n'hem de fer una de consens. Dubto sigui possible. Potser en tindríem prou amb acordar no fer mal a cap infant i adolescent i poca cosa més.

Com ja vaig fer diverses vegades des de 2006, proposo que els professionals de l’educació tornem simplement a recordar (entre companys i als ciutadans i ciutadanes que ens confien els seus fills) per a què ha de servir l’escola, a servei de qui ha d’estar, com creiem que ha de ser aquella escola que els infants i adolescents necessiten avui. Quan ens emboliquin en debats estèrils i realitats construïdes, proposo aplicar als interlocutors un protocol de deu punts (si és confessional, de deu manaments). Al situar-se en un o altre punt de les diferents variables quedarà descrita l’escola a la que uns i altres es refereixen amb els seus arguments. Ve a ser com un mapa per situar-nos i descriure amb rigor l’escola de la qual parlem.

Uns diuen que cal poder escollir escola i uns altres diem que cal garantir escola. Però, quina? Contesteu i feu contestar a deu preguntes.

L’escola que jo vull és:

1/ Per a alguns o per a tothom? No serveix contestar que és per a quasi tothom. Perquè, si la imaginem per a tothom, hem de pensar quants desastres finals estem disposat a suportar. I això obliga a actuar des dels inicis per evitar els recorreguts escolars desastre i per dissenyar una escola en la qual no siguin crònics els desastres socials. Això vol dir, per exemple, aclarir qui part de la vida de tothom entra a l’escola o per a què dimonis serveix repetir. Si definim que és només per alguns, cal aclarir com distribuïm bons i mals alumnes al llarg de tota la escolarització. També, aclarir si una bona classe social pot tenir alumnat dolent i si els diversos marginats poden aspirar a ser bons alumnes. Escola justa o escola justificadora de la desigualtat?

2/ Garant del mèrit o constructora d’oportunitats? Convindria aclarir dos dogmes: qui s’esforça pot arribar on vulgui; tothom té, si vol, les mateixes oportunitats. L’escola ha de dedicar-se a fer possible que l’alumnat s’esforci, desenvolupant els seus “talents”. O… l’escola es dedica a construir oportunitats educatives (que no tothom té en el seu entorn) que fan possible el desenvolupament, connecten l’alumne amb el saber, valora l’experiència d’aprendre. Una escola destinada a fer possible i compensar o una escola destinada simplement a aconseguir allò que l’origen social ha previst.

3/ Sota un model únic o amb capacitat de fer un aprenentatge personalitzat? Sabem que dos dels grans reptes de l’escola actual son la desigualtat i la diversitat. Necessitem una escola estructurada i ordenada a la qual cada alumne ha d’aprendre a adaptar-se. O necessitem una escola pensada per a la diversitat de diversitats que representa el seu alumant. Significa aclarir-se sobre com la organització, les metodologies, les didàctiques, els agrupaments o les tutories pensen en la realitat (vital, cultural, econòmica, lingüística, social, etc.) diversa dels infants i adolescents que entren cada dia per la porta de l’escola. També pot significar seleccionar l’alumnat i evitar que es barregi. Escollir escola significa escollir les bones companyies. L’escola uniforme necessita població uniforme.

4/ Per transmetre coneixements o per ajudar a ser persones competents? Podem seguir amb l’escola del currículum o amb l’escola de les competències (de la personalització, la humanització). Podem debatre sobre l’escola de les assignatures, els cursos acadèmics, els exàmens i el títols. O podem parlar de les àrees de coneixement, l’aprenentatge integrat, els projectes, l’experimentació, la creació, l’organització per cicles, etc. Sembla que ja hem desterrat la pedagogia activa i un centenar d’anys de renovació pedagògica. Però hem d’aclarir on i com s’aprèn el manual d’instruccions d’una societat complexa, canviant, mestissa, digital, en xarxa, hiperconnectada.

5/ Per aprendre a pensar o per aprendre les respostes correctes? En realitat, es tracta d’escollir entre l’escola dels dogmes i les veritats o l’escola del pensament científic i l’acceptació del dubte. Es tracta de gestionar una escola en la qual té cabuda l’aprenentatge de la religió adequada (amb el conseqüent aprenentatge de la moral persona i social correcta). O es tracta de tenir presents els universos culturals i vitals de les religions de l’alumnat, però obrir altres finestres per veure el món diferents de les dels seus orígens. Una escola que reprodueix o una escola que allibera?

6/ Per esdevenir ciutadans i ciutadanes o per garantir fidels? Les eleccions d’algunes persones condueixen a una escola que ensenya i a la qual es vol negar qualsevol intromissió en l’educació. En realitat, sabem que a l’escola sempre s’educa i que a casa també s’aprèn. Altres persones entenen que l’escola forma part de l’univers de l’educació i que educa de manera singular a partir dels aprenentatges. És a l’escola on s’aprèn i practica allò que tots hem de tenir en comú. És possible una escola que no estimuli a imaginar un món diferent?

7/ Per ser un mateix o per conviure? Existeixen definicions d’escola com a territori de l’aprenentatge individual, tot i estar organitzat de manera col·lectiva. Fins i tot amb aquesta perspectiva i la lògica de l’anomenat ensenyament a distància, l’escola pot esdevenir una institució en part prescindible. És difícil, però, entendre el sentit de l’escola sense considerar-ho un territori per la convivència. No es pot oblidar que bona part dels bons aprenentatges són els que es fan en cooperació i que no es pot ser persona sense descobrir l’altre. Bona part de la necessitat de tenir escola sembla que té a veure amb allò que definim com a vida en comú.

8/ La de sempre, la bona, o una altra? Una part de les justificacions per fer noves lleis escolars té a veure amb una constatació compartida: l’escola va desfasada amb la realitat. Davant les crisis, les reaccions solen ser contradictòries. Uns, patint pel vertigen, cerquen tornar al passat (recuperar la bona vella escola), tot i saber que ni abans funcionava. Uns altres intenten construir l’escola que s’adapti a la nova realitat (que és múltiple i acceleradament canviant) comprovant la dificultat de l’escola per entomar la flexibilitat. En la contradicció pel canvi apareix una nova versió d’un dilema clàssic: formar alumnes en funció de les necessitats del mercat o fer possible que esdevinguin persones per viure i conviure?

9/ Amb necessitat de professionals de l’educació o d’experts diversos? No és el mateix una escola amb professionals experts en un determinat saber o tecnologia que experts en saber ensenyar i educar mitjançant un saber. Es pot acceptar que tothom pot ensenyar i educar o recordar que aquesta feina correspon a una professió amb rigor. Complementàriament, haurem de resoldre si només ensenyem o acompanyem vides que van aprenent. Una pot ser l’escola del control i les bones notes, l’altre la de l’acompanyament educatiu.

10/ Una institució privada o pública? El dubte a resoldre és si qualsevol escola és escola. Si pot estar en mans del mercat i d’institucions amb interessos de grup. Per ajudar a cercar respostes reproduiré uns paràgrafs d’un llibre recent [1]:

“Podem tornar enrere i repassar tot allò de l’escola que ensenya a pensar, l’escola de la diversitat, l’escola que personalitza l’aprenentatge, l’escola com a espai de serenor dels infants… Però tot el que hem estat proposant no és possible en qualsevol tipus d’escola. Només és viable quan l’escola té una característica radical: està pensada com a servei públic, com a servei per fer possible el dret universal a l’educació… Només una bona didàctica i una bona organització no fan bona una escola. Sempre hem de fer l’anàlisi de les pretensions finals i de la població que acull o que voluntàriament deixa fora. Sempre ens trobarem amb els dos principals esculls: si els diners públics van a parar a serveis públics i si garantir el dret a l’educació permet seleccionar la clientela que acudeix a una escola”.

Repassada la llista, és possible que ens deixin en pau i puguem continuar parlant de l’escola que hem de continuar construint junts (sense els poders que tenen altres pretensions…).

dilluns, 30 de novembre del 2020

Dissabtes sota la pluja.

 

Amb el Timi llestos per pujar el para-sol.

Dissabte vaig trobar-me amb uns quants amics per fer un dinar d'aquells que hem anat institucionalitzant després del confinament aprofitant la inactivitat castellera i la impossibilitat d'organitzar sopars pel toc de queda. Aquest cop vam anar al pis de la Jèssica i abans de poder dinar vam haver d'ajudar-la a recuperar un para-sol que li havia sortit volant després d'un temporal. Amb el Timi vam llençar una corda a la Yesi perquè lligués el para-sol i el poguéssim pujar a pols. 

Com que vam dinar un arròs negre, a banda d'uns entrants a base de navalles, musclos i cloïsses a la brasa, la foto va quedar en blanc i negre.

diumenge, 29 de novembre del 2020

150 anys del naixement d'Enric Prat de la Riba.

 

Avui es compleix el 150è aniversari del naixement d'Enric Prat de la Riba, que fou el primer President de la Mancomunitat de Catalunya (actual Generalitat), i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català a finals del segle 19. A més, va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa (el més semblant a un Estatut). Com a President de la Diputació de Barcelona, va fundar l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907.

És un personatge cabdal per entendre l'evolució de la nació catalana de finals del segle 19 fins a dia d'avui.

divendres, 27 de novembre del 2020

Ruta BTT Altafulla - Santes Creus.

Resum fotogràfic de la ruta en BTT per terres del Tarragonès i l'Alt Camp. Començant a Altafulla fins arribat a Santes Creus passant per camps d'oliveres, vinyes, rieres, boscos de pins i un munt de poblets amb encant (Riera de Gaià, Vilabella, Nulles, Els Arcs, Alió, Vila-rodona, Montferri...).

Presa de Gaià.































Cooperativa vinícola de Nulles.





Santes Creus

dimecres, 25 de novembre del 2020

El "temazo" del dia. Manu Chao - "La vida es una tómbola".

 

Avui ens ha deixat Diego Armando Maradona, el meu ídol futbolístic d'infantesa, i el segon millor jugador de la història d'aquest esport, al meu entendre, per darrera de Leo Messi. Ha mort a la seva Buenos Aires natal als 60 anys al patir una aturada cardíaca, després de molts anys d'excessos i deteriorament físic. 

Manu Chao li va dedicar aquesta cançó que es va incloure al documental que va dirigir Emir Kustutica sobre l'astre argentí l'any 2008.

dimarts, 24 de novembre del 2020

Ha mort Montserrat Carulla.

 












Avui ens hem assabentat que ha mort, als 90 anys, una de les principals actrius que ha donat el nostre país, la Montserrat Carulla. La vaig veure, saludar, i agrair la seva estima incondicional pel país un no tant llunyà octubre de fa sis anys, quan va venir a Terrassa amb l'obra "La iaia". Recordo que li vaig oferir un parell de petons que no va dubtar a acceptar, i va ser molt educada i correcte.

Malauradament, no ha arribat a veure la seva estimada pàtria alliberada, però continuarem lluitant en la seva memòria tal i com ella, segur, voldria.

DEP