Com a mestre d'Educació Física corroboro les afirmacions del Carlos González. Tots els infants tenen ganes d'aprendre noves habilitats i de posar-se a prova. Val la pena deixar-los prendre la iniciativa, ja que l'autoaprenentatge crea en els infants un sentiment d'autosuperació i d'autoestima, així com la sensació que amb esforç i constància (gairebé) tot és possible. Tanmateix, deixar fer no vol dir deixar de ser-hi. El mestre sempre proper i amatent per a qualsevol demanda.
Hi ha moments a la vida dels
nens en què toca fer una cosa nova, adquirir una nova habilitat.
Girar-se, seure, menjar, gatejar, caminar, saltar, parlar, vestir-se...
Quan el moment arriba, la criatura s’esforça, practica un cop i un altre
la nova habilitat, de manera que sembla com si es posés deures de
dificultat creixent.
Hi ha setmanes en què sembla
que totes les hores del dia les dediqui a agafar-se dels mobles per
posar-se dret. Ho intenta i ho torna a intentar, cau i no plora ni es
desanima. Veiem la seva concentració quan puja, la seva expressió
d’orgull quan finalment ho aconsegueix, i a vegades els moments de pànic
quan descobreix que no sap com baixar i ha de cridar perquè el papa o
la mama el baixin a terra. En pocs dies aprendrà a deixar-se caure fins a
quedar assegut, al principi bruscament (sort del bolquer!), poc després
suaument, lliscant per la pota de la taula.
Desitgen fer coses noves i estan orgullosos del que han fet. I és per
això que dues de les primeres frases que diuen tots els nens solen ser
“Jo solet” o “Jo soleta”, o “Papa, mama, mira què faig!”. Aquests
moments s’anomenen finestres d’oportunitat en el desenvolupament
infantil. Com una finestra s’obren... i es tornen a tancar. Si no
s’aprofita l’ocasió, després és molt més difícil.
A
vegades la temptació de no deixar-los fer les coses és massa forta. Si
deixes que agafi el menjar i se’l posi a la boca, menja poquet i
s’embruta i en tira la meitat per terra. Si deixes que es banyi (sol no,
esclar, seria molt perillós; però pot agafar ell l’esponja mentre
vigiles), ho deixa tot escampat. Si deixes que es mogui i es posi dret i
descobreixi el món, has d’estar vigilant tota l’estona. Si deixes que
es vesteixi, triga molt i s’ho posa al revés. “Tot ho vol tocar,
destorba amb la maneta”, diem. És molt més fàcil i ràpid despullar-lo,
rentar-lo, vestir-lo, ficar-li la cullera a la boca, recollir amb la
cullera el que surt per fora i tornar-l’hi a ficar, netejar-li la cara
amb el tovalló... i en cinc minuts tens el nen net, menjat i embolicat
per a regal. Després la finestra es tanca, i li passen les ganes de fer
les coses tot sol, i ens queixem perquè amb dos anys només pren
triturats i no mastega, o espera passivament que el vesteixin.
Potser val la pena perdre el temps esperant que facin el que intenten fer, oi?
