"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 30 d’abril de 2021

Atac a una professora a Vidreres.

 












Nova agressió a una docent a Vidreres, a mans d'un estudiant problemàtic. Un noi de 15 anys, que tornava a l'institut després d'un període expulsat del centre, va atacar amb una navalla al colla a la professora a dins de l'aula. Els mossos el van detenir al pati del centre.

Fa poc més de sis anys moria a l'institut Joan Fuster de Barcelona, a conseqüència d'un tret de ballesta d'un estudiant de tan sols 13 anys, el jove professor Abel Martínez. 

Atacs com aquest, afortunadament, no són gaire habituals als centres educatius de Catalunya, però agressions de més baixa intensitat com ara insults, faltes de respecte, amenaces, o atacs a vehicles, són força habituals.

El cert és que la manca d'inversió educativa endèmica no facilita gens que aquests incidents es minimitzin. Les elevades ràtios d'alumnes per aula, i la impossibilitat de donar una atenció individualitzada i adequada als alumnes que més ho necessiten, són alguns dels factors (n'hi ha molt altres, evidentment) d'aquesta mena d'incidents.

Tampoc ha ajudat gens el canvi de llei educativa que va donar pas a la ESO (la LOGSE de l'any 1990) a partir del 1994. Es va allargar l'educació obligatòria fins els 16 anys, i es va ajuntar tots els alumnes en un únic model de secundària a partir dels 12 anys, obligant els que menys ganes tenien d'estudiar, o simplement volien fer alguna cosa més relacionada amb un ofici, amb els que encara en tenien. Un autèntic desgavell.

dijous, 29 d’abril de 2021

Brandon "Rambo" Davies.

 












Aquests dies s'estan disputant els quarts de final de l'Eurolliga de bàsquet. Els 8 millors equips europeus cerquen un lloc a la Final a 4 que es disputarà el darrer cap de setmana de maig a Colònia, Alemanya. El Barça que va fer una fase regular (tots contra tots) excel·lent, quedant en primer lloc, es va creuar amb el vuitè classificat, el Zenit de San Petesburg. El que semblava que havia de ser un rival assequible, va posar la por al cos guanyant el primer duel (dels 5 previstos) al Palau. Afortunadament, el Barça va reaccionar amb molt de coratge i sacrifici, i s'ha imposat en els següents dos enfrontaments, el segon també al Palau i el tercer a la pista dels russos.

Si hi ha un jugador blaugrana que hagi destacat per sobre de la resta en aquest creuament de quarts, ha estat el nord-americà Brandon Davies. Un pivot no massa alt ni molt gros, però que és pur nervi i actitud. I que ha demostrat que ens els moments més complicats i decisius no li tremola la mà ni li pot la responsabilitat. I no ha estat únicament decisiu en atac, amb mitjanes de més de vint punts per partit, sinó que també aporta moltíssim en defensa amb un bon grapat de rebots, taps, i uns marcatges asfixiants per als rivals.

Sempre he pensat que calen jugadors com Davies en equips amb aspiracions a guanyar títols. Segurament no tenen la tècnica ni la classe d'algunes estrelles d'aquest esport, però la seva actitud, la seva lluita i la capacitat d'agafar la responsabilitat en els moments més difícils, els fa imprescindibles i únics.

Força Brandon!

dimecres, 28 d’abril de 2021

El "temazo" del dimecres. Barricada - "Oveja Negra".

 

Aquests dies s'ha posat de moda entre alguns ciutadans amb idees totalitàries això d'enviar bales dins de cartes a polítics d'ideologia contraria a la seva. N'han rebut Pablo Iglesias de Podemos, la Ministra d'Economia Reyes Maroto, l'expresident Zapatero, i fins i tot (chorprecha!!) la líder del PP a Madrid, la ultraespanyolista i ultradretana Diaz Ayuso.

En fi, que sembla que aviat hi haurà més polítics amb sobres plens de bales que no pas sense. Tanmateix, una cosa és rebre una amenaça (que no li desitjo a ningú), i l'altre és que realment et fotin un tret com passa sovint als EEUU a afroamericans sobretot, o a innocents universitaris, o devots que es troben a missa...

Els navarresos Barricada treien aquest "temazo", inclós en l'àlbum Balas Blancas, l'any 1992.

dimarts, 27 d’abril de 2021

Montserrat està de festa.

 
















Rosa d'abril,

morena de la serra,

de Montserrat estel:

Il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel,

guieu-nos cap al cel.

diumenge, 25 d’abril de 2021

Sèries: Your Honor.

 












Un altre sèrie nord-americana amb crims, delinqüents, bandes mafioses, jutges, policies bons i policies corruptes, i advocats. 10 capítols que podrien tenir continuïtat segons he llegit per internet, tot i que la història que s'explica en aquests 10 capítols té un desenllaç (que a mi personalment no em va acabar de convèncer). El protagonista principal és el pare d'un jove adolescent que és jutge de professió, i que veurà com la seva vida i els seus principis ètics i professionals es veuen alterats degut a un incident.

La veritat és que la sèrie enganxa força i té molt bon ritme. Potser hi ha alguns girs de guió una mica forçats, i algunes situacions que saps que en la realitat mai es donarien, però malgrat això, en conjunt, una bona sèrie d'aquelles que enganxen i que no s'eternitzen.

dissabte, 24 d’abril de 2021

En Peyu al Centre Cultural.

 

Finalment, ahir, Diada de Sant Jordi vam poder tenir el Peyu al Centre Cultural de Terrassa amb la seva obra de "El Gallardo Español". L'espectacle s'havia programat inicialment per l'octubre de l'any passat, però degut a les restriccions de la Covid s'havia hagut d'ajornar. 

El recinte es va mig omplir, tot i que feia l'aspecte d'estar força ple. Hi havia butaques buides entre grups bombolla, però el cert és que la platea es veia força plena i potser sí que hi havia més butaques buides que plenes a la graderia superior.

L'espectacle va començar amb uns minuts de retard degut potser als controls d'accés, temperatura i gel de mans, i l'escrupolosa col·locació dels espectadors. I a partir d'aquí, gairebé dues hores d'espectacle amb moments per a tot. Pel riure, pel somriure, per la reflexió, per la tristor o fins i tot la ràbia. Un espectacle súper complet i molt ben treballat on destaquen les dots interpretatives d'en Peyu.

Sorprèn la capacitat del Peyu per interpretar diferents personatges i mantenir diàlegs de tres o quatre alhora jugant amb les gravacions i el directe. 

Si teniu l'oportunitat, aneu-lo a veure. Molt recomanable.

divendres, 23 d’abril de 2021

Per Sant Jordi, llibres i cadires.

 

Aquest Sant Jordi, per no faltar a la tradició, han caigut un parell de llibres. Un, "El fill dels xofer" de Jordi Amat, regal de la meva mare, i l'altre, "Quatre dies de gener" de Jordi Sierra, regal de part d'una castellera de Sant Feliu de LLobregat, la Vanessa, a qui no conec, en una campanya d'intercanvi de llibres i mocadors castellers entre castellers de diferents colles del món casteller, promoguda per la colla dels Castellers de Sant Feliu de LLobregat sota el lema #SantJordinoestoca.

Per acabar de completar les noves adquisicions per Sant Jordi, ahir em vaig autoregalar una cadira-tumbona amb la intenció de sortit en els mesos de calor a la terrassa, i llegir còmodament. Ahir la vaig estrenar mirant el Barça de futbol per la tele i em va satisfer força. A veure amb un llibre entre les mans.

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom, i visca Catalunya!

dijous, 22 d’abril de 2021

Entrant a l'Arca de Noè.

 

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark.















Noè es desesperava intentant posar una mica d'ordre en aquell caos d'animals arribats de tot arreu i incapaços d'entendre què coi hi feien allà i quin era el motiu de tanta pressa. Les bèsties més grosses a penes es movien degut al gran esforç que havien hagut de fer per desplaçar-se fins a aquell punt de trobada. Molts ni es coneixien entre ells ja que a penes si s'havien vist o creuat alguna vegada, tot i que alguns sí que feien petits grups per comentar la jugada i especular al voltant de la misteriosa, i precipitada, cita amb Noè.

Els ocells s'ho miraven tot des de dalt i anaven fent descensos per explicar el què veien des de les alçades. Milers i milers d'animals s'havien anat aplegant, i encara n'arribaven. Venien de tot arreu. Per mar, rius, muntanyes, coves, selves, deserts... n'hi havia des dels més minúsculs fins als més gegantins. A destacar els taurons balena amb les seves boques enormes, que havien arribat des d'oceans llunyans i que ara feien cua per entrar al vaixell, esperant l'ordre de Noè. Els micos havien estat dels primers en entrar, sense respectar gaire l'ordre d'arribada i les ordres que, una mica desesperat, transmetia el pobre home.

A l'entrada del vaixell s'havia format una llarguíssima cua d'animals amb cares resignades davant la inevitable llarga espera. Alguns aprofitaven per petar la xerrada i presentar-se els uns als altres. Dues parelles d'espècies diferents que acabaven d'arribar es van saludar i van establir conversa.

- Què sou vosaltres?

- Gossos llop.

- I com és això possible?

- Doncs perquè el nostre pare era un gos, i la mare una lloba. I vosaltres?

- Óssos formiguers.

- Va home, va!!!


I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'abril (Visca Sant Jordi).

dimecres, 21 d’abril de 2021

El "temazo" del dimecres. Sex Pistols - "God Save The Queen".

 

L'any 1975 naixien a Londres els Sex Pistols, una de les bandes pioneres de l'estil punk. Dos anys després publicaven el seu primer i exitós àlbum "Never Mind The Bollocks" que incloïa aquest tema que s'ha convertit en himne punk.

El tema anava dedicat a la reina d'Anglaterra. Avui, en el dia del seu 95è aniversari també li vull dedicar. Aquesta dona és eterna. Deuen ser els gintònics...

dilluns, 19 d’abril de 2021

Feliç dia de la bicicleta.

 
















Avui és el dia internacional de la bicicleta, una de les meves grans passions des que sóc nen. Recordo la meva primera bicicleta, amb uns 3 o 4 anys, a Viladecavalls. Els reis ens van portar una bici a cada germà, i diria que de l'emoció em vaig pixar a sobre.

Després he tingut altres bicicletes. Recordo especialment una de BMX, que vaig poder portar a Terrassa quan vaig tenir 12 anys i que vaig fer servir per anar del nou pis a l'escola de tota la vida durant uns mesos. L'any següent ja vaig començar a l'institut i algun cop també hi havia anat. Amb aquesta bici vaig aprendre la major part de les coses que encara sé fer ara, tot i que he perdut pràctica (anar sense mans, aixecar la roda del davant i la del darrera, saltar, etc.).

L'any 1991 em vaig comprar la primera BTT al Pryca. Un ferro que pesava més que jo. Amb aquella bici em vaig estrenar amb la penya ciclista Ègara de la meva ciutat, i recordo com de malament ho vaig passar la primera sortida que vaig fer amb ells per la muntanya de l'Obac. Arrel de la mala experiència, i aconsellat per altres ciclistes més experimentats, em vaig comprar una altra BTT de segona mà a una tenda especialitzada, la Diamon Back. Per l'època estava força bé, tot i que encara no tenia ni suspensió, i me la van vendre un parell de talles per sobre del que em tocava.

L'any següent pel meu aniversari em vaig comprar la primera bici de carretera. Els meus germans ja n'havien tingut alguna (i ja els l'havien robat) i jo estava a tope amb la penya. En aquella època estava prim i tot. Sortia 3 o 4 cops per setmana i amb la penya feiem sortides de 60 a 100 quilòmetres. Fins que vaig enganxar-me als castells i vaig anar arraconant les bicis...

I l'any 2013 vaig decidir-me a tornar-hi i vaig comprar una nova BTT. Una Orbea normaleta però que encara tinc i la mar de bé. I uns anyets més tard (el 2018) un col·lega em va oferir una bici de carretera perquè marxava a viure a la Xina, i vaig pensar que amb la meva ja no podia anar gaire lluny, així que per 650 euros li vaig comprar. I fins ara. El millor que té és que pesa poquet (8'5 quilos). I de moment no tinc previst comprar res de nou.

diumenge, 18 d’abril de 2021

Tornen els títols.

 











Ahir el Barça va tornar a aixecar una copa, després de gairebé dos anys (lliga 2018-19) al vèncer ahir l'Athlètic de Bilbao (0-4) en la final de la copa del rei a l'estadi de La Cartuja de Sevilla. Un partit rodó, de domini absolut blaugrana, i amb un Leo Messi de nou decisiu amb dos gols, rebent el premi al millor jugador del matx (si teniu possibilitat de veure repetit el seu primer gol (que era el tercer del Barça) fixeu-vos quina cursa fa, com combina, com dribla, i com defineix... brutal!).

No sé si aquest equip serà capaç d'endur-se el títol de lliga enguany (queden vuit jornades i tenim al Madrid i a l'Atleti un punt pel davant), però aquest títol de copa tan merescut pot ser el cop d'efecte que necessitava el club per recuperar autoestima i, potser, iniciar una nova etapa d'èxits i bon joc. Em penso que Ronald Koeman està posant els ciments d'un gran equip, ple de joves amb molt talent, i amb algun reforç concret, podem tornar a gaudir molt i a celebrar nous títols en el futur.

Campions! Visca el Barça i Visca Catalunya!

divendres, 16 d’abril de 2021

Per començar bé el dia...

 















No sé si ho he explicat mai que l'esmorzar és un dels meus moments preferits del dia. Sobretot si el puc fer a casa i sense presses. Normalment m'aixeco amb gana, i sóc capaç de menjar deu minuts després d'haver-me aixecat del llit. Normalment esmorzo pa amb embotit i un cafè amb llet, i de tant en tant m'animo i substitueixo el cafè amb llet per un gotet de vi negre. I deixo el cafè amb llet per al final, i en forma de talladet. Normalment, un parell de dies a la setmana substitueixo el pa amb tomàquet i l'embotit per un croissant o una ensaïmada amb un trosset de xocolata negra. El croissant de xocolata l'he abandonat bastant, perquè darrerament els trobava massa carregats de xocolata i arribaven a embafar.

dijous, 15 d’abril de 2021

Àngels Longán: "El decret de plantilles: la introducció del model de gestió privada en la funció pública".


 

L'Àngels Longan és de les poques directores catalanes que s'oposa a fer de cap de Recursos Humans i contractar els professors interins del seu institut. Una rara avis dins del col·lectiu. Tota la meva admiració i suport.

Article publicat al Diari de l'Educació.

Des de l’any 2014 el decret de plantilles permet a les direccions de centres públics la selecció d’una part del personal docent i la seva continuïtat en el lloc de treball. Això soscava el funcionament democràtic dels claustres.

Sóc directora d’un centre públic i fa pocs dies una persona interina em va expressar la seva preocupació per la seva continuïtat el curs vinent. No és aquest un fet aïllat actualment en els centres públics, en relació amb la gestió del personal docent. En altres ocasions he observat que personal docent no fix dubtava a l’hora de demanar una baixa o permís, per qüestions relacionades amb la seva possible continuïtat al centre el curs següent. Aquests són exemples de diverses realitats que es viuen als centres, a conseqüència de l’actual model de provisió de llocs de treball docent als centres públics.

Començarem aviat la preparació del curs vinent i s’apropa el moment de prendre decisions com a cap de personal, segons les competències atorgades a les direccions de centres al Decret 39/2014, de provisió de llocs de treball. Treballo a la funció pública, però ben aviat em trobaré prenent decisions pròpies de la gestió privada, concretament dues: la continuïtat o no del personal funcionari interí, en pràctiques o de carrera en comissió de servei, i l’establiment de places amb perfil professional, d’acord amb el projecte de direcció i el projecte de centre, que poden ser ocupades mitjançant el procediment de selecció per entrevista prèvia. En el cas de les places perfilades podré decidir si faig proposta d’alguna persona concreta que opti a l’entrevista, tant si és funcionària de carrera com interina, per selecció prèvia de currículums. No és inhabitual sentir a dir a finals de curs a algun docent que marxa a un centre on el proposaran, per la seva coneixença amb la direcció. Encara que els procediments del decret se segueixin i la persona compleixi els requisits, cal preguntar-se si una selecció així no és, en realitat, arbitrària.

És habitual que quan es parla d’aquest tema s’entri en un debat centrat en l’enfrontament entre dos col·lectius que treballen conjuntament: el personal funcionari de carrera i el funcionari interí, ja que tots dos poden ser proposats per la direcció. És aquest, a parer meu, un debat artificial en referència al tema que ens ocupa; no es tracta de posar en dubte la vàlua professional d’uns i altres. Es tracta del procediment de selecció del personal, a banda de la situació administrativa de la persona seleccionada pel lloc de treball. Cal recordar que, si treballen en centres públics, tant uns com altres tenen condició de funcionari públic.

Tampoc no es tracta de qüestionar la professionalitat de les direccions de centres. És evident que hem de confiar en les direccions i les seves actuacions, però el que ens ocupa és si la forma de contractació del personal docent als centres públics ha de ser sobre la base de les competències atorgades directament a aquestes direccions. Es tracta, per tant, de qüestionar un model de gestió en la funció pública que introdueix elements propis de la gestió privada.

Un argument que s’esgrimeix a favor de l’actual decret de plantilles és la defensa dels equips docents estables. És aquest un tema crucial perquè estem parlant d’un país on el percentatge d’interinatge a l’educació pública és del 40% (segons USTEC, en data 03.02.2021). És necessari revertir aquesta situació; un servei públic com l’educació ha d’estar enfortit des de dins. Però això no pot resoldre’s precaritzant la professió amb l’establiment d’un cos de professorat interí permanentment reclamat, cal donar accés al funcionariat de carrera a persones que han demostrat sobrada vàlua. És necessària una reforma del sistema d’accés a la funció pública, actualment desfasat amb un sistema d’oposició obsolet. Però en tot cas el model de provisió de llocs de treball docents que marca el decret no ha de plantejar-se per donar resposta a aquest problema. Cal regularitzar aquesta situació anòmala en funció pública.

Un altre argument que mai no falta és que els centres no poden funcionar si no és amb persones compromeses amb el seu projecte de centre. Em pregunto com hem pogut, doncs, funcionar anys enrere quan això no era així i sobretot em pregunto què significa per algunes persones “estar compromès” amb un centre. Cal delimitar molt bé aquest significat per no entrar en arbitrarietats, afinitats personals o discriminació, i deixar a la bona fe de les direccions o a la seva pròpia ètica professional aquesta qüestió és, com a mínim, complicat. Al meu entendre un docent ha d’estar compromès amb l’educació de qualitat a qualsevol centre i les diferències entre projectes educatius no haurien de ser tan grans com per no permetre l’acollida i acompanyament del professorat de nova incorporació. Cal exigir qualitat del servei i compliment dels deures professionals, com a qualsevol professió, i sistemes d’avaluació i actuació efectius. Tal com hem dit abans, cal, en aquest sentit, una reforma de la funció pública actual.

Finalment, els qui defensen aquest model de provisió de llocs de treball docent argumenten també el dret de l’alumnat a tenir els millors educadors. El que no podem obviar és que el desitjable és que aquest dret l’obtingui el conjunt de l’alumnat, no tan sols una part o l’alumnat d’un centre concret. Cal recordar que la discriminació en la selecció de personal obre la porta a la discriminació entre centres i la creació de claustres elits no deixa de ser una altra forma de segregació. Cal destacar que l’educació pública ha de vetllar per la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes i ha de garantir la igualtat en les condicions del servei. A parer meu, això té a veure amb la qualificació professional inicial i amb la via d’accés a la funció pública, no amb la selecció dels docents, posteriorment, en un centre concret.

Fa massa temps que aquesta manera de funcionar impregna tot el sistema i s’accepta com si no passés res. Per mi, el preu a pagar és alt. La realitat actual als claustres i la vida als centres es veu afectada en major o menor mesura pel decret de plantilles. El fet que un centre vulgui comptar amb un professorat homogeni i en pugui seleccionar una part a tal efecte posa a la corda fluixa qüestions com la llibertat de càtedra, que ben entesa permet al docent expressar la seva màxima potencialitat, o la pluralitat d’opinions als claustres, una característica bàsica en l’educació pública. Com a educadora vull creure que els professionals de l’educació no som persones submises, passives davant les circumstàncies del nostre entorn. Però seria il·lusa si pensés que la situació actual no incideix en les persones. Encara que les direccions actuïn amb honestedat no es pot menysprear l’efecte que té el model actual en el personal no fix, que veu sumada a la seva incertesa pel futur el qüestionament any rere any de les seves actuacions d’una manera poc clara. Els claustres perden empoderament, es tornen passius i en el pitjor dels casos assisteixen impotents a discriminacions en el lloc de treball. Que puguin ser pocs els casos on es doni aquesta discriminació no és justificació per defensar el model general.

Els centres educatius públics han de tenir procediments garantistes d’imparcialitat i igualtat, que permetin el funcionament democràtic als claustres. Després de set anys, seria hora de revisar això. Vull pensar que una escola més justa fa una societat més justa i que això és una altra forma de lluitar pel nostre alumnat.

dimecres, 14 d’abril de 2021

El "temazo" del dimecres. Rachid Taha - "Ya Rayah".

 

Rachid Taha fou un cantant d'origen algerià mort el setembre del 2018 al país on residia, França, a l'edat de 59 anys degut a un atac de cor. Va ser un dels cantants més populars de l'estil raï (una barreja de música tradicional amb sintetitzadors, baix i bateria) en llengua àrab, amaziga i francesa. Aquest "Ya Rayah" va ser una de les més exitoses, i la va incloure a l'album triple "1, 2, 3, soleils". Potser no el coneixíeu però la cançó us resultarà familiar. De fet és una cançó tradicional algeriana.

dimarts, 13 d’abril de 2021

Sèries: "When they see us".

 












L'altre dia en una entrada us parlava de la sèrie britànica "A Confession", basada en un cas real esdevingut a Anglaterra a principis del segle 21. Doncs arrel de comentar-ho a algunes amistats em va arribar la recomanació d'aquesta altra sèrie que avui us presento, "When they see us", que també es basa en un fet real esdevingut als EEUU, concretament al barri novaiorquès de Harlem. Els protagonistes, com podeu comprovar a la portada del cartell promocional de la sèrie, són cinc joves del barri de orígens diversos però, com salta a la vista, cap d'ells blanquet de pell. No us donaré més detalls de la trama argumental per no xafar-vos la guitarra (de fet, a mi no m'agrada saber gairebé res de l'argument d'una sèrie, pel·lícula o novel·la abans de consumir-la, vull que em sorprengui de principi a fi).

Bé, ja em direu què us ha semblat si us heu animat a veure-la o si potser ja l'heu vist.

dilluns, 12 d’abril de 2021

Aprenent de pescador (i rimaire).

 

Pescadors d'aigua salada,

els peus nus sota la sorra

de l'ocàs fins a l'albada.

Déu n'hi do quina vidorra.


Amics del sol i la lluna,

de l'aigua, la sorra i el vent

quan veieu que pica alguna

aneu a per la canya corrent,


Orades, lluços i tonyines,

per als bons paladars

i per les goles més fines

llobarros, sípies i calamars.




diumenge, 11 d’abril de 2021

Madrid - Barça (2-1), la història es repeteix.

 












El Barça es va deixar ahir a Valdevebas tres punts que poden ser crucials de cara al desenllaç de la lliga, a manca de vuit jornades per al final. En aquests moments, i a l'espera del que faci l'Atlético aquesta tarda, el Barça es situa 3r a un punt dels dos equips madrilenys. Queda lliga, però el Barça parteix en la pitjor posició.

Pel que fa al matx d'ahir, cal reconèixer que el Barça no va fer un bon partit, i que el Madrid va saber defensar-se i sortir en ràpides contres. I a més a més va tenir la fortuna d'obrir el marcador en la primera ocasió que va generar, amb un gol amb el taló de Benzemà superant el defensa, Araujo, i el porter que no va poder veure la trajectòria de la pilota. El segon gol dels blancs va ser un "xurro" dels grans ja que la falta xutada va rebotar en l'espatlla de Busquets i va despistar totalment Ter Stegen.

El Barça va obrir la llauna a uns 25 minuts del final, però no va saber trobar el camí a l'empat. Tot i que va tenir algunes ocasions clares per fer.ho. Potser si l'arbitre hagués allargat quelcom més dels 4 minuts de prolongació (com a mínim haurien d'ahaver estat 6), o hagués estat avisat pel VAR de l'agafada de Mendy a Braithwaite a l'area blanca, o de la trepitjada de Casemiro a Lenglet també dins de l'àrea a la primera part... Però ja sabem amb qui ens les juguem, oi?

dissabte, 10 d’abril de 2021

Pedalada per la Serra de Cardó-El Boix (Baix Ebre).

Ermita del Coll d'Alba.













El dimecres, abanans que el govern decidís tornar al confinament comarcal, vaig sortir ben dinat direcció a Sant Carles de la Ràpita amb la intenció de passar uns dies per la zona. L'entrada en vigor del nou confinament em va fer tornar abans d'hora, però vaig poder gaudir d'un parell de dies a prop del mar, i d'una ruta en bici de carretera per paratges desconeguts.

Vaig rodar per la zona sud de les serres de Cardó-El Boix, concretament al Coll d'Alba (330 m.), per una pista força malmesa per a una bici de carretera, rodejat d'oliveres, masos, pins i molins de vent del Parc Eòlic del Coll de l'Alba. La meva intenció era creuar el parc entre l'Aldea i Bitem, però vaig comprovar que més enllà del Coll d'Alba la pista passava de l'asfalt a la terra i vaig haver de canviar de plans i baixar directament direcció Tortosa, i d'aquí cap a l'Aldea.

En la ruta també et trobes un parell d'ermites: la de Coll d'Alba, i la de Mig Camí, que com indica el nom es troba a mig camí de Tortosa i el coll.































































Ermita de Mig Camí.


divendres, 9 d’abril de 2021

Escenes terrassenques.

 
















Dissabte passat, baixant la Rambla per anar a comprar l'esmorzar, em vaig trobar aquesta escena al balcó d'un dels pisos d'aquesta emblemàtica artèria. Un nen assegut tranquil·lament contemplant el carrer. Em va impactar força, ja que avui dia costa veure infants entretinguts simplement amb la contemplació del transit (escassíssim) de vehicles i de persones. No sé l'estona que hi devia romandre en total allà quiet i contemplatiu, però no vaig poder resistir la temptació d'immortalitzar el moment amb el meu telèfon mòbil.

dimecres, 7 d’abril de 2021

El "temazo" del dimecres. Zebda - "Tolouse".

 

Ahir va fer 25 anys d'un dels grans concerts de la meva vida. Aleshores tenia 25 anys, i estava de viatge amb un col·lega de la uni per Eukadi, l'Iñaki. Em vaig assabentar que es feia el festival juvenil "Gazte Topagunea", una mena d'acampada jove del jovent abertzale, a Zaldibia, un poblet guipuscoà on em vaig trobar un súper festival molt ben organitzat amb una carpa gegant per prop de 10.000 persones. Aquella nit tocaven els bascos Negu Gorrial, els nord-americans Body Count, els francesos Zebda, i els també joves bascos Dut. Vaig deixar al col·lega a Vitòria i me'n vaig anar en tren fins a Ordizia, i d'allà xino-xano fins a Zaldibia (uns 4 km. aprox.).

El concert va ser memorable. Vaig descobrir els Zebda que després vaig seguir en alguns concerts per Catalunya, i també els Body Count, que vaig poder tornar a veure uns anys després a la sala Bikini de Barcelona. Al festival em vaig trobar alguns terrassencs coneguts que no tenia ni idea que hi serien. Al final del festival, recordo que vaig haver de patejar els 4 kilòmetres de la carretera de nit i sol, tot i que alguns joves també van fer com jo per poder agafar el primer tren de tornada a Donosti.

dimarts, 6 d’abril de 2021

Bon viatge Arcadi.

 














Avui ens ha deixat un gran home, l'Arcadi Oliveres, als 75 anys, víctima d'un càncer. Un economista d'esquerres (de debò), activista per la pau i la justícia social. Fa poc més d'un parell de mesos que la seva família va comunicar públicament la malaltia de l'Arcadi i la seva decisió personal de no enfrontar-la, i acabar el seus dies a la seva casa de Sant Cugat, rodejat per la família, i de molts amics que l'han volgut acomiadar en vida i mostrar-li els seu afecte.

No l'oblidarem, així com no oblidarem el seu llegat i els seus aprenentatges.

DEP

dilluns, 5 d’abril de 2021

Sèries: "Una Confessió".

 

Acabo d'acabar aquesta mini-sèrie anglesa de 6 capítols basada en fets reals, esdevinguts a un poble proper a Bristol a principis de la segona dècada del segle 21. El típic thriller policial, amb la investigació de rigor d'una desaparició, jutges, advocats, sospitosos, i polis bons i dolents. No us vull donar pistes perquè la gaudiu al màxim. Només us diré que dissabte vaig veure 4 episodis d'una tirada, i ahir el parell que em faltaven. Les actuacions també són magistrals. L'escola britànica és de les meves favorites.

dissabte, 3 d’abril de 2021

Pedalant pel Priorat i el Baix Camp.

 











Pedalar per terres catalanes és sempre un plaer, i cap al sud del principat, un autèntic luxe. Les carreteres ben asfaltades, plenes de revolts, i amb bones rampes, del Priorat (Serra del Montsant), o el Baix Camp (serra de Prades), m'han deixat ganes de tornar-hi. Aquests dies tan sols he fet un parell de sortides, ja que anava amb més gent i hem fet altres coses plegats, però segur que m'hi deixaré caure amb qualsevol excusa per conèixer noves rutes i nous camis. Amb la furgo ja vaig fer algunes carreteres que em temptaven a treure la bici.

La primera ruta, per terres del Priorat, em va portar d'Escaladei a La Morera de Montsant, Cornudella de Montsant, Poboleda i de nou a Escaladei (uns 30 km.).

La segona, al Baix Camp, sortint de Prades, em va portar a Capafonts, Mont-ral, La Mussara, La Febró i de nou a Prades (uns 45 km.).

Vinyes a la serra del Montsant, entre La Morera de Montsant i Cornudella de Montsant.


























Capafonts


divendres, 2 d’abril de 2021

Tornant a gaudir amb l'esport en viu. Barça - Elverum de handbol.

 
















Aquesta tarda he tornat a un recinte esportiu, concretament al Palau Blaugrana, per veure un matx de la Champions d'handbol entre el Barça i l'Elverum noruec (37-25). Segons m'ha explicat el noi de la porta d'accés tan sols han venut 500 localitats (de les prop de 8.000 que té el palau), i tot i que l'ambient ha estat força més fred que el que estava acostumat, ha estat força agradable tornar a gaudir d'esport d'elit en viu. A més, la plasticitat i espectacularitat de l'handbol és viu en pocs altres esports, i personalment hi vaig jugar al llarg de la meva infància, i m'ha quedat l'afició ben viva. Tant de bo puguem continuar gaudint de l'esport en directe en el futur immediat, i sobretot del futbol. No m'agradaria acomiadar Messi des del sofà de casa...

dijous, 1 d’abril de 2021

...continuo actiu.

Setmana viatgera per terres catalanes (Delta de l'Ebre, Ribera d'Ebre, Priorat, Conca de Barberà) amb amics, bicicleta, i furgoneta. Començant a la platja de l'Eucaliptus de Sant Jaume d'Enveja, i acabant a Montblanc dinant a la Fonda dels Angels, una d'aquelles fondes de tota la vida amb cuina catalana i ambient familiar.

Entremig, moltes experiències viscudes, grans paratges i paisatges, monuments, places i ermites... Així de memòria i a preu fet: he estat a Sant Carles de la Ràpita fent uns vermuts i menjant anxoves, al Delta pescant, a Rasquera fent el vermut a la plaça del poble i dinant a l'Ermita de Sant Domènec, on també vam fer nit; A l'Ermita de Sant Gregori a Falset, un lloc espectacular i a tres minuts a peu, per després dinar a Falset amb vi blanc i negre a taula com no podia ser menys; per la tarda a Porrera passant per muntanyes de vinyes de color de terra; A Escaladei vaig començar una ruta en bici que em va portar a Morera de Montsant, Cornudella de Montsant i Poboleda, per tornar a Escaladei i visitar la seva Cartoixa; he dinat a Cornudella a la Fonda del Recó, què certament és al racó de la plaça de la Vila; hem fet nit a l'Embassament de Siurana jugant al dominó i bevent patxaran; he tornat a Siurana que sempre és bonic, i m'he tornat a sorprendre amb les cingleres que envolten i sustenten el poble; he dinat a Prades on encara no havia parat mai, i he fet fotos a la seva coneguda font que un cop l'any rajava cava; he rodat de Prades a Capafonts i d'aquí fins a Mont-ral, de Mont-ral fins a La Febró, per tornar a Prades;  He conduit els inacabables 20 km. de Prades a Poblet per una carretera de revolts preciosa i he fet nit al pàrquing del Monestir de Poblet; he visitat el Monestir i he dinat a Montblanc com us deia abans, i en acabat he tornat a casa a descansar.


Platja dels Eucaliptus.


Ermita de Sant Domènec.

Paisatge als voltants de Rasquera.

Creu gegant a l'Ermita de Sant Gregori (Falset).

Ermita de Sant Gregori.

Paisatge entre La Morera de Montsant i Cornudella de Montsant.

Cingles des de l'Embassament de Siurana.

Siurana i Embassament de Siurana al fons.

Prades.

Claustre del Monestir de Poblet.

Església del Monestir de Poblet.