"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 31 de desembre del 2012

Artistes del segle 21.


Ahir vaig tenir un dia culturalment mogut. Al migdia vaig anar amb els nebots a veure als artistes circencs del Tub d'Assaig 770 al Centre Cultural de Terrassa. Malabaristes, acròbates, contorsionistes, mags... Prop de quinze artistes en escena oferint acrobàcies impossibles, i malabarismes que deixen bocabadat a petits i grans, en una sala gran del Centre Cultural gairebé plena a vessar.

Per la tarda me'n vaig anar a Barcelona a veure els polònius a l'espectacle teatral "La família Ir-real", al teatre Victòria del Paral·lel barceloní. Un musical divertit i de gran actualitat que no es talla ni un pel a l'hora de criticar i fer befa de la família reial espanyola, tot recordant els darrers escàndols que han protagonitzat alguns membres d'aquesta família de vividors (per gràcia divina i dictatorial).

Per finalitzar el carrusel d'actes culturals de la jornada, vam entrar a un bar a veure el final del partit de bàsquet entre els dos rivals històrics, el Barça i el Madrid. L'espectacle va ser emocionant fins al darrer minut, i es va decidir a favor blaugrana gràcies a l'apustuflant exhibició d'un dels mites d'aquest esport, l'escolta de Sant Feliu del Llobregat, Joan Carles Navarro. 33 punts va sumar al final del partit (44 de valoració general), amb cistelles estratosfèriques i jugades d'autèntic artista d'aquest esport.

I veient jugar al Navarro, em deia a mi mateix si no estava contemplant una autèntica obra d'art. Però d'art en tota la majestuositat de la paraula. Sovint, els que van d'entesos o se les donen de llestos, ens volen fer creure que el bon art comença i acaba en una gran pintura, una peça de música clàssica, una ópera, o un ballet. I als que aquestes disciplines no ens fan sentir ni fred ni calor, i no ens gastem 50 euros per entrar a un teatre o una gal·leria d'art a contemplar aquest art, podem ser titllats d'insensibles o de manca de criteri...

I com que per a mi l'art és allò que A MI m'estimula, em commou, m'emociona o m'excita, he de reconèixer que gaudeixo molt més amb un regat de messi o una finta de Navarro que amb un quadro del Tàpies. Que prefereixo anar a un concert de la Fanfare Ciocarlia i botar com un posseït, que escoltar durant dues hores a la simfònica del Vallès i acabar mig adormit. M'agrada més sentir rapejar un bon vers, que alguns poemes dels grans autors que no s'entenen ni que els treballis durant cinc sessions a classe de literatura. Flipo més observant alguns graffitis i murals a les parets de les ciutats, que amb molts quadros penjats en les parets dels millors museus. Gaudeixo més veient un ballarí del carrer fent "Breakdance" que amb cinquanta ballarines amb tu-tu ballant el "Llac dels cignes".

Ah sí! I tot i ser de Terrassa, no suporto els culturetes del jazz que es flipen amb un solo de cinquanta minuts del contrabaixista! Déu meu, quin avorriment! Vull ska-jazz d'una vegada al festival de Jazz de la meva ciutat!!! I swing

diumenge, 30 de desembre del 2012

Claudio Naranjo: "El naufragi del sistema és el millor que ens podria passar"

El psiquiatre xilè Claudio Naranjo

(Entrevista del director del diari Ara, Carles Capdevila, al psiquiatre xilè Claudio Naranjo):

Claudio Naranjo és un psiquiatra xilè de vuitanta anys que s'ha dedicat a temes relacionats amb l'educació i la superació personal. Fa conferències a mig món i el 19 de gener serà a Barcelona en una jornada dins del congrés integral i holístic de l'educació que porta per nom Educándonos en el ahora.
___ Com està?
___ El cos una mica cansat. Vaig fer els vuitanta fa poc i no estic acostumat a tanta celebració. Van venir 200 persones a l'aniversari, amb focs artificials, amb una font de xocolata on la gent posava el seu plat amb fruita.
___ El seu llibre Cambiar la educación para cambiar el mundo ja ha fet 10 anys. L'hem canviat?
___ No. L'educació és la més retrògrada de totes les nostres institucions. Tot canvia menys l'educació.
___ I per què?
___ Perquè l'educació està dissenyada perquè no canviem. És un agent de l'statu quo, un instrument polític d'adoctrinament del que jo en dic el món patriarcal, perquè en el nom de la preservació dels nostres valors seguim transmetent les mateixes plagues. Fa mal una educació que només ensenya per a la producció i que no ensenya per al desenvolupament personal de la gent. Els que governen no creuen en el que es va creure quan va començar la cultura, que per tenir una societat feliç havia de tenir una gent virtuosa. I per tenir gent virtuosa els havien d'educar. Però en lloc de tenir una educació per a la llibertat tenim una educació per a l'adoctrinament implícit. No ens sembla despòtica l'educació perquè estem acostumats que sigui autoritària.
___ Els pares milloren?
___ Els nens no se'ls ha de fer servir, s'ha de revisar si tenim la capacitat d'estimar els nens. Especialment els pares tenen poca capacitat. Les mares sembla que biològicament estan una mica més predisposades a sentir el nen, però estan massa sotmeses al pare o al món del pare o de la feina. La civilització ha robat als nens les seves mares. Primer els van robar els pares per anar a la guerra, a la feina. Ara també les mares.
___ Fa anys que treballa per canviar-ho.
___ Vaig fer reunions llarguíssimes sobre reforma curricular i sempre acaben en petites variacions del mateix, que no valen la pena. No s'ha fet el pas perquè hi hagi més que instrucció. És l'àmbit de l'imperialisme de la raó, com si només existís ficar dades al cap de la gent. En aquesta era de la informació el que menys es necessita és informació.
___ Ja no es considera un activista?
___ Jo em vaig moure molt i em vaig sentir un activista pel canvi de l'educació. I els 10 anys que vaig estar amb això vaig parlar amb molts ministres d'Educació, presidents de Repúbliques sud-americanes, tots em donaven la raó, però no vaig aconseguir gaire res. Vaig sentir que la política no hi arriba. Abans parlava a les autoritats i ara m'estic interessant més per parlar de manera que influeixi en l'opinió pública. Però no crec tampoc que l'opinió pública pugui influir en les autoritats. L'opinió pública haurà d'arribar a construir un món millor quan aquest món s'ensorri. No funciona el que hem construït, no funcionen molts hàbits que tenim com la competitivitat, l'egoisme. Tot està caient. Es pot preveure que tot s'està complicant de tal manera que es va fent més i més disfuncional.
"El naufragi del sistema és el millor que ens podria passar"
___ S'està ensorrant el sistema actual?
___ El que disfressem de democràcia és una dictadura econòmica. Es parla d'un naufragi de la mateixa civilització i jo crec que és la nostra esperança. El naufragi és el millor que ens podria passar perquè el naufragi del sistema no és necessàriament la mort de les persones. Si les persones agafen aviat les barques salvavides no s'enfonsaran amb la nau. A la vida tots tenim petites morts i petits renaixements. Anem deixant enrere el que no funciona i ens anem refent des del fons. Aquesta vegada ens toca fer-ho a escala col·lectiva. I aquesta és la meva esperança. Tinc un cert optimisme limitat que va per aquí.
___ L'autoconeixement el fa feliç?
___ Cada any que passa em sento més content de viure, més content d'existir, més enllà que em vagi bé o no. L'autoconeixement és important, però també és important tornar-se menys important. Hi ha una moda que una persona ha de ser important. A mi em va costar anar deixant la importància i anar més lleuger.
"De tan 'sapiens' que ens creiem ens hem fet 'Homo demens'"
___ Vostè als 80 anys ja sap què és?
Ja no em dedico a la psiquiatria fa temps, però sí a la cura. Els problemes del món, els problemes ètics, els problemes humans en general són part d'una malaltia. No els abordo de manera moralista, sinó amb un ull que el que s'ha de fer és curar un mal generalitzat. Tinc un llibre que es diu Sanar la civilización, potser el més important que he escrit. Una part del cervell és com el cervell primitiu del rèptil que encara hi ha dins nostre i que és el cervell instintiu, que jo dic que és el nen interior, no només l'animal interior: és la part espontània abans que hàgim adquirit la cultura. Hi ha un cervell que és com la part materna, que és el cervell que ens ve dels mamífers, ens porta l'amor des de la capacitat materna del mamífers cap a la seva cria. I un cervell patern, que és el racional, que en nosaltres s'ha exaltat, així com ens diem Homo sapiens sapiens, com si fóssim arrogants davant la nostra saviesa, i de tan sapiens ens hem fet Homo demens. És una bogeria.
___ Ens hem passat de llestos.
___ Passant-nos de llestos hem deixat enrere el nostre ésser espontani. I per això jo li dic que als nens se'ls ha de tornar la llibertat, l'espontaneïtat. I els educadors no creuen gaire en la llibertat. La natura en sap més que nosaltres. L'instint és molt savi. Hi ha una natura animal que hem perdut, tenim problemes de salut, emocionals. Seria més sa tenir més viva la nostra part animal. Jo dic que l'educació hauria de ser més dionisíaca. Dionís era el déu de la llibertat, el déu d'una fe en les coses naturals, de deixar-se anar.
___ Reclama el retorn de l'espontaneïtat.
___ Hi ha un semàntic nord-americà que diu que operem amb el model implícit del pare sever. Els problemes els resol la mà dura. Però en realitat el que més serveix és comprendre i fins i tot perdonar. Ha quedat prohibida la indulgència natural de la mare davant la seguretat paterna, que mana en l'educació, mana en les organitzacions, en les burocràcies, en els governs.
___ Nota algun avenç, però?
___ L'única cosa que em sembla veritat és que els nens són millors. Amb el temps veig que els nens d'avui són més desperts, més intel·ligents, estan més orientats que els del passat. Més lliures. Estan menys en el joc dels adults. Això em sembla esperançador. El món és una mica més conscient. I això els arriba, als nens. Si una persona vol ajudar el seu fill a ser més persona el que ha de fer és ocupar-se una mica més d'un mateix. Hi ha un cert esperit de recerca en el món. La gent està descontenta perquè les coses no estan bé. Què hem de fer? Començar per casa.
"Hem d'aprendre a viure sense un policia dins la nostra ment"
___ La teràpia personal és la solució?
___ La psicoteràpia ha sucumbit a un model mitjà en què la finalitat és adaptar-se a la societat i no adaptar-se a una llei interna pròpia o adaptar-se a la pròpia natura. S'ha perdut de vista el que seria la veritable salut per culpa d'una salut aparent de no ser un problema, de ser com tota la resta. En tots nosaltres hi ha un esperit policial i repressiu. La meva manera de fer teràpia quan era terapeuta era que havíem d'aprendre a viure sense un policia dins la nostra ment.
___ M'haurà de començar a donar una solució, perquè si l'educació no funciona i la teràpia tampoc, com ho solucionem això?
___ La solució és un despertar de la consciència que no està dins l'educació clàssica, no està dins de les teràpies més institucionalitzades dins el món mèdic. Està més aviat en les psicologies populars. Però fem el contrari, als Estats Units s'estan fent servir cada cop més fàrmacs, per pressió dels laboratoris. És com reduir en nivell de consciència, simplificar, transformar la gent una mica més en vegetals perquè no pateixin tant, però tampoc es troben a ells mateixos i això no és la solució.
___ Vostè se sent influent?
___ Sí, individualment. Sento que hi ha gent que em segueix.
___ Continua sent un revolucionari.
___ Vull contribuir que el món sigui millor i estic convençut que el problema és de consciència. I com es pot arreglar la consciència? Ajuntant la gent, que s'ajudin els uns als altres. Formant grups de col·laboració.
___ Vostè defensa la meditació. Però sembla poc compatible amb estar tot el dia amb el mòbil i el Twitter.
___ Són forces contraposades. L'acceleració de la vida és un dels temes de la sociologia contemporània. Ara moltes coses no es poden fer simplement perquè no hi ha temps, no hi ha temps per viure, no hi ha temps per respirar. És addictiu tot el que passa. Llavors es pot dir que no hi ha lloc per a la meditació o es pot prendre una actitud diferent: dir que la meditació és l'antídot, perquè la meditació comença per no fer res. Meditar comporta adonar-se que un està buit, que un té una set d'omplir-se de coses, d'omplir-se amb el pensament, d'anar-se'n al futur, al passat. És un camí cap a això de sentir-se el que una persona és. Passa per l'experiència aspra de sentir-se estèril, de sentir-se malalt.
___ ¿Una persona pot aprendre'n sola, a meditar?
___ Teòricament sí, però a la vegada és molt fàcil escapar-se quan una persona està sola. A mi durant una època em van interessar les arts marcials perquè hi ha molta semblança en la pràctica de l'atenció a soles i en la pràctica de l'atenció en companyia quan es practica el kendo japonès o el kung-fu, que si un es distreu l'altre li dóna un cop. És més fàcil en certa manera practicar l'estat d'alerta quan hi ha alguna cosa que un no controla.
___ S'ha de fer cada dia?
___ Convé fer-ho cada dia. Ara han sortit llibres molt bons. El poder de la hora, per exemple, és un llibre molt inspirador que mostra que això de preguntar-se "què estic sentint", "què estic pensant" no és només per fer alguna cosa en aquest sentit, sinó és com per fer-se present. Una persona no sap el que li passa, és com si ja l'hagués arrossegant el corrent. És com si l'estat natural de la vida, de goig, es perdés.
___ Vostè medita cada dia?
___ No. Jo tinc un mestre tibetà en meditació que em va dir fa uns quants anys que deixés de meditar. Jo compleixo. Són mestres que són clarividents.
___ On viu i on treballa més?
___ Jo treballo a Mèxic, Colòmbia, el Brasil i Europa. L'any vinent tinc una invitació a Rússia per primer cop. Estic ensenyant a Anglaterra des de l'any passat. I ara el meu programa s'està fent a Corea. Hi ha molta gent pel costat de l'enneagrama, que va ser un coneixement que vaig desenvolupar i que ha arribat a tot el món.
___ Com acabarà això?
___ Tot el món està en crisi. I si caiem nosaltres, caurà la Xina, també. Cal que mundialment canviï la marea. Tots els despotismes i tots els sistemes més poderosos com l'Imperi Romà, per exemple, han caigut quan degeneren, quan ja no són legítims. Potser el màxim poder del món no és el diner sinó la legitimació. Quan les masses senten que no serveix el que han construït, s'ensorren. I la creativitat humana s'allibera en aquests moments.

dissabte, 29 de desembre del 2012

Esmorzar de forquilla a tres bandes a Ca l'Àngel de Valls.


Aquest matí un grup de cinc Minyons hem baixat fins a Valls, a l'Alt Camp, per celebrar un esmorzar de forquilla, juntament amb quatre companys de la Colla Vella i dos més de la Joves, al restaurant d'un gran cuiner membre de la Joves, l'Àngel Soler.

Ha estat un esmorzar-dinar per llepar-s'hi els dits, i amb tot el que ha de tenir un bon àpat: bon menjar, bon beure, i bona companyia. A banda de que hem rigut molt, cridat bastant i arreglat el món casteller en general. A taula hi havia una mica de tot. Gent amb més de trenta anys d'experiència castellera, gent que fa tot just un parell d'anys que fan castells, gent que els seus avis ja feien castells, antics anxenetes, actuals segons i baixos, gent de pinya, de folres i manilles. Un bon ventall representatiu del món casteller actual.

En definitiva, una bona manera d'acabar l'any, i una demostració més que els castells són molt més que no pas els assaigs i les actuacions dels caps de setmana.

Gràcies companys i l'any vinent més i millor (en tots els sentits).

divendres, 28 de desembre del 2012

Ara sí: pas endavant del jovent de la colla.

El jovent de la colla fa el pas endavant!

Ahir a la tarda, es va fer oficial la presentació d'una nova candidatura a la Junta Directiva de la colla per part d'un grup de joves que s'han decidit a fer el pas endavant. Ja feia dies que es veien moviments (en forma d'assemblees obertes i també a "porta tancada") pel local del nombrós grup de joves que actualment hi ha al pati d'assaig, però que encara no apareixien als càrrecs directius de la colla. Doncs finalment, aquestes trobades i debats han acabat decidint a aquests joves que és l'hora d'agafar les regnes de la colla. Enhorabona i molta sort!

La candidatura (us transcric els caps d'àrea) que van oficialitzar ahir a la tarda al local de la colla presentava els següents noms i càrrecs:

- President: Gerard Pla.

- Sots-president i Àrea Econòmica: Oriol Argelagós.

- Àrea Social: Marc Casanovas

- Àrea d'Imatge i Comunicació: Sergi Castells.

- Àrea Operativa: Oriol Viñas.

- Àrea Secretaria: Mireia Làzaro.


Tinc entès que en aquests moments els caps d'àrea estan organitzant els respectius equips de treball, i ja tenen bastant lligada l'estructura bàsica operativa (hi ha nous col·laboradors i gent amb llarga trajectòria). De fet, jo ja he parlat amb el Marc Casanovas per continuar fent la feina de dinamització com he fet al llarg d'aquest any que tot just acaba. Li vaig comentar al Marc que podia comptar amb mi de totes totes. Crec que cal donar un vot de confiança i una empenta en forma de col·laboració a aquest nou equip que ha volgut fer el pas endavant.

Ànims i endavant!


dijous, 27 de desembre del 2012

Ganàpia i Cigronet.

En Llucifer (Rubèn), el Ganàpia (Martí) i el Satanàs (Lid).

Ahir al vespre vaig anar a veure a la meva neboda Carla, de nou anys, a la seva estena teatral al Casal de Sant Pere. Participava en la representació de l'obra "Ganàpia i Cigronet" de la companyia del Casal, Pam Teatre. Aquesta obra és una versió escrita per l'autor terrassenc Francisco A. Izquierdo de l'any 1949, dels originals Pastorets que es representen arreu del territori per aquestes dates nadalenques.

L'obra, que té una durada de més de dues hores, explica la història d'un petit vailet anomenat Cigronet, i un pastor amic seu que treballa per la família, el Ganàpia, que la nit de nadal decideixen anar a cercar a les figures del pessebre que se li han fet vives al Cigronet en un dels seus somnis. De camí a Betlem, els dos innocents personatges es creuaran amb el malvat Llucifer i el seu ajudant Satanàs, que res de bo volen. Però comptaran amb la protecció de l'àngel de la guarda i la companyia d'altres pastors que van a visitar al nen Jesús acabat de néixer.

Sens dubte, el més destacat d'aquestes representacions, és el fet que es tracta d'una tradició fortament arrelada a Terrassa, i totalment amateur. Hi participen prop de cinquanta actors i actrius en escena. Des d'un infant Jesús amb poques setmanes de vida, fins a actors més veterans que, segurament, porten molts i molts anys pujant dalt de l'escenari per l'ocasió.

Uns d'aquests veterans eren la Lid i el Rubèn, el Satanàs i el Llucifer respectivament, que són germans i que porten més de vint anys participant en aquesta obra. I em van comentar que el fill d'ella, el Gorka, amb sis anys s'havia estrenat enguany en el paper de Cigronet!!! Encara no sap llegir i ja s'ha estrenat amb un paper protagonista amb molta responsabilitat!!! Déu ni do... Val a dir, que es nota la mà de la Lid en el tema del maquillatge. L'experiència al grup dels Diables de Terrassa l'ha aprofitat a l'hora de crear els personatges demoniacs de l'obra. O potser és a l'inrevés, i els Diables han aprofitat l'experiència teatral i escenogràfica de la Lid...

Sempre he cregut que el teatre, o la dramatúrgia, pot ser un mitjà d'aprenentatge riquíssim a les escoles. La capacitat motivadora que té per a molts alumnes, i les possibilitats de treballar molts aspectes competencials (memòria, creativitat, sociabilitat, autonomia, concentració, disciplina, treball en equip, etc.) fan del teatre una eina educativa de primer nivell, però malauradament, està molt poc explotada a les escoles. Us imagineu al Cigronet a l'escola suspenent l'exàmen de matemàtiques perquè no s'ha après les taules de multiplicar??

dilluns, 24 de desembre del 2012

Humor per encetar les festes (qui en tingui).


Genial esquetx del Polònia sobre la injecció de diners públics a Bankia. Reversionant l'inoblidable escena del tren de la pel·lícula "Els germans Marx a l'Oest", de l'any 1940, on en Groucho no parava de demanar fusta per alimentar la caldera del tren. En aquesta nova versió, apareixen en Rajoy amb el ministre Montoro intentant alimentar a la bèstia, a base de carregar-se l'educació, la sanitat...

diumenge, 23 de desembre del 2012

Prou hipocresia!


Sovint als catalans ens agrada fardar de solidaris i xorrades per l'estil. Estic una mica cansat de veure com ens xuclem les polles a les Maratons de TV3 quan veiem com s'engreixa el marcador de donacions de la Marató, i ens recordem a nosaltres mateixos que som un poble solidari. Què collons vol dir ser solidari? Que cada català aporti 1'3 euros per la lluita contra el càncer és ser solidari? Donant dos paquets de quilo d'arròs pels pobres et pots considerar solidari? 

En canvi, ahir el dia de la grossa de Nadal que organitza l'empresa estatal de loteries de l'estat, va rebre la gens menyspreable quantitat de 393 milions d'euros de part del poble català. Això sí que és ser solidari amb l'estat veí (uns 40 euros per català!). Dels quals, solament 50 milions van retornar a Catalunya. Menys fins i tot del que ens roben amb els impostos obligatoris...

Això de que els catalans som solidaris s'ho devia inventar algun polític espanyol per justificar la sagnia que ens venen aplicant des de fa un bon grapat d'anys. Doncs mira, jo començo a no tenir ganes de que em considerin solidari, i poder fer amb els meus calés el que més em plagui. 

La solidaritat, quan es converteix en espectacle no és solidaritat, és simple vanitat.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Pacte per la llibertat.

Mas i Junqueras explicant l'acord d'estabilitat.

Ahir el parlament de Catalunya investia a Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya amb els vots a favor dels representants de CIU i ERC. La resta de formacions (PSOE, PP, C's, i CUP) van votar contra aquesta investidura per diferents raons. De moment, Esquerra ha estat l'únic partit que s'ha mostrat disposat a donar suport i estabilitat al govern de Mas, amb l'objectiu evident d'aconseguir realitzar una consulta per la independència de Catalunya. Aquest objectiu el comparteixen milions de catalans, que ho van manifestar, públicament i notòria, en la darrera diada nacional, en la major manifestació celebrada mai a Catalunya.
 
Jo que ideològicament em sento més identificat amb la CUP que amb cap altre, crec que en la situació d'emergència nacional actual, cal fer pinya amb el govern. Malgrat les retallades, les pilotes de goma, i els casos de corrupció... malgrat tot això, ara se'ns obre un horitzó d'esperança que no podem aigualir amb posicions ideològiques enrocades. Senyors, es pot dir més fort però no més clar: la Independència és la solució! I el camí més ràpid cap a la independència és la unitat i els grans acords (ni que siguin de mínims). Pactes que, evidentment, mai deixaran satisfets del tot ni als uns ni als altres, o més als uns que als altres, però que són imprescindibles per avançar en la governavilitat del país, i en donar una imatge d'unitat i estabilitat al món, qua a partir d'ara ens observarà amb lupa.
 
Estic convençut que ERC ha hagut de renunciar i haurà de renunciar a moltes qüestions programàtiques per donar suport a Mas, i per aconseguir compromisos ferms per part del partit majoritari. No podem oblidar, per molt que pensem que les coses es podrien fer de manera diferent, que CIU va guanyar les eleccions amb una majoria folgada (mal que ens pesi a molts) i que més d'1 milió de catalans van aprovar la gestió del govern de Mas amb els seus vots. Així que en aquest context, seria pecar d'innocència pensar que ERC, ICV, o la CUP podran marcar el full de ruta de les polítiques econòmiques i socials. Hi ha el que hi ha, i l'única certesa és el fet que per aixecar el cap no hi ha millor via que l'alliberament nacional. Crec que des de Madrid ens han donat ja suficients mostres del que ens "estimen" (dèficit fiscal, atacs a la llengua i la cultura, dèficit financer, incompliment de pactes d'inversions, escanyament econòmic sistemàtic,  etc., etc.).
 
A dia d'avui, tot i que soc un més dels catalans que pateixen les retallades i la crisi, crec que si he pogut aguantar trenta anys de maltracte, podré aguantar un parell més fins que es pugui celebrar un referèndum on els catalans puguem dir "adeu" a Espanya d'una vegada per totes. És per això que no penso enfadar-me gaire quan es comenci a atacar als d'ERC per donar suport a un govern que retalli d'aquí o d'allà. També retallaran des de Madrid, i des d'Europa, i no penso permetre que aquesta realitat global hagi de ser l'excusa dels enemics de Catalunya per tombar les il·lusions de molts catalans d'alliberar-nos de les principals cadenes que ens oprimeixen (la crisi és global, però a Catalunya fa més mal per la dependència espanyola). Els del PP, C's, i el PSOE porten ja temps argumentant que no es poden promoure "aventures" que porten a la ruptura i la divisió quan hi ha problemes molt més importants per la gent. Personalment opino que el PROBLEMA més important es diu Espanya, i que quan abans aconseguim desfer-nos-en d'ELL, abans començarem a sortir del pou en què ens trobem. Amén!
 
Així que CUPeros, critiqueu, defenseu a qui heu de defensar, però tinguem clar quin ha de ser el principal objectiu d'aquesta legislatura, i no fem el joc als partits enemics de Catalunya en el seu intent de desestabilitzar al govern que (finalment) ha apostat per allò que molts somiàvem fa temps i que semblaba que mai podria arribar. Ara és l'hora. No la caguéssim.

divendres, 21 de desembre del 2012

El nivell tècnic dels Minyons.





Ahir vam tenir un nou debat al local de la colla, aquest cop per xerrar al voltant del nivell tècnic de la colla, i del potencial casteller de la nostra colla.

Comparteixo amb el Marc Roura la visió positiva en quant al potencial de colla que tenim. Som una colla que encara és capaç de mobilitzar a un gran nombre de gent a uns quants assaigs i actuacions, i encara ens podem plantejar castells emmanillats i d'altres estructures de gamma alta sense grans dificultats. El problema més greu que hi veig, és que estem desaprofitant tot aquest potencial, any rere any, i ja en va uns quants, degut a la baixada de nivell dels troncs bàsicament, que ens condiciona notablement el resultat de molts dels intents que portem a terme.

I hauríem d'analitzar quines són les causes de la baixada de nivell dels troncs dels nostres castells, però aquest fet trobo que és irrefutable. Només cal veure els nostres assaigs i actuacions, i comparar-ho, per exemple, amb altres colles del nostre nivell, o inferior fins i tot, per comprovar que tenim un 3d8 més lleig que moltes colles, i el mateix amb el 4d8, el 5d8, i el 2d7 fins i tot. I, és clar, quan ens plantegem enlairar aquestes estructures un o dos pisos més, passa el que passa tot sovint. Els castells de 8 els dominem amb suficiència, els de nou ja no els fem mai amb la ma al cul, i quan volem pujar una mica el nivell... doncs "una de cal y otra de arena".

Crec que és evident que encara a dia d'avui estem en aquell impasse de renovació d'estructures i de canvis de cares als troncs dels castells. La gent veterana va perdent facultats físiques, i la gent jove que s'incorpora té poques taules. Una combinació que amb el nivell d'assaigs que tenim, no ens permet arribar als nivells tècnics de fa deu o quinze anys, quan la majoria dels que pujaven eren joves amb molta experiència i en la seva plenitud física. I amb unes ganes enormes de seguir creixent i d'assolir noves fites. Fites que veien a l'abast de la mà, cosa que ara no passa.

Així doncs, reconeixent la situació real de la colla (etapa de renovació i canvi), ens hem de plantejar si podem aspirar a revalidar els grans castells que fèiem fa deu o quinze anys, o si potser cal rebaixar pretensions per poder donar entrada a gent nova als troncs. Jo crec que encara hi ha molt marge de millora, i que no cal renunciar a res. Però per no renunciar, cal assumir un major compromís amb la colla. Els més veterans per posar-se en forma i poder mantenir un bon nivell fins al final. Els més joves per fer més proves i millorar tècnicament i en experiència. I això s'aconsegueix assajant més, fent més proves a l'assaig, o fent més assaigs. Els verds han assolit el potencial que han assolit gràcies a matxucar als seus castellers de tronc amb fins a tres assaigs a la setmana. I van incorporar la xarxa a l'assaig per poder fer moltes més proves amb menys gent a l'assaig. A banda de fitxar a uns quants castellers de gran qualitat d'altres colles (aquesta és una altra solució als problemes, però una putada per la resta del món casteller)...

Si ens pensem que fent quatre proves de castells de sis nets i quatre més de castells de set nets a l'assaig n'hi ha prou, estem molt equivocats. I no cal sinó mirar els resultats tècnics les darreres temporades. I segurament, les discussions al voltant de si cal alleugerir tant els troncs o no, quedarien oblidades sí es fessin moltes més proves (de fet, els Minyons sempre havíem destacat per la lleugeresa dels troncs), i amb noves tècniques d'assaig amb el tipus de casteller que ens puja ara. Millor preparació física, tècnica, i fins i tot psicològica és la solució. No hi ha més. Ens hem de posar les piles, i també hem d'aconseguir introduir a nous castellers als troncs. No n'hi ha prou amb fer debutar un Zambrana, un Bru, un Casanovas i un Vinyas cada temporada. Cal que en siguin tres o quatre per temporada com a mínim. I això és possible amb més proves i amb més valentia per part dels tècnics. No entenc l'argument de "especialitzar-nos" per assolir els grans objectius. És a cas incompatible treballar el 7 i el 9, i preparar altres grans castells com el 5d9f o el 3d10fm? L'exemple de colles com la Jove, la Joves o la Vella ens demostra el contrari. És més, la feina d'incorporar a gent nova en castells com el 7 o el 9, permeten tenir a més gent pel tronc assajada i motivada i que quan calgui introduir-los en altres estructures potser més complicades tècnicament, els tinguis més ben preparats.

Per altra banda, vull rebatre l'argument dels que pensen que començant l'assaig a les 20:30, hi hauria gent que no podria venir.... Algú s'ha plantejat quanta gent deixa de venir als assaigs degut a que no volen arribar a casa passades les 0:00 d'un dimarts? Sabem que és difícil canviar certes dinàmiques molt enquistades amb el pas del temps, però potser caldria que algun dia ens plantegem quines són les avantatges i els inconvenients dels horaris que actualment tenim.

I totalment d'acord amb el Bru Bussom pel que fa a les dinàmiques d'assaig. Calen moltes més proves, i més proves de cinc i sis que de set (de fet, hi ha colles que no fan mai castells de set nets a l'assaig però després descarreguen 5d9f o 4d9net). Fa ja molts anys que veiem sempre les mateixes proves a l'assaig, i que no som gens innovadors en aquest sentit (aquí li dono la raó al Pol Puvill). Potser caldria començar a introduir nous elements tècnics d'assaig. Potser alguns tècnics haurien de visitar els locals d'assaig d'altres colles i agafar idees...

I per últim, em va agradar l'exposició autobiogràfica del Marc Codera. Dels seus inicis a la colla i de la seva progressió castellera. De ser un nen de la canalla amb cap interès per pujar, a assolir un castell de set al cap de cinc o sis anys, un de vuit al cap de algun més, i els de nou i el de deu al cap de molts anys. Vaig pensar en la meva experiència personal, molt similar a la d'ell, però que en comptes de progressar de la mateixa manera, em vaig quedar en els de vuit. Set 4d8 i un 5d8 al terç en la mateixa temporada, i res de res en la següent... I va haver de ser un cap de colla que venia d'una altra colla qui em donés l'alternativa. Però els caps de colla posteriors van oblidar-se de mi, i crec que la colla va deixar perdre a un casteller de tronc quan ja el tenia preparat, després de molts i molts anys. Ara, com veieu, no he deixat la colla enfadat ni res per l'estil. En canvi, trobo a faltar a molts excastellers del tronc que quan han deixat de pujar, els Minyons han deixat de ser prioritari a les seves vides. No es pot demanar compromís quan es puja als troncs, i deixar la colla quan es deixa de pujar!

dijous, 20 de desembre del 2012

Els valors de l'esport.

Un gest d'esportivitat que honora al seu protagonista.

Com a mestre d'Educació Física, sé que l'esport és una eina interessantíssima (de les més útils sens dubte) per treballar els valors. Darrerament però, els mestres d'EF hem d'intentar contrarestar els missatges que reben els alumnes a través dels mitjans, que fa temps que van desistir en la idea d'"entretenir i educar" a la societat, per passar a enriquir-se a costa d'ella, passant-se els codis ètics de l'ofici per l'engonal. Així doncs, avui en dia, als mitjans, esport equival a futbol (masculí evidentment), i ja sabem quins són els valors que transmet aquest esport darrerament: esportistes violents, entrenadors prepotents i xulescs, presidents maleducats, aficions que es passen els partits insultant a l'arbitre o als rival, trampes, picaresques, cobdícia, egos descontrolats, etc.

Al costat de tota aquesta visió negativa de l'esport que es transmet a la societat a través dels mitjans, podem trobar alguns exemples d'esportistes que donen autèntiques lliçons d'esportivitat (i mai més ben dit) i que són un magnífic exemple de com l'esport pot ensenyar valors positius, més enllà de les mediàtiques (i pesades) campanyes de suport a tal entrenador o jugador malalt, o dels minuts de silenci quan mor algú. Un exemple dels primers ha estat l'atleta vitorià Iván Fernández, que al darrer cros de la ciutat navarresa de Burlada, en veure com l'atleta que el precedia, el kenyà Abel Mutai, s'aturava i saludava al públic assistent metres abans de l'arribada pensant que ja l'havia creuat, va alentir la marxa i va constrènyer al seu rival perquè creués davant la línia d'arribada, ja que era aquest qui realment mereixia creuar en primer lloc. En acabada la cursa, l'atleta basc explicava que ho havia fet perquè entenia que el seu rival ho havia fet millor que ell, i que aprofitar-se d'una badada hagués estat poc esportiu.

Exemples com els de l'atleta vitorià a Burlada se'n produeixen més sovint del que ens pensem per tot arreu, però malauradament, no acostumen a ser notícia. Venen més les imatges d'un jugador trepitjant el coll d'un altre, d'un entrenador que perd els papers i comença a insultar a l'arbitre, o de dues aficions rivals barallant-se i llençant-se de tot els uns als altres. I, esclar, després ves tu i digue'ls-hi als alumnes que s'ha de saber guanyar i perdre, i totes aquestes "mariconades" (amb perdó dels homosexuals)...

dimecres, 19 de desembre del 2012

El "temazo" del dimecres. In.Genious - "Junto a ti"


In.Genious, banda terrassenca de recent formació, però amb músics de llarga trajectòria. Aquest tema és una balada rock amb riffs del millor heavy (grans guitarristes), i una veu que està molt per sobre de la de molts dels artistes que apareixen a les rádioformules o als programes televisius caçatalents. I que consti que no exagero pel fet que el meu germà sigui el cantant del grup...

dimarts, 18 de desembre del 2012

Els prejudicis de la presidenta del parlament.

La gent de la CUP al parlament. Ni un pas enrere.


No ha trigat ni un dia la reelegida presidenta del parlament de Catalunya, la senyora Rottenmeier de Gisbert, a criticar el look dels nous parlamentaris de la CUP. Diu la presidenta que "la dignitat de la institució requereix una formalitat diferent". I em pregunto jo quina deu ser, segons la senyora de Gisbert, la formalitat necessària per poder representar als ciutadans que t'han votat. Suposo que, entre els homes, lluir corbata deu ser una formalitat molt ben valorada per aquesta senyorona. I per les dones, millor falda i jaqueta, o pantaló de pinça i abric de bisó?

Jo en canvi, cada dia que passa desconfio més d'una persona que se m'apropi amb jaqueta i corbata. I si porta un maletí penjant de la mà, ja marxo corrent. A saber de quin tipus de xoriço, especulador, corrupte es pot tractar... de fet, crec que la dignitat de la institució requeriria que alguns dels homes i dones ben elegants que seuen a les butaques del parlament, fossin jutjats i enviats a la garjola per corrupció.  Segurament, si empresonessin a més "gent ben vestida" d'aquests que defrauden milions, que són corruptes, que estafen a l'engròs, i que provoquen que hi hagi molta gent que no pot ni comprar-se roba, les coses anirien molt millor per tothom, i els prejudicis com el de la senyora de Gisbert s'acabarien.

Si jo hagués de seguir les recomanacions d'aquesta senyora, potser no podria ser mai parlamentari, doncs m'agrada vestir de xandall, i no em gasto els calés en vestits cars. I molt menys utilitzo la corbata, que trobo especialment torturadora i alienant. Potser li hauré de fer arribar els meus gustos particulars a la senyora de Gisbert, a veure si així canvia una mica el seu look antiquat i carrincló.

Suposo que a la senyora de Gispert, li molesta igual la gent mal vestida del carrer com els del parlament. És una característica de molts polítics de dretes, que confonen les formes amb el fons. Aquesta dona seria capaç de fer fora del parlament a Ghandi per portar un llençol per sobre!


diumenge, 16 de desembre del 2012

Un mestre, el 'cabo Wert' i Tagore.

Article de Bru Rovira publicat al diari Ara d'aquest diumenge.




En ple debat al Parlament espanyol sobre l'educació, un amic de Sevilla, J.S., m'explica una història que considera "la millor lliçó" que va rebre durant la seva època escolar, malgrat que no en va ser conscient fins molts anys després. Exactament dues dècades després d'haver deixat l'escola.
J. treballava aleshores, lluny del país, com a professor a la Universitat de Managua. Una tarda, en sortir de classe, va agafar un taxi per tornar a casa. És el dia 29 de febrer del 2001 i per la ràdio del cotxe -un Lada atrotinat- sona una música que li evoca records que romanien enterrats. " Little darling, I feel that ice is slowly melting ". És la veu de George Harrison cantant Here comes the sun.
-Harrison acaba de morir -li diu el taxista.
Però J. no contesta. Aquella cançó l'ha traslladat a l'adolescència i a l'escola de capellans on va estudiar. Quan J. tenia 13 anys, uns fets inconfessables que prefereix oblidar el van convertir en una persona introvertida i atemorida. El seu nivell escolar va baixar considerablement. Al pati va deixar de jugar amb els amics. A casa es va convertir en una persona muda. Enmig d'aquella penombra, però, hi va haver un professor singular, el professor d'anglès, que el va ajudar a recuperar la seguretat i l'autoestima perdudes. Es deia Don Francisco, però fora de l'escola tothom li deia Curro. Era un noi jove, alt, prim, laic en un col·legi de capellans, els cabells llargs recollits en una cua. Don Francisco ensenyava anglès amb cançons dels Beatles i, en sortir de l'escola, de vegades convidava alguns alumnes a casa, on escoltaven discos de Pink Floyd.
J. s'havia oblidat completament d'aquell professor d'anglès, però ara, en escoltar vint anys després la veu de George Harrison dins d'un taxi a Managua, s'adona que va ser aquell professor, la seva amistat, el seu exemple, la seva paciència i atenció el que més el va ajudar a superar una adolescència incapaç de recordar sense dolor. S'adona també que mai li va donar les gràcies i pensa que, potser, el professor ni tan sols era conscient dels terribles moments que vivia aquell nen introvertit i atemorit.
Una tarda del mes de novembre del 2011, deu anys després de la mort de George Harrison, J. va tornar a Sevilla. Gràcies a un amic va aconseguir la direcció de Don Francisco. Volia dir-li com li agraïa haver-lo tingut de mestre i el model de persona que havia estat per a ell. Va trucar al timbre. El professor va obrir la porta. J. es va adonar que ja no era la figura jove que recordava i que havia perdut tots els cabells i es protegia el cap amb una gorra. Va pensar que potser estava seguint un tractament de quimioteràpia.
-Els cabells potser tornaran a créixer, però aleshores ja no seran tan negres -li va dir el professor amb un somriure tot convidant-lo a entrar.
Va preparar cafè. Van parlar. Van recordar les cançons dels Beatles. En marxar, drets a la porta, es van abraçar.
-Gràcies -va dir J. abans d'allunyar-se caminant pels carrers de la ciutat de la seva infància. 

Ocurrència de pintor
Penso en la història de J. i el seu professor d'anglès mentre viatjo en un avió i llegeixo les notícies sobre el debat parlamentari amb el cabo Wert , que és com el pintor Alfonso Alzamora anomena el ministre en un text que ens ha fet arribar als amics. L'avió està ple de famílies que han passat uns dies a Eurodisney. Els nens juguen amb les tauletes concentrats i indiferents al que passa al seu voltant. Una de les famílies es veu que només té una tauleta i dos fills. Té, també, un aparell de matar marcians, però els dos germans volen la tauleta. Es comencen a barallar. No tenen ni deu anys. Criden. Ploren. Es claven cops. S'estiren la roba. Els pares no saben com salvar la situació i jo ja fa cinc vegades que he llegit el mateix paràgraf del diari, incapaç de concentrar-me en el que ha dit el cabo Wert en el debat parlamentari. Finalment, els nens es calmen: els pares els han promès que compraran una altra tauleta; una per a cada un. Compartir frustra. I es veu que la tecnologia és bàsica per a l'educació. Com els idiomes. Per això deuen haver anat a Eurodisney. 

Tagore
Martha C. Nussbaum ha escrit un llibre, Sense ànim de lucre , en què defensa que la veritable crisi mundial no és l'econòmica sinó una crisi molt més profunda, causa de la primera: la crisi de l'educació. Una crisi que posa en perill la democràcia, perquè una democràcia necessita "ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i èxits dels altres". Una democràcia moderna, opina, s'ha d'adaptar a una societat els integrants de la qual discrepen força en qüestions tan transcendents com la religió, la riquesa, les discapacitats físiques i la sexualitat. Serà una societat de persones diferents en què s'ha de triar com es pot viure respectant tothom. "Una manera d'avaluar qualsevol pla educatiu és preguntar-nos com s'hi prepara els joves per a la vida en una forma d'organització social i política d'aquestes característiques", escriu Nussbaum, que proposa privilegiar el pensament crític, les humanitats i les arts com l'única manera d'afrontar els nous reptes i salvar la democràcia.
Cita un text molt suggeridor de Rabindranath Tagore: "L'home moral, l'home complet, està cedint cada cop més terreny, gairebé sense adonar-se'n, per deixar espai a [...] l'home comercial, l'home amb propòsit limitat. Aquest procés [...] provoca l'alteració de l'equilibri moral de l'home i enfosqueix el seu costat humà sota l'ombra d'una organització sense ànima".

dissabte, 15 de desembre del 2012

Matança d'escolars als EUA.


Ahir, un tarat mental de vint anys va entrar a la seva antiga escola de primària, a Newton, Conneticut, on treballava la seva mare com a mestra, i es va carregar a vint-i-set persones, vint d'elles alumnes de menys de deu anys. Aquesta nova matança a una escola, en aquest cas de primària, ve a engreixar la llista negra de pistolers anònims que un dia decideixen treure les seves joguines de guerra de casa per a utilitzar-les contra gent innocent i desvalguda. I als EUA aquesta llista comença a ser dramàticament llarga: Columbine (13 morts), Virginia Tech (32), Ohio (3), Tucson Arizona (3), Minnesota (9), Michigan (5)...

Hores després de la matança apareixia el president nord-americà, Barack Obama, amb gest compungit i afectat per solidaritzar-se amb les víctimes i parlar al país "com ho faria un pare". Potser valdria la pena que el president nord-americà anés a l'escola on s'ha viscut la tragèdia a fer pedagogia amb els alumnes dels avantatges de viure en una societat armada fins a les dents, i on qualsevol "curt de gambals" adolescent tarat pot accedir a proveir-se de les armes més destructives i mortals del mercat. I és que el primer és el primer, i que no li vinguin a la industria armamentística nord-americana amb minúcies com aquestes d'una matança de res cada tant. El negoci és el negoci!

Que passaria si en comptes de tractar-se d'una escola de primària de Newton, la matança s'hagués produït a l'institut on estudien les filles del senyor Obama? Segurament les seves filles tenen tal protecció estatal que mai arribaran a viure una situació com la que han viscut ja milers d'estudiants nord-americans en els darrers anys, però aquest fet no hauria d'excusar al president per fer-lo reconsiderar les polítiques de permissivitat amb les armes que tan de mal estan fent a la societat nord-americana.

divendres, 14 de desembre del 2012

Models de colla.


Ahir vam viure un interessant debat al local de la colla, al voltant del model de colla que (pensem que)tenim-volem. Un dels aspectes positius del debat d'ahir va ser el fet d'ajuntar-nos un bon grapat de minyons per parlar de la colla amb la intenció de fer propostes i aportar idees per millorar-la. Tanmateix, val a dir que només amb propostes i amb idees no s'aconsegueix millorar les coses. Cal implicacions personals, compromís, i molta autocrítica.

Tinc la sensació que la gent ha començat a preocupar-se per la colla ara, quan els resultats castellers no han estat els desitjats, o millor dit, quan altres colles han fet millors castells que nosaltres. Em sembla que hi ha més gent de la que ens imaginàvem que viu massa pendent dels rànquings castellers als mitjans de comunicació, i que viuen de manera dramàtica que haguem passat del segon o tercer lloc al cinquè. No crec però que la colla hagi canviat tant de fa un parell d'anys cap aquí. Si més no, pel que fa al "model" de colla.

La identitat d'una colla, o com a mínim la dels Minyons, no és una cosa que es pugui decidir en una assemblea o dins d'una junta. S'ha anat construint al llarg de tots aquests anys, i té molt a veure amb els orígens de la colla. El grup de col·legues del Centre Excursionista que van engegar tot això han marcat en gran part el tarannà de la nostra colla, i els actuals Minyons som hereus de la visió que ells tenien dels castells i que han anat transmeten als nous membres de la colla. Ens deien els de fora que som uns hippies-motxil·leros i que no competim. Doncs en part, i ni que sigui una petita part, tenen raó. A Terrassa la rivalitat es viu de manera molt diferent que a Valls, Tarragona o Vilafranca, i això marca bastant el tarannà d'una colla. A Minyons hi ha molta gent que no ve a "entrenar" per "guanyar", sinó a "assajar" per passar-ho bé una estona fent castells amb bons amics. I si darrera dels castells no hi hagués una vida social potent i una xarxa social acollidora, perdríem molt de potencial humà. Per molts minyons els castells són importants, però molt més ho és el fet de ser un lloc on s'hi troben a gust i poden fer-hi moltes altres coses a més a més dels castells. De fet, l'època daurada pel que fa a l'assoliment de grans castells per part de la colla, va coincidir amb la millor època en l'aspecte social. Quan els Minyons érem 150 a la comparsa del carnaval, o érem 120 de colònies, o cada diumenge ens ajuntàvem més de setanta al bar a veure les actuacions i a beure cervesa.

I constato, que la gent que arriba als Minyons no ho fan primerament pel seu gran amor a l'activitat castellera, ni perquè ho feia el seu avi i ho porten a la sang, ni perquè s'hagin emocionat després de veure'ns actuar al Raval. La gran majoria ho fan perquè tenen algun conegut a la colla que els porta un dia al local, i els engresquen dient-los que hi ha bona gent, bon ambient i molta gresca. No els convenceran dient-los que és súper xulo que et trepitgin fins l'agonia a la soca d'un 3d10fm, però sí que ho faran si els diuen que hi ha molt bon rotllo i bon ambient, i que això dels castells mola.

Per altra banda, no hem d'oblidar on realitzem la nostra activitat, si tenim la temptació de comparar-nos amb altres colles del mateix nivell o similar que la nostra. A Terrassa els castells són una activitat més de les moltes que es fan, i hem de compartir (competir) els recursos (humans i econòmics) amb aquestes: l'hoquei, el jazz, el futbol, els clubs esportius, les cases regionals, les entitats socioculturals, altres grups de cultura popular, la Fira Modernista, etc. Com deia el company Cesc Poch ahir, podem sentir-nos orgullosos de ser la millor colla de la zona no tradicional, tenint en compte la realitat del nostre entorn (menys ajudes i suports institucionals, major competència amb altres entitats culturals, esportives, socials..., més alternatives d'oci i lleure per la gent, menor interès dels mitjans locals...).

Crec que està molt bé això de debatre al voltant del que som. Però no ho hem de fer "degut" als resultats castellers, perquè penso que ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. La colla no ha patit una transformació d'un any per l'altre. Ni fa dos anys érem els millors (amb perdó dels verds) ni avui som els pitjors. Simplement, estem vivint un període de canvi, un canvi de cicle que ens està costant d'assimilar per les enormes expectatives i exigències de la majoria dels minyons. Potser sí que cal millorar els castells, però això no té gaire a veure amb el model de colla. Això té a veure amb el compromís personal de tots i cadascun dels minyons a l'assaig i a les actuacions, a la motivació individual per millorar i fer millor les coses.

I aquesta necessitat de compromís també és extrapolable a la gestió de la colla. Tant a nivell tècnic com directiu. No podem esperar que sempre hi hagi uns altres que facin la feina, sigui la que sigui. Un dels principals inconvenients que ha tingut per la colla el creixement de la massa social, ha estat que molts dels que han arribat han vist que sempre hi havia altres que tibaven del carro. I aquest carro s'ha anat fent tan i tan gran que molts no s'han vist amb cor de posar-se al davant. Tot això sumat a la tendència cada cop més pronunciada de manca d'implicació i d'altruisme (voluntariat) de la societat en que vivim, ens porta a la situació actual. Podem ser sis-cents minyons a la Diada, però als càrrecs directius, sempre hi ha els mateixos trenta.

Potser fóra bo per poder avaluar de manera més justa i objectiva el que som, escoltar que es diu dels Minyons a fora de les quatre parets del nostre local. Us heu preguntat mai perquè als nostres assaigs especials ve gent de tantes colles d'arreu? I com pot ser que la millor colla del moment, la més mediàtica i la gran dominadora dels rànquings i dels concursos sigui la més xiulada i la més criticada?

dijous, 13 de desembre del 2012

Estan ben tarats aquests polítics espanyols...

Paco Vázquez, exalcalde de A Coruña. Un altre activista anticatalà.

"L'exalcalde socialista de la Corunya compara la immersió lingüística amb la persecució dels jueus".
 
 
No sé si se n'adonen els polítics espanyols que cada vegada que obren la boca per "rajar" dels catalans, fan que creixi el sentiment independentista entre la població catalana. A mi personalment, personatges com l'exalcalde de La Corunya, Francisco Vázquez, o el propi ministre d'Educació, Jose Ignacio Wert, l'Aznar, el Guerra, l'Ibarra, el Vidal Quadras, etc., etc., i etc., m'han anat inflant els ous de tal manera, que cada dia que passa tinc més ganes de poder viure en un país diferent al que ells governen i lideren. Ja no es tracta només de la meva identitat, la meva butxaca, i la possibilitat de poder prendre decisions sense haver de demanar permís a Madrid. És que tinc moltes ganes de poder oblidar-me de personatges com aquests, i deixar de patir mals de panxa cada cop que els sento parlar de Catalunya.
 
L'Última l'ha deixat anar l'exalcalde socialista de La Corunya, comparant dues coses incomparables. I no pel fet que als jueus se'ls perseguia per exterminar-los i als escolars catalans no, sinó que a més a més, aquest home deixa anar una mentida com una catedral en un mitja televisiu i es queda tan ample. Diu aquest desgraciat que a Catalunya es castiga als alumnes que parlen en castellà al pati de l'escola. N'hi ha per hostiar-lo fins que confessi que s'ho ha inventat o digui que algú li ha comentat sense haver-ho vist realment.
 
A Catalunya no es castiga a cap nen per parlar en castellà al pati. És més, ni al pati, ni a l'aula ni enlloc. Hi ha alumnes catalans que no parlen el català ni que sigui per aprovar les matèries (bé perquè no se senten segurs, bé perquè el pares tampoc ho consideren important, bé perquè no els agrada, o bé perquè els mestres els contestem parlin l'idioma que parlin), i no per això se'ls castiga o se'ls maltracta. Simplement no se'ls aprova. Hi ha alumnes de l'Eso que acaben els estudis obligatoris sense necessitat d'haver parlat el català, i m'estranyaria que per aquest motiu hagin rebut cap càstig. Molt menys encara quan xerren en la llengua que volen al pati de l'escola!!! I comparar aquesta fal·làcia amb l'holocaust nazi, és de ser un gran desgraciat, per no dir f.d.p.

dimecres, 12 de desembre del 2012

El "temazo" del dimecres. Bordon 4 - "Muñecos de trapo"


Aquest quartet nascut a Barcelona l'any 1978, va tenir la seva època daurada als anys 80 amb cançons com "Que cara más bonita", "Corazón de piedra", "Al Torete", o "Palacio de cristal". A l'estil de bandes de la mateixa època com Los Chunguitos, Los Chichos o Los Calis, una rumba "callejera" i "canalla" molt identificada amb les bandes de quinquis de l'època. Tot i així, Bordon 4 van composar unes quantes grans cançons amb lletres més "normals i corrents" que perduraran pels temps dels temps.
No es troben gaires bones gravacions d'aquesta banda a internet, però he trobat aquesta peça d'un programa de TVE, amb un tema força destacat.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Navarro proposa la formació d'un govern d'unitat nacional.


Ostres, no sé qui collons li dicta al senyor Navarro les bestieses que de tant en tant deixa anar. Suposo que deuen venir dels seus amos de Madrid que cada dia deuen estar més espantats amb la possibilitat de perdre Catalunya. Per sort, sembla ser que ni el president Mas, ni el líder de l'oposició (sí sí, ha de recordar el senyor Navarro que ja no és líder de l'oposició i que amb una mica de sort en les properes ja el superaran C's i ICV), Oriol Junqueras, no el tenen gaire en compte (per no dir gens) en les seves negociacions i pactes per dur Catalunya a l'alliberament nacional i a la supervivència.
 
I qui creu el senyor Navarro que seria el candidat ideal per tirar endavant el projecte d'un govern d'unitat nacional? Ell mateix potser? Josep Borrell? Justo Molinero? Hòstia, quines ganes tinc que aquests socialistes acabin desapareixent d'una vegada per totes. Suposo que la gran majoria acabarà engreixant de vots als Ciudadanos, però encara n'hi haurà uns quants que realment pensin més en Catalunya que no pas en Espanya i acabin adonant-se que amb aquests líders, el país no pot anar millor de cap de les maneres.
 
M'ha agradat el comentari que li dirigeix un internauta al senyor Navarro a través del diari Ara, i tot seguit us el copio:
 
"Un govern "d'unitat nacional" per administrar l'escanyament i aturar el sobiranisme?
Tractes a més de 2.000.000 de catalans com a imbècils.
Som imbècils?
NO
Un govern d'unitat nacional és per a fer una Proclamació Unilateral de Independència, no per a fer el pallasso
."

diumenge, 9 de desembre del 2012

Horaris d'assaig...


He fet un petit recull dels horaris d'assaig d'unes quantes colles, ubicades en entorns molt semblants al nostre (Tarragona, Reus, Sabadell) i d'entorns ben diferents (Valls, Barcelona, Guissona), i salta a la vista que els Minyons som els castellers més noctàmbuls del món casteller entre setmana. Els nostres assaigs entre setmana, els dimarts de 22:00 a 23:30 o 0:00, no tenen cap justificació raonable més enllà de la mandra d'alguns minyons a l'hora d'agafar la faixa i dels (mals) costums que s'han anat adquirint al llarg dels anys.

Com es canvia una dinàmica com aquesta tan enquistada entre la gran majoria dels minyons? Doncs crec que solament es pot aconseguir amb una actitud ferma i decidida del proper cap de colla, amb molta pedagogia, i sense donar cap pas enrere. És a dir, si es decideix que els dimarts s'assagi de 21:00 a 22:30, s'ha d'exigir el màxim compromís a tots els castellers per complir amb els horaris (els de tronc més que ningú), i a l'hora convinguda s'ha d'acabar l'assaig amb el que s'hagi pogut fer. I si no s'ha fet més, no s'hauria d'allargar l'assaig i fer-ho pagar als que han estat puntuals i complidors, ni molt menys a la canalla que l'endemà ha d'anar a escola. 

Personalment, crec que el nostre horari d'assaig dels dimarts va en contra de l'assistència general, i de les possibilitats de rebre nova canalla. Quants pares estan disposats a tenir als seus fills fent activitats més enllà de les 22:00 d'un dia entre setmana? Quants acceptarien dur als seus fills a la colla si l'activitat es portés a terme entre les 19:00 i les 20:00 en comptes d'entre les 20:30 i les 22:00?

Segur que aquest no és l'únic problema que ha de solucionar la colla per millorar les coses, ni la solució a tots els nostres mals, però segurament és un dels aspectes on s'hi pot posar remei més clarament. Tant sols cal que el proper cap de colla ho tingui clar i no cedeixi, i que la resta de Minyons canviem els nostres (mals) hàbits...

Assaigs generals entre setmana d'algunes colles castelleres (l'assaig de canalla acostuma a ser previ).

Castellers de Barcelona: dimarts 19:30 - 21:15

Jove de Tarragona: dimarts 20:30 - 22:00

Xics de Granollers: dimarts 21:00 - 22:30

Castellers de la Vila de Gràcia: dimarts 20:30 - 22:30

Borinots: dimarts 20:00 - 22:00

Castellers de Vilafranca: dilluns torre i pilar 20:30, dimarts canalla i tronc 20:00

Colla Vella: dimecres 20:00 - 22:00

Colla Joves: dimecres 20:00 - 21:00

Saballuts: dimarts 20:00 - 22:00, dimecres aprenentatge 20:30 - 21:30

Gausacs: dimarts 20:00

Xiquets de Reus: dimarts 21:00, dimecres tecnificació 20:00

Xiquets de Tarragona: dimarts 20:30

Margeners de Guissona: dilluns 20:30, dimecres 21:00

dijous, 6 de desembre del 2012

A la merda la Constitución, el Tribunal Constitucional, i tots els que consideren a Catalunya una colònia més.


Aquest migdia, una "multitud" de 2.500 constitucionalistes (vaja, més fatxes espanyolistes que res) s'han reunit a Barcelona per reivindicar l'espanyolitat de Catalunya, en el dia de la "Constitución". Vaja, que el senyor Rajoy i la senyora Sánchez Camacho haurien d'estar preocupats pels més de 7 milions de catalans (la majoria silenciosa) que no han sortit avui al carrer a manifestar-se i a proclamar la seva espanyolitat. Segons les seves teories, doncs, es pot concloure que la major part dels catalans som independentistes i anticonstitucionalistes, oi?

Jo pensava que el dia de la "Constitución" la gent aniria a la mani a cantar coses com "porompompom que viva la Constitución", "Constitución sí, estatuto no", o "la Constitución mola mogollón"... però en canvi, pels carrers de Barcelona se sentien coses com "Catalunya es España", o "todos somos España". Vaja, que això de la "Constitución" acaba servint d'excusa perfecta perquè els espanyolistes més recalcitrants ens diguin als catalans el que podem i el que no podem ser. Segurament, la majoria dels que avui es manifestaven voldrien també una revisió de la carta magna, però un canvi per tornar a enrere, i per assegurar-se que Ejpañia no es podrà "trencar" mai. Com si no s'hagués "trencat" ja prou...

Sincerament, a mi aquesta "Constitución" me la porta bastant fluixa, i no tinc cap interès en reformar-la, revisar-la o modificar-la. Simplement la vull oblidar ben aviat. Jo vull una Constitució catalana d'un país lliure i sobirà, sense imposicions espanyoles i d'acord amb els temps que vivim, en una societat del segle 21, i no pas del 19 com la que avui celebra 34 anys.

dimecres, 5 de desembre del 2012

El "temazo" del dimecres. Pantera - "Walk"


Brutal tema de la ja dissolta banda texana Pantera, que va aconseguir vendre milions de còpies dels seus discs a la dècada dels 90. El consum descontrolat de drogues per part del seu cantant, Phil Anselmo va ser un dels detonants de la seva divisió l'any 2003. Jo els vaig veure un parell de cops en directe, i he de reconèixer que és de les coses més contundents que he escoltat en la meva vida.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Ca-Wert-nícoles!!!

Foto dedicada al ministre Wert, gran amant del futbol. Del Madrid, per descomptat.


El misnistre d'Educació de l'estat que ens oprimeix i maltracta, el cavernícola, reaccionari, ultraconservador i ultrafatxa Jose Ignacio Wert, s'ha tret una nova llei d'educació de la màniga, la Lomce (Ley Organica de Mejora de la Calidad Educativa), que degrada a la llengua catalana a uns nivells similars a etapes predemocràtiques. Sembla que amb aquesta llei, l'estat comença a donar forma a l'avís del propi ministre, que en una sessió parlamentària va deixar anar que la seva intenció era la d'"espanyolitzar" els alumnes catalans. 

I això ho vol fer per la via ràpida, carregant-se l'immersió lingüística que es ve portant a terme amb èxit notable al nostre país en els darrers trenta anys, imposant més hores de castellà, i relegant al català al nivell d'una quarta llengua, per darrera de l'anglès i d'una tercera llengua. Amb la nova llei, ja no serà obligatori que els alumnes catalans demostrin els seu grau de coneixement, i de competència, de la llengua catalana per obtenir la titulació. I a més, la nova llei vol garantir que tots els colonialistes espanyols que ho desitgin puguin portar als seus fills a escoles privades en la llengua de l'imperi, amb despeses pagades. Amb els impostos de tots els catalans, evidentment. Com que saben que a la pública no els donaran aquest plaer, confien que hi haurà privades que estaran encantades de rebre a tota aquesta espanyolada (per ideologia o per interès econòmic).

La veritat és que al ritme que anem d'atacs contra Catalunya, la independència arribarà més aviat del que ens pensàvem. Entre atacs a la llengua, a les finances, a la política catalana, a l'esport, a la cultura, als símbols, etc., etc., els catalans ens anem carregant de raons per desitjar cada dia més marxar d'aquesta pobra, trista, i bruta Espanya.




dilluns, 3 de desembre del 2012

Fins ara!!!

Vila d'Abadal en una roda de premsa d'Unió.

Ha costat, però ja tenim la primera cara visible d'Unió que ha dit prou. Que ja n'està fart de la línia Duranista, és a dir, la més espanyolista i conservadora de la formació, i majoritària tenint en compte els resultats del darrer Congrés del partit. Però ja sabem que sovint els suports a un o altre candidat estan més relacionats amb les quotes de poder que amb les línies polítiques (oi Ortega, oi Pelegrí, oi Espadaler?).
 
No entenc com CIU no s'ha dissolt ja d'una vegada per totes. És curiós escoltar discursos totalment contradictoris dels líders respectius, i no crec que les bases convergents que han apostat decididament per l'únic camí possible, és a dir, el del sobiranisme, estiguin gaire satisfetes amb les declaracions un dia sí i un dia també de l'unionista del Duran, que sembla encara més interessat en ser ministre espanyol, que no pas en l'emancipació dels catalans.
 
A veure si amb una mica de sort, el gest solitari i digne d'en Vila d'Abadal serveix per remoure els fonaments d'aquest partit liderat per Duran amb mà de ferro i sense que ningú el pugui tossir, i es produeix un autèntic canvi de rumb dels demòcrata-cristians. No s'entén que en plena cursa per l'Estat propi, encara s'hagin d'aguantar les "rajades" d'en Duran.
 
Però el que trobo més greu, és que els de CDC no li hagin donat una puntada al cul al Duran i l'hagin enviat al PP. I amb ell a tots els unionistes d'UDC que ja els està bé continuar a la colònia (suposo que a aquests ja els va bé la cosa tal i com està). Que siguin valents que segur que els que més hi tenen a perdre són els d'UDC. I si aquests no són capaços de treure's de sobre al fatxa d'en Duran, algú ho haurà de fer...

diumenge, 2 de desembre del 2012

Felicitats papa!!


Avui és un dia especial. No només pel fet que sigui diumenge, que no tinc castells, i que d'aquí poc aniré a dinar a casa dels pares amb la família com qualsevol diumenge. Avui, a més a més, celebrarem els primers 70 anys del meu pare, i un esdeveniment com aquest no se celebra cada dia. I ho celebrarem com celebraríem qualsevol dinar qualsevol diumenge de l'any, tot i que avui hi haurà millors vins, millor teca i alguns convidats extres. M'agraden aquestes celebracions casolanes, sobretot pel gaudi gastronòmic, i pel fet de que tots els meus hi són, simplement. I sé que al meu pare, el bon menjar i el bon beure el fan especialment feliç, i si ho fa acompanyat de fills, nets i algun altre amic i familiar, doncs... què més es pot demanar?

Em fa feliç comprovar que amb 70 tacos el meu pare està en plena forma (juga a futbol-sala un cop per setmana, camina, té cura dels nets, pot menjar i beure normalment, viatja, fa la compra i altres tasques de la llar...), i està gaudint de moltes coses que no havia pogut gaudir abans per la feina, els fills, el compromís social (militant polític de base, presidint l'associació de pares de l'escola, al sindicat, a l'associació d'alumnes de l'EOI, a la Fapac...), etc.

Estic convençut que el seu exemple ha influït en la manera de veure la vida, tant meva com dels meus germans, tot i que cadascun de nosaltres tingui un caràcter diferent i una personalitat pròpia. Jo, personalment, li he d'agrair que m'hagi transmès una part de la seva espontaneïtat i sentit de l'humor, l'amor per l'esport, i la disciplina ben entesa (en els estudis, en la feina, en les responsabilitats...). També he après però, a tenir una mica més de paciència que ell, i a no cridar tant... ;-)

Apa doncs, a menjar, a beure i a celebrar els primers 70 tacos! Felicitatssssssssssss papa!!! 

dissabte, 1 de desembre del 2012

De professió: polític endollat.

L'endollat i el deixeble (doblement endollat).

Ahir es va fer l'acte oficial de renúncia del Pere Navarro com a alcalde de Terrassa, degut a les seves noves obligacions com a primer secretari general de la delegació del PSOE a Catalunya, i cap del grup parlamentari socialista al renovat Parlament de Catalunya. Malauradament per ell i per molts sociates, ja no pot ser cap de l'oposició com ho havia estat el seu antecessor Xavier Sabaté, degut a la davallada de vots i escons que han tingut els socialistes en les darreres eleccions del 25-N, que han portat a ERC a ser la segona força política del país. "Y eso duele..." com diria la Bombi de l'"1,2,3".
 
... I d'aquí deu dies ja tindrem un nou alcalde a la ciutat. Així, per decret, a dit, i sense que el poble hagi dit ni ase ni bèstia. Arriba un jove polític de l'aparell socialista anomenat Jordi Ballart, que gairebé ningú coneix (més enllà de la família socialista terrassenca i alguns exalumnes de Can Colapi), i que es convertirà en el nou alcalde de Terrassa. Ole tu! Això em porta a la memòria el darrer canvi a l'alcaldia, quan un jove Pere Navarro va agafar el relleu a Manel Royes sense donar marge al poble a decidir si aquest canvi de papers li semblava bé o no. En aquell cas a més, hi va haver l'escàndol de que l'elegit no era el preferit per les bases socialistes terrassenques, que donaven suport a un tal Josep Aran. Però això ja són figues d'un altre paner...
 
De moment, el principal mèrit que li coneixem al jove Ballart és el d'haver-se sabut moure pels passadissos de la seu socialista terrassenca, i de tenir molts bons padrins. De Royes a Navarro, passant pel papa sempre atent als moviments de peces i a les oportunitats que s'anaven albirant. La cursa cap a l'alcaldia ha estat fulgurant i gens accidentada. De l'escola privada del centre (pensava que els socialistes apostaven per la pública...) a l'alcaldia, passant per uns estudis en politicologia, uns quants càrrecs en l'administració amb una bona dosi d'endollisme, un parell de regidories al govern municipal, i apa, a l'estrellat. No si ja ho deien: aquest nano arribarà lluny...
 
No m'han agradat mai aquests personatges que des de ben joves tenen clar (o els fan tenir clar...) que es volen dedicar al món de la política, al "servei" dels ciutadans. Prefereixo aquells que es guanyen una reputació venint des de baix, i que quan acumulen una bona dosi d'experiència a la vida (laboral, cultural, associativa), decideixen aportar el seu granet de sorra a la societat, servint-la des dels òrgans de govern, o afiliant-se a un partit polític on es decideixen les coses. Conec uns quants d'aquests que també són militants de diferents partits polítics, però no els definiria com a professionals de la política i de l'endollisme, com és el cas del proper alcalde de Terrassa.