(Un parell d'interessants articles del Carlos González al Criatures de l'ARA. He ajuntat el del dissabte 20/12/14 amb el d'avui 2/01/15 perquè giren al voltant del mateix tema, és a dir, l'avaluació dels escolars).
(20-12-2014) 
No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.
No sé si deu ser a causa de les nostres mancances en ciències i matemàtiques, però fa temps que la nostra societat sembla convençuda que els noms (lletres, paraules...) són bons, i els números, dolents.
“Et tracten com un número” s’ha convertit en
 sinònim de “T’insulten”, “Et menyspreen” o “T’ignoren”. I sempre hi ha 
algú disposat a recordar als polítics que “darrere d’aquests números hi 
ha persones”. Fa molts anys, quan estudiava medicina, recordo haver 
sentit explicar (amb admiració!) que en cert hospital francès les 
habitacions no tenien número, sinó noms de flors. Hi ha qui diu que el 
número et “despersonalitza”, mentre que el nom et dóna una identitat 
pròpia. Mai he cregut aquesta teoria, potser perquè amb el meu nom, 
Carlos González, hi ha probablement milers de persones al món. El meu 
DNI, en canvi, té un número irrepetible, que em pertany exclusivament.
Els números et poden donar una identitat ben diferenciada, però al 
mateix temps poden oferir-te la protecció d’un cert caràcter anònim. Amb
 les notes escolars, per exemple. Quan jo era petit, la nota era 
simplement un número, del zero al deu. Objectiu, fred, desapassionat. El
 nou és un número, el tres també, i en aquesta qualitat estan 
agermanats. Pel nou, una certa humilitat; pel tres, un discret silenci. 
Aviat van començar a canviar els números per noms. “Excel·lent” ja no 
sembla tan humil, i encara menys en castellà, “  sobresaliente
 ”, el que sobresurt entre els seus companys. La cosa, però, encara 
podia empitjorar. Durant dècades, pedagogs convençuts que els números 
fan mal a la psique infantil van canviar “quatre” i “dos” per 
“insuficient” i “molt deficient”. Potser es van adonar finalment que 
aquestes expressions sí que són insultants, però ho van substituir per 
altres judicis de valor, com “progressa adequadament” o “necessita 
millorar”. Li sembla normal parlar així als nens? Doncs als adolescents i
 joves no els ho sembla.
Al batxillerat o a la 
universitat no es deixen valorar amb aquests comentaris. “Si m’ha de 
posar un tres, posi’m un tres, però estalviï’s la gracieta del 
«necessita millorar»”. Igualment es van canviar els números dels cursos 
per noms. Noms d’animals, més o menys ordenats per la seva mida. Ignoro 
si hi ha un consens o si cada escola tria els seus. Els nens més petits,
 ben adoctrinats, ho accepten i diuen coses com “Vaig a Formigues” o 
“Vaig a Cargols”; però els més grans s’hi neguen, i diuen “Vaig a sisè”.
 Potser “La classe dels Cérvols” o “Vaig a Cavalls” els sembla una 
cursileria insofrible, per molt que alguns mestres hi insisteixin.
 
 
 Segueixo parlant de números. (02-01-2015)
Si jo anés altra vegada a 
escola, preferiria ser qualificat amb un número, objectiu i asèptic, com
 es fa amb els joves i adolescents, que no pas amb els comentaris que es
 fan servir amb els nens, del tipus “necessita millorar”, “insuficient” o
 “molt deficient”.
 Unes paraules que, amb molt bona 
intenció, intenten evitar la suposada fredor dels números, però que en 
realitat transmeten un judici personal i un retret explícit. Com més 
petit és el nen, més personalitzada, minuciosa i implacable és 
l’avaluació. En els meus primers anys a l’escola encara hi havia el 
“primer de la classe” i el “quadre d’honor”; recordo la decepció del meu
 pare quan vaig baixar, només amb sis anys, del tercer al quart lloc. 
Les coses no han millorat.
 De l’escola dels meus 
fills, quan tenien tres o quatre anys, no en rebia, com el meu pare, una
 simple cartolina amb uns números, sinó detallats informes. “Es mostra 
tranquil”, “Es mostra sensible”, “Accepta els advertiments”, “Li agrada 
cridar l’atenció”, “Davant les dificultats plora”, “Es corda la bata”, 
“Ajuda els companys”, “Sap escoltar” o “Salta a peu coix” eren alguns 
dels apartats que es podien qualificar amb un “molt bé / bé / normal / 
poc”. El joc podia ser “tranquil / mogut / violent / destructiu”; “sol /
 amb un altre / amb tots / del mateix sexe / de l’altre sexe”. Com a 
company de joc, el nen podia ser “alegre / líder / insegur / passiu / 
agressiu / cooperatiu / participatiu / pacífic / passa desapercebut / 
actiu / responsable”... I així fins a sis pàgines.
 
Aquests informes em generaven angoixa. I pensava en la meva etapa de 
resident a l’hospital com a pediatre en formació. Imaginava que 
m’avaluaven de la mateixa manera, i ho feien arribar a la meva dona: “No
 es relaciona gaire amb els companys”; “A la cafeteria de l’hospital és 
força endreçat”; “Amb els pacients de vegades es mostra tímid”; 
“Necessita millorar les seves habilitats en la palpació abdominal”... I a
 vostè, ¿li agradaria que la seva família rebés un informe detallat, no 
tan sols sobre cada aspecte de la seva feina, sinó també sobre el seu 
estat emocional, conducta, actitud amb els caps, companys i clients, 
habilitats motrius, higiene personal i evolució psicoafectiva?
 Aquells informes em produïen angoixa per solidaritat, per “vergonya 
aliena”. No vull ni pensar si, a sobre, me’ls hagués cregut i hagués 
intentat parlar-ne amb els meus fills. “Diu aquí que et mostres poc 
comunicatiu i que no fas la tombarella. Això no pot ser, t’hi has 
d’esforçar”. Quina pressió, pobres nens hipercontrolats.
      
