Teatre: Perfectes desconeguts.

 

Ahir vaig anar a Barcelona, al teatre Poliorama de La Rambla, a veure l'obra Perfectes Desconeguts, un text de l'escriptor italià Paolo Genovese que ha triomfat als escenaris de diversos països. Ara el director David Selvas ho porta a casa nostra amb un ventall d'actors de llarga trajectòria i reconeixement. Un d'ells, el vell amic minyó Biel Duran.

"Perfectes desconeguts és una d'aquelles obres que pertanyen al gènere de la comèdia, amb un toc de vodevil, on els personatges juguen al gat i la rata i en què les màscares socials cauen quan més s'espera que es mantinguin en el seu lloc."

Acabada la funció vam esperar el Biel per emportar-nos-el a sopar a un restaurant asiàtic proper al barri del Raval, i es va presentar amb el Joel Joan, un altre dels grans del teatre català i tot un personatge. Un dels nostres, sens dubte. 

El Mag Lari: "Strafalari".

 

Aquest passat dissabte va venir a la Factoria Cultural de Terrassa el Mag Lari, un dels principals representants de l'il·lusionisme a casa nostra, en actiu des del 1994 quan els pares li van regalar per Sant Jordi un llibre de màgia de Juan Tamariz.

A la Factoria va omplir les dues sessions que va oferir, i com de costum va saber posar-se el públic a la butxaca amb el seu humor fi i les seves dots interpretatives. Un espectacle que havia de durar hora i mitja es va allargar gairebé dues hores.

I cal reconèixer-li la voluntat de fer arribar espectacles de gran qualitat a un preu més que raonable: 19 euros costaven les entrades. Comparat amb els preus que s'acostumen a pagar per qualsevol merda, o el preu que costen les entrades per al Mago Pop, és d'agrair.

 

En Modgi (Magí Garcia) a la Sala Crespi de Terrassa.

 

Ahir el Magí García "Modgi" va ser a Terrassa, en una doble funció a la Sala Crespi del Casal Sant Pere, oferint el seu monòleg "Quanta dignitat". No m'ho vaig pensar gens a comprar l'entrada quan em vaig assabentar que venia, i el cert és que va cobrir les meves expectatives amb escreix. Prop d'hora i quart de monòleg on se'n riu de tot i de tothom, inclòs d'ell mateix, i fins i tot de molts temes que avui dia semblen tabús i intocables: homosexualitat, religió, pederàstia, animalistes, criança, sexe, discapacitat, racisme... I tot d'una manera intel·ligent, i en ocasions, destralera. No us el perdeu si teniu l'oportunitat.

Hamlet (versió del Peyu i l'Albert Pla).

 

Ahir vaig anar al teatre Coliseum de Barcelona, a la Gran Via, a veure el nou espectacle del Peyu i l'Albert Pla, Hamlet. Una peça que res té a veure amb el text shakespearià, i tampoc amb un musical tot i que es cantin algunes cançons. És una comèdia de poc més d'hora i mitja de durada ambientada a l'habitació d'un hospital i amb dos personatges ben curiosos que viuran una relació força complicada i hilarant des del primer moment en que es coneixen. Una obra entretinguda i a moments esbojarrada. I en català! Aneu a veure-la!

Baixada del pi a les festes de Sant Sebastià de Matadepera.

 

Abans-d'ahir vaig anar fins a la localitat veïna de Matadepera per presenciar la popular baixada del pi, un dels actes principals de les festes de Sant Sebastià que pel que es veu s'ha fet força popular i participatiu els darrers anys. Jo he anat uns quants cops a veure la grimpada del pi el segon dissabte de festes, a la plaça de Cal Baldiró, però no havia assistit mai a aquesta festa prèvia, on recullen un pi al bosc (prèviament tallat) i el porten entre desenes de persones a les espatlles. Abans d'anar-lo a cercar però, es fa un sopar de brasa on cadascú porta la beguda i el menjar, i en acabat es carrega el pi i es porta fins al centre del poble. A l'arribada es fa una mica de festa amb la banda del poble i música enllaunada. L'endemà es pela el tronc i s'aixeca a pols al mig de la plaça perquè els grimpaires el puguin grimpar el cap de setmana vinent. 

Marc Sarrats al Teatre Borras.

 

Ahir vaig anar a Barcelona, al Teatre Borràs de Plaça Urquinaona, per veure el nou espectacle de l'humorista Marc Sarrats. Un monòleg de prop d'hora i mitja estrenat el mes de juny, on el protagonista parla amb el seu to habitual de mil i un temes: la sequera, la paternitat, l'apocalipsi, les noves pandèmies, el terrorisme, la ultradreta, els psicòlegs, els professors... I ho fa amb un ritme frenètic, amb pujades de veu i crits fins i tot, deixant-se caure al terra o apropant-se al públic... Té la capacitat de fer humor de qualsevol tema, per políticament incorrecte que sigui. Molt recomanable.

Apareix un cop a la setmana al programa de TV3 "Està Passant", on fa la secció "Classe de populisme" que és del millor del programa. Potser el meu col·laborador preferit del programa. 

Els Oques Grasses trenquen tots els rècords.

 

Els osonencs Oques Grasses han venut en unes poques hores 220.000 entrades per als 4 concerts de comiat que oferiran l'octubre del 2026 a l'estadi Lluís Companys. Una fita històrica per a la música catalana que no havia tingut mai un artista amb aquesta capacitat de convocatòria. Els precedents més semblants que em venen al cap són el Lluís Llach omplint el Camp Nou l'any 1985, els Sopa de Cabra omplint tres Sant Jordis en la seva tornada als escenaris farà uns 10 o 15 anys, o el recent concert dels propis Oques Grasses al Sant Jordi l'any 2023.

La veritat és que aquest poder de convocatòria ha agafat per sorpresa a gairebé tothom. Bé, com a mínim a mi segur. Quan es van posar a la venda les entrades per al primer recital, em vaig apostar 5 euros amb la meva neboda a que no es vendrien totes les entrades abans de la mitjanit. Doncs en 19 minuts, és a dir, a les 15:19 s'havien esgotat totes les entrades. No m'ho podia creure! Però si ja em va sorprendre que fossin capaços d'omplir un estadi Lluís Companys senser, encara vaig flipar més quan vaig veure com tornaven a vendre en un tres i no res totes les entrades per al segon concert, i avui les del tercer i quart en unes poques hores.

Jo, que porto molts anys anant a concerts i que he estat en petites sales, en sales mitjanes, sales grans, palaus i estadis, no em sé avenir el que ha passat amb els Oques Grasses. Per moments em sembla que ha d'haver-hi alguna trampa en tot plegat, i si no hauran estat empreses dedicades a la revenda que no hauran volgut fer negoci i acabaran enganxant-se els dits... No sé, haurem d'esperar a l'octubre per veure què passa. Ja us puc dir que a mi no m'hi veuran al Lluís Companys. Ni m'agraden tant els Oques Grasses, ni m'agraden els concerts en grans recintes.

La verdad sobre el caso Savolta.

 

Acabo d'acabar la primera novel·la de l'Eduardo Mendoza, un dels meus escriptors preferits, que casualment va escriure just l'any que vaig néixer (1975). Una novel·la d'intriga policíaca ambientada a la Barcelona de principis del segle XX, just abans de l'inici de la 1a GM, quan Barcelona bullia amb l'activisme sindical i la lluita obrera.

Vaig descobrir Eduardo Mendoza a l'Institut amb dues grans novel·les amb el seu toc d'humor: "El laberinto de las aceitunas" i "El misterio de la cripta embrujada". I més endavant vaig gaudir intensament "La ciudad de los prodigios", una obra mestra de la literatura. La veritat, no entenc com he trigat tant a llegir aquesta primera gran obra de Mendoza. Molt recomanable. 

La flama de tot un poble en moviment!

 

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de cels, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

(Obrint Pas, "La Flama")

Ja fa 20 anys que van assassinar l'Isanta.

 

El passat dimecres va començar oficialment La Patum de Berga, de les festes més maques i tradicionals dels Països Catalans. Dijous a la nit es va celebrar la primera Patum completa, i es va fer un acte d'homenatge al Josep Maria Isanta, fill de Berga assassinat a ganivetades l'any 2005 quan intentava defensar el seu germà d'un grup de brètols.

L'Isanta era membre del ball de Nans Nous i dijous el germà, un cosí, i un parell d'amics més van posar-se els capgrossos per homenatjar el Josep Maria. També hi eren els pares, a peu de plaça, a primera fila del ball, contenint l'emoció com bonament van poder. Reconec que se'm va saltar alguna llàgrima empatitzant amb els familiars, i els nombrosos amics que devien ser a la plaça de Sant Pere de Berga.

Ja fa uns quants anys que no he pujat a Patum, després de més de dues dècades anant-hi. Tanmateix, sé que més d'hora que tard hi tornaré.  

Kramig, teatre de prop.

 

Ahir vaig anar a la sala Texas del barri de Gràcia de Barcelona a veure l'obra Kramig, de l'autora Marta Buchaca, i amb la interpretació del Biel Duran (a qui conec de fa molts anys de quan era casteller dels Minyons) i l'Anna Moliner (a qui no coneixia de res).

Una comèdia romàntica de petit format en un teatre d'aquells moderns amb dues grades a banda i banda de l'escenari i molt properes als actors. I si a la proximitat de la grada hi sumem que teníem els seients en primera fila, doncs ja us podeu imaginar...

 L'obra gira al voltant d'una parella que es coneixen per casualitat després de veure com les seves respectives cites de Tinder les deixen penjades, i que tenen personalitats força oposades. A partir de l'anunci de l'embaràs comencen a sovintejar les discussions i els punts de vista enfrontats. 

Una obra resolta en poc més d'una hora i vint minuts que et fa riure i pensar, i que té un gir de guió final força inesperat. Molt recomanable. 

Mar i Cel, punt i final.

 

Fa un parell de setmanes que vaig anar acompanyat d'un nebot i la mare al teatre Victòria, a l'avinguda Paral·lel, a veure Mar i Cel, que aquest juny s'acomiada dels escenaris i posa el punt i final a una de les companyies de teatre més prolífiques i de més èxit de l'escena catalana, Dagoll Dagom, creada l'any 1974. 

Ha estat la tercera vegada que veia l'obra, que la mateixa companyia va estrenar l'any 1988 i que ha reposat en tres ocasions (2004, 2014 i 2024), i probablement és la que més he gaudit. Les noves tecnologies han permès fer una escenografia més espectacular, si cap, amb imatges digitals impressionants que engrandeixen la ja de per sí increïble història i grans interpretacions.

El cert és que se'm van fer curtes les prop de dues hores i mitja que dura l'obra, i que vaig viure amb gran emoció els moments de major intensitat amb la cançó dels pirates com a punt àlgid just abans de la pausa a mitja obra. Cançó que s'ha convertit ja en un himne popular que em torna al cap força sovint i que canto als alumnes també força sovint.

Moros i Cristians d'Alcoi.

 

Aquest pont de l'1 de maig l'he passat a terres valencianes. Principalment l'objectiu del viatge era veure la festa de Moros i Cristians d'Alcoi, una festa declarada d'Interès Turístic Internacional l'any 1980, i que commemora la batalla de les tropes del cabdil Al-Azraq amb les del rei Jaume I per retenir la ciutat d'Alcoi. Alguns documents daten aquella batalla el 23 d'abril (1276), dia del patró Sant Jordi, tot i que altres documents diuen que s'hauria produït un 5 de maig.

 

En tot cas, d'aquella batalla es continuen fent commemoracions, segons antics documents que ho citen, des de mitjans-finals del segle XVII. I a dia d'avui la festa està més que arrelada amb milers d'alcoians participant de les filaes (les agrupacions que desfilen a les entrades), de les bandes musicals, arquebussers...

 

Vaig comprar "cadireta", quatre dies abans de baixar cap a Alcoi, a Plaça Espanya per al dia de les entrades (la dels cristians pel matí, la dels moros per la tarda). I la vaig encertar de ple, perquè va estar en un sector amb ombreta tot el matí, i amb l'ombreta d'un arbre solitari per la tarda. I en una posició privilegiada per veure entrar a la plaça totes les filaes i els personatges emblemàtics de les entrades.

 

Cada entrada triga al voltant de 4/5 hores per fer tot el recorregut, i segons ens van dir, si no arriben a mig camí (Plaça Espanya) en un horari establert, penalitzen als capitans de les tropes amb una multa econòmica. 

Una festa popular que no us podeu perdre. D'aquelles que cal veure ni que sigui una vegada a la vida!

 

Sant Jordiet entrant a cavall.

Primera dona alfereç de la història dels Moros i Cristians d'Alcoi.

El governador de la colònia anirà a Madrid a celebrar San Jorge.

 

El govern colonial de la Catalunya ocupada ha decidit celebrar el San Jordi a Madrid, amb els amos de la colònia, amb una xerrada/llepada d'escrot entre dos ultres espanyolistes: el President Illa i l'escriptor Javier Cercas. Segur que els assistents estaran encantats amb les opinions d'aquest parell d'ultraespanyolistes que tot bon català hauria d'odiar.

Amb una mica de sort descobreixen que a Madrid no hi ha tants catalans i s'hi troben bé i s'hi queden per a sempre. 

Terrassa, ciutat de pícnic!

 

2025

2023

Avui se celebrava una nova edició del Pícnic Jazz al Parc de Vallparadís, dins dels actes del 44è festival de jazz de la nostra ciutat. Avui la pluja ha fet acte de presència i ha fet palès que el que realment interessa a la gran majoria dels terrassencs, i dels visitants, és el fet social del pícnic quan ve acompanyat d'una jornada assolellada d'inici de primavera. Si en jornades pretèrites s'havien congregat milers de persones amb les seves mantes, neveres, cadires plegables, menjar i beguda, avui s'hi han apropat uns centenars a tot estirar. El que em reafirma en el pensament que a la immensa majoria dels terrassencs el jazz se la porta fluixa, però que quan coincideix un cap de setmana assolellat per poder fer societat, i musiqueta de franc, la gent s'hi congrega. Tanmateix, molt probablement hi assistiria molta més gent si el festival fos de rock, o fins i tot flamenc, però resulta que a la burgesia terrassenca li agrada el jazz.

El Búnquer a Terrassa.

 

Ahir la Factoria Cultural va rebre els protagonistes del podcast "El búnquer", en Peyu, en Jaïr Domínguez i la Neussi, que van fer doblet de funcions (tarda i vespre) amb el capítol dedicat a la cantant d'òpera catalan ja traspassada, Montserrat Caballé. Un espectacle de dues hores de durada amb l'aparició d'artistes convidats a l'escenari com les dues mezzosopranos que van cantar a duet la cançó de la tuberculosi. O tres espectadors que es van jugar diversos premis en un joc de preguntes relacionades amb moments dels podcasts del programa.

Després de repassar les glòries i les misèries de la diva el públic va fer el seu veredicte amb unes targetes que calia enlairar mostrant el costat verd o el vermell, i va decidir enviar a la paperera de la història l'excèntrica dona.

Kneecap, una pel·lícula irlandesa que val molt la pena.

 

Ahir vaig veure aquest pel·liculot irlandès que narra l'origen d'un banda de hip-hop nord-irlandesa que ha tingut una forta repercussió a Irlanda gràcies a les seves lletres irreverents en irlandès (gaèlic) i a la seva actitud rebel i macarra.

Afortunadament, a casa nostra ja fa força anys que el català es present en la indústria musical, tot i que encara no en igualtat de condicions i d'oportunitats. Tanmateix, darrerament hem vist com bandes que canten en català han omplert grans recintes i festivals. Similar cosa passa amb el cinema i el teatre, que malgrat jugar amb pitjors condicions, quan tenen qualitat (i n'hi ha molta), tenen el suport del públic.

Ponts.

 

Ponts?

Pont de Suert?

Pont de Vilomara?

Pont de la Puríssima?

No, pont de Cavenagh a Singapur.

M'agraden els ponts. Com més llargs millor.

Escultures de Donato Savin.

 

D'entre les nombroses avantatges que té el fet de ser mestre, la d'accedir a museus, i llocs interessants diversos, és una de les que més m'agraden. Entres de franc i descobreixes coses molt interessants, com ara les escultures de Donato Savin, un italià de la Vall d'Aosta (Itàlia), enamorat de la natura i dels animals, i que actualment exposa una part de la seva obra, en roca, a la Factoria Cultural de Terrassa. Hi vaig anar per acompanyar els grups de 1r i 2n, i em va meravellar la capacitat de treballar la roca per crear formes, algunes força reals, i d'altres de més abstractes.

Festes Majors per tot arreu.

 

Tibada de corda a l'Antic Poble de Sant Pere.

La primavera i l'estiu és temps de festa i alegria. L'arribada del bon temps anima els veïns a ocupar places i carrers per celebrar festes populars on trobar-se, fer-la petar, riure, beure, menjar, ballar, etc., etc.

Entre el maig i el juny un bon grapat de barris de Terrassa celebren la seva Festa Major amb un grapat d'actes per a menuts i grans. Aquest cap de setmana sense anar més lluny, hi havia festes a Vallparadís, Torressana, l'Antic Poble de Sant Pere, o Can Boada del Pi. Festes que han anat decaient amb el pas dels anys degut a la sobreoferta de lleure que hi ha avui dia, i la minvant implicació de les noves generacions en aquest tipus de festes. En tot cas, encara hi ha alguns barris amb un grapat de motivats que s'ho "curren" i que organitzen un grapat d'activitats per fer gaudir els seus veïns d'uns dies de festa i convivència al carrer. El meu reconeixement a tots ells.

Concert de Satisfires a la FM de Torre-sana.