"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Diari Ara: "La segregació dels immigrants és més alta a les escoles que als barris".

Foto: Xavier Bertral (Diari Ara).

Contra la segregació, discriminació positiva: Els immigrants i altres alumnes amb necessitats especials haurien de tenir prioritat a l'hora de triar centre. Per altra banda, cap centre hauria d'acceptar la matriculació de més d'un 30-40% d'alumnat d'aquesta tipologia. Diuen que el Departament d'Ensenyament prepara una nova normativa de matriculació de cara al proper curs... a veure amb què ens sorprenen. No hi confio gaire en la voluntat real de garantir un sistema equitatiu, i amb igualtat d'oportunitats... 

Tot i que el barri de Barcelona on es troba té un 20% de població immigrant, l’escola pública Sol -nom fictici- en registra un 95%. Les altres escoles del barri tenen un percentatge d’immigració al voltant del 30%. Aquest cas d’una de les escoles de Barcelona amb més immigració exemplifica que a Catalunya la segregació escolar és superior a la segregació residencial, tal com apunta l’informe Polítiques de tria i assignació d’escola: quins efectes tenen sobre la segregació escolar?, elaborat perIvàlua i la Fundació Jaume Bofill. 

“En un mateix territori (barri, districte) algunes escoles concentren alts percentatges d’immigració i alumnes amb recursos econòmics baixos d’una manera que no reflecteix la realitat de l’entorn”, apunta l’informe, que alerta que això dificulta la “igualtat d’oportunitats”. 

L’informe subratlla que la concentració de l’alumnat amb dificultats socioeconòmiques en certes escoles dificulta la millora educativa. “Quan es produeixen aquestes concentracions es genera desigualtat educativa i això implica menys expectatives docents, menys recursos familiars per acompanyar l’escolaritat dels infants o menys referents positius”, avisa el text, que considera que això és “un problema per a la cohesió social”. Consegüentment, aquest fet genera una “reducció de l’efectivitat global de la xarxa” d’escoles, afegeix. 

Després d’haver revisat els resultats de 23 avaluacions fetes arreu del món sobre l’impacte de diferents polítiques, l’informe recomana canvis a l’hora d’establir les zones escolars, que són cadascuna de les àrees dins les quals les famílies poden escollir l’escola segons on viuen. El consell de l’informe és que les zones siguin de mida mitjana i que les famílies tinguin un ventall de centres de proximitat ampli i divers. La directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill, Mònica Nadal, sosté que caldrien zones escolars més “heterogènies” a Barcelona i més campanyes d’informació entre famílies per combatre rumors contra certes escoles. 

L’autor de l’informe i analista d’Ivàlua, Miquel Àngel Alegre, recorda que si les zones escolars són massa petites, “se solapen la segregació urbana amb la segregació escolar, i fins i tot s’augmenta”. “Com que els pares amb més accés a la informació sabran empescar-se-les per anar a certes escoles, les famílies més desfavorides es concentraran a les altres”, explica Alegre. 

Segons l’informe, també es potencia la segregació si se suprimeixen les zones escolars. “No totes les famílies tenen capacitat de desplaçar-se a les escoles que més els agradarien”, explica l’autor de l’informe, que afegeix que sovint les famílies desfavorides valoren més la proximitat “per una qüestió de recursos i de disponibilitat a l’hora de mobilitzar-se”. 

Una altra de les recomanacions de l’informe és la implantació de quotes màximes o mínimes per a col·lectius específics dins de les escoles. “Aquestes polítiques tenen l’objectiu d’equilibrar la composició social de les escoles, i poden ser efectives quan defineixen quotes mínimes o màximes ajustades al pes poblacional dels col·lectius a equilibrar”, apunten els autors de l’informe, que afegeixen que cal que s’adaptin “a la realitat poblacional del territori”. 

Un altre dels punts que generen segregació són els costos extra de l’escolarització, com els llibres de text, el material, l’ampa i les excursions, entre d’altres. Davant d’aquest fet, l’informe recomana que les famílies amb menys poder adquisitiu rebin ajudes per al pagament de costos indirectes de l’escolarització, com el transport i el menjador, entre d’altres. 

Un altre dels problemes que té el sistema escolar és que sovint es posa etiquetes equivocades a algunes escoles, que fan que els pares no vulguin inscriure-hi els seus fills. Aquests rumors causen que aquelles escoles es quedin sense demanda. Com a solució, l’informe recomana “accions comunicatives per part de l’administració per acompanyar les famílies en el procés de tria de centre”.

Normativa per al curs 2018-2019

Per combatre els guetos, el departament d’Ensenyament i el Síndic de Greuges estan preparant una normativa que entrarà en vigor el curs 2018-2019. Tot i que encara es desconeix en què consistirà en la seva totalitat, algunes de les mesures seran el seguiment de les assignacions de plaça escolar i la limitació de les matrícules fora del termini en centres socialment desfavorits, entre altres mesures.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Jordi Ballart: mentider, indigne, traïdor!

L'Encara alcalde Jordi Ballart.




















Com a terrassenc us he de reconèixer que sento una profunda vergonya i un gran fàstic, pel fet què la meva ciutat tingui un alcalde com el Jordi Ballart. Un paio que va girar l'esquena al govern de Catalunya, i de passada a milers de terrassencs, en l'organització del referèndum del dia 1 d'octubre, i que dies després va declarar en una entrevista al Diari de Terrassa que dimitiria com a alcalde i abandonaria el seu partit, el PSC (ajjjj), en el supòsit que el PSOE acabés donant suport a l'aplicació de l'article 155 contra l'autogovern de Catalunya, cosa que es va fer efectiva, amb la seva aprovació, el passat dissabte a la cambra del senat (malgrat el senador català del PSC, l'expresident Montilla, abandonés l'hemicicle per estalviar-se la vergonya).

Doncs bé, ja han passat tres dies de l'aprovació del 155 i molts terrassencs encara esperem que el senyor Ballart dimiteixi per dignitat, coherència i honestedat. Però van passant els dies, i les informacions que arriben no apunten pas a que l'alcalde tingui la intenció de dimitir. Avui s'ha fet públic que ha decidit trencar el pacte de govern amb el PdCat, i continuar governant en minoria.

Sincerament, m'havia cregut que l'alcalde Ballart era una persona honesta i digna. Les seves darreres accions polítiques em demostren que estava molt equivocat. Indigne.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Els carrers seran sempre nostres?



Reportatge "Quan els carrers eren dels nens" del periodista Guillem Carreras per a la revista digital "Tornaveu". Interessant anàlisi dels canvis socials, i educatius, que ha patit la nostra societat en els darrers 50 anys. Resum: "la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars".


Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.
 
Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil
Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.

“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d'un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat  per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.   

La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: "Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.

La percepció del carrer com un espai perillós

La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l'impuls de l'Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l' extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l'estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.
La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses.   “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.

En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es  viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Proclamada la República Catalana!

Eufòria independentista al Passeig Francesc Macià de Barcelona amb la proclamació de la República Catalana.





















Aquesta tarda a les 15:27 hores, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha proclamat solemnement la nova República Catalana, després d'una votació en seu parlamentària dels diputats dels grups de JxSí, CsQP, i la CUP. Els grups de C's, PSC i PP han abandonat l'hemicicle abans de la votació, que ha deixat un resultat de 70 vots a favor, 2 abstencions, i 10 vots en contra. Així doncs, el Parlament sobirà de Catalunya, obeint el mandat del poble expressat en el Referèndum del passat 1 d'octubre, proclama la independència de Catalunya respecte d'Espanya, i la creació del nou estat en forma de República.

Visca la República Catalana!!!

dimecres, 25 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. Aspencat - "Música naix de la ràbia".


Els valencians Aspencat han decidit fer una aturada després de 12 anys de carrera i sis àlbums a les esquenes. El passat cap de setmana van realitzar els darrers concerts de comiat a València i a Barcelona. El seu rap combatiu barrejat amb sons reggae i drum and bass han fet ballar a milers de persones arreu dels països catalans i part de l'estranger. Els trobarem a faltar, però sempre ens quedaran les seves cançons.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Demà tots a l'Ajuntament a dir alt i clar que no ens tocaran l'educació!


Com a docent del Departament d'Educació de Catalunya no reconeixeré l'autoritat de cap gestor que no sigui nomenat pel govern legítim de Catalunya, i rebutjo la voluntat del govern espanyol d'intervenir el govern de la Generalitat.

Prou mentides. Prou manipulació. Prou generar odi i crispació.

Demà tots a defensar l'escola catalana davant dels ajuntaments.

No ens toqueu l'educació. No ens toqueu els collons...!!

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Llibertat Jordis, presos polítics catalans!!

Capcelera de la manifestació per l'alliberament dels Jordis ahir al centre de Barcelona. (Foto: Ara)
















Ahir els demòcrates (450.000 segons la Guàrdia Urbana) vam haver de sortir novament als carrers de Barcelona per exigir l'alliberament dels dos presos polítics catalans per part l'estat espanyol. El Jordi Sánchez (ANC) i el Jordi Cuixart (Omnium) són, injustament i indigna, a la presó madrilenya de Soto del Real des del passat dilluns, mentre centenars de delinqüents corruptes del PP, campen impúdicament lliures.

#LlibertatJordis

Això no ho atura ni Déu!

Seguim!

Ni un pas enrere!


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Criatures diari Ara: "Crònica d'una revolució pedagògica".



I pensar que fa un segle eren més revolucionaris educativament parlant que avui en dia... aquí la clau: "una formació integral als alumnes a partir d’un ensenyament individualitzat i participatiu".

(Article de Laura Pinyol aparegut a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte).

La Universitat de Barcelona, a través del seu departament de teoria i història de l’educació, acaba d’editar en facsímil els 14 números de l’any 1922 del Diari de Vilamar, una experiència pedagògica pionera de la Catalunya noucentista. Prologats per Jordi Brasó, l’investigador que ha basat la seva tesi doctoral en aquest període, mostren el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que es van desenvolupar a la colònia de la Primera República Escolar de Vilamar, creada l’any 1922 a Calafell, i que van ser un testimoni i un referent de la modernitat pedagògica del país.

Aquestes estades eren enteses com unes vacances d’estiu per a infants, amb un objectiu doble: d’una banda, complementar l’acció educativa amb la formació a l’aire lliure i, de l’altra, aprofitar els beneficis naturals, com l’aigua i el sol, per a la prevenció o recuperació de la tuberculosi, molt habitual en els infants de l’època. “Un model que s’anteposava a l’aprenentatge memorístic i fomentava l’experiència”, avança Jordi Brasó, professor i investigador de la Facultat d’Educació, que ha fet la seva tesi doctoral sobre ' El joc, un element clau per a la història de la renovació pedagògica' valent-se, precisament, d’aquesta experiència. De fet, els números de la publicació els va trobar en una llibreria de vell i va ser com “trobar un tresor”. Però què tenen d’especial?

El Diari de Vilamar va ser l’òrgan de la República d’Infants de Vilamar, promoguda el 1922 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona al municipi marítim de Calafell. Va ser la primera -i la més paradigmàtica- colònia escolar que es va establir a l’estat espanyol, organitzada com una ciutat ideal on convivien tres-cents nens i nenes amb una vintena de mestres. Es pretenia l’autogovern dels infants i l’educació cívica dins d’una estructuració jeràrquica: l’individu, el cap de casa, l’alcalde de barri i el president, tal com funciona una societat democràtica ideal. En aquesta organització també hi havia funcionaris i els oficis que calen per mantenir viva la ciutat, tots escollits també de manera democràtica, “com els missatgers o els grups de redactors”. Oferia, doncs, una formació integral als alumnes a partir d’un ensenyament individualitzat i participatiu.

Va ser una experiència innovadora que va entusiasmar diferents sectors, tant del camp educatiu com del polític, i també va despertar recels i suspicàcies en sectors conservadors, que la trobaven una experiència “massa revolucionària”.

UNA PETITA REVOLUCIÓ

El diari es va publicar entre el 29 d’agost i el 14 de setembre del 1922. Al llarg dels catorze números es descrivia la vida a la colònia i s’oferia un testimoni únic de la tasca d’autogestió, reflexió i autonomia dels alumnes, que aprenien a partir de les seves vivències, amb un sentit experimental i de recerca. Per exemple, obria la portada del dia 11 de setembre una ressenya de l’excursió que havien fet uns dies abans i en què A. Estradera escrivia: “A les 4 de la tarda dotze nois i dotze noies estàvem preparats per sortir d’excursió junt amb el Sr. Vergés i el Sr. Barbat. Començàrem el camí passant per vora la platja, on veiérem unes barques pescadores que semblaven bergantins [...]. No pensàrem més que amb els prismàtics per veure de més a prop aquell formós panorama que d’allí es divisava; ens posàrem amb fila i un per un anàrem veient la bellesa que té la naturalesa”.

El director de l’Escola del Mar, Pere Vergés i Farrés, va rebre l’encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de responsabilitzar-se de les estades d’estiu i de dirigir-les. Ho va fer l’any 1922, i del 1930 al 1932. Artur Martorell el va substituir del 1923 al 1929, i el professor de música Enric Gibert del 1933 fins al tancament de la colònia, el 1939. Com exposen els mateixos alumnes redactors en la presentació del primer número, el diari tenia la finalitat d’informar les famílies, els amics, les entitats, etc. del dia a dia de la colònia, i també d’esdevenir l’element d’unió de tot el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que s’hi feien.

En aquest sentit, l’objectiu de la reedició en facsímil és “reivindicar els models pedagògics d’alta qualitat i repercussió internacional que van crear els mestres catalans del primer terç del segle XX, molt superiors a les propostes renovadores que s’imposen actualment”, assegura Brasó.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Magnífica resposta de Joan Mena (Comuns) al catalanòfob Toni Cantó (C's).


Interessant discurs en defensa de l'escola catalana del diputat Joan Mena (En Comú Podem) davant l'intent deplorable, carregat d'odi i catalanofòbia, per part del grup parlamentari de C's al Congrés dels Diputats, en boca del diputat, exactor, Toni Cantó, que va defensar la proposta de moció perquè el Congrés prengués mesures contra l'adoctrinament dels alumnes a Catalunya. 

Afortunadament i digna, la proposta no va tirar endavant gràcies als vots desfavorables de tots els grups parlamentaris, excepte el PP, que va preferir abstenir-se, potser per allò que no van ser ells qui van presentar la moció (i més tenint en compte les declaracions d'alguns destacats membres d'aquest partit darrerament)...

Realment, fan molta basarda aquests polítics que basen la seva raó de ser en l'anticatalanisme i en l'exaltació de les pulsions espanyolistes més exacerbades. Per a ells, tot s'hi val contra Catalunya per un grapat de vots més.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. KOP - "Freedom".


Avui li vull dedicar el "temazo" dels dimecres a dos valents patriotes i demòcrates empresonats per l'estat feixista espanyol pel sol fet de mobilitzar a la gent, pacíficament i cívica, a favor d'un ideal polític.

Cridem ben alt i clar, com el Juanra de KOP:

LLIBERTAT!!!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

L'Estat tirà espanyol empresona els dissidents.

Jordi Cuixart, president d'Omnium, i Jordi Sánchez, president de l'ANC.






















Finalment, la jutge de l'Audiència Nacional, la ultradretana Carmen Lamela, ha enviat a la presó als presidents d'Omnium (Jordi Cuixart) i de l'ANC (Jordi Sánchez) sota l'acusació d'un delicte de sedició. Ahir al vespre entraven presos a la presó de Soto del Real de Madrid, i a Catalunya, milers de catalans es manifestaven sorollosament, amb cassolada inclosa, a les places de moltes viles. A Terrassa, prop de mig miler de persones ens vam concentrar davant de l'Ajuntament, amb cares de gran indignació i ràbia. Crits de "llibertat", d'"independència" i que "no esteu sols"...

L'Estat continua donant mostres del seu "talant" negociador, i entre l'independentisme es palpa un atipament ja d'esperar que algú, a Europa o a l'estat espanyol, mogui un dit per fer possible una negociació o una mediació. Cal aplicar la DUI d'una vegada per totes perquè la comunitat internacional comenci a donar-nos el tracte d'estat, i l'assumpte deixi de ser una qüestió interna de l'estat espanyol. Com més triguem, més ens exposem a que continuïn detenint i empresonant els nostres.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Richard Gerver: “Hay demasiadas modas pasajeras en la educación”.

Richard Gerver (Foto: El País).


Sale al escenario a insuflar ánimos. Y Richard Gerver (Londres, 1969) logra arrancar carcajadas en una sala donde centenares de profesores siguen sus charlas sobre innovación educativa. Doctor en Educación por la Universidad de Derby, escritor y asesor en temas de educación del Gobierno británico, este profesor saltó del aula al reconocimiento internacional por su trabajo como director de un colegio donde aplicó un exitoso plan para motivar a alumnos y docentes y combatió el alto índice de fracaso escolar. Es discípulo de Ken Robinson, uno de los pensadores educativos más solicitados. Como él, Gerver defiende que las escuelas se han centrado demasiado en lo académico y están reaccionando “con excesiva lentitud ante los cambios del mundo”. Recientemente estuvo en Zaragoza en una convención sobre innovación educativa organizada por el Gobierno de Aragón, donde se realizó esta entrevista.

Pregunta. Si fuera ministro de Educación, ¿por dónde empezaría?
Respuesta. Hay que aprender qué necesitan nuestros chicos para convertirse en seres humanos de éxito. Conversaría con educadores, empresarios, padres, estudiantes... Trabajaríamos para diseñar un sistema educativo acorde.
P. ¿Los políticos no hacen eso tan sencillo que usted propugna?
R. No, porque siempre viven en el corto plazo, para ganar las siguientes elecciones. Y muchos padres, aunque quieren lo mejor para sus hijos, creen que esto consiste en la misma receta que ellos recibieron. Pero el mundo ha cambiado. Lo que valía hace 20 años ya no vale.
P. ¿Hay países que lo estén haciendo?
R. Los más jóvenes. En parte de América Latina, por ejemplo Colombia. Parte de Asia también. Hasta China se ha dado cuenta de que el sistema tradicional no funciona para el futuro. Y los países escandinavos, por supuesto.
P. ¿Qué es innovar en la escuela?
R. Necesitamos un sistema educativo que siempre cuestione sus procesos. Innovar sugiere un gran momento de transformación, pero no puede hacerse demasiado rápido.
P. A veces se propugnan cambios sin suficiente evidencia científica.
R. Trabajar en el desarrollo del ser humano es algo complejo. Por un lado, no podemos esperar a tener un 100% de evidencia antes de cambiar algo pero, por otro, hay demasiadas modas pasajeras en educación. Muchas ideas que suenan fantásticas no promueven cambios. Tenemos que ser capaces de generar nuevas ideas y ponerlas a prueba.
P. ¿Puede la tecnología sustituir a los libros de texto?
R. El problema es cómo los usamos. Si los profesores solo siguen el libro, se están perdiendo el elemento personal. Si todo lo que hacemos es cambiar los libros por tecnología y usarla del mismo modo se trata simplemente de otra forma de cometer el mismo error.
P. ¿Qué papel cree que deben jugar los exámenes?
R. En España o Inglaterra son la razón de ser de la escuela. Esto tiene que parar. La educación no va de aprobar exámenes, sino de desarrollar a los jóvenes para que tengan éxito.
P. ¿Cómo medir entonces el progreso de los alumnos?
R. Los profesores no necesitan los exámenes para eso. Seamos serios. Están evaluando a sus alumnos todo el tiempo. Los exámenes existen porque les gustan a los políticos y los piden los padres. Pero, en realidad, como herramienta, obstaculizan la educación, no la mejoran. La OCDE señala que los países con sistemas que se centran en exámenes son en los que los chicos tienen más dificultades para encontrar un trabajo. Esto se debe a que la educación no está enfocada a su desarrollo, sino a prepararlos para un examen.
P. En España es recurrente también el debate sobre los deberes.
R. La primera pregunta es para qué ponemos a los niños a hacer deberes. Los deberes tradicionales suponen normalmente tenerlos sentados en una mesa haciendo ejercicios durante dos o tres horas. No hay evidencia que indique que los deberes tradicionales supongan una diferencia en la educación de los niños. ¿Son realmente un valor o es algo que hacemos porque siempre lo hicimos?
P. ¿Considera que no tienen sitio en la educación?
R. No, lo que digo es que me gustaría ver deberes de otro tipo, que se permita a los chicos investigar cosas que les interesan. Hay gente que piensa que la escuela es como una versión del purgatorio. La infancia debería ser mágica y excitante. Los niños nacen aprendiendo, son curiosos. Y conforme se van haciendo mayores son cada vez menos entusiastas. Tenemos que preguntarnos por qué pasa esto y dejar de culpar a los niños. No puede ser que todo siga igual solo porque nosotros nos aburriésemos en la escuela.
P. Los adultos se aburren a veces. ¿No cree que la escuela debería enseñar a soportarlo?
R. No digo que los niños tengan que estar pasándolo bien todo el tiempo. Aprender es un trabajo duro porque tienes que retarte a ti mismo. Pero, ¿por qué tenemos que hacer de la escuela algo tan duro durante tanto tiempo? Aún no trabajan, son solo niños. Y lo que sí sé es que los niños felices son los que más y mejor aprenden.
P. Hay familias con más recursos que otras. Un alumno puede ser un apasionado de la literatura porque ha tenido la suerte de que sus padres le hablaran de Dante, mientras que otro no ha tenido esa ventaja en casa. ¿Los métodos innovadores contemplan este desequilibrio?
R. Por supuesto. La educación no solo ocurre en la escuela y no solo tiene que ver con el conocimiento, sino con exponer a los niños a nuevas experiencias, llevarlos a galerías de arte o al ballet… Si todo lo que haces en el colegio es enseñar en un aula y con libros, los niños que tienen estas experiencias en casa siempre estarán por delante de los chavales que no tienen esas oportunidades. Parte del trabajo de los profesores es dar a estos alumnos lo que otros ya tienen en sus casas. Si enfocas tu currículo en hechos factuales y exámenes, los profesores no tienen tiempo de ayudar a desarrollar otras cualidades en los niños.
P. ¿Usted a qué escuela fue?
R. Fui a una escuela privada, mis padres eran ricos. Lo interesante es que no fue mi calidad académica la que me ayudó a tener éxito, sino mis habilidades sociales. El hecho de tener la confianza para hablar con gente, de adaptarme a situaciones diferentes, mi experiencia en el campo de las artes, de los deportes, los viajes, los sitios diferentes que vi por el mundo. No es que los niños no tengan que saber matemáticas, lengua, ciencia, historia… Pero el sistema tradicional se centra solo en estas cosas en lugar de en el desarrollo completo.
P. ¿Qué cambios importantes ha notado en las escuelas desde que empezó a hablar de innovación?
R. He visto evidencias de lo que hablo tanto en educación como en el mundo laboral. Muchos padres españoles soñarían con que sus hijos trabajasen en Google o Apple. Yo he trabajado con ellos y sé lo que buscan. No estoy intentando ser liberal o revolucionario. Yo también quiero que nuestros hijos tengan la oportunidad de crear las próximas Google y Apple.
P. ¿Y por qué su forma de entender la educación aún no es mayoritaria?
R. Hay muchas razones. Una, la transformación cultural no pasa rápido. La sanidad ha cambiado a lo largo de un siglo, paso a paso. Eso no da miedo. Lo que da miedo en educación es que aún estamos en el punto de partida y lo que vemos es la diferencia entre donde estamos y donde queremos estar. Es duro y se necesita un cambio masivo. Eso asusta.
P. España lleva lustros instalada en el debate de cómo atraer a los mejores profesores al sistema.
R. Uno de los retos en países como España es que la educación no disfruta de un estatus social alto. A los profesores no se les paga bien y muchos piensan que es algo que haces si no se te dan muy bien otras tareas, aunque el dinero no es la principal razón. La confianza es lo más importante. Y la admiración. Necesitamos que a los profesores se les mire como a Cristiano Ronaldo o a Messi.
P. Quienes critican la innovación educativa señalan que hay profesores, como usted, que salen del aula para convertirse en ponentes internacionales ya no vuelven a las clases.
R. No hice nada como profesor o como director para convertirme en famoso. Lo hice porque creía que era lo mejor para mis estudiantes. Cuando mi escuela fue conocida, tuve la oportunidad de probarle a la gente que había otra manera de hacer. El día que decidí dejarla fue el más difícil de mi vida, lloré cuando mandé mi carta de renuncia. Antes tenía influencia sobre 30 niños. Ahora doy conferencias por todo el mundo y puedo haber ayudado a más de un millón. Mi argumento es que nunca dejé la escuela, ahora tengo el privilegio de influir en un millón de alumnos. Tengo mucha suerte, pero echo de menos a mis chicos cada día.
P. ¿Cómo educó usted a sus hijos?
R. Fueron a la escuela pública, que es donde nosotros enseñamos [su mujer es directora de centro]. Tienen una educación muy sólida. Mi hijo tiene 16 y la chica, de 21, se prepara para ser maestra. Los dos tienen confianza suficiente para perseguir sus sueños. Son muy felices.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Passen els anys, però el feixisme no passa.

Francesc Ferrer i Guàrdia - Lluís Companys i Jover.


























Fa 77 anys el govern feixista colpista del dictador Franco afusellava al castell de Montjuïc al President electe de la Generalitat, Lluís Companys, per haver proclamat l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

Trenta-nou anys i dos dies abans, moria també afusellat pel mateix estat espanyol i al mateix tràgic escenari, el pedagog llibertari, Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna. Se'l culpava d'instigar els fets de la Setmana Tràgica, i d'"adoctrinar" els alumnes en el lliurepensament i l'esperit crític, i d'allunyar-los de la religiositat.

Quan escolto discursos com els del portaveu del govern espanyol, Pablo Casado, amenaçant al President Puigdemont amb un final com el del President Companys de no rendir-se i acatar la legislació espanyola, o al líder del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, acusant l'escola catalana (i per defecte els seus mestres i professors) d'adoctrinament i d'inoculació de l'odi a Espanya, m'adono, amb major claredat si cap, que el feixisme no va morir el 20 de novembre del 1975. Continua ben viu i, el què és més trist, amb un suport molt ampli arreu de l'estat.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Alumnes adoctrinats?? Els què tinc aquí penjats!!!

Clar exemple de no-adoctrinament espanyolista. Els alumnes obliguen al mestre a cantar el "Cara al sol".






















Llegint les declaracions al voltant d'un suposat adoctrinament independentista a les escoles, d'alguns dels principals representants polítics de l'estat espanyol, i també d'alguns dels representants dels partits polítics unionistes a Catalunya, així com l'allau d'opinions en la mateixa línia que s'envien des dels mitjans de (in)comunicació espanyolistes, reconec que em venen moltes ganes de començar a fer allò que diuen que faig, però que no he fet en tots els anys que duc a l'ofici. Crec que el més semblant a adoctrinar que he fet des que sóc mestre és posar-me la samarreta del Barça per anar a treballar després de guanyar una Champions (demano disculpes a les famílies madridistes que hagin pogut "patir "una deriva culé dels seus progenitors).

Tanmateix, jo com la gran majoria dels mestres catalans, per no dir tots, ja que no els conec a tots, som més d'adoctrinar en valors com la democràcia, el respecte, la solidaritat, la justícia, la fraternitat... 

Crec que és clar quin és l'objectiu del govern espanyol escampant, deliveradament i impúdica, els missatges de l'adoctrinament independentista a les escoles: voldrien controlar ells l'ensenyament aquí a casa nostra, com van fer els seus antecessors al llarg de 40 anys de dictadura. Com va dir l'exministre Wert, l'objectiu seria "españolizar a los alumnos catalanes"...

Alguns dirigents del PP, C's i inclús del PSOE els agradaria veure als alumnes catalans com fa 50 anys, enaltint l'esperit nacional (espanyol), dient visques al rei i a la guàrdia civil, i parlant la llengua de l'imperi a totes hores.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Totalment d'acord Ernest Maragall. DUI ja!!























Què no ho veieu que ni el govern espanyol, ni els mandataris europeus estan per a negociacions?? Declarem la independència d'una vegada i preparem-nos per a la resistència!!

Ni un pas enrere!!

dijous, 12 d’octubre de 2017

Trist dia de la hispanitat.

























12 d'octubre. Passen els anys, canvien els dirigents, continuen perdent poder, però continuen amb l'estratègia de la força, la tirania, el sotmetiment, la humiliació... 

Res a celebrar. 525 anys de vergonya i fàstig.

Els catalans hem dit prou, i no defallirem fins a assolir la llibertat. Ni un pas enrere!!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. A Sound Of Thunder - "Els Segadors".


A Sound Of Thunder és un grup de heavy metal nord-americà, de la ciutat de Washington, format per quatre membres, un dels quals, la cantant, té arrels catalanes. S'han donat a conèixer a Catalunya gràcies a la publicació i viralització d'una versió de l'himne de Catalunya. El proper 2 de desembre els tindrem actuant a Terrassa a la reinaugurada sala Faktoria.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

El "Che" Guevara: una icona de les lluites per la llibertat i la justícia social.





















Avui fa 50 anys va morir, assassinat, el lider revolucionari Ernesto Guevara "El Che", a mans dels soldats bolivians que el van capturar amb la col·laboració de la CIA nord-americana a la ciutat de La Higuera (Bolívia).

El Che va esdevenir des de llavors un mite per a molts moviments revolucionaris de base proletària i enemics de l'imperialisme i del capitalisme dominant, gràcies en part, a la iconografia que es va escampar arreu del món amb el contorn del seu rostre, obtingut d'una fotografia d'Alberto Korda.

Que jo recordi, només el Subcomandante Marcos, líder de la revolta indígena de Chiapas, Mèxic, a mitjans dels 90's, ha fet una mica d'ombra iconogràfica, amb el seu passamuntanyes, pel que fa a referents revolucionaris dels moviments d'esquerres internacionals.

M'agradaria pensar que quan acabi la revolta catalana i aconseguim la llibertat, la iconografia que se'n derivi no se centri en cap personatge en particular, si no en el poble unit que l'haurà fet possible...

diumenge, 8 d’octubre de 2017

La Diada castellera del Mercadal a Reus.

4d10fm de la Colla Vella i 2d8 dels Castellers de Vilafranca, ahir a Reus.

























Ahir a la tarda es va celebrar la bianual diada castellera del Mercadal de Reus, on els Minyons vam tornar a participar juntament amb les colles dels Castellers de Vilafranca, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Capgrossos de Mataró, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, i els locals Xiquets de Reus. 

Els Minyons, en hores baixes i amb els efectius justos, vam haver de conformar-nos amb dos castells bàsics de 9 amb folre, el 3 i el 4, un 2d8f, i un pilar de 6 de comiat. Esperem que d'aquí al final de temporada puguem apujar el llistó i reeditar algun dels èxits dels darrers anys... en tot cas, denoto cert desànim general que tampoc ajuda gaire en aquest propòsit. Tots sabem que els castells tenen cicles, pujades i baixades, i que ara no estem en el millor moment, però crec que la grandesa d'una colla es demostra precisament en aquests moments. I estic convençut que no estem tan malament... Som-hi!

Pel que fa al resta de la diada, que es va allargar més de cinc hores degut a la gran quantitat de colles, i al nivell dels castells realitzats o intentats, va deixar alguns grans moments. Em quedo, especialment, amb el 4d10fm descarregat per la Colla Vella en segona ronda. Per a mi, el castell de la jornada amb diferència. Un monstre, un colós, que els rosats van saber dominar amb mestratge, i amb el que van aconseguir pujar significativament el volum de decibels d'una plaça més aviat freda.

També espectacular va resultar l'execució per part dels verds del 2d8, un castell poc participatiu però molt difícil tècnicament. Un castell d'especialistes que fins fa uns anys semblava impossible de descarregar i que les noves tècniques d'assaig està desmitificant. Malgrat que els amants de les puntuacions han acabat decidint que el 2d8 té més valor que un 4d10fm, personalment, m'agrada més veure un castell coral com el segon que un castell d'acròbates com el primer.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Imaginació i humor contra la repressió.

A Vilarodona, fent el recompte durant la missa de 20:00.

Durant la jornada del referèndum d'independència de l'1-O, els catalans vam demostrar una gran imaginació i enginy a l'hora de defensar els vots i les urnes, amb diverses accions, a voltes divertides, a voltes surrealistes, per evitar que els guàrdies civils o els policies nacionals poguessin endur-se-les. Us deixo un recull que he pogut trobar per les xarxes d'alguns moments còmics dins de la tragèdia.

Partideta de dominó a Sant Iscle de Vallalta.

L'Urna penjada de l'arbre.


Urna al fals sostre...

Urna encadenada...

Esmorzar popular després de votar i arribada de les tropes d'ocupació com si d'una operació militar es tractés.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Vaga general: Els carrers més nostres que mai.

El Raval de Montserrat ple de gom a gom el dimarts per la tarda.















El passat dimarts, dia 3 d'octubre, el país va viure una vaga general massiva, contra la repressió patida durant la jornada del referèndum i per la llibertat i la democràcia, amb manifestacions i concentracions multitudinàries arreu del territori, com no s'havien vist mai. 

A la meva ciutat, unes 10.000 persones van manifestar-se al migdia pels carrers del centre, passant i parant a la seu del PP i a la comissaria de la Policia Nazional, on es va deixar una urna del referèndum amb uns clavells a sobre. A la tarda, unes 25.000 persones van col·lapsar el centre de la ciutat, des del Raval de Montserrat, on es troba l'ajuntament i on es va realitzar l'acte principal amb parlaments i pilars de les tres colles de la ciutat (Minyons, Castellers i Bergants de la UPC), fins a la plaça Vella i voltants. IMPRESSIONANT. 

Al llarg del dia també es van produir talls de carreteres arreu del territori, però cap acte de violència.

Pilars de 4 de Minyons, Bergants i Castellers amb banderes de Democràcia.






















Tall a l'autopista C58 a l'alçada de Terrassa.




























Regal dels terrassencs a la policia nazional de Terrassa.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

El "temazo" del dimecres. Discípulos De Otilia - "Unión Eurofea".





Després de llegir les declaracions d'alguns dels representants dels principals grups del Parlament europeu (socialistes, liberals, conservadors) davant del conflicte entre el poble de Catalunya i l'estat espanyol, i la manca de voluntat d'aquests per donar resposta democràtica a l'anhel dels catalans d'esdevenir un poble lliure, tinc més clar que mai que això de la Unió Europea és una unió d'interessos econòmics, però no una unió fraternal de pobles amb essència democràtica. Se'n poden anar tots a prendre pel sac, i quan proclamem la independència, no cal ni que ens esperin. Millor no fer el joc a aquest lobby mafiós i anar per lliure. Segur que ens espavilarem. I que tindrem moltes novies...

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Vaga general. Per la llibertat, contra la repressió de l'estat!


Avui hi ha convocada una vaga general contra la repressió de l'estat durant la jornada electoral de diumenge, i per la llibertat del poble català. Guanyarem!

Ni un pas enrere!

L'AP7, serà sempre nostra!!!

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Bon cop de falç defensors de la terra!





















Ahir, 1 d'octubre, els catalans vam "celebrar" un referèndum per decidir si volem independitzar-nos o no d'Espanya, malgrat la pressió constant de l'estat per impossibilitar-lo i la violència desproporcionada dels cossos de repressió de l'estat, que van entrar en diversos col·legis electorals estomacant a tort i a dret a qui se'ls posava pel davant. Tot i així, més de dos milions dos-cents mil catalans van poder exercir el seu dret de vot, i milers de compatriotes no van dubtar a anar a defensar els col·legis electorals davant la possibilitat que en qualsevol moment aparegués la Guàrdia Civil o la Policia Nacional.

Segons dades oficials, en la seva creuada repressiva per impedir que els catalans votéssim, van resultar ferides més de 800 persones. Mitjans d'arreu del món, així com representants de diverses institucions europees han denunciat aquesta reacció repressiva de l'estat espanyol. Tanmateix, per al govern d'Espanya i per als polítics espanyolistes, així com per als mitjans de (in)comunicació espanyolistes, les forces de repressió de l'estat van actuar amb proporcionalitat i en defensa de la democràcia i de l'estat de dret...

De fet, ens estimen tant com un marit maltractador. T'estima però a la seva manera, i si actues fora de la seva voluntat (llei), t'estomaca i et maltracta perquè entris en raó. Volem el divorci i que jutgin a Espanya per maltractaments. Ja!!!

(Si algun dels autors de les fotos penjades es mira aquesta entrada, agrairia que m'ho fes saber per citar-lo).











diumenge, 1 d’octubre de 2017

He votat!

Foto: Jaume Maeso.




























Ha costat, però l'he ficat!

Visca Catalunya Lliure!!!