"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 31 de desembre de 2018

L'Iran - ISfahan - Yazd (dia 5).



Avui m'he aixecat més d'hora que altres dies, a les 7:30, i sense esmorzar al hostel m'he anat directament cap a l'estació de metro per anar fins a l'estació de busos i agafar un cap a Yazd.

El viatge, d'unes 4 hores, ha transcorregut per paisatges àrids i relativament plans. Algunes muntanyetes i un tros on hi havia neu trencaven la rutina. He viatjat súper còmode, en un autobús molt confortable, amb pantalla interactiva a cada seient, i amb una caixa amb un suc i tres paquets de galetes i coses per l'estil.

Arribat a Yazd, se m'han apropat diversos taxistes cercant client i me'ls he tret de sobre seguint el meu pas. Quan he parat un moment per mira el mòbil n'hi ha hagut un que m'ha seguit i m'ha demanat que on anava. Quan li he ensenyat el nom del hostel que tenia apuntat en llengua persa m'ha reconegut com el noi de Barcelona que esperaven. És a dir, que o el coneixien al hostel o era del hostel. Li he preguntat el preu  per anar fins al hostel i ha coincidit amb el preu que m'havien dit els del propi hostel, 120.000 rials (1 euro). De camí al hostel m'ha tret la seva targeta de guia turístic i m'ha ofert fer una visita a llocs de la ciutat. Li he preguntat preu i estona, i m'ha semblat més que raonable (900.000 rials per dues hores i tres llocs d'interès, i després em deixen de nou a l'estació d'autobusos per anar a Shiraz).

El hostel m'ha sorprès positivament. No m'esperava un lloc amb tant encant i tant modern. L'habitació és molt maca i confortable i la decoració del hostel preciosa. L'atenció també magnífica. M'he instal·lat en un plis-plas i he sortit a visitar el centre històric de Yazd. Que si la mesquita, que si la torre del rellotge, el complex d'Amir Chakmaq... I vinga fotos...

He tornat que ja era fosc i he vist com alguns botiguers s'escalfaven al carrer amb bidons i fusta, segons m'ha dit el recepcionista dels hostel per no pagar tant de llum. Tornant he tingut el segon contratemps amb els diners des que sóc a l'Iran, si tenim en compte el del canvi de moneda del dia d'arribada a l'aeroport on hem van estafar uns 12 euros. Avui, la dependenta d'una pastisseria m'ha tornat el canvi de menys. D?un preu de 40.000 rials li he donat un bitllet de 100.000, i em tornava només 20.000. Li he recordat el preu i el bitllet que li havia entregat, i fent la despistada ha tornat a treure el bitllet que li havia donat per certificar que era aquell el que jo li havia donat, i tot seguit m'ha tornat el que faltava de canvi... Vaja, una flor no fa estiu. Ni dues.
Avui he "celebrat" el canvi d'any al hostel on m'allotjava. Bé, realment no he fet res d'especial, a banda de fer un te al pati interior preciós del hostel. No hi havia turistes a la vista i és clar que els musulmans no celebren el cap d'any cristià. He enviat alguns missatges pel whattsapp als amics i a la família, dues hores i mitja abans que ells celebressin el canvi d'any. Hehe.
Finalment, m'he deixat al bus el llibre que venia llegint al llarg del viatge, "Sobreviviendo a Pablo Escobar" (un llibre que vaig comprar el assat estiu a Colòmbia i que explica la història de presidiari del sicari del capo del cartell de Medellín, John Jairo Velásquez, "Popeye"). He parlat amb la recepció de l'hotel perquè es posin en contacte amb la companyia de busos "Royal Safar" i intentin localitzar-lo i poder recuperar-lo. Seguirem informant...


Cúpula de la mesquita Jameh.

Un finestral de vitralls a la mesquita Jameh.

Una dona llesta per llegir l'Alcorà a la mesquita on hi havia hagut l'antiga biblioteca.

Vista exterior de la mesquita Jameh.

Una torre del temps.



Façana del complex Amir Chakhmaq.

Tracionional arc al complex Amir Chakhmaq

Figura de fusta que els homes transportan un cop a l'any en memòria d'un dels profetes musulmans.

diumenge, 30 de desembre de 2018

L'Iran - Isfahan (dia 4).

Església cristiana armènia de Vank. (1664)


Avui ben esmorzat, ha aparegut el Horaman llest per portar-me de visita. Anava força arreglat, amb una americana tipus casual, i maletí. Un estudiant molt formal. Hem anat en bus (el primer que agafo a l'Iran) fins a la zona on hi ha la seva facultat d'art. Abans però hem fet una visita llampec a la catedral cristiana dels Armenis d'Isfahan. Una església força antiga i d'arquitectura diferent a les esglésies occidentals.

Abans de la uni havíem passat per una escola de primària i hem entrat a preguntar si la podíem visitar. Era una escola femenina amb poques alumnes i només he pogut veure una aula on hi havia només set nenes uniformades acolorint un dibuix. En la forma no m'ha semblat massa diferent del que vindria a ser una aula catalana, a excepció de la quantitat d'alumnes i el gènere únic. A l'Iran, homes i dones no coincideixen a l'aula fins la universitat.

A la universitat he hagut d'entrar en silenci, perquè no ens sentís el conserge. Segons el Horaman per evitar problemes amb la llei. Un cop  a dins m'ha dut a la seva aula de ceràmica i m'ha ensenyat un gerro que havia elaborat ell. Hi havia un grup de noies treballant, o més ben dit, practicant, amb la mestra. Totes anaven amb el cap tapat, evidentment. La professora no parlava anglès però sabia francès perquè havia estudiat durant sis anys a França estudis superiors d'art. He pogut parlar una mica amb ella i m'ha permès fer algunes fotos.

Hem continuat la visita per la facultat i ens hem trobat a un company del Horaman, que em recordava a l'expresident del país, Mahmut Ahmadinellat. Encara parlava menys, o gens, l'anglès, però estava molt emocionat i interessat amb la meva visita i procedència. Tant el Horaman com l'altre eren creients però poc practicants de l'islam. De fet tots dos fumaven una mica, i el nou fins i tot m'ha explicat que de tant en tant fumava herba i que en volia plantar. Fins i tot m'ha ensenyat les llavors que duia a sobre.

Hem dinat com a les 12 al menjador d'una altra facultat. Una safata on hi havia arròs amb pollastre, una crema de sèmola i verdures, i un refresc de poma. M'han convidat molt amablement.

Després de la visita el Horaman m'ha acompanyat fins la parada del bus perquè jo agafés un bus que em portés a la principal mesquita d'Isfahan. la gran mesquita de Jameh. La mesquita estava envoltada per un basar amb tot de carrerons interiors. Un cop he trobat l'entrada i he pagat, he descobert un edifici impressionant, d'aquelles coses que et treuen l'alè. He fet fotos fins a acabar la targeta. Bé, això és pràcticament impossible, però el cert és que a tot arreu hi veia fotos.

En una de les sales he vist un noi amb vestit tipus aiatolà Homeini assegut a una cadira i amb una taula al davant on hi tenia un cartell que hi deia "ask me your questons about islam". I llegit i fet. M'hi he apropat, l'he saludat, he comprovat que dominava l'anglès i m'hi he llençat. Tot i que m'estava pixant feia estona, he aguantat potser una hora per escoltar les explicacions del noi, que resultava ser un imam xiïta, però sense tenir cap mesquita assignada encara. M'ha dit que es dedicava a continuar estudiant, amb el que reben una paga, i feia classes d'anglès en un institut.

L'ali, així era com es deia, m'ha explicat moltes coses de l'islam. Sobre xiïtes, sunnites, el salafisme radical o Bahabisme, Mohamed, l'Alcorà, etc., etc. M'ha fet veure que xiïtes i sunnites no són gaire diferents, i que cap d'ells és violent o intolerant. Únicament els salafistes tenen aquesta visió tan radical i retrograda. De fet, hi ha molts interessos polítics i econòmics al darrera de tot aquest moviment salafista i dels grups terroristes que han sorgit al seu voltant (Daesh, Isis, Alcaeda, Talibans, Boko Haram...).

He tornat xino xano cap al hostel, passant per una altra plaça enorme que en un principi m'ha semblat la mateixa que vaig visitar ahir al vespre, però que un cop mirada amb deteniment i comprovant al googlemaps que no estava al mateix lloc, he descobert que es tractava d'una altre similar. Al hostel he descansat una estona per sortir cap al vespre a veure el vell pont Khaju Il·luminat de nit. Un espectacle magnífic. El pont travessa un antic riu ara sec, i molta gent hi va a passejar o a parar-hi.

Acabada la sessió de fotos al pont, i ben sopat, he tornat al hostel. Avui no he pogut tenir la xerrada que haguéssim volgut amb el Horaman, perquè se'ls ha complicat la nit amb un grup de xinesos convidats per alguna empresa que havien d'allotjar-se al hostel.
Jo al principi no entenia de què anava la cosa i m'he imaginat que els que el visitaven per xerrar eren policies per la pinta que feien, però després el Horaman m'ha explicat el problema.


Talles a la universitat d'Art.

Una portalada antiga de la universitat d'Art.


Interior de la gran mesquita Jameh.

Un sotre a la mesquita de Jameh.

Detalls d'una de les portalades de la mesquita Jameh.

Amb el jove imam Ali a la mesquita de Jameh.

Alumnes de l'escola de la mesquita de Jameh.

Una de les portalades des del pati interior de la mesquita de Jameh.

Mesquita de Jameh.

Un dels accesos a la immensa i antiga plaça de Meydan Kohne.

Minaret de fang gegantí a una mesquita propera a la plaça de Meydan Kohne.

Vista del vell pont de Si-o-se.

Al bell mig del pont de Si-o-se.

dissabte, 29 de desembre de 2018

L'Iran - Teheran - Isfahan (dia 3).

Paissatge de camí de Teheran a Isfahan.


Avui he sortit del hostel ben esmorzat cap a l'estació sud d'autobusos per viatjar cap a Isfahan. Anava amb un paper on el recepcionista del hostel m'havia apuntat el nom de la ciutat en persa i autobus VIP. Tanmateix, no m'ha calgut ensenyar-lo a ningú, ja que només entrar a l'estació uns paios busca-vides a comissió suposo, m'han preguntat alguna cosa en persa, què he entès que cap a on anava, i els he dit que Isfahan i un d'ells ja m'ha dit que el seguís i m'ha dut fins el mostrador de la companyia (una d'elles) que anava cap a Isfahan. EL bitllet m'ha sortit per 350.000 rials (uns 3 euros), i tot ha anat molt ràpid. Tot menys el viatge...

He pujat al bus que m'ha indicat el mateix paio que m'havia acompanyat al mostrador de l'agència de busos, i m'he assegut a la segona fila al costat dret on només hi havia un seient. I així de còmode he fet les sis hores llargues de trajecte de Teheran a Isfahan, inclosa la mitja horeta de parada per dinar.

El trajecte ha estat a través de carreteres prou bones i autopista de dos carrils per banda, separats per uns vint metres un de l'altre. El paisatge ha estat bastant monòton i amb pocs canvis. Molta sorra, algunes muntanyes, i poca vegetació ni aigua.

Arribat a Isfahan, tercera ciutat en nombre d'habitants de l'Iran, he estat de sort que l'estació d'autobusos estava al costat d'una estació de metro, i fins al meu hostel hi havia només quatre o cinc parades.

Al hostel m'han donat una habitació per a tres per a mi sol, amb tele, nevera i bany, per 10 eurets. A la recepció m'han preguntat si tenia algun document del visat i els he dit que només el rebut del pagament (75 euros) que no he trobat per les butxaques. Els he dit que en tot cas al segell d'entrada al país devia figurar la data d'entrada però, misteriosament, no hi ha cap segell d'entrada... M'havien dit que el visat era electrònic, però trobo estrany que no m'hagin posat cap segell d'entrada al passaport.

Bé, he sortit afer un passeig tot i que ja era fosc, per arribar fins a la famosa plaça de "Naqsh-e Jahan", una de les més grans del món. Està envoltada per comerços d'artesania i altres que li donen una vista molt colorida contrastant amb la sobrietat de les parets de mahons marrons.

De tornada al hostel he conegut al recepcionista de nit que resultava ser Kurd, i m'he quedat xerrant amb ell en un anglès pobre una bona estona. M'ha explicat moltes coses de l'Iran, doncs ell és un kurd-iraní, i de la lluita del seu poble per tenir un estat propi (ara estan disseminats entre l'Iran, l'Irac, Síria i Turquia principalment). Es deia Horaman i hem quedat per visitar la seva universitat d'art l'endemà.


Plaça Naqsh-e Jahan.

Palau d'Ali Qapu a la plaça de Naqsh-e Jahan.

La mesquita del Sha a la plaça de Naqsh-e Jahan..

Portalada de la mesquita de Lotfollah a la plaça de Naqsh-e Jahan.

Bassar als passadissos adjacents a la gran plaça de Naqsh-e Jahan.




divendres, 28 de desembre de 2018

L'Iran - Teheran (dia 2).

Racó de Karim Jan al Goldestan Palace.





























Avui, segon dia d'estada a Teheran, he anat a visitar el Golestan Palace, o palau reial on va viure diversos Shas al llarg de la història, fins la victòria de la revolució islàmica de Khomeini l'any 1979 que el va convertir en un museu històric. El palau es manté força com era aleshores, tot i que les zones exteriors podrien estar una mica més cuidades. Hi ha diversos edificis on el Sha celebrava les recepcions i fins i tot les coronacions. Destaquen materials com el marbre, la plata, els enrajolats de ceràmica, o els miralls.

Després he anat fins a la mesquita Imam Khomeini, on hi ha la tomba del destacat líder de la revolució islàmica del 1979. L'edifici, bastant allunyat del centre de la ciutat tot i que s'hi arriba en metro, té dimensions gegantines, i pel que m'ha semblat, encara no està del tot acabat, o estan de reformes... He pogut accedir sense problemes a l'interior del temple, no sense haver de passar unes estrictes mesures de seguretat (fins i tot m'han fet comprovar que la càmera de fotos feia, efectivament, fotos). A l'interior, al bell mig, s'hi troba un recinte tancat de vidre de color verd envoltat d'una reixa ornamental metàl·lica, on se suposa es troben les restes del difunt imam. He pensat que tan sagrat no devia ser quan la gent s'apropava i es feien fotos i selfis al costat...

La següent visita ha estat a la Torre Azadi, un edifici construït l'any 1971 per a commemorar el 2.500 aniversari de Pèrsia, amb 45 metres d'alçada, s'utilitza per fer-hi exposicions artístiques i com a mirador privilegiat al centre de la ciutat. S'hi pot pujar fins a dalt per unes laberíntiques escales o mitjançant uns quants ascensors de formes anormals per encabir-los. Un d'aquests ascensors m'ha fet la perla, quan no ha volgut obrir les portes baixant d'una planta a una altra, i ha estat el darrer viatge en ascensor que he fet a la torre. A la planta baixa hi havia diverses exposicions de ciència i tecnologia, o de titelles vàries. Fins i tot he pogut parlar amb un robot, que no m'entenia en català ni en castellà, però que m'ha contestat quan li he parlat en anglès... hahaha.

Aquesta ha estat la darrera visita de la jornada. Després he tornat al hostel per descansar una mica, sortir a sopar al mateix lloc d'ahir, i al lloc de les xixes a fer-la petar amb el Naser, el fotògraf que vaig conèixer ahir i que m'explica moltes coses del país, de la zona, de les religions, les llengües, les cultures i alguna cosa més. Avui, per exemple, he descobert que el seu pare va ser el fotògraf oficial del darrer Sha, i diu que té un arxiu molt valuós amb prop de 50.000 fotografies. Per exemple una del Sha amb JF Kennedy.


Saló de recepcions al Golestan Palace.



La mesquita d'Imam Khomeini on reposen les restes del pare de la revolució islàmica de l'Iran.

Interior de la mesquita d'Emam Khomeini. Al mig, de color verd, el mausoleu amb la tomba.

Torre Azadi.

Exposició de caretes a la Torre Azadi.

Mural a les parets inferiors i interiors de la Torre Azadi.

dijous, 27 de desembre de 2018

L'Iran - Teheran.

Mesquita d'Emamzadeh Saleh.




























Ahir de matinada vaig arribar a Teheran en un vol de Ukraine Airlines que va fer escala a Kiev. Total, unes 9 horetes comptant l'estona perduda a l'aeroport de Kiev. Arribàvem a Teheran cap a la 1:30 i em quedava fer els tràmits per obtenir el visat d'entrada. 75 euros i un parell d'hores d'espera amb entrevista personal inclosa per saber els motius de la visita i els llocs que pensava visitar, la professió...

Fent el visat vaig conèixer a un grup de gironines (4 dones i un mascle) que també havien aprofitat els dies de festa per venir de visita a l'Iran, i que tornen el mateix dia que jo. Una d'elles em va explicar que li havien fet pagar un extra de 65 euros per sobrepès en la maleta de cabina. Vaig veure com l'hostessa de la porta d'embarcament a Kíev se'n mirava unes quantes (de maletes) amb la balança aquella de mà, i que per sort la meva només la va mirar de passada.

Entre la mitja hora de retard del vol Kíev-Teheran, i la llarga espera per obtenir el visat, vaig acabar sortint de l'aeroport a les 3:45, 45 minuts més tard del que li havia dit al taxista que m'havia de recollir per portar-me al hostel que havia reservat. Així que com que tampoc funcionava el wifi de l'aeroport, no ens vam puguer comunicar i el taxista va acabar marxant sense client. Vaig anar a cercar alguna oficina de canvi de moneda i em van començar a aparèixer taxistes i canvistes per tot arreu. Vaig decidir canviar-li a un que em va seguir fins al mostrador de la companyia de serveis telefònics local Irancell, on volia comprar una targeta sim per poder-me connectar. Li vaig dir al paio que només volia canviar 20 euros (als aeroports sempre poquet i si és al mercat negre encara amb més raó). Em va donar un parell de bitllets gastats de 500.000 rials iranís que no feien molt bona pinta, i vaig demanar-li de comprovar-ho a un establiment. Me'ls van acceptar per pagar un cafè amb llet que, tanmateix, vaig trobar molt car al canvi, uns 4 euros... 

Vaig acabar negociant amb un altre taxista pirata perquè em portés fins al centre de Teheran (a uns 50 km) per 10 euros, el mateix preu que havia pactat per internet amb la companyia de taxis que m'havien vingut a buscar. Entre cols i naps, vaig arribar al hostel passades les 5 de la matinada (hora local).

Després de dormir poc més de quatre hores, m'he despertat per iniciar el meu primer tour per la ciutat. He esmorzat al hostel, una mena de coca fina i tova, típica, acompanyada per mantega, sucre o melmelada si vols. Jo l'he pres sola amb una galeta de xocolata i un cappuccino de sobre bastant imbevible. He sortit en direcció a l'estació de metro de Emam Khomeini, on abans d'entrar he anat a cercar cases de canvi properes. Enlloc m'han volgut/pogut canviar amb l'excusa que no tenien caixa, i m'han animat a fer-ho amb els canviadors de fora el carrer al mercat negre. M'ha estranyat veure els preus del canvi oficial 1 euro = 12.000 rials, 1 dòlar = 11.000 rials, ja que a casa ho havia comprovat i estaven al voltant dels 50.000. No entenia res. Com podia ser que a l'aeroport m'haguessin pagat 1-50.000 i a la ciutat, on sol ser sempre millor em donessin tant poc. Finalment, he anat de cara i he entrat a un canviador del carrer. Li he proposat canviar 100 dòlars i m'ha ensenyat a què equivalia, 10.000.000 de rials. He tret la calculadora i m'ha sortit un canvi de 1-100.000!!! No entenia res, i encara estic per acabar d'entendre-ho...

Bé, amb calés a la butxaca (no volia donar més voltes al tema i menjar-me el tarro en excés) he tornat a l'estació de metro per anar a algun lloc d'interès. Abans però, m'he comprat la targeta sim d'Irancell per tenir accés a internet en tot moment. Mitja hora de gestions i llestos, tot i que ha durat menys de deu minuts amb connexió ja que me l'han tallat (això ho he sabut fa poc quan he arribat al hostel i hem pogut parlar amb un operador de la companyia) perquè el inútil que m'ha fet el contracte es deu haver oblidat d'enviar la documentació...

Bé, la ruta m'ha portat fins al Bazar de Tajrish (darrera parada de la línia vermella cap al nord) i a la mesquita de Emamzadeh Saleh. He menjat per allà una mena de lasanya força bona que al canvi he calculat uns 2'5 euros, i he intentat, sense èxit, carregar amb més dades pel mòbil. He aconseguit el més difícil: trobar el lloc on venien les càrregues de dades, fer-me entendre del què volia, i en acabat saber com coi ho havia de fer per fer la càrrega, ja que les instruccions en persa no les domino. Tanmateix, m'ho ha acabat fent un altre noi d'unes galeries on venien complements per mòbils, i no se n'ha sortit tampoc (encara no sabíem que m'havien bloquejat la línia).

La següent visita ha estat a la zona del museu militar d'homenatge a la revolució islàmica, i el popular pont de Tabiat des d'on es veuen unes magnífiques vistes de l'skyline de la ciutat amb les muntanyes nevades de fons. Per arribar al pont, s'ha de girar a la dreta des del museu de guerra, creuar un turonet a través d'un parc, passant pel costat del gegantí màstil amb la bandera, també gegant, de l'Iran.

He tornat cap a les 18:00 al hostel, he fet la gestió aquella del mòbil (demà hauré de tornar on veig fer el contracte perquè enviïn la documentació a la companyia), i m'he anat a sopar. Ben sopat he anat a una teteria d'aquelles que es fuma en xixa, i m'hi he estat un parell d'horetes ben bones xerrant amb els clients. Bé, bàsicament amb un que parlava prou dignament l'anglès i amb qui m'he pogut entendre i fer-li preguntes, una cosa que m'encanta. He fet tres o quatre tes i un parell de xixes de taronja. Ja no fumo, però avui, aquí a Teheran, no podia pas no tastar-ho. Un dels nois, fins i tot, em volia convidar a un licor casolà que prepara ell i que portava al cotxe, però li he dit que avui no em venia de gust. Per l'alè que feia, puc garantir que no es tractava d'una ensarronada. Aquí a l'Iran, no es ven alcohol, però sembla ser que alguns se'l fabriquen a casa.

Mural de guerra a l'estació d'Emam Khomeini.

Senyor tocant la flauta pels voltants del Bazar Tajrish.

Tenda de fruits secs al Bazar de Tajrish.


Cotxe exposat al museu de la guerra. Tipus d'homenatge a algun caigut?

A Teheran també hi ha food-trucks.

Vista de Teheran des del pont Tabiat.

Belles vistes.

Aquí amb la tropa a la teteria.

Tenda de peix a punt de tancar.