(Reportatge publicat a la Vanguàrdia del 29 de desembre del 2012).
Sir KenRobinson, un dels experts internacionals 
més importants en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, té molt 
clar perquè deixem de ser creatius en créixer: “Els nens s’arrisquen, 
improvisen, no tenen por d’equivocar-se; i no és que equivocar-se sigui el 
mateix que la creativitat, però sí que és clar que no pots innovar si no estàs 
disposat a equivocar-te, i els adults penalitzem l’error, l’estigmatitzem a 
l’escola i en l’educació, i així és com els nens s’allunyen de les seves 
capacitats creatives”.
No és l’única persona que ho creu. Cada dia són 
més les veus que adverteixen que el sistema educatiu, l’escola, mata la 
creativitat. Entre aquestes persones hi ha PetraMaría Pérez, catedràtica de 
Teoria de l’Educació i membre de l’Institut de Creativitat i Innovacions 
Educatives de la Universitat de València. “Hi ha nombroses investigacions que 
assenyalen que la creativitat dels nens decreix amb els anys de permanència al 
sistema educatiu, de manera que la curiositat i la recerca creativa dóna pas, 
amb el temps, a comportaments més rígids, convergents i inflexibles”, 
apunta.
I ho justifica d’aquesta manera: “A l’escola 
s’ensenya al nen a emmotllar-se als patrons establerts, a adoptar un pensament 
convergent en lloc de divergent; al professor li interessa que els nens 
contestin el que s’espera sobre determinats continguts i que els estudiants no 
surtin de les rutes traçades”. En això s’endinsa Fernando Alberca, professor, 
formador de mestres i autor, entre altres llibres, de “Todos los niños pueden 
ser Einstein” (Toro Mítico).
“Si un mestre demana a un nen que dibuixi un 
paisatge i la criatura és molt original i ho pinta tot de negre, el professor li 
rectificarà; el professor no està preparat per ser sorprès i, habitualment, no 
li agrada ser sorprès; el professor vol que les respostes als exercicis i als 
exàmens s’ajustin al que diu el llibre o al que ell ha explicat, i això limita 
el potencial dels nens, els fa més matussers i menys intel·ligents perquè 
utilitzen poc la imaginació, no se’ls deixa ser creatius, i llavors passa que, 
quan surten de primària, i encara més de secundària, són menys creatius que quan 
van arribar a l’escola”, relata.
Petra M. Pérez recorda que l’èxit escolar 
significa treure bones notes, i els qui en treuen són aquells alumnes que 
s’adapten molt al sistema educatiu actual, els qui assimilen i repeteixen el que 
els explica el professor i continuen els patrons establerts, arriscant i 
innovant el mínim per no cometre errors ni fer el ridícul. “Després, en l’àmbit 
professional, es demana gent creativa, innovadora, emprenedora, que pensi, que 
tingui idees originals, que busqui solucions pròpies; i els alumnes de bones 
notes no saben fer-ho perquè, a l’escola, que és on ells eren bons, els donaven 
la solució que s’havia de seguir i el que es premiava era fer les coses com els 
deien, d’una única manera, sense pensar diferent”, alerta. Les reiterades 
intervencions públiques de sir Ken Robinson o les declaracions de l’escriptor i 
divulgador britànic Mark Stevenson -autor, entre d’altres, d’Un viaje optimista 
por el futuro (Galaxia Gutenberg)- que asseguren que “el sistema educatiu 
imperant tracta els estudiants com a objectes d’una cadena de muntatge, aixafa 
la creativitat i estigmatitza l’error”, posen de manifest que no es tracta d’un 
problema específic de l’escola o dels professors espanyols.
Robinson, a les seves conferències -busqueu a 
YouTube “Ken Robinson subtitulado creatividad”- explica que tots els sistemes 
educatius del món daten d’una realitat del segle XIX, on s’anava a l’escola per 
aconseguir una feina, i es basen en una jerarquia de temes on les matemàtiques, 
els idiomes o les humanitats tenen més pes que les arts perquè l’objectiu és 
arribar a la universitat i preparar professors universitaris. En una societat 
industrial, formar-se volia dir acumular informació i coneixement per després 
aplicar-ho al lloc de treball. Avui, en una societat on la informació està a un 
cop de clic, més que acumular coneixements teòrics cal desenvolupar habilitats i 
capacitats per a l’acompliment professional. “Els canvis socials i tecnològics 
han modificat el món i ara, després de passar per la universitat, s’obté un 
títol però no una feina, i al món laboral es demana una intel·ligència diversa 
mentre que el sistema educatiu minva algunes capacitats: no ensenya a ballar de 
la mateixa manera que ensenya matemàtiques, no aposta per la música perquè no ho 
veu com una cosa d’utilitat per a una feina, i no educa la tot aliteat d’una 
persona”, resumeix sir Ken Robinson.
Petra M. Pérez assenyala que “l’ésser humà 
necessita la creativitat per arribar a la solució dels problemes; diem que 
l’emprenedoria és el futur, però en el sistema educatiu actual l’anul·lem perquè 
quan un nen contesta una cosa diferent al que s’espera els mestres el 
corregeixen, i així van retallant la seva capacitat de ser creatius i 
innovadors”. I remarca que no es tracta de criticar ni l’actitud ni la feina 
dels professors, sinó de qüestionar els mètodes d’ensenyament: “Tal com 
funcionen avui la majoria d’escoles, si un xaval resol un problema de 
matemàtiques o de física seguint els passos adequats, allò que li han explicat, 
encara que s’equivoqui en el resultat el mestre valora l’exercici; en canvi, si 
arriba a un resultat bo però amb uns altres mètodes, sense seguir el 
procediment, no es dóna per bo”. Això, emfatitza, fa que es fomenti la repetició 
en lloc de la creació, que es promogui l’acomodació en lloc de l’experimentació 
i que els nens i els joves acabin per no arriscar-se a pensar diferent per por 
de l’error.
Fernando Alberca posa com a exemple el que passa 
a les seves classes d’ètica, a quart d’ESO, quan planteja als seus alumnes quin 
tipus d’examen prefereixen: si un per al qual hagin d’estudiar i repetir el que 
posa al llibre, o un altre per reflexionar sobre els temes que han tractat a 
classe. “Fins i tot els més brillants se senten insegurs sobre la nota que 
trauran en un examen obert i prefereixen una prova on puguin assegurar un nou 
sense risc; però sense risc no hi ha possibilitat de millorar!”, es lamenta.
Diuen els experts que tampoc no ens ha 
d’estranyar la reacció d’aquests xavals, de 15 o 16 anys, ja que des dels tres 
anys perceben que a l’escola és millor no donar opinions pròpies o diferenciades 
si no es vol córrer el risc de sentir que són “desassenyades” o que li facin fer 
el ridícul, i enfrontant-se a exàmens on el que es revisa és quins errors han 
comès en lloc de si han creat o inventat alguna cosa, o elaborant feines on el 
professor no només dicta el tema sinó el guió que s’ha de seguir, l’extensió que 
ha de tenir, la forma de presentar-ho i, de vegades, fins les fonts on s’ha 
d’obtenir la informació, tal com explica el director de l’Institut Avançat de 
Creativitat  Aplicada total i del màster en Creativitat de la Universitat 
Fernando Pessoa, David de Prado.
Fernando Alberca emfatitza que hi ha un rerefons 
anatòmic (neurològic, si es vol) en tot aquest debat. “La creativitat té a veure 
amb l’hemisferi dret del cervell, el que regeix les emocions, la imaginació, els 
sentiments… I l’escola està centrada a l’hemisferi esquerre, en l’anàlisi, la 
raó, la seqüència d’un en un. Per això s’organitza en cursos, trimestres, 
lliçons… i es prioritza l’organització, l’ordre, els treballs en Power point i 
els exàmens de respostes tancades”, explica. La realitat és que totes les 
persones (mestres i alumnes inclosos) disposen dels dos hemisferis cerebrals, 
però la majoria n’utilitza més un que l’altre, i això fa que quan un professor 
dóna unes explicacions sobre matemàtiques o física basades en l’hemisferi 
esquerre, aquestes resultin de comprensió difícil per a aquelles persones amb 
predomini de l’hemisferi dret. Què vol dir això? Que quan el mestre pregunta a 
un nen “5 i 7?”, i aquest respon “57”, potser no sigui un ignorant ni estigui 
burlant-se del professor, sinó, simplement aplica una lògica diferent, la d’unió 
en lloc de la de la suma. Alberca explica un cas viscut en primera persona quan, 
davant un problema matemàtic que deia “si hi ha vuit cargols en una cistella i 
en surten dos, quants en queden?”, la seva filla va contestar: “Vuit”. “En lloc 
de dir-li que no en tenia ni idea, li vaig preguntar per què, i em va contestar 
que dos havien sortit de la closca però continuaven sent vuit a la cistella”, 
rememora. SirKen Robinson proporciona un altre exemple. El d’una nena de sis 
anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què 
dibuixes?”, i con testa: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap 
com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. La qüestió, apunta 
Alberca, no és que a l’aula cada alumne contesti el que li sembla, sinó que el 
professor tingui en compte el factor humà, que hi ha nens que utilitzen una 
lògica diferent, la de la imaginació, i pregunti el perquè quan vegi una 
resposta anodina,a més d’adaptar les explicacions i el llenguatge per facilitar 
la comprensió dels qui processen primer per l’hemisferi dret. “Molts d’aquests 
infants acaben engrossint les estadístiques de fracàs escolar, però no són menys 
brillants ni de bon tros, només tenen una lògica diferent”, diu.
I deixa clar que no són casos aïllats. Segons la 
seva experiència, aproximadament un 40% dels estudiants té predominança de 
l’hemisferi dret. D’altra banda, aquestes persones acostumen a ser més 
intuïtives, a tenir més empatia i una visió més globalitzadora, qualitats molt 
apreciades al món professional actual. “De vegades n’hi ha prou amb modificar 
l’enunciat dels problemes matemàtics, amb fer-los més emocionals i plantejar una 
divisió com un repartiment de pastissos i pa entre quatre nens famolencs, o 
tenir en compte una visió més emocional dels relats històrics, perquè aquests 
nois no fracassin en aquesta àrea”, exemplifica. I advoca per fomentar la 
creativitat, amb exàmens amb preguntes noves sobre el tema explicat, de manera 
que les respostes hagin de ser creatives i lògiques, i es puguin valorar no 
només les repetitives, sinó totes les que siguin creïbles, vàlides i lògiques, 
puntuant, a més, l’originalitat. Es clar que també hi ha mestres que treballen 
més amb l’hemisferi dret però tendeixen a ser expulsats del sistema, perquè en 
lloc de considerar-los més creatius se’ls sol titllar d’extravagants i se’ls 
retreu que no ensenyin les coses importants”, conclou Alberca. La seva recepta 
per pal·liar tot això és introduir assignatures sobre creativitat en 
l’aprenentatge o la imaginació com a eina per a la resolució de problemes a 
totes les escoles de formació del professorat. Per resoldre els problemes 
importants, ja siguin en l’àmbit escolar, laboral o personal, cal combinar els 
dos hemisferis, la intuïció amb l’anàlisi. “Si et trobes algú pel carrer, el 
dret t’avisa que aquesta persona amb qui et creues ja la coneixes, i l’esquerre 
li posa nom”, exemplifica Alberca.
Està convençut que si l’escola canviés, els 
estudiants –i els resultats que obtenen– serien més brillants “perquè avui en 
l’àmbit escolar triomfen els que són menys imaginatius i després veiem que molts 
dels grans professionals que admirem per la seva intel·ligència i creativitat no 
solien treure gaire bones notes a l’escola”. Petra M. Pérez remarca que la 
creativitat és una destresa adquirible, que es pot aprendre i ensenyar, si bé 
requereix més temps i dedicació per esperar fins que els nens troben les 
solucions correctes, així com apostar per la flexibilitat, l’originalitat, la 
imaginació, deixar experimentar, la receptivitat a noves idees, fomentar la 
confiança… Es clar que hi ha professors i centres que ja treballen amb aquests 
plantejaments.

