Fracàs escolar (2).

Acaba de sortir a la llum pública l"'Informe sobre el risc de fracàs escolar a Catalunya" realitzat pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). No sé qui coi són aquests del CTESC, ni les seves tendències sociopolítiques, però la veritat és que han fet una feinada de por (només cal que cliqueu sobre l'enllaç d'aquí sobre) per tractar d'explicar perquè una bona part dels nostres alumnes "fracasen" escolarment parlant. Vaja, que no són capaços ni d'aprovar la ESO.

Sincerament, encara no m'he llegit integrament l'informe aquest, i tampoc sé si seré capaç de llegir-me'l sencer, però d'entrada haig de dir que no em calia la seva presentació per arribar a les conclusions a les que han arribat. Puc estar més o menys d'acord amb la graduació que es fa dels diversos factors i determinants del risc de fracàs escolar (més aviat en desacord), però com a mínim deixa palesa una cosa evident: que l'escola i els mestres no som els únics responsables del fracàs/èxit escolar dels alumnes. Caldria tenir en compte també els factors familiars, culturals, socioeconòmics, d'identitat i d'edat, a l'hora de plantejar les polítiques educatives. No ens podem fixar únicament en l'escola a l'hora de valorar el rendiment dels nostres alumnes. Malauradament, els nostres governants tenen l'obsessió de posar als mestres en el punt de mira en el tema del fracàs escolar, i acaben prenent decisions que no ajuden a resoldre el problema d'una manera global i definitiva.

En aquest article al Diari de Girona, el sindicalista Xavier Díez expressa, si fa no fa, el mateix que diu l'informe del CTESC, però de manera més resumida i entenedora. Vaja, més del mateix. Si no hi ha un entorn favorable a l'aprenentatge (implicació de les famílies, nivell de culturització, capacitat econòmica, recursos educatius, etc., etc.), ja ens hi podem esforçar els mestres, que poc hi podrem fer.

Potser algun dia, els que manen deixaran d'improvisar i de fer lleis eduactives per acontentar a l'opinió pública, que en la majoria dels casos no en té ni puta idea d'educació. En comptes d'intentar estalviar uns calerons amb l'educació, haurien de dedicar els recursos necessaris per tal d'acabar amb les desigualtats educatives que generen fracàs. I s'hauria de demanar un xic més d'implicació a la resta d'agents educatius, ja que sembla que aquí l'únic que falla és l'escola. Pot millorar l'educació a casa? Podem intentar una millor conciliació laboral-familiar? Que poden fer els mitjans de comunicació per millorar l'educació de les persones? Podem fer arribar la cultura a totes les llars i barris? Podem aconseguir més justícia social i alhora més igualtat d'oportunitats pels estudiants?

Pel que fa al tema del informe aquest, i en relació a la importància que donen els autors a cada un dels factors analitzats, haig de reconèixer que em genera alguns dubtes. Posen dalt de tot, a nivell d'importància, el tipus d'escola: la seva organització, recursos, professorat i planificació. De veritat pensen que l'escola és determinant? M'agradaria que algun dia es pogués fer un experiment i es fes un canvi d'alumnat entre una escola concertada del centre de Terrassa, i una altra d'un barri dels afores on el percentatge d'immigrants sigui elevat, el capital cultural baix, els recursos econòmics escassos i les expectatives familiars d'èxit escolar nules. Creuen realment els autors del treball que aquestes escoles tindrien més èxit que les escoles on actualment estan escolaritzats la gran majoria d'alumnes amb fracàs escolar? Qui ha encarregat aquest informe? Ens volen donar a entendre, al cap i a la fi, que els grans responsables del fracàs escolar són les escoles i els mestres? No es tractarà pas d'un missatge subliminal pels pares perquè portin als seus fills a les millors escoles amb més èxit? No seran aquestes les concertades potser?