 |
| El camí de l'exili per als perdedors de la guerra. |
Avui es compleixen 80 anys del fi de la guerra civil espanyola, l'1 d'abril del 1939, quan Franco des de Burgos va proclamar la victòria del bàndol feixista i la derrota dels republicans, fet que va suposar l'exili de milers de catalans i espanyols, així com l'empresonament, tortura, esclavatge i mort de molts altres que no van poder escapar.
La família política de la meva àvia, de Monistrol de Calders, van patir l'exili i la presó també. Alguns cunyats van acabar morint lluitant per l'exercit francès a la 2a Guerra Mundial, o en camps d'extermini nazis (Mathaussen). Una altra cunyada va morir en un dels camps de refugiats a França. Els dos que van sobreviure, un va passar per les presons espanyoles una bona temporada abans d'exiliar-se a França, i un altre va poder obrir una perruqueria a la petita localitat dels prealps francesos de Die.
Fa pocs dies, la meva mare em va donar una carta del cunyat de la meva àvia que havia viscut exiliat a França, el Valentí. Era de l'any 1994 i li explicava algunes desventures de la seva fràgil salut i alguns records dels patiments de la família. Em va deixar estorat un comentari sobre els socialistes espanyols i la seva traïció als republicans catalans i espanyols. Comentava el Valentí que li sabia greu per la família socialista que vivia aquí a Catalunya (en aquella època el meu pare ho era i algun familiar més també), però considerava que els socialistes havien estat uns absoluts traïdors a la causa i a la memòria republicana pactant el règim borbònic col·locat per Franco.
Ara que s'han complert 80 anys de la derrota republicana i comprovem que el canvi de règim ha estat més estètic que profund, com calia i cal, me n'adono de com de lúcid era aquell oncle-avi llunyà meu en la seva anàlisi de la situació política a Espanya.
