(Bona anàlisi de l'Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, per al diari El Punt-Avui de la situació educativa a casa nostra. Per anar obrint boca de cara al nou curs...)
A mesura que l’educació guanya centralitat es multipliquen els debats
 sobre quins són els reptes prioritaris a Catalunya. Un país amb un 
model educatiu que ofereix oportunitats a tothom genera adhesió i 
cohesió. Afortunadament, les aspiracions educatives d’alumnes i famílies
 incrementen i és el moment de demostrar que l’educació de qualitat ja 
no serà un privilegi sinó un dret efectiu per a cada alumne de la nostra
 societat. La pitjor educació és la que no tindràs. El pitjor fracàs 
escolar és deixar d’estudiar. L’indicador més alarmant és el que ens diu
 que un 17% dels nostres joves abandonen prematurament els estudis 
després de l’etapa obligatòria, molt per sobre de la mitjana europea.
Sabem que aquest abandonament està incentivat pel nostre mercat de 
treball, que ofereix als joves una fugida vers feines precàries i 
desqualificades. De fet, durant la crisi econòmica la manca de feines ha
 fet baixar l’abandonament del 33% al 17%. Hem de combatre aquest 
mercat, però l’abandonament també és el símptoma d’un sistema educatiu 
que hem de repensar.
Quins canvis necessita l’educació al nostre país? Veurem que la 
majoria de les apostes per afrontar l’abandonament són les que aporten 
qualitat a tots els alumnes. Ja disposem de moltes evidències que ens 
indiquen cap on hem d’anar. La recerca mostra que és efectiu garantir 
una escola bressol de qualitat i gratuïta, especialment per als alumnes 
amb més necessitats socials.
Ens caldrà revertir la vergonyosa segregació escolar i sobreinvertir 
en les escoles amb més alumnes en desavantatge social, valorant 
estudiant polítiques de suport als alumnes de famílies immigrades. 
L’escola ha de ser gratuïta, sense copagaments de cap tipus. Per tots 
aquests motius es fa urgent revisar el model d’educació concertada. 
També haurem de bastir un sistema de beques que no siguin una política 
simplement assistencial. Una escola amb qualitat i equitat és la que 
ofereix un aprenentatge personalitzat i tutoritzat que desenvolupa el 
potencial de cada alumne. Necessitem una escola inclusiva, i millorar 
les ràtios al servei de pedagogies més efectives i avançades que activen
 l’esforç i la motivació per l’aprenentatge. Això demana una reforma 
profunda del model d’educació secundària.
El model d’orientació i l’acompanyament tutorial haurà de ser la clau
 de qualitat i prevenció educativa. Fa anys que necessitem també una 
gran empenta al model de formació professional com una alternativa 
prestigiada i de qualitat.
Integrar i connectar els aprenentatges escolars amb la riquesa dels 
aprenentatges extraescolars i comunitaris al barri o a la ciutat és el 
nou horitzó de qualitat educativa. I també és l’oportunitat de crear un 
ecosistema que ofereixi suports educatius que compensin desigualtats 
familiars. Tot plegat necessita governs que apostin per l’autonomia dels
 centres i docents, reforcin el lideratge de les xarxes i dels 
municipis, inverteixin més en formació i selecció de mestres i promoguin
 unes polítiques i pràctiques més basades en l’avaluació i l’evidència 
científica. Es pot qüestionar que amb la baixa inversió actual això no 
es podrà afrontar, i és ben cert. Això ens obliga a reclamar més 
inversió i ens retorna a les propostes de l’article: què serà 
prioritari?
És un error contraposar la qualitat educativa al suport als alumnes 
més necessitats. Es tracta d’un debat ja superat: els països de 
referència que destaquen en excel·lència també destaquen en equitat. 
Sovint sentireu que la principal responsabilitat la tenen les famílies. 
També és cert: el potencial de la família per fomentar la lectura o 
transmetre valors i hàbits és decisiva. Però això no pot servir per 
tancar un debat, sinó precisament per obrir-lo. Com aprenen les famílies
 a fer-ho? Qui els pot donar suport? Quina escola i quina comunitat 
oferirà als seus fills i filles allò que aquestes no saben o no poden 
fer?
Pot semblar una agenda massa ambiciosa, però no tenim alternatives de
 futur que no passin per la millora de l’educació. Potser algunes 
d’aquestes fites  semblen d’un futur llunyà, però les bastides del futur
 es construeixen amb canvis del present. A Catalunya tenim algunes 
polítiques que han començat aquest camí, i una gran quantitat de 
docents, centres, xarxes i municipis que són els nostres pioners.

