"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 de juny de 2020

La vida sense castells.

El passat divendres al pati dels Minyons.





























El divendres passat vaig tornar al local de la meva colla castellera, els Minyons. No ho vaig fer per assajar, com hauria fet qualsevol divendres de l'any (del març al novembre, amb un mes de vacances entre el juliol i l'agost) en condicions normals, si no per assistir a un sopar-concert amb cantautor: l'Oriol Matarin de la colla.

El pati es va omplir amb l'aforament limitat, i pràcticament tots els espectadors érem minyons. I el que no ho era, era amic d'un minyó. És el tercer divendres que la colla organitza un sopar espectacle per mantenir el caliu social de la colla. I pel que vaig veure el divendres, la gent respon i té moltes ganes de tornar a fer vida social, i sobretot, castells.

La veritat és que jo encara no trobo a faltar gaire els assaigs i les actuacions, i tot plegat. Segur que tard o d'hora em tornaran a venir les ganes, però aquest període d'inactivitat castellera obligada m'està servint per poder fer altres plans i, sobretot, per fer trobades amb els amics al voltant d'una taula amb menjar i beguda la majoria de les vegades. De fet, ja he recuperat els quilos que vaig perdre durant el confinament, i fins i tot diria que n'he augmentat algun i tot... ;-)

dissabte, 27 de juny de 2020

Al feixisme se'l combat, com a Sestao.

Abascal, el líder del partit feixista VOX a l'acte d'ahir a Sestao (Foto: EL Periódico).






















He de reconèixer que sento una sana enveja del poble basc. Un poble valent i que mai s'arronsa. Ahir ho van tornar a demostrar en l'acte convocat pel partit feixista VOX a Sestao amb motiu de les eleccions basques. Centenars de ciutadans bascos d'aquesta localitat biscaïna van concentrar-se per protestar i boicotejar l'acte, i es van enfrontar, amb pedres i petards, als feixistes. Prou llirisme. Contra el feixisme acció directa!

divendres, 26 de juny de 2020

30 anys que ens va deixar Pedrolo.
































A Manuel de Pedrolo cal recordar-lo sempre. I més avui, quan fa 30 anys que ens va deixar, víctima d'un càncer, a l'edat de 72 anys. Se'l considera l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, i a més, sempre compromès amb el país i la classe treballadora, qüestió que el va convertir en l'escriptor català més censurat per les autoritats franquistes, a banda de les seves opinions "indecoroses" sobre religió, sexe, o política.

"La derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no es qüestió d’entrenar-se durant tota la vida."

dijous, 25 de juny de 2020

Valls: quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.

Un concert-vermut a la Plaça del Blat l'any 2018.























Si fa uns pocs dies parlava de l'enyorança que em produïa no poder ser a La Patum de Berga, aquest Sant Joan he recordat la meva estimada Valls, on fa molts anys que celebrava la nit de Sant Joan i la Festa Major d'aquesta vila, capital de la comarca de l'Alt Camp. Una de les millors Festes Majors dels Països Catalans, on els castells són figura central destacada, però que compta amb molts més grups de cultura popular, i una agenda d'actes espectacular que fa sortir tota la gent del poble, i més, als carrers i places. I on s'hi poden escoltar algunes de les millors bandes de música del moment, i de veteranes (no faig la llista perquè no acabaria). Ah! I menjar tapes al malva! Però sens dubte, el millor de Valls, la seva gent. Una mica sonats, però molt bona gent, com diria el Masferrer.

Fins l'any vinent!!

dimecres, 24 de juny de 2020

El "temazo" del dimecres. Ai Ai Ai - "Sant Joan".


Bona Diada Nacional de Sant Joan!!

Una mica de rumbeta catalana per animar la festa, amb els graciencs Ai Ai Ai. Uns mites de la rumba catalana, en actiu des de l'any 1991. Al format original hi havia l'actual líder dels Sabor de Gràica, "Sicus" Carbonell que va ser substituït per l'actor terrassenc Miquel Górriz, i també un dels músics del malaguanyat Gato Pérez, el Pep Lledó. I a la guitarra un altre gitano català, el Rafalito Salazar, familiar del Peret.

Aquesta cançó s'incloïa a l'àlbum "Esperit de vi" publicat l'any 1998.

dimarts, 23 de juny de 2020

Com peix a l'aigua.

Foto del meu col·lega Miquel que treballa al Qsport.






















Ahir, després de més de 4 mesos sense poder fer-ho, vaig anar a la piscina del club. Vaig haver de seguir un complicat protocol de reserva, per mitja hora de carril individual i una estona a la piscina exterior (o oasi). I no vaig notar gaire la inactivitat a l'aigua, ja que vaig fer 60 piscines (normalment en faig 70) de 20 metres de llarg amb les mateixes sensacions, si fa no fa, de quan ens van prohibir fer-ho. Potser una mica de mareig quan feia l'estil esquena, però només les primeres braçades. De fet la inactivitat era solament aquàtica, ja que d'esport ja fa temps que en practico.

Em sembla que ja em queden poques coses per recuperar la normalitat. Potser els castells, però aquesta activitat em penso que no la tornaré a practicar fins l'any vinent.

dilluns, 22 de juny de 2020

Dames de la cort a cavall.

Li Gonglin, Segle XI, Dames de la cort a cavall (original de Zhang Xuan).



























- Oye, Felipe, como se enrolla tu padre, ¿no? Vaya viajecito nos estamos pegando!

+ ¿Qué te parece Leti? Y aún nos quedan un par de meses de vacaciones!!

- ¿Un par de meses? Como si lo que haremos después del viaje fuera trabajar... jaja!

+ Bueno, pero debemos representar a nuestro país y a nuestro amado pueblo allá donde nos llamen.

- Ya ves! Te vas a deslomar, pobrecito... jajaja. Que no has dado un palo al agua en tu vida chico.

+ Oye, no exageres que yo he tenido que estudiar mucho. Y no he parado de viajar y de asistir a actos en representación de España!

- Venga hombre! Si te regalaron el título por ser quien eras. Y lo de los actos... si eso es trabajar... menuda vidorra nos espera!

+ Ya me lo dirás cuando seas reina. Quizás no opinarás igual...

- Ay cariñete. Vuelve a decir eso de "reina", por favor! Qué bien que suena en mis orejas!

+ Bueno, bueno, no te emociones que aún nos quedan unos años de principes. Mis papas aún son jovenes y supongo que querrán seguir reinando muchos años.

- Venga, venga. No seas pesimista que tu padre ya no se aguanta los pedos. Además, la mierda le sale por las orejas y cualquier dia la prensa la destapa y nos proclaman reyes para evitar que se desate el caos.

+ Oye, pero no hables tan fuerte a ver si te van a eschuchar tus damas.

- Tu no te preocupes que estas, con el sueldo que ganan, más les vale tener la boca cerrada.  




I aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes de juny.

diumenge, 21 de juny de 2020

Comença l'estiu, comença la nova normalitat.



























Aquesta matinada hem estrenat l'estació estiuenca i, alhora, la "nova normalitat" després de més de tres mesos de confinament i desescalada. Veurem què triga a rebrotar el coronavirus amb platges, discoteques, restaurants, parcs d'oci i de consum plens. I amb gent de tot arreu ja que s'han obert fronteres per atreure novament el turisme (principal font d'ingressos de l'estat en aquestes èpoques de l'any) i una de les principals fonts de contagis. Que Déu ens agafi confessats!

Apa doncs, bon estiu, i actueu amb "normalitat" (la nova).

dissabte, 20 de juny de 2020

Bye bye Xile?
























Fa un parell de dies la companyia aèria que havia de dur-me aquest estiu a Xile, Level, es va declarar en fallida. Si ja veia complicat travessar l'Atlàntic aquest estiu a causa de la situació d'alarma amb el Covid, aquesta notícia sembla que acaba de confirmar-me la impossibilitat del viatge. Ara tocarà anar darrera la companyia perquè em tornin els calés o em donin alguna alternativa per poder volar més endavant. També hauré de replantejar les vacances d'estiu, que molt probablement no podran ser en cap destí transoceànic. Potser serà el moment oportú per començar a amortitzar la furgoneta que vaig adquirir a finals de febrer.

dimarts, 16 de juny de 2020

Ahir, avui i sempre... Buch DIMISSIÓ!!!



















Un nou escàndol al cos dels mossos, aquest cop amb sis agents involucrats en la vexació, humiliació i intent d'assassinat (per un tret de bala) d'un jove negre a Manresa fa un any. La Conselleria encapçalada per Buch, i els responsables del cos de mossos, han mantingut el cas en secret tot aquest temps, fins que Sos Racisme ha destapat el cas amb els àudios que va poder gravar la víctima el dia dels fets, on s'escolten els comentaris vexatoris i de caràcter racista d'alguns dels agents implicats. Fàstig és poc. I el fàstig augmenta en la mesura que saps que la màxima autoritat no estat capaç de prendre la lògica decisió d'expulsar fulminantment del cos aquests energúmens racistes.

Són tants els casos d'actuacions desproporcionades, vexacions, humiliacions, tortures, agressions injustificades, etc., etc., que no sé que collons espera el President Torra a destituir el Conseller Buch del seu càrrec. Si no té la dignitat de dimitir, que l'expulsin d'una puta vegada. Si no ho fan, es converteixen en còmplices. Vergonya!



diumenge, 14 de juny de 2020

Futbol post-confinament.




















Aquest cap de setmana s'ha reemprès la lliga de futbol espanyola i al Barça li va tocar jugar ahir a l'estadi Son Moix de Mallorca (0-4). Malgrat que sóc molt aficionat al futbol i em perdo ben pocs partits del Barça, casualment aquest partit no el vaig poder veure ja que tenia un sopar amb amics. Vaig a un ritme de sopars amb col·legues que serà difícil, i dur, de mantenir.

El cert és que es fa força estrany veure el futbol professional en estadis buits. No té ni la meitat d'emoció, ni passió, ni polèmica. Però el cert és que ja tenia ganes de tornar a veure el Barça. O de tornar a veure jugar a Messi potser... Ahir ja va fer el seu golet, el quart de l'equip, a les acaballes del partit. 

Suposo que a partir d'ara estarem ben entretinguts amb futbol pràcticament a diari. Bé, en tot cas, a mi només m'interessa el Barça, i espero que es pugui emportar els dos títols que encara té en joc: la lliga i la Champions.

dissabte, 13 de juny de 2020

Carlos González: "Li costa o és que no vol?"



(El pediatre Carlos González al Criatures, com de costum, posant el dit a la llaga. Quantes vegades hem utilitzat els docents l'expressió "li costa" en els informes d'avaluació dels alumnes...)

Amb molta freqüència sento dir que a aquesta nena “li costa” menjar verdures, o que a l’altre nen “li costa” el peix. És a dir, amb aquestes afirmacions sembla que la nena desitja amb totes les seves forces menjar verdura, ho intenta amb il·lusió, però alguna cosa falla: no aconsegueix agafar la verdura amb la mà, o no té prou força per aixecar-la del plat, o el braç se li desvia accidentalment i la verdura, en lloc d’arribar a la seva boca, acaba misteriosament als seus cabells, o té un espasme que li impedeix obrir la boca, o la verdura està tan dura que li és impossible mastegar-la, o tan seca que no la pot empassar. Dificultats físiques que no apareixen quan hi ha macarrons, pollastre o xocolata; només amb la verdura, ves a saber per què. I els pares, amorosos, veient com la seva filla pateix per no poder menjar la verdura que tant li agrada, l’ajuden, pacientment, durant hores si cal, ficant-li la cullera a la boca, posant uns dibuixos al mòbil per aconseguir que la mandíbula es relaxi, dissimulant la verdura dins d’una mandonguilla perquè passi millor... 

No! No és pas això! El que passa és que la nena no vol verdura. Són els pares els que volen que la nena mengi verdura, és als pares a qui els costa obligar-la, i a la nena el que “li costa” és resistir-se. Fa un gran esforç per tancar la boca, girar el cap i evitar que li fiquin per força aquesta verdura que no vol de cap manera. 

No és només amb el menjar. Hi ha qui diu, tergiversant igualment el llenguatge, que a un nen li costa recollir les joguines, fer els deures o estar en silenci. Hi ha altres casos en què l’expressió sí que es fa servir correctament: a un nen li costa anar en bicicleta; ha demanat la bici, intenta pujar-hi, cau, s’aixeca i ho torna a intentar. O una nena té un atac d’asma: li costa respirar.

Arribats fins aquí, és molt important distingir les dues situacions: vol fer-ho i li costa, o no vol fer-ho. És molt important tenir clar si estem ajudant el nostre fill a fer el que vol, o si estem obligant-lo a fer el que nosaltres volem. I sí, en alguns casos tenim dret a fer servir, de forma raonable, l’autoritat i la persuassió: que es renti les mans, que faci els deures, que reculli les joguines. Si necessita un medicament i no se’l vol prendre podríem fins i tot arribar a l’ús de certa força per aconseguir-ho. Però mai, mai, podem obligar-los amb el menjar. Encara que ens costi.

dijous, 11 de juny de 2020

Avui no hi ha Patum.


Diria que en els darrers 25 anys tan sols un any he faltat a La Patum de Berga. Vaig començar a pujar amb un grupet dels Minyons l'any 1996 (el Xavi, el Ramir, i el Lluís), i els primers anys fèiem dimecres i dijous, i fèiem nit a l'hotel Estel. Bé de fet, el primer any vaig fer nit al cotxe del Lluís (quins riures quan el Xavi li va enganxar els dits amb l'elevador del vidre automàtic mentre em posaven uns diaris per tapar les finestres...). Dinàvem i sopàvem a Cal Tonillo, un bar petitó, ja tancat, al carrer del Roser on feien uns menús casolans més que acceptables, imprescindibles per fer base abans de la batalla.

Enguany no hi ha Patum (de moment) degut al Covid19, i ens haurem de conformar recordant les grans jornades viscudes a Berga en el passat. Ho faig amb aquest vídeo que vaig gravar des de l'interior de la plaça de Sant Pere del primer salt de plens del diumenge l'any 2014.

dimecres, 10 de juny de 2020

El "temazo" del dimecres. Body Count - "Born dead".


Fa poc més de cinc anys vaig publicar la primera entrada d'aquesta banda nord-americana de rap-metal liderada per l'actor Ice-T, arrel de l'assassinat d'un jove afroamericà abatut per un policia blanc a trets per l'esquena.

Avui he pensat que estaria bé homenatjar Gerorge Floyd, l'afroamericà que va morir la setmana passada ofegat per un altre agent blanc que el va tenir més de 10 minuts estirat bocaterrosa amb el genoll pressionant-li el coll, amb un nou tema, no menys contundent i crític que l'anterior ("Cop Killer").

La cançó va donar títol a l'LP publicat l'any 1994.

dimarts, 9 de juny de 2020

A Jordi Arasa li ha arribat el seu Sant Martí.

Jordi Arasa en acció en el desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya.



























L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 2 anys i 4 mesos de presó, suspensió de sou i feina, i inhabilitació professional (a banda d'haver d'indemnitzar econòmicament 4 víctimes), el cap de l'Arro de Barcelona, el mosso d'esquadra Jordi Arasa, per un delicte de lesions durant el desallotjament de l'acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya el 27 de maig del 2011. La sentència arriba tard i sembla del tot insuficient contra aquest energumen amb un historial carregat d'actuacions desproporcionades i amb un grau de brutalitat que l'havia fet famós dins del cos.

El més trist de tot és que els successius dirigents del cos dels mossos d'esquadra, i els dirigents polítics responsables d'aquest cos, l'han mantingut, i fins i tot promocionat des d'aleshores, arribant fa tot just quinze dies a cap dels ARRO. És increïble. Fàstic etern per a uns i altres. I, evidentment, a l'Arasa aquest, li desitjo el pitjor.

dilluns, 8 de juny de 2020

Tornada a l'escola (post Covid).



























Avui, 88 dies després de tancar l'escola pel Covid19, hem reobert per acollir a un grup reduït d'alumnes dels cursos d'infantil, 2n i 3r de primària. Del grup que tutoritzo han assistit 9 alumnes, tots nens, de les 9:15 a les 11:45. Els he rebut a l'entrada de l'aula i he picat colzes amb ells. Han anat a seure a la seva taula individual, que estaven repartides al voltant de l'aula i encarades al centre perquè tots es poguessin veure les cares mentre feien l'àlbum amb les feines que han anat fent al llarg del curs.

Han pogut sortir al pati durant mitja horeta, i els he organitzat tres jocs per tal que no s'apropessin gaire els uns als altres, tasca certament complicada. Alguns d'ells ja s'han anat trobant aquests dies i no han hagut de mantenir les distàncies, així doncs, no entenen que els demanis que no s'apropin. I ja em direu com es juga sense proximitat. Coneixeu gaires jocs que no impliquin un apropament o, fins i tot, el contacte? Potser ens hauríem d'haver estalviat aquesta tornada per dues setmanes. No sabem com pot comportar-se el virus entre infants a aquestes alçades de la pandèmia, i el risc, per a la canalla o per als seus propers encara existeix. En fi, que Déu ens agafi confessats...

diumenge, 7 de juny de 2020

dissabte, 6 de juny de 2020

50 anys del penal de Guruceta.



Tal dia com avui fa 50 anys, l'arbitre basc Emilio Guruceta va saltar a la fama gràcies al penal que va xiular a favor de Reial Madrid al Camp Nou, en un partit de la copa del rei. Un penal inexsitent de Rifé a Velázquez que aquest va transformar i va suposar l'empat dels blancs. Un escandalós penal per una falta a un metre de l'àrea que va generar un terrabastall mediàtic i on van haver d'intervenir les autoritats polítiques per calmar els ànims. Va provocar sancions, dimissions, canvis de dirigents...

Jo encara no havia nascut aleshores, però recordo de ben petit que ja insultàvem els arbitres dolents al nom de Guruceta. Anys més tard, ja amb ús de raó, recordo l'escàndol Brito Arceo, en un partit contra el Sevilla també al Camp Nou. Es va popularitzar el crit de "Brito cabrito".

divendres, 5 de juny de 2020

La mare que els va parir: "somos equipo"...























Ahir apareixia a les xarxes una nova campanya de la PN on pretenia mostrar suport als sanitaris, però que, com la majoria d'accions que emprèn aquest cos repressor de l'estat, els va sortir com el cul, i ha estat motiu d'escarni i de nombroses repliques. Em va agradar especialment aquesta que us comparteixo on algun espavilat va imaginar l'altra cara del dibuix de la campanya, que coincideix amb el que jo, i suposo que moltíssima gent va imaginar al veure el dibuix original.

Mireu que jo m'esforço perquè no neixin sentiments d'odi dins del meu cap, però tinc la sensació que cada any que passa, la tendència és a odiar més. No sé si us passa com a mi, però jo no ho puc evitar. I si encens la tele, escoltes la ràdio, o mires la premsa, acostumo a encendre'm més i més, per la qual cosa arribo a la conclusió que és millor aïllar-me de notícies, tot i que és molt difícil.

dimecres, 3 de juny de 2020

El "temazo" del dimecres. Blaumut - "Bicicletes".


Avui és el dia mundial de la bicicleta, un dels invents que més han marcat la meva vida. Diria que he muntat en bicicleta des que tinc us de raó. Vaig començar a pedalar i a caure pels camps i eres de Viladecavalls, i fins els 12 anys no vaig aconseguir que els meus pares em deixessin portar la bici a Terrassa, i perquè la necessitava per anar del nou pis a l'escola. Per a mi va ser un somni realitzat i vaig xalar molt de poder passejar pels carrers i places de Terrassa amb la meva bici, pujant per aquí i per allà, i fent acrobàcies.

I ja de jove, em vaig aficionar al ciclisme. Primer amb la bici de muntanya BTT que es van posar molt de moda a principis dels 90, i després amb la de carretera que em vaig comprar l'any següent d'estrenar la BTT. I des de llavors, em sembla que no he deixat d'anar en bici, tot i que vaig tenir un període que hi anava ben poc i que no feia excursions llargues. Però farà uns 10 anys vaig comprar-me una BTT nova, i m'he reenganxat a la pràctica esportiva damunt d'una bicicleta. Això, i la piscina.

dimarts, 2 de juny de 2020

Opressors i oprimits.

La policia nacional espanyola actuant contra catalans l'1 d'octubre.



























Aquests dies, arrel dels fets de Minnesota on un afroamericà va morir a mans (de fet pel genoll al coll) d'un policia blanc que el va mantenir durant més de 9 minuts estirat al terra tallant-li la respiració a base de pressionar-li el coll amb el seu genoll, hi ha qui s'ha escandalitzat perquè alguns catalans independentistes hagin fet comparacions de la situació dels negres afroamericans als EEUU i dels catalans a l'estat espanyol. Com si els independentistes no tinguessim dret a comparar les discriminacions i la violència que patim, perquè la seva sigui més cruel i hagi costat més vides...

Diuen que les comparacions són odioses, però no podem negar que tant catalans com afroamericans som comunitats que hem patit la violència d'un estat al llarg de centenars d'anys. Afirmar que els catalans, quan comparem les dues causes, pixem fora de test, vidria a ser com afirmar que una dona psicològicament maltractada a Catalunya no es pot queixar perquè a l'Aràbia Saudita les maten a pedrades, i són súbdites dels seus marits. Cal que ens matin als catalans per denunciar la repressió i el maltracte d'anys i anys? No n'hi ha prou amb que ens atonyinin de tant en tant, empresonin, o enviïn a l'exili?

Em fa ràbia, que presumptes independentistes s'indignin quan algun independentista es considera una víctima igual que ho puguin ser els negres als EEUU, o els palestins a Israel. Dels no independentistes o dels antiindependentistes t'ho pots esperar, però que fins i tot els nostres pensin que la repressió que patim no es pot comparar amb altres en funció del nombre de víctimes mortals... Al final trobo que en tota causa hi ha un oprimit i un opressor, i en el cas dels afroamericans i dels catalans em sembla que és força clar en quin costat estem.