"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 29 de juny del 2012

De vacances...


Avui començo les vacances d'estiu amb una agenda molt atapeïda d'actes, viatges i il·lusions. Castells, concerts, festes majors, excursions, viatges de curta, mitja i llarga distància... Vaja, que no crec que em calgui fer cap curs de formació de mestres, perquè no pararé de formar-me en aquest període de "descans". Quan els polítics demanen als mestres i professors que es formin, no sé si contemplen la possibilitat de fer-ho a la meva manera, és a dir, acumulant moltes experiències de tota mena que poc tenen a veure amb les sessions teòriques a les universitats d'estiu o en acadèmies de tota mena.

Si algú del que llegeix aquestes ratlles pensa que tinc molt de morro, que pensi si preferiria un mestre pels seus fills que hagi acabat els estudis amb notes brillants però sense sortir de l'habitació de casa i de la biblioteca de la facultat, o algú amb notes més justetes però que hagi viscut moltes i diverses experiències, que hagi conegut món, que s'hagi relacionat, que hagi comés errors i n'hagi tret aprenentatges positius, etc. I espero que no s'entengui amb aquest comentari que no calgui estudiar res ni sigui important l'estudi.

Segurament, la Consellera d'Educació actual, Irene Rigau, com els seus successors, i molts polítics sense cap coneixement ni experiència educativa, pensaran que els millors mestres seran aquells que treguin millors notes a la carrera de magisteri i a l'institut, però al meu entendre, no hi veig una relació directa.

Apa, bones vacances a tothom, i bona festa major als terrassencs!


dijous, 28 de juny del 2012

El culebrot casteller de l'estiu: Sant Fèlix.


Sembla ser que enguany els nous administradors de la Festa Major de Vilafranca del Penedès han volgut condicionar el normal esdevenir de la temporada castellera mitjançant l'estratègia de no anunciar quines serien les colles que participarien a la diada del 30 d'agost a la plaça de la Vila fins a darrera hora. A dia d'avui, encara no s'ha fet oficial quines seran les colles participants, tot i que tot sembla indicar que ja s'haurien compromès amb la colla Vella de Valls, els Minyons i la colla local. Encara manca saber però, si hi haurà quarta colla com ha vingut sent habitual els darrers anys, o si la cosa quedarà reduïda degut a les retallades pressupostàries de la festa.

En les darreres setmanes i mesos, s'ha especulat molt al voltant de quina podria ser aquesta quarta colla, donant per descomptat que n'hi havia tres de fixes. I aquí és on han començat a aparèixer rumors de tot tipus, notícies contradictòries, i postures enfrontades al voltant de quina colla hauria fet més mèrits per ser a Vilafranca el dia 30, i fins i tot han sorgit especulacions de presumptes moviments soterranis poc nets d'alguns dirigents de colles implicades per aconseguir convèncer els administradors de que la seva colla seria la que garantiria una millor actuació per Sant Fèlix.

Deixant de banda les estratègies, lícites, dels dirigents de les colles per mirar de convèncer als administradors per ser la colla convidada, crec que els administradors enguany no han actuat correctament. Voluntària o involuntàriament han generat una polèmica estèril i gens positiva pel món casteller, i han jugat amb les il·lusions i esperances de molts castellers. Amb l'agreujant que han propiciat que les tres colles implicades no hagin pogut tancar el calendari d'actuacions de la temporada a dia d'avui, amb els inconvenients que això comporta per les colles i els seus castellers (tancar pressupostos, possibles actuacions per aquelles dates, vacances, etc.).

Personalment, em costa molt posicionar-me a favor de cap de les tres colles implicades. Per amistat personal amb molts castellers d'aquestes colles, i pel respecte que em mereixen cada una d'elles per les fites assolides i per les diferents maneres d'assolir-les, totes respectables i lloables. A més, totes tres tenen arguments de pes per ser la quarta colla el dia 30, i a ben segur que totes tres serien capaces de garantir una magnífica actuació aquell dia. La Joves per història i historial, la Jove per projecció i per potencial, i els Capgrossos per trajectòria i regularitat.

dimecres, 27 de juny del 2012

El "temazo" del dimecres. Els Laietans - "Eye of the tiger"


El divendres comença la Festa Major de Terrassa i hem organitzat uns quants actes al local dels Minyons de Terrassa. Els concerts-vermut del dissabte i dilluns, amb els Bhalsam de Sabadell i el Trio Travat de Terrassa respectivament, i el concert de gralles de diumenge a la tarda amb els Laietans i les Gralles Grillades de la colla.

Avui m'hagués agradat deixar-vos algun tema guai d'alguna banda portuguesa interessant, per a animar a tots els que us sentiu catalans i prou, davant del partit de semifinals de l'eurocopa entre Ejpañia i Portugal, que tot i que la majoria desitjaríem que perdessin els dos equips, ens conformarem amb una victòria lusa amb gol injust de Pepe, amb lesió de llarga durada inclosa de Casillas en la mateixa jugada. Ai si eu te pego!!! Malauradament, no he trobat cap banda portuguesa interessant, així que us deixo amb aquest recent vídeo dels Laietans, versió del "Eye of the tiger" un xic catalanitzada...

Doncs això, bona festa major, ens veiem a l'assaig d'aquest vespre, i celebrem la derrota ejpañiola amb unes birres acabat l'assaig. (I si no ha pogut ser, pregarem a santa Merkel o sant Berlusconi, o a qui calgui, perquè ens facin el favor).

dimarts, 26 de juny del 2012

Lliçons d'esportivitat.


Interessant aquest tall de deu segons de durada en que l'entrenador del FC Barcelona Alusport de futbol-sala demana als seus jugadors que es comportin en la celebració del títol de la lliga a pocs segons perquè acabi el cinquè i definitiu partit del play-off final de lliga a la pista d'El Pozo de Murcia disputat ahir. Se sent, fins i tot, com demana al principi del seu missatge, dirigit als jugadors que l'envolten, que el passin a la resta de la plantilla, com si d'un missatge de text per mòbil o correu electrònic es tractés. Gran lliçó d'esportivitat del tècnic blaugrana de la que haurien de prendre exemple molts tècnics no professionals de diferents àmbits esportius.

Per altra banda, destaca en la gravació un aficionat local de la primera fila, a la dreta de la imatge, que sembla com si acabés d'arribar del lavabo o que tingués algun problema amb la cremallera del pantaló.

dilluns, 25 de juny del 2012

Homenatge a Valls.


Començo la darrera setmana d'escola amb una calor que no es pot aguantar i amb el bon regust de boca del cap de setmana vallenc per les festes de Sant Joan. Ja fa uns quants anys que per Sant Joan baixo al poble de la meva cunyada, i de molts amics castellers de la colla Joves i de la colla Vella. Especialment l'amic Ito que m'acull a casa seva sempre que hi baixo, i no són poques vegades. Mai li podré agrair prou la seva generositat i la seva hospitalitat, i tot i que des de que s'ha tornat a aparellar és més car de veure, sé que sempre hi tindré un bon amic a Valls.

Avui he volgut penjar aquest vídeo d'una actuació del ball de l'Àliga de Valls, per retre homenatge al poble vallenc, i en especial al xiquet que va tenir un accident en el ball final de sortida de completes, el 23 a la nit, quan va relliscar amb alguns papers al terra i va caure ell i la figura a sobre, trencant-se la cama de mala manera. Vaig saber que l'endemà diumenge al matí el van haver d'operar d'urgència i que tindrà per sis mesos de recuperació. Molts ànims!

Pel que fa a la resta d'actes de la festa major, vaig tornar a xalar amb les actuacions castelleres del 23 a la nit i del dia de Sant Joan al migdia. S'hi van poder veure grans i emocionants castells, de vuit i de nou, amb la peculiaritat que dissabte van executar-se a l'antiga, és a dir, simultaniament. En prop de quaranta-cinc minuts ja havien enllestit l'actuació de vigília, i a més, amb la sincronització quasi total entre les dues colles, que iniciaven i acabaven els seus castells quasi a l'hora.

He de dir que el dissabte vaig tornar a tenir el privilegi de veure els castells i els balls dels diversos grups de cultura popular (i l'accident del pobre noi), de bèsties i figures, des del balcó del pis de la meva cunyada a la plaça del Blat, envoltat de familiars, amics i coneguts. I pel que fa a l'actuació castellera del diumenge, vaig poder agafar un bon lloc a l'ombra, darrera de les amigues gralleres de la colla Vella. Així vaig poder saber de primera mà que la Vella havia descartat l'intent de 5d9f degut a la baixa inesperada d'un dels quarts del castell, bomber de professió, al haver estat cridat per apagar un foc a Collserola.

Altres tradicions vinculades a les meves visites a Valls per Sant Joan, les vaig tornar a complir per no perdre el costum. Per exemple, la visita, per partida doble aquest cop (dinar i sopar) al bar "malva", potser el millor bar de tapes dels Països Catalans (relació qualitat-quantitat-preu); l'excursió a la platja a Tarragona on, casualitats de la vida, ens vam trobar amb dues companyes minyones només trepitjar la sorra, la Cate i la Cèlia; la visita al local de la Vella per prendre la copa de cava i petar la xerrada amb els companys de la Vella un cop acabada l'actuació de vigília; els concerts de festa major al pàrquing del centre on vam veure als Boicot, als Pirats Sound Sistema, als Strombers i als Gertrudis; la cerveseta acabada l'actuació castellera de Sant Joan al bar Bruc de la plaça del Blat, on acostumen a quedar-se sempre els mateixos; etc.

En fi, un cap de setmana rodó i intens, i una bona posta a punt pel que ha de ser la gran cita del proper cap de setmana, amb la Festa Major de Terrassa, on es repetiran de nou velles, i no tan velles, tradicions que cada any espero amb candeletes.

dijous, 21 de juny del 2012

Injustícies del sistema educatiu.



Fa temps que penso que no s'hauria de condicionar el futur acadèmic i professional del jovent en l'etapa de l'educació obligatòria, amb exigències de nivell de resultats per poder accedir a segons quins estudis o per tenir dret a beques per poder continuar estudiant. De fet, ni tan sols estic d'acord amb el fet que les qualificacions acadèmiques de l'educació obligatòria condicionin tant les possibilitats de formació (i professió) en el futur.

Ara, el Ministre d'Educació, Ignacio Wert, vol tancar l'aixeta de les beques d'estudi a tots aquells estudiants que no superin el sis de mitjana en l'etapa de secundària obligatòria (ESO), i la Consellera Rigau vol limitar l'accés als estudis de Magisteri a aquells alumnes que no arribin com a mínim al sis en les matèries lingüístiques (català, castellà i anglès) als exàmens de selectivitat.

Mai, més enllà del primers cursos de l'EGB, he estat un alumne brillant dels que treuen més excel·lents que notables, sufis o bés. Tot i així, sempre he anat fent aprovant cursos un darrera de l'altre (amb un petit "entrebanc" a primer de BUP), fins arribar a la universitat, i per partida doble. Malauradament i justa, suposo, mai he gaudit de beques d'estudi, però trobo molt injust que ara es vulgui condicionar als estudiants amb més dificultats d'aprenentatge, per raons diverses i múltiples en alguns casos (capacitat intel·lectual que no d'esforç, baix nivell d'espectatives o directament desinterès familiar, condicions ambientals no adequades per l'estudi, nivell socioeconòmic i cultural baix de la família, etc. etc.), amb l'amenaça de barrar el camí cap a nous horitzons de formació.

Si la proposta de la Consellera s'hagués aplicat deu anys enrere, és possible que jo no hagués pogut accedir als estudis de magisteri, ni actualment treballaria de mestre, ja que la meva relació amb la llengua catalana era, en aquells temps, podríem dir que difícil. Tanmateix, a dia d'avui estic molt orgullós d'haver superat el nivell "D" de català, i cada dia m'esforço per dominar-lo una mica més. Conec antics companys d'institut que aprovaven amb bona nota el català i que actualment són incapaços (si no rebecs) d'utilitzar-lo.

dimecres, 20 de juny del 2012

El "temazo" del dimecres. Los Draps - "Cultura Popular"


Avui m'ha vingut de gust tornar a escoltar aquest tema del grup de la Franja, Los Draps, que segons diuen ara les autoritats aragoneses, canten en aragonès oriental. Vaja, que jo pensava que cantaven en la mateixa llengua que jo parlo, però es veu que no, i a partir d'ara ja podré incloure al meu currículum personal l'idioma aragonès oriental, a més del valencià, el balear, i alguns altres. Sempre va bé poder inflar una mica el currículum a l'hora d'anar a buscar feina, i tal i com està el panorama de l'educació pública, hauré de començar a plantejar-me la possibilitat d''haver-me de buscar les garrofes en qualsevol altre ofici...

dimarts, 19 de juny del 2012

Una colla gran sí, però una gran colla?

Sovint als minyons ens agrada discutir-nos entre nosaltres, o fins i tot amb castellers d’altres colles, al voltant de qui la té més grossa i quina és la millor colla tant pel nivell dels seus castells, com pel nombre de gent que es capaç de mobilitzar, com per les diferents mogudes-saraus que realitza. De vegades també, ens queixem de la situació privilegiada d’altres colles pel fet de tenir importants patrocinadors al darrera o millors contactes a nivell institucional, però no tenim el costum de fixar-nos en el grau d’implicació de la gent d’aquestes colles en comparació amb la nostra.

Si bé és cert que els Minyons no hem tingut (mai) el suport econòmic i institucional que ens mereixeríem, també hem de reconèixer que no som una gran colla pel que fa a la implicació dels membres de la colla més enllà d’anar a les actuacions castelleres i complir amb les obligacions com a castellers actius. Començant per la dificultat endèmica per formar els equips de tècnica i junta cada temporada, i acabant amb mil i un exemples de l’escassa implicació de la gran majoria dels minyons i de les minyones en les mil i una accions, actes, activitats, esdeveniments, que es duen a terme al llarg de l’any.

Sense anar més lluny, el passat dissabte la colla va organitzar la 1a Cursa de Muntanya dels Minyons de Terrassa amb un èxit rotund de participació i d’organització. Prop de tres-cents atletes van venir des de diversos indrets de Catalunya atrets per la cita. Doncs bé, tan sols dotze minyons/es van creure oportú venir a donar un cop de mà als organitzadors. Dotze col·laboradors entre, posem, tres-cents minyons que poden ser a plaça el diumenge de Festa Major... Afortunadament hi va haver alguns col·laboradors de fora de la colla, i fins i tot alguns minyons que s’havien inscrit per córrer la cursa que en vista de l’escassa presència de voluntaris van decidir no córrer i donar un cop de mà a l’organització.

Però aquest exemple és tan sols un més dels molts que podria donar i que em fan sentir que Minyons pot ser una colla gran, però que ara per ara, no és una gran colla. Ho penso quan un divendres després d’assaig es demana col·laboració per treure les peces del terra atenuant, i acaben sent els deu minyons de sempre els que acaben fent-ho tot; o quan s’organitza un pica-pica al pati i a l’hora de recollir, només queden els tres de junta de sempre; o quan es demana a la gent que agafi algun cartell d’alguna moguda per penjar-lo al seu barri, escola o lloc de treball, i ni déu agafa un cartell; o quan cal muntar l’escenari al pati per un concert, o l’equip de música, i ningú mou un dit a no ser que l’insisteixin i l’arrosseguin; o quan s’organitza una calçotada i la gent es presenta a dos quarts de tres i se’n va a agafar lloc a taula ràpidament sense ni tan sols preguntar si pot ajudar en alguna cosa; i etc., etc.

Sempre he volgut pensar que els Minyons som una colla especial i una petita societat diferent dins de la gran societat cada cop més inhumana, insolidària i individualista que ens envolta. Malauradament, al meu entendre, cada dia que passa ens assemblem més a la societat en que vivim, i queda lluny aquell esperit dels inicis de la colla quan la gran majoria tenia clar que havia d’aportar alguna cosa més que les seves espatlles per la pinya o el tronc dels castells, i no es considerava als tècnics o a l’equip de junta com a treballadors de l’empresa que s’encarreguen de fer-ho tot i de servir-nos.

dilluns, 18 de juny del 2012

Els de l'Imcet se superen: el programa de la Festa Major de Terrassa d'enguany és pitjor encara que el de l'any passat.


Enguany per la Festa Major de la meva ciutat, Terrassa, es pot produir un curiós efecte que té molt a veure amb la programació d'espectacles i l'oferta musical de les festes. És més que probable que aquest any Terrassa es buidi més que altres anys durant les jornades de la Festa Major degut  a que molts joves imitaran als seus familiars més grans i marxaran de la ciutat aquells dies. No ho faran per evitar els sorolls i les molèsties típiques d'aquestes dates, sinó per l'escàs interès que desperten la majoria de grups musicals convidats, i pels horaris tan restrictius que haurien de patir. És molt probable que es dirigeixin a altres ciutats o pobles on la festa és realment festa i on puguin gaudir de bones propostes musicals i de festa garantida fins a una hora raonable.

Només cal fer una ullada al programa que ja s'ha començat a distribuir entre els ciutadans, per comprovar això que comento: els principals grups que actuaran enguany a la Festa Major són Sidonie, Antònia Font, Falete i Els Catarres. Vaja, no crec que enguany ens visitin gaires persones d'altres viles atretes pels artistes convidats.

I pel que fa als horaris, és possible que Terrassa s'estigui convertint en la ciutat més restrictiva dels Països Catalans pel que fa als horaris d'acabament de la festa al carrer, sobretot al centre de la ciutat. Serà difícil veure a algú ballant al centre neuràlgic de la ciutat (Plaça Vella) més enllà de les 2:00 de la matinada de cap de les jornades de festa. I si esperen que el jovent vagi a ballar amb La Principal de la Bisbal...

La veritat, no conec a l'il·luminat de l'Imcet (Institut Municipal de Cultura i Esports) que ha dissenyat la programació i ha contractat als grups musicals, però n'hi ha per demanar-li la dimissió immediata i que es dediqui a una altra cosa. S'entén que calgui retallar despeses en aquests temps de crisi, però entre això i que no hi hagi ni un puto grup que t'animi a sortir de casa...

Per poder comparar una miqueta amb altres ciutats i pobles de Catalunya que també pateixen la crisi i a ben segur han hagut de retallar despeses en les seves festes majors, us dono alguns exemples dels grups que tocaran en altres indrets a les respectives festes majors. Com podreu comprovar, no es tracta de ciutats de les dimensions demogràfiques ni de la recaptació tributària de Terrassa, però tot i així, s'ho "curren" cent vegades millor:

- Valls: Amics de les Arts, Brams, Gertrudis, Pirats Sound Sistema, Boicot, Strombers...

- Reus: Reincidentes, Gertrudis, Txarango, Eina, Potato, Albert Pla, Marea, Orquestra Girasol...

- Sant Cugat: Strombers, Txarango, Se Atormenta una Vecina, Kayo Malayo, Kòdul...

- Palamós: Orquesta Di-Versiones, The Kluba, Eina, Sabor de Gràcia...

diumenge, 17 de juny del 2012

Gran èxit de convocatòria a la 1a cursa de muntanya dels Minyons de Terrassa.

"Aleta" de sortida de la cursa llarga.
(aquest escrit l'he redactat com a nota de premsa que la colla ha enviat als diferents mitjans de comunicació locals)


Aquest dissabte al matí s'ha disputat la primera edició de la Cursa de Muntanya organitzada per la colla castellera dels Minyons de Terrassa, amb la col·laboració de l'Escola Universitària de Negocis (EUNCET), amb dues curses de 11,5 i 5 quilòmetres per l'entorn natural de Sant Llorenç del Munt, amb sortida i arribada a les instal·lacions del centre universitari.

Prop de 300 corredors d'arreu de Catalunya, de diversos clubs atlètics i també membres de diferents colles castelleres, han participat en aquesta nova competició en un dia calorós i molt assolellat. La prova llarga, d'11,5 quilòmetres, s'ha iniciat puntual a les 9:30 del matí amb uns dos-cents cinquanta participants, i el tret de sortida l'han donat els grallers de la colla dels Minyons tocant l'aleta d'un pilar de quatre muntat per l'ocasió. De la mateixa manera, s'ha donat inici a les 9:45 la cursa de 5 quilòmetres amb una quarantena de participants.

Els vencedors absoluts de la cursa llarga han estat en Jan Margarit, del Traces Team, un joveníssim matadeperenc de tan sols quinze anys, que ha creuat destacat, amb més d'un minut d'avantatge respecte al segon classificat, amb un temps de 49'20''. Núria Lauco, de la colla castellera dels Xics de Granollers, amb un temps de 1h 3'31'', s'ha imposat en la categoria femenina.

Pel que fa a la cursa curta, Lluís Barbé ha estat el vencedor en la categoria masculina amb un temps de 19'36'', i l'atleta local Carme Ballesteros s'ha imposat amb claredat entre les fèmines amb un temps de 24'39''. El premi per equips se l'ha endut la colla castellera dels Xics de Granollers amb el major nombre de participants a la cursa llarga.

Després del gran èxit de convocatòria de la primera edició d'aquesta cursa de muntanya, els Minyons ja ens plantegem tornar a organitzar-la l'any vinent. Enguany s'han deixat veure algunes cares conegudes entre els corredors, com el periodista esportiu de TV3 Arcadi Alibés, gran aficionat a les curses amb més de cent maratons a les cames.

dissabte, 16 de juny del 2012

Retallen pressupostos educatius i millora el nivell de competència dels alumnes? A qui volen enganyar?

 
Fa uns dies han aparegut els resultats de les proves de competències bàsiques que s'han fet aquest any als alumnes de sisè de primària de les escoles catalanes, i se n'extreu que els alumnes han millorat en català, castellà i matemàtiques, però han retrocedit en anglès. Amb aquests resultats la Conselleria d'Educació es penja la medalla de la millora educativa en un temps de retallades pressupostàries i de forta contestació del món educatiu contra les mesures estalviadores de la Consellera Rigau.

És, com a mínim, curiós, que el Departament d'Ensenyament hagi aconseguit que els alumnes millorin els resultats en les proves de competències en una època de forta desinversió en el sector educatiu. Cal recordar que aquesta Consellera va acabar amb la sisena hora a les escoles públiques de primària que havia posat en marxa l'anterior govern tripartit. També aquesta Consellera ha retallat places de mestres, ha augmentat els ratis d'alumnes per aula, i ha augmentat les hores lectives dels docents.

Quin és el secret de l'èxit? Molt senzill. Si vols que els resultats de les proves millorin, baixa el nivell de les proves. Tan fàcil com això. I si en les properes proves els interessa que els alumnes continuïn progressant, baixant una mica més el nivell de les proves segur que ho aconseguiran, i així l'opinió pública es pensarà que les retallades pressupostàries aplicades no tenen relació directa amb el rendiment acadèmic dels alumnes.

Segur que els professors dels primers cicles de l'educació secundària (ESO) estaran fregant-se les mans davant de l'arribada de nous alumnes més ben preparats que en cursos anteriors. A partir del proper curs ja podran apujar el nivell de les classes, ja que els resultats de les proves de competències bàsiques a sisè evidencien que rebran a uns alumnes més ben preparats que els dels cursos precedents...

dijous, 14 de juny del 2012

Política i/o dignitat.

Antoni Pastor, alcalde de Manacor

Fa temps que penso que fer política des d'un govern i ser digne són dues coses antagòniques. Ho demostren dia a dia els nostres representants polítics que quan arriben a assolir certes quotes de poder es passen per l'engonal principis i ideologies, i comencen a pensar en interessos personals i conveniències particulars. És el cas de molts polítics que quan no estan al poder defensen de manera vehement unes idees, però que quan arriben al poder reneguen de moltes de les coses que amb anterioritat proclamaven.

No deixa de ser curiós el cas de l'alcalde de la ciutat illenca de Manacor, Antoni Pastor, del PP per més inri, que s'ha plantat davant dels seus capitosts i ha trencat la disciplina de vot del seu partit al parlament balear contra la proposta de llei del govern del president Bauzà per deixar de considerar el català com a requisit i ser considerat solament com un mèrit per a poder optar a un càrrec dins de la funció pública. 

Aquest alcalde popular ha donat un exemple de dignitat política que ha sorprès a l'opinió pública, precisament, pel baix nivell de dignitat que té la nostra classe política. El sistema de partits polítics molt tancats i hegemònics que constitueix el mapa polític d'aquest estat facilita el clientelisme, el servilisme i la baixada de pantalons sistemàtica davant la por a perdre poder o a ser marginat dins del partit. Si vols progressar i aspirar a majors quotes de poder has de ser persona de pocs principis, o com a mínim saber conviure contradient aquests principis quan convingui.

Sembla clar que necessitem una revolució més aviat que tard. El que encara no sabem quin tipus de revolució imitar... jo aposto per la francesa, amb guillotines i abolició de la monarquia.

dimecres, 13 de juny del 2012

El "temazo" del dimecres. Fontella Bass -"Rescue me"


Per què li diuen amor quan volen dir sexe? Per què en diuen crèdit a la banca quan és un rescat al país amb tots els ets i uts?

Ja ho va predir la bona de la Fontella Bass quan demanava que la rescatessin a ritme de soul al ja llunyà 1965. Tot torna, fins i tot el PP. ;-(

dilluns, 11 de juny del 2012

Del cel a l'infern en dotze hores.


Ahir diumenge vaig tenir una d'aquelles jornades que espero en candeletes cada any per dues raons principals. En primer lloc perquè l'actuació castellera de Cornellà és una de les cites del calendari casteller més atractives i tradicionals, i per altra banda, i en segon lloc, perquè des de fa quatre o cinc anys ens desplacem un bon grapat de Minyons, en l'autocar o en cotxe, a la festa de La Patum de Berga. Després de prop de quinze anys anant-hi ininterrompudament, l'any passat vaig faltar a la cita per primera vegada, i aquest any hi he tornat carregat d'il·lusió i amb les ganes de celebrar la magnífica actuació castellera del migdia.

A la plaça de l'ajuntament de Cornellà enguany no ens hem trobat amb els verds de Vilafranca com era habitual en els darrers anys. Potser per aquest motiu l'actuació ha estat més relaxada i distesa, amb bona col·laboració entre les colles (els amfitrions i els Castellers de Sants) i resultats satisfactoris per tothom. Per la nostra banda, hem fet un passet més endavant i hem pogut estrenar el primer castell de nou pisos, el 3de9 amb folre a segona ronda. Hem obert amb un parat 2d8 amb folre i hem acabat amb un mogudet 5d8 mal quadrat d'inici, i el tradicional vano de 5 (per cert, no entenc perquè els pilars del vano els han de fer sempre la mateixa gent... i que consti que personalment no tinc cap mena d'interès en fer pilars de comiat, però segur que hi hauria molta gent super-mega contenta si li deixessin fer de segon en un pilar de 4).

Vull destacar també la meritòria actuació dels locals, els Castellers de Cornellà, que després de més de vint anys ininterromputs de castells, i d'una petita davallada en les darreres temporades, sembla que tornen a agafar embranzida, i ahir van poder descarregar uns ben plantats 3 i 4 de 7 amb l'agulla, i un 4de7. Si el que hem fet i fem els Minyons té merit, el que fan els Castellers de Cornellà i molts dels seus castellers històrics en actiu i al peu del canó des de fa més de vint anys, no té paraules. Xapó i gràcies per convidar-nos!

Pel que fa a la celebració vespertina, enguany em va tocar organitzar l'autocar patumaire a la colla, i sortíem sense incidències a les 18:45 de l'estació d'autobusos de Terrassa trenta-i-pico minyons amb ganes de gresca. El ritual es va anar complint a la perfecció: arribada a Berga i foto de grup a les escales del davant de la parada d'autobusos, primeres cerveses i alguna cosa per omplir l'estómac als bars i paradetes del passeig, i anada cap a la plaça per veure començar el xou cap allà les 21:30. Enguany hi havia més castellers que mai de totes les colles. Sense anar més lluny, també els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants havien organitzat un autocar pels seus castellers. Però també em vaig trobar castellers de Valls, Salt, Mallorca, Súria, Manresa, Vilafranca, Sabadell... Potser li podria preguntar a l'Epi de la meva colla què ho deu fer que la majoria dels assistents fossin persones que han crescut en un ambient (entorn familiar, amistats...) afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de la cultura... ;-)

Com en d'altres anys, enguany vaig anar a Berga amb l'intenció de no participar en cap dels dos Salts de Plens que es realitzen, però com en d'altres ocasions, no vaig poder resistir-me ni al primer ni al segon, tot i que només al segon vaig entrar al bell mig de la plaça de Sant Pere, la qual cosa em va servir perquè un ple em socarrimés part de la jaqueta de la Colla Vella (ai quan s'enteri la meva cunyada) que portava, la samarreta de la diada dels gàngsters dels Minyons, i part de la pell de la meva esquena. Això em passa per no ser previsor, i no enrecordar-me que després de tres o quatre cerveses es perd la noció del ridícul, de la por i del valor de les coses (roba).

La festa va acabar amb els tradicionals i extasiants Tirabols cap allà les 3 de la matinada, amb totes les figures i balls a la plaça, i la majoria dels Minyons encara en peu i amb energies per fer els últims salts. En acabat, ens vam tornar a trobar tots a la parada del bus de Berga per tornar cap a Terrassa enmig del silenci, de la son i d'alguna que altra intoxicació etílica no greu. Prop de les 5 de la matinada arribàvem a Terrassa i alguns afortunats se n'anaben a dormir sabent que l'endemà podrien descansar fins que els fes mal els ossos d'estar estirats, i d'altres, com un servidor, marxàvem conscients d'haver viscut una jornada impressionant i de que ens esperava un dilluns complicadet.


divendres, 8 de juny del 2012

Amnisties fiscals i inspeccions selectives.

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques Cristobal Burns.


El govern espanyol ha decidit amnistiar a tots els lladres-estafadors-defraudadors a l'hisenda pública perquè puguin declarar tots els bens mai declarats (immobles, d'activitats econòmiques, de comptes corrents, efectiu, etc.) pagant tan sols un 10% d'impostos. Vaja, que surt a compte defraudar tot el que es pugui durant un temps esperant les amnisties fiscals del govern de torn. Amb aquesta maniobra el govern espera recaptar 25 mil milions d'euros, quantitat amb la que a dures penes podrà rescatar a Bankia que rquereix ajudes al voltant d'aquesta xifra per evitar la fallida, sense que hagin tallat el coll a cap dirigent, ni tan sols ningú s'hagi suïcidat ni res.

Segurament, la major part del diner negre i dels bens no declarats a l'agència tributària que afloraran gràcies a l'amnistia, no provindran majoritàriament de lladres catalans, que també n'hi ha, sinó de lladres de la resta de l'estat. I ho crec, després de conèixer la notícia que Catalunya és la comunitat autònoma amb més inspectors fiscals i la que més paga per compensar l'evasió fiscal estatal. Catalunya compta amb un inspector d'hisenda per cada 563 empreses, mentres que a Madrid en tenen un per cada 607. En total, Catalunya té 260 inspectors més que Madrid (quina manera més intel·ligent de crear ocupació a casa nostra que tenen els governants espanyols). I tenint en compte que a Madrid s'ubiquen la major part de les grans empreses espanyoles, està clar on es concentra la gran bossa de frau fiscal a l'estat espanyol.

Sembla ser que el govern de Madrid (l'enemic del poble català), prefereix escanyar a la petita i mitjana empresa catalana, que no pas a les grans multinacionals de la capital del regne. Aquesta nova injustícia fiscal envers els catalans, és un nou argument per desitjar la independència, un més. Hi ha tants arguments per desitjar la independència que em faig creus que aquesta "necessitat" no sigui compartida per la gran majoria dels catalans que prefereixen continuar sent espanyols a qualsevol preu, o per evitar maldecaps. I ja veieu quin és el preu de ser espanyols, i si en dóna de maldecaps...


dijous, 7 de juny del 2012

I love this game!






Als que no seguiu l'esport d'elit televisat, segurament ahir us devia passar per alt l'emocionant espectacle que va tenir lloc al palau blaugrana, seu de l'equip de basquet del FC Barcelona, amb l'inici de la fase final de la lliga ACB d'aquest esport entre el Barça i el seu etern rival, el Reial Madrid. El partit el va emetre el canal temàtic esportiu de la televisió espanyola, Teledeporte, i és probable que registrés una de les millors audiències de l'any, sobretot cap al final del partit quan es va anar igualant el resultat fins a la victòria ajustada dels locals per tan sols un punt de diferència, i amb una cistella estratosfèrica en el darrer segon del matx, quan semblava que els visitants s'endurien el gat a l'aigua. Millor que un orgasme. El crit que se'm va escapar el devien sentir a tres-cents metres a la rodona.

Curiosament, un jugador brasiler del Barça, que no havia fet una sola cistella en tot el partit, va ser qui va donar la victòria al seu equip amb la seva espectacular acció de darrera hora, amb una cursa de camp a camp elèctrica i un llançament des d'una distància d'uns nou metres que es va colar a la cistella després de picar al taulell enmig del deliri general del públic assistent.

Val a dir que el nombre d'espectadors a la pista blaugrana ha anat minvant en la darrera dècada any rere any com a conseqüència, suposo, de la llarga ombra que suposa l'equip de futbol del mateix club que s'ho menja tot. Titulars als diaris, minuts televisius, patrocinadors, etc., etc. Una llàstima tenint en compte que el Barça de bàsquet compta amb una de les millors plantilles del món i cada any acaben obtenint algun o diversos dels títols en lloc (lligues, eurolligues, copes del rei...).

Ahir es va tornar a fer evident l'espectacularitat i emoció d'aquest esport, i la gran incertesa pel que fa al resultat final fins al darrer segon. Tot i que el Reial Madrid es va mostrar molt superior en moltes fases del joc, i que donava la impressió que s'acabaria imposant amb claredat, el Barça no va llençar la tovallola en cap moment, i amb l'ajut del públic (gràcies en part a algunes decisions arbitrals dubtoses en contra dels culers) van saber reaccionar en els darrers dotze minuts del partit per acabar enduent-se miraculosament la primera victòria de les tres necessàries per guanyar el títol.

Demà divendres tornen a veure's les cares novament al palau, aquest cop amb retransmissió de la primera cadena de TVE. És possible que després d'aquesta sèrie final uns quants infants més decideixin apuntar-se a jugar aquest esport en comptes del futbol que és l'esport preferit de la gran majoria, degut en part, a l'atenció mediàtica que rep.

dimecres, 6 de juny del 2012

El "temazo" del dimecres. La Polla Records - "Delincuencia"

Sembla mentida com sonen d'actuals alguns temes de la mítica banda punk basca "La Polla Records". Només cal que escolteu la lletra d'aquesta cançó per adonar-vos de que poc que han canviat les coses en els darrers 30 anys. Aquesta lletra la van composar l'any 1984, i sembla que l'haguessin escrit expressament per aquesta època. Llàstima que la música punk no sigui comercial i es vulgui identificar amb gent marginal i asocial. Aquestes lletres s'haurien de fer escoltar a molts instituts i universitats, en comptes de fer llegir segons quins textos de suposats intel·lectuals.


Liquidar la delincuencia
es una plaga social
una raza despreciable
una raza a exterminar.
Banqueros, unos ladrones sin palanca y de día
políticos estafadores juegan a vivir de ti.

Fabricantes de armamento eso es jeta de cemento
las religiones calmantes y las pandas de uniforme
la droga publicitaria
delito premeditado
Y la estafa inmobiliaria

Delincuencia, delincuencia es la vuestra.
¡Asquerosos!, delincuencia es la vuestra
vosotros haceis la ley.

Explotadores profesionales
delincuencia es todo aquello
que os puede quitar el chollo
que os puede quitar el chollo. 

dilluns, 4 de juny del 2012

Les "7" diferències.


Aquestes dues fotografies mostren a escolars de dues escoles de Terrassa. Tot i que als governants de la nostra ciutat els agradi anomenar-la com "La ciutat de les persones", val a dir, que no totes les persones de Terrassa tenen les mateixes possibilitats per prosperar a la vida, per molts motius. Malgrat que encara hi hagi il·lusos que creguin en l'ascens social a partir de l'educació, i en l'utòpica "meritocràcia", la realitat del nostre sistema educatiu ens fa evident que en funció de la posició social que t'hagi tocat al néixer es podrà aspirar a escalar dins de la piràmide social, o t'hauràs de conformar amb "anar fent". 

Si us fixeu bé en les dues fotos, observareu que els nens d'una escola van tots ben uniformats a veure a l'alcalde, perquè els pares d'aquests nens no tenen cap problema per compra'ls-hi el xandall per educació física, ni els llibres, ni l'ordinador, ni res del que puguin necessitar per la seva formació. En canvi els altres nens és molt probable que vesteixin roba de segona mà, i que no es puguin permetre capricis com un llibre de lectura.

Suposo que també us haureu adonat que entre els alumnes de la primera foto, no es distingeixen alumnes d'altres cultures que no siguin la catalana, o l'espanyola en tot cas. A l'altre fotografia, només apareixen dos alumnes de cultura espanyola entre la resta, de cultures marroquina, romanesa, xinesa, senegalesa, equatoriana, colombiana... 

És possible que algun dels alumnes de la primera fotografia puguin aspirar algun dia a ocupar la butaca de l'alcalde al saló de plens de l'ajuntament. M'estranyaria molt, moltíssim, que algun dels nens i les nenes de la fotografia inferior aspirin mai a aquest càrrec.

Probablement, la majoria dels alumnes de la fotografia superior parlin dues o tres llengües (català, castellà i una mica d'anglès. L'anglès anirà una mica en funció de si els pares apunten al fill/a a una acadèmia privada d'idiomes). La majoria dels que apareixen a la fotografia inferior, parlen tres idiomes, i amb una mica de sort, acabaran xampurrejant també l'anglès, o aprenent-lo per necessitat.

M'atreveixo a pronosticar que més del 50% dels alumnes que porten el mateix xandall a la fotografia, acabaran fent (que no vol dir superant) estudis superiors (universitaris com a mínim). Dels altres, amb el que s'està retallant en educació amb l'excusa de la crisi, i els augments de les quotes universitàries, consideraria un èxit si tres o quatre d'ells acaben arribant a la universitat. I no vull dir amb això que ser universitari sigui l'únic camí per obrir-se pas en aquesta vida, però quin pare no voldria que el seu fill/a anés a la universitat?

A l'escola dels nens del xandall deu ser molt fàcil fer de mestre, i els conflictes deuen ser tan petits que a l'escola dels de sota aquests conflictes passarien desapercebuts. I no parlem dels conflictes i problemàtiques diverses que viuen/pateixen en el dia a dia a fora de l'escola els uns i els altres.

És molt probable que els nens de la foto superior tinguin pares advocats, empresaris, banquers, arquitectes, o metges. És molt probable que els pares dels nens de la foto inferior siguin escombriaires, perruquers, aturats, manobres, reponedors, caixeres...

I ara us deixo la pregunta. Quin són els nens de l'escola concertada i quins els de la pública? Si no ho teniu molt clar torneu-vos a mirar amb deteniment les dues fotografies.

dissabte, 2 de juny del 2012

Películ·les que fan reflexionar.



Fa uns dies vaig anar al cinema Catalunya, una joia de cinema a la ciutat de Terrassa on encara es pot gaudir de pel·lícules no pensades solament per un consum de masses, a veure la cinta canadenca "Profesor Lazhar", nominada als oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Val a dir, que tot i que l'argument de la pel·lícula s'aguanta amb pinces per la seva inverosimilitud, hi ha força aspectes que la fan interessant i que conviden a la reflexió. Si més no, per a un servidor que es dedica professionalment al mateix ofici que el protagonista de la història.

L'argument gira al voltant d'un exiliat algerià al Canadà que aconsegueix una lloc de mestre en una escola de primària de Mont-real com a conseqüència del suïcidi d'una jove mestra en estranyes circumstàncies. El fet que una mestra jove decideixi treure's la vida penjant-se pel coll dins de l'aula on treballa, ja és prou rocambolesc, però que una escola accepti a un mestre estranger que de fet no té ni el títol de mestre, ja ratlla l'absurditat...

Més enllà dels detalls argumentals més o menys creïbles, la cinta qüestiona una sèrie de valors del món educatiu d'avui en dia que em van fer meditar i em van confirmar algunes teories que fa anys que em volten pel cap. Com per exemple, que per ser un bon mestre no calen ni tres ni quatre anys d'estudis universitaris reglats. L'exemple del fals professor Lazhar, que resulta ser en realitat un antic treballador del sector de l'hosteleria i la restauració, però que sap connectar amb els seus alumnes i que té un bagatge cultural i una motivació suficients com per fer front a un grup d'alumnes encara en estat de xoc després de la mort de la seva exprofessora. Sempre he pensat que de les facultats de magisteri surten molts bons futurs mestres, però també molts que van triar l'educació com una bona sortida professional sense tenir cap de les qualitats imprescindibles per treballar amb grups de 25 o 30 alumnes.

Un altre escena de la pel·lícula que em va fer reflexionar, va ser quan el fals mestre dóna una clatellada a un alumne per haver llençat una bola de paper a un company. El senyor Lazhar reacciona impulsivament com hauria fet al seu país i com va aprendre a fer amb l'educació que va rebre ell. Després d'aquest incident, la directora li crida l'atenció i li recorda que al Canadà no està permès aquest tipus de càstig físic. El professor Lazhar es sorprèn i es defensa de l'acusació dient que ell no ha pegat a cap alumne, sense ser conscient que la directora es refereix al clatellot de no res. En aquesta escena, que es produeix dins de la sala de professors del centre, apareixen algunes companyes mestres defensant al senyor Lazhar i recordant els temps en que no passava res si s'havia d'"escarmentar" a un alumne conflictiu.

En els sis anys que porto dins de la professió, cada dia que passa tinc més clar que l'obediència i la disciplina escolars estan estretament lligades a la por i la coacció-repressió. Com és possible que fa trenta o quaranta anys els mestres fossin capaços de tenir a un grup de 40 alumnes quiets i callats? Molt fàcil: la por d'aquests alumnes a fer alguna indisciplina. Els alumnes de fa 30 o 40 anys sabien que una acció que no agradés a un mestre podia comportar accions gens agradables per l'infractor. Una clatellada, un cop de regle, un agenollament amb pesos als braços, etc., etc. Avui en dia ha marxat en gran mesura aquesta por de les aules, i controlar un grup de 25 o fins i tot menys alumnes, és un repte majúscul per a tot mestre. I si a sobre d'haver perdut l'"arma de control" infal·lible (la por) a la que la gran majoria dels mestres d'abans recorrien, els pares i mares dels alumnes, fan més cas als fills que als mestres quan hi ha algun conflicte, el mestre té la guerra perduda.

La tercera reflexió important a la que em va portar la pel·lícula és la relació que pot tenir un mestre amb els seus alumnes i els possibles perills que pot implicar, dins de la societat malalta en que vivim. Part de la trama de la pel·lícula gira al voltant del cas de la mestra que es suïcida i que acabem sabent que ho fa com a conseqüència de la denuncia d'uns pares perquè el su fill s'havia queixat que la mestra l'havia abraçat i fet un petó. És a dir, hem de renunciar els mestres a mostrar afecte als alumnes per la por a ser denunciats per familiars esquizofrènics? Val la pena ser afectuós amb els nens i nenes si t'hi jugues la feina? Potser que al final ens replantegem si val la pena tenir mestres dins de les aules, o si no valdria més la pena i evitaríem molts maldecaps amb un bon ordinador-robot fent les funcions del mestre.

divendres, 1 de juny del 2012

TV3 també censura el que no agrada als seus caps.


L'amic Xavi Vilanova em va passar aquest vídeo d'una escena censurada per la televisió pública catalana durant l'emissió (en diferit) de l'entrega dels premis de Català de l'Any concedits pel Periódico de Catalunya. Suposo que l'excusa oficial de la cadena deu ser la llargada excessiva de la intervenció de l'Ada Colau, de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), però segurament va pesar més el contingut del discurs que no pas la seva llargada. M'hagués agradat veure les cares dels representants polítics presents, i que devien fer mentres la gran majoria del públic present aplaudia les paraules que responsabilitzaven i culpaven a aquests polítics de l'actual crisi econòmica.

Llàstima que la gent no pugui escoltar discursos com aquests més sovint pels mitjans de comunicació. Però, esclar, qui té el control té el poder, i tenir el poder de crear/manipular la informació/opinió és bàsic avui en dia per aspirar al ple poder. I si no, fixeu-vos en qui controla la majoria dels mitjans de comunicació del nostre país, o dels veïns...