(Escrit del psicòleg i educador Jaume Funes per al Criatures de l'Ara. Molt d'acord amb la seva reflexió. Com a mestre, he de reconèixer, que visc amb un punt de por el fet de l'afectivitat envers els alumnes. La psicosi social degut als abusos sexuals cap a infants, ens col·loca a l'ull de l'huracà, i complica el fet de poder tenir relacions d'afectivitat, tant necessàries i humanes, amb els alumnes. El més trist de tot és que en ocasions són els/les propis/es companys/es de professió els què discriminen per raó de gènere.)
Aquests dies, sortosament,
diferents denúncies i judicis han fet surar la realitat amagada dels
abusos sexuals amb els infants. Tot el que fem sempre serà poc per
evitar maltractaments evitables.
Tanmateix, com que a la societat global
i hiperconnectada en què vivim tot succés punyent pot acabar creant un
nou problema, no acabo de sentir-me còmode. Podria rebotar-me pel fet
que bona part del que està sortint a la llum tan sols indica què passa
quan una Església, com ara la catòlica, és situada socialment per damunt
de tot. I ho podria fer per recordar que la immensa majoria d’abusos es
donen a l’entorn familiar.
Però no és això el que
ara em preocupa. Pateixo perquè els infants i adolescents es quedin
sense abraçades. Vivim en una societat hipersexualitzada que vol
protegir els infants del sexe. I la reacció pot acabar sent poc menys
que establir una mena de profilaxi total al seu voltant. Que cap adult
s’acosti i, en cas de fer-ho, que se sospiti de les seves intencions!
Escric tornant de debatre amb un grup d’educadors sobre com ajudar un
adolescent de conducta difícil, en gran mesura per no haver tingut a la
vida les abraçades que necessitava. Fa uns dies parlava amb el mateix
grup sobre les maneres útils d’estar al costat dels adolescents migrants
que estan sols entre nosaltres. Una educadora va afirmar: “Mai a la
vida havia hagut de fer tantes abraçades!” Veig un vídeo d’una mestra
que acull cada dia els seus infants, un per un, de la manera que volen.
Escullen una encaixada de mans, un “Xoca-la” esportiu, una abraçada.
Tothom comença la jornada escolar sentint-se important i estimat. ¿Les
administracions i les famílies els col·locaran sota sospita? Encara
recordo, en el meu temps al Síndic, una fiscal i una mare que van
presentar una queixa per abusos sexuals entre un nen i una nena de tres
anys al sorral del pati. Les abraçades fan créixer més que
l’alimentació. El contacte físic és necessari per al desenvolupament.
L’educació és la vivència de seguretat, saber que tens adults
disponibles al teu costat que et fan sentir segur, també quan et
consolen i t’abracen.
Protegir infants no pot ser mai
construir murs de sospites. En tot cas és saber més dels adults que els
envolten i limitar les situacions en què l’abús és més probable. Però
tots els educadors i educadores han de saber que tenen l’encàrrec de fer
abraçades.
