(Article del Carlos González publicat al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).
Una preocupació freqüent dels pares (o una idea que sovint altres persones volen transmetre als pares) és que els nens petits ens manipulen, que ploren “per sortir-se amb la seva”, que “es provoquen el vòmit”, que “fan comèdia” i “saben llatí” (Tant de bo! Fa dècades que cap nen sap llatí).
Etimològicament manipular
vol dir “fer coses amb les mans”. Contínuament manipulem coses: el
bolígraf o l’ordinador, la forquilla o el pom de la porta. En aquest
sentit, ser manipulador no té res de dolent, i els cuiners no es queixen
quan els diuen manipuladors d’aliments.
Els nens més
petits no poden manipular res amb les mans. No poden cuinar ni menjar
sols, no poden vestir-se, no poden rentar-se la roba ni el cul.
Necessiten que algú faci tot això per ells. Podríem dir que manipulen
mentalment els adults perquè aquests manipulin físicament el món. No ho
fan per aprofitar-se’n o fastiguejar, no ho fan per gust o per maldat.
Ho fan per sobreviure. Necessiten que algú els cuidi, alimenti i
protegeixi, i per aconseguir-ho somriuen o ploren o fan uns sorollets o
ens miren amb una cara que fa que no ens hi podem resistir. Ho fan de
forma instintiva, sense pensar (ja que encara no pensen).
Però manipular té un altre sentit, el d’enganyar astutament, sovint
fingint falsos sentiments, per obtenir les nostres finalitats egoistes.
És en aquest sentit pejoratiu que sovint s’acusa els nens petits de ser
manipuladors. És injust, és ofensiu (dir a un adult “Ets un manipulador”
és una ofensa greu) i és fals.
No, els nens petits
no poden ser manipuladors perquè senzillament no tenen la capacitat
mental per ser-ho. Només cap als quatre o cinc anys desenvolupen
plenament la teoria de la ment, la capacitat d’atribuir als altres i a
un mateix creences, coneixements, desitjos i intencions, i de comprendre
que els desitjos, intencions i coneixements dels altres poden ser
diferents dels propis. Sense teoria de la ment no es pot fingir,
enganyar o manipular. Un nen de dos anys és incapaç de pensar coses com
“Si amago els trossos del got que he trencat, la mare no se n’adonarà i
no em renyarà”, “Si faig veure que ploro, s’espantaran i m’acabaran
comprant el gelat” o “Si faig això que m’han prohibit, davant seu i
somrient, se sentiran humiliats i perdran autoritat i jo seré l’amo”.
No es deixi manipular per familiars, veïns o experts,
no permeti que l’enganyin fent-li creure que el seu fill és fals, astut
i dolent. Quan un nen plora, és que plora de veritat. I quan vostè
l’agafa i el consola, és que l’estima de veritat. Suposo. Perquè els
adults sí que tenim la capacitat de fingir.
