Magnífica exposició de la sociòloga Marina Subirats per al diari Ara del que significa la segregació escolar. Ens agrada pensar que Catalunya és un país acollidor i tal, però a l'hora de la veritat es demostra que el nostre tarannà no ho és tant d'acollidor. Com a mínim pel que respecta a l'escola on portem els nostres fills...
Les societats modernes s’han caracteritzat, d’una
banda, per propugnar la igualtat entre les persones i, de l’altra, per
acumular els obstacles per impedir-la. Dir que no hi ha igualtat és una
obvietat tan gran que no necessita cap demostració; no hi ha igualtat en
la distribució dels recursos, i la petita reducció que s’havia
aconseguit a l’inici de la democràcia ha estat devorada en els darrers
anys, de manera que les desigualtats no fan més que créixer, entre
nosaltres i al món.
La manera com s’ha intentat
mantenir la il·lusió d’igualtat ha estat afirmant el principi d’igualtat
de drets i igualtat d’oportunitats. I aquesta darrera, que és de la que
parlaré avui, té sobretot un instrument: l’accés igualitari a un mateix
tipus d’educació. En efecte, és a través de l’educació que, en les
dècades passades, s’ha produït l’ascens social de persones que procedien
de la classe treballadora i que han arribat als estudis superiors i han
pogut inserir-se en la classe mitjana; això no va conduir a una
igualtat real, però ens hi va acostar. L’educació ha estat l’instrument
de les societats democràtiques per mantenir el principi d’igualtat
d’oportunitats i aconseguir l’ascens social en alguns moments. Aquesta
operació no només té uns avantatges individuals, sinó també col·lectius:
permet el màxim aprofitament de tots els talents i crea cohesió entre
tots els grups socials, si es demostra que cadascú arriba a la posició
laboral i social que es mereix en funció de la seva contribució al
benestar col·lectiu.
Per això és tan important que
l’educació sigui gratuïta i igualitària, i comprovar que no hi hagi
discriminacions. Malauradament es fa difícil fer-ne el seguiment, atès
que les administracions no són gaire proclius a fer transparents els
mecanismes de selecció.
Acaben de sortir dos estudis
que parlen de la segregació escolar; un d’ells considera el nivell
econòmic i l’altre la procedència geogràfica de les criatures immigrants
de primera o segona generació. Els dos estudis, fets segons la mateixa
metodologia, fan una comparació per països de la UE i per comunitats
autònomes dins d’Espanya, de manera que ens donen un panorama prou
complet de l’estat de la qüestió.
Una segregació elevada reflecteix una situació de quasi mercat,
és a dir, que l’educació no és un bé que arriba a tothom en les
mateixes condicions, sinó que té preus diferenciats segons el prestigi
del centre i, per tant, les famílies compren una
educació o una altra en funció del seu poder adquisitiu. Evidentment, no
sempre el prestigi és sinònim de qualitat; però quan les escoles
segreguen molt, els efectes són perversos en diversos aspectes: a nivell
individual exclou moltes persones; a nivell col·lectiu, menor
interrelació entre criatures de diferents orígens; per tant, més
distància cultural i social i menys possibilitats de compartir i
entendre’s quan són persones adultes; i un clar indici de les carències
de la democràcia. L’educació inclusiva està considerada com la més
eficient i eficaç; no és per atzar que Finlàndia, que en els darrers
anys és el país que millor educa, és també el que menys segrega la seva
població escolar.
Doncs bé, tant en la segregació per
nivell econòmic com per origen geogràfic Espanya és dels països més
segregadors d’Europa, només per darrere de països com Hongria i Romania,
i molt lluny dels del nostre entorn. Dins d’Espanya, la comunitat més
segregadora és Madrid, seguida de Canàries, Catalunya i Astúries. En el
cas de Catalunya, la franja del 10% de criatures procedents de les
famílies més pobres no està tan malament com en altres llocs, però la
franja del 25% empitjora molt respecte a altres comunitats i altres
països. El mateix passa en relació a les criatures immigrants: malgrat
la voluntat llargament expressada per Catalunya i Barcelona de ser una
societat amb voluntat d’acolliment, la realitat ens mostra un tarannà
ben diferent, un comportament segregador sovint derivat del fet que les
famílies canvien d’escola quan un determinat centre rep un nombre elevat
de criatures de procedències foranes. I això és encara més exagerat en
el cas de l’ensenyament secundari.
És interessant,
sobretot, veure com es comporten les elits: la segregació és molt més
forta en el 10% de famílies de més alt nivell econòmic, la tendència de
les quals és agrupar-se en unes quantes escoles exclusives, diferents de
la resta. Esclar que ningú hi prohibeix l’entrada d’altres famílies; hi
ha mecanismes suficients per impedir-ho, des dels preus -encara que
sigui amb l’excusa de les activitats extraescolars, o de les
contribucions voluntàries- fins a l’afirmació, quan venen famílies “que
no són com les nostres”, que no queden places i és millor que vagin a un
altre centre.
Sempre hi ha hagut molts mecanismes de
discriminació escolar; sovint s’ha fet directament mitjançant els
preus; quan teòricament hi ha gratuïtat, com entre nosaltres, amb
l’escola concertada pagada amb diners públics, on també compta el preu,
però més camuflat; és la mateixa distinció entre pública i privada,
concertada o no, el que produeix aquesta segregació que ens situa entre
els pitjors països d’Europa. I, malauradament, Catalunya no dona
l’exemple d’integració. Ben al contrari, en el conjunt d’Espanya i també
d’Europa, és una de les zones més discriminadores. Mala cosa per a un
país que es vol acollidor i democràtic i en canvi segueix marcant per a
tota la vida les seves criatures en funció de qui són els seus pares.
