"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 6 d’octubre del 2020

Anant a treballar un dia pel matí.

 

L'altre dia anat cap a l'escola amb la bici, pel matí, em va succeir una anècdota que vull explicar: havia enfilat l'avinguda on hi ha el centre on treballo, i vaig aprofitar que un semàfor s'havia posat en vermell per creuar cap a l'altre costat de l'avinguda, on es troba l'escola, per un pas de vianants, damunt la bicicleta encara. Vaig fer un parell de pedalades més per la vorera de l'altra banda abans de baixar de la bici i fer els darrers metres fins l'entrada a l'escola a peu, subjectant la bici pel manillar al meu costat.

Tot d'una em fixo en un cotxe que anava pel carril de l'altre banda de l'avinguda on un senyor jove em feia gestos movent les mans d'una forma que jo no acabava d'entendre. Vaig pensar que potser era un conductor alterat que m'havia vist creuar l'avinguda pel pas de vianants damunt la bici i per la vorera un tros, i em feia gestos de desaprovació, i se'n fotia de mi.

El paio no parava de mirar-me i de fer gestos, i quan ja tenia el cotxe a la meva alçada va abaixar la finestra i, sense deixar de gesticular, va deixar anar un "no havia visto nada tan bonito hacía tiempo!". Em va costar 0'5 segons reaccionar, però afortunadament ho vaig fer de manera correcta (la incorrecta podria haver estat molt ridícula), responent un "¿el qué?). Va tenir temps a respondrem "la bici!" abans d'agafar velocitat i allunyar-se de la meva alçada.

Se'm va escapar un somriure dins la mascareta per lo còmic de la situació i per lo incòmode que s'havia arribat a fer fins el desenllaça final. Haha. Us he compartit una foto de la meva Contini de l'any 1992 perquè pogueu jutjar per vosaltres mateixos si l'home tenia motius raonables per donar-me a conèixer la seva opinió sobre la meva bici urbana.