(Com de costum, el pediatre Carlos González removent les consciències i fent-me veure les coses des de la perspectiva dels infants. I com de costum, trobo que té molta raó).
Tinc seixanta anys. L’edat en
què comença a augmentar (una miqueta) el risc del maleït virus. I tinc
un net de tres anys. Si fa dos mesos algú m’hagués demanat: “¿Vols
mantenir el teu net tancat durant mes i mig, i a canvi viure tu vint
anys més?”, hauria dit que no, esclar que no, de cap manera.
Jo mai ho hauria fet, però un altre ho va fer per mi, i reconec amb
vergonya que he trigat més d’un mes en adonar-me que és injust. Jo, i
altres com jo, que se suposa que correm un risc, podem sortir al súper, a
comprar el pa, a la farmàcia o a passejar el gos, podem sortir quatre o
cinc cops al dia entre unes coses i altres, sense cap problema, i
parlar amb la gent si volem. El meu net, i altres com ell, que no corren
(gairebé) cap risc, han d’estar tancats dia i nit, teòricament per
protegir-me, perquè jo pugui anar a comprar el pa. Ara, com a favor molt
especial, el deixen sortir, només un cop al dia, i si troba un amic pel
carrer ha de canviar de vorera.
Perdona, fill meu,
jo no volia. Però ho he acceptat. He acceptat la infàmia, com si fos
justa i necessària; he trigat més d’un mes a obrir els ulls i protestar.
I ara, aquests vint anys més que he de viure els viuré recordant que he
sacrificat la llibertat per la seguretat. La llibertat del meu net per
la meva seguretat.
“Això és postureig -pot pensar
algú-. Parla així perquè sap que amb seixanta anys encara no corre gaire
risc. Si tingués vuitanta anys, diabetis i una cardiopatia, no seria
tan valent”. És cert, encara tinc poc risc. Però és que a mesura que el
risc augmenta, disminueix el suposat benefici. Si tingués vuitanta anys,
i diabetis, i cardiopatia, no voldria empresonar el meu net per viure
només un altre any. És més, no m’interessaria viure un altre any si no
pogués emprar aquest temps per explicar contes al meu net.
I a sobre descobrim que, a més d’injust, tot això és inútil; que països
on els nens encara poden sortir al carrer tenen resultats molt millors
que el nostre, on s’han pres mesures molt dures per dissimular que no
s’havien pres a temps les mesures realment eficaces.
Si
això torna a passar (i probablement tornarà), si us plau, fem-ho al
revés. Tanquem els avis i alliberem els nets. Som els avis els que se
suposa que ens beneficiem del confinament. Així doncs, crec que hauríem
de ser nosaltres els que en paguem el preu.
