(Entrevista de Pau Rodríguez per al Diari de l'Educació, al professor de la UB, genetista i divulgador sobre neurociència i educació, David Bueno). 
Hi ha la temptació de presentar-se davant David Bueno, genetista i divulgador sobre neurociència i educació,
 com si fos un oracle. El seu coneixement de la complexitat del cervell,
 i de l’activitat d’aquest davant els diversos estímuls quotidians, ens 
empeny a buscar en ell les respostes definitives a preguntes recurrents 
en el camp educatiu: S’han de renyar els nens? Com hem de connectar amb 
els adolescents? S’han d’estimular molt els bebès? A quina edat hem de 
començar a ensenyar l’anglès? La neurociència té una resposta per a la 
majoria d’aquestes preguntes, però Bueno ens adverteix: “Poca cosa diré 
que les pedagogies no hagin ja conclòs a partir de la seva tasca 
d’assaig-error. La sopa d’all ja està inventada”. Vejam, doncs.
Què sabem del cervell que ens permeti aplicar-ho a l’educació?
En els últims deu anys hem desenvolupat tècniques que ens permeten 
fer seguiment de quines zones del cervell s’activen en qualsevol 
activitat. Això ens permet relacionar-ho amb qualsevol cosa i, per tant,
 amb l’educació. Podem identificar quines zones s’activen més en 
qualsevol procés educatiu, i de quina manera el cervell és més receptiu a
 incorporar coneixements. A través de la motivació, per exemple. O també
 ens ajuda a identificar quines són les millors etapes per segons quins 
aprenentatges.
Com evoluciona el cervell en la primera etapa de la vida?
Entre els 0 i els 3 anys es fan moltes connexions a la part 
superficial del cervell: això vol dir que el cervell incorpora tots els 
condicionats de l’ambient que envolta l’infant. Sense que en sigui 
conscient, perquè a aquesta edat la memòria no està desenvolupada, sí 
que interioritza l’ambient. No recordarà allò que ha viscut abans dels 
tres anys, però si ha patit un ambient de violència estructural, el seu 
cervell desenvoluparà un patró que difícilment podrà canviar: 
reaccionarà a la violència generant més violència o amagant-se’n. És el 
que se’n diu fight or fly.
Aquest determinisme és molt desesperançador. 
Hem de fugir de conceptes com determinació, perquè dues 
persones sotmeses al mateix ambient poden modular el seu cervell de 
manera diferent. Però sí que condiciona fortament. Un problema de 
comportament après per un nen de dos anys en una tarda, a un 
psicòleg li costarà anys de feina revertir-lo en el futur. I de fet no 
el revertirà: enfortirà altres connexions neuronals perquè es produeixin
 de forma més freqüent. L’educació té un problema, i és que cadascú neix
 en l’ambient que li toca.
Vist això, quina és la importància d’etapes com l’escola bressol?
El 0-3 és clau, tan si és a la bressol com en família. Però també 
l’etapa de 4 a 7 anys, quan el cervell fa connexions entre la part més 
superficial i la més profunda, la de la memòria. És aquí quan és més 
fàcil aprendre els procediments. Per això en aquesta edat solem aprendre
 a llegir i escriure. Abans no serveix de massa, i si passes aquesta 
finestra et costarà molt més aprendre’n. Que de fet és el que passa amb 
llengües com l’anglès: quan es comencen a estudiar més tard és molt més 
difícil.
Fa poc vam publicar, amb molt èxit d’impacte, un article que defensava per què no cal que el teu fill aprengui a llegir i escriure abans dels sis anys. 
És exactament això. Abans dels 6 anys la part lingüística no està del tot madura.
Té sentit que empenyem els infants a llegir i escriure abans, doncs?
Té a veure amb la satisfacció personal dels pares. I a veure, no és 
dolent sempre que no interfereixi en la maduració normal del cervell. 
Més que escriure, el que hem de fomentar és que sàpiga fer anar les 
mans: la manipulació manual fina, que se’n diu. Ja sigui escriure, fer 
dibuixos, geometria… Perquè les neurones que controlen aquesta 
manipulació fina són les de la parla i el llenguatge. Els qui aprenguin a
 fer anar els dits de manera fina tindran més facilitat per un discurs 
complex i elaborat. Per això l’assignatura de plàstica és tan rellevant.
Tu que has identificat quin és el moment òptim per aprendre segons
 què, has trobat algun decalatge en els centres educatius? Algun àmbit 
que impartim quan no toca?
El mètode científic s’hauria d’introduir abans. S’introdueix a 
Secundària, quan el cervell de l’adolescent dona més importància a allò 
emocional que no pas racional. I aquest mètode és eminentment racional! 
Qui sí que són racionals són els nens petits. Els nens es poden passar 
estona picant amb un objecte contra terra, comprovant el soroll que fa. 
Són les repeticions pròpies del mètode científic. Davant això, és millor
 que els deixem fer que no pas posar-los fre. Que experimentin.
És també el moment de la creativitat?
Ho és sempre, però en aquesta etapa és fonamental. Els humans som 
creatius per naturalesa, però la creativitat és màxima amb els nens, 
perquè no tenen idees preconcebudes. Per un nen una ampolla d’aigua pot 
ser un coet. Això és creativitat. Aquí l’error seria que els pares, 
veient que li agraden els coets, n’hi compressin un. Que jugui amb 
l’ampolla! Les neurones estan connectades per fer aquest exercici, i si 
li compren el coet li estaran mutilant aquestes connexions. És el que 
anomenem podatge exonal. Més que potenciar la creativitat, el que cal és
 no mutilar-la.
El plantejament escolar mutila la creativitat?
Els horaris, les assignatures… coaccionen. Però és clar, em resulta 
complicat pensar com es pot fer un ensenyament totalment obert, perquè 
les escoles necessiten organització. Però sí, el treball 
interdisciplinar, és a dir, combinar mates amb anglès, per exemple, 
ajuda a fer connexions.
Un altre dubte que sol assaltar en aquest cas els pares i mares. L’estimulació primerenca és recomanable?
Estimular és positiu, però no sobreestimular.
Vaja. Però on poses la línia?
En la felicitat del nen. Si és feliç, bé. Si s’agobia, malament. Cal 
fixar-s’hi, per no anar massa enllà i generar estrès. També perquè els 
nens necessiten avorrir-se. És un altre tipus d’aprenentatge. Quan 
t’avorreixes tens temps per ser tu mateix: penses, decideixes què fer. 
Les persones que de petites tenen temps per autoorganitzar el seu temps 
-al final avorrir-te és això- de grans tenen millors funcions 
executives. Prendran decisions amb més facilitat.
Seguim amb l’estimulació. Les pantalles la multipliquen. Com ho veus?
Estimulen molt. El canvi d’imatges és molt més ràpid que en la 
natura. No puc dir que això perjudiqui, però sí que cal ser responsable a
 l’hora de gestionar el temps de pantalla. No es pot viure d’esquena a 
la pantalla, però sí que s’han de trobar moments pels altres espais.
Però -perdona que insisteixi- amb els més menuts fa la sensació 
que hi ha alguna cosa més que els atrau de la pantalla. Com si se’ls 
activés un mecanisme intern. 
És que la pantalla entra a través de la vista i l’oïda, dos dels 
sentits més desenvolupats en la interacció amb el món. I és una font 
constant de novetats. A més, presenta situacions que els nens 
interpreten de forma creativa: quan veuen el comecocos personalitzen el joc, activen la part social del cervell.
Aquesta part del cervell, la social, quan es desenvolupa?
Des del naixement. A un nadó li poses al davant una cara o un objecte
 i seguirà la cara. Està socialitzant. Constantment estem pendents del 
nostre entorn. De fet, per a un infant, la millor recompensa -un element
 que forma part de l’educació- és el reconeixement dels seus iguals, del
 seu professor, de qui sigui. Una rialla sana dels companys és molt més 
gratificant que treure un 10. Una mirada d’aprovació del mestre o la 
mare és més gratificant que el gelat que li compraran. Per això també és
 important no ridiculitzar mai un alumne. Alguns docents poden pensar 
que això els estimula a voler-se superar, però no. Res més lluny de la 
realitat.
Renyar és negatiu?
S’ha de renyar en positiu. Passar del no ho has fet bé al ho pots de fer millor.
El reforç positiu. 
Res que la pedagogia no hagi repetit mil vegades. La part de 
l’amígdala que detecta els perills s’activa quan rep un ínput negatiu; 
quan l’ínput és positiu s’activen també altres parts, com la de la 
creativitat (perquè busques maneres sortir-te’n).
I si la reprimenda és constant? Arribarà el dia que el cervell dirà prou?
És el que anomenem apagada emocional. Típic de l’adolescència. És un 
fenomen preconscient, la persona no decideix. Després d’un període de 
negatives -provinent de cursos anteriors, de la família i altres 
entorns- el cervell decideix que passa. Són els alumnes que 
seuen allà espatarrats. Ja has fet tard per motivar-los. Han 
desconnectat. A l’inici de la crisi em preocupava quan els diaris 
publicaven que els joves no trobarien feina. No els ho diguis així! Pots
 dir que els caldrà pencar més, però si no estàs afavorint l’apagada 
emocional.
Fem una pausa. Fa la sensació que tot el que m’estàs explicant 
corrobora el que pares i mestres sempre han intuït i comprovat per la 
via dels fets. 
És que la neurociència aporta algunes coses noves, però serveix 
sobretot per justificar per què unes estratègies pedagògiques funcionen i
 altres no. La motivació o el treball entre iguals activen el cervell 
social i l’aprenentatge és més integral. Això és així. Però la 
neurociència no aporta la pedra filosofal de l’educació. Un exemple: La lletra amb sang entra.
 La neurociència demostra que sí, que quan pateixes dolor se t’activa el
 cervell per aprendre. Bàsicament per així escaquejar-te del dolor. Per 
tant la dita és certa. Una altra cosa és que sigui moralment acceptable.
Comentaves que en els adolescents la part del cervell més activa 
és l’emocional. Això dóna validesa a plantejaments com el de l’educació 
emocional?
La neurociència demostra que és un factor important, sí. Quan la part
 emocional del cervell està activada l’aprenentatge és més complet. Les 
àrees que actives racionalment són menys. Però això no només en 
adolescents, sinó en totes les etapes. A la universitat sempre intento 
comença la classe cridant-los l’atenció amb algun recurs. Funciona molt 
parlar d’una persona, perquè els activa el cervell social. Saber que un 
científic va dir una cosa o falsejar unes dades els crida l’atenció. Els
 enganxa.
Una altra pregunta que no puc deixar de fer-te és sobre les drogues. Com afecten el cervell?
Són molt més perjudicials del que socialment estem disposats a 
acceptar. Però molt, eh? L’alcohol mutila connexions, a part de generar 
addicció. I la marihuana altera la percepció que tenen del món i, si 
consum es manté constant, pot acabar provocant psicosi. Dificulta 
qualsevol aprenentatge.  A més, hi ha hagut casos d’adolescents que 
deixen de fumar i els problemes els surten més tard. El cervell pot 
quedar irreversiblement tocat.
He parlat amb educadors socials que, tot i no negar-me’n els 
efectes, em diuen que de poc servirà que els projectem aquests temors, 
perquè molts ja han fet aquesta apagada emocional. 
Cert. I a més l’adolescència és l’etapa del risc. Es busca trencar 
límits. Si els dones com a argument que els farà malbé la salut, a 
vegades aquest risc els pot estimular.
Llavors, què ens queda?
L’ideal és que no tinguin la necessitat d’entrar en aquest món. 
Mantenir el seu cervell actiu en altres coses. A vegades hi entren 
cercant novetats, perquè això forma part de l’activitat del nostre 
cervell. Doncs dona’ls novetats a través d’altres formes lúdiques: 
esplais, teatre, esports. Inclús de risc: portar-los a grimpar al 
Pirineu és un risc, però els omple.
Anem acabant, però abans parlem d’horaris escolars, sobre els 
quals hi ha un debat polèmic. Què pot aportar la neurociència al debat 
dels horaris escolars?
Poca cosa, sempre que l’aprenentatge intercali zones intenses amb 
altres més lúdiques. L’important és que l’escola no ocupi la major part 
del dia: que tinguin temps pel lleure. Altra cosa és poder conjugar una 
jornada més curta o compacta amb les necessitats socials i laborals.
La jornada compactada fa començar els adolescents molt d’hora. Tinc entès que això va en contra dels seus ritmes. 
Efectivament. A Secundària els fem començar abans, a les 8 h, quan ho
 haurien de fer després, sobre les 10 h. El seu cervell fa un canvi 
horari i a la nit són molt més actius.
Això és tot. Tinc la sensació que marxo amb poques grans novetats però sí amb moltes més certeses. 
És que la sopa d’all ja està inventada. Les pedagogies funcionen. El 
que podem fer nosaltres és assenyalar que hi ha processos que es poden 
optimitzar, i que hi ha coses que és millor que no fem. Com per exemple,
 quan la LOMCE limita la plàstica i la música podem dir que no, que hem 
d’anar al revés, que aquestes àrees activen zones del cervell importants
 per altres aprenentatges.

