"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 31 de maig de 2020

Primer sopar amb amics de la desescalada.























El passat divendres vaig tenir el primer sopar amb amics després de més de 80 dies del darrer. Ens vam trobar set persones a casa d'una parella. En principi el sopar s'havia de celebrar al pati del pis on viuen, però la pluja va fer-ho inviable i vam acabar menjant al menjador del pis. Estic convençut que no vam respectar la distància de 2 metres entre cada un de nosaltres. Fins i tot vam fer una foto de grup que ens podríem haver estalviat. Potser li estem perdent massa ràpid el respecte a la malaltia del Covid19, però és que es fa molt estrany trobar-te i mantenir en tot moment dos metres de distància els uns amb els altres... Potser és més fàcil quan comparteixes una taula a la terrassa d'un bar, amb la teva beguda, o el teu entrepà, però quan tens una taula parada amb plats per compartir, la cosa es complica.

És una gran incognita com evolucionarà la malaltia amb la desescalada. Potser encara estem en una fase massa inicial i amb prou distanciament com perquè no hi hagi rebrots. Però i quan comencem a normalitzar el contacte i la proximitat amb els altres? Sembla que les dades van a favor de la desescalada. Esperem que així sigui, perquè el contrari seria desolador.

divendres, 29 de maig de 2020

La lluita ens dona el que el poder ens pren! Minnesota s'alça contra el racisme policial.


Fa un parell de dies un poli blanc de Minnesota va assassinar un afroamericà, George Floyd, asfixiant-lo per pressió del seu genoll al coll de la víctima. Malgrat l'home l'insistia en les dificultats per respirar, el molt fill de puta no va deixar de pressionar fins que el pobre home va deixar de respirar. Encara em pregunto com no va sortir cap ciutadà amb una mica d'humanitat i li va fotre amb un bat de beisbol o una bona puntada al cap de l'agent racista.

Les reaccions arreu dels EEUU no s'han fet esperar, i milers de persones han sortit a protestar i han causat aldarulls a diferents ciutats. Ahir van cremar la comissaria de policia del policia assassí, i la cosa va en augment. Que menys! Tan de bo la revolta sigui encara més violenta, i que la por arribi als que manen i permeten que milers d'afroamericans continuïn perdent la vida a mans de policies blancs racistes i energúmens, o en presons on la majoria dels presos acostumen a ser de tot menys blancs.

Tan de bo els catalans tinguéssim una mica més de sang i no ens deixéssim trepitjar com ho porten fent els darrers 300 anys. 



dijous, 28 de maig de 2020

Cançó del mestre interí (versió post decret de plantilles).

 
Jo sóc un pobre ma me mi mo mestre interí
que sempre que jo pac pec pic poc puc ensenyo el que sé
d'un lloc a un altre bas bes bis bos busco algun colé
si em feu callar jo pac pec pic poc puc
jo moriré.

dimecres, 27 de maig de 2020

El "temazo" del dimecres. Dusminguet - "Ritmo Americano".


El garriguencs Dusminguet van ser una de les bandes de l'escena mestissa catalana més exitoses de finals dels 90 i la primera dècada del 2000. Personalment, els vaig descobrir l'any 98 i des d'aleshores els vaig anar seguint per concerts arreu de la geografia catalana i en altres contrades. Fins i tot vaig tenir el plaer de portar-los a tocar a Terrassa, per als Minyons en el 20è aniversari, l'any 1999, en un concert històric i memorable al Centre Cívic de Ca n'Anglada juntament amb els "Goldfinger and the Mush Potatoes" i els "Discípulos de Otilia".

Tant el primer com el segon disc de la banda són dues obres imprescindibles de l'escena patxanguera, mestissa, una mica a l'orbita del gran Manu Chao i de bandes com Color Humano, o Sargento García. De l'escola Dusminguet van sorgir altres formacions com "Gertrudis", "Cheb Balowsky", o "La Carrau" entre altres.

El cantant i acordionista dels Dusminguet, el Joan Garriga encara continua actiu amb diferents projectes. Va fer algun àlbum amb "La Troba de Kung-Fu" i darrerament es fan dir "Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic".

dimarts, 26 de maig de 2020

Una bona descoberta en sèries: Evil.























A l'inici del confinament vaig tenir unes expectatives altes de tot el que podria fer amb tant de temps lliure a casa. Comptat i debatut, el temps ha anat passant i tinc la impressió que he deixat de fer moltes coses que pensava que faria. Per exemple llegir més, o mirar més sèries, o cuinar més... 

Bé, en tot cas, avui us vull presentar la sèrie que acabo de descobrir, un cop finalitzada la darrera temporada de Peaky Blinders, i abans de començar-ne una de nova de "The Walking Dead", o la darrera de "Joc de Trons", em va donar per jugar-me-la amb alguna del catàleg de Movistar, i vaig triar aquesta.

Es tracta d'una serie nord-americana de 13 capitols (diuen que s'està rodant una nova temporada) d'uns 40 minuts de durada, sobre fets sobrenaturals en forma de thriller psicològic, amb tocs de terror, i també algunes pinzellades còmiques. Els personatges principals són una mare que viu sola amb les quatre filles menors, i que es contractada per un grup especial d'investigadors de l'església catòlica per casos sobrenaturals on el dimoni podria estar actuant.

L'estructura dels capitols segueix sempre la mateixa línia argumental, amb la presentació d'un nou cas on es pensa que el diable està intervenint, la investigació dels tres protagonistes principals, i la resolució final del cas. Enmig d'aquesta investigació, anem coneixen una mica millor els protagonistes, i veiem com afecta les seves vides els fets sobrenaturals què investiguen.

Vaja, potser no és una sèrie d'excel·lent, però a mi m'ha enganxat i la durada no gaire llarga la fa perfecte per posar-se un capítol al vespre. 

dilluns, 25 de maig de 2020

Trobades a la segona fase (que és la 1). Dia 74 del confinament.

Gent fent cua per agafar lloc a la terrassa d'un bar nocturn.
























Avui Terrassa entra a la Fase 1 de la desescalada del confinament. Diuen que ja podem fer trobades de fins a 10 persones (mantenint les distàncies de seguretat), i anar a bars i restaurants amb aforament limitat. Malauradament, no canvien els horaris de circulació lliure, i de pràctica d'esport, i continuen vigents les franges horàries per edats. És a dir, que puc anar a comprar a Sabadell o a Mataró, o al bar, a qualsevol hora, però no puc anar amb la bici més enllà dels límits del meu terme municipal, fins les 20 h. del vespre, o abans de les 10 h. del matí. Ah, i a missa també s'hi pot anar. Curioses normatives...


dissabte, 23 de maig de 2020

Xavier Diez: "Escoles tancades, escoles obertes".


(Sempre va bé llegir l'historiador i professor gironí Xavier Díez, portaveu del sindicat USTEC a Girona, per entendre com funciona el sistema educatiu català. Ara, amb l'anunci del Conseller Bargalló de l'obertura dels centres amb l'entrada a la Fase 2, cal saber quines són les causes reals de les presses i la improvisació per la reobertura. Escrit extret del diari digital Vilaweb.) 

Dijous, 12 de març de 2020. Una data per a recordar. A principi d’aquella setmana, la pandèmia encara ressonava lluny, confinada a les seccions periodístiques d’internacional de ressonàncies xineses i italianes. Certament, la preocupació entre aquells que disposàvem d’un nivell d’informació lleugerament superior a la resta anava pujant graons. El dia anterior, quan el drama s’acostava, s’havia fet una reunió amb el Departament d’Educació en què es negociava la mesura de subministrar sabó i gels desinfectants a unes escoles amb mancances cròniques de paper higiènic i on hi podia haver una pica per cada cinquanta alumnes. Al vespre, el tancament decretat de la Conca d’Òdena va canviar radicalment el panorama. El pànic es va estendre més de pressa que el virus. El matí del 12, vaig baixar a una reunió a Barcelona on hi havia convocades unes cinquanta persones. Només ens hi vam presentar una dotzena.

En l’improvisat gabinet de crisi vam provar de gestionar aquella situació excepcional. Als mòbils s’anaven filtrant notícies que deien que es tancarien els centres educatius el dilluns, dia 16. Vaig ser testimoni, aleshores, d’una dinàmica de trucades nervioses en què es pressionava alts responsables d’Educació per avançar-ho aquella mateixa tarda. Sorprenentment, al cap d’una hora i mitja, el president Torra decretava el tancament dels centres educatius l’endemà. Potser va ser una decisió improvisada, fruit de la situació caòtica del moment. Tanmateix, vist en perspectiva, va ser encertada. Sens dubte, les presses van ajudar a trencar cadenes de contagi. M’agradaria pensar que aquella feliç improvisació, i veient com van evolucionar les coses, va salvar vides.

Els polítics professionals tenen por dels periodistes. Al meu entendre, haurien de tenir-ne més dels historiadors. Al cap i a la fi, qui escriu això prefereix la mirada llarga en base a l’anàlisi dels fets concrets i les seves conseqüències que no la mirada curta del fum efímer de declaracions. I, efectivament, i tot manllevant el títol a Stefan Zweig, aquell podria haver estat un dels episodis considerats ‘moments estel·lars de la humanitat’. El Departament d’Educació i la Presidència de la Generalitat, malgrat les circumstàncies urgents, la por d’equivocar-se i l’abisme de la incertesa, van prendre la decisió correcta. L’alternativa britànica, nord-americana o brasilera hauria estat encara més terrible del drama viscut aquest temps.

Tancar escoles és una decisió extremadament difícil, inèdita per a totes les generacions vives del país. És un gest que convida a confinar-se, a protegir-se, a minimitzar els danys d’una amenaça terrible. A partir d’aquí, ens vam endinsar en un terreny desconegut que probablement ens marcarà com a societat. Les primeres setmanes, el món educatiu es va haver de reinventar. El teletreball, allò que havíem plantejat en el terreny de les hipòtesis i en articles especulatius llunyans, es va imposar com a una nova realitat que vam haver d’aprendre a fer servir a marxes forçades. Vam posar fi al mite de la suposada ineficàcia de les videoconferències. Alumnes i mestres van mostrar la seva intimitat domiciliària, en un acte de proximitat inèdit que, potser en molts casos, va estrènyer els llaços entre la comunitat educativa. Les relacions interpersonals van entrar en dimensions desconegudes. Malgrat això, i si em permeteu abusar de Tolstoi, ‘tots els confinaments feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera’. Les misèries materials, més o menys conegudes, més o menys dissimulades, es van fer més evidents que mai. Com a resum, l’escola telemàtica ha mostrat algunes (poques) potencialitats i ha manifestat les (moltes) carències.

Ara bé, la decisió encertada de tancar no va ser prou per a ocultar les mancances d’un sistema educatiu que fa almenys una dècada i mitja que acumula aigua a les bodegues, amb uns professionals que proven de bombejar-la a còpia de sobreesforç personal per a evitar el naufragi. En poc temps, els responsables polítics del departament van demostrar que no hi havia ningú al timó. El dogma gairebé religiós de l’autonomia educativa –una bona idea teòrica de lamentable execució pràctica– deixava en mans de cada centre la gestió general de la crisi. Això, traduït, vol dir que alguns centres van optar per posar-se a fer videoconferències com si no hi hagués demà, tot tractant de replicar l’escola presencial de manera virtual i aclaparant amb feina alumnes i famílies que passaven per una situació difícil. Ens vam trobar amb situacions estranyes, amb docents pressionats per algunes direccions, treballant de matinada, fent reunions en dies festius, impartint classes a distància amb una desena part d’alumnes connectats o perdent el temps en activitats poc útils. Altres, per contra, probablement la majoria, van cenyir-se a les instruccions raonades que, en termes generals, compartia el departament i alhora es veia incapaç d’imposar-les. Altres, poques, no seguien cap criteri uniforme. En aquell moment, el departament va desaparèixer, perquè entenem que una mínima coherència i cohesió hauria posat ordre a una dinàmica, impulsada ja fa anys, competitiva entre centres, especialment en període de pre-matriculació en què alguns establiments educatius proven de reclutar les famílies amb més capital cultural, i per a qui l’activitat telemàtica responia més a un criteri de propaganda que no a cap efectivitat pedagògica. És cert que, passades algunes setmanes, la majoria d’escoles hi va posar certa racionalitat, sobretot a partir del tradicional instint heurístic (assaig-error) del professorat. Tanmateix, el dogma de l’autonomia ha portat el sistema a una atomització que s’ha revelat perillosa amb normalitat o sense.

Una de les coses que més ens va sorprendre van ser els criteris i missatges contradictoris dels responsables d’Educació. Cada vegada és més evident que assistim a una progressiva disputa interna pel control del departament. Veiem un sector sensible als postulats més neoliberals (a partir de la Fundació Bofill, l’Escola Nova 21 i el Centre UNESCO), partidari de desregular el sistema tant com es pugui i trasplantar a casa nostra el model nord-americà de centres independents que a la pràctica funcionen com a empreses que es disputen el mercat educatiu. Eduard Vallory, educat als Estats Units, guru de l’Escola Nova 21, antic cap de gabinet d’Andreu Mas Colell (el mateix que va triplicar les taxes universitàries, expulsant dels estudis superiors tota una generació de joves de classes treballadores), es proposava de conseller d’Educació. Tanmateix, unes revelacions periodístiques extretes de les famoses Moleskine de Josep Maria Jové dibuixaven uns plans per a desfuncionaritzar els docents i convertir el sistema educatiu a imatge i semblança de les escoles privades. Això –una bomba de rellotgeria que hauria comportat una conflictivitat terrible per a un govern fràgil– va limitar les seves possibilitats polítiques, la qual cosa no vol dir que el seu entorn, especialment amb la cobertura intel·lectual d’uns mitjans periodístics afins –molt especialment el diari Ara–, no intenti pressionar el conseller actual, que aquest sector el deu veure massa tou o moderat respecte a les seves aspiracions de desregulació educativa total. Al principi, tanmateix, sembla que hi va haver un ànim de col·laboració amb l’actual conselleria. El projecte d’escoles innovadores (l’Escola Nova 21, un confús projecte d’innovació patrocinat per conegudes empreses privades amb interessos en el mercat educatiu) pretenia ser la doctrina oficial pedagògica del departament. Tanmateix, fa poc més d’un any, el conseller va abocar una gerra d’aigua freda sobre aquesta aspiració i va desestimar-ne la possibilitat. Probablement, els informes d’inspecció sobre l’absència de beneficis pedagògics tangibles i els problemes derivats devien orientar, amb encert, la decisió de Bargalló. Ara bé, això va precipitar una certa ofensiva, potser interna, potser mediàtica, contra el departament.

Certament, les pressions per l’obertura dels centres durant el juliol amb presència dels docents sacrificats, primer (especialment a càrrec del diari Ara i de la Fundació Bofill), i les que comminen a l’obertura precipitada, ara, tenen força a veure amb aquest moviment de fons, aquesta tensió interna dins la conselleria, de la mateixa manera que, des de fora, sectors empresarials i els seus think tanks pressionen per a l’obertura total de les escoles. De la mateixa manera que el tancament va precipitar el confinament –i la paralització econòmica–, el retorn podria implicar la represa de la normalitat (sense considerar-ne els riscos) anhelada per l’empresariat del país. En bona mesura, això podria ser com l’error de la patronal de la Llombardia quan es va resistir a tancar les fàbriques al març, amb resultats tràgics. Certament, aquestes aspiracions profundes no s’expressen en aquests termes. Es construeix un discurs que apel·laria a ‘l’emergència educativa’ en què ‘les famílies més vulnerables’ i sobretot els infants i adolescents provinents dels sectors més desafavorits patirien uns dèficits educatius terribles. És curiós que aquests mateixos sectors no protestin pel fet que les taxes universitàries catalanes siguin les quartes més elevades d’Europa, o que les seves opcions pedagògiques, en base a una ‘innovació’ que va generant cert caos, no redueixin les desigualtats, ans al contrari. Tanmateix, la proposta concreta de desconfinament, incidint en la necessitat d’obrir les escoles, especialment en els cursos inferiors, pot resultar terrible, perquè els riscos possibles, objectivament, superen els beneficis probables.

Crec que tot aquest complex panorama i les pressions creuades expliquen la confusió de les instruccions del suposat retorn progressiu a la normalitat dissenyat per la conselleria. Un dels mals del nostre sistema educatiu té a veure amb l’escassa confiança mútua entre diversos agents, cosa que fa molt difícil un diàleg i un retorn mínimament consensuat. Les disputes internes dins el departament mateix de ben segur que contribueixen a aquest clima enrarit. Tanmateix, el pitjor de tot és que el departament (i això va més enllà de l’actual administració) ha anat dibuixant tota una geografia del desastre. La llei d’educació de Catalunya, i les seves derivades de privatització, d’autonomia creixent dels centres, del pes més gran de les direccions, de la precarització dels docents (entre el 35%-40%) i de les retallades han deixat inerme el sistema educatiu a nivells similars als que va deixar la sanitat al peu dels cavalls (o de la pandèmia). És utòpic creure que es poden doblar els espais o fer ràtios de quinze alumnes en menys de quatre mesos. Si als Serveis Territorials de Girona una escola de cada tres té un barracot és perquè no tenen espai. Amb grups classe de trenta-tres alumnes a l’ESO o per sobre dels trenta-cinc a la postobligatòria, adaptar-se als criteris sanitaris és infinitament més difícil que si tinguéssim ràtios més racionals, de vint-i-dos o vint-i-tres, com és habitual als països del nostre entorn.

Tornar-hi ara és precipitat. Entenc les angoixes de les famílies. Amics personals em truquen aclaparats per la situació preguntant-me quan podran tornar-hi, els seus fills. Tanmateix, els riscos són terribles. Podria no passar res, i moltes famílies podrien recuperar certa normalitat. Tanmateix, i si passa res? I si l’infant agafa la malaltia? I si l’encomana? I si acabem lamentant, en poques setmanes, drames terribles i irreparables? Aquests són dilemes morals terribles als quals ningú no voldria ésser sotmès. Potser per això la conselleria ha actuat de manera escassament valenta. Entenc que el conseller està molt pressionat dins i fora del departament. Tanmateix, traspassar als centres la responsabilitat d’obrir i com obrir és subcontractar aquesta responsabilitat moral (i probablement, legal) terrible.

Qui escriu això és de lletres i té escassos coneixements sobre epidemiologia, i per tant, prefereix abstenir-se d’emetre opinions científiques. Tanmateix, sap una mica d’història. Una de les lliçons de l’anomenada ‘grip espanyola del 1918’ (que es va emportar una germana de la meva àvia paterna, que aleshores tenia setze anys) és que va tenir un segon brot, fruit d’una estranya mutació. El primer, com a grip convencional, va causar morts entre les persones més grans o de salut afeblida, com fa la grip convencional. Tanmateix, el segon va saber enganyar el sistema immunològic provocant que les pròpies defenses ataquessin el malalt. Això va fer que fos terriblement letal en les persones més joves i de més bona salut. El perill d’haver-nos d’enfrontar a una situació com aquesta no el sabria valorar, tot i que voldria creure que és reduït. Tanmateix, tornar precipitadament a les escoles sense prou garanties podria implicar un segon brot que, evidentment, tindria conseqüències tràgiques per a infinitud de famílies, i que seria un fort cop moral col·lectiu del qual seria difícil recuperar-se.
La Generalitat va encertar al principi de la crisi. Que no s’equivoqui ara.

divendres, 22 de maig de 2020

40 anys del Pac-Man.






























No sóc capaç de recordar de manera rotunda quin o quins van ser els primers videojocs de la meva vida. Recordo que de petit havia anat a una sala de jocs del barri, molt a prop de casa, on hi havia algunes màquines de videojoc, a banda dels tradicionals futbolí, ping-pong, el de colpejar una piloteta amb dues pales que penjaven d'una barra per fer gol a l'altre costat (que després es va modernitzar amb una fitxa rodona grossa que també es colpejava amb una mena de bolet que lliscava per la superfície de la taula)...

Però els records més intensos són de la màquina del Pac-Man que van posar al bar de sota del pis on vaig viure fins els 12 anys, el "Bar 2001". No sabria dir l'any exacte que van instal·lar la màquina, però diria que no més enllà del 1985. Aleshores era habitual que els menors entressin als bars, ja fos per jugar als videojocs o les taules de ping-pong o els futbolins. De fet, jo recordo haver comprat tabac a les màquines expenedores de ben petit, o demanar-me un frankfurt i una cola amb 20 duros que havia pispat als pares. De fet, per jugar al Pac-Man també pispàvem monedes de 25 peles, a través d'una ranura i amb pinces, d'una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig que amagaven els meus pares a l'armari de la seva habitació.

Aquella màquina del Pac-Man va ser l'entrada al món dels videojocs de manera definitiva. Em venen escenes al cap dels tres germans davant la màquina, i de passar algunes pantalles de manera automatitzada, sabent els moviments exactes que calia fer per avançar de pantalla; esquerra, avall, dreta, engany i novament dreta per agafar un punt dels grossos... Un joc que ara sembla tan simple i monòton, i que aleshores era excitant i addictiu.

Curiosament, avui dia no jugo gens als videojocs. No tinc videoconsoles, i no m'instal·lo jocs a l'ordinador. Solament tinc instal·lats al mòbil el Candy Crush (al que fa temps que no em connecto) i el Chess.com, del que m'he desenganxat molt, i que té poc a veure amb els videojocs moderns.

dijous, 21 de maig de 2020

"El jueu errant".

"El jueu errant" (Samuel Hirszenberg, 1899).

A veure, si són les set del vespre què collons fot tanta gent a la platja? No havíem quedat que aquest és l'horari de la gent gran? Jo és que flipo! No podeu esperar que siguin les vuit que és la vostra hora? A banda, que no sé si ho sabeu, però aquí s'hi ve a nadar o a fer esport, no a estirar-se a la sorra com feu vosaltres!! No veieu que no es pot ni passar? On és la distància de seguretat? I les mascaretes on coi les heu deixat? Bé, de fet, veig que per no portar no porteu ni banyador, porcs! Què us penseu que això és una platja nudista? On collons és la policia quan se la necessita? La gent gran també tenim drets, eh! Aquest jovent ja no respecta res! Mira, si trepitjo algú mala sort. Jo porto setanta anys venint a nadar al mar i no penso tornar a casa sense fer unes braçades perquè una colla d'irresponsables i egoistes es pensin que poden fer el que els surt dels pebrots. Per pebrots els meus! Au, disculpi si l'he trepitjat...


Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes de maig.

dimecres, 20 de maig de 2020

El "temazo" del dimecres. Todos tus muertos - "Hijo nuestro".


El passat dilluns es van complir 125 anys del naixement del general nicaragüenc Augusto Cesar Sandino, que va combatre l'exèrcit imperialista ianqui a la seva Nicaragua natal.

L'any 1994, la banda argentina de rock, reggae, ragga, etc., Todos tus Muertos publicava l'àlbum "Dale Aborigen" on incloïa aquesta cançó dedicada a l'heroi nicaragüenc. Sé que els TTM continuen actius i que van ser per casa nostra fa tres o quatre anys. Espero que tornin aviat perquè era d'aquelles bandes que vaig seguir amb devoció a la dècada dels 90. Un dels seus líders, Fidel Nadal, va col·laborar amb Manu Chao en la gravació del darrer disc de Mano Negra, "Casa Babylon", de l'any 1994.

dimarts, 19 de maig de 2020

60 anys dels "Fets del Palau". No surrender.

Avui es compleixen 60 anys dels "Fets del Palau de la Música", quan en un acte de commemoració del centenari del naixement del poeta Joan Margall, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació del "Cant de la senyera", obra del propi Maragall, però uns quants joves la van interpretar des de les seves butaques i es van llençar octavetes, sota el títol "us presentem el general Franco", obra de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que va pagar tres anys de presó per aquests fets.

60 anys després continua la censura, la repressió i la submissió. Sempre ens quedara cantar alçats:

Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
Au companys, enharberem-la
en senyal de germandat
au germans, al vent desfem-la
en de llibertat,
que voleiï, comtemplem-la
en sa dolça majestat
contemplen-la en sa dolça magestat
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
OH, bandera catalana
nostre cor t´és ben fidel
volaras com au galana
pel damunt del anhel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants
I et durem arreu enlaire
et durem i tu ens duràs
voleiant al grat de l´aire,
el camí assenyalaràs
Dóna veu al teu cantaire
llum als ulls i força al braç
llum als ulls i força al braç
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants

diumenge, 17 de maig de 2020

175 anys del naixement de Jacint Verdaguer.



Peça del musical "Verdaguer: ombres i maduixes" que van crear, i interpretar, els Obeses l'any 2017. Una obra molt ben feta i interpretada, que si l'hagués fet Dagoll Dagom encara es representaria molt probablement. Però ja se sap que en la cultura i en l'art, com en tot a la vida, sense una bona promoció costa molt més.

Adéu-siau, plaers del món,
adéu-siau, no us puc tastar,
potser d'altres de més purs em criden.
Adéu-siau.

Que n'és de dolç,
quan lo cel se desvetlla,
que n'és de dolç,
quan la terra s'adorm.

Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d'ençà que tinc d'eixir-hi
com un perdut!, tot sol!

Adéu-siau, plaers del món...

Que n'és de dolç,
quan los saules no gronxen
sortir de les masies
a prendre la frescor!

Per a mi ans també ho era...

La caseta blanca era un somni.
Només la poesia la pot fer durar.

Adéu-siau.

dissabte, 16 de maig de 2020

Mites d'adolescència.

Gabriela Sabatini. Un mite a tots nivells.

























Avui he flipat molt fort quan m'he assabentat que l'extenista argentina Gabriela Sabatini fa avui 50 tacos. És a dir, que un dels meus mites sexual-esportius d'adolescència, és tan sols 5 anys més gran que jo!!! Fent una ullada a la seva biografia, he sabut que la Gabriela continua soltera i sense descendència i que viu a cavall de Buenos Aires i els EEUU.

Recordo quan em mirava els seus partits a la dècada dels 80's i 90's, contra l'Steffi Graf, la Martina Navratilova o la Chris Evert, que per a mi ja era tota una dona, tot i que va començar la seva cursa professional amb tan sols 15 anyets. Diuen que era tan tímida que havia arribat a deixar-se guanyar per no haver de fer els parlaments públics al final de les partides.

Estic convençut que si me la trobés cara a cara avui dia, encara em tremolarien les cames davant del mite. Val a dir, que als seus 50 anys es conserva molt bé i continua sent tota una bellesa.

Ens fem grans...

divendres, 15 de maig de 2020

250.000 gràcies!

Imatge captada del bloc "Records de Terrassa".






























Avui aquest bloc ha arribat a les 250.000 visites des que un 10 de febrer de l'any 2011 iniciés la seva marxa. Us deixo algunes dades estadístiques perquè en veieu l'evolució:

- Porto 2.702 entrades.
- Porto 9 anys i 3 mesos publicant.
- Porto una mitjana d'unes 285 entrades per any.
- Aquesta entrada dedicada a l'Àngels dels Minyons ha estat l'entrada més llegida (o vista) del meu bloc.
- Vaig arribar a les 50.000 visites l'1/08/2013.
- Vaig arribar a les 100.000 visites un 17/03/2015.
- Vaig arribar a les 150.000 visites un 15/04/2017.
- Vaig arribar a les 200.000 visites el 24/09/2018.

És a dir: 
- Els primers 50.000 em va costar 2 anys i 6 mesos.
- Els segons 50.000 em van costar 1 any i 8 mesos.
- Els tercers 50.000 em van costar 2 anys i 1 mes.
- Els quarts 50.000 em van costar 1 any i 5 mesos.
- Els cinquens 50.000 m'han costat 1 any i 8 mesos.

Gràcies als que hi sou, als que hi vau ser, i als que hi sereu.

dijous, 14 de maig de 2020

Cal reobrir les "guarderies" (de tots els nivells)?

Imatge d'una llar d'infants a França.




























Ahir vam poder veure per diferents mitjans de comunicació les imatges d'algunes escoles de França que havien reobert per atendre les criatures. Una de les imatges que més comentaris va generar va ser aquesta d'uns infants de no més de tres anys jugant al pati escolar però mantenint la distància de seguretat, amb un espai personal delimitat amb marques al terra.

Com a professional del ram, veient aquesta imatge, i algunes altres que s'han fet virals, em venen molts dubtes i incerteses al cap. Per una banda, sóc dels que també pensa que anar a l'escola és una necessitat essencial per a les criatures (per a les famílies també però per raons completament diferents). Tanmateix, també és essencial garantir la seguretat de les criatures i de tota la gent que els envolta. I això és bastant incompatible amb les dinàmiques habituals i naturals escolars, que impliquen proximitat, contacte, joc, experimentació...

La veritat és que no serà fàcil per a les autoritats educatives trobar una solució al problema. Pensar en una escola segura en l'actual situació de risc és preveu força complicat. I també serà complicat mantenir el confinament de la canalla si els pares han de tornar a la feina i no els poden atendre... El que és segur, penso, és que caldrà augmentar els recursos en matèria educativa per augmentar plantilles per poder atendre grups més reduïts d'infants, i per mantenir l'higiene adequada en tot moment. Estan disposats a avocar-hi més diners? Ho dubto.

dimecres, 13 de maig de 2020

El "temazo" del dimecres. Aerosmith - "Dream on".



La banda de Boston Aerosmith continua en actiu 50 anys després de la seva fundació (1970) liderat pel carismàtic, i vocalista inconfusible, Steven Tyler (pare de l'actriu Liv Tyler). Encara no els he vist mai en directe, però no descarto fer-ho més d'hora que tard. Els Aerosmith els he seguit sobretot gràcies al meu germà gran que sempre n'ha estat fan, però avui encara els sento de tant en tant a la ràdio i sempre m'agrada escoltar els seus vells i bells clàssics. 

Avui us comparteixo un dels seus grans clàssics, el Dream on, inclòs al seu primer àlbum de l'any 1973 de títol "Aerosmith". Continuem somniant en temps millors...

dimarts, 12 de maig de 2020

Esmorzar confinat en tres actes. Dia 61.


Una de les coses més positives que m'ha portat el confinament, de les diverses que hi ha val a dir, és a l'hora de l'esmorzar. Poder esmorzar cada matí a casa amb la calma és meravellós. Quan he d'anar a l'escola sempre menjo alguna coseta a casa abans de sortir, o paro al forn a fer un cafè amb llet i un croissant, però amb els ulls posats al rellotge del telèfon. Poder preparar-me l'esmorzar sense la pressió del temps, i gaudint del fet de poder-ho fer, m'està resultant una de les activitats confinades més plaents i, sense dubte, que més trobaré a faltar. Procuro tenir sempre taronges per fer-me un suc, i el cafè amb llet amb cafè de cafetera tradicional (m'encanta escoltar el soroll que fa la cafetera quan ha pujat el cafè i l'olor que es desprèn amb el vapor que s'escapa). I per menjar, normalment, pa amb tomàquet i embotit. A poder ser llonganissa de pagès. En el seu defecte, pernil. I un dia a la setmana una pasta dolça per canviar la rutina. 




diumenge, 10 de maig de 2020

Dia 59 del confinament: impossible caminar per Terrassa sense aturar-te.


Carrer Gavatxons (Foto: Diari de Terrassa).



























Ahir al vespre vaig sortir de casa amb la intenció de fer un volt d'una horeta per la ciutat. Porto quatre dies que no agafo la bici perquè els excessos dels primers dies m'han passat factura i no puc recolzar el cul al seient. Així que si vull fer esport toca caminar... I, la veritat, és molt difícil caminar sense parar per Terrassa. Com a mínim a prop de casa meva. Abans-d'ahir vaig triar una ruta encara menys concorreguda (miro d'evitar els llocs a on li agrada anar a tothom), i tot i així per tot arreu et trobes gent. Si abans-d'ahir em vaig trobar quatre o cinc coneguts i vaig "perdre" cinc o deu minuts xerrant, ahir me'n vaig trobar alguns més i no vaig caminar més de vint minuts... això no pot ser. Em sembla que mentre no pugui agafar la bici hauré d'anar a fer alguna ruta per on directament no hi passi ningú si vull caminar més de quinze minuts seguits sense aturar-me. O això o posar-me un passamuntanyes perquè no em reconeguin. Que mira que ja és difícil amb la mascareta, però tot i així, les ulleres i el tall de cabells em delaten... Terrassa, pel bo i pel dolent.

divendres, 8 de maig de 2020

No tot són males notícies amb el coronavirus: mor Billy el Niño.























Ahir va morir als 73 anys (massa vell) el policia franquista Antonio González Pacheco, àlies "Billy el Niño", integrant de la Brigada Político-Social de la Policia Nacional a l'etapa final del règim franquista, i posteriorment des de la Brigada Central de Información, des d'on va destacar com un dels principals i més notables torturadors del cos policia. Tenia una ordre d'extradició d'una jutge argentina per ser jutjat per crims contra la humanitat, però l'Audiència Nazional va rebutjar la petició perquè segons aquest tribunal les tortures ja havien "àmpliament prescrit".

Malauradament no s'ha fet justícia amb aquest torturador malparit, però segur que moltes víctimes seves ahir van respirar més alleujades, i van celebrar la seva absència alçant les copes per brindar.


dijous, 7 de maig de 2020

Àngel Domingo: "El temari".


(Comparteixo la reflexió del biòleg i pedagog Àngel Domingo al voltant de la importància que acostumen a donar totes les escoles al "temari" que marca el currículum oficial. Com si el coneixement es pogués estructurar, temporalitzar i acotar. I quins són els coneixements importants? Qui ho decideix?)


Ves per on, aquest període de confinament obligat ha posat en un primer pla de l’actualitat un vell conegut que ja teníem una mica oblidat: el temari. Tothom en parla, famílies, polítics, periodistes, opinadors, alguns experts… i fins i tot mestres i professors. Quan ja ens havíem acostumat a parlar de currículum, d’aprenentatges o de competències, en plena primavera de la transformació educativa, la gran pregunta que moltes persones es fan ara és: «Com s’ho faran els nens confinats per acabar tot el temari?»

Però on s’acaba un temari? I on comença, el temari? El temari és allò que infants i joves aprenen de setembre a juny? I només el que aprenen de nou del matí a cinc de la tarda? Em recorda una altra paraula també oblidada que ha representat tota una forma d’organitzar, i d’entendre, l’educació: «la lliçó». «Quina lliçó ens toca avui?», «Ja t’has après la lliçó?», «Avui has d’estudiar la lliçó perquè demà la mestra te la preguntarà».

Segons aquest concepte d’educació, les etapes educatives s’organitzen per cursos, els cursos en assignatures, les assignatures en temes, o lliçons, i el conjunt de lliçons és el temari. Un temari fixat per etapes i cursos, és a dir, per edats, com si un nen o una nena només poguessin aprendre determinats continguts en períodes concrets de la seva vida. I com a baula final d’aquesta cadena, els llibres de text, que ens ofereixen el compendi del saber i els continguts de les diferents disciplines organitzats en lliçons, i que totes les editorials, seguint més o menys les directrius oficials i, sobretot, la tradició i les rutines d’especialistes i mestres que s’acaben convertint en hàbits, organitzen d’una manera molt similar i harmonitzada. Això és, o ha sigut durant molts anys, el veritable currículum: el temari organitzat en lliçons i llibres de text que les editorials posen al servei de mestres i escoles perquè tots els alumnes aprenguin el que s’espera d’ells.

Però què aprenen realment els alumnes? Ben segur que el conjunt dels aprenentatges dels alumnes no coincideix amb el que diuen els llibres de text. Si fos així, quan nens i joves demostressin el que han après, es limitarien a reproduir el temari, amb petites variacions individuals. Però, per sort, el temari forma part de la vida, o més ben dit, quan s’acaba el temari comença la vida, i les persones aprenen en tot moment i lloc, de forma més reglada a l’escola i també de manera no reglada i informal, a casa, al carrer, a la vida. Fins i tot a l’escola es produeixen aprenentatges informals i no planificats; és el que s’anomena «el currículum ocult», i per això són tan importants el clima i la cultura de centre i les actituds dels docents.

Si volem saber quin és el currículum real, que es transforma en aprenentatges, no anem a buscar-lo al DOGC, ni a les programacions, ni als llibres de text. Preguntem a nens, joves i adults què han après, i on, com són, quins valors i quines expectatives tenen, com els agradaria que fos el món on viuen. Si volem saber quin és el currículum d’un país, el seu «temari», observem i preguntem-nos com és la seva societat.

Poc hem avançat si, quan ens pensàvem que tot això ja estava superat, el que més ens preocupa del trimestre confinat que ara comença són les tasques, els deures i l’avaluació (quan en realitat volem dir la nota), si s’ha d’avançar temari o no. Els temes que no es puguin fer ara, ja els farem el curs que ve, o el següent, tenim tota una vida per aprendre, i el temari seguirà estant allà.

dimecres, 6 de maig de 2020

El "temazo" del dimecres. Mano Negra - "Magic dice".


Un dels meus grups de capçalera. Mano Negra. Canya per ballar sense parar. Dels concerts més intensos que he viscut en la meva vida. Manu Chao en plena forma amb una banda que va obrir el camí de la música mestissa i l'estil "patxanga". Què hauria donat per veure'ls en concert a principis dels 90's. Els vaig veure a finals dels 90 però ja no era ben bé el mateix, tot i que va continuar mantenint l'esperit festivaler i la música ballable festivalera. Aquests dies he tingut temps de tornar a escoltar les velles cançons de Mano Negra i per moments m'entraven unes ganes irrefrenables de ballar frenèticament.

dimarts, 5 de maig de 2020

75 anys de l'alliberament de Mauthausen-Gusen.

Imatge del dia de l'alliberament  amb presos saludant els soldats nord-americans que els havien alliberat (1945).





























El 5 de maig del 1945, tropes de l'exèrcit nord-americà alliberaven el camp d'extermini nazi de Mauthausen, al nord d'Àustria. El camp es va obrir l'any 1938 per internar-hi els opositors al règim nacionalsocialista. Per aquell camp van passar milers de presos, sobretot jueus, però també gitanos, homosexuals, republicans catalans i espanyols, i resistents de diverses nacionalitats.

Una dels republicans catalans que hi van morir, va ser un familiar meu originari de Monistrol de Calders, el Rafel Catot Sallas, que hi morí l'any 1942 després de patir l'exili com a perdedor de la Guerra Civil a Espanya, i d'allistar-se a l'exèrcit francès on va haver de combatre l'ocupació nazi de França, sent detingut a Estrasburg i enviat a Mauthausen. Concretament al camp annexe de Gusen, un dels més terribles.

A Mauthausen-Gusen als presos els feien treballar com esclaus a la pedrera, i en altres feines. La periodista Montserrat Roig va calcular que unes 2.000 persones provinents dels Països Catalans van deixar la vida en aquest camp d'extermini nazi.

dilluns, 4 de maig de 2020

Nacionalisme espanyol d'arrel feixista.























A Catalunya hi viu un nombrós, tot i que minoritari, grup d'ultraespanyolistes colons, majoritàriament de dretes tot i que no única, que supuren bilis cada cop que parlen dels procés cap a la independència o de qualsevol cosa que els ho recordi. Un dels exemplars, per la seva fama com a guanyador de premis literaris, més reconeguts d'aquesta espècie és l'escriptor Javier Cercas, un intel·lectual feixista que s'acaba de cobrir de glòria amb unes recents declaracions al pamflet unionista El Periódico. Ha dit el molt cretí que això de la pandèmia del coronavirus és un tema greu, però que ell ho va passar pitjor durant els fets de l'1-O i posteriors... S'ha de ser inhumà i ultrafatxa per fer un comentari com aquest. A aquest paio li dol més l'alliberament nacional de Catalunya que el fet que morin milers i milers de persones. Prefereixo no escriure més definicions d'aquesta escòria que em venen al cap. Apa, ja m'ho he tret del cap.

diumenge, 3 de maig de 2020

Recuperant vida.


Ahir, primer dia després de 51 dies de confinament que es podia sortir al carrer a practicar esport, vaig fer el sacrifici de dormir menys hores de les habituals per sortir amb la bici a les 8:30 del matí, per pujar el coll de l'Obac. Les sensacions van ser diverses. Per una banda la felicitat de tornar a pedalar en un dia assolellat, amb molt poc transit, i un bon grapat de malalts de la bici com jo que van decidir fer la mateixa ruta. Segurament, mai més a la vida, a no ser que organitzin una marxa o pedalada popular, em tornaré a trobar tants ciclistes en aquesta ruta. Per altra banda, he de reconèixer que 51 dies d'inactivitat ciclista han passat factura, i un recorregut que havia arribat a fer en 33'30 minuts darrerament, el vaig fer ahir en 40'. 

Ah, i no em vull deixar de comentar que hi ha alguns irresponsables que es passen la norma de sortir a practicar esport "individualment" pel forro. Vaig poder veure alguns duets i fins i tot trios i quartets. Tant costa practicar esport en solitari?

dissabte, 2 de maig de 2020

Carlos González: "No en el meu nom".


(Com de costum, el pediatre Carlos González removent les consciències i fent-me veure les coses des de la perspectiva dels infants. I com de costum, trobo que té molta raó).


Tinc seixanta anys. L’edat en què comença a augmentar (una miqueta) el risc del maleït virus. I tinc un net de tres anys. Si fa dos mesos algú m’hagués demanat: “¿Vols mantenir el teu net tancat durant mes i mig, i a canvi viure tu vint anys més?”, hauria dit que no, esclar que no, de cap manera. 

Jo mai ho hauria fet, però un altre ho va fer per mi, i reconec amb vergonya que he trigat més d’un mes en adonar-me que és injust. Jo, i altres com jo, que se suposa que correm un risc, podem sortir al súper, a comprar el pa, a la farmàcia o a passejar el gos, podem sortir quatre o cinc cops al dia entre unes coses i altres, sense cap problema, i parlar amb la gent si volem. El meu net, i altres com ell, que no corren (gairebé) cap risc, han d’estar tancats dia i nit, teòricament per protegir-me, perquè jo pugui anar a comprar el pa. Ara, com a favor molt especial, el deixen sortir, només un cop al dia, i si troba un amic pel carrer ha de canviar de vorera. 

Perdona, fill meu, jo no volia. Però ho he acceptat. He acceptat la infàmia, com si fos justa i necessària; he trigat més d’un mes a obrir els ulls i protestar. I ara, aquests vint anys més que he de viure els viuré recordant que he sacrificat la llibertat per la seguretat. La llibertat del meu net per la meva seguretat.

“Això és postureig -pot pensar algú-. Parla així perquè sap que amb seixanta anys encara no corre gaire risc. Si tingués vuitanta anys, diabetis i una cardiopatia, no seria tan valent”. És cert, encara tinc poc risc. Però és que a mesura que el risc augmenta, disminueix el suposat benefici. Si tingués vuitanta anys, i diabetis, i cardiopatia, no voldria empresonar el meu net per viure només un altre any. És més, no m’interessaria viure un altre any si no pogués emprar aquest temps per explicar contes al meu net.

I a sobre descobrim que, a més d’injust, tot això és inútil; que països on els nens encara poden sortir al carrer tenen resultats molt millors que el nostre, on s’han pres mesures molt dures per dissimular que no s’havien pres a temps les mesures realment eficaces. 

Si això torna a passar (i probablement tornarà), si us plau, fem-ho al revés. Tanquem els avis i alliberem els nets. Som els avis els que se suposa que ens beneficiem del confinament. Així doncs, crec que hauríem de ser nosaltres els que en paguem el preu.

divendres, 1 de maig de 2020

ALCEM-NOS!!! 1r de maig.





















AQUESTA CRISI NO LA PAGAREM LA GENT TREBALLADORA

El 1r de Maig, com totes les diades, té la funció de fer-nos recordar fets històrics que per la seva significança han permès que la humanitat reivindiquem drets col·lectius i avancem en benestar per tothom.  
Enguany tenim la oportunitat de mirar-nos al mirall i copsar, davant una pandèmia sanitària, si donem respostes per a les majories socials o per a certes elits. Si les persones som la raó principal per creure en el futur del planeta o ho és el capital. 
Al nostre país hem après que només col·lectivament podem avançar en drets per a tothom. Ho vam començar a aprendre el 1714, ho vam viure amb la vaga de la Canadenca per les 8 hores i en vam ser testimonis directes l’1 d’octubre de 2017.  
Per això sabem que l’organització de la gent treballadora, la majoria de persones d’aquest país, és cabdal per fer front al repte de transformar una societat desigual en una República Catalana feminista i sostenible de drets socials.   
Podem veure, davant la crisi sanitària de la Covid-19, com la contradicció entre els interessos de les oligarquies del Regne d’Espanya i les classes treballadores dels Països Catalans s’evidencia amb més cruesa. Amb una gestió espanyolista en lloc de científica, economicista en lloc de social i centralitzadora en lloc de racional.   
Aquest criteri ha determinat les decisions de l’Estat espanyol en un context de precarietat social i laboral agreujat per les lesives reformes laborals, que ni el mateix govern ‘progressista’ ha estat capaç de derogar ni el model sindical de concertació ha pogut aturar. Un context, a més, que és conseqüència també de les externalitzacions i privatitzacions dels serveis públics, de les retallades del sistema de sanitat pública per part del govern autonòmic de Catalunya o de polítiques fiscals conservadores i extractives. 
Les decisions del govern espanyol han estat marcades pel blindat de privilegis de bancs i grans fortunes de l’IBEX35 -rescatades amb fons públics i principals responsables del frau fiscal- o el de la indústria militar -que s’endú 10.000 milions d’euros anuals per mitjà del Ministeri de Defensa-, en lloc d’establir polítiques públiques i possibles encaminades a garantir els 100% dels ingressos de treballadors i treballadores, tant assalariades com autònomes, o l’exempció de pagament d’hipoteques, lloguers, serveis bàsics o una renda bàsica garantida per tothom. 
Els damnats de la gestió d’aquesta crisi som les majories socials i especialment els sectors que ja arrosseguen una acumulat de precarietat i desigualtat, com les dones, el col·lectiu trans en totes les seves derivades, les persones migrades i els treballadors i treballadores invisibles o centenars de milers de persones autònomes producte de la desregulació del mercat laboral. No podem deixar de fer esment al conjunt de treballadors i treballadores de la sanitat, serveis socials o essencials per la seva dedicació i esforç, i que sovint han hagut de fer servir més la imaginació que no pas els escassos recursos públics. 
L’Estat espanyol ha fet palès, de nou, en aquesta crisi social la incapacitat de garantir els drets de les majories socials dels Països Catalans. Disposar d’un sistema públic de protecció social fort en la República Catalana esdevé vital si volem respondre als reptes globals que se’ns plantegen. Per fer-ho cal que esdevinguem útils i bastim aliances àmplies sent conscients que només lluitant avançarem. Perquè sí què és possible si ens organitzem als centres de treball -i arreu- fer avançar els nostres drets de manera col·lectiva.  
VISCA LA TERRA.  VISCA LA CLASSE TREBALLADORA.