"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 28 de febrer de 2019

El paraigua



Havia costat, però havia valgut la pena. Després de mitja hora caminant per l'arena de la Platja Llarga, cercant un forat on clavar el para-sol i estendre la tovallola, esquivant centenars de tovalloles, estoretes, neveres portàtils, para-sols, butaques, nens, avis, i altres objectes no identificats, havia localitzat un bon lloc per fer-hi parada. Bé, potser bo bo no ho era, ja que es trobava a més de cinquanta metres de l'aigua, dos-cents de la guingueta de begudes i gelats, i si fa no fa igual de lluny de les dutxes. Però havia trobat un lloc i allò era el més important donada l'època de l'any i l'hora del dia. En ple mes d'agost a Tarragona, i al migdia, hi ha més gent a les platges que a les cases.

Un cop al lloc, vaig adonar-me d'un petit problema. A l'hora de clavar el para-sol a l'arena em vaig adonar que el què duia no era el para-sol per a la platja, sinó el paraigua gran del pare. Un d'aquells d'home gran, llargs i amb una punxa metàl·lica a la punta. Segurament, amb les presses, l'havia agafat del maleter del cotxe per error en comptes del para-sol. Però ja no hi havia volta enrere. No pensava pas deixar el lloc que tant m'havia costat aconseguir per un simple paraigua. Vaig seure sobre la nevereta, vaig obrir el paraigua, i aguantant-lo amb una mà em vaig disposar a gaudir d'una meravellosa jornada de platja.

I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de febrer.

 

dimecres, 27 de febrer de 2019

El "temazo" del dimecres. Paco de Lucía - "Bwana King Kong".


El passat dilluns va fer 5 anys de la mort del geni de la guitarra, Francisco Sánchez Gómez "Paco de Lucía". Potser el més gran guitarrista de flamenc de la història, que va deixar un extens legat en forma d'enregistraments. Ja sigui en solitari, amb banda, o acompanyant als millors cantaors de flamenc. Entre aquests, Camarón, amb qui va enregistrar diversos àlbums.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'l tocar en directe tres o quatre vegades i van ser experiències memorables, meravelloses.

El tema d'avui es va editar l'any 1993 dins del disc "Live in America", on Paco de Lucia es va rodejar d'un octet de luxe amb grans músics consagrats com el baixista català, Carles Benavent, el flautista Jorge Pardo, o el seu germà Pepe a la veu.


dimarts, 26 de febrer de 2019

Lliçons de democràcia.


Avui, al judici farsa contra els independentistes catalans al Tribunal Suprem espanyol, ha estat el torn de declarar del President d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que ha fet un al·legat a favor de la democràcia, del dret a la llibertat d'expressió i de manifestació, motius pels quals se'l jutja i pels quals porta ja més d'un any a la presó.

Les respostes del Jordi han estat del millor, sinó directament el millor, del que he pogut escoltar dels diversos acusats des de l'inici del judici, que no era poca cosa. En el vídeo adjunt hi ha un ampli resum fet per l'organització que el Jordi presideix i de la qual tinc l'honor de formar part des de fa ja un bon grapat d'anys. Una desena o més. Un orgull de president i de català. 

Gràcies Jordi, per la dignitat, pel coratge, per l'exemple.

dilluns, 25 de febrer de 2019

El PSOE de Pedro Sánchez, obertament i desacomplexada, monàrquic.

Pedro Sánchez davant de la tomba de Machado a Cotlliure. Si Machado s'aixequés...

























Ahir, diversos representants de l'estat espanyol, amb el seu president, Pedro Sánchez, al capdavant, van anar a la Catalunya nord a retre homenatge a dos republicans espanyols il·lustres exiliats al final de la guerra civil espanyola (el darrer president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el poeta Antonio Machado) enterrats als cementiris de Montauban i de Cotlliure respectivament, amb motiu del 80è aniversari dels massius exilis de milers d'espanyols i de catalans.

Van tenir els sants collons de fer una ofrena en forma de corona de flors amb banderoles amb els colors de la bandera espanyola heretada del franquisme fins a dia d'avui. Seria com bé ha expressat el regidor de Badalona, José Téllez, com anar a fer un homenatge a l'Anna Frank i deixar-li una bandera nazi a la tomba. Ja no es tallen un pèl aquests sociofeixistes. Han renegat dels seus ideals originaris republicans i s'han convertit en ferms defensors de l'Espanya monàrquica i post-franquista. Fastig és poc...

I el més trist de tot, és que als seus votants fets com aquests no els faran canviar el vot. Tant els fa. L'espanyolitat va per sobre d'ideals de democràcia i llibertat. La pàtria per sobre de la democràcia.

diumenge, 24 de febrer de 2019

Carlos González: "Aquí no obliguem a menjar".


(Article del pediatre Carlos González sobre l'alimentació escolar "obligatòria", per al Criatures del diari Ara.) 

A principis de curs, en una reunió informativa, mestres, psicòleg i cuinera van explicar als pares i mares que en aquella escola no obliguen a menjar als nens. Però tenen normes: tots els nens han de tastar almenys dues cullerades de cada plat. Qui no mengi dues cullerades del segon plat, no tindrà postres. Qui no mengi dues cullerades del primer plat, no tindrà segon plat, ni postres, ni res.

Un nen de tres anys s’ha quedat molts dies sense postres perquè no ha volgut menjar res del segon plat. És a dir, a veure si ho enteneu bé, s’ha menjat els macarrons, o les llenties, o els pèsols, però no li permeten menjar fruita perquè no ha volgut tastar l’hamburguesa o la salsitxa. I els pares han protestat, esclar, però els educadors es mantenen ferms: aquí ensenyem als nens a menjar sa i a seguir les normes; a veure si aquests marrecs es pensen que poden menjar fruita així, de caprici, sense tastar primer la salsitxa. De fet, en altres ocasions el nen s’ha quedat sense postres perquè hi ha dies en què les postres consisteixen en gelat, o natilles, i el molt consentit demana fruita! Però, què es pensa, que pot demanar fruita quan toca gelat?

Fa uns dies, al nen no li agradava el primer plat. No en va voler tastar dues cullerades. No li van donar res més en 10 hores. Un nen de tres anys. Castigat sense menjar. El que no es pot fer ni en una caserna ni en una presó es pot fer en una escola, a un nen de tres anys: castigat sense menjar. Però no és un càstig, esclar; són conseqüències, un mètode educatiu. El mateix nen ho ha provocat, perquè no respecta les normes. 

I això ha passat a Espanya, al segle XXI, i les mestres, i la cuinera, i el psicòleg podran dormir, encara que el nen no pugui menjar. Això no ho farien amb un adult. Ni al restaurant, ni al menjador de la fàbrica, ni a la presó, ni en un hospital, ningú està obligat a tastar dues cullerades de cada plat. Això no ho farien amb un adolescent; bona resposta els donaria un nen de dotze anys! És gent mesquina i arrogant, que se sent poderosa perquè poden crear normes absurdes i deixar sense menjar un nen de tres anys. I si la pròxima vegada el nen, comprenent el perill, per evitar represàlies, menja dues cullerades del primer plat, com estaran de satisfets aquests educadors comprovant l’eficàcia dels seus mètodes lamentables!

dissabte, 23 de febrer de 2019

Rebel·lió? I un colló!!!

QUIETO TODO EL MUNDO!!


























Avui que es compleixen 38 anys de l'intent de Cop d'Estat del general Tejero i un grup de militars, que van irrompre al Congreso de los Diputados amb les armes, i van treure els tancs als carrers, s'està jutjant a 12 independentistes innocents, 9 dels quals porten més d'un any en presó preventiva, i 2 d'ells no eren ni tant sols dirigents polítics, sinó activistes socials. S'està jutjant el dret a la lliure manifestació i protesta en un estat que es fa dir democràcia consolidada...

Odi etern a l'estat espanyol!

divendres, 22 de febrer de 2019

80 anys de la mort de Machado.

Machado, assegut amb bastó, a Can Santamaria, a prop de Sarrià de Ter, camí de l'exili amb intel·lectuals catalans.


Avui es compleixen 80 anys de la mort, a l'exili de Cotlliure (Catalunya nord) del poeta sevillà Antonio Machado, poeta republicà que va viure a Catalunya durant 8 mesos escapant dels franquistes. 

Vaig tenir l'oportunitat de visitar la seva tomba fa prop de 30 anys en un viatge a França amb els meus pares, i he conegut alguns dels seus poemes gràcies a les cançons de Joan Manel Serrat. De fet, el noi del Poble Sec va dedicar un àlbum sencer al poeta espanyol.

Aquesta que us deixo és una de les meves preferides. Tan la lletra com la música són de les millors coses que he escoltat mai, i mai em canso d'escoltar-la. 

CANTARES

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse, le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso.

dimecres, 20 de febrer de 2019

El "temazo" del dimecres. Kojón Prieto y Los Huajolotes - "Insumisión".


Avui fa 30 anys, 8 joves catalans es declaraven insubmisos davant del jutjat militar de Barcelona. Van iniciar una campanya de desobediència civil de milers de joves que van acabar provocant la desaparició del servei militar obligatori l'any 2001. Prop de 15.000 joves catalans es van declarar insubmisos arrel del pas endavant d'aquells 8 valents pioners.

L'any 1993 el grup navarrès Kojon Prieto y Los Huajolotes editaven l'àlbum "Agárrense que aquí llegan los reyes del Napar-Mex" on s'incloïa aquest tema dedicat als insubmisos arreu de l'estat espanyol. Música mexicana amb lletres reivindicatives i amb grans dosis de conya.

dimarts, 19 de febrer de 2019

A Terrassa el feixisme ataca.

La seu dels Minyons aquest matí a primera hora.


Aquesta matinada els feixistes han atacat diverses seus de partits polítics i entitats de Terrassa. Entre aquestes, la seu de la meva colla, els Minyons, on han tallat el llaça groc gegant que penja a la façana, i han enganxat una bandera espanyola a la porta d'entrada, i a les seus de la CUP i de TEC. Anteriorment ja havien sofert atacs les seus d'ERC, PdCat o l'ANC.

Si es pensen els brètols aquests que ens atemoriran i deixarem de reivindicar la llibertat dels nostres presos polítics i el dret a l'autodeterminació, van llestos. Ni un pas enrere. Fora feixistes dels nostres barris. Terrassa la roja, Terrassa antifeixista!!

Seu de la CUP.

Seu de Terrassa en Comú (TEC).

dilluns, 18 de febrer de 2019

Gran cap de setmana esportiu.

Ante Tomic alçant el trofeu de campions de copa al Palau de Vistalegre de Madrid.





























Aquest matí m'ha costat una mica menys de l'habitual anar a la feina amb el agradable record del cap de setmana esportiu. A la copa del rei de bàsquet guanyada pel Barça contra l'etern rival a camp contrari en un final apoteòsic i polèmic, cal sumar la victòria del Girona al camp del R. Madrid (1-2) que fa al Barça més líder després de vèncer, no sense patiment, al Valladolid al Camp Nou. 

Suposo que aquest matí deu haver estat dur i complicat per als madridistes. Hahaha. Massa eufòria darrerament i han baixat dels núvols en un sol dia... 

I especial recordatori per al capità del Girona, Àlex Granell, que va dedicar la històrica victòria al Bernabéu als presos polítics. Un dels nostres. Enorme.

diumenge, 17 de febrer de 2019

L'Autodeterminació no és delicte.

2 pilars de 4 dels Minyons a la manifestació d'ahir a la Gran Via de Barcelona.























Ahir milers de catalans, una multitud, vam tornar a sortir als carrers de Barcelona per reclamar el dret a l'autodeterminació, l'alliberament dels nostres presos polítics, i el retorn dels exiliats. Sota el lema "L'Autodeterminació no és delicte", Omnium i l'ANC van organitzar una gran mobilització on un dels lemes més corejats va ser el d'"unitat", dirigit als representants polítics presents i als que van dirigir discursos des de l'escenari.

A l'acte no hi vam faltar els castellers, en aquesta ocasió representats pels Minyons de Terrassa, que vam enlairar alguns pilars de 4 al final de la marxa, a prop de la Plaça Universitat.

Cal ressaltar un fet que no per habitual deixar de ser remarcable: no hi va haver cap incident al llarg de la jornada, ni cap destrossa, i fins i tot es va veure alguna bandera espanyola entre els manifestants. Us imagineu una estelada a la mani espanyolista de la Plaza de Colón?

dissabte, 16 de febrer de 2019

Qui vulgui tenir gossos que faci un curset!






























Aquest matí assolellat he sortit amb la bici de carretera per anar fins al coll d'Estenalles, a uns 16 km. de casa. Els dissabtes hi ha un bon gruix d'excursionistes que pugen fins allà per iniciar excursions per la banda nord de la serra de Sant Llorenç i/o pujar al cim del Montcau (1.056 m.). En general els conductors de cotxe són respectuosos i pacients, i guarden la distància prudent a l'hora d'avançar els ciclistes. Sempre hi ha algun amb pressa que apura, però no sol ser habitual.

Avui però no ha estat cap cotxe el què m'ha fet endur un bon ensurt. Quan començava el descens del port, un gosset ha fet intenció de creuar la carretera pel costat per on jo baixava, i si no arriba a ser pel crit que he fet pensant que l'atropellava, no sé si se n'hagués adonat. Just a escassos metres de l'impacte ha reculat d'un bot i he pogut passar sense tocar-lo, però l'ensurt ja el duia a sobre, i he cridat uns quants renecs dirigits al(s) propietaris que xerraven animadament recolzats al seu vehicle.

I si topo amb el gos? I si me'l carrego? I si em trenco quelcom? No sap la gent els perills de portar gossos sense lligar al costat d'una carretera per on passen cotxes i ciclistes? N'hi ha perquè li treguin la custòdia dels gossos igual que fan amb les criatures. Són un perill per als animals i per a la resta de la societat.

dijous, 14 de febrer de 2019

¿Qué está hablando, catalán?


Si no fos perquè el feixisme i l'anticatalanisme no fan cap gràcia, el vídeo aquest de la senyora preguntant, plena d'odi i intolerància, a la càmera, si Manuel Valls estava parlant en català, l'altre dia a la manifestació dels espanyolistes d'ultradreta, faria riure i tot. Aquesta dona representa a la perfecció l'espanya profunda, anticatalana, inculta i aborregada. Malauradament encara es compten per milions aquests a l'estat espanyol...

dimecres, 13 de febrer de 2019

El "temazo" del dimecres. Sau - "Encara que siguin de bar".



Avui fa 20 anys de la mort als 36 anys, degut a una aturada cardiorespiratòria després d'un concert a Vilafranca del Penedès, de Carles Sabater, líder i cantant dels Sau.

Personalment, no vaig ser un gran seguidor dels Sau, tot i que m'agradaven algunes cançons, i els vaig veure en algunes festes majors. Recordo especialment la de Terrassa de l'any 1991 al Portal de Sant Roc que estava ple de gom a gom amb molt jovent corejant totes les cançons.

Un dels temes que més m'agradaven era aquest de les 4 barres, encara que siguin de bar, que s'acostumava a acompanyar del gest de la mà alçada amb els quatre dits estesos. El tema estava inclòs a l'àlbum "Quina nit" de l'any 1991.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Comença el judici farsa contra els polítics catalans independentistes.


Aquest matí ha començat al Tribunal Suprem de Madrid el judici (farsa) contra els polítics catalans que van organitzar el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, que va dur a la declaració (suspesa) d'independència el dia 27 del mateix mes. Al banc dels acusats seuen l'Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Joaquim Forn, el Jordi Sánchez, el Jordi Turull, el Josep Rull, el Jordi Cuixart, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, el Carles Mundó, el Santi Vila i la Meritxell Borràs, que porten setmana amunt setmana avall, més d'un any a presó preventiva.

Desenes de mitjans internacionals estan seguint les evolucions d'aquest judici on espero que les vergonyes del puto estat franquista espanyol quedin al descobert. Cal recordar que hi ha uns quants polítics catalans a l'exili que es passegen lliurament per Europa després que alguns tribunals de països seriosos haguessin desestimat la demanda de la fiscalia espanyola d'extradir-los per rebel·lió i sedició. Quanta injustícia! Quina vergonya per a Europa i per a la resta de països democràtics del món! Quanta ràbia haurem acumulat els catalans. Quantes ferides obertes que molt probablement no acabaran de cicatritzar mai encara que els declarin innocents (la qual cosa sembla més que improbable amb els nivells d'injustícia de la "justícia" espanyola, i de la fam de revenja i escarment de tota aquesta colla de jutges, fiscals i advocats d'ultradreta feixista.

Us volem a casa! No esteu sols! Llibertat Presos Polítics!

dilluns, 11 de febrer de 2019

40 anys de la revolució islàmica a l'Iran.














































Avui fa 40 anys de la victòria de la revolució islàmica a l'Iran, que va començar amb diverses manifestacions al carrer a l'octubre del 1977, i va derivar en enfrontaments armats entre les forces lleials al Xa Mohammad Reza, i un conglomerat d'organitzacions opositores on hi havia des de religiosos islamistes, fins als comunistes, liberals o estudiants. El xa, de tendència pro-occidental, va marxar del país el 16 de gener del 1979, i l'aiatol·la Khomeini va tornar del seu exili a França l'1 de febrer del mateix any.

Un referèndum va acabar referendant, per amplia majoria, la victòria dels revoltats (resistència civil), l'1 d'abril del mateix any. L'Aiatol·là Khomeini va convertir-se en el nou president o "Guia" de la República Islàmica de l'Iran al desembre. I 40 anys després, encara continua al poder el govern islàmic autoritari, tecnocràtic, i antioccidental.

diumenge, 10 de febrer de 2019

El mestre Benaiges.

El mestre Benaiges amb els seus alumnes a l'escola de Bañuelos de Bureba.

Magnífic reportatge de la Mar Cortès per al diari Ara, del mestre republicà Antoni Benaiges (Montroig del Camp, 1903 - Bañuelos de Bureba, 1936). 

Podríem no haver sabut mai la història d’aquest mestre català que va revolucionar un petit poble castellà durant la República. Podríem no haver sabut mai el seu nom, ni la seva trajectòria, ni les circumstàncies que el van portar a desaparèixer el juliol del 1936. Podria haver estat una altra víctima anònima de la tirania del silenci, com tantes n’hi ha.

Antoni Benaiges va ser un dels primers de tants mestres republicans, homes i dones, represaliats pel franquisme. Nascut a Mont-Roig del Camp (Baix Camp) el 1903, va arribar a Bañuelos de Bureba el 1934, carregat amb un gramòfon i idees pedagògiques avançades. Va ser detingut, torturat i assassinat durant les hores posteriors a l’aixecament militar el juliol del 1936. Els seus botxins no només van acabar amb ell físicament sinó que van intentar esborrar-ne el rastre als arxius.

Però durant l’exhumació de la fossa de La Pedraja, el 2010, el fotoperiodista Sergi Bernal, que volia documentar la memòria en abstracte, es va trobar amb una història concreta i, per tant, universal. Estirant el fil va poder reconstruir la vida i l’obra d’Antoni Benaiges. A vegades la determinació i la sort s’alien. I la veritat es va filtrant i sura. Així de tossuda és la memòria.

Bañuelos de Bureba, 2018

La Bureba és una plana emmarcada entre muntanyes i recorreguda per rierols que l’oxigenen. Un territori de secà on l’únic mar possible és el de les espigues prèvies a la collita, que proporcionen un fabulós espectacle de llum i color quan el vent les fa onejar. Aquesta tarda d’agost, similar a la de fa 84 anys quan hi va arribar Antoni Benaiges, el blat ja està collit i el color predominant és el groc. A diferència de llavors, s’arriba al poble amb cotxe per carretera. Ell hi va arribar amb carro per camí des de Briviesca, la capital de la comarca, on l’havia deixat el tren procedent de Tarragona.

El 1934 Bañuelos de Bureba tenia al voltant de 200 habitants i una escola que necessitava mestre. Actualment hi ha 34 persones censades i es calcula que, de manera fixa, n’hi viuen al voltant de 20. No té escola des de mitjans dels anys 60, quan es van concentrar totes les dels pobles de l’entorn a Briviesca. Avui amb prou feines hi ha 10 persones pel carrer i uns quants animals fent el ronso sota el sol sec de l’estiu castellà. Tres dones grans ens observen sense gaire interès i es miren entre elles per decidir a quina li fa menys mandra acompanyar-nos a l’edifici que un dia va ser escola. Semblen acostumades a aquest tipus de visites.

I és que la casa on el mestre Benaiges va viure i fer classe durant dos anys és l’atracció principal del poble. “L’empremta del mestre Benaiges pot ajudar a fer que Bañuelos de Bureba no desaparegui del mapa. Segur que a ell li hauria agradat que el seu record contribuís a tirar el poble endavant”, diu Javier González, secretari de l’Asociación Escuela Antonio Benaiges, que amablement interromp la passejada per obrir-nos la porta amb una enorme clau de ferro. Rehabilitar l’escola per fer-hi un museu pedagògic que divulgui la pedagogia Freinet, de la qual Benaiges era fidel seguidor, és el principal objectiu de l’entitat, que s’autofinança a través dels socis, al voltant de 60 persones que paguen 15 euros l’any.

L'escola en l'actualitat.


Mentre visitem l’aula reconstruïda, on es mantenen com a elements originals la pissarra i la caixa de tipus de la impremta, el Javier ens explica els eixos de la pedagogia Freinet: “Situar el nen al món, no aïllar-lo. No establir jerarquia entre mestre i alumnes, no fer exàmens, afavorir el contacte amb la natura, no utilitzar pautes ni tan sols per escriure, perquè el nen s’autocorregeixi i aprengui amb les seves pròpies eines. En definitiva, no hi ha línies rectes, les has de posar tu”, resumeix. Un repte enorme per a un mestre sol, en una escola rural pública i amb nois de 6 a 12 anys a la mateixa aula. “Ara hi ha escoles privades d’elit que apliquen aquests mètodes, i Benaiges (i molts altres) ja ho feien a les primeres dècades del segle XX”, reflexiona. I lamenta que la seva carrera i el seu llegat s’estronquessin d’una manera tan abrupta i salvatge: “El primer que ataquen totes les dictadures és l’ensenyament”.

Com recorda González, la vida era molt dura, llavors: no hi havia aigua, llum ni calefacció, i feia tant fred que a l’hivern jugaven a cartes als estables, que era on s’estava millor. No hi havia màquines, i la feina del camp implicava tota la família. “La prioritat per a les criatures era treballar. Només els més petits podien anar a escola. A partir dels 12 o 13 anys ja no posaven els peus”, explica el secretari de l’associació. “Com que el mestre posava música i els ensenyava a ballar, els pares pensaven que no aprenien res. Però els veien tan contents i estimulats que per força havien de valorar-lo”, matisa. Benaiges es va adaptar a aquesta vida extrema mentre obria una finestra mental als nois i noies i també als seus pares, als quals feia classe a les nits. No a tots, per descomptat. Alguns, els més influenciats pel capellà del poble, no el veien amb bons ulls. “Li estava prenent clients a l’església. La canalla ja no anaven a catequesi. Preferien parlar amb el mestre de l’actualitat”, diu González.

Hi ha una mena de justícia poètica en el fet que l’edifici de l’escola estigui tan viu i la imponent església de Bañuelos tan solitària, amb el rellotge aturat a tres quarts de dues. Seria bonic pensar que es va parar en el moment que van matar el seu mestre. Antoni Benaiges va ser detingut a Briviesca el 19 de juliol del 1936 a mig matí, l’endemà de l’inici de la rebel·lió franquista, i assassinat el dia 25. Hauria pogut conjurar el seu destí quan li va sortir la possibilitat de tornar a Catalunya, però s’hi va negar: va decidir que es quedava a Bañuelos perquè aquell era “el seu lloc”, allà hi havia “els seus nens” i ja els havia promès que els ensenyaria el mar. Ha quedat confirmada també l’existència “d’una companya”, de la qual s’ha perdut la pista però que “devia ser algú tan implicat i compromès políticament i socialment com ell”.

És commovedor com en Javier parla d’“ el maestro ” i revela l’empremta que Antoni Benaiges ha deixat a la zona: “El que m’ha atrapat d’ell és la seva manera de ser i el tracte que tenia amb els nens”, confessa. La majoria dels seus alumnes el recordaven “amb molt d’afecte, com una de les millors coses que els va passar de petits”.

Però no tots van voler parlar, encara que haguessin passat més de 80 anys. Al poble es van cremar tots els quaderns i les fotos quan van arribar les tropes, per fer desaparèixer el pas de Benaiges: “Això indica fins a quin punt està arrelat el pànic dins les persones”. Una por que no marxa mai. “Hi ha hagut familiars que no han volgut contrastar el seu ADN amb restes trobades a la fossa de La Pedraja”, explica González.

Fossa de La Pedraja, 2010

Entre les dues fases de l’exhumació a la fossa de La Pedraja s’hi van trobar les restes de 140 persones assassinades. Entre les dotze que van ser identificades no hi havia Antoni Benaiges, del qual en aquells moments no se sabia la identitat però sí que havia desaparegut, segons el testimoni de Rafael Martínez, de Briviesca, com recull el llibre Capital de la cruzada, de Luis Castro.

A peu de fossa hi havia el fotoperiodista Sergi Bernal: “Quan vaig tornar a Barcelona, després d’estar-m’hi una setmana, vaig rebre una trucada telefònica d’Eva Martínez, la neta del Rafael, que em deia que hi havia passat un home de Bañuelos de Bureba assegurant que allà havia d’estar enterrat el seu mestre”. El nom que li va arribar s’assemblava molt al d’Antoni Benaiges: Antonio Benegas. I no sortia a la llista de persones que buscaven els seus familiars, perquè els Benaiges encara no sabien a quina fossa havia anat a parar el seu parent. Quan Sergi Bernal comença a investigar, la primera pista la troba a Catemaco, a la província mexicana de Veracruz, on havia arribat la seva tasca pedagògica, via Patricio Redondo, mestre freinetià exiliat: “Vaig pensar que allò em portaria d’una fossa de mort a una finestra de vida: l’escola. La vida que sorgeix entre esquelets, calaveres i bales. La vida i la veritat sempre s’imposen”, reflexiona.

L’objectiu primer, restituir la figura d’Antoni Benaiges i permetre a la família fer el dol, ja ha estat sobradament cobert, com confirma Jaume Aragonès Benaiges, besnebot del mestre: “Quan vam saber que l’havien trobat vam sentir un gran descans emocional. Conèixer el seu final dignifica la seva vida, perquè el van matar com un gos”. El fet de no haver arribat a identificar-ne les restes no afecta la família: “Els ossos són ossos. El seu esperit és a Bañuelos”. El Jaume recorda que, de petit, miraven de tant en tant els quaderns que corrien per casa i el seu avi els explicava que a l’oncle Anton (com li deien) l’havien matat “perquè volia que la canalla anés a l’escola, mentre que els seus pares preferien que treballessin”. El portaveu de la família confirma que Benaiges va ser molt feliç aquells dos anys a Bañuelos: “Tenia la vocació d’anar a ajudar allà on feia més falta”.

De la transcendència de la feina d’aquells anys en donen testimoni els alumnes amb qui Bernal va ser a temps de parlar: “Els havia d’enregistrar, amb quasi 90 anys, a punt de marxar amb aquestes vivències”. Un ventall d’històries que parlen d’agraïment però també de por, revengisme i exili interior: “La neta d’una de les alumnes, la Felisa Viadas, va contactar amb nosaltres però quan vam arribar a Saragossa, on vivia, per entrevistar-la no va voler parlar. Va dir que li acabaven de concedir una plaça en una llar de jubilats i tenia por que la dreta (llavors governava Rajoy) l’hi prengués”.

Microrelats plens d’emocions i ressons per a tothom, però especialment per a un home com ell, compromès amb la lluita antifeixista des de sempre. “La meva família carrega dos exilis. El primer frustrat, perquè els meus avis, amb la meva mare de només un any, van ser detinguts a Núria quan fugien, l’any 1948. El segon, als anys 60, va ser exitós. Van poder arribar a França i el meu avi va rebre l’ajut dels seus companys del POUM”, explica. La reconstrucció de la vida i obra d’Antoni Benages li ha servit “com a recepta contra els feixismes que planen avui dia”.

Vuit anys després, el compromís de Sergi Bernal amb el mestre de Mont-roig continua intacte. Encara té passió per explicar aquesta història en tots els formats possibles. De moment ja se n’ha fet una exposició fotogràfica, un assaig, un documental, una novel·la i la recreació de l’escola al Museu Marítim de Barcelona, en un muntatge que sorprèn per la seva senzillesa i capacitat de commoure i que es pot visitar fins a l’1 de maig del 2019. Ara s’està treballant en un còmic i potser, “més aviat que tard”, arribarà també la pel·lícula.

Burgos, 1934-36

La República es va haver d’enfrontar, des del mateix dia de la seva proclamació, a diversos fronts. El més perillós, per la seva capacitat d’adoctrinament, va ser l’església. L’arquebisbe de Burgos, en un sermó que es va llegir a totes les esglésies de la província, va definir la República com un “règim mogut per un odi satànic contra Déu, la família i la propietat”. Els sermons de l’arquebisbe eren de lectura obligatòria. “Aquest sermó es va llegir a Bañuelos a missa major. A més, quan va declarar l’estat laic i aconfessional, la República va prendre el sou al clergat. Als pobles on aquest fet està documentat, l’enfrontament entre el capellà i el mestre va ser ferotge. Bañuelos va ser un cas clar d’això”, assegura la historiadora burgalesa Ana Grisaleña.

En alguns pobles de la Bureba i de la Rioja fronterera amb Burgos hi arribaven les Misiones Pedagógicas i companyies de teatre, com la que impulsava Federico García Lorca, molt crítiques amb la situació d’opressió ideològica que hi havia. Els grups republicans i esquerranosos es reunien a les Casas del Pueblo que hi havia a les ciutats i pobles més importants de la província, com Miranda de Ebro, Pancorbo o Briviesca. La capital de la comarca era un important feu de la Falange: el 1935 hi militaven tantes persones com a Burgos. I des d’allà Antoni Benaiges se significava políticament i propagava els seus ideals de justícia social amb xerrades, conferències i articles al setmanari La voz de la Bureba.

Abans de la sublevació, aquests grups feixistes ja estaven perfectament organitzats i exercien la repressió a cara descoberta per tota la zona. “És pràcticament segur que ja tenien les llistes dels mestres republicans, especialment els que pertanyien a sindicats, com era el cas de Benaiges”, opina la historiadora.

Durant aquells anys al territori burgalès el 50% de la població vivia del camp i el 90% dels pagesos eren petits propietaris que, tot i viure en constant inseguretat, eren majoritàriament conservadors. Ana Grisaleña ho atribueix a “la il·lusió d’independència que proporcionava la propietat de la terra i a la creença popular molt arrelada a la zona que sempre que hi ha un canvi és per anar a pitjor”.
La rebel·lió militar va triomfar amb facilitat el juliol del 1936 a Burgos. Convertida en capital de la zona sublevada, va ser pionera a l’hora de represaliar membres dels col·lectius considerats desafectes. Un dels grups socials més severament perseguits per les autoritats burgaleses del nou règim va ser el dels mestres republicans. La purga va començar el mateix dia de la revolta, i només a la província de Burgos hi va haver 99 detencions. 20 mestres van ser assassinats i una vintena més es van donar per desapareguts.

El mètode Freinet deu el seu nom al pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966) i té com a eina central de l’aula la impremta escolar, un instrument inspirador que permet als alumnes practicar el text lliure i divulgar arreu les seves experiències.

Durant els anys del mestre Benaiges es van editar a Bañuelos de Bureba dues col·leccions ( Gestos i Recreo ) que es distribuïen per llocs tan diversos com Extremadura, Catalunya, Anglaterra, Bèlgica o Cuba. El mateix president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, n’era un dels destinataris. Es finançaven a través de subscriptors: mestres afins, amics, companys de partit…

Els quaderns són alhora exemple de treball en equip, vívids retrats de la vida rural dels anys 30 i testimoni de l’excel·lent relació entre els alumnes i el mestre. La por i la guerra en van destruir molts, però per sort la família els va conservar. Tots excepte el número 1 de Gestos, del qual només s’ha trobat la portada.

Hi destaca una publicació especial, del gener del 1936, que agrupa els textos que els alumnes van escriure sobre el mar, un cop van saber que el mestre els hi volia portar. “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai” és un document ple d’ingenuïtat i esperança que es pot sentir al Museu Marítim en una original i emotiva recreació.


dissabte, 9 de febrer de 2019

Jair Jitler!!


Haha. Els de l'Està Passant se superen cada dia. El dijous va aparèixer el Jair Domínguez disfressat de Hitler a causa d'una piulada que havia fet la nit anterior que es jugava el Barça-Madrid de copa i on el brasiler Malcom va ser titular. L'humorista de l'Empordà va assegurar que si Malcom marcava ell aniria al programa l'endemà disfressat de Hitler. I dit i fet. Va marcar Malcom l'únic gol dels blaugranes i en Jair va complir la promesa. Hilarant gag els va sortir.

divendres, 8 de febrer de 2019

La importància de l'Educació Fïsica, la Música i l'Art a l'escola.



Extracte de la xerrada del neurocientífic català David Bueno, un dels principals referents pel que fa a l'estudi del desenvolupament de cervell relacionat amb l'aprenentatge. La neurociència ha aportat significatius descobriments els darrers anys pel que fa a les diverses formes d'aprendre dels infants, i la importància que té l'interès (emoció) a l'hora d'aprendre. Un altre important descobriment és com es desenvolupa el cervell amb activitats que fins ara, molts consideraven complementàries (com l'art, la música o l'educació física).

Sempre he pensat que l'etapa d'infantesa (fins els 12/14), és una etapa on la naturalesa dels infants demana molt exercici físic, molt joc, i molta expressió artística. En canvi, els plans d'estudi s'entesten en forçar els aprenentatges instrumentals (llegir, escriure, calcular, la lògica, continguts memorístics...) des de ben petits. Un error al meu entendre.

En aquest breu extracte de la xerrada, el David Bueno ho deixa ben clar. Tant de bo les autoritats educatives del país se l'escoltessin i li fessin un mica de cas.

dijous, 7 de febrer de 2019

El ple ho ha aprovat, acompliu els acords!

Aquest vespre al Raval de Montserrat, davant l'ajuntament de la ciutat.






















Aquest vespre els incansables cantants independentistes dels "cants per la llibertat" han fet una acció simbòlica enlairant una pancarta amb el lema de Llibertat Presos Polítics fins al balcó de l'ajuntament. Al darrer ple de l'ajuntament, a finals del mes passat, es va aprovar una proposta per penjar una pancarta per la llibertat del presos polítics al balcó, amb el suport dels grups municipals d'ERC, CUP, PdCat i TEC. Fa ja prop de 10 dies de la moció i el govern municipal del PSC encara no ha penjat la pancarta.

Si fa vint anys m'haguessin dit que el PSC de Terrassa es convertiria en el que és avui dia... Quina pena i fàstic.

dimecres, 6 de febrer de 2019

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Palabras para Julia".


El passat divendres va tornar al Palau de la Música, amb entrades exhaurides, el cantautor valencià d'ascendència basca de 84 anys, Paco Ibáñez, amb motiu del 50è aniversari de l'emblemàtic concert a l'Olympia de Paris, en el marc del Festival del Mil·lenni.

Vaig aficionar-me a escoltar la música de Paco Ibáñez arrel d'un concert a Terrassa convidat per la meva colla castellera, els Minyons, amb motiu del 15è aniversari. Corria l'any 1994. Des d'aleshores no he deixat d'escoltar-lo mai. El meu pare tenia el doble directe de l'Olympia i el cert és que és un àlbum brutal, tant per la qualitat dels pomes i la seva interpretació, com per l'emotivitat del moment i la connexió amb el públic parisenc.

El passat divendres al Palau, el gran Paco (en els dos sentits) es va mostrar dubitatiu en alguns moments, però tanmateix, no va perdre el fil de l'espectacle en cap moment. Va explicar un munt d'anècdotes i aventures de la seva fosca experiència a l'exili, i de la seva joventut al País Basc, així com les trobades i coneixences amb reputats artistes com Alberti, Neruda, o Brassens.

A més a més, no es va oblidar de mostrar la seva solidaritat amb els presos polítics catalans als que va dedicar un parell de temes (potser no va recordar que ja els havia dedicat un... :-) ), i va lamentar l'"intolerable anticatalanisme que hi ha a l'estat espanyol".

Gràcies Paco. Gran nit. Un dels nostres.

dimarts, 5 de febrer de 2019

100 anys de la Vaga de La Canadenca.






























Tal dia com avui fa 100 anys els treballadors de la companyia "Barcelona Traction Light and Power", més coneguda com "La Canadenca" per l'origen dels seus propietaris, iniciaven una sèrie de protestes i vagues que van anar escampant-se i creixent en altres companyies i sectors professionals, forçant les autoritats i els propietaris de la companyia a acceptar les demandes dels treballadors, liderats pel sindicat anarcosindicalista CNT, amb el seu secretari general, l'urgellenc Salvador Seguí "El noi del sucre". 

Malgrat les amenaces dels dirigents de la companyia i de les autoritats, els treballadors no van donar el seu braç a tòrcer i van mantenir i intensificar la lluita al llarg de més d'un mes, fins a aconseguir que s'acceptessin les seves condicions per acabar amb la vaga. Una d'aquestes, fou la implantació de la jornada laboral de 8 hores, que encara avui dia gaudim, tot i que potser ja va sent hora que tornem a reivindicar una disminució de les hores de treball, que ja han passat 100 anys!!

Malauradament, tinc la sensació que la societat està tan alienada i narcotitzada (futbol, cinema, videojocs, sèries, consum, etc.) que és més fàcil donar passes enrere que endavant. I a les proves em remeto.

dilluns, 4 de febrer de 2019

Acció dels CDR: "Quina merda de justícia!"


Aquesta passada matinada, diversos CDR d'arreu del territori han empastifat amb excrements i deixalles diversos jutjats de Catalunya, i hi han deixat cartells amb l'expressió "Merda de justícia". Una acció simbòlica carregada de crítica envers la (in)justícia espanyola que el proper dia 12 començarà a jutjar als presos polítics catalans. Els CDRs em representen!!

diumenge, 3 de febrer de 2019

El diumenge Mola.



Avui, en una jornada assolellada i ventosa, amb un grupet d'amics hem pujat a La Mola. Ha estat la primera vegada que la filla de cinc anys d'uns amics arribava a dalt del cim. Una experiència iniciàtica que segurament podrà recordar gràcies a les fotografies. En tot cas, el que és segur, és que pujarà moltes més vegades a aquest cim tan estimat per molts terrassencs i vallesans. 

Un cop dalt, hem entrat al pati interior del monestir, on a penes es notava l'aire, i al solet s'estava força bé. Hem parat a fer unes galetes i un raig d'aigua, tot i que alguns han entrat al bar per demanar uns cafès amb llet. Els caps de setmana sempre hi ha molta gent, i avui no ha estat diferent. Desenes, potser centenars, d'excursionistes ens hem trobat al cim provenint de camins diversos, tot i que el més transitat és, sens dubte, el camí dels Monjos.








dissabte, 2 de febrer de 2019

L'Espanya real.


Quan necessites fer vídeos per netejar la imatge del teu país, el més probable és que necessitis fer-ho perquè realment el teu país deixa molt que desitjar. 

Jo cada dia que passa n'estic més tip que m'obliguin a ser súbdit d'aquest país corrupte, decadent, caspós, i molt anticatalà.

divendres, 1 de febrer de 2019

El nostre Maduro.


Lo del Cesc Casanovas és de traca i mocador. Al meu entendre, actualment, és el millor imitador del Polònia (amb Latre i Pep Plaza en el seu moment, formaven una gran tripleta), i de tant en tant ens sorprèn amb un nou personatge, com va fer ahir amb Nicolás Maduro. Un gag curt però molt divertit al meu parer. El personatge ja convida a fer humor amb les seves sortides de to, i la seva manera d'expressar-se. Segur que en trauran molta punxa...