(Molt bon article de la mestra d'educació infantil i membre de l'equip directiu de l'Associació Rosa Sensat, Rosa Ferrer. No tindrem un país just i equitatiu fins que no tinguem un sistema educatiu just i equitatiu.)
Sovint, quan un debat no interessa, es té la tendència a negar-lo o
bé a ridiculitzar-lo. Això, per exemple, és el que fan aquells que per
estalviar-se entrar a debatre sobre alternatives polítiques argumenten
que ja no hi ha diferències entre esquerres i dretes.
No he pogut deixar de tenir aquesta sensació en llegir l’article ‘Públicament desconcertat‘
de Pere Vilaseca, responsable de l’Àrea de Projecte Educatiu de
l’Escola Pia de Catalunya, i publicat en aquest mateix Diari de
l’Educació el passat 17 d’octubre. Tot evitant entrar en la diferent
realitat que en aquest moment representen a Catalunya l’escola pública i
l’escola concertada, Pere Vila argumenta que “es perd” en la discussió
entre aquests dos tipus d’escola. Des de la meva modèstia, intentaré
aportar algunes pistes.
Si la prioritat absoluta no és assegurar els recursos necessaris a l’escola pública, és evident que les subvencions a les escoles concertades resten de la bossa comuna del pressupost d’educació
No entén el senyor Pere Vilaseca “que es relacioni l’existència de
les escoles concertades amb les retallades a l’educació. Com si les
retallades no afectessin unes escoles i altres”. Un dels elements més
definitoris de qualsevol política és la prioritat de la despesa i el seu
caràcter més o menys redistributiu, més encara en èpoques de crisi i de
recursos limitats. En aquest context, si la prioritat absoluta no és
assegurar els recursos necessaris a l’escola pública, és evident que les
subvencions a les escoles concertades resten de la bossa comuna del
pressupost d’educació. Fins i tot si s’apliquessin retallades similars a
tots dos tipus d’escola, qui en patiria més seria aquell tipus d’escola
amb menys fons propis i que acull alumnes amb més dificultats
cognitives i/o socials.
Hi ha unes escoles finançades amb recursos de tothom (públics) que són de tothom (públiques) i unes altres finançades també amb recursos de tothom però que no són de tothom (privades)
No entén tampoc el senyor Pere Vilaseca “que es vulgui dividir les
escoles del nostre país en dos blocs homogenis, monolítics”. No sé si es
vol dividir o no i és clar que cada escola té les seves
característiques (tants caps tants barrets), però si parlem de les
escoles en termes del seu finançament públic és clar que la divisió
existeix: hi ha unes escoles finançades amb recursos de tothom (públics)
que són de tothom (públiques) i unes altres finançades també amb
recursos de tothom però que no són de tothom (privades). La diversitat
d’escoles no amaga aquesta diferència bàsica.
No entén, encara, el senyor Pere Vilaseca, “la passivitat de moltes
escoles concertades a l’hora d’exigir el finançament necessari per
aconseguir la gratuïtat real de totes les escoles que exerceixen el
servei públic escolar”. Jo, per contra, no entenc la passivitat de molts
defensors de l’escola pública a l’hora d’exigir que sota l’actual
denominació de servei públic escolar no s’amagui la realitat d’una
escola realment pública i d’una escola privada subvencionada.
Encara entén menys el senyor Pere Vilaseca “que s’identifiqui
l’escola de titularitat pública com l’única que acull alumnes amb
dificultats cognitives o desigualtat social, quan les estadístiques no
ho diuen pas així”. Evidentment que l’escola de titularitat pública no
és l’única, però n’hi ha prou de mirar la realitat i llegir les
estadístiques que el senyor Pere Vilaseca menciona per constatar la
diferent proporció amb què els dos tipus d’escola, pública o privada
concertada, acull aquests alumnes.
També se li fa difícil d’entendre, al senyor Pere Vilaseca, “que
l’administració pública segueixi concertant (o gestionant!) escoles que
segreguen els alumnes, de manera directa o indirecta”. En aquest cas, em
sap greu, no puc oferir cap pista per entendre-ho més enllà de pensar
en un compromís no prou fort de l’administració catalana amb
l’ensenyament públic. De totes maneres, vigilaria amb aquest argument
per part dels defensors de l’escola privada concertada, no fos cas que
segons què s’entengui per segregar alumnes no s’estiguin tirant pedres a
la propia teulada.
El debat sobre el tipus d’escola i sobre el seu finançament va íntimament lligat amb el de la qualitat
A més, tampoc no entén el senyor Pere Vilaseca “que l’escola
concertada se segueixi defensant amb l’únic argument de la llibertat
d’elecció per part dels pares”. De nou, atenció amb els arguments,
perquè precisament sobre aquest punt pivota tota la defensa de destinar
fons públics a escoles privades.
En definitiva, no acaba d’entendre, el senyor Pere Vilaseca, “en un
tema tan sensible i tan important, tant dogmatisme i tanta cacera de
bruixes”. Segurament, de dogmatisme i de cacera de bruixes en pot
aparèixer a qualsevol discussió i per tots costats, però ja ens avisa
l’Evangeli del perill de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix. Més enllà d’aquests perills, el que hi ha aquí és un debat entre dues posicions.
No acaba d’entendre, el senyor Pere Vilaseca, “que en aquest batibull
no hi hagi un espai en el debat per parlar de la qualitat de les
escoles”. No sé exactament de quin batibull es tracta, però en tot cas,
per mi, el debat sobre el tipus d’escola i sobre el seu finançament va
íntimament lligat amb el de la qualitat, i precisament per això és
important. Evidentment, no és l’únic aspecte del debat, perquè un
determinat tipus de finançament de l’escola no és suficient per
garantir-ne la qualitat, però sí que n’és una condició necessària.
Acaba el senyor Pere Vilaseca el seu article demanat de ser “clars i
transparents. Si el que volem és la defensa d’una escola inclusiva i de
qualitat per a tots els infants del nostre país, diguem-ho clarament, i
anem a totes”. Aquest objectiu pot ser compartit, però així en abstracte
no ens permet avançar gaire; del que es tracta és de debatre sobre
quina és l’estratègia per aconseguir aquest objectiu. I demana el senyor
Pere Vilaseca de no barrejar-hi “apriorismes infundats, eslògans buits i
discursos estètics”. Amb el benentès que aquesta demanda es dirigeix no
només als que defensen estratègies diferents de les seves, em sembla
important no ridiculitzar un debat que, ens agradi o no, en el fons és
polític. Perquè, si com deia el Rafel Campalans, política és pedagogia,
afegia bé la Marta Mata que
pedagogia és política. Cal fer aquest debat perquè l’educació dels
nostres infants i joves s’ho mereix, perquè la nostra societat el
necessita. Hi estem públicament concernits.
