Dilluns de Carnaval festiu a les escoles de Terrassa.

 

Avui ha estat un d'aquells dies de lliure elecció per als centres educatius de Terrassa, i he aprofitat per fer unes quantes coses, com anar a esmorzar al forn, comprar al Mercat, i dinar a La Mola. I també fer bastant el ronso i navegar per internet cercant esdeveniments futurs. També per tenir una mica de debat encès al voltant de la invasió russa d'Ucraïna i fer algun tweet provocador. En fi, un dia ben aprofitat. O no.

Tornant a gaudir amb el Barça.

 

Enorme, genial, majestuós Pedri.

Gran partit del Barça avui enfront de l'Athlètic (4-0). I més enllà de la golejada, les sensacions que va deixant l'equip partit rera partit darrerament. És innegable que les incorporacions del mercat d'hivern han donat un plus de qualitat i que la recuperació del millor joc de jugadors com Pedri, De Jong o Dembélè també han propiciat l'actual estat de gràcia de l'equip, que ha encadenat una bona ratxa de victòries, incloent la classificació per als 8ens de final de la Europa League.

Avui hem tornat a veure accions molt espectaculars, que han fet vibrar i cantar el Camp Nou com feia temps que no passava. Especial rellevància tenen els càntics per a l'entrenador, un Xavi Hernàndez que està aconseguint el que semblava impossible: ressuscitar un equip que semblava mort, i recuperar la millor versió d'un bon grapat de jugadors que semblaven haver tocat fons.

És una llàstima que aquesta reacció arribi a aquestes alçades de temporada. Qui sap on podria haver arribat aquest equip, amb l'estat de forma actual, d'haver jugat a aquest nivell des del principi de temporada. Bé, com a mínim, ara els culers ens podem mirar els partits amb la convicció que no farem la pena com havia passat en diverses ocasions en el passat. D'aquí a poder competir en igualtat de condicions amb els millors clubs europeus potser encara hi ha un tros, però com a mínim, sembla que anem pel bon camí.

Carlos Gonzàlez: "La conspiració dels pares".

 

(Sempre interessants els articles al Criatures de l'Ara del pediatre Carlos Gonzàlez. Avui sobre el desconeixement de molts pares del que significa i comporta la paternitat).

Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta dels seus bebès. Per què plora tota l’estona? Per què es desperta tant a la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada?

Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys, vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors, aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per evitar l’extinció de l’espècie. 

Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí, que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena. Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica cursi. Encara no han canviat tres mil bolquers (ni saben quants milers més falten per canviar), encara no han dormit una nit sencera, i ja estan pensant a tenir el segon, qui sap si el tercer o el quart. Voldrien explicar-ho a tothom, però els manquen les paraules. No poden dir: "Es desperta cada hora i mitja, és meravellós!" "Li netejo el cul cinc cops al dia, mai m’havia sentit tan important". "Les nits, tio, són una passada, sempre de marxa!" "No se sap mai per què ploren, però em sembla que ja li començo a agafar el truc". No, ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu d’una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell tan suau, i fa sempre tan bona olor!"

I així es perpetua el mite.

Pas endavant dels Minyons per la seguretat dels castellers.

 

És molt probable que els Minyons no tornem a veure/viure imatges com aquesta en el futur. La colla ha decidit (encertadament al meu entendre) deixar de considerar descarregats els castells que acabin enfonsant-se un cop el pis de quints o quarts ha tocat manilles o folre. Aquesta decisió es pren, bàsicament, pel perill que comporta sobretot per a la gent de pinya, que el folre i les manilles d'un castell acabin escampades de mala manera sobre la pinya.

Aquesta decisió ha generat certa controvèrsia entre els membres de la colla. Tanmateix, sabem que els canvis en el món casteller mai són exempts de polèmiques i debat. Si tota la vida s'ha fet així, per què cal canviar ara? Doncs penso que cal canviar per sentit comú i per tal de garantir al màxim la seguretat de tots els castellers de la colla. Potser avui sembla revolucionari i innecessari, però tinc el convenciment que d'aquí deu anys ens preguntarem com era possible que consideréssim com a descarregat un castell que havia acabat enfonsant-se i, fins i tot, amb lesionats.

De fet, no fa tant, el món casteller en ple, considerava com a descarregat un castell que havia patit el despenjament d'enxaneta i aixecador després de la carregada. Un sense-sentit que avui ningú s'atreviria a acceptar, però que fa 20 anys, ningú s'atrevia a qüestionar.

El "temazo" del dimecres. Bratia - "Vatra".

 

Acabo de descobrir aquesta banda barcelonina, impulsada pel contrabaixista serbi establert a Barcelona Ivan Kovacevic, a qui ja coneixia d'altres projectes com Los Tiki Phantoms, la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra, acompanyat de quatre grans músics més, al violí, les percussions, i les guitarres.

Divendres seran a la Nova Jazz Cava de Terrassa, i és probable que hi acabi anant, si no surt cap pla millor. Una música a mig camí dels balcans, l'Europa de l'Est i el Pròxim Orient. M'encanta.

Retrobada amb l'HC Lluís Puig a Els Banys (Vallespir).

 

El passat dissabte, aprofitant la meva visita al Vallespir per viure la festa de l'ós, vaig poder acompanyar uns quants conciutadans terrassencs a l'homenatge que van organitzar des de l'ANC Terrassa als Consellers terrassencs Lluís Puig, encara avui exiliat a Brussel·les, i Josep Rull, expres polític.

L'acte que s'havia de celebrar a la Plaça de la Sardana de la localitat nord-catalana, es va haver de traslladar a un poliesportiu proper per un plugim amenaçador a primera hora del matí. L'alcaldessa de la vila, la catalanista i independentista Maria Costa, va posar totes les facilitats als organitzadors per celebrar el retrobament.

Hi van haver parlaments dels homenatjats (especialment emocionat i emotiu el parlament de Lluís Puig), i de diferents representants de la societat civil terrassenca i de la Catalunya Nord. També hi va haver espai per a les actuacions de la cultura popular terrassenca, amb l'Agrupació Sardanista Amunt i Crits, el Ball de Serrallonga, els Bastoners, Capgrossos, i els Ministrils del Raval. I un fi de festa sardanista amb una cobla gironina.

Festa de l'ós de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya nord).

Ahir diumenge vaig gaudir d'una de les festes més tradicionals d'aquestes èpoques carnavalesques als Països Catalans, la Festa de l'Ós que se celebra des de molt antic arreu d'Europa, i que a casa nostra s'ha conservat a les localitats de Prats de Molló, Arles de Tec, i Sant Llorenç de Cerdans, totes tres a la comarca nord-catalana del Vallespir.

La tradició s'arrela a rituals ancestrals sobre l'arribada de la primavera, l'època de l'aparellament, l'origen de l'home o el mite de la fecunditat. 

A Prats de Molló, guarneixen d'ós a tres homes, amb un vestit de llana d'ovella i els embadurnen amb oli i sutge de la xemeneia perquè quedin ben negres, i aquests es dediquen a caçar tot aquell que se'ls creua pel camí des del seu alliberament a la falda del castell fins arribar als carrers del poble. Els óssos van acompanyats per un grup de cinc o sis caçadors que l'empaiten i que també li donen suport a l'hora d'aixecar-se del terra després de cada combat amb algun/a espectador/a, així com posar-li una mica de beguda (vi o el tradicional pastís francès) a la boca.

L'acte acaba cap a les 17 de la tarda quan un grup d'homes disfressats d'ós blanc capturen l'ós negre i l'esquilen fins que apareix l'home que hi havia dins, i acaben ballant una dansa plegats a la plaça.

Si mai hi voleu anar, tingueu preparada roba vella per si us atrapa l'ós i se us tira a sobre. I unes quantes tovalloletes humides per treure-us les taques de la cara.

El noi de ratlles va ser un dels tres óssos de la festa.

Ambient amb alguns dels protagonistes de la festa escalfant motors amb el tradicional pastís.

Sardanes per començar la jornada.

Inici de la festa al Castell. Vesteixen els óssos i s'unten amb l'oli i el sutge.

El grup de caçadors amb barretina ajudant el seu ós.

Un bon gruix de gent va gaudir de la festa. Uns 5.000 esperaven.

Un ós blanc ja ha caçat a l'ós negre per esquilar-lo.

Una copa més a la butxaca.

 

El Barça s'ha proclamat vencedor de la copa a Granada després de vèncer en una final ajustada a l'etern rival per 59 a 64. El Barça ha arrencat força desconnectat, prova d'això són els 18 raquítics punts aconseguits en els primers dos quarts (29-18), fruit també de l'estratègia defensiva del rival.

El tercer i quart quarts la cosa ha canviat una mica i ha millorat força l'encert de cara a cistella, fins arribar amb un avantatge de fins a 8 punts a escassos dos minuts per al final del matx. El Madrid ha tingut l'oportunitat d'empatar el partit faltant uns 10 segons per al final, però el jugador madridista Gabriel Deck ha fallat una entrada que semblava aparentment fàcil.

Una copa més al sac, la segona seguida després de la victòria de la temporada anterior al Wizink Center de Madrid, sense públic. Aquest cop les grades eren ben plenes (tot i que l'aforament s'havia limitat al 75% per la Covid), amb una molt nombrosa presència d'aficionats culés. Potser els aficionats del Manresa i de la Penya que havien vist caure els seus respectius equips a les primeres de canvi van decidir revendre les entrades a seguidors culers...

Un film català guanya l'os d'or de la Berlinale: "Alcarràs".

 

Avui s'ha fet oficial el premi a la millor pel·lícula del festival de Berlin, en la seva 72a edició, que ha recaigut en "Alcarràs", una producció catalana dirigida per Carla Simón (la directora que es va donar a conèixer amb "Estiu 1993" l'any 2017) que retrata el món de la pagesia en aquest poble lleidatà. Una fita per al cinema català que espero marqui un abans i un després en el sector a casa nostra. Pocs s'han atrevit a fer cinema en la nostra llengua, per allò d'arribar al gran públic, i ara la Carla ha trencat esquemes i clixés. Espero amb candeletes l'estrena que hi ha prevista per al 29 d'abril. Aquesta no me la perdo.

El "temazo" del dimecres. Pablo Hasel - "Ni Felipe VI".

 

Avui es compleix un any que el raper lleidetà Pablo Hasel va entrar a la presó segrestat per l'estat espanyol, amb una condemna de nou mesos, per enaltiment del terrorisme, sota la llei mordassa, i encara li van sumar un any i quatre mesos més per negar-se a pagar les multes de la sentència.

I els carrers no cremen, i els polítics viuen la mar de tranquils (també els d'aquí que li van girar l'esquena), i qui dia passa any empeny. 

#LlibertatPabloHasel

Hi ha molt imbècil pel món.

 

De vegades et preguntes com pot haver-hi tant imbècil pel món. Aquests darrers dies han aparegut a Terrassa algunes pintades (no se li poden dir grafits a aquestes merdes) en edificis emblemàtics i històrics de la ciutat. No entenc com pot haver gent tan curta com per anar a tacar un edifici així, i mira que no seré jo qui critiqui que les parets parlin per denunciar injustícies... però aquestes bretolades són de ser curt de gambals. De no tocar quarts ni hores. Vaja, un tros de quòniam de cap a peus.

Un altre somni complert.

Ahir dissabte vaig veure complert un dels anhels que tenia pendents de fa temps: anar a veure en directe un partit del torneig 6 Nacions de rugbi. Em vaig quedar amb les ganes fa un parell d'anys, quan ja tenia l'entrada i el vol per al mateix partit (França - Irlanda), però aquest any no se m'ha escapat, tot i que he de reconèixer que fins que no vaig ser dins de l'estadi no les vaig tenir totes (fins dues setmanes abans a França estava limitat l'aforament dels esdeveniments esportius, i per als francesos cal tenir la 3a dosi de record del vaccí per entrar a llocs públic a cobert). 

 

De fet, el segon accés a l'estadi (el primer era un control molt lleuger del que duies a sobre) era el del passaport Covid, i en mostrar-lo em van dir que no era vàlid. Vaig haver de convèncer un responsable que havia enviat un correu a la federació francesa per preguntar si podria entrar amb només dues dosis, i em van contestar que no hi hauria problema. Finalment el noi em va venir a dir que si m'havien deixat entrar al país amb aquell passaport de doble pauta, també podia entrar a l'estadi.

Pel que fa al partit, vaig flipar del minut 0 fins al final. De fet, vaig entrar més d'una hora abans per evitar possibles contratemps d'última hora. Un dels moments estel·lars és la interpretació dels himnes nacionals de les seleccions en disputa. Déu n'hi do com es va corejar l'irlandès, ja que hi havia un bon grapat d'irlandesos a les grades, molt reconeixibles gràcies a la roba i complements de color verd i algunes banderes d'Irlanda. El cant de la Marsellesa va ser de pell de gallina, i fins i tot el veí del seient del costat em va estirar el braç per l'espatlla per cantar en comunió amb mi. Malauradament no em sé la Marsellesa, però alguna cosa sí que recordava i em vaig unir a les masses enfervorides. 

França es va acabar imposant (30-24), en un partit frenètic que no es va decidir fins als minuts finals, gràcies a un assaig a tres minuts del final, i gràcies també a l'encert en els xuts a pals del jugador de l'Usap de Perpinyà Melvin Jaminet. Quin gran jugador. Caldrà tornar a Perpinyà per veure'l en acció.

 

 

Elisabet II d'Anglaterra. 70 anys de regnat.

 

El passat diumenge 6 de febrer es van complir 70 anys de l'entronació d'Elisabet II com a reina d'Anglaterra després de la mort sobtada del seu pare, el rei Jordi VI. Tot un rècord de longevitat al poder d'aquesta dona de 95 anys (a punt de fer els 96), que ha conegut i tractat un bon grapat de primers ministres del seu país, papes, presidents, monarques i demés, amb uns índexs d'acceptació popular força elevats. Tant sols alguns escàndols protagonitzats per la seva família li han suposat més d'un maldecap i un descens en la popularitat.

M'ha atret la figura d'aquesta dóna, força enigmàtica, arrel de mirar-me la sèrie "The Crown" que porta 4 temporades de deu episodis cada una, i que a finals d'aquest any traurà la cinquena temporada. En aquestes primeres quatre temporades es relaten esdeveniments històrics de caràcter intern o internacionals en els que, per un motiu o altre, la reina va haver d'intervenir d'alguna manera, així com també afers familiars que van sortir a la llum en el seu moment, o fins i tot, alguns que no es coneixien.

Diria que són els segons els que més mal han fet a la imatge de la corona i els que més patiment han causat a la reina. Tanmateix, continua al peu del canó 70 anys després d'assumir el regnat.

El "temazo" del dimecres. The Skatallites - "Dynamite".

 

Els jamaicans Skatallites, encara en actiu, tot i que amb escassos membres de la formació inicial, interpretant un tema molt ska-jazz que et transporta a platges paradisíaques de Jamaica i alguns sons caribenys. La peça està extreta del documental "Deep Roots Music".

Gairebé dos anys després, els nens jugaran al pati sense mascareta.

 

Les autoritats educatives de Catalunya han anunciat avui que a partir del dijous, coincidint amb la decisió del govern espanyol de no fer obligatori l'ús de la mascareta pel carrer, els alumnes catalans no hauran de portar la mascareta al pati de l'escola, com portaven fent des de l'inici de la pandèmia al març del 2020.

Era una decisió molt esperada, que serà plenament celebrada quan el desemmascarament sigui complet, inclosos els espais tancats de l'escola. Però és un petit pas cap a la normalitat i la convivència entre alumnes sense mascares que oculten rostres, somriures, tristeses...

L'hort de l'avi Miquel (i del iaio Pedro).

 

El passat dissabte vaig tornar, després de no sé quants anys (20, 30? més?) a l'hort del meu avi Miquel a Viladecavalls, a la llera de la riera de Gaià, i al mig de la carretera vella de Terrassa a Viladecavalls. Recordo haver-hi anat de petits algunes vegades quan els avis encara el treballaven. Els avis, perquè l'avi Miquel, el propietari, havia cedit un tros al pare del meu pare, el "yayo" Pedro que hi anava amb la seva "Vespino" i la caixa per dur-hi les verdures, fruites i hortalisses al darrera.

El cert és que encara recordava bastant el camí d'accés, la barraca, l'arbre dels "palosantos", i la bassa. Però no recordava la seva grandària ni el seu entorn, ara bastant canviat amb la proximitat de la carretera B-40 o 4rt Cinturó, en el seu pas cap a Abrera.

Hi vaig anar amb el meu pare per fer una ullada a veure si podré anar algun dia a fer-hi alguna calçotada o una graellada de carn. Vam quedar amb un dels homes que encara treballen la terra, el senyor Antonio, que ens va fer una volta de reconeixement, i ens va mostrar el pou reparat després d'un enfonsament, i l'accés a la riera de Gaià d'on treuen l'aigua.

Trobo que tornar a trepitjar l'hort de la família és tornar a reviure el passat i recordar els que ens han precedit. Quantes hores hi havien passat els meus avis per alimentar la família. Quin exemple d'esforç i treball que ens van llegar.

Torna l'alegria al Camp Nou. Barça - Atlético (4-2).

 

Feia temps que no gaudia tant veient un partit del Barça (4-2 gols d'Alba, Gavi, Araujo i Alves per al Barça, i Carrasco i Luís Suárez per a l'Atletico). Aquesta tarda al Camp Nou, contra l'Atlético de Madrid, el Barça ha ofert la seva millor versió, ofensiva com defensivament, tot i el gol inicial de Carrasco en una badada defensiva de Piqué. Més enllà d'aquest gol que obria el marcador, el Barça s'ha mostrat molt sòlid i amb una pressió alta que li permetia recuperar pilotes més a prop de l'àrea rival i atacar amb la defensa del rival menys guarnida o organitzada. 

I si en defensa ha esta bé, en atac hem vist accions que feia temps que no vèiem, sobretot per les bandes amb les intervencions de l'acabat d'aterrar, Adama Traore, que s'ha mostrat molt veloç i encertat en el regat, així com en les precises centrades. D'una d'aquestes ha arribat el segon gol de Gavi. També ha debutat Aubameyang. El davanter francès ha sortit a la segona part i no ha pogut lluir gaire perquè al cap de res han expulsat Alves i ha quedat bastant sol en l'atac. Tanmateix, ha mostrat algun detall de qualitat.

Un altra de les noticies positives del partit ha estat la bona feina de De Jong que porta una temporada més aviat fluixa. Ha estat fi tant en defensa com en atac i ha participat molt en el joc. I no podem oblidar-nos d'Alves. La cara i la creu. La cara amb el bon partit que ha fet, amb un gol inclòs, fins que l'han expulsat per una trepitjada a un rival al bessó per darrera. No crec que fos la seva intenció, però en tot cas l'expulsió, faltant vint-i-cinc minuts per al final del partit, ha estat merescuda.

Avui el Barça ha passat per sobre de l'Atletico que a penes s'ha apropat a la porteria de Ter Stegen. Veurem si són capaços de mantenir aquest nivell al derbi de diumenge contra l'Espanyol a Cornellà.

Marc Sarrats, un nou valor de l'humor en català.

 

"Pla Renove" al Camp Nou.

 

El Barça ha mogut fitxa aquest mercat d'hivern per reforçar una plantilla mancada de jugadors d'alt nivell. Han arribat Dani Alves (Sao Paulo), Ferran Torres (Mancester City), Adama Traoré (Wolverhampton), i Aubameyang (Arsenal). Un lateral i tres jugadors ofensius (dos de banda i un davanter centre) que poden ajudar a fer un salt qualitatiu al Barça.

No ens enganyem. No són jugadors top, ni titulars indiscutibles als clubs d'on provenen, però tal i com està la situació econòmica al club, és del millor que es podia portar. I són jugadors de qualitat contrastada que poden donar el millor de sí mateixos en aquesta nova oportunitat que se'ls presenta. Si més no, una expectativa il·lusionant s'ha creat entre els aficionats culers. Ara veurem si realment es compleixen les expectatives o no.

El "temazo" del dimecres. Tanxuqueiras - "Terra".

 

No sóc sospitós de ser una persona que s'interessi pel festival d'Eurovisió ni per cap dels concursos que es celebren prèviament per triar candidats, però avui vull compartir la cançó de les participants gallegues Tanxuqueiras, perquè he pogut seguir per Twitter alguns dels seus comentaris després de no haver estat seleccionades per representar Espanya al festival, i m'han arribat al cor. El seu tweet de "Puta Espanha" ja em va fer agafar'ls-hi simpatia, i el fet que cantin en gallec, doncs també m'agrada.