Rosa Cañadell: "És positiu que les direccions dels centres públics escullin el professorat?"

Bona crítica de la Rosa Cañadell, exsecretària general del sindicat majoritari dels docents, l'USTEC, al sistema de selecció del personal a dit per part de les direccions dels centres públics, que any rere any s'està incrementant progressivament i que, actualment, ja suposa el 78'66% de les places d'interins. Apa mestres interins, a ser bons sùbdits...

(Article publicat al diarieducació.cat).


Aquest curs, la direcció dels centres ha intervingut directament en el 78,66% de les 26.059 places adjudicades. A la vegada, les places perfilades han passat de 4.344 el curs passat a 5.667 aquest curs. A propòsit de l’article publicat a El Diari de l’Educació i sobre totes les adjudicacions en les quals intervenen les direccions, voldria fer algunes consideracions.

Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el professorat en funció del Projecte de Centre, es dóna per suposat que tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un “perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els projectes no varien tant d’un centre a l’altre, sinó que es van adaptant en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en democràcia, s’han d’anar construint conjuntament amb el professorat del centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.

D’altra banda, estimular una gran diferenciació entre els centres no fa més que generar competitivitat entre ells i desmuntar el que és realment un servei públic, que vol dir que tots els centres han d’oferir una igual qualitat. Per tant, tampoc cal que cada centre hagi d’inventar la “millor manera” d’educar i ensenyar. En tot cas, les bones pràctiques i les fórmules pedagògiques que funcionin millor, cal socialitzar-les, estendre-les a tots els centres i adaptar-les a cada realitat.

Les persones que estimem i creiem en l’educació pública tenim dues tasques: La primera, lluitar perquè la xarxa pública sigui l’eix vertebrador del nostre sistema educatiu i que els concerts vagin disminuint paulatinament. I dos, vetllar perquè els centres públics no s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals. L’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu.

L’elecció del professorat a dit no solament obre la porta a pràctiques no desitjables sinó que deixa el professorat sense capacitat d’iniciativa i participació. Si tothom s’ha de plegar a les idees del director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de tots i cada un dels docents, la confrontació d’idees i resultats? L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el professorat és fonamental.

Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?

Diversitat de professorat

Una de les majors riqueses de l’educació pública és, a més, la seva diversitat: diversitat d’alumnat, de famílies, de creences, d’orígens culturals, d’ideologies i també diversitat de professorat, tant pel que fa a les seves idees com a la seva metodologia. Això és justament el que assegura una educació plural i no adoctrinadora, i una gran riquesa pedagògica i ideològica. Escapçar aquesta diversitat, ajuntant l’alumnat que prové d’un tipus determinat de família, amb un tipus determinat d’ideologia, i a més, seleccionar el professorat en funció de les seves idees pedagògiques (o altres) és empobrir i perdre el més fonamental de la xarxa d’educació pública: la possibilitat d’educar en llibertat en la diversitat, i en igualtat d’oportunitats. De fet, el que caldria és protegir els infants de les ideologies dels pares i mares. Tant negatiu pot ser que un infant fill d’una família de l’Opus vagi a un centre de l’Opus, com que el d’una família llibertària vagi a una escola llibertària. L’educació pública hauria de ser el més heterogènia possible per tal que tots els nens i nenes poguessin interrelacionar-se amb tota la diversitat de la societat i prendre les seves pròpies decisions quan tinguin possibilitat de fer-ho.

Cal recordar, també, que l’època en què més s’havia avançat i innovat a l’escola pública catalana va ser justament en aquella que les direccions eren escollides pel claustre (i ratificades pel Consell Escolar) i tot el professorat accedia a partir de les llistes, amb criteris transparents i iguals per a tothom. No és veritat que l’educació funcionarà millor pel fet que les direccions les esculli l’Administració i el professorat l’esculli la direcció. Això és el model de l’escola (i de l’empresa) privada i, fins ara, no s’ha pas demostrat que la seva qualitat sigui millor, més aviat el contrari.

En pedagogia i metodologia no hi ha veritats absolutes, ni tampoc fórmules màgiques que serveixin per a tothom i per sempre. Ni tot l’alumnat aprèn de la mateixa manera, ni tot el professorat ensenya de la mateixa manera.  Les persones que hem treballat a l’aula durant molt temps sabem que allò que serveix a un alumne no serveix a un altre i que la meva manera d’ensenyar pot tenir resultats similars als dels meus companys/es que tenen maneres de fer totalment diferents.

El ‘meu’ centre és millor?

Quan es diu que es vol seleccionar el professorat més adequat per al meu centre, s’està dient, implícitament que hi ha professorat no adequat i que millor se’n vagi a un altre centre. S’està dient, en el fons, que el meu centre és millor i que necessito el millor professorat, i a més, sóc jo (director o directora) qui ho decideixo. En definitiva, s’està creant una jerarquització de centres i de professorat sense cap mena de rigor ni objectivitat. Acceptant que hi poden haver millors i pitjors docents, no sembla que el més recomanable sigui concentrar en un centre els millors i en un altre els pitjors. D’altra banda, si hi ha bons i mals docents, també hi haurà bons i mals directors/es i aquests poden ser tant o més negatius pel centre que no pas un sol professor o professora. En definitiva, l’experiència demostra que quan es restringeix la democràcia i la participació augmenta l’arbitrarietat i l’autoritarisme.

Cal millorar l’educació. Sempre cal fer-ho. I cal buscar les fórmules que ajudin més a no deixar cap infant ni cap jove pel camí. Però això no passa forçosament per aplicar les fórmules que vénen del món empresarial. També cal innovar. Sempre s’ha fet. Però s’ha d’innovar amb la participació de tothom i sense imposicions. I si calen nous perfils, cal formar el professorat i que aquests perfils entrin en els concursos ordinaris com qualsevol altra especialitat.

Si volem millorar l’educació cal escoltar els docents, cal tenir clar cap a quina societat volem avançar, cal millorar la formació i l’intercanvi d’experiències, millorar les condicions laborals, disminuir l’elecció de centre, fomentar el debat ideològic i metodològic, retornar la democràcia als centres i posar els mitjans perquè el professorat torni a treballar amb ganes i entusiasme.

Crec, sincerament, que l’elecció del professorat per part de les direccions, sota la fórmula que sigui, és una mesura negativa que s’hauria de revertir.