"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 29 de juny de 2019

Avaluacions de fi de curs.























Ahir divendres vaig començar les desitjades vacances d'estiu. Aquesta darrera setmana de feina, sense alumnes, ens hem dedicat a omplir documents, fer memòries, endreçar classes, fer inventari, i algun pica-pica de comiat.

En general estic molt satisfet de com m'ha anat el curs, tant pel que fa a la meva tasca docent, com a les relacions amb famílies, companys, equip directiu... He de reconèixer que he treballat molt de gust i m'han respectat la meva feina. Malauradament, això no sempre és així.

A les escoles de primària per on he passat mai m'han fet una avaluació de la meva tasca. Tan sols una vegada, fent de professor de Cicles Formatius em van fer arribar una avaluació que m'havien fet els alumnes i que va resultar força positiva, afortunadament. Enguany, m'he de conformar, amb gran satisfacció tanmateix, amb les paraules, els gestos, i algun escrit dels alumnes. Em va agradar especialment aquest d'una alumna de 2n, d'aquelles que tenen una actitud exemplar a classe i que acostumen a treure notes excel·lents. I com que em va fer molta il·lusió, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.

divendres, 28 de juny de 2019

Bona Festa Major!!























Comença la nostra Festa Major. La millor perquè és la nostra. Fa calor però que exploti la festa!!

Som-hi Minyons!!!

dijous, 27 de juny de 2019

Crema Catalunya.

La Ribera d'Ebre en flames.






















Ahir, coincidint amb un dels primers dies d'extrema calor estival, es va iniciar un incendi a la comarca de la Ribera d'Ebre. Feia molts anys dels darrers incendis importants al nostre país, i ja s'han mobilitzat centenars de bombers, mossos, i voluntaris varis per treballar en l'extinció del foc. Les condicions climàtiques (calor i vent), junt a una orografia difícil, compliquen les tasca dels esforçats bombers. Tan de bo no haguem de lamentar víctimes, i puguin vèncer les flames el més aviat possible.

dimecres, 26 de juny de 2019

El "temazo" del dimecres. Magnifico - "Kuku Lele".


El FIMPT (Festival Internacional de Música Popular i Tradicional) de Vilanova i La Geltrú ha arribat enguany a la seva 39 edició, i malgrat que ja no té ni el pressupost ni l'afluència d'espectadors que havia tingut en la seva època esplendorosa, cal reconèixer-li el bon ull i el bon gust a l'hora de contractar els artistes. 

Enguany he descobert al Magnifico, un artista eslovè que cultiva la música balcànica passada pel sedàs del rock, el funky, o el pop, fent un còctel súper ballable i enèrgic. Molt recomanable.

dissabte, 22 de juny de 2019

La Manada: doncs resulta que sí que són uns violadors.























Per fi un tribunal de justícia espanyol fa justícia en un cas de violació en grup. Els cinc nois sevillans de La Manada (com es feien dir en el seu grup de whatsap) han estat sentenciats pel Tribunal Suprem a 15 anys de presó per la violació d'una noia a les festes de San Fermín de l'any 2016.

El cas va portar molta cua, i alguns mitjans espanyols d'ultradreta van justificar l'acció dels ara condemnats, argumentant que havia hagut el consentiment de la víctima, i tractant a aquesta de "fresca" i d'haver consentit l'acció dels cinc nois. Per fi es repara la dignitat de la noia amb aquesta sentència. Cap violació ha de quedar impune.

divendres, 21 de juny de 2019

Menteix, que alguna cosa queda.
























El passat dimarts va transcendir una notícia als mitjans espanyols i espanyolistes sobre una presumpta agressió d'una mestra de Terrassa a una seva alumna. Segons la notícia, el motiu de l'agressió havia estat la negativa de la mestra a que l'alumna dibuixés una bandera espanyola i un "Viva España" a la portada de l'àlbum de fi de curs. S'explicava, a més, que la mestra havia agafat per la samarreta a l'alumna i l'havia fet caure de la cadira a terra i posteriorment l'havia agafat pel coll per treure-la de l'aula. Fins i tot apareixia un informe mèdic de la visita a urgències de l'alumna. Un informe, per cert, força sospitós d'haver estat manipulat.

Fa temps que l'unionisme ultraespanyolista centra part dels seus esforços a atacar els fonaments de l'escola catalana, que veuen com un motor de l'auge de l'independentisme, a base d'adoctrinar l'alumnat en les tesis independentistes. El cas de la mestra de Terrassa no és un fet aïllat en la croada de l'unionisme radical contra l'escola catalana. Hi ha un grapat de casos oberts que han arribat fins i tot a instàncies judicials per presumptes adoctrinaments o humiliacions/vexacions per motius ideològics. Clarament, el seu objectiu és desacreditar públicament el model d'escola catalana per aconseguir que les autoritats espanyoles acabin aplicant un nou 155 per tal de controlar-la i espanyolitzar-la.

No podem tolerar més atacs a la nostra escola. Cal actuar des de l'administració per protegir i defensar els i les mestres amb fermesa dels atacs de l'ultraespanyolisme.

No passaran!

dimecres, 19 de juny de 2019

El "temazo" del dimecres. Pirat's Sound Sistema - "Octubre".


Nou single del trio santsenc-sabadellenc, dedicat a l'1 d'octubre, amb imatges de les càrregues i els cops policials d'aquell dia, i la defensa de les escoles per part dels votants. El videoclip també inclou imatges recents enregistrades a un parell de les escoles on els cossos de repressió de l'estat van actuar amb més contundència.

Bons ritmes a mig camí del rap i el dancehall, amb una lletra molt reivindicativa. Per ballar-ho i cantar-ho a tope aquest estiu a moltes places i molts pobles arreu dels Països Catalans.

dimarts, 18 de juny de 2019

Catorze: "Rosa Sensat i l'escola de la llibertat".

 

14 reflexions de la mestra i pedagoga, que deia que «el mestre ha de fer-se petit i humil davant de l'infant». Ahir va fer 146 anys del seu naixement al Masnou. (Revista Catorze)


1. Si els mestres poguessin adonar-se de la ridiculesa i absurditat de certs procediments que de manera inconscient posen en pràctica; si fossin sensibles al divorci establert entre mecanismes que l'escola ha anat incorporant al seu practicisme i el món de la realitat; si observessin més atentament les pròpies accions tot demanant-se a què obeeixen i a quina finalitat s'encaminen i fessin el ferm propòsit de desprendre's d'aquest sediment que les generacions professionals han anat dipositant progressivament, fins i tot a desgrat seu, sobre llurs esperits, hauríem fet la meitat del camí.
2. S'han aturat a pensar alguns mestres per què en els moments d'agitació en una classe volen imposar el silenci a crits, a tocar de campana o bé donant forts cops a la taula amb el primer objecte, regle o caixa que els ve a mà? A més de no aconseguir-ho, perquè el nerviosisme i el soroll van en progressió creixent i determinen cada pocs minuts una repetició de la mateixa maniobra, no consideren que constitueixen uns exemples dolents perquè malmeten les taules, d'una banda, manifesten ira i impaciència, de l'altra, i perden la serenitat davant dels infants? La classe en què els infants treballen de gust té sempre un ambient plàcid i serè: quan comença l'agitació és que l'interès s'ha esgotat o que ha sobrevingut el cansament i en tots dos casos, és a cops i amb crits que es pretén restablir la calma?
3. El mestre escolta amb satisfacció les pròpies paraules, quan enmig del silenci de la classe un infant interromp amb una pregunta. El mestre, inconscientment, com si hagués estat tocat per un ressort, exclama: «Tu calla». Ell va a la seva, busca el lluïment personal, i no vol veure interromput el fil del discurs ni desviat l'objectiu de la lliçó. Però que reflexioni i pensi què significa aquella paraula, sortida tan imprudentment dels seus llavis, i aquell gest de prohibició. Aquella paraula mata de soca-rel la curiositat de l'infant, la santa curiositat que promou l'interès; aquell gest de prohibició fa dels infants uns mers aparells receptors que, en el cas més favorable, retindran certes idees; però que no adquiriran pas l'hàbit de pensar ni s'acostumaran a la creació personal.
4. No s'ha adonat el mestre de la tortura d'un infant de nou o deu anys que va a l'escola cada dia amb l'esperit deprimit perquè no sap la lliçó, no per manca de voluntat en l'estudi, sinó per la impossibilitat absoluta de retenir i assimilar allò que no entén, que no li interessa, que no té cap relació amb la realitat que viu i que l'envolta?
5. Les relacions entre mestres i alumnes són de companyonia, de simpatia sincera i cordial, perquè pel carrer van juntes, sense diferències de cap classe, juguen i treballen en comú. L'escola, com es veu per tot això, és una viva imatge de la llar i de la vida que s'hi fa, una prolongació de la vida de família. El mestre no ha de buscar un prestigi i autoritat en aquell aspecte seriós i auster que barra el pas a tota expansió de l'ànima de l'infant, sinó, al contrari, ha d'adoptar en tota ocasió una actitud de senzillesa i de benevolència i una posició d'un company més gran que comparteix els anhels i els propòsits i li pot servir d'auxili per resoldre les dificultats que trobarà en el seu camí.
6. El mestre ha de fer-se petit i humil davant de l'infant, ja que només així podrà penetrar en el regne de la pedagogia, escrutant a quines complicades lleis d'evolució biològica responen els seus impulsos i els seus actes manifestats espontàniament.
7. A l'escola que funciona a base d'autoritat, volem oposar-hi l'escola de la llibertat. L'escola tradicional, que es basa en l'autoritat externa, que imposa normes, que subministra coneixements, que obra de fora cap a dins, es vol substituir per l'escola on el mestre s'emmotlli a l'esperit de l'alumne, s'acomodi a la seva voluntat, deixi obrar la naturalesa humana sense cohibir-la.
8. Manar poc, no exigir res. No imposar els exercicis, sinó proposar-los quan es cregui necessari, tot raonant-ne la conveniència; no obligar, sinó aconsellar o suggerir. El gran secret de mantenir a les classes una espontaneïtat d'acció, una naturalitat i un treball serè i ordenat, radica precisament en l'art de saber apreciar aquest punt dolç en les relacions de convivència amb els infants.
9. I és que el treball i el joc són aplicacions igualment naturals i eficaces de l'activitat de l'infant, indispensables per a l'educació, i per això el joc i el treball es poden fer servir indistintament per a exercir una acció educativa. Mai no he cregut que era perdre el temps el fet de deixar que les alumnes es lliuressin al joc.
10. A la nostra escola vam donar una gran preponderància al treball manual; però sempre perquè se'ns va fer necessari, atesa l'organització general del treball i de la vida de l'escola. Es va tenir en compte que l'esperit humà no solament ha d'adquirir coneixements, ha de ser receptiu, sinó que ha de crear, ha de produir; que les facultats creadores han de ser cultivades com les facultats d'adquisició; i que són els treballs manuals els que transformen el pensament en acció i donen representació manual a les idees i als sentiments.
11. Si l'escola oblidava la transmissió de la cultura, patrimoni de la humanitat, no tindria raó de ser.
12. Mentre l'escola no ha pensat a caminar d'acord amb la vida, mentre no ha tingut en compte la formació i si només el moblament de la intel·ligència, el seu pas ha pogut ser ràpid. L'ensenyament verbalista va de pressa, no s'entretén a esbrinar si les coses que l'infant diu són veritablement assimilades i incorporades al contingut de la seva cultura. És res apoderar-se del signe i no de la idea? Deixen de ser analfabets molts dels que surten d'aquestes escoles sabent llegir, escriure i comptar mecànicament? Resoldran la qüestió més senzilla de la vida si reciten de memòria els rius o les muntanyes d'Europa o les sèries dels reis gots?
13. El que és més valuós del sistema és que les matèries d'ensenyament deixen de ser tals i s'enllacen i relacionen tan estretament, que arriben a adquirir la mateixa condició que tenen entre si els problemes reals de la vida.
14. El mètode té una importància fonamental en l'educació i juga un gran paper en la vida, perquè el que importa no és precisament l'adquisició de coneixements, sinó el fet de saber-los utilitzar, de saber servir-se'n per a obrar i desempallegar-se en el conjunt social. En primer lloc, la lliçó es dona a tot arreu. Tant és la classe, el recinte tancat, com l'ombra d'un arbre, segons la frase de Rousseau, l'escola va realitzar un fi educatiu tant en una plaça del centre de la ciutat com a la coberta d'un vaixell. Sempre que ha estat al nostre abast, ens hem traslladat on ha calgut per tal de posat la nena davant de la realitat.

dilluns, 17 de juny de 2019

Fi a 40 anys de PSC a Terrassa (o no).

Jordi Ballart, amb la vara d'alcalde.























El passat dissabte a la sala de plens de l'Ajuntament de Terrassa es va celebrar l'acte d'investidura del nou alcalde sorgit de les eleccions del passat 26 de maig. Jordi Ballart, el candidat del nou partit TxT (Tot per Terrassa) va ser investit alcalde amb els vots dels seus 10 regidors més els 5 del grup municipal d'ERC, amb qui han fet un pacte de govern. Amb aquesta investidura, s'acabaven 40 anys ininterromputs de govern socialista a la ciutat, amb el propi Ballart com a alcalde representant aquest partit del 2014 al 2017, quan va dimitir del càrrec degut al suport del seu partit a l'aplicació del 155 a Catalunya.

Veurem quines novetats porta a la ciutat aquest pacte de govern. D'entrada, ens hem d'alegrar perquè hagin acabat amb 40 anys de monocolor i de clientelismes de llarga durada. Espero que per fi, la meva ciutat impulsi i doni suport al fet casteller com a eina de cohesió social i d'impuls de la cultura popular i tradicional. Això per una banda, i per l'altra que es posin solucions a la dramàtica segregació escolar que viu Terrassa, de les més altes, si no la que més, de Catalunya. I els preus del mercat del lloguer d'habitatges, i l'atenció a les persones, i la brutícia als carrers, i moltes coses més. Se'ls gira feina.

Sort i honestedat.

dissabte, 15 de juny de 2019

divendres, 14 de juny de 2019

Dos germans catalans a l'olimp del bàsquet mundial.

Marc Gassol amb el trofeu de campió de l'NBA.






















Aquesta matinada, l'equip canadenc de bàsquet dels Toronto Raptors, on juga el pivot català Marc Gassol, s'ha imposat als Golden State Warriors a domicili, sumant la quarta victòria en sis partits i emportant-se així l'anell d'or de l'NBA, és a dir, el màxim guardó a nivell de clubs que un jugador d'aquest esport pot arribar mai a somniar. 

Es dóna la circumstància que el germà gran dels Gassol, el Pau, també va conquerir aquest títol els anys 2009 i 2010, amb Los Angeles Lakers. D'aquesta manera es converteixen en els primers germans a guanyar el títol en tota la història d'aquesta competició. Catalans havien de ser! Llàstima que no puguin competir per Catalunya internacionalment, perquè seríem una de les principals potències d'aquest esport, juntament amb Ricky Rubio, Pau Ribas, Albert Junyent, Pierre Oriola...

dijous, 13 de juny de 2019

Ho tornarem a fer!


Ahir, els polítics i activistes catalans jutjats al Tribunal Suprem per l'1-O i els actes dels dies previs i posteriors, van fer els seus al·legats finals. Cadascun d'ells va tenir 15 minuts per poder defensar-se de les acusacions i fer els seus al·legats polític-jurídics finals. En general vaig trobar força encertats i dignes tots els discursos. Però si hagués de destacar alguns, em quedaria amb els dels Consellers Turull, Rull, i del president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Aquest darrer, com de costum, va ser el més celebrat entre la majoria dels independentistes, al mostrar-se del tot orgullós de la dignitat del poble català durant aquelles dates, i de la inequívoca convicció que ho tornarem a fer, fins que aconseguim el nostre objectiu, pacíficament desobedient.

dimecres, 12 de juny de 2019

El "temazo" del dimecres. La Thorpe Brass - "A second after posmodernity"


Els tarragonins La Thorpe Brass, una de les millors bandes de l'escena ska-reggae-soul-rocksteady catalana, van estar en actiu del 93 al 2004, amb alguns concerts de retrobada a principis de l'actual dècada, i van deixar un grapat d'àlbums de gran factura. Se'ls troba a faltar.

dilluns, 10 de juny de 2019

Brutal ascensió de dos alpinistes catalans (un terrassenc i minyó).

El cim Denali a Alaska, EEUU.




















Els alpinistes catalans, Marc Toralles i Bru Busom, van ascendir ahir el cim més alt de de l'Amèrica del Nord, el Denali (antic McKinley fins el 2015, 6.194 m.), per una de les vies més complicades que es poden fer avui dia, la Slovak Direct, a la cara sud de la muntanya. Podeu llegir la crònica de la gesta de la revista especialitzada Barrabes aquí.

Una gesta a l'abast de ben pocs alpinistes al món, i tenim dos compatriotes entre aquests escollits. I un d'ells company casteller als Minyons de Terrassa. Quin orgull per a la colla, per a la ciutat, i per al país!! Bravo Marc i Bru!!

El Bru i el Marc celebrant la gesta (Foto: Marc Toralles).

diumenge, 9 de juny de 2019

Jornada castellera "extraordinària".

Els 3d9f dels Minyons i dels Castellers de Vilafranca avui a l'Hospitalet de Llobregat. Foto: Jose Paredes.



























Avui els Minyons hem fet castells a l'Hospitalet de Llobregat i hi hem estrenat el 4d8 amb el pilar. Ha estat a la segona ronda, després de descarregar el 3d9f, primer castell de nou pisos que es feia en aquesta localitat, en primera ronda. A tercera hem fet el 5d8 i hem tancat la diada amb el segon pd7f de l'any. Gran actuació a tres setmanes vista de la nostra Festa Major, que esperem poder estrenar els castells superiors als bàsics de 9.

La dada curiosa de la jornada d'avui, és que hem actuat acompanyats dels Castellers de Vilafranca per primer cop aquest any (no coincidim massa, la veritat), a banda dels locals, Jove de l'Hospitalet i dels Castellers del Prat. Amb els vilafranquins sempre ha existit una gran rivalitat. Es tracta d'una colla molt competitiva, i sempre que hem coincidit han fet tots els possibles per fer millors castells que nosaltres. I, el cert, és que normalment sempre ha estat així, com a mínim en els darrers quinze anys amb comptades excepcions que ara no puc recordar.

El fet és que avui, els verds han estat a un nivell molt inferior del que acostumen a mostrar per aquestes dates i, sobretot, al costat nostre. Han pogut descarregar el 3d9f que el cap de setmana passat només van poder carregar a Sant Quintí de Mediona, i han completat l'actuació amb el 4d8, el 2d7, i el pd6. Lluny, molt lluny del seu potencial real, i destacable pel fet que una diferència tan gran amb els Minyons no es devia donar des de fa més de vint anys. Recordo algun Sant Fèlix que nosaltres havíem completat la "tripleta màgica" i ells havien acabat amb algun castell de 9 carregat i el 2d7 per acabar...

Vaja, coses dels castells, que com tots sabem, tenen cicles. Els Minyons vam tenir un bon cicle als 90's, però després no hem tornat a encadenar gaires anys bons seguits. Hem assolit grans fites, però de forma irregular. En canvi els vilafranquins porten vint anys al màxim nivell del món casteller. Una gran gesta però que veurem com s'ho fan per mantenir-ho i allargar-ho.

dissabte, 8 de juny de 2019

Guadalupe Jover: "Claustros enmudecidos".

Foto: El Diario de la Educación.


Interessant article sobre la pèrdua de la gestió democràtica dels centres públics escrit per la professora de secundària Guadalupe Jover per al Diario de la Educación.

Hace ya un buen puñado de años, cuando empecé a dar mis primeros pasos como profesora de instituto, los claustros se celebraban en la biblioteca, nos sentábamos en círculo y todo en la vida escolar era objeto de debate. Hoy día los claustros se celebran en las salas de usos múltiples, reproducimos la disposición tradicional de las aulas -con sus filas de a uno y su mesa presidencial -, y no se dialoga apenas.

El uso del espacio importa. De hecho, el modo en que los interlocutores se sitúan en él es un buen indicador del tipo de comunicación que entre ellos se establece: más jerárquica o más democrática, más unidireccional o más participativa, más predeterminada o más abierta a la iniciativa de los hablantes. Un claustro, como casi cualquier situación comunicativa -desde una liturgia religiosa a una comida familiar- tiene sus ritos y sus rutinas, y está bien que así sea. Pero, ¿en qué momento dejamos de mirarnos las caras y hablar entre nosotros para pasar a mirar y hablar tan solo a quienes presiden el acto? ¿En qué momento pasamos de analizar, debatir y decidir, a ser meros receptores de información ya procesada?

Me cuesta recordar los nombres y los rostros de quienes fueron mis primeros directores. No he olvidado, sin embargo, los de aquellos colegas cuyas intervenciones en los claustros ensanchaban mi mirada sobre la educación hasta proyectarla más allá de las aulas; colegas de quienes aprendí que la educación es política, que cualquier decisión tiene implicaciones sociales y políticas, y que quienes las niegan son siempre quienes tienen la sartén por el mango (o carecen del más mínimo sentido crítico). Cuántas cartas, comunicados o reivindicaciones se gestaron entonces. Cuántas transformaciones tan lentas como medulares en lo que aún ni siquiera llamábamos proyecto educativo de centro salieron de ahí. El director -la directora- era entonces un primus inter pares, y nadie hablaba de profesionalizar la función directiva como nadie pretende hacerlo hoy en día con los decanos, los rectores o los alcaldes.

Jamás escuché entonces que lo que allí se dirimiera fuera la imagen del centro ni jamás se pronunció un posesivo: nuestro instituto. El compromiso era con la escuela toda, y tan acendrado estaba el sentido de lo público que cualquier colegio público, cualquier instituto, eran también los nuestros. Con frecuencia colaborábamos con ellos -o nos manifestábamos con ellos-. En los centros de profesorado -hoy tristemente desaparecidos en muchos territorios- nos formábamos todos juntos y teníamos la sensación de abordar con herramientas análogas los problemas comunes.
Cuánto han cambiado las cosas. En la Comunidad de Madrid, donde trabajo, los claustros hace tiempo que dejaron de ser foros de deliberación y debate. Se transmite información, se proyectan estadísticas y se acalla cualquier intervención alegando que “no es competencia del claustro”… o mirando el reloj con impaciencia.

Tantas movilizaciones hace apenas cinco años en defensa de la escuela pública y, en este escaso lapso de tiempo, la escuela pública ha pasado a ser gestionada -este es ahora el verbo- como una escuela privada. En las estadísticas lo que importa es quedar una décima por encima de los resultados de los otros centros de la localidad o de la Comunidad entera. Vano es advertir que ni en uno ni en otros superamos el 75% de los estudiantes que, habiendo llegado a 4º ESO -¡cuántos se nos perdieron por el camino!-, logran sacar el título de Secundaria. Inútil sugerir que indaguemos en las causas y tratemos de ponerles remedio, exigiendo de la Administración educativa los recursos que faltan -desde ratios y tiempos hasta profesionales de los departamentos de Orientación, sin cuya intervención gran parte de nuestro alumnado permanece en una situación de vulnerabilidad absoluta- y disponiéndonos como equipos docentes, como departamentos didácticos, como claustro de profesores, a ver en qué estamos fallando y en qué podemos mejorar. Porque no, el objetivo es otro. Mejorar en los rankings. El ranking por el ranking mismo.

Se aprueban sin apenas debate alguno -o contra la voluntad del claustro- los programas de bilingüismo, fuente de sangrante segregación dentro y fuera del centro; se pide la adhesión del instituto a cualquier iniciativa de la Administración que suponga poner “un sello de calidad” en la fachada del centro, por más que las prácticas cotidianas sigan siendo las mismas; se acepta el desembarco de cualquier empresa, banco o fundación que dé visibilidad al colegio o instituto en este mercado de la educación en que, al parecer, todos estamos llamados a competir. Pretender manifestar una reserva implica “poner el cuerpo” contra el sentir mayoritario, y de ahí es difícil salir indemne.

Sé que afortunadamente hay excepciones a este triste panorama que dibujo. Que hay claustros donde se dialoga de cuestiones pedagógicamente relevantes, donde se toma la iniciativa, donde se habla y se escucha. Sé también que hay directores que, aunque la LOMCE no los obligue a ser democráticos, son conscientes de que tampoco se lo prohíbe y que, por tanto, pueden seguir sometiendo la Programación General Anual, por poner un ejemplo, a la discusión y votación del claustro de profesores y del consejo escolar. Pero mucho me temo que son los menos. Sea como sea, mirémonos en ellos para no perder los restos de dignidad profesional que nos queda.

divendres, 7 de juny de 2019

Amb aquests #NoEsPot.

Vinyeta del Ferreres per al diari Ara d'ahir.























Van caient les caretes. Alguns independentistes innocents es pensaven que l'espai polític dels comuns podia ser un bon aliat en la croada processista en què estem immersos. Però vet-ho aquí que passades les eleccions municipals, on aquests tocaven quelcom de poder, estan mostrant clarament quins són els seus socis naturals a l'hora de pactar alcaldies, com ara la de Barcelona, la de Sabadell, Badalona, o Tarragona: el PSC del 155, de la corrupció i de les clavegueres de l'estat, i si fa falta, l'ultradretà C's (Manuel Valls a BCN). Afortunadament, a Terrassa es van fotre tal galeta que van passar de 6 a 0 regidors, i no tenen res a pelar. D'altra manera haguessin estat capaços d'investir alcalde al candidat del PSC, que portava 40 anys governant la ciutat...

Ja ho va dir aquell fa un bon grapat d'anys, que "el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres". No es pot!!  

dijous, 6 de juny de 2019

75è aniversari del desembarcament de Normandia.






























Hi ha fets històrics, que per la seva repercussió històrica han esdevingut més històrics que altres. El desembarcament de Normandia és un d'aquells fets històrics que ha quedat gravat amb majúscules en la història de la humanitat per la transcendència del que aquell dia va ocórrer. Que més de 200.000 soldats aconseguissin desembarcar a la costa nord-oest francesa en plena 2a Guerra Mundial, va ser una acció determinant, juntament amb alguna altre tanmateix, per a l'inici de la fi del 3r Reich alemany.

Un agent clau en l'èxit del desembarcament, va ser el català Joan Pujol i Gracia "Garbo", un agent doble que treballava pel servei d'intel·ligència britànic i també per l'alemany, que va proporcionar informació falsa als alemanys al voltant de l'arribada dels aliats, permeten que aquests els agafessin desprevinguts. Tanmateix, es parla de desenes de milers de morts aquell dia, com a conseqüència dels enfrontaments entre els dos bàndols. 

Al segle 21 les guerres cos a cos, i paraules com trinxera o línia del front, sonen a xinès. En l'era de les noves tecnologies, les armes intel·ligents, els drons, i els satèl·lits, aquestes batalles del passat han quedat per a les pel·lícules de guerra i poca cosa més. Pensar en els soldats que la van viure, m'eriça la pell.

dimecres, 5 de juny de 2019

El "temazo" del dimecres. The Clash - "London Calling".


L'any 1979, el grup britànic The Clash, publicava l'àlbum London Calling, que incloïa aquest tema de títol homònim, que es va acabar convertint en tot un himne generacional a nivell internacional. Punk de bona factura amb influències d'altres estils com l'ska, el rockabilly, o el jazz. The Clash va influir i continua influint un bon grapat de bandes arreu del món.

dimarts, 4 de juny de 2019

La polèmica de cada any amb el disseny de la samarreta del Barça.

























Fa uns dies el FC Barcelona va presentar les noves equipacions, on es substitueixen les habituals i històriques franges verticals blaugrana pels quadrats arlequinats, de cara a la temporada 2019-20, i la polèmica a les xarxes no s'ha fet esperar. Els essencialistes ja han posat el crit al cel al·legant que el nou disseny és proper al sacrilegi, al no respectar les històriques franges verticals. S'ha comparat el nou disseny a la samarreta de la selecció croata, a unes estovalles, o a un taulell d'escacs.

Tanmateix, ja sabem que passa amb aquestes polèmiques efímeres i magnificades per les xarxes... estic convençut que aquest disseny acabarà sent un èxit com tots els nous dissenys de la marca, i m'atreveixo a dir, que serà de les més venudes de la història. I l'any vinent hi haurà un disseny nou i ja ens haurem oblidat de l'anterior. I en un parell de mesos també haurà passat l'efecte novetat, i ja no se'n parlarà tant i tothom s'haurà acostumat a viure i conviure amb la nova samarreta sense problemes.

dilluns, 3 de juny de 2019

Espectaculars imatges aèries de la Diada del Patrimoni.


Espectacular vídeo gravat amb dron el passat dissabte 25 de maig a la Diada del Patrimoni, en la que ha estat, fins avui, la millor actuació castellera de la temporada. Amb la cirereta del pilar de 4 caminat pel Pont de Sant Pere que dóna el tret de sortida a la jornada, i que enguany es va completar de principi a fi sense entrebancs.

diumenge, 2 de juny de 2019

Setmana de descans.





























Aquesta setmana que acaba els Minyons hem tingut vacances castelleres, gentilesa de l'equip tècnic. Després de la darrera gran actuació de fa dos dissabtes amb motiu de la Diada del Patrimoni (3d9f, 4d9f, 5d8, pd7f), hem pogut lliurar d'assaigs i actuacions tota la setmana i gaudir d'altres activitats. Jo, per exemple, he aprofitat per fer uns quants sopars fora de casa, amb amics i familiars, i el cap de setmana he pogut sortir amb bici i anar a veure els nebots el darrer partit de lliga de futbol. També vaig anar de concert a la Festa Major del barri on treballo. I, evidentment, he pogut descansar molt i fer molt el ronso, que sempre s'agraeix. Ja vindran jornades més mogudes...

dissabte, 1 de juny de 2019

Festivals infumables per a "guiris".


























Arriba el bon temps i comença la temporada de festivals musicals a casa nostra. Aquest cap de setmana se celebra el "Primavera Sound" al Parc del Fòrum de Barcelona, i en poc més d'un mes serà el torn del "Festival Cruïlla" en el mateix emplaçament. Després el retornat "Doctor Music" al circuit de Montmeló, i etc., etc.

Tots aquests festivals tenen vàries coses en comú. Les entrades són molt cares, les consumicions a l'interior (úniques que es poden consumir) també, està ple de guiris, i l'oferta musical, tot i que eclèctica, acostuma a apostar per la música "alternativa-comercial", més pop que res.

Per altra banda, no m'agraden les maratons musicals. Bé, de fet, no m'agraden les maratons de res diria. Això de passar-me vuit hores, dos o tres dies, veient grups musicals un rere l'altre ho trobo una tortura. Un parell, tres com a molt, és el meu límit per dia. I, normalment, si pot ser anar a veure un concert amb un sol grup, millor que millor.

A mi em passa, en ocasions, que ve una banda que m'interessa molt a algun d'aquests festivals, però em sembla una estafa haver de pagar per cinquanta bandes quan només m'interessa una. I dels preus de la birra, ja ni parlo... lladres!