(Com sempre, interessants reflexions del pediatre Carlos Gonzàlez, al Criatures de l'Ara, al voltant de l'educació dels infants).
“S’acostumarà al cotxet i no
caminarà mai”. “Si li poseu bolquer, s’hi acostumarà i tota la vida
portarà bolquer”. “Què fas, donant-li el biberó? Si veu que pot prendre
el biberó quan vulgui, mai no voldrà menjar cap altra cosa”. Oi que és
ridícul? Cap pare faria cas d’aquests consells. És evident que els nens
van en cotxet, porten bolquers o prenen el biberó durant uns anys i
després deixen de fer-ho. Per sort, ningú diu aquestes bajanades als
pares. En canvi, sí que sentim, curiosament, altres bajanades: “No
l’agafis a coll, que s’hi acostumarà, i no caminarà mai”. “Treu-li el
pit o no menjarà mai cap altra cosa”. “No el deixeu mai dormir al vostre
llit, que s’hi acostumaria i mai aprendria a dormir sol”. I aquestes
ximpleries, tan ridícules i absurdes com les anteriors, hi ha pares que
sí que se les creuen, o que almenys els fan dubtar i tenen por. Por
d’agafar a coll el seu propi fill quan plora, de donar-li el pit quan té
gana, de demostrar-li com l’estimen. Maleïda por que, de vegades,
enterboleix els que haurien de ser els moments més feliços de la nostra
vida.
Ja fa casi dos mil anys que algú va donar una resposta clara i definitiva a aquests mites. Sant Pau, a la Primera carta als Corintis
: “Quan jo era infant parlava com els infants, pensava com els infants,
raonava com els infants. Però d’ençà que soc un home, tinc per inútil
el que és propi dels infants”. Per tant, diguem-ho clar: no, no s’hi acostumen.
Els infants fan coses d’infant, els adults fan coses d’adult. No vaig
deixar les coses d’infant “quan el pare em va posar límits”, o “quan la
mare em va marcar una rutina”, o “quan a l’escola em van educar”, ni
encara menys “quan em van portar al psicòleg”, sinó “quan em vaig fer
gran”.
Els nens no creixen perquè els estirem dels
cabells ni perquè els empenyem pels peus, sinó perquè el temps passa. I
els temps sempre passa a la mateixa velocitat, tant si castiguem i
escridassem com si acaronem i juguem. A la mateixa velocitat, però no
pas amb la mateixa alegria.
¿Però no l’haig de
castigar, si es porta malament? Només quatre línies més amunt, sant Pau
ens dona la resposta: “L’amor és pacient, és benigne, [...] no s’irrita
ni és venjatiu. [...] Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot
ho suporta”.
Potser per suportar-ho tot cal tenir la paciència d’un sant, és cert. Però, en canvi, per suportar el que pugui fer un nen només cal l’amor d’uns pares.
