"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de desembre del 2015

Monjos, monges, novicis i novícies de Myanmar. (12)





























Myanmar té al voltant de mig milió de monjos budistes, concentrats majoritàriament a la zona de Mandalay. Els monjos són molt respectats, gairebé venerats, pels creients budistes del país, que no dubten a realitzar-los ofrenes, tant dineràries com d'aliment, sempre que poden. Ja sigui als temples i monestirs on resideixen els monjos, o a peu de carrer o als mercats, els monjos saben del cert que no els faltarà mai l'aliment, ni el sustent econòmic.

És tot un espectacle veure les fileres de monjos carregant uns grans bols de ceràmica o metall, per recollir el menjar que els ofereix la gent, o diners. Les dones són especilament pesades i insistents, i es poden passar hores i hores passejant per un mercat de parada en parada recitant una cantarella per a mi incomprensible, però que servia d'esquer per rebre alguna cosa a canvi.

Explica la història que els monjos de Myanmar van encapçalar les protestes contra el govern l'any 2007 reclamant millors condicions de vida i econòmiques, malgrat que també van donar un cop de mà al govern militar a l'hora forçar la sortida del país de milers de musulmans d'ètnia Rohingya.











dimecres, 30 de desembre del 2015

El "temazo" del dimecres. Motörhead - "Killed By Death".



Abans-d'ahir moria a Los Angeles, als 70 anys, el cantant, baixista i líder carismàtic dels mítics Motorhead, Lemmy Kilmister. La banda de heavy metal britànica neix l'any 1975 a Londres i continuava al peu del canó 40 anys després del seu naixement.

Malauradament, no els vaig arribar a veure mai en directe, que jo recordi, però si que recordo la versió d'aquest tema que feia el meu germà gran amb la seva llegendària banda "Feed Frenzy". 

dilluns, 28 de desembre del 2015

El secret de la força i el valor del poble Hmong. (11)



Avui, voltant en moto pel Parc Nacional de Doi Suthep, a uns 10 kilòmetres a l'oest de Chiang Mai, he anat a parar a un poblat de l'ètnia Hmong, i m'he arribat fins a l'escola del poble a veure si hi veia quelcom interessant. I certament, la visita m'ha fet reflexionar i m'ha dut, inevitablement, a fer comparacions amb el model escolar que tenim per les nostres contrades.

Veient com s'esbatussaven les criatures al pati sense cap tipus de vigilància, ni control adult, m'ha fet recordar la sobreprotecció a la que sotmetem als infants a la nostra societat, i el control i la direcció absoluta de les seves vides. Els nostres infants, actualment, no tenen espais on jugar lliurement, on barallar-se lliurement i resoldre els seus conflictes autònomament. Aquests infants es convertiran en adults ensinistrats i dirigits que no hauran après a resoldre els conflictes per ells mateixos.

Les criatures d'avui en dia han perdut el joc lliure i no controlat als carrers i places, i fins i tot, als patis de les escoles. Trist però real. Si voleu que la vostra criatura creixi lliure, aprengui a equivocar-se i a rectificar, a solucionar problemes a base de reflexionar, en definitiva, a pensar per sí mateixa, aneu a viure amb els Hmong...

divendres, 25 de desembre del 2015

Mandalay. (10)





























Mandalay és la segona ciutat de Myanmar en nombre d'habitants (al voltant d'1 milió, dels quals, uns 200.000 són monjos), antiga capital de Birmània, i actual capital de l'estat que porta el mateix nom. D'entrada, m'ha semblat una ciutat més moderna que Yangon, tot i que m'ha semblat veure menys diversitat cultural/ètnica.

El Buda d'or (autèntic) al temple de Mahamuni.






























El riu Irawadi volteja la ciutat, i a la seva llera hi ha un bon grapat de viles pintoresques que es poden visitar: Inwa, Min Kun, Tha Phan Dauk, Ye Lun Kyaw... La primera d'aquestes va ser la seu de la reialesa birmana almenys la meitat dels darrers 650 anys. Actualment, aquests poblats es dediquen, bàsicament, a l'agricultura, a les artesanies, i a potenciar l'arribada de turistes que es gastin els calés en aquestes peces d'artesania. 






























Mandalay està rodejat de pagodes, monestirs, i d'altres temples religiosos. Diverses zones de la ciutat aglutinen la gran part d'aquests edificis, especialment a Sagaing, a Anapura, i a la zona est del Gran Palau Reial. Afortunadament, el centre de la ciutat és bàsicament pla, així que es pot visitar tranquil·lament en bicicleta sense angúnies ni esforços sobrehumans. Una jornada amb taxi guia també és molt recomanable per arribar a les zones més allunyades i amb fortes rampes.





























Una de les coses que més m'ha agradat, en general de Myanmar, però en particular a Mandalay, és l'àmplia oferta de bars on consumir la cervesa nacional "Myanmar" de barril. Rossa o negra. Boníssimes. Sempre va bé poder fer un recés en el camí per refrescar la gola amb una cerveseta, i una tapeta de cigronets torrats o cacauets dolços. Per cert, que aquí a Myanmar deuen ser diferents, perquè tot i l'al·lèrgia que suposadament els hi tinc, no m'ha passat res al menjar-los.

Monjos novicis a l'hora del dinar al monestir de Shwe In Bin. 





























Una de les coses interessants del viatjar, és conèixer les formes de vida, els costums, les tradicions, dels llocs visitats. Però, fent de motxil·ler, a més, acabes coneixent a gent de tot arreu que també t'explica (com a mínim a mi que m'interesso) la situació dels seus països, la història, i demés. Així, durant aquesta estada a Myanmar, a banda d'aprendre moltes coses sobre aquest país, he pogut saber una mica més de llocs com ara Israel, Japó, Vietnam, Austràlia, Holanda, Bèlgica, Indonèsia, etc., etc.

Interior de la OoHmin Thone Sel Pagoda, a Sagaing.





























Ahir, quan ja em trobava al llit del dormitori compartit al hostes on m'allotjava, navegant per la xarxa i descarregant algunes fotos, va venir un treballador de l'alberg a oferir-me una bossa de patates, i una ampolleta d'una d'aquestes begudes dolces amb una mica de vodka que, normalment, solament les noies demanen a les discoteques. El motiu era que era la nit de Nadal, i tot i que a Myanmar no és molt celebrada, van voler convidar a tots els hostes amb motiu de l'efemèride. Un bon detall que vaig acceptar de bon grat (de fet vaig acceptar la meva ampolla i la del vietnamita company de dormitori que no bevia alcohol) i vaig pujar al terrat a celebrar-ho amb un grupet on hi havia un japonès, un polonès (de Polònia de debò) i una tailandesa molt maca per cert.

Vista d'una Pagoda des del cim de la zona de Sagaing.





























La casual i inesperada trobada nocturna, em va salvar d'una bona. Tenia previst l'endemà al matí anar a l'aeroport de Mandalay, que jo havia vist al mapa molt proper a on m'allotjava, amb algun moto-taxi. Quan la tailandesa em va comentar que ella també marxava l'endemà cap a Bagkok amb el mateix vol que el meu, i que aniria a l'aeroport amb un bus de la companyia aèria, i que trigaria al voltant d'una hora, vaig sospitar que jo m'havia equivocat d'aeroport. I efectivament, no era el que sortia al mapa molt proper al centre de la ciutat, sinó un de més allunyat. Aquesta conversa inesperada, segurament, va fer que l'endemà, és a dir, avui mentre escric aquestes ratlles, no perdés el vol.

Buda de marbre a l'interior d'una Pagoda.




El pont de fusta de teca més llarg de no sé on.



Una parella de nuvis fotografiant-se a l'interior del Nan Twin o Gran Palau Reial.

Teulada del monestir de Shwenandaw Kyanung.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Hsipaw. (9)

Dona Shan oferint el seu producte als passatgers del tren.
Hsipaw és una ciutat a 200 kilòmetres al nord-est de Mandalya, una de les principals de l'estat Shan, que limita amb la Xina pel nord, Laos per l'est i Tailàndia pel sud. És el més gran dels 14 estats en que es divideix Myanmar, i deu el seu nom a la tribu dels Shan que l'habita. És un dels estats amb major nombre de grups antigovernamentals armats, que lluiten per la plena sobirania i per repel·lir els atacs de l'exercit de Myanmar.

El Dalí de Myanmar?
Entre els diversos llocs d'interès turístic d'aquest estat destaca el llac Inle, del que ja us vaig parlar en una anterior entrada, la cova dels Budes de Pindaya, el viaducte de Gokteik, les muntanyes al nord i al sud de l'estat, i els extensos camps d'arròs, i d'altres cultius per tot arreu. A l'estat de Shan a més, tenen mines de plata, zinc, robins...

Entrant al viaducte de Gokteix.
El trajecte fins a Hispaw el vaig fer en tren des de Pyi Oo Lwin. Era el primer tren que agafava al país, i el cert és que va ser una experiència fascinant, sobretot pel fet de creuar el famós viaducte de Gokteik, i pels bucòlics paisatges rupestres i de vivendes a tocar de via que vas passant. Malgrat que havia llegit històries increïbles per la xarxa d'antics passatgers del tren que deien que els vagons es movien de dalt a baix i de costat a costat amb més força que no pas endavant, el cert és que a mi no em va donar aquesta sensació. Segurament es movia bastant més que els vagons dels trens als que estem acostumats, però tampoc hi havia per tant... Ni motxilles caient dels portaequipatges, ni gent sortint disparada per les permanentment obertes finestres.

Deixant el viaducte de Gokteik.
El viaducte de Gokteik és un monument de l'enginyeria ferroviària. construït pels britànics l'any 1900 per expandir la seva influència a la regió, que gràcies als seus 689 metres de llargada, i al voltant de 100 d'alçada, creua un gran barranc entre dues carenes muntanyoses. El viaducte és d'una sola via i treure el cap per la finestra del vagó no és apte per gent que pateixi de vertigen. Si mai algun vagó descarrilés (difícil per l'escassa velocitat amb la que travessa), tot el comboi se n'aniria irremeiablement a baix.





























Pel que fa a la ciutat de Hsipaw, es tracta d'un lloc molt tranquil, malgrat l'intens transit de vehicles que passa per l'artèria principal que travessa tot l'estat fins arribar a la Xina. Camions de mercaderies, furgonetes de transport, vehicles dels treballadors del camp, motos, tractors... i alguns deixen anar un fum negre dels motors que taca. I entre el fum dels motors i la pols que aixequen del terra, al final no saps si no t'hi veus per la boira o per aquesta combinació insalubre.





























Malgrat tot, jo em vaig llogar una bici de l'hotel on m'allotjava per fer unes quantes excursions i visitar alguns llocs interessants. Monestirs, pagodes, viles Shan, mercats... Tot i que per aquesta zona també s'organitzen trekkings per visitar poblats Shan i fer una mica de muntanya, jo vaig preferir fer la meva i fins on vaig poder portar la bici, allà vaig arribar. Crec que en algun lloc se sorprenien de veure'm a la bici tan lluny del centre de la ciutat.
Homes Shan jugant a un joc local en ple carrer.

Un carrer de Hsipaw, amb vistes del riu Duthawadi.

Vida a peu de les vies del tren, pels voltatns de Hsipaw.

Escola de primària a Hsipaw.

Nens monjos novicis jugant al peu d'una estupa, mentre el gra del blat de moro s'asseca al sol extès al terra.

Dues nenes Shan jugant totes soles. Mentre una plora espantada per un gosset, l'altra va esmolant algun objecte no identificat.

Escola rural a un poblat Shan de les muntanyes.

Hsipaw quan cau la nit. La boira i el fum de les fogueres es confonen.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Vencedors i vençuts.






































Ahir, 20D, van passar algunes coses importants pel meu país, Catalunya. En primer lloc, el Barça es va proclamar, al Japó, campió del mundial de clubs derrotant a l'històric River Plate argentí (3-0). És el tercer títol d'aquest torneig que s'emporten els nostres.

Per altra banda, es van celebrar eleccions generals al Congrés dels Diputats i al Senat espanyol, i van tornar a guanyar els de sempre, és a dir, el fatxes del PP (123 diputats) , seguits pels pseudosocialistes del PSOE (90), i de dos nous partits amb aspiracions, però que han quedat lluny de ser alternativa real: els alternativíssims (com els del Cambio al 82) Podemos (69) i els mediàtics, i cada dia més fatxes, Ciudadanos (40). Vaja, res nou a l'horitzo.

Pel que fa als resultats a Catalunya, un drama. Pas enrere del sobiranisme, ERC (9) i DiLl (8) que perd més de mig milió de vots respecte a les passades eleccions catalanes, i aparició estelar d'En Comú Podem (12) que es converteix en primera força a Catalunya. Afortunadament, tots els partits unionistes perden força: PSC (8), PP (5), i especialment C's (5) que esperaven menjar-se el món, i han vist com aquells que els van votar massivament el 27S, els han girat l'esquena en aquesta ocasió. Coses de l'electorat català...

Tot i els mals resultats de les forces sobiranistes, sempre hi ha algun fet positiu on agafar-se, i no ho dic per l'aspiració innocent d'En Comú Podem perquè se celebri un referèndum sobre la independència... Ho dic per la definitiva patacada dels d'Unió. El partit del botifler d'en Duran no ha aconseguit entrar tampoc al Congreso, així que es queden sense representants aquí i allà. És a dir, a la "puta calle". 

I és que sempre es poden trobar motius d'alegria entre les decepcions...

diumenge, 20 de desembre del 2015

Jaume Funes: "Territoris adolescents inclusius".

(Interessant i molt encertada, al meu entendre, reflexió del Jaume Funes, pel Criatures de l'Ara, al voltant de l'atenció a la diversitat a les aules de secundària.)

Aquest mes de novembre els tribunals reconeixien a en Gerard el dret a l’escolarització ordinària, el dret a anar a l’escola on va tothom, el dret a tenir garantit per part de l’administració educativa que l’escola on havia d’anar fos inclusiva. La novetat de la sentènciaa va ser que deixava clar el dret de tot infant que els adults facin possible que pugui ser infant entre la diversitat d’infants del seu entorn, construir-se com a persona convivint entre una multiplicitat de persones diverses.
Però la batalla d’en Gerard (un noi afectat per les dificultats derivades del que s’anomena trastorn de l’espectre autista ) té una característica singular: és un adolescent que vol tenir col·legues adolescents de tota mena fent l’ESO a l’institut del seu barri. Mentre la lluita perquè tota escola sigui inclusiva estigui situada únicament a l’educació primària, poc avançarem. A secundària sembla que tot ha de ser diferent. Per definició, pensen molts, el lloc de les discapacitats (de les diversitats funcionals) ha de ser l’escola especial. Tanmateix, és just ara -quan la primavera arriba per a tothom i qualsevol noi o noia sent que un món diferent apareix entre angoixes, felicitats noves i riscos desconeguts- que han de viure entre aprenents d’adolescència diversos.
Aclarir-se sobre qui és un mateix, experimentar i descobrir, imaginar-se en el futur, enamorar-se, practicar la sexualitat, posar en crisi els adults, etc., són activitats vitals que tan sols es poden fer convivint amb companys adolescents de condició diversa. Ningú té dret a privar cap Gerard de construir-se així, a obligar-lo a indagar sobre la vida a partir de propostes de relació limitades. Arribar a l’adolescència, passar a l’escola secundària, no canvia la lògica de l’educació inclusiva. També a l’ESO es tracta de fer que l’escola estigui pensada per seguir educant nois i noies molt diversos. Per què ha de desaparèixer el suport personalitzat? Per què no es pot gestionar la convivència considerant que a l’aula tenim alguna tribu més a part d’estudiosos i setciències? Per què seguim dient que tots han d’aprendre estructures gramaticals i no adquirir competències comunicatives? Els tribunals han hagut de recordar que retallar en suports és il·legal perquè vulnera el dret de tot infant a sentir-se, a partir d’una escola diversa, singularment normal.

dissabte, 19 de desembre del 2015

Pindaya - Pyi Oo Lwin. (9)



He arribat a Pyi Oo Lwin (me pareció ver un lindo gatito) amb escala a Pindaya, una ciutat al nord de Nyaungshwe on no hi acostuma a anar ni Déu, però que té una cova plena de budes i un llac al bell mig del "meollo" que valen la pena veure. Per arribar a la cova s'han de pujar 650 graons, és a dir, com si anessis a la planta 40 d'un gratacels. Per si no era prou dura l'empresa, quan ja de tornada, havia baixat 246 graons, vaig adonar-me que m'havia deixat el barret de palla que vaig comprar-me a Nyaungshwe per 1.000 Ks, i vaig haver de refer el camí per recuperar-lo!

No és la primera marxa enrere del viatge, ja que quan vaig estar a Kalaw, vaig fer recórrer un parell de quilòmetres extra al conductor de la furgo en què viatjava pensant-me que em portava a la porta de l'hotel que tenia reservat, quan en realitat ja deixàvem Kalaw camí de Nyaungshwe on anaven uns quants dels passatgers. La resta havien baixat plegats a l'únic punt de Kalaw on parava la furgo. Resulta que l'hotel el tenia a dos-cents metres d'allà.

Camps de conreu a l'àrea de Pindaya.
Pel que fa a la ciutat de Pindaya, tampoc hi ha gaire cosa a destacar. Un bonic llac que tenia just davant de l'hotel on hem vaig allotjar (el més car des que estic a Myanmar, 15 dòlars), i poca cosa més. Un mercat, un monestir amb pagoda inclosa, i un parell de bars per prendre una cervesa. Si més no, tranquil i relaxat s'hi està.

650 graons com aquests per arribar a la cova.

Pel que fa a Pyi Oo Lwin, és una ciutat bastant més gran que Pindaya, que està a uns 150 kilòmetres a l'est de Mandalay. Per arribar-hi vaig haver d'agafar una furgo (10.000 Ks) des de Pindaya a Mandalay, que va trigar unes 8 hores, i des de l'estació sud de busos de Mandalay, un taxi compartit (7.000 ks). Al taxi hi anava un nen de no més de 8 anys de copilot, una noia de bon veure al meu costat esquerre, i un paio que ocupava un 40% de l'espai del darrera a l'altre costat.

La carretera que uneix Mandalay amb Pyi Oo Lwin passa per un port de muntanya, on grans camions circulen més lents que un ciclista, malgrat que pocs ciclistes es veuen per aquesta carretera, ja que entre els fums, el soroll del clàxons, i l'intens volum de vehicles, farien insofrible la pedalada. Jo ho vaig comprovar en les nombroses excursions amb bici de passeig des de l'hotel on m'allotjava, tot i que no vaig circular per les rampes més dures. La carretera connecta Myanmar amb la Xina i és zona de pas de vehicles de gran tonatge carregats fins dalt i més.

Vista de Pindaya i de les pagodes de Nget Pyaw Taw.
Pyi Oo Lwin es caracteritza per ser una ciutat de contrastos. A banda de la diversitat cultural que s'hi respira, et trobes cases d'alt estànding en zones residencials, i les típiques cases humils fetes amb quatre fustes i una mica de xapa. Camp de golf, i uns jardins impressionants, al costat de l'habitual brutícia de canals d'aigua, mercats i carrers.

En el passat, en l'època colonial britànica, Pwi Oo Lwin havia estat ciutat de vacances pels adinerats de Mandalay, i és per això que encara queden un bon grapat d'edificis d'estil victorià, alguns més ben cuidats que altres... Sense anar més lluny, jo m'allotjava en un d'aquests edificis, a l'hotel Orchid Nan Myaing (8.000 ks amb esmorzar inclòs), a un parell de kilòmetres del centre de la ciutat, però amb bici de préstec gratuïta.

A la cova de Shwe Oo Min, Pindaya on hi ha prop de 10.000 imatges de Buda.
La meva rutina al llarg dels quatre dies que he passat en aquesta ciutat, ha estat la d'esmorzar, relaxadament i copiosa, l'english breakfast (ous, torrades, mantega i melmelada, cafè, crema de llet, fruita), i una estona d'internet al saló principal abans de sortir amb la bici a descobrir nous llocs. A saber: una cascada per aquí; una pagoda per allà; una altra cascada més enllà; un mercat cap aquí i un altre cap allà; els famosos jardins de la ciutat; i algun que altre bas on fer una cervesa (negra o rossa), o un te amb llet condensada i alguna pasteta dolça.

Passant per Mandalay vaig trobar-me aquesta cercavila festiva.
Especialment dura va ser l'excursió a la cascada de Dat Taw Gyaik, bàsicament a la tornada, ja que l'anada va ser en constant baixada. Primer amb la bici, uns 7 o 8 kilòmetres calculo, i després a peu per un caminet de terra i pedres amb un pendent mig del 20% mínim. En aquest tram de l'excursió vaig coincidir amb un local que també baixava a veure la cascada i vam acabar fent l'excursió plegats i fent-nos fotos l'un a l'altre. Amb el poc anglès que parlava vam poder comunicar-nos mínimament i vaig saber que era de Mandalay, que no tenia família, que tenia 56 anys, i que havia après una mica d'anglès de petit a l'escola.

A la cascada de Dat Taw Gyaik. 


Noi d'un centre d'atenció a persones cegues tocant un instrument tradicional.

Cascada de Pwe Kauk.

Als jardins de Kandawgyi.

Espècie de búfal autòcton anomenat Takin.

Ocellot xulo, però que no tinc ni idea com es diu.

Orquídies.