(Article de Cecília Bayo per a la revista cultural Nuvol publicat el 15-02-2017).
PIM-PAM-PUM. Molt d'acord.
PIM-PAM-PUM. Molt d'acord.
Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a
societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament,
el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà,
un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc
ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de
reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les
instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de
mitjans i polítics, i 100.000 opinants
cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i
docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des
d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola
pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine
d’activitat dialogant i reflexiva.
Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez
se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o
república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució,
als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls
ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la
doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu,
el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la
segregació.
En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment,
una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada de desinversions
intensives, privatitzacions, nivells alarmants de segregació social i,
en definitiva, d’una política educativa conservadora i contrària a
l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per
la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix
sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però
ens estan manllevant novament el debat crucial.
Els concerts són transferències de diners públics a empreses
educatives privades destinades a pagar els sous dels mestres, despeses
de funcionament i altres. Atès que l’educació és un dret fonamental que
no ha d’entrar en la lògica de l’empresa privada i del bé de mercat, durant la Transició els
concerts van acceptar-se només com a figura legal transitòria per donar
cobertura a l’escolarització d’aquelles zones on la xarxa escolar
pública encara no era una realitat i fins a la consolidació
d’una xarxa escolar pública per tothom. Així, durant la dècada de 1980
el suport econòmic a l’escola privada es va explicar com una mesura
temporal i, de fet, es van dur a terme reeixides transicions de la
concertada a la pública com és el cas de les escoles del CEPEPC.
No sabem ben bé quan, com, perquè ni per qui, aquesta desviació de
diners públics a centres privats va anar naturalitzant-se gradualment
fins al punt, tal com es desprèn del plantejament d’Ara és demà, d’esdevenir un model inqüestionable i deixar de ser, directament, un tema a debatre.
Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.
Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?
1. Institucionalització de la segregació: la doble
xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt
de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment
discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos
culturals com la religió. La divisió estructural
pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i
eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales
com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura,
capacitat o gènere. La distinció pública-concertada és la punta
d’iceberg d’una cultura de la segregació que té molts altres instruments
de discriminació (la lliure elecció de centre, les avaluacions externes
de competències, etc.) i que penetra en tots els àmbits del sistema
escolar (privat i públic) i, de retruc, de la societat. És un cas
gairebé insòlit a Europa i, a través de la defensa de la doble xarxa, la
nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics
per promocionar i intensificar les segregacions socials i la desigualtat
d’oportunitats. En definitiva, les institucionalitza.
2. Una tramposa llibertat d’elecció: la llibertat
d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys,
no només com a dret inqüestionable sinó com a eix rector del sistema.
Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per
tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui,
encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals
com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o
l’educació laica. Dues variables addicionals demostren que aquesta
llibertat d’elecció és, a més a més, una ficció: els diners i la sort. A
la concertada hi opten aquelles famílies que tenen diners per a
pagar-la. Sense diners no es pot exercir la llibertat d’elecció. I a la
pública la llibertat d’elecció cada cop depèn més de la sort. La sort
d’aconseguir una plaça pública, la sort d’aconseguir la pública que
volies. Sense sort tampoc no es pot exercir la llibertat d’elecció. La
dictadura de la llibertat d’elecció —aquesta tramposa llibertat que ha
sacrificat els principis més fonamentals de l’educació pública i que es
fonamenta en dues contingències injustes i discriminatòries— està
servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol
escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos
socials fonamentals.
3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social: mentre
l’escola pública continua amb una desinversió estructural progressiva,
la concertada cada cop rep més i més diners públics. La proposta de pressupostos de 2017 és
ben clara: els concerts són l’única partida que no només retorna a
xifres anteriors a les retallades sinó les supera en més de 5 milions fins
arribar a 1.075.517.786,75 d’euros mentre que les partides per a la
pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010. I pel que fa a
personal docent, a l’escola pública es destinen 2.364 €/alumne i a la
concertada 2.637 €/alumne, és a dir, s’ha arribat a l’obscenitat
de proposar per als alumnes de la concertada un 10,4 % més de
pressupost públic que per als de la pública (273 € més alumne). L’escola pública, que absorbeix els percentatges més alts d’alumnes amb necessitats especials (un 80%),
alumnes sota el llindar de la pobresa i alumnes d’origen migrant, rep
proporcionalment menys diners que la concertada. El model pressupostari
no presenta dubtes: l’aposta inversora (i, per tant, política i social)
del govern és la de consolidar l’escola concertada en detriment de la
pública i consolidar, per tant, la subvenció dels privilegis de la
concertada (com la famosa sisena hora) i la desinversió en les
necessitats agudes de la pública (des dels barracons fins al personal de
suport per alumnes amb necessitats especials o la formació permanent
del professorat).
4. Dispersió política: el cas del mapa escolar de places públiques.
La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i
sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents:
el de les indústries escolars privades (i els lobbies
eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les
escoles públiques. Tal com demostren els casos de Finlàndia, França,
Itàlia o Portugal, amb una sola xarxa pública, tots els esforços
econòmics, polítics i socials es focalitzen en la millora i la qualitat
de les escoles de tots. En altres paraules: tenir una sola xarxa
universal i de qualitat sustentada amb diners públics és perfectament
possible, tan sols cal voluntat política. La gestió del mapa
escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa de com
a Catalunya la dualitat d’interessos s’ha decantat clarament en favor
de la xarxa concertada. Malgrat la suposada transitorietat dels concerts
i la creixent demanda de places a la pública, l’administració ha
consolidat la concertada sacrificant any rere any, campanya de
matrícules rere campanya de matrícules, línies de places a la
pública i, fins i tot, tancant directament escoles públiques senceres
que tenien demanda i projectes sòlids, com és el cas de l’Escola Mar Nova de Premià de Mar.
Els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de
famílies sense places a la pública ja són un actor a considerar a les
mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les
irregularitats de les matriculacions a les concertades (des del
cobrament obligatori de la famosa ‘aportació voluntària’ per a les
fundacions privades fins al falsejament de matrícules). Amb la gestió del mapa escolar els favoritismes envers l’escola concertada han esdevingut una evidència.
5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola
concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que
no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació
pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement.
Les escoles concertades tenen clients, cada febrer inicien campanyes intensives i molt agressives de màrqueting i, per bé o per mal, funcionen en termes de viabilitat econòmica i captació de nous alumnes. L’administració
ha entrat en aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema,
inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitat del sistema educatiu i sota uns paràmetres economicistes que no tenen raó de ser quan parlem d’educació pública. El màrqueting educatiu ja és un servei especialitzat de les empreses de comunicació i fins i tot els mitjans de comunicació públics el noticien com a tal (parlant de missatges que venen
i donant preus: de 500 a 3.000 €/campanya) com si es tractés d’una
necessitat i una dinàmica social autònoma i innòcua, sense fer
referència en cap moment a les crítiques a la mercantilització de
l’educació que fa anys que adverteixen múltiples col·lectius i
plataformes. Però sota aquest nou marc economicista, l’educació pot
cedir-se a tercers i, per tant, liberalitzar-se. El pes inversor sobre
aquest dret universal es traspassa a mans privades i l’administració
queda alliberada d’aquesta llosa inversora. Així s’explica que Catalunya
estigui amb un 2,91% del PIB a la cua d’Europa en inversió en educació, darrere de Portugal (5,27%), Grècia (4,10%) o la mitjana d’Espanya (4,47%).
6. Copagament i concertació inversa: la
infrainversió estructural en educació (2,91% del PIB), la desinversió
gradual i cada cop més estructural en la pública (les famoses retallades)
i la injecció creixent de diners públics a les escoles concertades
provoquen mancances de tot ordre dins les escoles públiques. Aquestes
mancances són compensades per transferències privades de rendes (els copagaments) o l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (la nova filantropia):
les famílies assumeixen el pagament de la matrícula, el menjador, els
llibres i les sortides; les AMPES (a través de les quotes familiars)
assumeixen el pagament de reformes i rehabilitacions, material escolar o
fins i tot la formació permanent dels mestres o la incorporació de
personal de reforç; i, en un gir encara més sofisticat, s’arriben a
donar casos en què escoles públiques cobren per compartir els seus
projectes educatius a tercers o en què entitats bancàries com La Caixa
patrocinen programes d’innovació pedagògica a les escoles públiques, com
és el cas d’Escola Nova 21. La gratuïtat de l’educació a
l’escola pública ja no només és inexistent sinó que es requereix un
finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la
concertada i que genera desigualtats agudes entre la pròpia xarxa
pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden
compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides
econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial.
A les escoles públiques neixen les subxarxes i es produeix un fenomen
de “concertació inversa” on les escoles públiques reben “aportacions
voluntàries” de diners privats. El parc escolar s’homogeneïtza en termes
de pagament però, en comptes de virar cap a la total gratuïtat i
l’accés universal a una educació de qualitat, es consolida el copagament
a l’estil de la concertada i, per tant, la segregació i l’accés
desigual a l’educació en termes de poder adquisitiu.
7. Colonització ideològica: la consolidació de
l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per
esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es
mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament
i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament
conservadora i connivent amb l’estatus quo. Aquesta colonització
ideològica que, evidentment també és fruit d’una política conservadora
general, es manifesta en molts nivells. La governança
dels centres, amb el suport legislatiu de la LOMCE i la LEC, deixa de
ser democràtica i passa a reproduir patrons empresarials. La renovació pedagògica passa
a ser aparentment innocent i despolititzada tot abandonant les
històriques intencions emancipadores de l’escola pública. La lògica competitiva penetra
a les escoles públiques les quals, ja sigui per projecte i línia
pedagògica o per configuració social i context socioeconòmic, acaben
diferenciant-se radicalment entre elles i, tot oblidant la cultura
cooperativa que sempre les havia caracteritzat, es veuen immerses en
lluites per aconseguir sol·licituds de matrícula, recursos i el
reconeixement de les famílies i de l’administració.
Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió
política, mercantilització, copagament i colonització ideològica.
L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de
la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no
apostem per la pública?
Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van
persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes,
capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més
importants que pot donar l’escola als nostres fills i filles i també a
les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i
actualment l’única escola que garanteix per principis aquesta
metodologia és la pública. Implica el coneixement i l’aprenentatge de la
mirada de l’altre i de la relativitat de la mirada pròpia, el
coneixement i l’aprenentatge de l’alteritat, de la pluralitat, del
conflicte, de la tolerància, de la convivència i de la inclusió.
L’educació en una comunitat escolar diversa, heterogènia, es considera
una contingència de l’escola pública i es tracta, en canvi, d’una
política social i una metodologia pedagògica fonamental.
2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és
laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra
religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida
fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots
els infants (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret
de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a
la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és
d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té
el deure primordial de desenvolupar.
3. Democràcia directa. A l’escola pública la gestió
comunitària i la democràcia directa s’han materialitzat tradicionalment
com a cap altre lloc de la nostra societat, malgrat la progressiva
desnaturalització fruit de les darreres lleis educatives. Claustres,
consells escolars, AFAs i AMPAs, comissions mixtes i de coordinació amb
altres agents sòcio-educatius de l’entorn continuen sent espais on es
debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública no és una
empresa sinó un bé comú on la comunitat escolar és el subjecte
primordial i la democràcia la metodologia essencial de governança. Es
tracta d’un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents,
famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se
senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de
forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre
lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola
de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real,
performativa i exemplificant.
4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola
pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder
adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part
dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el
principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la
igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al
més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al
currículum, les metodologies i els valors de la pública. En temps de
crisi profunda de l’estat de benestar, on les condicions laborals i
materials de vida cada cop són més difícils per a moltes famílies i on
la cultura del consum s’estén imparable, l’escola pública és la
única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots
infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.
5. Transformació social. La raó de ser de l’escola
pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que
omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem
d’entendre. L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.
Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat
d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen
la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre
de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i
legitima els drets socials. En comencem a parlar?