"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 28 de febrer del 2013

Plega el Papa.

Benet XVI (equis, uve, palito) es jubila.
Avui serà la darrera jornada laboral de l'actual Papa, Benet XVI. Als seus 85 anys, diuen que al·lega motius de cansament i manca de forces per continuar sent la veu de Déu a la terra. Comprensible de totes totes. Jo mateix, hi ha dies que em sento cansat i amb ganes de jubilar-me tot i els meus 37 tacus. Com no s'ha de sentir cansat el pobre Papa?

Tanmateix, algunes veus malicioses, opinen que el Papa s'ha vist obligat a renunciar per alguns suposats escàndols sexuals dins de la seva empresa. Aquests rumors tenen escàs fonament, ja que qui pot arribar a desconfiar d'un deixeble de Déu que es dedica a escampar el seu missatge d'amor i bondat als homes? És impossible! A més, tots els treballadors de l'església saben que si pequen podrien anar a l'infern, i no crec jo que siguin capaços de jugar-se-la amb coses d'aquest tipus...

Al pobre Benet, no li han donat temps per acabar de modernitzar i reformar l'empresa que ara abandona. I es que, què es pot fer en tan sols vuit anys de mandat, en una empresa que té una història al darrera de prop de dos mil anys, i per on han passat fins a 265 Papes anteriors? Seria molt pretensiós pensar que arribaria el bo del Ratzinger i de cop i volta canviarien les coses com de la nit al dia. Està clar que alguna cosa ha canviat (només cal mirar el "look" tan trencador que té el Papa a la foto superior).

A partir d'avui s'obren les apostes per tal d'esbrinar qui substituirà al Papa sortint. Qui sap si ha arribat ja l'hora de que hi hagi un Papa negre, com el president dels EEUU. Ho podrem anar seguint dia a dia a les vint o trenta pàgines que li dedica al tema el diari La Vanguàrdia, o a la majoria dels mitjans de comunicació quan se'ls acabi el filó de la corrupció, tan actual darrerament. Això, si cap desastre natural o alguna nova guerra no s'avancen.

dimecres, 27 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. Leonard Cohen - "Hallelujah"


No sé si quan l'any 1984 el músic i poeta nord-americà Leonard Cohen va composar aquesta cançó, ja tenia en ment el que succeiria un dia com ahir al Congrés dels Di-puta-ts espanyol, en que un grupet de "socialistes" catalans es va atrevir a votar diferent dels seus patrons espanyols. Al·leluia, al·leluia! Bé, no tots, ja que la més espanyola dels socialistes catalans, la Carmencita Chacón, no va voler llençar per la borda les seves opcions de ser la candidata socialista a presidenta del govern espanyol, votant a favor del dret a decidir. Un dret que per a la gran majoria dels espanyols (99%?), solament poden gaudir aquells habitants del món que no pretenguin dividir l'indisoluble i indivisible unitat de la gran, històrica, poderosa, nació espanyola.

dimarts, 26 de febrer del 2013

A Terrassa, Casal Popular l'Atzur.


A Terrassa hi ha un jovent
que és futur i és present.
Un casal han ocupat
i consciències han despertat.

... lluitar, crear, construir poder popular.

 Visca el Casal Popular l'Atzur! Ni un pas enrere! El jovent és el futur!

dilluns, 25 de febrer del 2013

Carles Torras: "El Madrid va rebre un ajut sostingut del franquisme"


(Entrevista al periodista Carles Torras apareguda al diari Ara d'avui)

Carles Torras, periodista català resident a Madrid des de fa uns anys, i descobridor de la central lechera , ha escrit un llibre que intenta explicar, i documentar, com i per què el franquisme va ajudar el Madrid a ser l'equip hegemònic en aquella època. La història oculta del Reial Madrid, explicada per un culer (editorial Temas de Hoy) és una bona lectura en la prèvia de dos Barça-Madrid seguits.
Franco era merengue ?
Sí. He pogut documentar per primer cop per algú pròxim al Generalísimo que Franco era aficionat del Madrid, i que celebrava els gols efusivament en la intimitat del Palau del Pardo. M'ho va explicar Francis Franco, el seu nét. Em va dir que el dictador era una persona molt discreta i que mai havia volgut explicar de quin equip era, però que veien els partits del Madrid junts. I em va dir: "Franco era del Madrid, com tot el món en aquella època".
Per què t'has decidit a escriure aquest llibre?
Ha sigut una mena d'introspecció. Sempre havia sentit la lletania aquella que la dictadura va afavorir el Madrid, però creia que no havia estat prou investigat. I aprofitant que visc a Madrid he tingut oportunitat de buscar informació per poder donar una argumentació sòlida a aquesta frase que he sentit tantes vegades.
I la conclusió és que sí?
La conclusió és que el Madrid ha rebut un ajut sostingut, determinant i que ha incidit en els resultats que ha obtingut el club durant una part important del franquisme. Va ser a partir de l'any 1953, amb el fitxatge de Di Stéfano, tot i que abans la construcció de l'estadi Bernabéu ja va ser una obra projectada pel règim (1947).
¿El que no es pot dir és que les 5 Copes d'Europa dels anys 50 són gràcies a Franco, o també?
No, les Copes d'Europa les va guanyar sobre la gespa, però és indiscutible que amb l'arribada de Di Stéfano el Madrid va construir un equip molt sòlid esportivament, i que destacava molt per sobre els altres equips de l'època a Europa. No destacava tant a Espanya, perquè el Barça també tenia un gran equip amb Kubala, però el Barça no va tenir l'oportunitat de calibrar el seu nivell a Europa perquè d'alguna manera el Madrid el va vetar.
¿Els merengues que ja han llegit el llibre què t'han dit?
Els merengues que són amics meus són gent sensata, si no no serien amics meus, i la majoria m'han dit que els ha agradat, tot i que no estan d'acord amb algunes coses, lògicament. Diuen que està ben argumentat i escrit amb un to respectuós.
Si tu has pogut demostrar el que dius, no és una qüestió d'estar-hi d'acord o no.
Bé, pensa que la història és un xiclet, fàcilment manipulable. I nosaltres, els catalans, tenim un concepte del franquisme que aquí a Madrid no es té. Per nosaltres el franquisme va ser un règim totalitari que no respectava cap principi democràtic, però hi ha molta gent a Madrid que es resisteix a dir que el franquisme va ser una dictadura. Per tant, que jo digui que era un règim totalitari que emparava un club de futbol, que tenia tots els números per guanyar lligues i campionats, a molta gent no els encaixa.
Per a les noves generacions que ens llegeixin, qui era José Plaza?
Va ser el president del Comitè Nacional d'Àrbitres a partir del 1967, i va dimitir arran del famós penal de Guruzeta contra el Barça l'any 1970. Va tornar l'any 1975 de la mà de Pablo Porta, i amb el suport explícit del Madrid, i s'hi va estar fins al 1990. I no és casualitat que, durant tots els anys que José Plaza va ser el responsable únic de designar a dit els àrbitres per als partits, el Barça no va guanyar cap Lliga. I la del 84/85, l'única que sí que guanya, just es va fer un parèntesi per fer les designacions de manera consensuada.
¿Del villarato se'n podria fer un llibre també?
Jo crec que no. S'ha de tenir moltes ganes de fer literatura a partir d'una entelèquia com el villarato . Si estàs pensant en un llibre de ficció...
Per què creus que Zapatero no va venir mai a la llotja del Camp Nou?
Probablement algú li va dir que ser barcelonista a Espanya no dóna vots.
¿El culer s'ha tret de sobre el victimisme històric que neix amb tot el que expliques en el llibre?
Avui en dia no hi ha cap motiu per ser-ne, però el que no podem fer tampoc és perdre la memòria històrica i oblidar certs moments que van ser abusius, i això no és victimisme.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Molta samarreta i poca metralleta!

Guanyar guerres no guanyarem, però... i el goig que fem!!!

Us heu adonat que des que les lluites socials es fan amb samarretes i pancartes, no n'hi ha cap ni una que es guanyi? Quan temps portem els treballadors de l'ensenyament, els de la sanitat, els dels serveis socials, etc. lluitant contra les retallades i contra les males polítiques? I que hem aconseguit? Quan temps porten la gent de la PAH lluitant contra la xacra dels desnonaments? I què han aconseguit, més enllà de prop d'un milió i mig de signatures perquè els polítics es dignin a acceptar debatre aquest drama social al Congrés dels diputats? Quants desnonaments s'han executat ja? Quanta gent s'ha quedat sense feina, sense casa, i amb un deute que no podran pagar en sa vida?

Em pregunto com hagués anat la revolució francesa si en comptes de fer passar per la forca a uns quants nobles aprofitats, la gent s'hagués conformat amb protestar al carrer amb samarretes amb eslògans diversos (ja m'imagino algun eslògan afrancesat: "Il n'hi ha pas plus de pain pour tant xouriç" o "un bateaut, deux bateauts, aristocrat il qui non bateaut"...). O què seria de Rusia, si les revoltes ciutadanes contra el règim tsarista s'haguessin quedat en simples manifestacions pacífiques amb samarretes (jerseis segurament en el cas rus) tuti-colori? Potser els russos encara tindrien monarquia com els espanyols?

No sé què seria avui en dia d'Algèria, Cuba, Vietnam, Irlanda, etc., si alguns dels seus habitants no haguessin decidit un dia canviar la situació que patien revoltant-se contra el poder establert. Malauradament per als que governaven aleshores, els revoltats no es van conformar amb cridar consignes feridores i acusadores, i van anar una mica més enllà en les seves reclamacions...

Em temo que la revolució de les samarretes no ens portarà un gran canvi del sistema. Potser ens aniria millor si ens organitzéssim de veritat (avui en dia amb les noves tecnologies de la comunicació, això hauria de ser relativament senzill) i decidíssim actuar globalment, com a massa amb capacitat d'alterar el sistema que no funciona. Com? Doncs no ho sé. Proposo boicots al consum a gran escala; pressió ciutadana angoixant contra els corruptes ("patrulles ciutadanes anticorrupció"); boicot a les grans empreses per fer-les entendre que els consumidors tenim un gran poder; justícia popular (del tipus "ull per ull" per exemple?) en front les injustícies de la "justícia" legal...

dissabte, 23 de febrer del 2013

Esmorzar a la Mola, per trepitjar la neu caiguda aquesta passada matinada.

Camins cap a dalt de la Mola.

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, ben d'hora, per anar a trepitjar neu a Sant Llorenç del Munt. Bé, potser no tan d'hora, tan d'hora, ja que quan he començat a caminar, m'he adonat que hi havia altres excursionistes que havien estat més matiners que jo. Tanmateix, crec que m'he llevat prou tard com per poder apropar-me en moto sense perill als dipòsits de Matadepera, ja que uns quants cotxes ja havien fet la feina de netejar la capa de neu que s'havia acumulat a l'asfalt, que no era molta. Tot i així, no he pogut arribar fins on jo desitjava amb la moto, ja que les darreres rampes a Matadepera, no estaven tan netes com el camí previ, i he decidit aparcar la moto uns metres abans del punt de sortida habitual. A partir d'aquell punt, he iniciat la marxa i ja m'he trobat carrers totalment coberts de neu, i difícilment practicables per un vehicle sense cadenes.

L'hipnòtic trajecte pels emblanquinats camins que m'ha dut fins a dalt de la Mola han estat un preludi magnífic per l'esmorzar de forquilla que m'he fotut al restaurant de dalt: una botifarra de bolets que se sortia per les dues bandes de les dues llescotes de pa de pagès que l'acompanyaven, i un porronet de vi negre per no ennuegar-se i fer tirar avall. Tot això a l'escalfor de la llar de foc i les tres o quatre estufes de gas que anaven a tot drap.

Avui per no variar, m'he tornat a trobar un bon grapat d'amics, coneguts i/o saludats pels camins a La Mola i al restaurant: a l'antic propietari de la llibreria "El Cau ple de lletres" que esmorzava en solitari just a la taula del davant meu; a una excompanya d'escola que treballa al restaurant; al Francesc Xavier, un excompany d'escola que treballa a la mateixa escola que jo fent extraescolars; a l'Oriol Cardús dels Minyons; i a l'Oscar González, també dels Minyons, que pujava corrent des de Terrassa! Quin crac!

divendres, 22 de febrer del 2013

Humor blanc abans de la nevada...


Els del Polònia han trobat un filó amb aquest nou personatge, clònic molt aconseguit del cap de llista de la CUP al Parlament, en David Fernández. Aquest independentista d'esquerres té al pobre Herrera, d'ICV, amb la mosca al nas, ja que ara ja no són els més progressistes, ecologistes, socialistes, i tots els "ismes" i "istes" que se'ls puguin ocórrer.

Divertidíssim aquest gag. Bon (blanc?) cap de setmana.

dijous, 21 de febrer del 2013

Nou desastre a Milà.


Ja hi tornem a ser! Aquest Barça no aprèn dels errors. Es repeteix la història viscuda l'any passat davant del Chelsea i fa tres amb l'Inter, quan el Barça va caure eliminat a les semifinals per dos equips que van saber anul·lar el joc ofensiu del Barça, amb una estructura defensiva a prova de Messis, Xavis, Iniestas i tota l'artilleria.

Ahir el Barça va tornar a mostrar la seva cara fosca davant d'un equip, que partint com a teòric perdedor, va saber jugar les seves armes i endur-se el gat a l'aigua. El Milan no va fer res de l'altre món, però va saber defensar-se i sortir un parell de cops al contraatac per deixar en evidència el sistema tàctic blaugrana, i alhora, deixar l'eliminatòria coll avall en espera del que pugui passar d'aquí a tres setmanes al Camp Nou. Però recordant els precedents abans esmentats, sembla difícil pensar en una nit d'èpica i remuntada.

No entenc com és possible que el Barça torni a ensopegar novament amb la mateixa pedra. Que no analitzen els tècnics aquesta mena de partits per cercar solucions a aquest tipus de defenses? No veuen que sovint el tiqui-taca no és gens efectiu per obrir a les defenses? No entrenen els xuts a porteria als entrenaments? I les centrades per les bandes? Per cert, quan fa que el Barça juga sense extrems? I quan aprendran que perquè puguin passar coses, cal córrer una mica per generar espais o donar sortida a la pilota? Quan es fixaran en els davanters que busquen la pilota a l'espai com Alexis, Pedro (aquest em sembla que ja s'ha cansat de provar-ho) o Villa?

El Barça viu molt ben acostumat a deixar que Messi, la majoria de les vegades, o acabés t bé Iniesta, en algunes ocasions, acabi inventant-se alguna acció de les seves per desequilibrar a les defenses. En la majoria de les ocasions, amb aquestes dues armes ofensives, ja n'hi ha prou (només cal mirar la xifra de gols que porta en Leo enguany), però en partits com el d'ahir, ni amb això no hi ha prou. Ahir, tots els jugadors del Milan van córrer com posseïts. En canvi els del Barça anaven a tran-tran, el famós tiqui-taca, i potser esperaven que en Leo s'il·luminés i acabés traient les castanyes del foc com de costum.

I que carai esperava l'entrenador (el Tito, el Roura, o qui sigui) a moure la banqueta? Davant del desastre que s'estava produint, no van tenir capacitat de reacció. Havent-hi la possibilitat de fer tres canvis (només van fer sortir a Alexis per Cesc, i a Mascherano per Puyol cap al final del partit per un trau al cap d'aquest darrer), i veient que hi havia jugadors que no se'n sortien ni trobaven la inspiració, per què no donar entrada a jugadors de refresc amb característiques diferents? I si haguessin intentat obrir el camp amb un extrem veloç com Tello? O més velocitat amb un migcampista de refresc, bon combinador, com Tiago?

Esperem que d'aqui al 12 de març, data del partit de tornada, els tècnics hagin aconseguit treballar les estratègies necessàries per combatre defenses com la del Milan ahir. Jo crec que no hauria de costar tant, tractant-se dels millors jugadors del món, no? Si cal, des d'ara mateix, em poso a disposició del Tito, o del Roura, o qui sigui, per donar alguns consells i possibilitats ofensives perquè no torni a passar mai més el que ahir vam patir.

dimecres, 20 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. Gatillazo - "Come libertad".


Dissabte passat vaig anar a veure als "Gatillazo", l'actual banda del mític cantant de "La Polla Récords" (1979 - 2003), Evaristo. Aquest músic-punky basc de 52 anys continua al peu del canó després de més de trenta-dos anys de carrera professional. Qui li havia de dir, quan als seus inicis reivindicava la vida a tota pastilla, i l'ús i abús de qualsevol tipus de substància estupefaent. Val a dir, que el vaig veure en plena forma, amb bona veu, i actiu a l'escenari. Físicament, em va recordar a l'actor que fa de pare del porter de la sèrie "Aquí no hay quien viva".

Afortunadament, o no, encara queden alguns vestigis d'aquell esperit punky dels anys 80 i 90. Al Faktoria, s'hi van aplegar un bon nombre d'espectadors (tenint present la gent que es mou avui en dia per anar a veure música en directe) de dues generacions com a mínim. Em va fer gràcia veure a joves de més de quaranta anys ballant "pogos" i fumant porros (per cert, no estava prohibit des del 2011?) com quan en tenien vint. I nanos de menys de vint anys pujant damunt de l'escenari per apropar-se al micro i a l'Evaristo, i fer de coristes. Això sí, poques crestes, poques xupes de pell, poques cadenes i piercings, i més birres que kalimotxos... definitivament, els temps estan canviant!

dimarts, 19 de febrer del 2013

Celtarres, a Catalunya hi teniu un amic.

Salva Ballesta, un jugador més fatxa que Fraga.



Em poso dempeus per aplaudir a l'afició del Celta de Vigo, per la pressió que han exercit sobre la junta directiva d'aquest club per forçar-la a vetar a l'exjugador aragonès, i candidat a segon entrenador d'aquest equip, Salva Ballesta. Un exdavanter d'equips com el Màlaga, el València o el Llevant, que es caracteritzava, a banda dels seus gols, per les celebracions militars que els seguien, i per alguns comentaris fregant el feixisme dirigits a tot aquell que no sentís per Ejpañia el mateix que ell, com quan va insultar a l'Oleguer Presas per uns escrits contra les polítiques de dispersió dels presos bascos per part de l'estat espanyol.

Aquest paio l'últim que es mereix és poder entrenar a cap equip que defensi una cultura i una llengua pròpia més enllà de l'espanyola. Seria humiliant per a qualsevol soci o aficionat gallec, basc o català, que un personatge com aquest representés d'alguna manera al seu club. Que se'n vagi a entrenar a qualsevol club espanyol, que segur que estaran molt satisfets i orgullosos... Segur que avui, una de les persones més felices del món deu ser el bo de l'Oleguer Presas, amb la decisió de la directiva celtarra.

S'ha fet justícia!!! En alguna cosa com a mínim...

dilluns, 18 de febrer del 2013

Gràcies per l'interès Carles Capdevila!



Si hi ha un periodista especialment compromès i sensible als temes educatius, aquest és el Carles Capdevila, director del diari Ara. Entre la comunitat educativa de docents, són coneguts i valorats alguns dels seus escrits en defensa de l'ensenyament públic i dels professionals d'aquest sector. El diari que ell dirigeix, a més, dedica un especial de temes educatius tots els dissabtes, el "Criatures" amb articulistes prou interessants (pares separats, pedagogs, pediatres, psicòlegs, mares que es consideren "la pitjor mare del món"...), i reportatges de tota mena relacionats amb l'educació dels infants i dels no tant menuts.

A l'edició d'avui, el Carles parla de l'etapa educativa infantil (0 a 5), i coincideixo plenament amb ell en la seva anàlisi. L'actual sistema educatiu no dóna especial rellevància a aquesta etapa educativa, i tenint en compte que, segons diuen els experts, és en aquesta etapa evolutiva que les criatures desenvolupen el 90% del seu cervell, caldria abocar molts més esforços i recursos dels que actualment s'hi dediquen. Com és possible que les aules d'infantil tinguin el mateix nombre d'alumnes per aula que les de primària, o secundària? Quina atenció poden dedicar els mestres d'aquestes etapes als seus alumnes? És més que probable que si ens ocupéssim millor del desenvolupament dels infants en l'etapa primerenca, els nivells de fracàs acadèmic posteriors baixarien en picat.

No és la primera persona que llegeixo o escolto que aposta per incrementar notablement el nivell d'inversió en l'etapa d'educació infantil. Hi estic totalment d'acord. Us copio l'escrit del Carles per si us interessa:



Ahir publicàvem un article de David Brooks, Quan les famílies fallen , sobre la nova inversió d'Obama en educació infantil, els anys previs a primària. Es basava en estudis que confirmen la influència decisiva d'aquests anys d'escolarització. Fa uns dies The Economist en feia un reportatge farcit de dades que mostraven com l'ensenyament preescolar millora la capacitat comprensora i lectora i altres habilitats. Un expert hi assenyalava la paradoxa que als Estats Units, sabent que el 90% del desenvolupament del cervell es produeix dels zero als cinc anys, inverteixen el 90% del pressupost educatiu passats els cinc anys. Hi ha estudis neurològics i pedagògics i comparacions estadístiques que donen pistes sobre la manera d'incidir en nens d'aquestes edats i d'igualar les oportunitats de les criatures amb pares que no saben o no poden encarrilar-los. Hi coincideixo al cent per cent. Fa anys que celebro la feinada que fan les mestres -són majoritàriament dones- d'escola bressol (0-3) i les d'infantil, de P-3 a P-5. Les admiro i aplaudeixo per la qualitat, vocació, il·lusió, constància i paciència (també la que tenen amb els pares). I he tingut proves evidents passades i presents (tinc un P-4 a casa) dels progressos enormes que es produeixen, de com comencen un curs i com l'acaben. Obama l'encerta quan entén que el míssil més eficient per millorar el món es diu P-3, es diu educació, es diu oportunitats per a tothom. I nosaltres podem estar orgullosos del nivell que tenim. I animar i defensar els professionals i seguir lluitant per mantenir-ho i millorar-ho.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Meteorits que cauen on no toca...


Ahir, els que acostumem a seguir l'actualitat a través dels mitjans de comunicació visuals (internet o televisió), vam quedar bocabadats davant de la caiguda a un poble rus de la zona dels Urals, d'un meteorit que va causar un cràter de prop de vuit metres de diàmetre, i que gràcies als avenços tecnològics, va poder ser seguit per centenars de gravadores de telèfons mòbils o als vehicles.
 
L'espetec provocat per l'impacte del meteorit va causar milers de ferits, degut a la trencadissa de vidres bàsicament, i més d'un esglai per la potència de l'esclat. Devia haver més d'un que va pensar que començava la tercera guerra mundial...
 
A veure si amb una mica de sort, el proper meteorit que caigui, en comptes d'anar cap a Rússia, es dirigeix cap allà a la capital del regne, on la classe política manega els nostres destins sense importar-los massa el patiment en general de la gent.

divendres, 15 de febrer del 2013

Emotiu comiat d'Al Tall ahir a Barcelona.


Ahir a l'Auditori de Barcelona es van acomiadar dels escenaris la gent d'Al Tall, grup valencià de música tradicional amb més de 37 anys de carrera musical, i amb un munt de discos i concerts a les esquenes. Per a l'ocasió van convidar a un bon grapat de músics amics com l'ex-Al Tall Miquel Gil, Titot, Jaume Arnella, Xavi Sarria i Miquel Gironés d'Obrint Pas, etc., etc.
 
En un concert de més de dues hores i mitja de durada, Al Tall va oferir el seu repertori més representatiu de la seva llarga trajectòria amb clàssics com el "Tio Canya", "El cant dels maulets", "La processó", "El mal d'Almansa", "Vergonya"... Amb una banda ampliada amb una secció de vents molt potent, i un grup de  dolçainers que posava els pèls de punta, i fins i tot una taula de fusta, tocada a vuit mans, que va servir com a instrument de percussió en un dels temes.
 
A l'emoció per la retirada d'un dels grups emblemàtics de la música popular i tradicional cantada en català, després de gairebé quatre dècades de trajectòria, s'hi va sumar l'element identitari tan a flor de pell darrerament. Les estelades i els clams d'independència van sovintejar, i fins i tot algun valent va animar-se a recordar que "sense València no hi ha independència"... una mica agosarat potser?
 
Un dels fundadors i líders encara en actiu, fins ahir, de la banda, el Vicent Torrent, va reconèixer que les seves constants visites a terres del Principat, li havien fet adonar-se del fet nacional compartit, i de la força d'aquest sentiment. També es va recordar que tots aquells que ens voldrien espanyolitzar i sotmetre pels segles dels segles, i en especial del ministre Wert, a qui va enviar a prendre pel sac amb molta elegància, això sí.
 
Gràcies Al Tall i fins a sempre!

dijous, 14 de febrer del 2013

Aprendre a dir no.



(Article sobre educació escrit pel Catedràtic en Sociologia Ignacio Sotelo al diari "El País" del passat dilluns)

Hemos sabido de la existencia de un funcionario, porque ha cumplido con su deber. Desde hace medio año Juan Antonio Gallo Sallent dirige el órgano administrativo de recursos contractuales de Cataluña, entidad autónoma encargada de supervisar los contratos en el sector público, que la Generalitat ha creado en aplicación de una directiva comunitaria. Pues bien, este funcionario ha revocado la decisión que había tomado el Gobierno a gran velocidad (se dice que para poder pagar las nóminas de diciembre) de adjudicar Aguas Ter Llobregat (ATLL) al grupo Acciona, dando la razón a otra empresa que también había pujado.
Lo más normal, ya que la agencia se creó con este fin, se ha convertido, sin embargo, en un notición, porque nada sorprende tanto como que un funcionario se atreva a llevar la contraria a los de arriba. El asunto tiene su enjundia, porque en nuestro país ha fallado a menudo la inspección, ya sea bancaria, fiscal, o de cualquier otro tipo, con las consecuencias catastróficas conocidas, y en este caso parece que no. 

La corrupción se levanta sobre la falta de control, y si además se añade la seguridad de que nadie va a pedir cuentas, miel sobre hojuelas. Sea cual fuere el comportamiento del funcionario —por ignorancia, incompetencia, o por afán de enriquecerse— es altamente improbable que se le exija responsabilidades. Lo que sí suele tener consecuencias más desagradables es no hacer lo que se sabe que el jefe espera de uno.
No estoy al tanto de los intereses en juego, ni del trasfondo del asunto, y no descarto que el equivocado pueda ser el funcionario, o que lleve razón, aunque luego los tribunales se la quiten. Sean cuales fueren los motivos, su comportamiento ha levantado sorpresa y admiración. Conscientes de los riesgos personales que corre el que ose decir no en solitario, no es frecuente tal atrevimiento, tanto más raro, cuánta más alta sea la posición que se ocupe. Los que han alcanzado la cúspide del poder parecen ya meros autómatas, con ideas y conductas programadas de antemano. Y ello, porque, cuánto menos se disienta en el clan al que se pertenece, más rápido se asciende. 

"Así como se enseña a obedecer, también hay que hacerlo a llevar la contraria".

Vale la pena reflexionar sobre los riesgos de oponerse, no ya al poder político, sino más arduo aún, a la presión social de nuestro entorno, rompiendo con el entramado ideológico dominante, incluido el más recio que configuran los prejuicios. Nada parece más encomiable que atreverse a pensar por uno mismo, dispuesto a quedarse solo, si fuere preciso, al obrar en consecuencia. Al fin y al cabo, pensar por uno mismo es el precepto constitutivo de la ilustración que se complementa con el coraje y audacia que se necesitan para comportarse de manera consecuente. Pensar y actuar por uno mismo constituyen el núcleo central de la cultura europea, que en un largo proceso de secularización nos ha librado de obedecer de manera acrítica a cualquier autoridad por el simple hecho de serlo. 

Eliminado el monopolio de la verdad, la Europa moderna se hace en la búsqueda de lo razonable, no simplemente de lo racional, consciente de que todo avance en la ciencia, la economía, la política —en general, en el saber y en el comportamiento— proviene de poner en tela de juicio las evidencias de turno. No hará falta insistir en que la pervivencia de la cultura europea depende, en último término, de la capacidad de decir no que adquiera y sepa mantener una porción significativa de personas.
Así como se enseña a obedecer, también hay que hacerlo a llevar la contraria. Decir no por propio convencimiento no es una virtud con la que nacemos, sino, después de millones de años en que no se diferenciaba la opinión del individuo de la del grupo, un logro tardío de nuestra cultura. Inculcar en los niños que no se replica a los padres, a los maestros, a las personas mayores, es lo propio de la sociedad estamental premoderna; en nuestra cultura moderna europea, al contrario, no solo hay que responder a todas las preguntas sin frenar la curiosidad infantil, sino formarlos de tal forma que la capacidad de disentir crezca con los años. Educar consiste en formar personas preguntonas y respondonas, libres del temor autoritario de que para no tener líos, más vale callar. 

Nos decimos europeos, pero en educación, en otros campos sí, todavía no nos hemos instalado en la modernidad. Nuestro sistema educativo sigue basado en que los educandos acepten todo lo que diga el maestro, sin derecho a replicar, y por lo tanto, sin el menor interés en preguntar. Siempre me ha admirado la paciencia con que en la escuela, los institutos y las universidades los alumnos aguantan el monólogo del profesor, insulso o brillante, qué más da. Aprender a obedecer sin preguntar configura el meollo de una sociedad estamental en la que domina la nobleza latifundista, al amparo ideológico de una Iglesia también latifundista. 

"Mientras no cambie de raíz la educación, nuestro desarrollo seguirá levantado sobre pies de barro".

La crisis ha puesto en evidencia lo que muchos llevamos repitiendo durante decenios, que mientras no cambie de raíz la educación, pasando de la obediencia pasiva que obliga a aprender lo que nos echen, a una que se base en preguntar por aquello que de verdad importe al alumno, nuestro desarrollo cultural, social y económico seguirá levantado sobre pies de barro. A estas alturas no vale ya sacarse de la manga pretextos para ocultar el hecho de que nuestro sistema educativo es el principal responsable de la cifra inaudita de paro juvenil.
Junto con la democracia, la España nacional destruyó en 1936 la Institución Libre de Enseñanza, la única asociación que desde el liberalismo decimonónico había surgido para modernizar la educación, con el objetivo de integrarnos culturalmente en Europa. En 1982 volvimos a perder, tal vez la última oportunidad, de un cambio educativo en dirección a Europa.
Los socialistas llegaron al poder reclamando el cambio, y en buena parte contribuyeron a consolidar el reformismo posfranquista que había inspirado la Transición. Cierto que cumplieron en tres campos fundamentales, controlar al ejército, poniendo punto final al golpismo; ingresar en la Comunidad Europea e iniciar un modesto Estado social. Pero todo ello, dentro de la cultura tradicional heredada, interesados más en mantener controlados a los movimientos sociales, que en educar ciudadanos capaces de decir no. Se siguió apoyando una sedicente cultura popular, entendida no en un sentido machadiano, sino verbenero y trivial, sin que se diferenciase un ápice de la propuesta por la derecha. Y más grave, consolidando el modelo educativo de la Transición que privilegiaba la educación tradicional en manos de la Iglesia. 

Con la crisis los españoles empezamos a ser conscientes de que lo que nos separa de Europa es, en primer lugar, un desfase cultural. Claro que por doquier quedan restos de la sociedad premoderna tradicional, pero en España son demasiados y sumamente importantes. En la educación es donde este desfase es más visible, tanto más escandaloso según se ascienda de la enseñanza primaria a la universitaria.
Muchos son los que desde hace tiempo han caído en la cuenta de que el problema central de España es la educación, pero también en que es el más difícil de abordar por las muchas implicaciones, familiares, sociales, ideológicas y políticas que conlleva. Me temo que seguiremos en la noria legislativa, dictando normas y normas siempre provisionales, sin enfrentarnos al verdadero problema de por fin educar a decir no.

dimecres, 13 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. Toreros Muertos - "Ya están aquí"


Ahir, al Congrés dels Diputats de Madrid (amb els vots favorables dels partits més fatxes, rancis i casposos, és a dir, PP - UPyD - UPN - Foro Asturias), es va aprovar donar entrada a la ILP a favor de les curses de toros impulsada per la Federació d'Entitats Taurines de Catalunya (4 gats torracollons), i que pretén que es consideri aquest espectacle com un bé d'interès cultural amb el propisit de poder saltar-se la llei catalana que prohibeix aquest tipus d'espectacles al nostre territori.
 
Estic convençut que aquesta proposta tirarà endavant, ja que no hi ha res que motivi més els polítics espanyols que donar pel sac als catalans. Tanmateix, també tinc certes esperances que el Govern de la Generalitat no es deixarà trepitjar pel govern central, i continuarà ferm en la prohibició.
 
Mentrestant, anirem recordant a vells clàssics del rock poca-solta dels anys 80 i 90, que venen de perles per fer referència al tema. I "no hase falta que dises nada más...".

dimarts, 12 de febrer del 2013

Al pan pan y al vino vino.


És que és tan evident... sembla mentida que encara hàgim d'estar justificant-nos i cercant argumentacions per poder fer el que hauria de ser la cosa més normal i més democràtica del món, és a dir, decidir que volem ser, i que volem fer com a poble. El jutge de l'Audiència de Barcelona ho deixa ben clar en aquest tall de dos minuts escassos. A veure si s'ho escolten amb atenció tota la colla de fatxes espanyols que ens volen sotmetre tan sí com no a les seves sacrosantes, intocables, inamovibles, inalterables lleis. A cagar la via les Constitucions que es volen posar pel davant de la voluntat de la gent.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Diumenge de carnaval sense ressaca!





Futbol a les 12 del migdia. Solet, canalla i el Camp Nou ple a vessar.

Ahir, diumenge de ressaca carnavalesca, el Barça va tornar a disputar un partit de futbol a les 12 del migdia, 47 anys després de la darrera ocasió. Aquest cop va ser un partit de lliga contra el Getafe, que va acabar amb un resultat d'escàndol (6 a 1) favorable al Barça, i que va evidenciar que aquest nou horari és molt més apte per a tots els públics, de totes les edats. Ahir el Camp Nou es va omplir de gom a gom, tot i tractar-se d'un rival de mitja taula, en ple hivern, i en cap de setmana de carnaval.

Els més feliços de tots, segur, devien ser els milers i milers de joves aficionats culers que devien trepitjar l'estadi blaugrana per primera vegada en la seva vida, o no, i que ho tenen difícil per veure els seus ídols en directe quan els partits es disputen en horaris de vespre-nit. Un dels grans avantatges del fet que hi hagi una nombrosa presència de nens a l'estadi, és el fet que els adults han de modular (suavitzar) el seu comportament-actitud envers els protagonistes de l'espectacle (o no!), i aquest fet juga a favor de convertir el futbol en un espectacle més civilitzat i educatiu.

Pel que fa a mi, també vaig haver de canviar les meves rutines de cap de setmana, tot i que només pel que fa als horaris. El local dels Minyons on acostumo a veure els partits del Barça va obrir exclusivament pel partit, i tot i que no es va omplir com en altres ocasions (suposo que la festa del carnaval devia passar factura a més d'un jove aficionat), sí que va registrar una significativa presència de seguidors culers. I els cafès amb llet i els Cacaolats, van compartir taula i protagonisme amb les birres, i les tapes de morro, braves, olives, xips...

La jornada no podia ser més rodona pels culers, ja que al vespre l'equip de bàsquet va guanyar la seva 23à copa del rei contra el València. Una final disputada a Gasteiz i que va deixar una nova i sonada escridassada contra el monarca, i contra l'himne de l'estat ranci i caspós que ens sotmet i subordina. I encara una altra xiulada contra el ministre d'Educació, el poca Wert-gonya que es va voler deixar veure per la tele, i que va aprofitar l'acte per treure algun rèdit polític entre els més rancis i casposos de la seva corda.



diumenge, 10 de febrer del 2013

... i ja en van 2.

Gràfic estadístic de visualitzacions d'aquest bloc des de febrer del 2011

Avui aquest Bloc compleix dos anys. Un dia com avui del 2011 em vaig decidir a crear aquest espai personal d'opinió, exhibició i recomanacions. I després de dos anys, 569 articles de tot tipus (opinions més o menys elaborades, crítiques més o menys fonamentades, clips musicals de més o menys qualitat, vídeos humorístics i seriosos, etc.), una mitjana d'unes 70 visualitzacions diàries, prop de 100 "temazos" musicals, i un llarg etcètera, continuo mantenint les ganes i la il·lusió per escriure, opinar, criticar, recomanar, exhibir, rondinar, lloar, descobrir...
 
Apa, doncs, demà més. Per molts anys Bloc meu!

divendres, 8 de febrer del 2013

I love this game.

Intensa lluita sota el cèrcol entre blancs i blaugranes ahir a Gasteiz.

Impressionant espectacle basquetbolístic el que van oferir ahir els dos grans equips històrics de la península al primer partit dels quarts de final de la copa que es disputa a la localitat alavesa de Gasteiz. Barça i Madrid es tornaven a veure les cares, després del darrer partit al Palau Blaugrana on el mestre Navarro va oferir una lliçó de les que marquen època, i amb 33 puntets ell solet, va dur a l'equip blaugrana a la victòria. Ahir, Navarro no va estar especialment fi, però uns altres jugadors van donar una passa endavant per contrarestar el fluix partit de l'estrella. Jugadors com Pete Mickael, Ante Tomic, o Erazem Lorbeck, van demostrar el perquè se'ls considera jugadors d'elit amb les seves espectaculars accions.
 
El partit es va resoldre després de dues pròrrogues molt intenses, a favor del Barça, per tan sols 3 punts d'avantatge, i encara va tenir el Madrid una darrera possibilitat amb un tir llunyà de Llull, un dels jugadors blancs més encertats.
 
El gran favorit de totes les apostes, el Reial Madrid, queda doncs fora a les primeres de canvi, i ara el Barça haurà de fer front a l'altre gran rival que li queda, el Caja Laboral Baskonia, amfitrió, i que ahir va superar còmodament als saragossans del CAI.
 
Si els dos partits que li resten al Barça per aixecar el títol s'han de resoldre de la mateixa manera que el primer, hauré de tenir les pipes a prop, per no acabar amb les poques ungles que em queden...

dijous, 7 de febrer del 2013

Ada Colau, lluitadora per la justícia social.


Ahir va comparèixer al Congrés dels Diputats la portaveu de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Ada Colau, per fer posar vermells a uns quants polítics vividors i xucladors, i per dir unes quantes coses ben dites al voltant de la gran estafa que ens han colat els actuals dirigents polítics. Sense embuts ni rodejos, i dient les coses pel seu nom. Titllant de criminals a aquells que els mitjans ens volen fer passar per estafadors o aprofitats, i deixant ben clar qui és que està pagant els plats trencats de la crisi on ens han deixat portar els que escalfen les butaques de l'hemicicle madrileny.

Una nova heroïna moderna, que tant de bo se'n surti amb la seva lluita, que de fet, és la de molts més.

dimecres, 6 de febrer del 2013

El "temazo" del dimecres. The Troggs - "Wild Thing"


Aquest dilluns va morir, als 71 anys, degut a un càncer de pulmó, Reg Presley, cantant i líder del grup britànic dels anys 60, The Troggs. La veritat és que fins ahir, no tenia ni idea que aquesta cançó era obra d'aquesta banda ja desapareguda, però és d'aquells temes que se't graven a la memòria de tant haver-los sentit arreu. Rock tirant a garatge amb un ritme molt enganxós. 

dimarts, 5 de febrer del 2013

Ser olímpic i que passin olímpicament de tu.

L'entrenadora maltractadora i la deixeble justificadora dels maltractes.

Darrerament, l'opinió pública està commocionada pels darrers esdeveniments que s'han produït en el món de la natació sincronitzada a l'estat que ens ocupa. Els diaris han omplert pàgines de tinta amb les notícies de la destitució sobtada de la seleccionadora dels darrers quinze anys, la "piji-ulleres de pasta-fashion", Anna Tarres, i de la més sobtada (si cap) retirada, voluntària, de la top espanyola (i catalana per més inri) Andrea Fuentes, a qui la nova seleccionadora acusa de patir la síndrome de la dona maltractada (que justifica al seu maltractador). Vaja, un drama per l'esport nacional. Què farà l'equip espanyol de sincro als mundials de Barcelona sense una de les seves grans bases? Agh! Estic desolat, igual que molts aficionats a l'esport en general...

El cert és que hi ha esports que només interessen als mitjans quan poden donar la notícia que s'ha obtingut alguna medalla o títol per donar rellevància al gran nivell esportiu del país. La resta de l'any, o de la vida, aquests esports no interessen pràcticament a ningú, i amb prou feines van arreplegant les subvencions i les ajudes necessàries per anar fent, i per poder continuar competint en allò que els agrada. Vaja, que la gent passa olímpicament de tot allò que no sigui futbol, bàsquet, tennis, motos i cotxes, i poca cosa més. De la resta dels esports, amb prou feines la gent coneix el nom d'algun dels esportistes més importants de cada disciplina. Qui sap com es diu el campió mundial de tennis-taula, de judo, de salts de natació, d'esquaix, de rem, o de voleibol?

Sincerament, estic bastant fins la polla de l'espectacle mediàtic de la natació sincronitzada. De la Tarrés, de la Fuentes, de la Mengual i de tot aquest mundillo. És més, reconec que la natació sincronitzada és dels esports que més detesto. No m'agrada ni l'estètica, ni l'espectacle que ofereixen. Si volen ballar que facin servir el terra que així ho veurem millor, i si el que volen es nedar, que es posin a fer natació d'un costat a l'altre fins que rebentin. A més, això de les puntuacions de la sincro és una estafa com una catedral, i hi ha més màfia que a l'antiga Unió Soviètica, que per cert, sempre guanyen les russes...

Siusplau, a veure si ara que ja s'ha retirat la Fuentes, la Tarrés i la Mengual, podem descansar uns dies de la natació sincronitzada, i no hem de tornar a saber d'aquest esport fins que no hi tornin a haver medalles sobre la taula. Per mi s'ho poden estalviar, però com a mínim que hi hagi alguna justificació esportiva pel mig per dedicar els minuts a aquest esport superminoritari en comptes de dedicar-lo a altres esports molt més practicats i interessants com la petanca, la lluita greco-romana, el bàdminton, el fronton, etc., etc.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Una altra de ianquis.

supermodel morrejant-se amb gordo lleig molt intel·ligent (salta a la vista, la intel·ligència)
Segons publica avui el diari Ara, una empresa nord-americana va gravar aquest anunci per passar-lo durant la mitja part de la Superbowl, la final de la lliga del rugbi nord-americà, un dels moments televisius amb més audiència global de l'any. A l'anunci apareixen aquesta supermodel, una tal Bar Refaeli, israelita, i un jove nord-americà molt intel·ligent (suposadament), però més lleig que pegar a un pare. Vaja, com les típiques pel·lícules de Disney en que la bella s'enamora de la bèstia, però sense amor, només per pasta.

Bastant immoral tot plegat, però res que sorprengui gaire tractant-se d'un país on el valor de la imatge és tant o més important que qualsevol altre virtut que es pugui atribuir a una persona. Tanmateix, els valors morals de la societat nord-americana s'han anat estenent i assumint globalment (coses del markèting, de Disney, Hollywood, Coca-Cola...). Sense anar més lluny, només cal fixar-se una mica al nostre entorn, i comprovar que ja no n'hi ha prou amb demostrar les virtuts personals professionalment parlant per aspirar a segons quines feines. Si no hi ha una cara bonica al davant, no val la pena ni presentar-se a segons quin càsting o entrevista: per ser presentadora de televisió, hostessa, núvia de futbolista, actriu...

dissabte, 2 de febrer del 2013

Demà no us perdeu el "Salvados" del Jordi Évole.


Demà al vespre torna un dels programes més punyents i crítics de la graella televisiva, el "Salvados" (la Sexta) del periodista de Cornellà, Jordi Évole. I ho fa amb un reportatge dedicat a l'educació, visitant un dels països capdavanters en aquesta matèria, Finlàndia. 

Els experts educatius i els analistes estadístics sempre es refereixen a aquest país quan volen parlar de models a seguir o imitar, i solen coincidir en afirmar que allà es fan bé les coses. Potser demà sortirem una mica de dubtes i coneixerem millor quin és el secret de tanta excel·lència. De moment us deixo el text promocional del programa que apareix a la seva pàgina web:

En un momento en el que la crisis lo envuelve todo, con recortes que afectan a la calidad de vida de la ciudadanía, es el momento de analizar el coste de los cambios que se están produciendo en nuestro país. La nueva temporada de ‘Salvados’ arranca con ‘Cuestión de Educación’, un programa en el que Jordi Évole viaja a Finlandia, el país con mejores ratios educativos.

La expresidenta de Finlandia sitúa la Educación al nivel de una cuestión de Estado.

¿En qué se diferencia el sistema educativo finlandés del español? ¿Cómo afrontan los finlandeses las cuestiones relacionadas con la formación de los alumnos? La expresidenta de Finlandia considera que “un pueblo educado no permite corruptos ni incompetentes”, toda una declaración de intenciones que sitúa la Educación al nivel de una cuestión de Estado.

Con España azotada duramente por la crisis, la corrupción y los recortes, ‘Salvados’ se pregunta si se están poniendo los medios necesarios para que algún día esa frase se haga realidad en nuestro país. ¿Cómo están afectando los recortes? ¿Cuál será el alcance de la reforma Wert? ¿Qué explica el bajo nivel educativo de nuestra enseñanza ¿Es culpa de los políticos, de los padres, de los profesores?

En ‘Cuestión de Educación’ Jordi viaja hasta Finlandia, país con un abandono escolar del 0’2% frente al 30% que hay en España, para comprobar las diferencias con nuestras escuelas. ¿Qué peso tiene la Educación en la sociedad finesa? ¿Cuánto les cuesta? ¿También sufre recortes? ¿Sus reformas educativas generan tanta polémica como aquí? Los resultados son sorprendentes.

divendres, 1 de febrer del 2013

Els miserables (Polònia)


Un altre vegada, els del Polònia la claven. Miserables polítics els que ens escuren les butxaques per repartir-se els calés. I ni un a la garjola...