(Molt d'acord amb l'opinió del mestre i psicopedagog Joan M. Girona, en el seu article aparegut a El Diari de l'Educació, al voltant de les notes, els exàmens i demés proves).
Cada final de curs i també al llarg dels trimestres de l’any escolar
la majoria de mestres i professorat han de posar notes. Es veuen en
l’obligació d’avaluar els nois i noies que tenen al seu càrrec. Es fa
com un costum inevitable, per alguns a contracor i per altres contents i
satisfets. Posar notes és valorar el rendiment de cada alumne, ens
diuen. És veritat?
Les notes corresponen a la premisa dels nivells: a cada curs, a cada
trimestre cal arribar o aconseguir un cert nivell d’aprenentatges. En
funció d’això es posen notes, numèriques habitualment. Avaluar d’aquesta
manera és acceptar els currículums plens de continguts malgrat està
escrit que s’ha de programar i avaluar per competències. Es podria
avaluar fent un seguiment quotidià dels aprenentatges de cada criatura,
personalitzant el procés que cadascú fa o pot fer.
Posar notes o qualificacions fomenta la competitivitat entre companys
i companyes, pot provocar que hom treballi i estudiï per la nota no per
aprendre. Pot provocar comparacions entre els companys de claustre: qui
aprova més o qui suspèn més. Segons com, les dues alternatives són
positives. Qui aprova més pot pensar que ensenya molt bé, qui suspèn més
és perquè exigeix i fa treballar el seu alumnat.
Dues valoracions de les notes ben contrastades que ens poden ajudar a
pensar si serveixen o no per facilitar el procés d’aprenentatge.
Estem acostumats, des de fa molt temps, a la nota numèrica. Què ens
diu? Hi ha qui en corregir un examen, afina fins als centèsims. Si hom
treu un 7,28 vol dir que de 1000 conceptes n’ha après 728 i n’ignora
272? Sense arribar al ridícul, podem pensar el mateix quan posem un 6.
De cada 10 conceptes o competències n’ha après 6? Som capaços d’afinar
tant?
Potser és millor expressar els resultats de l’avaluació d’una altra
manera. Alguns centres concreten els resultats de les avaluacions amb
comentaris, fan participar a l’alumnat en la valoració… L’alumnat i els
familiars, d’entrada, queden un xic desconcertats. El costum de la nota
numèrica està molt present, però hom pot explicar-ho i canviar les
percepcions.
Abans de posar notes o qualificacions ens podríem
deturar a pensar algunes de les qüestions següents: Avaluem per ajudar o
per controlar? Per animar els alumnes o per castigar-los o premiar-los?
Quan preparem exàmens els fem pensant en competències o en continguts?
Com ho viuen els alumnes implicats? Com afecta al seu equilibri, a la
seva autoestima? Com ho pateixen les famílies? Afavoreixen la
competitivitat o la competència cara als seus fills i filles? Els
exàmens que es fan al llarg de l’escolaritat no representen una cursa
d’obstacles que premia al més àgil en superar-los i no pas al que ha
assolit més competències? Les proves i les notes a què responen? Es
tracta de memoritzar o descobrir i investigar?
Un arbre no creix més per molt que el mesurin. Diria
que les notes responen a la necessitat de control, d’encaixonar a les
persones… no ens diuen gaire cosa dels aprenentatges que ha assolit la
criatura. I les persones no són iguals, no es poden categoritzar de la
mateixa manera.
El tema de fons més important és el nivell exigible. A l’ensenyament
obligatori és un error parlar de nivells acadèmics. Si totes les
persones som diferents, si totes tenim diferents capacitats i assolim de
manera diferenciada les competències per què ha de passar tothom pel
mateix sedàs? Cada criatura ha d’aprendre el màxim que pot a partir del que sap[1].
I el màxim és diferent per a cadascú. Si anem avaluant els processos
del nostre alumnat hauríem de convenir que qui ha assolit més
competències que les que tenia, encara que siguin poques, mereix una
avaluació molt favorable. I qui tenia en començar moltes competències i
no les millora, mereixeria una avaluació desfavorable.
Com comparar les diferents realitats familiars per
poder saber si l’aprofitament del noi o noia respon a les possibilitats
reals que té? Com avaluar amb una mateixa prova l’alumnat que té alguna
discapacitat? Com avaluar un centre sense tenir en compte la realitat de
l’alumnat que s’hi aplega?
Aquest mes s’han dut a terme les famoses i sobrevalorades proves PISA,
l’any proper es sabran els resultats. Per a què serveixen? Per establir
rànquings entre països, per pressionar els governs a canviar polítiques
educatives, per fer-les més competitives, per fer-les més adequades a
les demandes del sistema econòmic… no serveixen per millorar la cohesió
social, per disminuir les desigualtats entre l’alumnat i les seves
famílies, no serveixen per adequar-se a les diferències individuals que
presenten els nois i noies…
I les proves externes? Les proves diagnòstiques i
les revàlides a primària i a secundària… És un altre tema important:
s’ha fet polèmic a partir de l’obligació de la LOMCE recolzada per la
Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat a passar les proves a Tercer
de primària. Hi ha Associacions de Famílies i Escoles que es neguen a que els nens i nenes es vegin obligats a fer-les.
Per a què serveixen?
Tal com dèiem un arbre no creix més pel fet de mesurar-lo i ateses
les conseqüències que poden tenir per al futur de l’escola -i fins i tot
per al salari dels mestres- es viuen amb pressió, pressió que es
transmet a la canalla. Mestres i professorat que estan fent un bon
seguiment del seu alumnat, que tenen en compte el procés personal de
cadascú i cadascuna es veuen impulsats a animar els seus alumnes a fer
bé les proves; algunes direccions conscients de les repercussions
n’augmenten la incidència. A més, hi haurà escoles que es dedicaran a
practicar-les moltes vegades per assegurar-ne un bon resultat global
(com es fa a segon de batxillerat amb les proves de selectivitat). Si
després la Conselleria elabora un rànquing de centres en funció dels
resultats acadèmics i augmenta o disminueix les dotacions econòmiques en
funció del lloc ocupat és lògic que el professorat i els equips
directius es sentin pressionats a aconseguir un bon resultats dels seus
alumnes. Una conseqüència un xic perversa de les proves.
I els infants o adolescents, com les viuen? Aquelles
criatures amb poca estabilitat emocional les passaran amb por, amb
angoixa, el seu rendiment serà inferior al real. Si algun dels alumnes
amb més dificultats aquell dia no assisteix a classe perquè està malalt
el nivell del grup pujarà… tot això és realment útil per millorar
l’ensenyament a casa nostra? És útil perquè les criatures millorin els
seus aprenentatges?
Només pot ser útil per establir una competència entre alumnat, entre centres, entre mestres: la competitivitat
que demana el sistema socioeconòmic que patim i que agrada tant als
polítics que manen actualment. El rànquing d’escoles que s’establirà
afavorirà a les escoles concertades atès el tipus d’alumnat que acullen,
majoritàriament amb menys dificultats per aprendre que el dels centres
públics. La composició de l’alumnat, l’existència de guetos provocats
per les polítiques de matriculació són un handicap que les proves
objectives no tenen en compte i que penalitzen les escoles immerses en
entorns socioeconòmics precaris.
Les proves estan pensades per mantenir la societat classista que tenim,
per mantenir i augmentar les diferències entre l’alumnat en funció de
la classe social on està. Estan pensades segons la ideologia de l’esforç
individual: qui no aprova és que no ha treballat prou, les condicions
socials, familiars, la història personal… no compten. Qui no aprova és
que no vol, no s’esforça prou; aquella escola que té mals resultats és
que el seu professorat no ha fet bé la seva feina… després aquestes
desigualtats es mantindran a nivell social i la cohesió del país se’n
ressentirà.
