|  | 
| James Spillane (foto: diari Ara) | 
(Entrevista de Carles Capdevila pel diari Ara al professor en desenvolupament humà i polítiques socials, James Spillane).
L'educació canvia tant com caldria?
Moltes coses estan canviant en l'educació. Hi ha un moviment bastant 
fort pel que fa a les avaluacions basades en el rendiment, un concepte 
que hem agafat del món empresarial. Hi veig coses bones i dolentes. Els 
professors han d'avaluar, i l'escola ha d'avaluar, però els aspectes que
 s'avaluen comporten una visió molt estreta sobre què és l'aprenentatge.
 S'avaluen les matemàtiques, s'avalua la lectura, l'escriptura... però 
l'educació és molt més que això. No ateny només les habilitats 
cognitives; l'educació també és el desenvolupament humà, la bona 
voluntat, crear ciutadans que aportin alguna cosa a la societat. ¿Es pot
 fer un test per a tot això? No ho crec. Així que hem d'anar amb compte.
 Quan fem de l'avaluació l'aspecte més important correm el risc de 
limitar què entenem per educació. Als Estats Units i en altres països ja
 hi ha evidències que els professors només se centren a millorar el que 
es pot avaluar. I al final el que mesures és el que obtens. És 
preocupant.
 Què cal vigilar, doncs?
Un gran problema és l'educació dels nens que viuen en la pobresa. 
Tradicionalment, han estat privats dels seus drets a l'escola, i alguns 
professors tenen baixes expectatives en ells, de manera que la 
desigualtat es va repetint d'una generació a l'altra. Diuen coses com 
"Oh, aquest nen no pot aprendre", o "Només pot aprendre fins a un cert 
nivell". I el sistema d'avaluació no és suficient per fer front a aquest
 repte.
  Què opina de l'educació que millora resultats a l'Àsia?
El problema de fer comparatives entre països és que són molt 
simplistes. Tothom vol ser com Finlàndia. Però cada sistema educatiu 
està emmarcat en una determinada societat i cultura. Alguns dels estudis
 més interessants que comparen l'Àsia i els Estats Units mostren com 
d'important és la cultura o la idea que els pares, en especial les 
mares, tenen sobre la intel·ligència o l'èxit. I així com els americans 
pensen que és una cosa que o tens o no tens, els japonesos i els 
xinesos, per contra, pensen que és una qüestió d'esforç. Aquestes dues 
maneres d'entendre la intel·ligència tenen resultats molt diferents. Si 
creus que és un do, no faràs res, però si creus que és una qüestió 
d'esforç, posaràs els teus nens a treballar. Que també té la seva part 
negativa. Al Japó, per exemple, tenen excés d'activitats i deures 
extraescolars. 
  ¿La clau és posar altes expectatives en cada alumne?
Sí. I ho sabem des de fa 50 o 60 anys, és l'anomenat   efecte Pigmalió . Si els professors o els pares no creuen que els seus fills siguin capaços de fer una determinada cosa, no la podran fer. 
 Vostè no creu en l'heroi, el director que canvia tota una escola i surt
 a les pel·lícules. Defensa tot el contrari: el lideratge distribuït. 
El model dominant del lideratge és el model de l'heroi; també l'hem 
tret de la cultura empresarial. És un model amb molts defectes. Al 
president Lincoln el pinten com un heroi, però la clau de l'èxit i el 
seu lideratge va ser la gent de qui es va envoltar, gent amb qui no 
estava necessàriament d'acord; alguns potser no volien que tingués èxit.
 No hem d'oblidar els alts càrrecs, els directius, però tampoc 
centrar-nos només en això. Hi ha altres persones que són essencials pel 
que fa a la innovació en el lideratge.
 Posi-me'n exemples.
Hi ha persones que no tenen cap càrrec oficial però tenen 
moltainfluència. Els líders informals són molt importants. També 
m'agrada molt parlar del lideratge dut a la pràctica. El que de debò 
importa és què passa d'un dia per l'altre dins l'organització. Què passa
 de soterrat. Jo penso en la pràctica del lideratge no en accions 
individuals, sinó en termes d'interacció. 
  Com podem aplicar això a les escoles?
Cal un gran esforç perquè els professors reflexionin sobre la pràctica
 docent. Encoratjo els líders de les escoles a fer-ho. I ho poden 
practicar cada dia, en una assemblea, en una reunió d'equip docent. 
Poden gravar, per exemple, com fan les classes. Fa 50 anys Donald Schön,
 un professor de Harvard, ho va posar en pràctica amb directius d'una 
empresa. En començar, els directius deien que eren molt democràtics, que
 incorporaven el que deien els altres en la presa de decisions. Després 
ho gravaven, ho veien plegats i s'adonaven de tot el que havien fet 
malament. Això els permetia reflexionar sobre com treballaven. Deien: 
"Com puc haver fet això?"
 ¿I els mestres estan disposats a fer-ho, això?
No som gaire bons a l'hora de fer autocrítica. Potser amb el temps es 
pot aconseguir tenir un grup de gent i de líders a l'escola que es 
preguntin: "Per què fem això així?", "¿És això el que realment volem 
fer?" Però la majoria tendeixen a ser bastant conservadors, almenys això
 diuen les proves als Estats Units. No ens agrada la incertesa que ve 
amb els canvis. S'han de crear condicions perquè no hi hagi aquesta 
incertesa i inseguretat respecte al canvi, perquè es vegi que canviar 
està bé. El sistema d'avaluacions també mina la possibilitat de canvi: 
quan l'important són les avaluacions, no volem prendre gaires riscos. 
L'escola tendeix a ser una institució conservadora. En part perquè el 
seu propòsit clau és transmetre d'una generació a l'altra com es fan les
 coses. 
  ¿La tecnologia ens està ajudant o ens està distraient?
Totes dues coses. Pots crear xarxes de professors, pots veure més 
fàcilment exemples rics i vívids de com pots ensenyar les coses d'una 
manera diferent. Però els nens estan tan acostumats als videojocs que 
van a una classe i no s'hi troben tan implicats, s'hi avorreixen. És una
 qüestió generacional; si no et mantens al dia amb ells, els perds. 
  Potser parlem més de pissarres digitals que de com transformar l'educació.
Sí, ens centrem en les menudeses en comptes de pensar en com redefinir
 la manera com fem les coses. Un professor d'àlgebra, per exemple, pot 
impartir la lliçó simplement passant un vídeo tutorial als alumnes. Però
 tenim por de quedar-nos sense feina... Tinc col·legues que han escrit 
llibres en què diuen que amb la tecnologia en vint anys ens quedarem 
sense escoles. Jo dic que no! Qui cuidarà els nostres nens? En comptes 
de veure la tecnologia com un repte o una amenaça, que la utilitzin en 
benefici seu. Els bons professors ja ho fan. 
  Als EUA, on treballa, la bretxa de desigualtat educativa es fa més gran.
La bretxa de pobresa s'ha incrementat. Als Estats Units, com que 
l'educació s'organitza localment, per districtes escolars, hi ha 
segregació pel fet de viure en un lloc o un altre. És un gran problema. 
No tinc clar que la gent estigui intentant fer-hi res. Les escoles 
podrien fer més. Implicaria donar molts més diners a les escoles amb els
 reptes més difícils. Sovint culpem o bé el nen o bé els pares, perquè 
no s'involucren prou. Alguns d'aquests pares tenen dues o tres feines 
diferents per arribar a final de mes. Si per mantenir els seus fills han
 d'estar treballant en dues feines, ¿pots esperar que aquest pare vagi a
 les reunions escolars? Esclar que els pares els haurien de llegir 
llibres als fills, però, si treballen 16 hores al dia, amb sort podran 
fer el sopar. Als EUA la cosa està molt pitjor que a Europa. 
  ¿I això ho poden canviar les polítiques educatives?
Hi ha d'haver també altres polítiques per garantir la igualtat. Molts 
nens pobres es queden enrere durant les vacances d'estiu. Els fills de 
cases més benestants fan activitats, repàs... però els pobres no tenen 
aquesta oportunitat. La bretxa s'incrementa durant les vacances, així 
que no és un tema que impliqui només l'escola. ¿Hi ha voluntat política 
per fer-ho? No. L'administració Obama ho intenta però el seu poder és 
limitat.
 No és optimista.
Almenys no pel que fa a la voluntat política dels Estats Units. Encara
 es demana menys govern. I jo penso que les desigualtats només es 
podrien arreglar des del govern. No crec que la gent per si sola pugui 
fer-ho.
  ¿D'aquí deu anys les escoles seran molt diferents?
Em temo que seran més o menys com ara. L'escola té un llenguatge, i 
una gramàtica, que s'ha mantingut durant anys i anys. Suposo que en els 
últims cent anys a les escoles espanyoles hi ha hagut canvis, però, com 
més coses canvien, més es queden igual. Tenim ordinadors, televisors, 
però l'estructura segueix sent més o menys la mateixa.
 I tindrem PISA i rànquings.
Sí, i de fet crec que aquests controls contribueixen a no canviar les 
coses. És a dir, què canviarà que ensenyem matemàtiques d'una manera o 
d'una altra? 
  Com haurien de ser les escoles d'aquí deu anys?
Crearia entorns més enriquidors per als nens. ¿Vols ensenyar-los la 
fotosíntesi? Com a escola, com a comunitat, ¿com podem crear les 
oportunitats d'aprendre això? ¿Ho podem aprendre a la classe o és millor
 sortir pel barri? Així és com intentaria crear centres d'innovació. Hi 
ha certs llocs on ja estan deixant de banda tanta mètrica i tanta 
avaluació i s'estan arriscant. Als barris rics dels EUA n'hi ha alguns. I
 també en aquells que són tan pobres que el fracàs és gran i, si han de 
crear alguna cosa nova, la creen totalment diferent. Veiem innovació als
 extrems del sistema, mai al mig.
