"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 30 de juny del 2011

Primera escola pública uniformitzadora a l'Hospitalet.


Acabem de saber que l'escola pública Marius Torres de l'Hospitalet acaba d'anunciar que els seus alumnes portaran uniforme a l'escola a partir del proper curs. La mesura va ser promoguda pel director del centre i ha rebut el suport majoritari de la resta de la comunitat educativa, inclòs el claustre de mestres, el Consell Escolar, i els pares dels alumnes que van votar en referèndum amb un 90% d'acceptació la proposta. Es converteix així en la primera escola pública uniformada des de la dictadura. Us felicito fills!

Un dels principals arguments que esgrimeixen els dirigents de l'escola per justificar l'ús d'uniforme, és el de "dignificar" el centre i l'educació que s'hi dóna. Vaja, entenc doncs, que fins ara en aquesta escola l'educació que es donava era "indigna", igual que el seu alumnat... També vaig escoltar unes declaracions d'una representant de l'equip directiu, on deia que amb aquesta decisió no volien entrar en discussions morals, sinó simplement i pura, en qüestions pedagògiques i educatives. Vaja, i com es pot deslligar una cosa de l'altra? Quan parlem d'educació, no podem deslligar-la d'uns valors que transmetem als alumnes: la solidaritat, el companyerisme, la igualtat, la diferència, el respecte, etc., etc. Com pretén aquesta senyora que no ens fixem en la immoralitat de la seva decisió?

En una escola on prop del 90% de l'alumnat és immigrant, la diversitat de procedències, cultures, llengües, etc. deu ser força elevada. L'Uniformització és el contrari de la diversitat, i com diria aquell, l'uniforme en aquests nivells socio-econòmics, "homogeneïtza la misèria".

Si el que es tracta és d'estalviar als pares el maldecap d'haver de triar la roba pels seus fills cada dia, podem començar a pensar també com facilita'ls-hi la feina de tenir-los nets, ben alimentats, descansats, ordenats, etc., etc. Potser que al final els pares deixaran als seus fills a l'escola acabats de néixer i l'escola els retornarà als 18 anys preparats per la vida moderna.

Per altra banda, és curiós que en ple segle 21, aquesta escola hagi optat per uns uniformes model escola privada anys 60. La faldilla de quadres per les nenes, i el pantaló gris pels nens. Aquests uniformes fan una olor de naftalina i de ranci que no es pot aguantar. Em sembla que la decisió de dur uniforme i la elecció d'aquest té més a veure amb el fet de voler semblar una escola privada (de qualitat) que no pas amb d'altres motivacions de caràcter pedagògic.

Ah, per cert, de les sabates i sabatilles no hem sentit a dir res. Estaran incloses dins de l'uniforme o donaran llibertat de tria? Es compatible la faldilla de quadres amb les sabates de taló? I amb les Marteens de bota? I amb les espardenyes de set vetes? I es faran mocadors especials per a les nenes musulmanes, o podran triar elles?

dimecres, 29 de juny del 2011

El "temazo" del dimecres. KOP "Sols el poble salva el poble"


Aquest dissabte actua a Terrassa un grup emblemàtic de l'escena més alternativa i reivindicativa dels Països Catalans. Després d'una aturada d'uns quants anys a causa de l'empresonament del seu cantant i líder, tornen amb més força que mai als escenaris d'arreu. Si voleu sentir una descàrrega de potència brutal i unes lletres amb missatge, no us perdeu el concert d'aquesta banda el dissabte de matinada al Parc de Vallparadís, dins del Jove tu també pots de la Festa Major de la ciutat.

dimarts, 28 de juny del 2011

Raons per odiar a Alicia Sánchez Camacho.


- Per voler una escolarització bilingüe pel seu fill i per la resta dels catalans, tot i que a Catalunya funciona l'immersió lingüística en català fa molts anys amb molt bons resultats (un èxit com a mínim), afortunadament. Si vol marginar al seu fill amb una educació diferenciada de la resta, que l'apunti en alguna acadèmia privada dels seus amiguets elitistes que segur que l'educaran en la llengua que ella vulgui.

- Per amenaçar amb denunciar als organitzadors del Carnestoltes de Terrassa pel programa en clau d'humor que van editar la passada edició on apareixia caracteritzada de serp. Si aquesta dona no té sentit de l'humor, que s'ho faci mirar. A més, amb senyores com aquesta, el millor que podem fer, és prendre'ns les coses amb humor, amb molt humor...

- Per recolzar la campanya xenòfoba del seu company de partit i nou alcalde de Badalona, Garcia Albiol.

- Per amenaçar al nou govern de la Generalitat amb no donar suport als pressupostos si no es tira enrere la llei anti-taurina. Si vol veure banyes, que s'emmiralli casa seva!

- Per la cara de Carmen de Mairena que li han deixat els injerts excessius de bótox.

- Per ser del PP.

- Per anticatalana (bé, això ja va inclòs amb la darrera).

- Per "pija".

- Per "ultracatòlica".

dilluns, 27 de juny del 2011

La volta a Catalunya en 80 hores i caiguda del globus a Cornellà.


Aquest pont de Sant Joan que vaig iniciar el passat dijous, ha estat una mena de "volta a Catalunya" en poc menys de 80 hores. El viatge va començar dijous amb parada a Valls per celebrar-hi la revetlla de Sant Joan, començant amb castells, i acabant amb música, beure, ballaruga, xerrameca i demés fins a altes hores. L'endemà després dels mirar-me els castells de la Joves i la Vella des de la distància i amb la ressaca corresponent, vaig marxar cap a Guissona, a la festa del casament del Litus i l'Amaia, en un lloc molt maco del poble que s'anomena font de l'estany on hi celebren cada any la popular bacanal romana. Hi feia una rasca considerable tot i que aquest ha estat un cap de setmana calurós. L'endemà vaig tornar a Terrassa a descansar una mica i a la nit vaig anar fins a Girona a veure un concert del festival Etnival, amb un grup mexicà mític, els Molotov. El viatge va acabar ahir diumenge a Cornellà on tocava fer castells, ja que no vaig tenir ni valor, ni forces per pujar a La Patum de Berga com altres anys.

Els castells d'ahir van ser com una caiguda del globus en el que he estat pujat tots aquest dies, i on també viatjàvem molts minyons fins ahir al migdia. Quina patacada! Això ningú no s'ho esperava. Dues caigudes el cap de setmana anterior a la Festa Major, que ens fan perdre moltes de les il·lusions creades. Descartem el 3d10fm ja que ahir només el vam poder carregar (i dos carregats de 4 indica que alguna cosa falla), tornem a patir pel 4d8p que ahir va tornar a sortir creu i no vam poder ni carregar, i ens mirem el 2 amb desconfiança perquè belluga més que la compresa d'una coixa. Sort que encara ens queda el pilar, i aquest castell apunta a poder apuntar-nos algun "gamma extra" el proper diumenge. Qui ho diria. Sembla el món al revés. Minyons amb un pilar de traca i mocador, i uns troncs que fan figa.

Doncs a alguns els semblarà una bogeria, però jo cada dia tinc més clar quin és el castell top per aquesta temporada, i té forma de pilar...

diumenge, 26 de juny del 2011

Any sense La Patum.


Aquest any, després de prop de quinze anys sense faltar a La Patum de Berga, he decidit fer un any sabàtic i no pujar cap dia a aquesta gran festa patrimoni dels berguedans, dels catalans, i del món sencer en l'actualitat. Aquest any ha coincidit en dates amb la revetlla de Sant Joan i amb uns quants dies seguits de festes per aquí i per allà, i el cos ja no dóna per més. A més, treballar el dilluns després d'haver dormit dues hores i amb ressaca, no és gens recomanable.

Espero però que l'any vinent estigui més descansat i amb forces per gaudir un cop més d'aquesta festa única i tan tradicional. Aquest any em conformorè amb seguir la retransmisió de la festa des d'aquest web d'Ara Tv, a partir de les 21:30 del vespre. Lololo lololo lololololololo lololo lololo lololololololo...

dissabte, 25 de juny del 2011

Experiències desagradables.


Fa uns dies es van produir un fet lamentable a l'escola on treballo. Uns pares d'ètnia gitana van amenaçar a una companya mestra perquè suposadament havia picat al seu fill d'uns 6 o 7 anys. El pare va arribar a amenaçar-la de trencar-li el coll si tornava a tocar-lo. Em van comentar que el pare es va mostrar especialment agressiu i cridaner, i en cap cas van voler demanar explicacions ni comprovar la veracitat de les acusacions fetes pel seu fill, tot i que la mestra va demanar que fessin anar al nen que esperava fora per explicar exactament que és el que li havia fet ella. Imagineu-vos com va quedar de destrossada la mestra, amb més de 30 anys d'experiència professional, i havent hagut "d'aguantar" a aquest nen que va a la classe a donar pel sac i no fer res, durant tot el curs

Jo mateix vaig viure en carns pròpies l'angoixa d'haver de fer front a una mare gitana excessivament preocupada perquè va veure a la seva filla plorar des de fora del pati de l'escola, mentre intentava mantenir una conversa amb ella durant la sessió d'educació física. Quan la nena va veure a la mare arribant cap a l'escola a l'hora de la sortida, es va posar a plorar sense motiu aparent, i la mare va començar a cridar des de fora que que li havia fet jo a la nena. Vam haver d'anar fins on era la mare per explicar-li que jo no li havia fet res, que li havia agafat la pilota de basquet amb que jugava per interessar-me per ella, per un suposat mal de genoll que tenia, i que havia desaparegut miraculosament quan vaig deixar un temps lliure a tots els alumnes per jugar al que volguessin. Aquell dia em vaig sentir amenaçat pels crits de la mare sobreprotectora i energúmena, tot i que per sort ens separava una tanca.

Casos com aquest no són aïllats en el món educatiu, i es produeixen en moltes escoles amb massa freqüència sense que els mestres tinguem mecanismes per fer-hi front. Després del darrer incident a la meva escola (el conserge ja havia estat amenaçat per un altre pare gitano feia uns mesos), amb companyes mestres parlàvem del nostre desamparament i de la impunitat que tenen algunes persones per actuar de forma agressiva i amenaçant sense que això tingui cap mena de conseqüència. Penso que davant de casos com aquests, el Departament d'Educació hauria de tenir algun mecanisme de defensa dels seus treballadors i per poder sancionar als que amenacen, insulten o peguen. No es poden quedar de braços creuats i  esperar que els mestres amenaçats o agredits hagin de denunciar i d'enfrontar-se a uns personatges amb qui s'hauran de tornar a trobar cada dia al sortir de l'escola i que poden tornar a reaccionar amb violència en qualsevol moment.

dijous, 23 de juny del 2011

Resultats de les proves de nivell a 6è de Primària.


Aquests dies s'estan fent públics a través de diversos mitjans de comunicació els resultats de les proves de nivell dels alumnes de sisè de primària de les escoles catalanes. El resultat global de les proves (de català, castellà, anglès i matemàtiques) ha estat un xic millor que el curs anterior, tot i que no arriba al llindar màxim de "fracàs escolar" que marca el Consell Europeu en un 15%, ja que es situa al voltant del 25%. L'any passat el fracàs escolar es situava al voltant del 30%. Hem millorat, però no massa.

Em pregunto perquè la majoria dels titulars dels mitjans han tingut tan interès a destacar la diferència entre els resultats dels centres públics i privats-concertats. És evident que els dos models escolars no parteixen amb les mateixes condicions i possibilitats. L'escola pública no té els recursos que pot tenir la privada-concertada que rep finançament tant públic com privat. Que potser volen fer la feina bruta a la Conselleria per afavorir el traspàs d'alumnat de la pública a la privada-concertada per estalviar uns calerons en educació? No s'entén llavors, com és possible que molts d'aquests mitjans es limitin a dir el què, però no el perquè. Perquè, per què hi ha aquestes diferències en els resultats d'una i l'altra? A mi se m'acudeixen un munt de respostes possibles...

Quin percentatge dels nouvinguts ha absorbit l'escola pública? I la privada-concertada? Quin és el nivell socio-econòmic dels alumnes d'una i altra? I cultural? Molts alumnes de la pública ni disposen d'una bona biblioteca a casa, ni d'ordinador, ni poden fer grans viatges, anar al cine o al teatre, a esquiar, a la platja, de campaments... Totes aquestes coses també importen en el rendiment escolar dels alumnes. Tanmateix, no vull dir amb això, que un alumne no pugui aprovar i fins i tot treure bones notes si no és de casa bona. Però segur que ho tindrà una mica més complicat.

Un altre aspecte que m'hagués agradat que els mitjans fessin referència, és el nivell de despesa en educació de la Generalitat en contrast amb la resta d'Europa. Aquí també fallen els governants, ja que el nostre 3% del PIB de despesa queda lluny del 6% de la mitjana europea. I agafem-nos fort, que amb les retallades que s'estan portant a terme, la cosa només pot que empitjorar.
 
Però em sembla que la nova Conselleria té la tàctica molt clara. Promoure el traspàs d'alumnat de la pública a la privada-concertada per reduir despeses. Com? Doncs retallant la sisena hora a la pública; enviant missatges a través dels mitjans de la major qualitat de la privada-concertada (com han fet ara amb les proves de nivell); lloant la qualitat i saber fer de la privada-concertada com fa la Consellera Rigau sempre que se li presenta la ocasió; augmentant els ajuts a la privada-concertada; retallant recursos a la pública, etc, etc.

Ah, per cert, que la petita millora en els resultats d'aquest any és fàcil de comprendre. Com s'ha aconseguit la millora? Fàcil. Baixant el nivell de dificultat de les proves. Vaig poder parlar amb alguna companya tutora de sisè i em van comentar que algun control li semblava més senzill que el darrer any. Veieu que fàcil és quedar bé davant de l'opinió pública? Tu baixa el nivell i digués que hem millorat els resultats, i la gent contenta. L'any vinent és possible que, tot i les retallades i la supressió de la sisena hora, els resultats siguin millors que aquest any. Temps al temps.

dimecres, 22 de juny del 2011

El "temazo" del dimecres. "La nit de Sant Joan - Jaume Sisa"


Ahir per la tarda va ser el solstici d'estiu, i demà celebrarem la revetlla de Sant Joan (jo a Valls, per no perdre el costum) amb coca, petards, concerts, castells, i molta alegria en definitiva. Quina gran nit! Curta però llarga alhora. Us deixo aquesta delícia de cançó de principis dels 80 que va composar en Jaume Sisa per l'espectacle teatral de la companyia Dagoll Dagom "Nit de Sant Joan".

dimarts, 21 de juny del 2011

Indignats? No, no, Indignados!


Veient aquest vídeo de la manifestació dels Indignados del passat diumenge a Barcelona, m'alegro de no haver-hi assistit. Com bé diuen els Indignados "Que no, que no, que no me representan". Si us mireu el vídeo, potser no us quedarà del tot clar si la mani es feia a Barcelona, a Madrid o a Albacete. Si no fos pels característics edificis de la ciutat Comtal, i per alguna pancarta en català que es va deixar veure, hom pensaria que la mani havia començat més enllà de la Franja.

Un altre detall a destacar és la presència de banderes de la república espanyola. Vaja, com deia aquell: el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d'esquerres. Collons, no se n'adonen que Catalunya ja hauria sortit de la crisi si no fóssim una colònia espanyola! Marxem d'Espanya d'una puta vegada i després ja tallarem el coll de qui calgui. Comencem pel més senzill, i ja ens plantejarem canviar el món més endavant.

He escoltat alguns dels càntics i consignes que es van poder sentir al llarg de la manifestació, i crec que es podria cercar una versió més nostrada i real als problemes dels catalans. Per exemple:

- Manos arriba, esto es un atraco! - Mans enlaire, això és un espoli!

- Le llaman Democracia y no lo es! - Li diuen democràcia però encara calen assemblees d'Indignados per acordar si el poble de Catalunya té dret a decidir lliurement el seu futur!

- Que no, que no, que no nos representan! - Que no, que no, que cap espanyol ens representa!

- El pueblo unido, jamas será vencido! - El poble unit mai no serà oprimit! 

- No hay pan, pa tanto chorizo! - No hi ha pa, si se l'emporten tot cap allà (Madrid)!

- Segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar... - Segur que tomba, tomba, tomba, i guanya el Partit Popular (amb els botiflers de CIU?)...

dilluns, 20 de juny del 2011

Recuperant la moral. Actuació rodona a BCN.


Ahir els Minyons vam actuar a la plaça Sant Jaume de Barcelona amb motiu del 42è aniversari dels Castellers de Barcelona, amb aquests i els Xiquets de Reus. La jornada va sortir rodona en tots els sentits i ens torna a donar ales per encarar la Festa Major d'aquí quinze dies amb les màximes aspiracions, després de l'ensopegada de fa un parell de setmanes a Mataró que ens va deixar una mica tocats.

L'aposta de la jornada era triple. Per una banda, encarar un castell que feia més d'un any que no descarregàvem, el 4d8p. Per altra, estrenar el pilar de 7 pisos després d'haver assolit i dominat amb garanties el de 6. I per últim, i no menys important, enfronta-nos de nou al castell que només havíem pogut carregar en la darrera ocasió, el 3d9f, i que tantes il·lusions ens genera. I pim pam pum, tres d'una tacada, i un nou 2d8f per completar l'esplèndid cartell. Torna la il·lusió, torna l'esperança i tornem a somniar amb grans objectius de cara a la Festa Major.

Hi va haver altres notícies positives per la colla en la jornada. L'estrena de gent nova als troncs, als folres i a la pinya. Bona presència de camises a plaça. Castells treballats però sense passar angúnies. Un pilar que demana a crits que se'l plantegin d'un parell de pisos més (per la Diada)...

També hi va haver algun aspecte negatiu que m'agradaria comentar. Per una banda, no m'agrada que la gent es dediqui a ruixar als que s'han estrenat abans que acabi l'actuació i mentre les altres colles munten els pilars de comiat. Tampoc em sembla gens bé que ni déu (tres o quatre mal comptats) s'apropi a voltar els pilars de comiat de les altres colles. Semblem altres colles molt sovint molt criticades, que pleguen la faixa i marxen de plaça quan han acabat els seus castells, sense esperar que acabin la resta de colles. Ahir a més, les dues colles van fer el vano de cinc i no es que anessin del tot sobrades. I una d'elles va tenir la desgràcia que els caigués el pilar central, de cinc, amb el perill que comporta si hi ha poca pinya. No pot ser que la tècnica es desentengui d'aquests temes un cop hem enllestit els nostres castells i ja no necessitem l'ajuda de les altres colles a les nostres pinyes. Crec que també haurien de donar exemple i es podrien acostar a les pinyes de les altres colles, i si cal, fer un crit més a la gent de la colla perquè no s'oblidi que l'actuació acaba després del darrer pilar de la darrera colla.

Per tota la resta, gran jornada pels Minyons. Ara només cal que molts més vinguin ja als assaigs i ens poguem plantejar una Festa Major de traca i mocador!!! Animeu-vos!

dissabte, 18 de juny del 2011

Benvinguts, Castellers de Solsona.



Avui el món casteller està d'enhorabona. Aquesta tarda a Solsona s'amplia la nòmina de colles castelleres, amb l'estrena-bateig dels Castellers de Solsona, que estaran acompanyats en la seva primera actuació oficial per les colles veïnes (i padrins) dels Margeners de Guissona i els Salats de Súria.

És una gran notícia pel món casteller que apareguin  noves colles, i en indrets allunyats del nucli tradicional dels castells. Les darreres colles que han anat sorgint no són precisament de la zona tradicional (Guissona, Súria, Solsona) i aquest fet demostra que els castells són una activitat cada cop més arrelada al nostre país i que atreu fins i tot a llocs on no hi havia hagut cap mena de tradició.

Més important que el premi del Patrimoni Immaterial de la Humanitat és el fet que els castells siguin una tradició viva i en creixement, i que s'estigui extenent per molts indrets dels Països Catalans on fins ara no havia hagut cap interès per aquesta activitat.

Molta sort als Castellers de Solsona, i ens veiem aviat a plaça!!!

divendres, 17 de juny del 2011

Arrenca el Sónar.


Un any més ja tenim aquí el festival de músiques avançades, el Sónar. A mi aquest festival no em crida especialment l'atenció, ja que la música electrònica mai m'ha interessat gaire. Més aviat molt poc, per no dir gens. Les xifres d'assistència al festival no paren de créixer any rere any, i fins i tot, s'ha internacionalitzat la marca Sónar i han nascut nous festivals Sónar a ciutats com Buenos Aires, Sao Paolo...

Quina és la clau de l'èxit d'aquest festival? Per una banda, l'emplaçament. Barcelona és un focus de turisme de primer ordre, i al festival acudeixen milers de turistes que aprofiten la seva visita a la ciutat per anar de festa als concerts programats. També n'hi ha que aprofiten l'assistència al festival per visitar la ciutat. Un altre aspecte destacable del festival és la gran quantitat de drogues que s'arriben a consumir al llarg de les jornades que dura. De fet, aquest és un dels principals al·licients per a molts dels assistents al festival. Segurament, si prohibissin i controlessin el consum de drogues al festival, no hi hauria ni la meitat de gent que normalment hi va. Jo em pregunto si pot arribar a ser compatible la festa amb música electrònica i no drogar-se.

Haig de suposar que la majoria dels assistents al festival són estrangers. Com si no s'ho fan els locals per fer front als 165 euros que costa l'abonament, més els cubates, o les birres, o l'aigüeta (que barato no deu ser a les barres del festival)? A més dels 50 o 100 euros que se'n poden anar en drogues... Vaja, entre "pitos i flautes", uns 300 euros pel cap baix, per un parell de dies de festa... No està malament, tenint en compte que diuen que hi ha crisi. 

A més, algú sap qui collons ha de tocar en aquest festival? Aphex Twin, Underwolrd, Ritxi Sacamoto... total, mentres hi hagi drogues, que més dóna qui collons toqui, no? Si al final, tots sonen si fa no fa igual... xumba-xumba i si foten canya millor. Segur que els "Pastis i Buenri" triomfarien punxant la seva merda allà a les 5 de la matinada. A aquelles hores, quan les drogues ja han fet efecte, la gran majoria de l'audiència ballaria, fins i tot, amb el King Africa o el Giorgi Dann.

M'agradaria saber quants calés dels contribuents destina l'Ajuntament de Barcelona, o el departament de cultura de la Generalitat per subvencionar aquest festival. Si per mi fos, ni un duro els donava.

dijous, 16 de juny del 2011

Els fets del 15-J.



Ahir un bon grapat d'Indignats, més un bon grapat de fotògrafs i periodistes, i uns quants policies de paisà (al final ja no saps quin és el grup més nombrós) es van concentrar a les portes del Parc de la Ciutadella on es troba el Parlament de Catalunya per esbroncar i escridassar als polítics (representants del poble) que s'hi apropaven a fer la seva feina. Els manifestants no feien distincions a l'hora de mostrar la seva repulsa, i tant socialistes, com convergents o ecosocialistes, van haver de suportar les persecucions, crítiques i alguna que altra vexació.

Al cap i a la fi, poca cosa. Una jaqueta pintada pel darrera que passada per la tintoreria quedarà com nova, i alguns polítics una mica espantadets per la protesta. No va passar res d'extraordinari, com ara que apallissessin a algú (bé, potser la policia a algun manifestant), o que pengessin a algun polític d'un arbre o el fessin passar per la guillotina com es feia en temps de la revolució francesa (sí, sí, allò que s'estudia a les escoles i que es presenta com a revolució positiva per la humanitat).

Està clar que hi ha uns quants que voldrien relacionar al moviment dels Indignats amb els "antisistema", o "okupes" en general. Com aquells que només volen gresca, fumar porros i beure xibeques. I quants més merders hi hagi, millor. És a dir, com pitjor millor. Per aquest motiu, si es pot escalfar l'ambient fins arribar a les càrregues policials, millor que millor. Les imatges de càrregues i de manifestants responent amb ampolles de plàstic i boles de paper de plata, sempre són molt impactants i faciliten que l'opinió pública acabi pensant que són tots uns gamberros i uns "liantes".

Trobo perfecte que hi hagi gent Indignada amb ganes de fer saber de la seva indignació als que dirigeixen el "cotarro". Sense violència, evidentment, però alt i clar. Cal que sàpiguen que ells tenen gran part de responsabilitat en el problema, i que no tothom es conforma amb votar-los un cop cada quatre anys i deixar-los fer el que vulguin sense cap més conseqüència. Que se senten intimidats? També se senten intimidats pels seus caps molts treballadors mileuristes (o menys de mileuristes) i no deixen d'anar a la feina.

Quina llàstima que Madrid ens quedi tan lluny d'on vivim, perquè m'hagués agradat més veure les escenes viscudes ahir davant del Parlament de Catalunya al davant del Congrés dels Diputats. Allà n'hi ha molts més que es mereixen els crits i les esbroncades, i alguna cosa més...

dimecres, 15 de juny del 2011

El "temazo" del dimecres. Sangtraït.


Ahir va fer vint anys del concert del "Rock català" al Palau Sant Jordi, que va aplegar a més de 22 mil persones, en el que va representar el record absolut d'espectadors en un concert en un recinte tancat. Van tocar els quatre grups més de moda en aquella època de l'escena pop-rock en català, gràcies a la iniciativa (i l'interès econòmic suposo) dels managers de cada una d'aquestes bandes.

Us deixo amb un dels temes que va interpretar la meva banda favorita aleshores, els Sangtraït, els més heavies i més canyeros dels quatre. En aquells temps tothom tenia els seus favorits i els que no podia ni veure. Per mi els Sopa de cabra eren el grup del cumbaies xiruqueros, Els Pets venien a ser els Hombres G catalans, i Sau era el grup de les nenes i els mariques. Sangtraït representava els més alternatius i entesos en música.

Com ja sabreu, avui en dia solament s'han mantingut en escena Els Pets, tot i que els les altres bandes es van anar disperant en diferents grups amb poc èxit comercial. Els Sopa van dividir-se entre els "Kabul Babà", i el seu lider en solitari. Sau va passar a ser "Pep Sala i la banda del mar" després de la mort del seu cantant Carles Sabater, i els Sangtraït ho van deixar córrer i ara el cantant i el bateria s'arrosseguen pels escenaris del país sota el nom de "Los guardianes del puente". Veure per creure...

dimarts, 14 de juny del 2011

El Cavall Bernat quinze anys després.



Qui m'ho havia de dir, que algun dia tornaria a escalar aquesta mítica roca de Sant Llorenç del Munt. La primera i única vegada que ho havia fet jo devia tenir al voltant de vint anys, i d'això ja en fa quinze... Recordo, fins i tot, que aquell primer cop vaig anar acompanyat del Franc Puig i la Núria nosequé. Al primer m'uneix una amistat de gairebé dues dècades. Amb la segona mai ens va unir una gran amistat, però és d'aquelles amb qui et reconeixes pels llocs i que fins i tot, de tant en tant, arribes a creuar unes paraules.

Avui m'ha acompanyat a l'excursió en Jordi, company mestre a l'escola on treballo, i qui sap quina serà la nostra relació d'aquí quinze anys. El més probable és que sigui inexistent o de molt baixa intensitat, tenint en compte que el Jordi és lleidatà i que l'any vinent tots dos canviarem d'escola amb tota probabilitat... L'experiència viscuda avui però, quedarà per molts anys a la memòria (i en la foto que he fet amb el mòbil).

Feia molts anys que no escalava. Gairebé tants com els anys que feia de la primera i última ascensió al Cavall Bernat. Mai he estat un amant de l'escalada, però "una vez cada quince años, no hace daño". No sé si seré capaç de tornar a escalar aquesta roca d'aquí quinze anys. No ho descarto, tot i que ho veig difícil. Quina fila faré als 50? Espero no haver perdut tant la forma com per no ser capaç de pujar aquesta roca, en teoria accessible amb unes condicions físiques "normaletes". Com a mínim espero poder explicar-ho en aquest blog, que seria mèrit doble.

dilluns, 13 de juny del 2011

Data negra per la Catalunya catalana, anti-racista i progressista.



El passat dissabte es van constituir la majoria d'alcaldies catalanes, a excepció d'un parell o tres de ciutats on encara s'han de resoldre els recursos presentats per algunes candidatures pel recompte de vots. Una de les ciutats que ha patit un canvi de poder més significatiu ha estat Badalona, on els neofeixistes del PP liderats per l'ultra García Albiol, amb el seu discurs xenòfob i populista, han aconseguit arrabassar l'alcaldia als socialistes, després de molts anys d'aquests a la poltrona.

Com a català, catalanista, independentista, progessista, anti-racista i ateu que soc, m'ha sentat com una patada als collons l'arribada a l'alcaldia de la tercera ciutat en nombre d'habitants del nostre país, d'aquest impresentable i obscur personatge. El recordo repartint mastegots en un acte pepero contra uns manifestants anti-peperos, com si d'un porter de discoteca qualsevol es tractés. La seva fila "pijo-espanyolista" em fa venir basques, i no arribo a comprendre com és possible que hagi arribat a convèncer a tants ciutadans badalonins amb el seu discurs anti-immigrants tan xenòfob i populista.

Espero que l'arribada al poder d'aquest personatge serveixi, com a mínim, perquè a molts pobles i ciutats del país els seus governants obrin els ulls davant dels problemes reals de convivència entre la ciutadania, conflictes reals de cohabitació i compartiment de l'espai públic, l'augment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana, i d'altres problemes als que s'ha girat l'esquena com si en realitat no hi fossin.

Fins fa poc, una de les coses que em feien sentir més orgullós de viure a Catalunya, era la insignificant presència de PePeros, ni racistes, als òrgans de poder, i els baixos percentatges de vots que acostumaven a tenir en tots i cadascun dels processos electorals aquí a Catalunya. Espero que la tendència alcista actual no vagi a més, i que quedi clar que els més reaccionaris, fatxes i conservadors són minoria al nostre país.

dissabte, 11 de juny del 2011

Gimnàstica a l'Índia.


Aquesta entrada va dirigida a tots els mestres d'Educació Física del país. He trobat a la xarxa aquesta espectacular especialitat gimnàstica de l'Índia que combina elements acrobàtics, d'equilibri, força i resistència. La de coses que es poden arribar a fer amb un pal plantat en posició vertical! Només fa patir una mica quan els gimnastes es deixen caure des de dalt de tot i abans d'arribar al terra s'agafen al pal creuant les cames a la barra, molt a prop de l'entrecuix... Em passaré pel Decathlon a veure si tenen pals d'aquests en venda.

divendres, 10 de juny del 2011

Possibles canvis en el format d'oposicions de mestre.


Alguna cosa s'està movent al Ministerio de Educación pel que fa al tema de les oposicions als cossos de mestres i professors. M'alegra pensar que per fi s'hagin adonat que l'actual sistema d'oposicions no garanteix de cap de les maneres que els que aprovin siguin els més vàlids per la professió, i s'hagin proposat algunes modificacions en els criteris de selecció. Malauradament però, crec que els canvis proposats no milloraran substancialment el que ara tenim...

En primer lloc, estan plantejant-se modificar la part teòrica de la prova, que fins ara consistia en un examen on t'havies d'estudiar prop de 30/60 temes i escollir-ne un entre les 3/5 opcions que et donaven després d'un sorteig amb boletes previ a l'inici de la prova, i que en el futur, sembla ser,  volen convertir en una prova amb 10/15 preguntes referides a tot el temari. D'aquesta manera no s'acaba amb la part purament memorística de les oposicions, però com a mínim es limita la possibilitat de passar la prova per pur atzar, ja que no valdrà estudiar solament 4 o 5 temes i tenir la sort que et toqui un dels que havies estudiat. Aquesta modificació, malauradament però, no varia gaire la vessant memorística de les oposicions...

Un altre canvi que es plantegen és el de la fase de pràctiques. Fins ara, la persona que superava el procés d'oposició, treballava l'any següent en fase de "pràctiques" tot el curs, i rebia la visita de l'inspector un parell de dies al llarg del curs per ser avaluat, i rebre "l'Apte" o el "No Apte" (no tinc constància que mai s'hagi avaluat a algun mestre en pràctiques amb un "No Apte"). De cara al futur hi ha la intenció de modificar aquesta fase, i faran que els mestres que hagin passat la fase d'oposició estiguin el primer any en pràctiques dedicant mitja jornada a la tasca docent, i l'altra mitja jornada a activitats de formació. I el vist-i-plau final no el donarà únicament l'inspector de torn, sinó que hi haurà una comissió, formada pel director del centre, un representant del Consell Escolar, un representant del departament del que formi part el mestre, el tutor de pràctiques, i l'inspector educatiu de l'escola. En aquest aspecte, sí que sembla que avancem.

Al final d'aquest primer curs en pràctiques, el mestre haurà de presentar-se davant d'un tribunal per defensar la memòria de la feina realitzada al llarg del curs, i també haurà de preparar i defensar una proposta d'actuació envers un supòsit pràctic que proposi el tribunal. Aquesta prova recorda al cas pràctic que s'havia de resoldre en la fase d'oposició antigament, i que malauradament al meu entendre, va desaparèixer fa uns anys.

Em sembla que aquests canvis promoguts pel MEC (Ministerio de Educación y Ciencia), queden encara molt lluny del que seria una oposició justa i fiable (si és que això pot existir). Crec que es continuarà valorant excessivament la capacitat memorística dels opositors. Crec que l'avaluació del període de pràctiques ha de canviar molt per poder dir que és objectiva, ja que actualment es basa en una observació "anunciada" (vull dir que el mestre es prepara molt especialment la classe el dia que l'inspector el visita, ja que ja l'han avisat prèviament) d'un inspector que no té ni idea del funcionament particular del centre, del context escolar, del alumnat, ni res de res, i que només es queda amb una impressió fugaç de la feina del mestre. Crec que per avaluar a un mestre, cal un seguiment més ampli en el temps, i rebre informació de tots els agents implicats/relacionats en la seva feina: altres mestres companys de l'escola, equip directiu, pares i mares, professionals externs relacionats amb l'escola, equip no docent de l'escola, els alumnes... I aquesta feina és impossible de fer amb una sola visita.

dijous, 9 de juny del 2011

Que bonic que és l'amor, segons Walt Disney...


Com haureu pogut comprovar els que passeu (fins i tot llegiu, escolteu, o mireu) per aquest blog de tant en tant, m'he carregat l'enquesta sobre l'amor de parella que havia d'estar activa fins d'aquí cinc dies, per tres raons: l'escassa participació (7 persones incloent-m'hi jo mateix hem votat), la notícia de la propera estrena a TV3 d'un programa relacionat amb el món de la parella, i la manca d'idees per escriure quelcom avui.

Pel que fa a la participació, em sorprèn un xic l'important descens dels vots emesos en aquesta enquesta en contrast amb les altres enquestes realitzades: 7 vots en aquesta, pels 26 de la primera, els 46 de la segona, o els 23 de la tercera. Tampoc és que en les anteriors enquestes la gent s'hagués tornat boja per votar, però el cert és que el tema de l'amor de parella, o bé no ha atret, o bé ha incomodat, o bé ha semblat una xorrada com una catedral, tot i que tampoc crec jo que els anteriors temes de debat fossin d'especialíssim interès. Per què incomoda doncs el tema de l'amor? Tant ens costa expressar-nos amb sinceritat? Podem tenir opinió per tot menys per l'amor de parella? Creieu (lectors-espies-navegadors) que les vostres parelles poden arribar a descobrir els vostres pensaments sincers si voteu en aquesta enquesta? Heu enganyat tal vegada a la vostra parella amb aquella frase típica de "sempre t'estimaré"...?

Si heu respost afirmativament a aquesta darrera pregunta, no patiu, perquè segurament la vostra parella té igual de clar que vosaltres que les paraules se les emporta el vent, i que el tema de l'amor de parella que ens han venut, és un invent de les productores cinematogràfiques i d'alguns autors de novel·les romàntiques d'una altra època. El que nosaltres coneixem avui en dia es podria anomenar "pacte d'interessos de caràcter transitori", i tal i com indiquen alguns estudis estadístics, acostuma a tenir una durada cada cop més curta.

Fa uns anys, quan començava els meus estudis de magisteri a la UVIC, em van fer llegir un llibre de l'Erich Fromm que es diu "L'Art d'estimar", que recomano a tothom i que ve a ser una teoria de l'amor molt interessant, al meu entendre. No el recomano a tots aquells que s'hagin emparellat en els darrers vint-i-quatre mesos, ja que aquests encara poden estar vivint en el núvol de felicitat (passió en diuen?) dels principis, i tampoc voldria fer-los baixar del núvol. Us deixo algun dels principis de la teoria de Fromm, a veure que us semblen:

- “la capacitat d’estimar d’un individu pertanyent a qualsevol cultura donada, depèn de la influència que aquesta cultura exerceix envers el caràcter de la persona mitja”

- “El principi en que es basa la societat capital i el principi d’amor són incompatibles”.

- "la satisfacció sexual i el treball en equip (com a refugis de la soledat) constitueixen les dues formes normals de la desintegració de l’amor dins la societat occidental contemporània".

- "és impossible estimar avui en dia. Com a molt, podem intercanviar el nostre “bagatge de personalitat” tot confiant que la transacció sigui equitativa". 

- L’amor infantil segueix el principi “estimo perquè m’estimen”. L’amor madur “m’estimen perquè estimo”; l’immadur “t’estimo perquè et necessito”; el madur “et necessito perquè t’estimo”.

 Per cert, els resultats de l'enquesta "Quant temps creus que pot durar l'amor de parella?" han estat: 3 vots per l'amor per "tota la vida", 2 per "entre 2 i cinc anys", 1 per "d'un a dos anys", i 1 per "de cinc a deu anys"

dimecres, 8 de juny del 2011

El "temazo" del dimecres. Rapsodes.


Acabo de descobrir aquest grup del Camp del Túria, al País Valencià, que canten en català (o valencià), hip hop, ragga, soul i moltes coses més. La seva música també té influències de la música electrònica (drum and bass, electro...), bases hip hop, reggae, funky, soul, etc. Els seus videoclips no guanyaran cap Oscar, però la seva música enganxa, i en directe han d'estar molt i molt bé.

dimarts, 7 de juny del 2011

Interessant tradició anglesa.


Navegant per les pàgines dels diaris digitals m'he trobat aquesta curiositat, en forma de tradició molt arrelada a la ciutat anglesa de Dover. Des del 1612 es celebra aquest concurs que consisteix en clavar puntades de peu a la cama del rival fins a fer-lo caure a terra. La tradició també ha patit diversos canvis amb el pas dels anys, i en l'actualitat estan prohibides les botes amb puntera de ferro, i els participants es cobreixen les cames amb palla per esmorteir les puntades.

Havent estat testimoni dels darrers enfrontaments entre els equips de futbol del Barça i del Madrid, he arribat a la conclusió que el joc del futbol podria ser una derivació d'aquesta tradició anglesa tan ancestral. Observant algunes accions per part d'alguns jugadors blancs, veig un paral·lelisme evident entre un joc i l'altre. Fins i tot m'atreviria a dir que algun jugador blanc pot haver estat entrenant l'antiga tècnica abans d'arribar al futbol com avui l'entenem. Penso en jugadors com Pepe, Lass, Arbeloa, Xavi Alonso, Ramos, Marcelo... Segur que si un any d'aquests algun d'ells es presenta al concurs de patades de Dover, el guanya de carrer.

Esperem en tot cas, que aquestes imatges no arribin mai al cos de la policia autonòmica catalana. Amb el que els agrada pegar a aquests, només els faltaria una nova tècnica per posar en pràctica quan tenen ganes d'escalfar al personal. Amb un parell de costelles trencades i algun ull a prendre pel cul ja n'han de tenir prou. Si també ens trenquen les cames, com podrem escapar corrent davant de la seva presència? Us imagineu al Conseller Puig del Polònia amb el bat de beisbol a l'espatlla i els pantalons plens de palla?

Tot sovint ens referim als bascos per la seva fama de bèsties i les seves tradicions primitives. La veritat és que els anglesos no tenen res a envejar als bascos i ens demostren, amb algunes de les seves tradicions ancestrals, que també poden arribar a ser uns "brutos" com els que més.


dilluns, 6 de juny del 2011

Un pas enrere?


Ahir els Minyons actuàvem a Mataró amb motiu del 15è aniversari de la colla local, els Capgrossos, amb aquests i els Castellers de Sants. Es tractava d'una jornada important per diverses raons: En primer lloc perquè tocava fer grans castells a Mataró, on feia temps que no portavem castells de nou i on havíem arribat a fer "pepinos" com el 2d9fm, el 4d9, o el pd8fm, quan solíem actuar en la diada dels Capgrossos a principis de novembre; per altra banda, calia continuar polint el 3d9f de cara a poder-nos plantejar el gran colós (3d10fm) per la Festa Major de la nostra ciutat. El resultat final de la jornada ens va deixar una mica xafats a tots plegats.

La diada ja va tenir un inici certament complicat per la nostra colla, amb un 2d8f que va bellugar més del compte, deixant males sensacions ja d'entrada. A la segona ronda vam encarar el 3d9f, que es va trencar prematurament al poc d'haver-se carregat, tot i no haver patit en excés fins la carregada. Potser va faltar una mica de tensió a nivell de quints, ja que van oferir molt poca resistència. Jo feia de contrafort a baix, i les sensacions que es rebien allà no eren pas dolentes. Cap queixa dels baixos ni dels segons, tranquil·litat al folre (a part del crits de rigor del Pérez), serenitat del públic... Va ser un final inesperat de totes totes, i a la majoria se'ns va quedar cara de no entendre res i una gran frustració interior.

Vam acabar amb un 4d8 maco i un pd6 de postal que ens va servir per endolcir el mal sabor de boca que ens havia deixat el tres. Cal ser positius, i la notícia més positiva de la jornada va ser el magnífic pilar que es va consolidant actuació rere actuació. Una mica millor cada dia.

Després d'aquest entrebanc s'obren molts dubtes de cara a la Festa Major. Serem capaços d'aixecar el vol amb el tres i poder plantejar el gran repte del 3d10fm? Quins altres castells hauríem de plantejar-nos? Sembla que el 2 belluga massa com per pensar en el 2d9fm. Potser el pd8fm, si som capaços de portar aviat el de 7 a plaça... En tot cas, no podem llançar la tovallola tan aviat per un "accident", de cap de les maneres. El que va passar ahir va ser un entrebanc lògic i comprensible a aquestes alçades de temporada, amb canvis a tot arreu, nova canalla, i poc rodatge a tots nivells. Encara ens queden tres bones actuacions abans de la Festa Major (Barcelona, Cornellà i vigília de Festa Major) per preparar una diada de màxims. Així que jo no descartaria cap castell ara per ara. Esperem que aquest pas enrere sigui per poder donar dos endavant d'aquí poc.

diumenge, 5 de juny del 2011

Nadal, un dels "més" grans.


Rafel Nadal, amb tan sols 25 anys acaba d'igualar les sis victòries al torneig francès de tennis de Roland Garros del mític Bjong Borg, després de desfer-se en quatre sets del suís Roger Federer, número tres del món actualment, i principal damnificat de l'era Nadal. Aquest cop ho ha fet després d'un torneig irregular en que ha anat de menys a més, i amb el record al cap de les recents derrotes enfront del tenista més en forma del moment, el serbi Novack Djockovic, que li podria haver pres el lideratge del rangking mundial en cas d'haver arribat a la final del torneig, cosa que no ha passat degut a la inesperada derrota que va patir a les semis enfront del suís Federer.

El fenòmen Rafel Nadal no deixa de crèixer i sorprendre'ns, i als seus 25 anys ha assolit ja unes fites esportives a l'abast de ben pocs. Als sis trionfs a Roland Garros cal afegir quatre "Grand Slam" més: Wimbeldon (2), Austàlia (1) i els USA (1), a banda d'un bon grapat de Masters 1000, copes Davies, etc. Aquestes xifres són espectaculars i el fet d'haver-ho aconseguit als 25 anys permet pensar que Nadal aspira a ser un dels millors tenistes de tots els temps, si no el millor dels millors.

Les claus de l'èxit d'aquest manacorí són diverses: l'esforç constant, el sacrifici, el treball; un físic prodigiós; una mentalitat a prova de bombes; fidelitat al seu equip tècnic (i en especial al seu entrenador, el seu oncle Toni Nadal); l'humilitat; i evidentment, el talent natural per la pràctica esportiva, i del tennis en particular.

Nadal es troba a tan sols cinc "Grand Slams" d'igualar la xifra record de quinze que ostenta el suís Federer en l'actualitat. Per aconseguir-ho haurà de millorar el seu rendiment en els tornejos amb superficie diferent a la terra batuda que tan bé se li dona, com demostren les sis victòries a París. Estic convençut que, si les lesions el respecten, ho aconseguirà ben aviat.

divendres, 3 de juny del 2011

Nou horari i nou calendari escolar.


Ahir la Conselleria d'Educació va anunciar els nous horaris pel proper curs i el calendari d'inici i final de les classes, així com els diferents dies festius o de lliure disposició. Hi ha bastants canvis respecte al present curs, degut bàsicament a la supressió de la sisena hora a l'escola pública, i de la traumàtica experiència que ha suposat la "setmana blanca" per a molts pares i mares.

Finalment, i després d'algunes passes en fals per part de la Consellera Rigau, el nou curs començarà el dia 12 de setembre, deixant uns dies del tot necessaris per a la preparació del nou curs, i acabarà el 23 de juny. Això pel que fa als alumnes, ja que els mestres començarem l'1 de setembre i acabarem el 30 de juny. Els dies de lliure elecció passen a ser cinc, en comptes dels 8 d'aquest curs, i seran les escoles les que decidiran com volen distribuir aquest dies. Els podran concentrar, o repartir entre els tres trimestres.
Pel que fa a l'horari lectiu, les escoles poden organitzar-se l'horari dintre d'una franja marcada pel departament. De 9:00 del matí a 16:30 de la tarda, amb la possibilitat real de sortir mitja hora abans o després segons convingui. És a dir, que una escola X podria fer de 9:00 a 12:30 pel matí i de 15:00 a 16:30 per la tarda, i una altra de 9:00 a 12:00 i de 15:00 a 17:00. O fins i tot, una tercera, de 9:00 a 13:00 i de 15:00 a 16:00. En tot cas, sembla ser que hi ha un interès general per no allargar excessivament la jornada escolar dels infants, i intentar acabar les classes un mica abans de l'habitual.

En alguna ocasió ja he manifestat la meva opinió respecte a la sisena hora, i a les jornades escolars/laborals excessivament llargues que pateixen els infants. Fins i tot ara que han decidit (per motius econòmics) retallar la sisena hora a la pública (a la privada no la retallen perquè no l'han de pagar), trobo excessiva la jornada de cinc hores. Si per mi fos, la jornada escolar seria continuada, de 9:00 del matí a 13:00 del migdia, amb dues sessions de 45 minuts abans de l'esbarjo, una hora de joc i descans mental, i dues sessions més de 45 minuts abans d'acabar la jornada. I per la tarda es podrien organitzar extraescolars de caràcter lúdic i de moviment. Cal no confondre jornada escolar amb jornada laboral!

Estic convençut que els alumnes rendirien millor d'aquesta manera i podrien estar concentrats molt millor que no pas ara. Sempre he cregut que els infants no estan capacitats per mantenir la concentració durant molts minuts, i encara menys, durant vàries hores. I en els temps que corren (tot passa de pressa, tot es fa de pressa, es cerca el plaer immediat), encara menys. Millor poc temps i productiu, que no molt i improductiu, a més de generador de tensió, conflictes i coaccions vàries per mantenir l'ordre. Aquest fet l'evidencien molts mestres quan han d'intentar fer classe per les tardes. Si toca Mates, o Medi, o qualsevol d'aquests "tostons", la sessió pot esdevenir caòtica i insofrible.

Em pregunto si realment hi ha algun expert del ram de la pedagogia que sigui partidari d'aquesta crueltat envers els infants (i que hem patit tots nosaltres, encara que ni ens ho haguem plantejat mai, ni ens hagi quedat a la consciència la percepció de que resultés tan xungo), o si simplement es tracta de poder conciliar vida laboral i vida familiar, i no val la pena alçar la veu. De veritat que algú es pensa que calen tantes hores d'escola per aconseguir que els nens aprenguin el que aprenen? O el que nosaltres vam aprendre (jo recordo potser un 10-20% del que vaig fer)? Jo us puc ben assegurar que tinc alumnes que desconnecten cinc minuts després de començar una classe, i d'altres que podrien aprendre tot el temari d'un curs sencer en un mes, i s'avorreixen durant hores i hores seguides. Creieu que els alumnes que ho suspenen quasi tot, per sistema, cada any, faran un salt qualitatiu amb una hora més diària? I els que sempre treuen excel·lents deixaran de treure'ls si fan una hora menys? Pobrisons meus...

dijous, 2 de juny del 2011

Justícia cega?


Ahir un jurat popular va absoldre un home que havia assassinat a un altre home que, presumptament, volia entrar a robar a la mansió de la seva família. "Els fets jutjats van succeir el 9 de desembre de 2006 quan Lluís Corominas va anar a la finca dels seus sogres al ser avisat d'uns intrusos. Un cop allà va veure un cotxe aparcat on hi havia dos presumptes lladres i va acabar disparant dos trets contra el vehicle. Una de les bales va acabar causant la mort al conductor."

Crec que aquesta sentència crea un perillós precedent de cara al futur. No estic a favor dels lladres que roben, però tampoc puc estar d'acord amb les victimes que es prenen la justícia per la seva mà i són capaces d'agafar una pistola i disparar contra presumptes delinqüents. Crec que aquest cas pot obrir la veda, i a partir d'ara tothom es pot sentir amb el dret de defensar les seves propietats i la seva integritat per la via directa. Comprar una pistola i disparar contra aquell qui s'apropi a casa teva amb intencions sospitoses no serà delicte a partir d'ara?

Això és justícia? Això sembla més aviat la llei de la selva on cadascú s'espabila per defensar el que és seu com pugui. Si tens la sort de disposar d'una pistola o una escopeta, et sentiràs més segur que no pas si només pots aconseguir un bat de beisbol o uns ganivets. Segurament a partir d'ara s'incrementarà la venda d'armes per protegir-se/defensar-se dels delinqüents. Si demà t'atraquen pel carrer i casualment portes la pistola al damunt i mates a l'agressor, com haurà estat en defensa pròpia, el jurat popular ho entendrà i t'absoldrà, no?

Un altre aspecte que no m'acaba de convencer d'això dels jurats populars és la composició dels mateixos. Quins criteris es segueixen a l'hora d'elegir les persones que han de jutjar la culpabilitat o inocència d'un/s tercer/s? Pot un racista, un xenòfob, un homòfob, un ultra-religiós, anar a parar a un jurat popular?  Quina proporció d'homes i de dones és justa i necessària? I de joves i vells? I de rics i pobres? De catalans o espanyols? De graduats i/o llicenciats? De ni-nis o pencaires? La nostra condició social, cultural, econòmica, etc., ens determina en certa manera els valors, la ideologia, les creences... no condiciona això la decisió que pot prendre una persona sense coneixements legals?

Sent una mica malpensat, qui ens diu que la victima (de família rica) no ha pogut comprar el vot favorable d'alguns membres del jurat? No crec que sigui gaire difícil arribar fins als membres del jurat i oferir importants sumes de diners sense que ningú se n'assebenti. No cal fer-ho amb tots. Només els vots necessaris. Si vaig sobrat de bitllets, pago i llestos. Si no tinc calers, la cosa es complica. No crec que sigui tan difícil fer arribar una oferta als membres del jurat. Si a més, coincideix el judici amb temps de crisi, la cosa encara resulta més fàcil. Ostres, ni que sigui per 50.000 euros, voleu dir que un membre del jurat a l'atur i amb moltes càrregues econòmiques no acceptaria? Total, si el mort era un lladre!

dimecres, 1 de juny del 2011

El "temazo" del dimecres. "Pepino"


Us deixo aquest temazo dels "Maniática", molt oportú en aquests dies que el pepino (cogombre) s'ha posat tan de moda: els pepinos d'Alemanya, el pepino que ens plantegem els Minyons per Festa Major, els tres pepinos que li vam fotre al Manchester a la final de la Champions...