Acabo d'assabentar-me de la jubilació d'un professor que vaig tenir el primer any de la carrera de magisteri a Vic (vaig acabar-la a Bellaterra), el Ramon Sitjà. En el següent escrit, el seu company Jaume Carbonell el descriu molt bé. Crec que el Ramon, juntament amb l'Anna Pujol, ambdós de la UVIC, em van marcar força en la meva forma d'entendre l'educació. I no només això, sinó que a més vaig tenir l'exemple de dos bons professionals i millors persones.
Amb Ramon Sitjà ens vam conèixer de manera efímera a un viatge a
Cuba. El retrobament, una dècada després, als vuitanta, es va produir a
l’Escola de Mestres de Vic (Barcelona), avui Facultat d’Educació, on
tots dos compartíem docència. Ell va ser contractat per la seva
incipient però poderosa experiència a l’escola Andersen, una cooperativa
de pares i mestres i un dels centres més innovadors de la zona,
reconvertit més endavant en centre públic. Ramon portava l’educació en
la sang, estrenant-se al món del lleure, però havia estudiat enginyeria
tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d’uns
anys l’hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres.
Així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne de Didàctica
de les Ciències Socials i Naturals, obtenint notes excel·lents. Sens
dubte ho mereixia. Eren altres temps, amb normatives més relaxades.
Amb una altra companya -l’Anna Pujol- vam inventar el TIGRE (Taller
d’Iniciació a la Globalització i a la Realitat Educativa), on intentem
fusionar les nostres tres assignatures -Pedagogia, Psicologia i
Didàctica- en un sol projecte, compartint intervencions, estratègies i
activitats comunes durant un tot dia a la setmana. Organitzem
conferències i debats, sessions de cinema fòrum, tallers de premsa o
construcció de joguines, i moltes sortides: per conèixer l’entorn
natural i social i per submergir-nos en el coneixement de diverses
institucions educatives. El propòsit era tan clar com a ambiciós:
vincular la formació inicial amb el context, així com la teoria amb la
pràctica.
Comptar amb la presència de Ramon, ja llavors amb moltes hores de
vol, era tot un luxe. Pel seu coneixement i passió a l’hora d’explorar i
recollir mostres d’un rierol, inventar-se una història, construir un
artefacte o prendre la guitarra per dinamitzar una llarga vetllada en
les intenses i inoblidables estades a l’Escola de Naturalesa propera a
la Universitat. Sempre em va sorprendre el seu caràcter intuïtiu, la
seva capacitat d’improvisació i la facilitat amb què memoritzava el nom
de cada estudiant i el seu lloc d’origen. Pensava en veu alta, formulant
preguntes sense parar, i les alternava amb una activa i respectuosa
escolta. Atresorava pensament i acció: el saber de l’experiència que
tant es troba a faltar avui en falta en les nostres Facultats
d’Educació.
Mai vam perdre el contacte, encara que les nostres trobades van ser
més intermitents: de tant en tant un dinar; un parell de debats
pedagògics en plena muntanya, d’absoluta inutilitat per a la carrera
docent; trobades fugaces en els passadissos abans d’entrar en classe,…
Entretant, Ramon va seguir fidel a l’escola Andersen -no va conèixer una
altra destinació-, on, a més de tutor, en va exercir la direcció en
diferents moments. No va deixar d’impartir les seves classes
universitàries de Coneixement del Medi, de Didàctica, d’Organització
Escolar o del que calgués. I mai va abandonar el seu doble compromís
pedagògic -va ser un dels impulsors de l’Escola d’Estiu i del Moviment
de Renovació Pedagògica de la comarca- i polític dins del socialisme,
que el va portar fins l’alcaldia de la seva ciutat.
A final de curs es va jubilar i la Facultat d’Educació li va retre
homenatge convidant-lo a pronunciar la conferència: “Fer de mestre a
l’escola i a la universitat”. Entre el públic, la seva família i una
nodrida representació de col·legues d’ambdues institucions. Alguns
d’ells van desgranar records i aprenentatges al seu costat. Però va ser
la intervenció final del degà, Eduard Ramírez, la que va adquirir un
simbolisme molt especial, ja que en Ramon havia estat un dels seus
mestres a l’Andersen: una de les casualitats que propicia la proximitat.
“Com a alumne sortia de les seves classes de Medi pensant: jo seré
científic o potser aventurer… Això és el que tenia un bon mestre com en
Ramon. Ens ensenyava més enllà de la pròpia classe i de les lliçons: no
ens deia què havíem de pensar sinó com pensar”. Després d’evocar les
seves xerrades improvisades sota els porxos i altres sucoses vivències,
sosté que aquesta és la petjada que els deixa: “L’essència de fer
visible allò que no es veu i fer important allò que no ho sembla”.
Són moltes les mestres i mestres d’una generació que va obrir amplis i
florits camins a la renovació pedagògica que aquests anys s’estan
jubilant. És possible que hagin rebut el seu particular i merescut
homenatge però són pocs els que ho han obtingut de la universitat. Una
raresa reservada només a homes curiosos com en Ramon.
