(Molt interessant l'article de l'exprofessor Ramon Casals per al Criatures de l'Ara sobre les etiquetes que posem als infants.) 
Cada vegada més sovint, quan em trobo coneguts, amics, 
exalumnes, que em parlen dels fills i filles, al darrere hi posen una 
etiqueta: “No sé si el canviaré d’escola, perquè té altes capacitats!” O
 bé “Té un grau lleuger d’autisme” o “És TDAH, i esclar...”; i així amb 
tot un seguit de característiques ben variades.
Saber 
com són els nostres fills i filles -i com som nosaltres mateixos!- és 
molt important i ens pot ser de gran ajuda. Ens permet entendre les 
reaccions de les persones, trobar la millor manera de comunicar-nos-hi, 
acceptar la seva manera de ser, de reaccionar o d’actuar. I els 
professionals ens podran conduir en aquest camí de retrobament personal,
 de recerca d’eines, d’enfocament d’actituds que faran que la 
comunicació i la convivència siguin més plenes. Un procés de 
coneixement, en darrer terme, que ens permetrà ser més lliures, més 
feliços, més empàtics i... més eficaços en el tracte amb els fills.
Avui
 vull aportar una reflexió: quan aquest procés de coneixement se 
simplifica i es redueix a posar una etiqueta al nen o la nena, tal 
vegada estem començant la casa per la teulada.
 FUGIM DE LES ETIQUETES
Des
 del meu punt de vista tot nen o nena, i tota persona, al capdavall, és 
molt més que una etiqueta. És moltes més coses que un “nen autista” o 
que “una criatura d’altes capacitats” o que un “infant amb TDAH”. Totes 
les persones som diferents. No hi ha cap mena de dubte. Tenim milers de 
característiques i cada una la tenim en grau divers. Una persona és 
tímida? És introvertida? És sensible? És hiperactiva? Té aptituds per a 
la música? Té agilitat? Té coordinació motriu? És bona atleta? Té 
empatia? És moguda? És reflexiva? Impulsiva? Detallista? Té facilitat 
per als problemes numèrics? Té bona orientació espacial? Té facilitat de
 paraula? Bona memòria?
Cada persona té cadascuna de 
les característiques anteriors -i milers de característiques més!- en 
diferent grau. I si existís un mètode fiable per mesurar-les totes, ben 
segur que no en trobaríem dues que aportessin els mateixos índexs en 
totes elles.
Quan una mare diu “Al meu fill li han 
detectat altes capacitats”, què està dient? Que té facilitat per 
resoldre problemes matemàtics, espacials o lingüístics? Però què ens 
està dient realment aquesta etiqueta? Fa referència a la capacitat 
d’empatia? De resiliència? D’agilitat o coordinació psicomotriu? 
D’adaptació?
O bé, parlant de l’autisme -que afecta 
sobretot la interacció social i la comunicació-, podríem establir una 
escala de 0 a 100, i cada persona tindríem un índex diferent. Però és 
que un nen amb un índex significatiu d’autisme, té també moltes altres 
característiques, molt més enllà del seu autisme! I el mateix podríem 
dir del TDAH o de la dislèxia.
Com hem dit, conèixer 
el nostre fill o filla, saber com l’hem de veure, com l’hem de tractar, 
què li hem de potenciar, quines situacions hem d’evitar, de ben segur 
que serà altament positiu per a tothom. Ens permetrà comprendre’l i 
acostar-nos a la seva manera de veure i viure el món. De retruc estarem 
oberts a buscar eines que l’ajudin en el seu desenvolupament personal en
 molts diversos camps: les relacions amb les persones, amb l’entorn, la 
seguretat i l’autoestima, l’adaptació escolar.... Però hem de procurar 
que l’etiqueta no ens privi de veure el nen en el seu conjunt.
MIREM-LOS COM SÓN
En
 40 anys de professor he tractat, conegut i conviscut amb diversos 
milers d’alumnes. I certament alguns serien dels que ara anomenen 
“d’altes capacitats”. En recordo un, en concret, que va obtenir la 
segona millor nota a les proves d’accés a la universitat de tot 
Catalunya. Ni ell ni la seva mare, mai van utilitzar la paraula superdotat o el terme altes capacitats.
 Era un noi empàtic, cordial amb tothom, pacient amb els que tenien més 
dificultats per entendre o assimilar els conceptes, i disposat a ajudar.
 Mai es va creure superior a ningú.
També n’he tingut 
d’aquestes característiques però ben conscients de la seva etiqueta de 
“superdotats”. En algun cas miraven els altres amb condescendència, es 
creien superiors, o els costava integrar-se.... Des del meu punt de 
vista el fet de donar massa importància a aquesta etiqueta els reportava
 més inconvenients que avantatges.
Fem tot el possible
 per saber com són els nostres fills, per trobar la millor manera de 
tractar-los i per ajudar-los a desenvolupar tot el seu potencial. Però 
evitem veure’ls amb el biaix d’aquesta etiqueta, que pot condicionar la 
nostra manera de relacionar-nos amb ells, pot limitar l’espontaneïtat, 
pot fer-nos sobreactuar i pot posar-nos massa a la defensiva. Deixem que
 la nostra relació flueixi lliure, positiva, distesa... Treballem per 
poder veure els fills amb tota la seva riquesa, amb tots els seus 
matisos, valorant-los en tota la seva globalitat: tal com són!

