Un mateix país, dues realitats escolars ben oposades. |
(Interessantíssim article del Pau Rodríguez sobre distribució equitativa de l'alumnat amb necessitats educatives específiques, publicat al Diari de l'Educació el passat dijous 23 de març. Amb una mica de sort, algun representant del Departament d'Educació se'l llegeix i li fa arribar a la Consellera Meritxell Ruíz. Que consti que jo soc més d'acabar directament amb els concerts i d'absorvir aquestes escoles a la xarxa pública, però mentre no donem el pas, una mica de repartiment equitatiu no estaria malament).
El Sant Roc anava pel camí de ser una escola gueto. Amb l’arribada
massiva d’immigrants els anys 90 –a Olot sobretot gambians– el centre
s’apropava ràpidament al 50% de l’alumnat estranger, i les famílies
autòctones començaven a manifestar que s’endurien els seus fills a un
altre lloc. L’ombra de la segregació planava aquella època sobre centenars d’escoles a Catalunya,
també a la capital de la Garrotxa; en el seu cas, però, amb el tombant
de mil·leni, van prendre una decisió: tots els centres educatius
tindrien un volum similar de famílies migrants. I d’alumnes amb
dificultats d’aprenentatge.
Aviat hauran passat dues dècades i Olot continua sent una ciutat de
referència en la lluita contra la segregació escolar: cap dels seus
centres té un percentatge exageradament superior al centre del costat
d’alumnat amb necessitats educatives específiques, una
categoria que inclou infants amb discapacitat, amb trastorns de
conducta, amb greus problemes econòmics o que no parla l’idioma (pensant
en els immigrants). Municipis com aquest poden marcar un camí a la
conselleria d’Ensenyament, que en els últims mesos –amb reunions amb les federacions locals i amb el Síndic de Greuges–
ha anunciat que vol reduir els nivells de segregació del sistema
educatiu català, on hi ha 101 escoles amb més del 50% de l’alumnat
d’origen estranger, un percentatge que no es correspon amb el del
seu entorn immediat.
Això es temien a Olot quan va arribar l’onada migratòria. Però al llarg de les últimes dècades han dissenyat un pla de redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives específiques
que ha ajudat a aplacar les desigualtats entre escoles. Un projecte tan
ambiciós com fràgil, perquè se sustenta sobre pilars sovint inestables
com el consens polític, el convenciment de les famílies, la
corresponsabilització dels centres concertats i el finançament
addicional. “És un equilibri delicat”, reconeix Montse Riera, tècnica de
l’Institut Municipal d’Educació i Joventut d’Olot (IMEJO).
En percentatges, la majoria de les nou escoles del municipi tenen al
voltant del 20% d’aquest alumnat, tot i que amb una excepció que escala
fins el 38%. És, per tant, un sistema imperfecte, però així i tot Olot
està entre les 20 ciutats de més de 10.000 habitants amb menys
segregació, segons l’informe de Síndic Segregació escolar a Catalunya, una
radiografia de la problemàtica publicada el 2016. El seu índex de
dissimilitud –proporció d’alumnat que hauria de canviar d’escola perquè
la distribució fos igualitària– és de 0,2 sobre 1. Al voltant d’aquests
números s’hi situen altres ciutats que han engegat polítiques similars,
com Mataró o Banyoles. I a l’altra banda de la taula, s’hi troben
municipis com Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell o Badalona (per
sobre del 0,5).
També aporta el Síndic casos simptomàtics com els d’alguns barris de Barcelona.
A Hostafrancs, amb set centres educatius de Primària, els tres públics
superen el 30% d’alumnes d’origen estranger i que reben beca menjador.
Dels quatre concertats, tres no arriben al 10% en cap d’aquests dos
elements. Aquestes diferències, tanmateix, no existeixen només entre
pública i concertada. També entre públiques. A Sagrada Família hi ha
concertades amb un 25% d’alumnat de família immigrant i públiques amb
només un 7%. “Només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya
s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que
el 79,5% restant, per diferències dins els sectors de titularitat”,
estima el Síndic de Greuges. “Això vol dir que, més enllà de que la
concertada té un perfil d’alumnat més afavorit, la segregació va molt
més enllà: dins la pública hi ha moltes diferències”, expressava el
Síndic al seu dia.
L’aposta d’Olot
¿Com s’ho van fer, doncs, a Olot per equilibrar l’escolarització
d’aquest perfil d’alumnat? D’entrada, adaptant el que ja diu la llei a
la seva realitat local. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) ja preveu
que cada grup escolar ha de reservar dues places per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques.
“Aquesta reserva, però, és totalment insuficient”, constata Riera. A
Olot la reserva sempre acaba sent d’entre 6 i 7 alumnes d’aquesta
tipologia perquè sigui igualitària.
Abans de fer la planificació escolar, pas previ a les
preinscripcions, les oficines de l’IMEJO d’Olot es posen mans a l’obra
per conèixer quants alumnes amb necessitats educatives específiques
començaran el curs a P-3. Padró en mà, posen en contacte els Equips
d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) amb les escoles bressol, amb els
serveis socials i amb els pediatres per recopilar aquesta informació.
Fins i tot citen per carta a totes aquelles famílies que no han
escolaritzat els seus fills abans dels 3 anys per valorar la seva
situació. Això els permet detectar els infants amb dificultats abans que
iniciïn el seu pas per l’escola, quan seria ja massa
traumàtic canviar-los.
A partir d’aquí, es fa la divisió: tantes línies de P-3, tants
alumnats amb necessitats educatives específiques per cap. A la
pràctica, això suposa que l’Ajuntament d’Olot ha hagut de posar a
disposició d’aquest pla el transport públic –monitor inclòs en el cas de
Primària–, per als escolars que han d’anar a una centre que els queda a
més d’1,5 quilòmetres de casa, així com una beca menjador en cas de
necessitar-ho (una despesa que ha assumit el Consell Comarcal). “També
hem hagut de convèncer moltes famílies que aquest model és pel seu bé”,
recorda Marta Bosch, directora de l’escola Sant Roc. I, per últim, s’ha
comptat amb la complicitat de les tres escoles concertades, que han
apostat per assumir un perfil d’alumnes a qui no es pot convidar a pagar
les polèmiques quotes.
“Això no hagués estat possible si a Olot no hi hagués hagut una
tradició de treballar conjuntament, pública i concertada, ajuntament i
Consell Comarcal, tots sota un projecte de ciutat!, valora Ita Asparó,
directora pedagògica del centre concertat Escola Pia. Això ho reconeixen
també des dels centres públics i des del propi consistori. Destaquen el
consens social i polític com a factor clau: ha permès que passessin
regidors de diferents partits –CiU, PSC i ERC– sense que el model
trontollés.
El paper de la concertada
Amb tot, el paper de la concertada és delicat, i des d’aquests
centres consideren que no està ben resolt. Històricament, els centres
concertats han expressat que no poden oferir un servei educatiu 100%
gratuït –tal com hauria de ser per llei– perquè el seu finançament no és
suficient. I això és precisament el que se’ls demana en casos com Olot:
que assumeixin un volum determinat d’alumnat que no podrà costejar-se
les despeses complementàries de la concertada. Abans de la crisi, rebien
el contracte programa, una ajuda econòmica pensada per
fer efectiva l’escolarització gratuïta en centres concertats amb molt
alumnat amb dificultats econòmiques. Això es va substituir el curs
2013-2014 per unes subvencions de finançament addicional –a les quals
s’han de presentar els centres–, una partida similar –d’uns 6,6 milions
d’euros anuals– que arriba a més escoles (abans 27, ara 117), però amb
menys diners per a cadascuna.
En el cas d’Olot, una d’elles, el Petit Plançó, se n’ha quedat fora.
“Un dels criteris per rebre-la és el número de famílies amb problemes
econòmics: compten famílies i no alumnes, quan en aquesta escola hi ha
molts germans de famílies vulnerables”, es lamenten des del consistori
olotí. Si no hi ha ajudes públiques, la concertada ho ha de compensar de
les seves arques, i sovint no pot, segons critica Eva Salvà, directora
general l’Agrupació Escolar Catalana, l’associació de concertades
laiques. “A Barcelona hi ha escoles concertades amb més d’un 50% de
famílies amb problemes econòmics que estan a punt de tancar perquè no ho
poden suportar”, s’exclama.
Polítiques per revertir-ho
“S’ha de desplegar l’article 48 de la LEC”, deixa
anar ràpidament Xavier Bonal, sociòleg especialitzat en desigualtats
educatives, quan se li pregunta com es pot combatre la segregació
escolar. Aquest article diu: “L’Administració ha d’establir la proporció
màxima d’alumnes amb necessitats educatives especials que poden ésser
escolaritzats en cada centre”. És evient que això no es fa efectiu a les
aules catalanes. “Es podria posar un topall d’alumnat d’aquest perfil
que fos equivalent a la segregació urbana”, exposa Bonal. Amb aquesta
fórmula, ciutats com Olot deixarien de remar contracorrent i passarien a
tenir un model avalat per llei.
Hi ha altres mesures, algunes de les quals queden recollides en
l’informe del Síndic, així com en els anuncis fets per Ensenyament
darrerament. Un dels més repetits és el repartiment equitatiu de
l’anomenada matrícula viva, l’alumnat que arriba nou a mig curs, i que
acostuma a tenir més problemes (en el cas dels immigrants que acaben
d’arribar és evident: no parlen el català). En trets generals, els qui
més matrícula viva acostumen a assumir són els centres de màxima
complexitat, precisament perquè no omplen totes les seves places. Ara,
Ensenyament els ha reduït la ràtio –a 22 a Primària i 27 a Secundària–
perquè això no passi tant, i anima els municipis a que distribueixin
també de forma igualitària aquests alumnes. Això és precisament el que
fan a Olot, des dels anys del boom migratori –quan arribaven fins a 200 infants al llarg del curs– fins ara –que n’arriben mig centenar–.
Per Bonal, una altra eina important per reduir la segregació seria “restringir” la capacitat de tria d’escola que tenen les famílies,
una mesura que reconeix que pot semblar “impopular” perquè limita la
capacitat d’elecció de la ciutadania. Així, es trencarien algunes
dinàmiques que reforcen la segregació, com “l’efecte fugida” –famílies
que eviten per tots els mitjans anar a segons quins centres– o “l’efecte
emulació” –famílies de col·lectius concrets que tendeixen a
agrupar-se–.
Són molts els factors que provoquen la segregació, i per tant moltes
les mesures que poden contribuir a revertir-la. Una altra d’elles, la solidesa dels projectes educatius.
“Si el claustre s’hi deixa la pell, els resultats es noten”, opina la
directora del Sant Roc, convençuda que això també els ha ajudat. “I no
parlo de resultats acadèmics, sinó de fer bé la feina de mestre, que les famílies estiguin properes i satisfetes, perquè entre elles s’ho expliquen.
Cada any a les portes obertes molts pares i mares ens diuen que
coneixen l’escola pel que els han dit amics seus que ja hi porten els
fills”, relata Marta Bosch.
Per últim, la concertada també hi diu la seva. “Hem de complir amb el
que deia el Pacte Nacional: que la concertada sigui també un servei
gratuït”, sosté Salvà. Per a això caldria, assegura, resoldre
definitivament el seu finançament.
“El que ens cal és un model de país que doni cobertura a una inclusió que ara mateix depèn de la voluntat dels centres”,
afirma la directora pedagògica de l’Escola Pia. Asparó recorda una idea
que plana sobre la majoria de polítiques d’aquest tipus: “Combatre la
segregació escolar no pot ser sinònim de repartir alumnat amb
necessitats educatives específiques, com aquell qui reparteix els
problemes, hi ha d’haver un model que permeti treballar la inclusió a
totes les escoles”.
Efectes sobre la docència i sobre el barri
Ningú sap com seria el barri olotí de Sant Roc si no s’hagués posat
en marxa el pla de distribució d’alumnat. A mitjans dels noranta es
començaven a sentir veus a la ciutat que deien que “a Sant Roc només hi
ha negres i castellans”, en referència a la segona onada migratòria i a
la primera, de famílies d’origen andalús i murcià que ara ja van per la
tercera generació. “L’escola i la llar d’infants són el pulmó del
barri”, reivindica a la directora Montse Bosch. L’última dècada s’ha fet
força construcció nova al barri i hi han vingut a viure famílies joves
que ara duen les criatures a l’escola. “¿Això hagués passat sense
aquesta política educativa? No ho sabem, però el que és evident és que
no anàvem pel bon camí”, constata la directora del Sant Roc.
El que sí que pot afirmar amb molta més certesa és que la feina que fan a l’aula seria molt diferent. “Tenir
menys quantitat de nens que et necessiten molt més alleugereix molt el
clima de l’aula i fa que puguis atendre millor tots els alumnes”, explica Bosch, que respon a la pregunta com si li haguessin plantejat una obvietat.
Asparó afegeix també que els projectes pedagògics de les escoles han
de tenir coherència amb aquesta visió d’equitat. “És important tenir
clar el propi model d’escola quan es fan polítiques com aquesta: si
volem que els alumnes que formem entenguin el món i les persones que els
envolten, han de conviure amb les cultures i amb els col·lectius
diversos que conformen la nostra societat”, sosté. “La convivència comença aquí
–rebla Bosch–, l’intercanvi de berenars entre els nens comença aquí, i
és evident que tota la feina no la farem des de l’escola, però tenir un
consistori que vetlla per evitar la segregació és un punt de partida”,
conclou.