 |
| Foto: Diari El Mundo. |
L'autor de l'article, el mestre i psicopedagog Joan M. Girona, aporta possibles i factibles solucions a l'enquistada segregació escolar. El gran debat és al voltant de si el dret dels pares a triar escola pública/concertada ha de passar per davant del dret de tots els alumnes a una educació equitativa i amb igualtat d'oportunitats. Al meu entendre, no.
Fa uns dies la Fundació Jaume Bofill va fer públic un estudi sobre segregació escolar. Penso que és un tema molt important i que té una incidència força greu en l’ensenyament del nostre país. Fa una mica de pena que avui s’hagi de parlar i estudiar la segregació escolar i social que pateixen força nois i noies a les escoles.
Dic que és trist perquè ja fa 30 anys (1987) el Departament d’Ensenyament, a instàncies del Programa d’Educació Compensatòria
que aleshores existia, va enviar una circular a totes les comissions de
matriculació. S’alertava del perill de la concentració excessiva, en
alguns centres, d’alumnat en risc de marginació. Es pensava en infants
nouvinguts i gitanos de famílies en condicions econòmiques precàries.
Malgrat que aquella circular es va repetir en termes semblants un parell
de cursos més, el seu efecte va ser inapreciable; a alguna localitat
d’Osona se’n va fer cas, però a la resta del país molt poc o gens. 10 anys després (1997), la situació a l’institut Badalona 9 va empènyer a la comunitat educativa del centre a denunciar la conversió de l’institut en un gueto,
a causa de les polítiques de les administracions (un institut lloat
anys abans per la seva manera d’implementar la reforma de la LOGSE). En
aquest cas, els mitjans d’informació se’n van fer ressò i el problema va
arribar a l’opinió pública. El departament va reaccionar castigant el
professorat.
A l’informe de la Fundació Bofill es denuncia altra volta la situació que pateix una part de l’alumnat i es parla d’alternatives.
Més val intentar algun canvi i no deixar les coses com estan,
respectant les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, que
perjudiquen moltes famílies i l’èxit escolar es compromet. Les mesures
que apareixen a la publicació serien, però, una manera de maquillar la situació.
Es parla, per exemple, de canviar les zones de preinscripció, que
siguin d’amplitud mitjana, reserva de places per alumnat amb algun
desavantatge, xecs escolars, facilitar informació a totes les famílies
afectades… La zonificació no és neutra i la dimensió de cada zona incideix en les segregacions; la reserva de places s’ha anat fent amb resultats poc significatius, els xecs escolars afavoririen les concertades; repartir l’alumnat, mesura que es fa a alguns municipis, afecta sobretot l’alumnat nouvingut i l’autòcton no ha de moure’s.
Fer atenció a les famílies seria bàsic: moltes no
tenen accés a les informacions i no poden exercir el suposat dret
d’escollir centre. No són responsables de la segregació: se la troben i
en són víctimes. Els instituts escola, no citats a
l’informe publicat, podrien ser una bona alternativa si es fessin
extensius arreu. Darrerament se n’han creat alguns en escoles amb
alumnat en risc d’exclusió amb el perill de consolidar el gueto
ja existent. Parlem de gueto quan l’alumnat del centre escolar no
reflecteix la composició social de la zona on està ubicat, quan hi ha
més segregació a l’escola o institut que al barri o poble. I es posa en
risc la cohesió social del país com ha denunciat el Síndic de Greuges.
Si no entrem de debò a l’arrel del tema, la segregació no acabarà.
¿Per què seguim parlant del dret inviolable dels pares a escollir centre? Fa uns quants anys la mateixa Fundació Jaume Bofill[1]
va publicar un llibre (amb una petita col·laboració meva) on el
magistrat Eliseo Aja demostrava a partir de la normativa aplicable que aquest dret no existia: era un bé desitjable, però per damunt existia el dret a una escolarització de qualitat per a totes les criatures del país.
Mentre tinguem la triple xarxa escolar es farà
difícil evitar l’estratificació social que aquesta organització del
sistema d’ensenyament comporta. Mentre hi hagi competitivitat entre
escoles, públiques i concertades, i entre elles mateixes, mentre no es pugui parlar de qualitat i projectes educatius semblants... hi haurà segregació escolar.
¿Per què s’han de fer jornades de portes obertes? ¿Per intentar
explicar que un centre escolar és millor que els del costat? ¿Per fer
propaganda com si es volgués vendre més un determinat producte?
¿És molt difícil arribar a pensar en un sistema de matrícula única?
Totes les famílies apunten els seus infants a una oficina de districte,
municipal o comarcal, i una comissió amb criteris clars adjudica
l’alumnat entre tots els centres de la demarcació sostinguts amb diners
públics. No es tractaria de repartir l’alumnat nouvingut o el que té
alguna desavantatge, es tractaria d’una distribució equitativa
que procurés que tots els centres tinguessin un alumnat heterogeni i
proporcionat a la realitat de l’entorn. Potser evitaríem la
competitivitat entre centres, ens estalviaríem les jornades de portes
obertes propagandístiques i podríem fer-les per exposar els projectes de
treball i de col·laboració amb els familiars.
No fa gaire que Ensenyament ha publicat el nou decret d’escola inclusiva.
Les línies d’actuació que s’hi proposen estan en contradicció amb una
política de preinscripció que permet i afavoreix l’existència de centres
guetos.
Si de debò es vol lluitar contra les segregacions escolars que
provoquen les diferències socials, ètniques, funcionals… cal anar a les
arrels. No ajudaran mai a la cohesió social les xarxes escolars
diferenciades, el dret inviolable dels familiars a escollir el centre
per als seus infants, la competitivitat entre escoles impulsada per les
administracions per les normatives que imposen… I aquí fa falta
la implicació i la lluita de tota la comunitat escolar; les
administracions públiques funcionen massa per interessos electorals.
Una escola pública de qualitat per a tothom és el camí per apropar-nos a la igualtat, el camí per intentar aconseguir que les diferències no es converteixin en desigualtats.
