(Article extret de l'edició del dimecres 3 de juliol del diari El País).
Moltes vegades el que és urgent no ens deixa temps per a tractar allò
 que és important. Un bon exemple el tenim amb l’educació i la Llei 
Orgànica de la Millora i la Qualitat de l’Educació (LOMQUE), més 
coneguda per Llei Wert. I és que la situació econòmica i els problemes 
de moltes de les persones en el seu dia a dia s’estan emprant com a 
excusa per a canviar tot l’Estat de Benestar que ens ha costat tant de 
construir durant les últimes dècades. 
La LOMQUE dóna molt per a parlar: que si les revàlides, que si la 
religió compta per a beques i nota mitjana, que si la pèrdua de 
capacitat decisòria dels Consells Escolars, que si és tornar a fa 
quaranta anys, que si se subvencionen els centres que segreguen per 
sexes, etc. De tot açò podria parlar... i llargament! Però crec que 
convé fer una sèrie d’observacions que, encara que òbvies, estan 
produint al meu parer més que una perversió, una autèntica prostitució 
dels significats. 
M’explique. Tot i que el PP té tota la legitimitat democràtica per a 
fer aquesta llei, donada l’ampla majoria absoluta que té a les Corts 
Espanyoles, no es poden utilitzar paraules com “millora” i “qualitat” i 
desenvolupar polítiques que van objectivament en contra de la “millora” i
 la “qualitat” i acusar, a més, a tots aquells que es posicionen en 
contra de la llei (opció també perfectament legítima) com a persones que
 estan en contra de la “millora” i la “qualitat”. 
La justificació que dóna el PP per a aquesta reforma urgent és que el
 nostre sistema educatiu té dos problemes: l’alta taxa d’abandonament 
escolar (un 24,9% en el 2012 front a un 12,8% de mitjana a la Unió 
Europea) i els baixos resultats en les proves internacionals (per davall
 de la mitjana dels països de l’OCDE). Aquests fets són reals, però 
qualsevol persona de seny no pot entendre com es pot millorar la 
qualitat del sistema educatiu augmentant el nombre d’alumnes a l’aula, 
eliminant professorat i retallant les partides pressupostàries en 
educació (tot el contrari al que fan la resta de països europeus amb els
 quals se’ns vol comparar). He intentat trobar un sol article científic 
publicat en revistes nacionals i internacionals de l’àrea d’educació que
 defense aquesta hipòtesi i... saben què? No n’he trobat cap! Lògic, no? 
Una altra qüestió interessant on també es prostitueix 
intencionadament el significat d’alguns conceptes és el tema econòmic. 
Segons el govern del PP hi ha un problema d’ineficàcia del sistema 
educatiu públic, ja que els diners invertits en educació no es 
corresponen amb els resultats esperats, ignorant intencionadament el 
retràs històric que en educació ha patit el nostre país (per exemple en 
1980 la taxa d’abandonament als 14 anys era del 38%) i la millora 
qualitativa en els resultats, intentant fer-nos creure el sil·logisme 
següent: “Si invertint més els resultats són dolents, aleshores si 
invertim menys els resultats milloraran”. Absurd, no? És evident que més
 inversió equival a més recursos, més recolzament, més i millor atenció 
individualitzada, més cohesió social, més oportunitats i millors 
resultats. I els retalls en educació (ho adornen com vulguen adornar-ho)
 impliquen tot el contrari. Tal vegada convé recordar al ministre de 
cultura francés dels anys seixanta, André Malraux, quan deia: “Si els 
sembla car invertir en educació, proven amb la ignorància!” 
La reforma educativa del PP intenta amagar la ideologia que la 
inspira. Però ideologia en té (com tot en aquesta vida) i de vegades es 
manifesta al text de la llei. Ací en van uns exemples: “...el nivel 
educativo de los ciudadanos determina su capacidad de competir con éxito
 en el ámbito del panorama internacional (...). Mejorar el nivel de los 
ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos 
de trabajo de alta cualificación...”. Miren vostés, l’educació 
obligatòria no es pot mesurar en termes de “competitivitat” o 
“empleabilitat”. L’educació obligatòria és per a formar persones... no 
treballadors! 
“...No es imaginable un sistema educativo de calidad en el que no sea
 una prioridad eliminar cualquier atisbo de desigualdad...”. Segons les 
xifres del Ministeri d’Educació del 2009, el nombre d’estudiants 
immigrants que trobem està a l’escola pública i és del 83%, front a la 
concertada i privada. Aquest tipus d’alumnat requereix, en general, 
major atenció educativa, cosa que exigeix un sobreesforç a l’escola 
pública. Desigualtat? 
L’educació hauria de ser “qüestió d’Estat” i no canviar les lleis 
educatives cada vegada que un partit guanya les eleccions. Per a 
redactar-les cal una grandíssima majoria política, social i científica 
que assegure una vigència mínima de vint anys (nosaltres en portem 7 en 
42 anys!). Açò xoca amb la realitat de com s’ha dut a terme aquest 
Projecte de Llei, a pesar que la pròpia pàgina web del Ministeri 
prostituïsca de nou els significats quan diu: “El Proyecto de Ley se ha 
elaborado con el resultado de las consultas realizadas y aportaciones 
recibidas de las Comunidades Autónomas; órganos colegiados; 
representantes de asociaciones de padres de alumnos, directores y 
profesores de centros docentes; representantes sindicales de los 
profesores y de los estudiantes; representantes de los centros; 
profesionales de la educación; asociaciones; plataformas; sociedades; 
colegios profesionales y, en general, de los ciudadanos.” 
Consens? La realitat és que en la redacció de la LOMQUE el PP sols ha
 comptat amb el PP i poc més! (A excepció de la Conferència Episcopal 
Espanyola). No s’ha tingut en compte ni el professorat, ni les 
associacions de pares i mares, ni els estudiants, ni els investigadors 
en educació... Així no! 
Miren, cada paraula té un significat i utilitzar-les per a dir el 
contrari vol dir prostituir el seu significat: Millora? Sí!, Qualitat? 
També!... Però no així! Ens va ni més ni menys que el futur dels nostres
 fills i filles!

