"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de gener del 2012

La Mitja Marató de Terrassa.



El passat diumenge es va celebrar l'edició XIa de la Mitja Marató de Terrassa. En un dia fred i gris, més de 2700 corredors van prendre part d'aquesta, cada any més, popular cursa. Uns altres 700 i pico corredors van participar a la cursa memorial Santi Centelles de 5 km de distància. És a dir, que un total de 3500 corredors (nou rècord de la jornada) van dedicar el matí de diumenge a córrer pels carrers de la ciutat.

Jo, que això de córrer no em va gens bé, participo com a col·laborador de control, perquè cap vehicle pugui colar-se al mig del recorregut i atropellar a algú. Ja he participat un bon grapat d'anys (he perdut el compte i tot), i si no tinc res millor a fer, m'agrada poder ajudar, i de pas, animar als atletes i als amics i coneguts que corren. Enguany he vist passar a més amics i coneguts que mai, la gran majoria terrassencs i terrassenques, tot i que també he vist córrer amics i coneguts d'altres pobles com Viladecavalls, Mataró, Barcelona, Sabadell... Vaja, que la Mitja de Terrassa ja és reconeguda a mitja Catalunya.

En els anys que he fet de control, he passat per diferents punts de la cursa. De l'avinguda Àngel Sallent, a la Carretera de Martorell, la Rambla, i l'avinguda Abat Marcet. Actualment, des de fa tres anys, m'he situat al final de l'avinguda Abat Marcet, on els corredors porten uns 14 km. i comencen un tram llarg de baixada. Quina diferència els rostres dels atletes en aquest punt i uns quilòmetres més endavant quan encaren la part final de la cursa i tornen a tenir un tram de pujadeta (Rambla i 22 de Juliol)...

La Mitja de Terrassa no està al nivell de pressupost d'altres Mitges del calendari català, però tothom coincideix que és una de les més maques i agraïdes. Cada any hi ha més públic animant als carrers, i l'organització acostuma a ser excel·lent. Sempre hi ha coses millorables, però deunidó amb només onze anys d'existència. Enguany s'ha pogut convidar a dos atletes marroquins de nivell, a més del campió de l'any passat, i un atleta olímpic com Jose Luís Blanco. Al final, es van complir els pronòstics i va guanyar un dels corredors marroquins, tot i que no va poder superar el millor registre de la prova, amb un temps d'1:03'55 en possessió del campió de l'any passat, i tercer classificat enguany, Nacho Càceres.

Per molts anys Mitja de Terrassa!

dilluns, 30 de gener del 2012

La crisi i els seus efectes secundaris.


En el que portem d'any ja s'han produït 15 morts violentes a Catalunya, la meitat de les quals relacionades amb la violència de gènere, i ahir mateix un jove de la República Dominicana va resultar ferit greu després de rebre un tret d'escopeta al barri de Nou Barris de Barcelona. Aquestes xifres són esfereïdores si tenim en compte que l'any passat la xifra total de mortes per violència masclista va ser de 10. Solament en un mes ja han mort la meitat de dones que en tot l'any passat.

A què és degut aquest increment de morts violentes? Hi té la crisi alguna cosa a veure? Home, doncs segurament la situació econòmica de moltes famílies i moltes persones no ajuda gaire, però justificar l'assassinat en base a una mala època econòmica ho trobo una mica superficial. Si fos així, en època de vaques grasses no hauria d'haver-hi aquest tipus de morts violentes, però no és el cas.

Què ho fa doncs que després de tants i tants anys d'educació formal obligatòria continuï havent-hi tant d'animal lliure? Em pregunto si el sistema educatiu pot fer alguna cosa per evitar que hi hagi bojos capaços d'assassinar, o si és una herència massa gran dels nostres avantpassats que no ens podem treure de sobre per molta pedagogia que hi fiquem.

Fins a on pot arribar l'intervenció educativa dels mestres quan una infant viu en un entorn masclista, violent, autoritari, carregat d'odi i por? Serveix d'alguna cosa reprimir, castigar, renyar constantment a algú que viu en un entorn d'aquest tipus? Aconseguirem canviar la seva actitud? Més aviat crec que el màxim que aconseguirem serà carregar encara més d'odi i ganes de fer mal al que se sent humiliat constantment sense ser capaç d'entendre-ho.

El nostre sistema educatiu s'encarrega bàsicament d'instruir als infants i fer-los aptes pel món laboral que es trobaran, però hi ha moltes mancances pel que fa a d'altres aspectes super importants. L'educació social, emocional, intrapersonal, etc., queden en un segon terme en l'educació formal de les persones, i després passa el que passa. Tenim la societat que eduquem, i si "només" eduquem perquè siguin competitius en el mercat laboral...

Crec que és molt important fer entendre als infants agressius, maltractadors, i abusadors, que el que fan no està bé, però també cal ensenyar a les potencials víctimes a conèixer quines són les pautes d'actuació d'aquestes persones i què poden fer per evitar els problemes. Si el mestre es dedica a "solucionar" el problema castigant una i altra vegada al nen agressiu, ni resolt el problema d'aquest, ni facilita l'aprenentatge necessari en la resolució de conflictes (o en evitar els conflictes) de la resta. Per què sinó hi ha tantes dones que s'enamoren bojament de paios que se'ls veu d'una hora lluny que són potencials maltractadors?

diumenge, 29 de gener del 2012

Alegrar-se de les penes dels altres.


Sé que no és gaire ètic alegrar-se de la desgràcia aliena, a no ser que es tracti de la desgràcia dels madridistes, però avui haig de reconèixer que m'he alegrat bastant amb les derrotes d'alguns esportistes espanyols de diferents disciplines (la selecció d'handbol a l'europeu, el Rafa Nadal al Masters d'Austràlia, la selecció de Waterpolo...). Sé que molta gent ho sent com jo, però no tothom és lliure per parlar així d'alt i clar. Quan els governants espanyols posen traves, o fins i tot prohibeixen que els esportistes catalans puguin competir a nivell internacional defensant els colors de Catalunya, es pot produir aquest efecte de desafecció, i fins i tot desitjar el pitjor dels fracassos a l'"enemic".

Suposo que és fàcil d'entendre, oi? Per posar un exemple molt bàsic, ho compararia amb el nen que és rebutjat per un equip i acceptat en un altre, i quan s'enfronta als que l'havien rebutjat té unes ganes immenses de vèncer i fins i tot d'humiliar al rival de la mateixa manera que s'ha sentit humiliat en carn pròpia.

Què devia pensar l'Ivan Tubau, actual Secretari d'Esports de la Generalitat, quan el van fer fora de la selecció espanyola d'hoquei patins per unes declaracions a un mitjà de comunicació afirmant que si pogués triar entre Catalunya o Espanya, triaria la primera? Doncs a banda de pensar que tots els seus companys d'equip que van callar com putes i no van dir ni "pio" eren uns insolidaris i uns mal companys, devia desitjar tot el pitjor esportivament parlant per l'equip que l'havia rebutjat pels seus sentiments nacionals. 

És per això que molts catalans, entre els que m'incloc, celebrem que els representants espanyols en les competicions internacionals fracassin el màxim possible. Ells estan encantats amb els fracassos dels catalans que aspiren a competir defensant els colors de Catalunya, així que mentres duri aquesta situació de submissió, continuaré celebrant les desgràcies alienes.

divendres, 27 de gener del 2012

De quan es respectava als mestres. Joan Manel Serrat - "Cançó per a la meva mestra"


En aquests temps difícils per l'ofici de mestre (retallades, agressions, desprestigi, prejudicis...), deixo aquesta cançó del Serrat de quan encara es respectava (temia?) als mestres.

dijous, 26 de gener del 2012

La Caverna indignada! Excuses de mal perdedor...



Ahir després del partit de tornada de la copa del rei entre el Barça i el Madrid que va acabar amb empat a dos gols i la consegüent classificació per les semifinals de l'equip blaugrana, molts mitjans afins (o directament fanàtics) al Madrid van córrer a criticar l'actuació arbitral afirmant que aquesta havia estat clau en la desfeta blanca, i venien a dir que si no hagués estat per les decisions equivocades (expressament?!) de l'arbitre, el Madrid s'hauria emportat la victòria i fins i tot, per golejada.

Doncs personalment no sé de què es queixen. Crec que l'arbitre es va equivocar massa, però des del meu punt de vista, si algun equip va sortir perjudicat per l'arbitratge, va ser el Barça. Es queixen els blancs de fins a tres penals a l'àrea culer. Per a mi, cap del tres ho és. Les hipotètiques mans de Busquets, totalment involuntàries ja que fins i tot gira el cap, deixen de tenir cap sentit des del moment que porta el braç enganxat al cos. Les mans d'Abidal venen precedides de la posició en fora de joc de Sergio Ramos i d'una acció de joc perillós del mateix jugador (fins i tot Abidal s'ha de protegir la cara amb les mans). El possible penal de Puyol a Benzema és massa dubtós. Més aviat sembla que Benzema veient que es deixa la pilota al darrera es deixa caure cap a Puyol. El gol anul·lat a Ramos està perfectament anul·lat per falta prèvia a Alves, ja que l'enganxa clarament del braç. L'única queixa amb una part de raó és l'escàs allargament del temps afegit al final del partit (es mereixien un minutet més per la pèrdua de temps d'Alves després d'una falta soferta), però això em sembla un argument insuficient per sentir-se víctima d'un complot o d'un arbitratge parcial.

Potser si haguessin expulsat a Lass Diarra amb la segona targeta groga després de l'entrada a Messi (molt més dura que la de Messi a Pepe que li va costar la groga a l'argentí), o si haguessin expulsat a Pepe per l'agressió (una més) a Cesc, o si haguessin senyalat penalt en la traveta de Pepe a Alexis a prop de la línia de fons, o el possible penal de Pepe al mateix Alexis en una carrega més que desproporcionada...
M'ha fet gràcia sentir els comentaris de la superioritat aclaparant del Madrid ahir. Home, si tenim en compte els darrers enfrontaments entre uns i altres, està clar que el Madrid ha progressat molt, ara, d'aquí a parlar de banys... va haver-hi uns quants moments del partit que es van sentir els "oles" a la grada del Camp Nou pel joc combinatiu dels blaugranes, i el barça va tenir unes quantes ocasions per marcar. Potser tantes o més que el Madrid. Que per moments el Barça es va sentir molt pressionat, ofegar fins i tot, i el Madrid controlava el joc? Ho accepto. Però ni molt menys es pot parlar de clar domini blanc. Clar domini i bany és el que va donar el Barça al Madrid al partit d'anada al Bernabeu, on el Barça podria haver marcat quatre o cinc gols més i el Madrid només va arribar dues vegades a la porteria defensada pel segon porter blaugrana, Pinto.

Als culers ja ens va bé, tot i que faci molta ràbia, l'actitud antiesportiva de Mourinho i de part de la seva plantilla, culpant a l'arbitre de la derrota i no reconeixent els errors propis. Van jugar bé, però encara els falta bastant per superar a aquest Barça. S'hi apropen, però fins i tot en la millor versió blanca no poden batre a l'etern enemic. I això fa molta ràbia. Només cal escoltar als de la "Caverna" o als de la "Central Lechera".

Per sort, probablement quan a finals d'abril o maig estiguem en disposició d'aixecar una nova copa del rei, tot el que ahir va passar ja estarà oblidat i podrem cantar allò de "Por què? por què? por què?", o fins i tot  allò altre de "Nosotros te queremos, Mourinho quedaté!". A cascar-la merengues.


dimecres, 25 de gener del 2012

Avui deixaran entrar animals al Camp Nou.


Aquesta nit Barça i Madrid s'enfronten en la tornada dels quarts de final de la copa del rei a l'estadi barcelonista. Entre els convocats de l'equip blanc destaca la presència d'un autèntic energumen i animal perillós anomenat Pepe, que un dia d'aquests farà mal de veritat sense que les autoritats esportives d'aquest país subdesenvolupat anomenat Ejpaña hagin fet res per a evitar-ho.

Mentres que als països normals castiguen als jugadors amb actituds antiesportives i violentes als terrenys de joc, aquí es fan els ulls grossos i hi ha un capteniment indignant envers els grans caps del negoci (com ara el president del club blanc Florentino Pérez, àlies "Dios de los cielos".

Esperem que aquesta nit al Camp Nou no passi res fora del normal i que si juga Pepe, la gent es controli i no es deixi emportar per la ràbia, l'ira, la indignació, o tot plegat alhora. Què no se n'adona el jutge únic del comitè de competició esportiva que la no intervenció significa la impunitat d'actes d'aquest tipus? Com li expliques després als nens que estan començant amb aquest esport que accions com aquestes comporten càstigs i sancions?

Com a educador esportiu, ho trobo vergonyós i molt poc educatiu. Potser que els dirigents esportius comencin a plantejar-se si es vol transmetre algun valor positiu amb l'esport o sí simplement interessa la part de negoci.

dimarts, 24 de gener del 2012

L'Assessoria Vallparadís de Terrassa, 5ns a l'EuropaCup de Corfbol.



L'equip terrassenc de Corfbol de l'Assessoria Vallparadís ha quedat en una meritòria cinquena posició a l'EuropaCup celebrada a Varsòvia la setmana passada. El representant català a la màxima competició de clubs va ser capaç de vèncer en tres dels quatre partits que va disputar, i només van perdre contra els temibles holandesos del TOP/Wereldtickets, a la postre campions del torneig.

Cal destacar el gran paper dels esportistes catalans, tot i l'escassa atenció mediàtica que aquest esport arrossega, i les grans dificultats econòmiques amb les que topen a l'hora de competir a l'estranger. És força impressionant el que està aconseguint el corfbol català tot i la manca d'ajuts i la nul·la atenció mediàtica que reben.

Un dels principals desavantatges que té la creixent repercussió mediàtica del futbol, és el proporcional decreixement d'altres esports, que està propiciant que dia a dia perdin patrocinadors, espectadors, seguidors i fins i tot practicants, per la qual cosa corren el perill de morir pel desinterès general. És el cas d'esports com l'hoquei patins o l'handbol que havien estat força practicats i seguits a Catalunya (sense anar més lluny a Terrassa fa vint anys hi havia més de 30 escoles que tenien equips d'handbol als jocs escolars) i que han anat perdent presència progressivament.

Potser caldria fer un plantejament seriós des de les altes esferes de cap a on estem anant i si hi ha alguna manera d'aturar aquesta tendència, i si no acabarem veient solament futbol per la tele i haurem de recordar als infants del futur que abans també es practicaven altres esports com l'handbol, l'hoquei, l'hoquei patins, el corfbol, el voleibol, el waterpolo...  

dilluns, 23 de gener del 2012

El Reial Madrid i la llibertat d'expressió.


Acabo de veure aquestes imatges que algun aficionat culer ha penjat a la xarxa, que mostren a les forces de seguretat de l'estadi Bernabeu requisant una bandera estelada a un aficionat culer en plena celebració d'un gol del Barça. Els sorpresos aficionats barcelonistes han d'acabar cedint a les demandes d'un treballador del club madridista davant de la seva insistència i malgrat l'inicial resistència. Aquest és doncs el fals "senyorio" del club blanc, que no accepta que aficionats culers puguin tenir sentiments independentistes i en facin mostra. No passa res però, si es tracta de banderes espanyoles, fins i tot preconstitucionals com passa tot sovint al fons sur de l'estadi madrileny.

M'agradaria que aquest document es pogués veure a tots els noticiaris estatals, i fins i tot internacionals, perquè es vegi qui són els demòcrates i qui no. Estic convençut que el propi Fraga hagués aplaudit aquesta acció, igual que devien fer la majoria dels directius del club blanc a les seves butaques. Els mateixos directius que van permetre, si no promoure, en un anterior partit, l'aparició d'una pancarta a la grada del tot ofensiva i aberrant amb l'eslògan "Mou, tu dedo nos marca el camino", en al·lusió a l'eixelebrada acció del tècnic portuguès contra l'ull del segon entrenador blaugrana, Tito Vilanova.

Potser aquesta acció pot servir perquè més culers es radicalitzin i apareguin més i més estelades al Camp Nou i a la resta d'estadis on jugui el Barça. Sobretot al Bernabeu. Sempre he pensat que cal utilitzar al Barça com a eina de catalanitat de primer ordre. De fet, internacionalment, i encara que soni una mica trist dir-ho, la gent coneix el fet diferencial català gràcies al Barça, i això sempre pot ajudar en la cursa per la independència. Aquest fet ocorregut a l'estadi madrileny mostra la intol·lerància d'alguns (per no generalitzar, eh!) espanyols envers els catalans que no se senten espanyols, i quines són les seves maneres per solucionar el conflicte. No cal recordar d'altres maneres més bèsties que han tingut històricament els espanyols per resoldre aquest tipus de conflictes...

dissabte, 21 de gener del 2012

Que retallin a les escoles de l'Opus. O millor que les tanquin.


Avui m'ha vingut de gust dedicar aquesta cançó de La Polla Records a totes les escoles privades de l'Opus que segreguen per motiu de gènere, raça, i poder adquisitiu. I tot això amb el consentiment dels polítics governants, i el que és pitjor i més greu si cap, amb el suport econòmic de la Generalitat. És a dir, amb els diners de tots els contribuents. Em nego a finançar escoles d'aquest tipus amb els meus diners. Ho trobo vomitiu i socialment deplorable.

S'ha publicat darrerament que la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, no està disposada a retallar les ajudes a aquestes escoles, tot i que no li tremola el pols a l'hora de retallar a la pública. Estic convençut que si per la consellera fos, el model d'escoles privades com les de l'Opus seria el model de referència per l'educació formal dels infants. I no m'estranyaria gens que els seus fills (si els té o els ha tingut) hagin anat o vagin a aquestes escoles elitistes. Malauradament per la senyora Rigau, no tothom pot fer front a quotes de 500 o 1000 euros mensuals per dur als seus fills a l'escola, i afortunadament, no tothom té els prejudicis ni la discriminació classista de moltes de les famílies que trien aquestes escoles en comptes de les dels pobres (públiques).

Segurament deu pensar la senyora Consellera que aquestes escoles són un exemple de rendiment acadèmic, i d'exel·lència fins i tot, però potser no ha parat a pensar quin tipus de societat estem aconseguint gràcies a la segregació per raons de gènere, d'estrat social, o de raça. Si algú vol educar als seus fills amb aquests valors, que ho faci, però ni un cèntim dels fons públics pot anar a parar a aquestes elits tan discriminadores i sectàries.

I pensar que si no arriba a ser pel Franco, potser no hi hauria ni esglésies... Em pregunto si encara hi deu haver capellans pedòfils en aquestes escoles...

divendres, 20 de gener del 2012

Si que s'ho tenien callat...



Ahir al Polònia van fer un gag magnífic de la situació del sector catalanista del PSC als òrgans de poder del partit. Vaig riure un munt amb les imitacions de l'Ernest Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura i Antoni Castells tan crítics amb la direcció com immobilistes i incapaços. Tota semblança amb la realitat es pura realitat... Podeu veure en aquest enllaç aquesta joia de l'humor negre.


Per altra banda, m'ha sorprès gratament descobrir que a UDC (Unió Democràtica de Catalunya), soci de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) a la coalició CIU, no tots són com el seu líder Antoni Duran i Lleida. Resulta que també hi ha independentistes dins d'Unió, tot i que potser són tan nombrosos com els catalanistes del PSC, però com a mínim ara sabem que també existeixen. Es feia ben estrany entendre aquesta coalició entre Convergents i Demócrata-cristians, amb discursos tan allunyats pel que fa al tema identitari si més no.

Ara sabem que l'opinió de Duran i Lleida, molt continguda darrerament per no fer enfadar massa al soci majoritari, no és l'única i indiscutible al sí d'Unió. Esperem doncs que aquests crítics del partit democristià no triguin gaire a petar-se al fatxa del Duran, i ens facin el favor d'apartar del mapa polític a aquest dinosaure en vies d'extinció.

S'evidencia amb aquesta sèrie de moviments crítics més aviat tebis dins dels grans partits polítics, que alçar la veu i ser crític costa més del que seria higiènicament exigible, i que pesen molt els interessos personals (de poder i econòmics) que els principis morals i ideològics.


dijous, 19 de gener del 2012

Millor que l'opi. Madrid-Barça (1-2).


Ahir vaig anar a veure el Madrid-Barça de l'anada dels quarts de final de la copa del rei al local de Minyons. Mitja hora abans que comences el partit (22:00 h., com es nota que als que programen aquests horaris la canalla els importa una merda, ja que no donen diners) ja gairebé no quedaven cadires per seure, i vaig rescatar una de la terrassa del pati abans no les prenguessin totes. Finalment hi havia un ple a vessar com en les grans ocasions. I com en les grans ocasions, m'envaia un estat de tensió i nervis, tot i que molt menys intens que en d'altres enfrontaments entre els dos grans rivals.

El guió del partit va ser molt similar a anteriors enfrontaments. Amb el Madrid sortint a pressionar amb força i trobant-se un gol del no res als primers minuts. I a partir d'aquí, el Barça prenent el control absolut del joc i percutint una i altra vegada l'àrea rival, fins a trobar el desitjat gol de la tranquil·litat al principi de la segona part en una jugada d'estratègia (curiós si més no), amb un cop de cap del gran capità Puyol a centrada de servei de cantonada de Xavi, i un segon gol del portent físic francès Abidal en una cursa vertiginosa per la banda, rebent una genial assistència de Messi (que no va haver de fer el seu millor partit perquè el Barça no ho va necessitar) i clavant la bimba al fons de la xarxa batent a un Casillas que ja s'ha convertit en el porter blanc més golejat pel Barça.

Vaja, la història dels clàssics es torna a repetir i ja en van un munt. I els aficionats culers que ens miràvem el partit passàvem de les cares de patiment, ràbia pel resultat injust, i ira pel joc brut del Madrid, a les cares de "s'ha fet justícia", que bons que som, quin bany els estem fotent, quant durarà això, això és increïble, i etc., etc. Aquests moments de felicitat absoluta i col·lectiva són difícils de trobar en altres àmbits de la vida (com a mínim personalment). La quantitat d'endorfines que es deuen arribar a produir en moments com aquests no tenen comparació possible. Bé, potser si ho comparem amb les drogues i/o l'orgasme, però amb la diferència que tant l'un com l'altre tenen efectes secundaris de baixada, i en canvi amb el futbol pots estar hores i hores després, rellepant-te amb les tertúlies esportives, la premsa, els resums...

Quant s'acabarà aquest cicle gloriós i triomfal blaugrana? La veritat es fa difícil de pronosticar, tot i que l'edat mitjana de la plantilla blaugrana fa pensar que encara tenim uns quants anys de vaques grasses pel davant. El que és clar, és que mentres duri ho gaudirem al màxim. Espero que per quan s'acabi, ja hagi passat la crisi i no ens faci emprenyar una tonteria com el futbol. Jeje...

dimecres, 18 de gener del 2012

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Campanades a mort"


L'any 1976, Lluís Llach va composar aquesta cançó en memòria dels treballadors morts a Gasteiz com a conseqüència de la salvatge acció policial de desallotjament de l’església on estaven reunits un munt de vaguistes celebrant una assemblea. El principal responsable d'aquesta acció va ser el Ministre de Governació de l'època, Manuel Fraga Iribarne, afortunadament mort fa un parell de dies (dic lo d’afortunadament, perquè ja no podrà assassinar a cap demòcrata més).

La interpretació i la gravació de la cançó es va realitzar a Gasteiz en el 30è aniversari dels fets, i fa posar la pell de gallina la intensitat i emotivitat que en desprèn. Es pot apreciar la gran càrrega emotiva que traspua en Lluís Llach, acompanyat per una orquestra simfònica, i les cares d'emoció continguda i ràbia reprimida dels espectadors a les seves cadires.

També us deixo un tall molt bo d'un professor d'universitat que va trucar a un programa radiofònic de RNE per donar la seva opinió al voltant de la figura de Manuel Fraga. Es pot dir més alt,  però no més clar. Xapó!

dimarts, 17 de gener del 2012

Insults i paraulotes.



A les Facultats d'Educació i de Pedagogia ensenyen que cal educar als infants de tal manera que aquests adquireixin les competències-capacitats-habilitats necessàries per sobreviure (o poder viure) amb les millors condicions en la seva vida adulta. L'actual sistema educatiu es preocupa bàsicament pel desenvolupament de les competències cognitives (tot allò que els alumnes necessiten saber per entrar al mercat laboral i ser ciutadans adaptats), i en molta menor mesura de la resta de competències que donen forma a una persona: emocional, social, artística, etc. Però avui no toca posar cap per avall el sistema educatiu, si no exposar un tema que no s'aprèn a resoldre a les facultats, i que pot ser motiu d'importants problemes als centres educatius. Estic parlant dels insults i de les paraulotes.

Hi ha molts mestres (la majoria diria jo) que ho tenen claríssim, i aquest tema no els comporta cap mena de dubte. No toleren ni permeten paraulotes ni insults, i reprimeixen a aquell qui usa el vocabulari que ells consideren incorrecte. Fins i tot m'he trobat mestres que poden arribar a castigar si senten paraules tan comuns com merda, cul, coi, tonteria, fàstic... Trobo que aquest mestres aconsegueixen no sentir paraulotes, però mai que els infants deixin de dir-les. És més, fins i tot és possible que facilitin l'efecte contrari per simple rebel·lia, i que els alumnes incrementin l'us de paraulotes en el seu llenguatge habitual.

Afortunadament, els temps canvien, i avui en dia les paraulotes no són un tabú com fa uns anys. Ara podem sentir paraulotes a tot arreu i a tota hora. I els nens també, evidentment. Al Crackovia, a l'APM, als Simpson, als programes de ràdio, al Guardiola, al Mourinho... Ningú s'escandalitza avui en dia quan el Guardiola diu "El puto amo" parlant de Mourinho, o quan uns divertits dibuixos de la tele canten "eres un mamón hijoputa". Ara, si a un nen se li escapa a l'escola un "joder" o un "vaya mierda", ja es pot anar preparant...

Hem de tenir present que hi ha certes edats en que els infants estan especialment motivats a dir paraulotes, i cal fer-los entendre que no es pot parlar de la mateixa manera a tot arreu, i que pot haver gent que es molesti, però no podem pretendre arreglar-ho amb el càstig i la reprimenda cada cop que se'ls escapa una paraulota, com es fa en la majoria dels casos.

També s'ha de reconèixer que hi ha molta hipocresia amb aquest assumpte, ja que tothom diu paraulotes, però no volem que els infants les diguin . I d'on es pensa la gent que aprenen els infants les paraulotes? Imitant, evidentment.

Pel que fa al tema dels insults, aquí ja entra el factor menyspreu o ofensa a altri. I com evitar l'insult? Impossible! Sobretot perquè l'insult acostuma a aparèixer en moments de màxima crispació i tensió, i molts infants no són capaços de controlar els impulsos. Vaja, si ni tan sols molts adults són capaços de fer-ho!! Aleshores, jo aposto per la solució contraria. Fer que la persona ofesa o menystinguda sigui capaç d'evitar l'enfrontament i passi absolutament. Les paraules no fan mal. Només al cor, però aquest dolor passa ràpid. I quan la persona que insulta se n'adona que els seus insults no afecten com desitjava, es cansa d'insultar. O no, però com a mínim hem evitat que es passi de l'insult a les mans. Es tracta d'aplicar la dita aquella de "dos no es peguen si un no vol".

dilluns, 16 de gener del 2012

Un feixista menys.

Per fi (i ja trigava) ha mort un dels polítics més foscos i fatxes de l'opressor estat espanyol. Manuel Fraga Iribarne (molts el recordaran gràcies a la "simpàtica" cançó de La Trinca més que per signar condemnes de mort i defensar els interessos de la ultradreta més rància i retrograda), va ser Conseller Nazional del Movimiento, ministre de Franco, ambaixador al Regne Unit, fundador del PP, ponent en la redacció de la merda de Constitución espanyola que encara avui després de més de trenta anys hem d'assumir encara que ens faci vomitar, President-Cacique de la Xunta galega, i per últim, Senador-xupopter fins gairebé els seus darrers dies.

Vaja, un perla que es mereixia haver estat ajusticiat fa molts anys, més o menys com van fer els de la ETA amb Carrero Blanco, però que va viure plàcidament fins al final dels seus dies, i que a ben segur apareixerà com un gran reformista i moderat en els documents històrics. Només cal cercar uns quants articles dels mitjans de comunicació escrita parlant de la figura d'aquest assassí per comprovar el fàcil que és perdonar als nostres botxins. Tot sigui per la pau i l'harmonia de l'actual democràcia constitucional. No furguem més en les ferides del passat que no porta res de bo, i acceptem la derrota i la submissió pels temps dels temps, amén.

I pensar que aquest paio encara amenaçava no fa massa amb la possibilitat d'haver de treure els tancs al carrer per defensar la unitat de la pàtria davant dels secessionistes. Aquest f.d.p. era tan demòcrata com guapo, i hem hagut d'aguantar-lo i mantenir-lo econòmicament fins als 89 anys!!! Quina merda de Transició! Quina merda de democràcia! Quanta injustícia i quanta humiliació!

Quants anys més hauran de passar perquè puguem deslliurar-nos del tot de tota aquesta colla de fatxes imperialistes i salvapàtries? Arribarà el dia que podrem dir alt i clar que els que van vèncer eren uns autèntics cabrons que van imposar les seves conviccions per la força de les armes i continuen manant avui en dia com si res hagués passat? Si es va jutjar als Nazis, al Saddam Hussein, o a Ceucescu... perquè no es va jutjar als assassins de la dictadura franquista i tota la seva cort?

Espero que hagis patit molt. Que et petin Fraga!

dissabte, 14 de gener del 2012

Mossos d'Esquadra: policies al cap i a la fi!


Si hom pensava que amb l'estrena d'un cos policial propi a Catalunya, s'acabaria amb la vella imatge de la policia rància, inhumana, violenta, fatxa i impune, els fets ens han demostrat tot el contrari. Ja es diguin grisos, munipes, nazionals, guàrdies civils o mossos, acostumen a estar tallats tots pel mateix patró. Evidentment, no tots els policies són iguals, de la mateixa manera que no tots els mestres són iguals, no tots els mecànics són iguals, ni totes les putes són iguals... Però sembla clar que per entrar en un cos policial s'ha de portar alguna cosa especial a l'ADN que et faci decidir per aquest ofici.

Fins a quin punt gaudien els mossos que hostiaven indiscriminadament als acampats de la plaça de Catalunya? Veient les imatges, jo crec que molt. Com de "xulo" s'ha de ser per gaudir posant multes i abusant de l'autoritat davant de la ciutadania?

Ara només faltava que sortissin uns quants mossos amenaçant que deixaran de fer servir el català a la feina com a mesura de pressió en les seves reclamacions laborals. Vaja, que aquests encara es pensen que això del català és un element folklòric i res més, i que si l'han de parlar és per la tossuderia de quatre polítics nacionalistes i prou. Total, si a Catalunya tothom parla el castellà, per què s'entesten aquests polítics a que fem servir el català, no?

Espero que al Conseller Puig, tant segur de si mateix quan ha hagut de defensar l'actuació violenta dels seus treballadors, no li caiguin els anells a l'hora d'acomiadar policies quan apareguin casos d'agents que no han fet servir l'idioma propi del cos, i del país. Qui vulgui treballar de policia en castellà, que se'n vagi a la Guàrdia Civil, o a la Policia Nacional. Si Franco aixequés el cap, segur que estaria orgullós de vosaltres.

divendres, 13 de gener del 2012

Assaig de càntic en el Claustre (de mestres).


Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge escola,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà (Suècia, Finlàndia...),
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, al claustre, els mestres dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i del sistema educatiu
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada escola.

 
(Risto Espriu).

dijous, 12 de gener del 2012

Temps difícils, solucions senzilles.


La Consellera d'Ensenyament (Educació) Irene Rigau ha trobat un filó en la seva Conselleria per tal d'eixugar el dèficit del govern de la Generalitat, i continua escanyant als seus treballadors amb noves retallades. Ara proposa allargar el termini per cobrar els estadis laborals de sis a nou mesos, i per poder cobrar-los s'haurà de demostrar que els alumnes han assolit el nivell de competències establert (espero estar treballant en una escola de les "bones" el dia que em toqui a mi l'evaluació), així com haver acumulat prous mèrits amb coneixements d'altres idiomes, sortides escolars i cursos de formació. Vaja, que cada dia més, ens apropem a la dita aquella de "passes més gana que un mestre"...

Potser el Conseller d'Economia, senyor Mas-Colell, deu animar a la senyoreta Rottenmeier (la Consellera Rigau) a estrènyer més i més el cinturó als treballadors de l'ensenyament, ja que per aquí es deu fer un bon estalvi, i a sobre no protestem gaire. Com a mínim no tallem carreteres, ni paralitzem la productivitat ni l'economia del país. Simplement ens manifestem pacíficament de tant en tant, i si fem alguna vaga, encara s'estalvien uns calerons més.

Suposo que retallar al secor de l'Ensenyament deu ser molt més fàcil que en qualsevol altre sector, ja que les conseqüències de les retallades no es poden apreciar fins al cap d'uns quants anys. En canvi, si retallen a la sanitat, o en d'altres serveis públics, que afecten directament als contribuents, l'alarma social i la crítica és molt més evident i el desgast polític molt major. Quin problema hi ha amb retallar els sous als mestres, en retallar plantilles, en augmentar el rati d'alumnes per aula, o en obligar a un professor de matemàtiques a ensenyar anglès encara que no en tingui ni idea? Total, els nens no es queixen. I els estudis són importants, però no ve d'un pam. És més important, per exemple, poder anar al metge a l'hora que vulguem, el preu del bitllet de metro, o que hi hagi més policies que ens protegeixin (com als Indignats).

Tenia entès que el President Mas havia declarat que no es retallaria més als sectors de l'Ensenyament i sanitari, que ja havien sofert les retallades més importants en els darrers temps, però comprovo dia rere dia que estava ben equivocat. Això no hi ha qui ho pari, i no sé fins on arribaran els nostres governants amb les seves ànsies retalladores. És possible que tornem a les aules amb més de 30 alumnes? Als horaris-guarderia (més hores lectives i menys de preparació, per estalviar mestres i tenir als infants guardadets mentres els pares treballen, encara que no aprenguin res)? A la no especialització i que qualsevol mestre hagi d'ensenyar de tot encara que no en tingui ni idea, ni pugui transmetre cap emoció per la matèria?


Ai, pobra, trista i dissortada Educació... on anirem a parar?

dimecres, 11 de gener del 2012

El "temazo" del dimecres. Carles Carrillo - "Prometo que no és el final"


Vull dedicar aquesta cançó a la memòria de l'Anna Duran, i a tota la seva família en aquests moments difícils. Guardo el record del somriure contagiós de l'Anna, i els bons moments conviscuts als Minyons. Que n'arriba a ser de kabrona de vegades la vida...

La peça és una gravació casolana del meu germà Carles, que ha adaptat una cançó original del cantant del grup nordamericà Soundgarden, Chris Cornell, titulada "Promise it's not goodbye".

dimarts, 10 de gener del 2012

El més gran de tots els temps?


Ahir al vespre a la ciutat suïssa de Zurich, la FIFA i la revista France Football van atorgar els premis als millors d'aquest esport durant l'any 2011. Entre els guardonats, uns quants barcelonistes. 5 jugadors (Messi, Piqué, Alves, Iniesta i Xavi) a l'onze ideal, i l'entrenador, Pep Guardiola. I el millor dels millors, pilota d'or, amb un elevat marge de vots (dels entrenadors i capitans de seleccions nacionals), Lionel Messi, per tercer any consecutiu.

Aquesta xifra de tres pilotes d'or només l'havien aconseguit abans futbolistes de la talla de Van Basten, Platini i Cruyff, i solament el francès ho havia fet en tres anys consecutius com ara Messi. Això significa que l'astre argentí ja ha arribat al zenit de l'èxit amb tan sols 24 anys, i pot ampliar a bastament aquestes xifres en el futur a poc que es mantingui igual de treballador, humil i responsable que fins ara. I res fa indicar que aquest comportament i actitud hagin de canviar gaire en un futur a curt termini, ja que sembla que el crack argentí toca de peus a terra i té el cap ben moblat.

Sovint sorgeix el debat de si Messi ha arribat al nivell d'altres figures del futbol com Maradona, Pelé, o Diestéfano. Si ho comparem pel nombre de títols obtinguts, sembla que el darrer s'enduria la glòria, però de continuar amb els registres actuals, Messi acabarà superant amb escreix a l'exmadridista. Pel que fa als altres dos, crec que la comparació es fa una mica més complicada, ja que per exemple, Maradona mai va triomfar en un gran equip com ara Messi, si no en un equip de segona fila com el Nàpols sense guanyar gaires trofeus, i guanyant un únic mundial a Mèxic l'any 86. I pel que fa a Pelé, va triomfar molt amb el seu equip de tota la vida al Brasil, el Santos, però no sabem que hagués fet al futbol europeu més competitiu. També és cert, que amb la seva selecció va meravellar al món guanyant 3 mundials, però en aquells combinats va estar acompanyat pels millors futbolistes de l'època (Garrincha, Gérson, Tostao...). 

Sigui com sigui, crec que amb l'evolució meteòrica del crac argentí fins al moment, serà sens dubte el millor dels millors per molt de temps. Em costa imaginar algú amb la mateixa progressió que l'astre blaugrana, i a més, acompanyat de tans bons jugadors com els que ara l'acompanyen. Segurament Messi no seria el mateix sense la resta de cracks blaugranes, però segurament també, el Barça no seria el mateix sense Messi. Per molts anys el puguem gaudir!


dilluns, 9 de gener del 2012

Els Pastorets de Terrassa.


Ahir vaig acompanyar els meus nebots a veure la darrera funció de la temporada dels Pastorets del Centre Social Catòlic (CSC) al teatre Principal de Terrassa. És certament emocionant constatar que encara queda un bon grapat de gent que dedica part de la seva vida a mantenir vives unes tradicions, i a entretenir al personal, sense obtenir-ne res a canvi, solament l'aplaudiment final dels espectadors i les rialles i emocions que es provoquen al llarg de l'obra.

Els prop de cinquanta actors que surten a escena en aquesta obra no veuen ni un cèntim per la seva "feina", i a ben segur que han hagut de fer uns assaigs previs que tampoc han cobrat. El CSC porta prop de cent anys muntant aquest espectacle a la ciutat, i cal reconèixer'ls la bona feina i el gran èxit d'espectadors any rere any. Enguany, en les cinc funcions que han dut a terme, han passat pel teatre Principal més de 2.500 persones, que tractant-se de teatre amateur, no està gens malament... ja ho voldrien moltes companyies professionals aquestes xifres d'assistència.

En aquesta societat moderna en que vivim, cada dia costa més trobar gent que faci quelcom pels demés sense ànim de lucre, i tot i que el CSC guanyi uns calerons gràcies als Pastorets (que a ben segur serviran per finançar l'entitat que bona falta els deu fer), estic convençut que si haguessin de pagar sous a cada un dels actors, tècnics, i col·laboradors varis, aquest projecte fora del tot impossible de dur a la pràctica. No crec que Els Pastorets sobrevisquessin sense aquest esperit amateur de manteniment de les tradicions.

Per cert, no deixa de ser curiós que un espectacle de prop de tres hores de durada, pugui mantenir l'atenció constant d'un nombrós grup d'infants. Després diuen que els infants d'avui en dia no tenen la capacitat de concentració a l'escola com els d'abans. O els nens de les escoles on he treballat no van al teatre, o bé això de les hiperactivitats i les manques d'atenció és un invent per vendre pastilles...

dissabte, 7 de gener del 2012

Comprar pot esperar...



Avui, a la secció econòmica d'El Periódico, apareix la notícia dels "problemes" de la banca espanyola per vendre l'estoc d'habitatges que tenen acumulats. Aquesta progressiva acumulació d'estocs per part de la banca està estretament relacionada amb la crisi econòmica actual, ja que a l'entrada de noves promocions acabades i difícils de vendre, cal sumar l'entrada d'habitatges per via desnonament. I si a tot això li sumem les dificultats per accedir al crèdit dels que voldrien comprar, és ben normal que no es venguin pisos.

Segons les dades extretes del reportatge esmentat, a Espanya es venen uns 300.000 pisos l'any, i el parc d'habitatges buits arriba a 1.000.000. Això significa que, com a mínim, haurien de passar tres o quatre anys per vendre tot l'estoc acumulat, si no es construís res més en tot aquest temps, cosa improbable si es pretén no arruïnar del tot al sector de la construcció. També existeix la possibilitat que els bancs alleugerissin les seves finances posant part dels seus estocs immobiliaris en el mercat del lloguer...

D'una manera o d'altra, el que sembla clar és que la banca espanyola haurà d'acabar cedint i baixant preus si vol treure's els estocs de sobre. A no ser que l'estat aposti per continuar injectant diners públics als bancs per tal que aquests puguin anar subsistint sense necessitat de "malvendre" i deixant de guanyar molts més diners amb tots aquests estocs d'habitatges.

Crec que hauríem d'exigir als governants que deixin de finançar a aquells que ens han portat a aquesta crisi i que els forcin a autofinançar-se venent els seus estocs d'habitatge a preus justos. Segurament d'aquesta manera es tornaria a activar el sector immobiliari, i a la vegada el financer. El millor d'aquesta crisi, és que s'acabarà regulant el preu de l'habitatge que s'havia disparat de forma indecent els darrers anys, i tornarem a pagar un preu just, que segons diuen, no hauria de passar d'un 30% del sou d'una persona.

Mentrestant, continuarem esperant i veient com baixen els preus. Per molt que s'entestin en vendre'ns que la cosa ja s'està aturant, i que ja comença a ser hora d'anar comprant i tonteries per l'estil... Vaja, sense ser economista ni res per l'estil, calculo que encara queden uns quants anyets de baixada per arribar al preu just de l'habitatge.

dijous, 5 de gener del 2012

Ni blanc ni negre, ni rosa.


Vull dedicar aquesta entrada als amics que gaudeixen i/o pateixen de la vida en parella, i especialment a aquells que han viscut canvis importants en les seves vides degut a separacions i/o a l'inici de noves relacions. Ahir, precisament, debatia amb uns amics les avantatges i desaventatges de la vida de parella, i evidentment, no vam arribar a entendre'ns. Hi ha qui pensa que l'ésser humà està predestinat a viure en parella (amb una parella). Jo més aviat crec que això és un invent de la societat moderna i del cristianisme. També considero que Walt Disney ha fet molt de mal. I per últim, com creia el psicòleg Erich Fromm, la societat capitalista i l'ideal de l'amor que ens han venut són termes contraposats.

En tot cas, continuo obert a propostes i no em tanco en banda. Siusplau, abstenir-se les espanyolistes, les anti-futbol, les consumistes, les mega-pijes, les mega-hippies, les apalancades, les emmarades, les fumadores, aturades de llarga durada, estudiants de perruqueria i estètica, propietàries de gossos, gordes i lletges, votants del PP o del PSOE (bé aquest grup ja entra en el de les espanyolistes), i les interrogadores en general.

Apa, amor i felicitat per a tots/es!

dimecres, 4 de gener del 2012

El "temazo" del dimecres. Toreros muertos - "Mi agüita amarilla"


Sembla ser que aquests primers dies de l'any, els mitjans de comunicació no tenen gaire material pel seu negoci i han de recórrer a velles polèmiques més suades que l'entrecuix de Lucía Lapiedra. Ara tornen a atacar amb el tema de les pixades a la via pública, i ja tenim a tots els noticiaris, diaris i tertulians radiofònics debaten l'assumpte com si realment fos un tema de gran preocupació per la resta dels mortals. Jo fa uns quants dies que no puc dormir pensant-hi. A veure si hi troben una solució ràpidament per acabar amb tant de patiment.

Fa uns quants anys, més de vint-i-cinc concretament, els "Toreros muertos" de Pablo Carbonell ja mostraven la seva preocupació pel tema aquest de les miccions, i ho feien amb aquest tema tan "àcid".

dimarts, 3 de gener del 2012

Estic desolat. Entrades exhaurides pel concert de Montserrat Caballé.


Aquest vespre la GRAN Diva catalana, Montserrat Caballé, oferirà un recital commemoratiu al GRAN Teatre del Liceu de Barcelona amb motiu dels 50 anys del seu primer recital en aquest mateix recinte. Bé, el mateix exactament no, ja que fa uns anys es va cremar completament i el van haver de reconstruir.

M'estranya que la televisió pública catalana no ofereixi el recital d'aquest vespre en directe, ja que són milers, milions de catalans amants de la lírica i fervents seguidors de la GRAN Diva. Quants milions de persones s'han emocionat escoltant les Àries, els duets o les Sarsueles d'aquesta GRAN artista ja sigui des de les butaques del Liceu, a Perelada, o al Palau de la Música Catalana.

Ella ha aconseguit enGRANdir les masses seguidores del "Bel Canto" apropant aquest bell art a tots els catalans i part de la resta del món. És una de les icones més potents de la catalanitat juntament amb el FC Barcelona, i al igual que el Barça, ha obtingut nombrosos premis i condecoracions tant a nivell català com internacional.

Petits i GRANs, joves i vells, rics i pobres, solters i casats... la figura de la GRAN Diva ha traspassat fronteres i barreres generacionals, socio-econòmiques o culturals. Avui, el GRAN teatre del Liceu ajuntarà des del President de la Generalitat, Artur Mas, a gitanos de la Mina, jugadors professionals de futbol, o toreros. Des de banquers a policies. Des de cambrers a metges.

Malauradament, jo m'he despertat tard i ja no seré a temps per aconseguir una de les preuades entrades pel recital. Potser amb una mica de sort, la GRAN Montserrat Caballé vingui a actuar al Teatre Principal de la ciutat un dia d'aquests, o al Centre Cultural d'UNNIM on s'hi aplega gran varietat de ciutadans per veure dansa o música clàssica.

Els catalans t'estimem, Montserrat!

Visca Montserrat Caballé!!!


dilluns, 2 de gener del 2012

Què li demano al nou any.


Enceto un nou any al meu bloc personal, amb la mateixa motivació i ganes d'escriure amb que el vaig iniciar però amb la incògnita de si continuaré tenint coses a dir, o si em repetiré més que l'all. En tot cas, espero continuar gaudint del fet d'escriure i que aquells que em seguiu de tant en tant, sovint, o en comptades ocasions, gaudiu d'una estoneta de lectura i reflexió, d'un descobriment musical o de qualsevol altre cosa que us entretingui una estoneta.

Per començar el nou any del bloc, vull fer unes quantes demandes pel nou any:

- Continuar treballant del que treballo, és a dir, de mestre d'Educació Física.

- No perdre gaire poder adquisitiu a poder ser (tot i que em conformo bastant amb la primera demanda).

- Continuar gaudint de la pràctica esportiva com fins ara.

- Un castell inèdit pels Minyons i/o descarregar-ne algun no descarregat.

- Continuar gaudint amb el Barça (de futbol, bàsquet, handbol, futbol-sala...).

- Un viatge a Indonèsia.

- Continuar veient de prop el creixement dels meus nebots.

- Tornar a veure en directe a la Fanfare Ciocarlia, veure a la Non Smoking Orquestra d'Emir Kusturika per primera vegada, i un concert conjunt del Serrat i el Llach.

- Mantenir les actuals relacions d'amistat i a poder ser, estrènyer-les.

- Veure més notícies positives que negatives als telenotícies.

- Llegir-me la nova novel·la de Jaume Cabré "Jo confesso".

- Avançar cap a la Independència i que els catalans aconseguim el concert econòmic.

- sentir més el català per tot arreu (dels Països Catalans).

- veure a la presó a tots els corruptes, mafiosos, i aprofitats.

- que desaparegui el Concurs de Castells de Tarragona.

- un mini-portàtil per connectar-me a internet des de qualsevol lloc del món.

- l'inici d'una revolució pedagògica.