"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de març del 2020

Confinats però entretinguts.

L'Antonio Garcia en plena actuació (Foto: Món Terrassa).























Avui surt al diari digital terrassenc Món Terrassa el reportatge de l'Antonio Garcia, un veí dels meus pares, que cada vespre anima la comunitat de veïns de l'antiga Bòbila Segués punxant cançons amb dedicatòries als sanitaris, i darrerament, fins i tot, cantant. 

Jo n'estava ben informat a través de la meva mare que ens compartia als tres germans els vídeos que ha anat gravant cada vespre on no hi faltava el "Resistiré" del Duo Dinámico, i d'altres clàssics populars. El darrer havia estat el vídeo de l'Antonio cantant una "ranchera" amb barret de "mariachi" inclòs.

No deixa de sorprendre'm la capacitat que té la gent de treure ànims de les situacions més dramàtiques, i de la tendència natural a cercar sempre el benestar, el plaer, i el riure. Són molts els veïns que segueixen activament l'Antonio, i que ballen o fan moure els seus mòbils il·luminats al so de la música.

I el cas de l'Antonio no és extraordinari. Sé de moltes comunitats de veïns on també hi ha altres Antonios que animen les jornades de confinament ja sigui punxant música, tocant un instrument, cantant o fent demostracions del que sigui.

diumenge, 29 de març del 2020

Videoconferències.

Foto: El Punt/Avui

























Aquests dies de confinament a casa pel coronavirus ens hem acostumat a veure, i en el meu cas també a viure, les famoses videoconferències. Fins fa poc, només en sentíem a parlar relacionat amb els polítics catalans exiliats, que de tant en tant es deixaven veure a través d'una videoconferència ja sigui per a una entrevista, o en una reunió del seu partit polític respectiu.

Personalment, fins fa pocs dies, no havia fet encara cap videoconferència en grup. Més enllà de les videotrucades del Wattsap, o l'Skype, mai abans havia fet servir aquesta eina per comunicar-se amb diverses persones a la vegada. La primera videoconferència a 4, la vaig fer a través del Wattsap amb els meus germans i la meva mare, i amb les companyes de cicle de l'escola, vaig estrenar l'eina per a videoconferències de Google, el Meet, trobant-nos per a una reunió de cicle fins a 7 persones.

Demà faré una prova amb els meus alumnes de 3r. Ja pateixo, perquè sempre sorgeixen problemes amb la connexió, o amb el so, o amb la imatge... ja els he donat les instruccions d'ús, i intentaré moderar la trobada perquè la cosa no sigui caòtica. A veure si ens en sortim...

divendres, 27 de març del 2020

David Bueno: “El primer serà carregar-se d’ànims; i si no s’acaba el temari, no passa res”.





























(Sempre és interessant escoltar veus sàvies en matèria educativa. David Bueno entrevistat per al Diari de l'Educació arrel dels moments que tots plegats, però especialment la canalla, estem vivint).

Els mitjans de la Fundació Periodisme Plural (Diari de l’Educació, Diario de la Educación, Catalunya Plural, Diari de la Sanitat, Diari del Treball, Revista XQ) encetem un seguit d’entrevistes amb personalitats de perfil molt divers que ens poden ajudar a entendre on som ara mateix però sobretot a pensar en l’endemà del coronavirus. Comencem amb David Bueno, doctor en Biologia, professor de genètica a la Universitat de Barcelona i sobretot conegut per la seva tasca divulgadora en l’àmbit de la neuroeducació. Seria un error, adverteix, que quan tot això acabi el missatge que rebin els infants sigui que hem perdut un mes de classes i que les hem de recuperar a tota pressa.
Com ho veu, tot plegat?
Pel que fa a l’àmbit mèdic, aquesta epidèmia s’està comportant com una epidèmia clàssica. Consti que no sóc epidemiòleg ni viròleg, però tinc molts coneguts que ho són i tots coincideixen que té aquest comportant clàssic: una primera fase de poc creixement en què tothom es pensa que ens n’escaparem, una segona fase de creixement exponencial, que és on estem ara, després s’arriba a un equilibri i a poc a poc comença a baixar. I l’única diferència que hi pot haver és quanta estona dura tot aquest procés, però no dura mai menys d’un mes.
Vol dir que menys d’un mes a casa ho veu impossible?
Impossible. De fet, a la Facultat de Biologia tots tenim molt coll avall que com a mínim fins al 14 d’abril no hi tornarem a anar. El confinament va començar el 13 de març. Un mes és el mínim, i a partir d’aquí pot durar una mica més, ja veurem.
Serà una epidèmia clàssica, però mai abans havíem estat confinats…
Es comporta igual que qualsevol epidèmia, però el que veiem és que aquest virus és més infecciós que la grip a la qual estem acostumats cada any. I el nombre de casos greus, en percentatge, és superior al de la major part de grips convencionals, perquè cada any la grip és un món. El que ha fet saltar les alarmes és que és un virus completament nou i per això no hi ha cap mena de vacuna disponible. Quan arriba la grip sempre hi ha una vacuna, que no sempre funciona, encara que normalment s’encerta. El fet que aquest any no hi hagi cap vacuna fa que les persones que pertanyen als grups de risc ho passin malament. I el confinament l’objectiu que té és reduir el nombre de casos greus perquè no s’omplin els hospitals. La major part passaríem aquesta pneumònia com una malaltia que et fa estar incòmode perquè no respires bé, tens febre i maldecap, però no passaria de ser com una grip forta. El problema és que, sense vacuna, el nombre de persones amb afeccions greus és més alt que amb la grip convencional i això pot acabar col·lapsant, com ja està passant, la sanitat pública. Cal aquest confinament perquè el sistema sanitari no faci fallida.
En sortirem mentalment tocats de tant de temps tancats a casa? Com ens preparem per això?
En sortirem tocats, segur, perquè no és fàcil trencar la rutina d’aquesta manera i entrar en una altra diferent. La millor manera de sortir el menys tocats possible és mantenir-nos actius. És conservar una rutina, que no ha de ser necessàriament la mateixa d’abans. Jo, per exemple, abans em llevava a dos quarts de set i ara ho faig a les vuit. Ara bé, em llevo, esmorzo, i em poso a treballar. O fent classes online amb els alumnes, o preparant articles que tenia pendents… és a dir, em vaig traient feina de sobre. I treballo fins al migdia, quan vaig a fer el dinar. És important marcar-se una rutina. I si no és amb feina, perquè potser hi ha gent que no pot fer teletreball estant a casa, doncs ha de ser d’un altre tipus. Faig una mica de gimnàstica, faig receptes de cuina que no he fet mai… La rutina no pot ser passar-se tot el dia endropit mirant la tele.
Amb criatures és més difícil. Has de tenir la teva rutina i aconseguir que ells tinguin la seva…
És el mateix, és muntar una rutina amb els fills. No cal llevar-se a les set per anar a l’escola, ens podem llevar a les nou, i esmorzem tranquil·lament. Si abans l’esmorzar l’havíem de fer en 10 minuts, ara ens entaulem i fem un esmorzar tranquils, depenent també de les feines que tinguin el pare o la mare, i aleshores podem fer una mica de deures, o mirem l’Info K, que és un recurs impressionant per les famílies que tenen nens petits, i això marca uns horaris claus que ajuden a mantenir aquestes pautes. Ara bé, mirar l’Info K, o el programa didàctic que sigui, no consisteix a plantar els nens davant la tele, sinó que un dels adults de la casa s’ha d’asseure amb ells per mirar el mateix, perquè ells valorin que allò és un moment important del dia. I després dibuixem o fem el que sigui, cada família ha de saber com són els seus fills. Però l’important és mantenir aquesta rutina, perquè allibera el cervell d’estar pensant constantment què farem. El fet d’estar pensant constantment què farem hi ha persones que els activa molt –jo seria una d’aquestes–, però n’hi ha d’altres que els condiciona molt cap a un pessimisme. I poden entrar en aquells bucles de repetir-se a un mateix que portem sis dies tancats, que no sé què fer, etc. Ha de ser una rutina engrescadora, no pot ser un pal. Ha de generar moments agradables, que esperes, i que et mantenen en aquesta alegria interna que es vincula amb l’optimisme, així serà més fàcil suportar aquests 30 dies o més que estarem confinats.
Algun missatge especial pels petits que no poden seguir l’Info K?
El mateix. Es tracta de mantenir una rutina amb ells. És evident que no podràs tenir llargues converses de sobretaula, però pots fer jocs de construccions, i si no en tens pots agafar cartrons o altres elements que tinguis a casa i comences a construir una ciutat, per exemple. Amb un cartró suau, que ells puguin tallar amb tisores, i després els pinten, estàs practicant una sèrie d’habilitats manuals que són molt útils perquè es relacionen amb molts altres aspectes cognitius; estàs practicant la imaginació, la visió tridimensional. I cada dia fas una caseta, i ja tens aquella hora ocupada fent això. Ho poso com a exemple, però es tracta de buscar alguna activitat que cada dia sigui diferent, però que al mateix temps hi hagi una continuïtat de dia en dia, perquè així esperes l’endemà amb ganes. El més important per no sortir tocats d’un mes de confinament és mantenir aquesta il·lusió pel “i demà faré”.
Ens caldrà algun tipus d’entrenament per la tornada?
En l’àmbit educatiu crec que aniria molt bé que hi hagués algun tipus de material, que es podria anar fent aquests dies, primer perquè als infants, de qualsevol edat, se’ls hi ha d’explicar que això de tant en tant passa i per què és important la higiene, i quedar-se a casa, i no només això, sinó per valorar també aquells professionals que han d’estar treballant. I no parlo només dels serveis d’emergència, metges, infermeres, sinó que penso en les treballadores i els treballadors dels supermercats, quan tot això s’acabi se’ls hauria de fer un homenatge també. Ells també s’arrisquen, potser no tant com una metgessa o una infermera, però s’estan arriscant. En alguns casos els han augmentat una mica el sou, que està molt bé, però no compensa el risc que estàs assumint.
Hi ha més col·lectius: els cuidadors de les persones dependents, les dones i homes que netegen els hospitals, els escombriaires, los transportistas de menjar i material sanitari…
Doncs penso que caldria fer un homenatge col·lectiu a tota aquesta gent.
I els i les mestres?
També hauran de tenir present que quan tornin a l’escola aquest tema s’haurà d’abordar, des de l’escola no es pot amagar. Els nens vindran més o menys tocats, segons com la família ho hagi sabut gestionar a casa, però clar, això és una alteració del seu ritme, i quan arribin el missatge no pot ser “hem perdut un mes, i anem a recuperar-lo treballant més”, no és això, sinó que hem estat un mes confinats i això s’ha de valorar com una cosa positiva, hem sabut respondre bé davant d’una emergència. És a dir, primer ens haurem de carregar d’ànims, de reforç positiu, de dir-nos: “Què bé que hem sabut estar un mes tancats a casa”. Això ja et permet fer un canvi de xip, i a partir d’aquí anar recuperant la normalitat, però amb certa tranquil·litat, i si a final de curs no s’acaba tot, no passa res, no s’acaba el món. Ja ho farem l’any vinent.
O sigui que seria un error pretendre acabar el temari com sigui.
Totalment. Penso, per exemple, en un mestre de 2n de primària que ara anava a ensenyar les restes. I que consideri que els seus alumnes han d’acabar el curs sabent restar. I ara, quan tornin, vinga a fer restes! No és això. Una altra cosa és introduir el concepte, que els hi soni, i parlar amb el tutor de 3r i que tingui clar que el curs vinent t’arribaran una mica coixos d’això. Ja està. Perquè, si no, serà un doble trauma, primer un mes tancats i ara vinga, corre, corre, corre.
Quan veiem les imatges de la Xina ens semblava un perill absolutament llunyà i d’un altre planeta, ningú podia pensar que arribaríem a estar com ells, crec que fins i tot quan vèiem les d’Itàlia ens passava el mateix.
Totalment.
Hem estat molt ingenus i ens tornarem més desconfiats a partir d’ara?
A curt termini crec que tot això ens canviarà. A les persones ens agrada l’estabilitat perquè ens dóna confiança i seguretat. I això demostra que l’estabilitat, a la natura, no existeix. Hi ha períodes de molta estabilitat, fins que, no saps mai per on, et sorgirà un daltabaix com aquest, que no és el primer. Amb la grip espanyola, l’any 1918, va passar exactament el mateix, el que passa és que tenim poc memòria històrica. Al Quadern gris de Josep Pla hi ha una entrada del 8 de març de 1918 (per tant, 102 anys i quatre dies abans del nostre confinament) on diu que avui han clausurat la universitat durant 15 dies per l’epidèmia de grip. I va passar amb les pestes a l’Edat Mitjana, i a la febre de la llana al segle XVI a les comarques de la Catalunya central, són episodis que van passant i que seguiran passant, la natura té aquestes coses.
Sí, però un s’imagina que avui tenim molt més coneixement científic que fa un segle, o que això pot passar a l’Àsia o al tercer món, però que aquestes coses no passen a Occident…
Perquè sempre tenim tendència a valorar-nos a nosaltres mateixos, com si fóssim més del que som, i a pensar que els altres són menys del que són. La Xina és una gran potència mundial, ells han estat els primers però podria haver passat a qualsevol altre lloc. Ara, durant un temps, viurem molt pendents d’aquestes possibles epidèmies i l’ideal seria que això ens servís d’experiència per tenir els sistemes sanitaris a punt, amb un pla de contingència que permetés activar tot això amb molta més rapidesa i sabent què s’ha de fer. Però no sóc especialment optimista, em recorda massa a la crisi de 2007-2008, quan el president dels EUA, que aleshores era Barack Obama, va dir que ens havíem de replantejar el capitalisme. I què s’ha replantejat?
Res.
Al contrari, s’ha enfortit el neoliberalisme. Per això, ara estarem uns mesos o uns anys parlant-ne, i l’ideal seria que no s’oblidés i que cada Estat, i que com a societat global, tinguéssim molts clars quins han de ser els plans de contingència. Al coronavirus no se’l combat traient l’exèrcit al carrer, se’l combat traient els científics, els metges i els educadors al carrer, perquè ens hem d’educar per si això torna a passar, i hem d’estar científicament i mèdicament preparats perquè tornarà a passar, tard o d’hora. Potser d’aquí a 20 anys, o 100, o només 3, no ho sabem. Es tracta de tenir uns estocs adequats i uns mecanismes. A la Facultat de Biologia, per exemple, hem donat tot el material que teníem al magatzem de guants, mascaretes i bates d’un sol ús. Els hem donat sense que els reclamessin. ¿Per què no tenim un pla de contingència on es digui que si passa això tenim ja localitzats i actualitzats els llocs on podem recórrer a buscar tot això perquè està disponible?
La falta d’un pla de contingència seria per vostè el principal error que s’ha comès? O potser el fet que ens van voler tranquil·litzar a tots massa quan el que calia era advertir-nos més clarament del que s’apropava?
Penso que els missatges van estar bé. Havien de ser de tranquil·litat i de confiança. Però feia falta una segona part, que era dir que això ens arribarà i per tant estiguem pendents perquè tenim més del 90% de probabilitats d’haver-nos de confinar també a casa. Mentre el nombre de casos augmenta molt lleugerament no cal confinar ningú, no serveix de res, més val que treballem per preparar-nos per quan faci falta confinar-nos a casa. Quan es detecta aquesta inflexió a la corba, que fa que els casos creixin de forma exponencial, és el moment de quedar-se a casa. Potser s’hauria pogut actuar dos o tres dies abans del que es va fer, i més radicalment. Hem perdut molta pistonada en aquella primera aposta de “per anar a treballar si que pots sortir de casa”. Perdona, tots treballem… i per tant tots podem sortir de casa.
O l’empresa et deia que et quedessis a casa o tenies l’obligació d’anar al teu lloc de treball.
Això sí que ha estat un error estratègic. El confinament ha de ser total. I s’han de tancar els territoris. És igual que ho fem en l’àmbit d’un poble, d’una província o una comunitat, és a dir, hi ha hagut molt escampall de virus perquè quan es va començar a parlar que potser haurem de tancar, molta gent va sortir a la segona residència. Molts barcelonins van anat a la Cerdanya, i molts madrilenys van anar a Múrcia o a la Vall d’Aran. Potser ara ja no fa falta tancar perquè està per tot arreu, però s’hagués pogut limitar moltíssim l’abast. No és el mateix tenir dos o tres focus importants i la resta de la península relativament neta, perquè li pots dedicar molts esforços als hospitals d’aquestes zones. Per mi, el paradigma de com s’ha d’actuar és el que va fer la Generalitat amb Igualada. Detectes un focus important, el tanques i t’estalvies que es vagi filtrant cap als pobles del costat.

dimecres, 25 de març del 2020

El "temazo" del dimecres. Obeses - "Virus".


Els osonencs Obeses van ser premonitoris en el seu tercer àlbum d'estudi, "Monstres i princeses" (Música Global, 2015), amb aquest tema de "rabiosa actualitat". Tot i que es refereixen a un altre tipus de virus, més perillós i nociu, si cap, que el coronavirus, el del capitalisme. Tant de bo, aquest coronavirus que estem patint ara arreu del món, faci obrir els ulls a molts governants i se n'adonin que el ritme de destrucció del planeta i de creixement de les desigualtats socials, és insostenible. Davant de situacions d'emergència com la que ara ens toca viure, es fa evident que cal molta solidaritat i cooperació, uns valors molt allunyats dels valors de la societat capitalista.

dimarts, 24 de març del 2020

Wuhan, 76 dies de confinament.

Foto: Diari Público.


























Les autoritats xineses han anunciat avui que aixecaran l'ordre de confinament de la població de Wuhan, origen i epicentre del Covid-19, després de 76 dies de confinament, el proper 8 d'abril. 76 dies! 11 setmanes! 2 mesos i mig!! No cal ser molt espavilats, o experts en la matèria, per imaginar-nos què ens espera als catalans, veient l'expansió que està tenint el virus a casa nostra. Buf... una cosa és confinar-te un parell de setmanetes, tres... Ara bé, dos mesos o més... Bé, què hi farem... Ens en sortirem!!

diumenge, 22 de març del 2020

Pollice Verso.

Pollice Verso (Jean-León Gérôme, 1872).



























- A ver, dónde está Pedro Sánchez que no lo veo... Pedro! Soy el único superviviente de este combate a muerte de infectados por el coronavirus! Prometiste que el vencedor podría ser hospitalizado con cama incluída. Ahora cumple tu promesa!

I aquesta és la meva humil, i breu, participació al Relats Conjunts del mes de març.

dissabte, 21 de març del 2020

Dia de la poesia confinada.

El carrer Font Vella amb tan sols tres vianants i comerços tancats. (Foto: Terrassa Digital).


























Avorrit, avorrit,
estic tan avorrit
per no sortir de casa
tant de dia com de nit.

Del llit al menjador,
de la cuina al sofà.
Ai Déu meu Senyor,
això quan acabarà? 

Ni castells, ni concerts,
ni futbol televisat...
I diuen els experts
que tot just ha començat.

Jo estic tranquil i serè.
Cal bon humor i paciència.
Avui és el dia vuitè
i continuo la resistència!

Esperem no duri gaire
 el nostre confinament.
 Que ens torni a tocar l'aire
i hi hagi vida novament.

dijous, 19 de març del 2020

Enganxat als escacs.

Retransmissió del campionat de candidats al campionat del món pel canal Youtube de Marca.






















Aquest dies de confinament he recuperat una afició que tenia força oblidada, els escacs. Habitualment no hi jugo mai. Només quan viatjo, o en períodes de vacances que tinc moltes estones d'avorriment. També si he de fer algun encàrrec i m'he d'esperar sense fer res una bona estona. Per aquestes ocasions tenia instal·lada una aplicació al mòbil per jugar contra la màquina, o bé per jugar contra algú, que també he fet servir bastant quan he viatjat amb amics que els agrada això dels escacs.

Aquests dies tanmateix, he descobert una altra aplicació, "Chess.com" que et permet jugar partides online amb gent de tot el món, i et permet a més fer-les amb diferents temps per partida (ràpides, semiràpides, que durin dos, tres o fins a 30 dies...) I m'hi he enganxat bastant fort. Amb un col·lega ens connectem de tant en tant i juguem algunes partides a 10/15 minuts per banda. I quan no hi és ell jugo contra gent de tot el món partides ràpides de 10 minuts per banda.

Coincidint amb aquesta fal·lera pel joc dels escacs, m'he assabentat gràcies a un col·lega del Twitter, que actualment s'està disputant el torneig de candidats al campionat del món, i que ho retransmeten en directe per diversos canals de Youtube. La veritat és que és bastant ràndom tot plegat, doncs mirar-te una retransmissió on apareixen tres paios comentant les jugades i les possibles jugades que faran els competidors, en partides que poden durar 4 hores, i on pot no haver un sol moviment en més de vint minuts... doncs vaja, que molt ritme no té la cosa. Però resulta que no hi ha res més interessant d'esports per la tele en aquests moments, i aquí estem, entre el mòbil i l'ordinador a veure si aprenc quelcom.

dimecres, 18 de març del 2020

El "temazo" del dimecres. Internacionales Conejos - "La cumbia del coronavirus".


El coronavirus no només està afectant la salut de milers (milions?) de persones arreu del món. També ha aconseguit aguditzar l'enginy i la creativitat de molt i moltes. Aquests dies estem veien vídeos i imatges molt originals, si no surrealistes. També algunes escenes commovedores de gent expressant-se públicament ja sigui cantant, tocant un instrument, o fent alguna acció humanitària.

I la música és una de les arts preferides per la gent per expressar-se, ja sigui en situacions d'alegria, de pena, d'emergència com en aquest cas, o en qualsevol altra que us pugueu imaginar. I a mi no se'm treu del cap aquesta cançó creada per l'artista mexicà Mister Cumbia, que en el vídeo que us penjo és interpretada en viu pel conjunt guatemaltenc "Internacionales Conejos".

Apa, a cantar i ballar, que són dos dies...!

dilluns, 16 de març del 2020

La maledicció de París.

La llegendària Torre Eiffel.



























No recordo si ho havia comentat per aquí, però aquest passat dissabte me n'havia d'anar a passar el cap de setmana a París, amb motiu del partit de rugbi del torneig de les Sis Nacions, entre França i Irlanda, que tancava el torneig i podia decidir el vencedor del mateix. Com de sobres sabeu, la majoria dels esdeveniments esportius s'han suspès a gran part d'Europa, i a França també. Així que vaig decidir no temptar la sort viatjant en aquestes hores greus i quedar-me confinat a casa. Afortunadament, he pogut canviar el vol, i m'he agafat un per a Londres a principis de juliol. Ja veure'm si aquest altre el podré fer o no...

Però el que us volia comentar, més enllà de la desgràcia amb el partit de rugbi que em feia tanta il·lusió, és la maledicció que tenim els Minyons amb aquesta ciutat de la llum. L'any passat la junta directiva de la colla va anunciar que s'estava parlant amb la colla castellera de París, els Geperuts, per fer-hi una actuació cap a l'octubre. La cosa va ser força precipitada i, tot i així, més de dues-centes persones s'havien preinscrit per anar-hi. Al final, les dues colles van tocar de peus a terra i van comprovar que no era fàcil organitzar una moguda com desplaçar 200 persones a un altre país, per molt veí que sigui, amb les dificultats logístiques que implica.

Així doncs, que es van emplaçar per organitzar la visita per a aquest any, i així ho van anunciar a l'assemblea d'inici de curs, al mes de gener. Hi havia invitació oficial per actuar a París coincidint amb el pont de l'1 de maig, i la gent ja podia començar a inscriure's. Jo vaig ser dels hàbils que vaig aconseguir un vol baratet per aquelles dates. Però, ailàs, ja hi tornem a ser! Aquest cop, el maleït Coronavirus ens ha tornat a espatllar els plans. La junta directiva va anunciar fa pocs dies que el viatge es cancel·lava degut a la situació de risc i a la més que probable possibilitat que per aquelles dates el risc de contagi encara sigui alt arreu.

Doncs la història fosca dels Minyons i París no s'acaba aquí, ja que l'any 1996 o 97, els Minyons també havíem d'actuar a París. Però en aquesta ocasió encara va ser més dramàtic, doncs el mateix dia que havíem quedat al local de la colla per marxar cap a allà, els dirigents de la colla van dir-nos que s'havia suspès! Tothom amb les maletes perparades, i amb tota la il·lusió del món, i et diuen que te'n tornis a casa que no hi ha viatge... 

Si més no, hem anat millorant pel que fa a la gestió de les males notícies. Hem passat de saber que no hi anàvem el mateix dia, a unes setmanes, i uns mesos en aquesta darrera ocasió. Tant de bo la propera sigui la bona, o com a mínim que ho anul·lin amb més de mig any d'antelació, com a mínim.

diumenge, 15 de març del 2020

Jaume Trilla: "Bertrand Russell i Alexander Neill".

Bertrand Russell i Alexander S. Neill.

(M'ha agradat molt tornar a llegir del pedagog A.S. Neill, de la mà del catedràtic de la Facultat d'Educació de la UB, Jaume Trilla, que en aquest article per al Diari de l'Educació comenta la relació que va establir amb l'escriptor, educador, i premi Nobel de literatura, Bertrand Russell. Vaig tenir la gran fortuna de poder visitar durant tota una setmana l'escola de Summerhill, que A.S. Neill fundà a Suffolk, Anglaterra, l'any 1921, i que continua educant criatures gairebé un segle després).


En Jaume Carbonell recentment ha publicat aquí mateix un article sobre les idees pedagògiques d’un dels intel·lectuals més importants del segle XX: Bertrand Russell (1872-1970).[1] Ho fa aprofitant que enguany s’acompleix el 50é aniversari de la seva mort; i, tot i que l’edició original del llibre que comenta en Jaume es prou llunyana (On education, 1926), com molt bé destaca en el seu article, aquelles idees ja gairebé centenàries gaudeixen encara d’una gran vigència. Com també explica en Jaume, a Russell no solament l’interessava el pensament pedagògic, sinó que va voler posar en pràctica les seves idees. I ho va fer a l’escola que, juntament amb la seva esposa Dora, van crear i dirigir durant els anys 20 i 30 del segle passat. La lectura d’aquest excel·lent i oportú article m’ha fet recordar quelcom que fa temps vaig llegir a l’Autobiografia del gran filòsof, matemàtic, polític, pacifista militant i premi Nobel de Literatura, a més a més de pedagog. Quelcom que –si El Diari de l’Educació m’ho permet– proposaria com a afegitó o continuació de l’article de l’amic Carbonell.
En les seves memòries –que aprofito per recomanar efusivament–, Russell va incloure part de la correspondència que mantingué amb diverses personalitats coetànies;[2] i concretament en el segon volum (1914-1944) hi podem llegir la que, durant un temps –segona meitat dels anys 20 i començament dels 30– va intercanviar amb un altre personatge important de la pedagogia contemporània: Alexander S. Neill, el creador de la famosa, radical i controvertida escola de Summerhill. Pel que es pot deduir d’aquesta correspondència, sembla ser que no solament van tenir relació epistolar sinó que també van simpatitzar força i es van arribar a conèixer personalment. Tots dos sabien de les concepcions i iniciatives pedagògiques respectives i, com anirem veient, segons ells mateixos admetien, les coincidències eren força notables. Per exemple, veieu el que opina Neill del llibre On education de Russell, que llavors acabava d’aparèixer:
 “Estoy maravillado de que dos hombres, trabajando desde ángulos diferentes, lleguen a conclusiones esencialmente idénticas. Su libro y el mío son complementarios. (…) He leído su libro con gran interés y escaso desacuerdo. (…) Bueno, muchas gracias por el libro. Es el único libro sobre educación que he leído sin que me haya hecho renegar. Todos los demás son morales disfrazadas de educación.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[3]
Per la seva part, Russell, que ja llavors era un intel·lectual prestigiós i devia gaudir d’una certa influència política, va intercedir en favor de Neill en un problema inversemblant que aquest va patir amb l’administració educativa britànica. Pel que es veu, llavors com de vegades encara ara, la burocràcia més absurda no parava de destorbar les experiències més innovadores. El problema consistia en el fet que el Ministeri de Treball no deixava que Neill pogués contractar un mestre francès per ensenyar francès a Summerhill. Russell, amb bones dosis d’ironia, en una de les seves cartes a Neill li comenta la qüestió d’aquesta manera:
 “El único argumento que puede usted presentar ante el departamento es que un francés está mejor capacitado que un inglés para saber francés. Cuantas más averiguaciones haga el departamento acerca de sus métodos, más deseará molestarle. En este país nadie está autorizado para hacer nada bueno a no ser que lo haga mediante la trampa o el engaño.” (De Russell a Neill, 20/12/1930).[4]
I a les cartes que Russell va escriure a polítics i alts càrrecs del govern britànic per intercedir en favor de Neill diu d’ell coses com aquestes:
“A. S. Neill, de Summerhill School, Leiston, Suffolk, que es, como usted probablemente sabe, un hombre prestigioso en el mundo educativo, y que ha pasado de ser un dómine de escuela convencional, a ser uno de los más originales y acertados innovadores de nuestra época, me escribe diciéndome que el Ministerio de Trabajo se niega a autorizarle a que siga empleando a franceses para enseñar francés…” (De Russell a Charles Trevelyan, 20/12/1930)[5]
“Neill está realizando un experimento que cualquiera que esté interesado por la educación ha de considerar muy importante, en tanto que Whitehall está haciendo todo lo que puede por convertirlo en un fracaso. No me encuentro directamente ligado a la empresa de Neill, y no veo ninguna razón por la que gentes inteligentes que realizan trabajos importantes hayan de someterse mansamente al dictado de ignorantes metomentodo, tales como parecen ser los empleados del Ministerio de Trabajo.” (De Russell a Charles Trevelyan, 12/1/1931)[6]
Ja veieu que la pràctica burocràtica de posar pals a les rodes a les innovacions educatives de la qual es queixava Bertrand Russell té història, però desgraciadament encara no ha passat pas a la història. Una cosa més que podem afegir a la llista d’aspectes vigents que assenyalava en Jaume Carbonell en el seu article.
Però malgrat la mútua simpatia que Neill i Russell es tenien, i també les coincidències en les seves respectives concepcions pedagògiques, en la correspondència també s’expliciten, amb tanta claredat com cordialitat, algunes discrepàncies significatives. Discrepàncies que, com veurem, podrien ser fàcilment interpretables a partir de la manera de ser i de pensar dels dos personatges. Per exemple, Neill criticava fortament la pedagogia Montessoriana que, en canvi i com també destacava en Jaume Carbonell, a Russell li agradava tant:
“No comparto su entusiasmo –li diu Neill a Russell– por Montessori. No puedo estar de acuerdo con un sistema establecido por forzudas monjas con un estricto objetivo moral. Su deseo de ordenación me parece una reacción contra el pecado original. Además no veo qué virtud existe en el orden. Mi taller está siempre desordenado pero mi trabajo no lo está. Mis pupilos no tienen ningún interés hacia el orden hasta que llegan a la pubertad o alrededor de esta edad. Se dará usted cuenta de que a la edad de cinco años sus chicos no sabrán qué hacer con el aparato de Montessori (¿por qué no utilizar el aparato para hacer un tren?) Discutí esto con madame Macaroni, que hace unos años era el principal lugarteniente de Montessori. (…) Al fin y al cabo un tren es una realidad, mientras que los módulos montessorianos de ‘encaje’ son puramente artificiales. Jamás utilizo aparatos artificiales. En la escuela mis aparatos son los libros, las herramientas, los tubos de ensayo, los compases. Montessori quiere dirigir al muchacho. Yo no.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[7]
Ja es veu que allò que no li agradava a Neill era, sobre tot, el formalisme del mètode Montessori. Els materials dissenyats per la gran pedagoga italiana mai reprodueixen objectes reals de la vida quotidiana, sempre tenen formes abstractes, geomètriques. Potser es simplista, per part nostre, interpretar que per a un matemàtic i lògic com Russell, això no havia de ser pas cap problema, però que sí que ho era per algú, com Neill, de mentalitat i afeccions prou diferents. De fet, ell mateix ho reconeix quan li diu a Russell el següent:
“Observo que dice usted poco o nada acerca de los trabajos manuales en la educación. Los trabajos manuales siempre han sido mi hobby, y mientras sus chicos le preguntan sobre las estrellas, mis pupilos me preguntan sobre aceros y grosores de rosca. También es posible que yo de más importancia que usted al papel de la emoción en la educación.” (De Neill a Russell, 23/3/1926)[8]
Més enllà de l’anècdota (anècdota?) que a un li agradessin els tallers i les manualitats i a l’altre l’astronomia i les estrelles, aquestes frases del creador de Summerhill evidencien una saviesa educativa que va més enllà del simplisme d’alguns receptaris pedagògics. Vèiem en una citació d’abans que Neill criticava Montessori dient que ella pretenia dirigir els infants, i  que ell no volia fer-ho. Però en aquest darrer paràgraf ell mateix no s’està de reconèixer que qualsevol educador de veritat, inevitablement, transferirà allò més autèntic de si mateix. El gran defensor de l’antiautoritarisme més radical no veu cap contradicció entre la seva voluntat d’oferir la llibertat més gran possible als seus alumnes i el fet que a ells, per mor dels gustos personals de l’educador, els hi acabin agradant més els treballs manuals que les matemàtiques. Sembla que Neill no hi vegi contradicció, però es que probablement i en el fons del fons potser no n’hi ha de contradicció: l’educador pot oferir un medi que possibiliti i fomenti l’autonomia més gran, i a la vegada oferir-se a si mateix de forma personal i autèntica. En tot cas, si hi ha contradicció, deu ser una contradicció pròpia i inevitable de la vida mateixa.
En el paràgraf anterior llegíem que a Neill li semblava que ell donava més importància a les emocions que no pas Russell. Potser això també té a veure amb la biografia i la personalitat de cadascú. Però hi ha un aspecte important d’aquesta dimensió emocional en la que tots dos coincidien: la crítica a la repressió de la sexualitat en els contextos educatius de llavors. En una de les cartes de Russell a Neill, el filòsof escrivia:
“A veces y de un modo tímido he tratado de recibir un pequeño apoyo financiero de aquellas personas que pretenden creer en la educación moderna, pero he encontrado que la principal objeción era un hecho que había trascendido, y es el siguiente: que no presiono a mis empleados para mantenerlos en una virtud sexual estricta. He encontrado que incluso la gente que se considera bastante avanzada cree que únicamente pueden ejercer una influencia moral sana aquellos que ayunan sexualmente.” (De Russell a Neill, 31/1/1931).[9]
Sembla que, en aquest aspecte, hem anat millorant en relació a aquella època. Afortunadament, ara ja no no s’exigeix un estricte desdejuni sexual al professorat de les nostres escoles; si més no, al de la majoria d’elles. (Però, ara que hi penso, potser tota aquesta moguda del Pin parental té també alguna relació amb allò que neguitejava a Bertrand Russell i Alexander Neill. Potser els defensors del Pin el que voldrien és recuperar per les escoles actuals aquella moral sexual, repressora i carrinclona de fa cent anys).

dissabte, 14 de març del 2020

40 anys sense l'"amigo Félix".






























Aquest matí navegant per la xarxa, m'he assabentat que just avui es compleixen 40 anys de la mort en un accident amb l'avioneta en què volava a Alaska, del divulgador ambientalista, Félix Rodríguez de la Fuente, l'"amigo Félix".

És curiós perquè quan va morir aquest senyor, jo tot just tenia 4 anys i mig, però guardo el viu record d'haver vist el seu programa televisiu de divulgació del món animal, "El hombre y la tierra" (qui no recorda la sintonia del programa), i també de la cançó que el duet "Enrique y Ana" van dedicar-li al morir.

No sé si els infants d'avui dia deuen tenir referents tan globals com teníem fa 40 anys. Suposo que no, ja que aleshores tan sols i havien dos canals de televisió, i no existia internet ni les xarxes socials. Al Félix Rodríguez de la Fuente el seguien cada setmana 20 milions de persones o més. Potser el més semblant avui dia a aquest tipus de fenòmens de popularitat, siguin els youtubers amb milions de seguidors als seus comptes, però el referents televisius actuals tenen l'audiència molt més repartida.

divendres, 13 de març del 2020

Preparat per al confinament.



























Des d'ahir per la tarda estic confinat al meu pis seguint les indicacions dels experts mèdics i dels governants. M'esperen varis dies d'aillament social, cosa que no havia experimentat mai anteriorment, més enllà d'haver-me estat dos o tres dies sense sortir d'una habitació, per malaltia, estant de viatge. De moment ho porto prou bé, a base de mirar la tele, connectar-me a internet, dormir, mirar alguna sèrie, i les comunicacions a través de les xarxes socials. Ja veure'm d'aquí un parell o tres de dies, com reacciona el cos i si començo a mirar-me el carrer amb el "mono". 

Resistiré!

dijous, 12 de març del 2020

Covid-19: la cosa es posa lletja.


























Ha arribat el dia. A l'escola feia dies que apostàvem què trigaria el govern de Catalunya a tancar els centres educatius com a conseqüència de l'expansió del coronavirus. I és que els fets que s'han anat esdevenint als països del nostre entorn, i a diversos punts del territori espanyol, feien preveure el què ha acabat passant. Penso, fins i tot, que anem tard. Suposo que els esdeveniments, i el creixement de transmissions els ha explotat a la cara. Malauradament, és possible que d'haver pres aquesta mesura a principis d'aquesta setmana, hauria evitat alguns contagis més...

Sense anar més lluny, a la meva escola, just ahir vam conèixer que un pare havia donat positiu per coronavirus. Porta dos fills a l'escola, i a un d'aquests li faig de mestre d'educació física. No el tinc tot el dia a l'aula, però també es relaciona amb els meus alumnes i ves a saber si ell també és posseïdor del virus i si el pot haver transmès a algun company ja. I entre la canalla, els virus es transmeten amb certa facilitat per la manca de sentit del risc i per la gran proximitat física en les seves relacions/jocs.

En el meu cas, a més, se m'ajunta que aquesta setmana he estat força sensible amb l'al·lèrgia primaveral, i aquest fet fa que el meu organisme es posi en guàrdia i el sistema immunològic estigui una mica més exposat. Arrel d'això, se m'ha ajuntat l'al·lèrgia amb un refredat, amb tos, esternuts... Ja començo a estar amb la mosca al nas. Només falta que m'agafi febre i em cago! Bé, tampoc tant perquè em sé fort i sé que no és la meva hora. En tot cas, si veieu que en els porpers dies no escric al bloc, comenceu a preocupar-vos per mi. ;-)

dimecres, 11 de març del 2020

El "temazo" del dimecres. Ovidi Montllor - "Serà un dia que durarà anys".


Ahir es van complir 25 anys de la mort del cantautor, poeta i actor alcoià, Ovidi Montllor. L'Ovidi va ser un activista per la cultura i la llengua catalana, i de les classes populars, d'on ell mateix procedia. De jove es traslladà a Barcelona i va militar en partits polítics com el PSUC i el PCC. 

Va ser un dels artistes més destacats de la Nova Cançó, tot i que no va arribar a formar part dels Setze Jutges.

dilluns, 9 de març del 2020

El Conseller Rull, ostatge de l'estat espanyol, torna a casa (per treballar).


Nus a l'estómac veient les imatges de l'entrada a l'edifici de la Mútua de Terrassa del H. Conseller Josep Rull, que avui ha pogut sortir per primera vegada de la presó de Lledoners per començar a treballar a la seva ciutat. Desenes de terrassencs l'esperaven al davant de l'edifici per saludar-lo i donar-li ànims. M'hagués agradat ser-hi però era a la feina.

M'emociona veure el Conseller Rull amb cara alegre malgrat les circumstàncies. És tanta la dignitat i el coratge que mostra, que emociona. Sempre que ha fet comentaris públics a les xarxes, s'ha mostrat ferm en els seus principis i valors democràtics, i convençut que tot el que va fer, va ser al servei del poble de Catalunya que l'havia votat (a ell i a la resta de partits autodeterministes) per a tal causa.

Esperem veure'l aviat com un conciutadà més, amb tots els seus drets restituïts.

diumenge, 8 de març del 2020

Lentament, però avancem. (8 de març)

Nenes entrenant a futbol.


















Com bé diuen, per resoldre un problema primer cal reconèixe'l. I en qüestió d'igualtats entre els gèneres, encara queda molt camí per recórrer per aconseguir que un home i una dona tinguin els mateixos drets. i visquin en igualtat de condicions. A molts nivells i en molts àmbits. No faré ara la llista dels greuges i les desigualtats que pateixen moltes dones al nostre entorn, i per no parlar, al món.

Però si bé és evident el que acabo d'exposar, no deixa de ser evident també que cada dia hi ha noves victòries del col·lectiu de dones. Petites passes, que tanmateix, són importants i ens fan ser optimistes de cara al futur. Tampoc faré la llista de totes les millores socials que han anat assolint les dones. Tanmateix, he volgut destacar aquesta que he vist publicada avui mateix en un mitjà de comunicació.

A Catalunya, país pioner en el món de l'esport a nivell internacional, s'ha arribat a les 14.000 dones federades en l'esport del futbol. Una xifra gens menyspreable tenint en compte que no fa ni 20 anys, la xifra no arribava ni a la meitat. De fet, a principis del mil·lenni, per cada 5 homes federats, hi havia tan sols 1 dona, i a dia d'avui, la diferència és de 5 a 1'5. Lentament, però avancem.

dissabte, 7 de març del 2020

Carlos González: "Els fills surten com surten".


(Com de costum, molt d'acord amb el Carlos González. Article aparegut avui al Criatures del diari Ara).

De vegades, al final d’una conferència, alguna mare em diu: “Gràcies als seus llibres vaig poder donar el pit a la meva filla; al primer li vaig haver de donar el biberó”. O “El petit dorm amb nosaltres, al gran el vam deixar plorar”. O “Hem sigut uns pares molt diferents amb la petita; l’hem agafat mot a coll, no l’hem obligat a menjar...” I jo veig els dos nens, el gran i la petita, que corren i criden feliços, i ho aprofito per dir a la mare: “I oi que tots dos són meravellosos?” “Esclar que sí!”, contesten amb un gran somriure.

Doncs això. Encara que fem coses diferents, els fills són igualment meravellosos. Perquè, en realitat, la manera de criar els nostres fills té molt poca influència sobre el resultat final (sí, hi ha estudis científics... però només troben petites diferències que no es veuen a simple vista).

Molta gent ens diu que la manera de criar els fills és determinant, en un sentit o l’altre. “Si l’agafes a coll no caminarà mai”, “Li has de posar límits o es convertirà en un tirà”, “Si el fiques al teu llit, mai no dormirà sol”, “Si el deixes plorar tindrà un trauma per a tota la vida”, “Si no el portes a l’escola bressol no se socialitzarà”, “Si li poses música de Mozart serà un geni”, “Si li dones el pit no tindrà al·lèrgies”, “L’has d’obligar a menjar verdura”...

Però, a l’hora de la veritat, veient dos ministres del govern, o dues directores de banc, o dos taxistes o dues doctores, no podem distingir qui ha pres el pit i qui el biberó, qui ha dormit al llit dels pares i qui ha dormit sol, a qui han consolat quan plorava i a qui han renyat i castigat... 

“I aleshores, què haig de fer quan plori? El deixo plorar, o l’agafo a coll? Amb quina d’aquestes respostes serà més intel·ligent, o tindrà menys problemes psicològics, o es farà més independent, o serà més feliç quan tingui trenta anys?”, us podeu preguntar. Doncs la veritat és que no ho sé, ni m’importa massa, perquè el futur és incert, i sens dubte molts factors -educatius, socials, polítics, culturals, econòmics i el simple atzar- tindran una influència més gran a la vida del meu fill que el fet d’agafar-lo a coll o no. 

Però l’estimo i està plorant. No sé què fer perquè sigui més feliç d’aquí trenta anys, però sí que sé com fer-ho perquè sigui més feliç d’aquí tres minuts. El seu fill plora, de veritat que necessita que un expert li digui què fer?

divendres, 6 de març del 2020

Del Coronavirus al Covid-19.
























Coronavirus, coronavirus,
vas néixer a la Xina,
arriba a la Miles Cyrus!

tothom de tu s'espanta,
i és que no n'hi ha per menys,
ara a per una infanta.

A Itàlia les escoles ja han tancat
perquè no corri el virus entre els infants,
i cap mestre s'ha queixat.

Per evitar el contagi calen precaucions
no donar la mà, no donar petons,
i utilitzar condons.

Això és una epidèmia, això és una pandèmia?
L'únic que sé del cert,
prefereixo una alcoholèmia.

Diuen els de la tele, no cal ser alarmistes,
però anem per 100.000 morts (en realitat 3.491, però no encaixava amb la rima),
alguns eren dentistes.



dijous, 5 de març del 2020

Just done it.





























Doncs sí, amics i amigues. Ho he fet! M'he comprat una furgo!!

Ja fa temps que ho pensava, que ho comentava, que ho volia. No tenia cap pressa perquè amb el cotxe, que va a les mil meravelles, i la moto, que per moure'm per Terrassa i rodalies és ideal, ja en tenia prou. Però d'un temps ençà, li he anat donant voltes, i tenia clar que volia un vehicle on poder dormir pels llocs, carregar la/les bici/s, i fer excursions. Per al dia a dia en tinc prou amb la moto, i la furgo pot fer les funcions de cotxe perfectament. Només té l'inconvenient que al ser més llarga és més difícil trobar aparcament, però tampoc és tant més llarga, així que ja m'espavilaré.

dimecres, 4 de març del 2020

El "temazo" del dimecres. The Housemartins - "Me and the farmer".



L'any 1987 la banda de música pop anglesa The Housemartins aconseguia un gran èxit internacional amb aquest tema, que els majors de 40 anys molt probablement recordareu. Recordo que a mi m'agradava escoltar-lo quan el punxaven a les radiofòrmules, i també m'agradava mirar-me el videoclip quan el passaven per la tele. No sé que se'n devia fer d'aquell grup. Malauradament no els vaig arribar a veure mai en directe. No descarto fer-ho si mai es tornen a juntar i venen de gira per casa nostra.

dimarts, 3 de març del 2020

Els escacs, com a eina educativa.























Aquest curs he començat un curs de formació per a mestres dels escacs. Sempre m'ha atret aquest joc originari de l'Índia, al segle VI d.C., i sobretot en els períodes de vacances, i en especial durant els viatges, acostumo a jugar-hi, ja sigui amb el/la/els/les acompanyants, o amb l'aplicació del mòbil. Mai he dedicat temps a estudiar el joc, tot i que sovint penso que m'agradaria saber-ne una mica més, sobretot de les "apertures" i dels finals de partida.

Com a mestre, sempre he pensat que els escacs poden ser un instrument educatiu força interessant, i fent el curs aquest, em reafirmo en la idea. De fet, a l'escola on faig el curs, el Ramón y Cajal de Terrassa, fa temps que treballen els escacs a l'àrea de matemàtiques, i a través de campionats i trobades ja sigui a l'escola o fora del centre.

Els escacs és un joc que ajuda els infants a desenvolupar la capacitat de concentració, a observar, a pensar abans d'actuar, a socialitzar-se, respectar l'oponent, a acceptar la derrota i a guanyar amb elegància, i per descomptat, a desenvolupar la memòria, i continguts matemàtics (cal aprendre coordenades, desplaçaments per les caselles, punts de les figures, línies perpendiculars, diagonals, verticals o horitzontals...)

Penso que en els temps que corren, on tot passa de pressa, i on els infants s'acostumen cada cop més a la immediatesa de les coses, aniria molt bé fer-los parar per "observar, pensar, i actuar". I els escacs són una eina perfecta per a tal objectiu.

dilluns, 2 de març del 2020

Es trenca la ratxa al Bernabéu.

Vinicius supera Piqué en la jugada del primer gol.





















Ahir el Barça va caure per 2-0 al camp de R. Madrid, i perd el liderat a la lliga amb un marge mínim d'un punt d'avantatge per als blancs, a manca de 12 jornades per al final. El partit d'ahir va tenir dues parts força diferenciades. La primera amb domini culer i algunes bones ocasions de gol, i la segona en que el Madrid va crear més perill gràcies a una bona pressió defensiva i les perillosses incursions de Vinicius per la banda esquerra. 

Fruit d'una d'aquestes va arribar el primer gol al minut 77, en una badada defensiva general del Barça, i davant l'inexplicable passivitat de Piqué, que no va reaccionar a temps davant la incursió del davanter madridista. El segon, a escassos segons del final del matx el va fer un català, Mariano. Val a dir, que els dos gols del Madrid van tenir un punt de fortuna, ja que al primer la pilota va rebotar en Piqué abans de superar a un sorprès Ter Setegen, i al segon, la pilota va fer un estrany al botar a la gespa després del xut de Mariano.

Més enllà del factor sort que va beneficiar el Madrid, cal una anàlisi en profunditat de la incapacitat del Barça per crear perill a la segona part. L'estil de joc previsible, i la manca de profunditat i rematada és força alarmant. Ni penetracions per les bandes, ni centrades, ni xuts des de fora de l'àrea, ni alternatives al joc de toc inofensiu, i fàcil de defensar. Circular la pilota de banda a banda sense possibilitat de penetrar, de fer un xut des de mitja o llarga distància, o com a mínim centrar la pilota a l'interior de l'àrea, fa de l'atac culé una cosa previsible i, per al meu gust, a més a més, desesperant.

Bé, afortunadament, encara queda molta lliga pel davant, i 1 punt de desavantatge no és res. Tanmateix, espero que el Barça aprengui dels errors al Bernabéu, i trobi solucions a la manca flagrant d'idees en l'atac. D'altra manera, veig difícil tenir opcions de guanyar un dels títols més anhelats, la Champions.

diumenge, 1 de març del 2020

Històric i multitudinari acte independentista a Perpinyà.

Foto: Jordi Borràs.



























Ahir el Consell Per la República a l'exili va reunir desenes de milers de persones (150.000?) a Perpinyà en una demostració de múscul independentista malgrat un nou intent de l'estat espanyol, mitjançant la seva policia fronterera, de deslluir i boicotejar l'acte, amb controls extraordinaris al pas fronterer de La Jonquera que van impedir arribar-hi a milers de persones.

L'acte el convocava el Consell Per La República, un òrgan que no sé ben bé quina funció, ni quina utilitat té a dia d'avui, i que sembla més un espai polític de l'entorn de JxCat, ja que la majoria dels seus membres pertanyen a aquesta formació. De fet, ahir a Perpinyà no hi havia cap dels principals líders polítics dels altres dos partits independentistes amb representació al Parlament (ERC i la CUP), tot i que un dels col·lectius que formen el darrer (Poble Lliure) sí que va ser-hi present.

Hem arribat a tal nivell de partidisme i divisió dins de l'independentisme, que un acte on el poble català rep al legítim President de la Generalitat a l'exili, acaba esdevenint un acte partidista i que divideix encara més, si cap, l'independentisme. Patètic per part d'uns i altres. I així ens va...

Per cert, que jo no hi vaig anar perquè tenia una festa de celebració dels 40 anys d'un cosí. Si no hagués estat per això, molt probablement també hi hagués anat a Perpinyà.