"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 de gener de 2018

El "temazo" del dimecres. Skaparàpid - "Que trabaje el rey".


Temazo especialment dedicat al borbó paràsit que ens regna i sotmet, en el seu 50è aniversari. Dels col·legues valencians Skaparàpid, inclòs al primer àlbum, de l'any 1995, de títol homònim al nom de la banda. Un dels meus temes favorits, amb tempos reggae i punk. 

Doncs això, que treballi el rei!!

dimarts, 30 de gener de 2018

Gandhi, un revolucionari pacifista i un profeta.

























Avui es compleixen 70 anys de la mort de Mahatma Gandhi, assassinat per un hindú radical relacionat amb grups d'ultradreta. Qui va ser pare de la independència de la Índia mitjançant la no-violència s'ha convertit en un referent per a la causa catalana, en la lluita contra l'estat espanyol tirà, opressor, repressor i feixista. 

Amb aquesta frase de Gandhi es resumeix perfectament el modus operandi de l'estat espanyol al llarg dels segles.

dilluns, 29 de gener de 2018

On és Puigdemont?


Demà està convocat el Ple del Parlament per l'acte d'investidura del President de la Generalitat. El govern espanyol està decidit a impossibilitar, per tots els mitjans, que el MHP Carles Puigdemont pugui ser ratificat en el seu càrrec. Primer l'animen a presentar-se a unes eleccions il·legítimes, i quan les guanya li neguen el dret a recuperar el càrrec que li van manllevar per la força. Vaja, una autèntica tirania que, no obstant, continua tenint l'acceptació d'una vergonyosa UE.

La policia espanyola ja fa dies que fa controls als passos fronterers entre Catalunya i França, així com inspecciona fins a les clavegueres als voltants del Parlament. Potser encara recorden la humiliació que va suposar la celebració del referèndum de l'1-O en el que tants esforços van posar per impedir-lo (87 milions d'euros ni més ni menys), així com l'engany amb el que el MHP Puigdemont va esquivar els policies que el perseguien per evitar que pogués votar, i que tanmateix no van reeixir.

No sé si el president acabarà venint al Parlament per a la investidura, però a ben segur que a més d'un li costarà conciliar el son avui.  








divendres, 26 de gener de 2018

Núvia i nuvi.

Amadeo Modigliani, 1915, La sposa e lo sposo.

Discutien per tot i arreu. Tenien una mala relació de ferro que alimentaven a base de retrets, crits, insults i desaires constants. La darrera havia estat unes hores abans de la festa quan sortien de casa. Ella li havia criticat l'escàs interès que ell li concedia, i en especial al seu nou vestit elaborat expressament per a l'ocasió, del tot original, que havia sortit per un ull de la cara. Ell remugava rememorant aquesta escena i maleint-la pel fet de ser tant insistent i egocèntrica.

Ara es disposaven a entrar al palauet de la família Solís, on havien estat convidats a l'aniversari de la filla gran de la casa, la Griselda, que arribava a la vintena. Els amfitrions els esperaven al rebedor de la casa amb un somriure als llavis, i van encaixar de mans amb cordialitat.

- Miquel i Mònica, és un autèntic plaer per a nosaltres que hàgiu pogut acompanyar-nos en un dia tan especial per a la nostra família - s'avançà la Judith, la mare de la Griselda.

- No podíem fallar. La Griselda és com una filla per a nosaltres - respongué la Mònica.

- Benvinguts i endavant.  Trobareu a la nostra filla al saló. Segur que s'alegrarà de veure-us - va intervenir el pare tot fent-los un gest amb les mans convidant-los a passar.


Van deixar a la parella amfitriona enrere i van caminar al llarg d'un ampli passadís, ple de quadres a banda i banda d'avantpassats de la família, que duia fins al saló principal de la casa. Des de la distància van poder veure a la Griselda, què conversava animadament amb un grup d'amigues què pels seus gestos i rialles, semblaven encantades amb les explicacions de la Griselda. S'hi van atansar per saludar-la.

- Hola preciosa, i felicitats. Estàs guapíssima - reconegué ella.

- Gràcies senyora Arrimadas. Bonic vestit.

Aquesta és la meva humil participació als "relats conjunts" del mes de gener.

dijous, 25 de gener de 2018

Marca Espanya.

Font: El País.





















Ahir, l'exsecretari general del PP al País Valencià, Ricardo Costa, va reconèixer en seu judicial el finançament irregular del PP en la seva època al capdavant del partit. Va assenyalar a Francisco Camps, expresident del PP valencià, com a principal responsable i va explicar com els empresaris feien aportacions a canvi d'obra pública i tracte de favor. Vaja, un escàndol majúscul que fa temps que esquitxa al partit del govern espanyol i als seus principals dirigents. A veure quants i quins acabarem veient a la garjola (abans no morin)...

Avui que es compleixen 101 dies de l'empresonament dels Jordis, i 84 del de Junqueras i Forn, fa especial ràbia veure com aquest estat feixista i tirà empresona a innocents per defensar unes idees, i deixa lliures a corruptes i lladres, que fins i tot ens governen.

dimecres, 24 de gener de 2018

El "temazo" del dimecres. Metallica - "And justice for all".


Pugeu els altaveus i gaudiu de prop de 10 minuts de pura tralla metalera. Inclòs a l'àlbum de títol homònim, i publicat l'any 1988, tot just fa 30 anyets... I justícia per a tothom!!!

dimarts, 23 de gener de 2018

Anna Torralbo: "Avaluacions, notes i resultats: cap a una escola-empresa".


Interessants reflexions per al Diari de l'Educació sobre el fet d'avaluar, de la mestra d'anglès a l'Escola del Mar. Coincideixo força amb els criteris de la companya. Sobre-avaluació, qualificació, promoció de la competència (entre alumnes i entre centres). Què entenem per avaluar?

Es va acabar el primer trimestre i milers d’alumnes van arribar a casa amb el pertinent informe de notes. A alguns i algunes, aquest document els donarà forces i seguretat a l’hora d’afrontar la resta de curs. Per a uns altres, no obstant això, aquest mateix informe podrà significar una decepció: una valoració externa i imposada que no acaben d’entendre. I que un alumne no se senti identificat o no comprengui el contingut d’aquest informe és quelcom que hauria de preocupar-nos, o si més no, fer-nos reflexionar sobre aquest instrument avaluatiu i la manera com l’utilitzem.

Anem a pams perquè hi ha diferents aspectes a tenir en compte. D’una banda, caldria parlar de la sobre-avaluació a la qual tant l’alumnat com el professorat estem exposats. Un informe cada tres mesos, no serà massa? Fem nombres: des d’aquest primer dia d’escola (a mitjan setembre) fins a les vacances de Nadal, han transcorregut amb prou feines tres mesos; entre els quals, cal no oblidar, hi ha hagut dies festius. Si tenim en compte que el curs escolar ja se sol iniciar amb una avaluació: l’anomenada avaluació inicial (aquella que pretén veure en quin nivell es troba cada alumne a cada àrea); i que dissenyar-la, passar-la, corregir-la i avaluar-la sol prendre de tres a quatre setmanes, ens trobem que el temps invertit, des que sabem d’on vam partir fins que fem l’avaluació trimestral, es redueix encara més, dos mesos?

Exposat això, la pregunta que ve és inevitable: un trimestre és suficient temps per fer un informe? Fins a quin punt pot donar fe del cicle d’aprenentatge? Estem davant d’un debat cada vegada més estès i més recolzat entre la comunitat de professors, que en pocs anys hem vist com el temps per a l’aprenentatge es redueix cada vegada més en pro de les consecutives avaluacions.

Fem un supòsit. Posem el cas que un professor/a inicia el curs amb un grup nou d’alumnes. És obvi que li portarà un temps conèixer-los pel que fa a l’àmbit d’aprenentatge: detectar les seves dificultats i els seus punts forts, conèixer el seu entorn familiar i com aquest afecta l’aprenentatge, els seus hàbits d’estudi, etc. D’altra banda, també s’ha de consolidar la relació entre ells, això és, establir empatia i confiança. Per no oblidar, que també ha de crear-se un ambient propici per a l’aprenentatge a l’aula: veure en quina manera el grup aprèn millor, de quina manera distribuir l’aula, etc. D’altra banda, ells també han de familiaritzar-se amb aquest nou context: companys, professor/a, contingut, ritmes, etc. Així bé, sembla difícil que pugui emplenar-se un informe concloent sobre l’evolució i els aprenentatges de l’alumnat en tan sols dos mesos.

A tot el que s’ha dit, a més, cal sumar-li el fet que (qui més qui menys), tots els professors estem immersos en un procés de renovació/revisió que abasta diferents àmbits: canvis en la metodologia, reptes d’inclusió cada vegada més presents i exigents, nous continguts, nous materials, noves manera i procediments d’avaluació, etc. Amb tot, el que acaba ocorrent és que, quan amb prou feines  has aconseguit fer-te una llibreta de programació, avaluació i seguiment adequada al grup i als nous reptes que t’has plantejat per al curs; quan amb prou feines sents que coneixes al teu grup-classe i comenceu a entendre-us, ja has d’asseure’t i fer un informe que marqui amb una nota fins a quin punt s’han adquirit les competències treballades. Aquest és el moment en el qual t’adones que el cicle del calendari escolar no està en concordança amb el cicle natural d’ensenyament-aprenentatge i fins i tot de la relació alumnat-professorat.

El sistema educatiu es troba en un moment de canvis i de molts debats que pretenen reajustar els pilars sobre els quals s’assenten les bases de l’educació. Potser és per aquest motiu que ens trobem davant tantes contradiccions. Entre elles, el fet d’integrar l’avaluació contínua (aquella que registra no un punt final, sinó el procés i progrés d’aprenentatge), l’autoavaluació: (aquella que implica a l’alumnat en la seva pròpia avaluació i la dels companys), i les avaluacions per part de l’Estat i dels governs autonòmics: avaluacions diagnòstiques. En què quedem?, ens preguntem els professors. Volem realment aplicar una avaluació contínua i fer a l’alumne partícip del procés? O bé volem seguir donant tots aquests informes qualitatius juntament amb les proves externes, les quals, per cert, cal assajar prèviament perquè els alumnes s’acostumin a la tipologia de preguntes i plantejaments (més proves a passar!)

Cada escola té el seu propi projecte educatiu, això és cert, però ningú s’escapa de les exigències d’un sistema educatiu que en poc temps ha donat un gir sobtat i abrupte cap als resultats, la qual cosa, a llarg termini, té tota la pinta de voler anar cap a la professionalització de l’educació en el seu aspecte més pejoratiu. Escoles que funcionen com a empreses, les quals, en acabar l’any, fan balanç dels resultats acadèmics (guanys) a partir dels quals marquen ja els objectius i les mesures a aplicar per al curs següent.

Un sistema que categoritza les escoles segons els seus resultats, gairebé podríem parlar d’un paral·lelisme amb Borsa: L’escola X ha baixat 2,5 punts els seus resultats. Baixa la confiança en aquesta escola i això, sense dubtar-ho, tindrà conseqüències en els inversors (famílies que inscriuen als seus fills a l’escola). Les escoles, per fi, acaben dirigint els seus esforços a guanyar-se la confiança dels millors inversors (famílies amb bons ingressos), perquè d’això dependrà el capital que disposin per fer front a la competència cada vegada més agressiva a la qual estan exposades les escoles-empreses actualment.

Com podem conciliar aquesta allau d’avaluacions amb l’aprenentatge? Perquè cal dir que es fa difícil, i es treballa sota molta pressió (tant per a alumnes com a professors), quan en l’horitzó sempre apunten les orelles de les notes finals i de les proves diagnòstiques. Si volem que els nostres alumnes s’impliquin de ple en el procés d’aprenentatge: i això significa que des que es comença un tema o projecte, fins al moment d’avaluar el domini de les competències adquirides, ells siguin plenament conscients d’en quin punt es troben; serà necessari disposar de temps.

Cada vegada som més els professionals que considerem que l’informe qualificatiu trimestral castra un procés que a l’aula té un ritme diferent, i que, en molts casos, també atempta contra la idea, cada vegada més consensuada, que cal atendre als diferents ritmes d’aprenentatge. Ara com ara, encara hi ha molts professors/as que en finalitzar el trimestre corren a recollir notes per emplenar l’informe, perquè durant aquests escassos dos mesos no han tingut suficient temps per fer-ho (hi ha hagut moltes altres coses importants de les quals ocupar-se).

Per aquest motiu, som ja bastants els que advoquem per reduir el nombre d’informes qualificatius en pro (si fos necessari), d’un informe que tracti aspectes sovint oblidats com són l’adaptació al grup, al professorat, a la metodologia de treball, etc; Un informe que gens tingui a veure amb notes, sinó amb tots aquells aspectes actitudinals i aptitudinals que fan possible que, al llarg del curs, s’assumeixin les competències treballades.

El seu fill ha tret un bé en matemàtiques, però no sap en quines qüestions ha fallat, o com pot fer-ho per millorar aquests resultats. Les qualificacions no serveixen de gens, si l’estudiant no entén en quins aspectes ha de millorar i com pot fer-ho. Per no esmentar que, com més temps fa que sóc mestra, menys sentit li veig a les notes, doncs, per molt que ens hi remirem, mai són objectives: varien segons el professor/a, l’escola, el poble, la comunitat, etc.

És hora de dedicar temps a l’aula a pensar sobre els processos, temps per reflexionar sobre quins hem fet, com ho hem fet i com podem millorar-ho. Però per això necessitem que l’ombra de l’informe trimestral no estigui present des que iniciem el curs. Necessitem poder mirar cap a davant i, en comptes d’un mur, trobar una plana d’espai i de temps que ens permeti arribar on volem arribar sense anar coixos.

El dia en què deixem de veure alumnes que en acabar el trimestre obren el sobre dels informes com quan rebíem les fotografies revelades del laboratori (preguntant-se com hauran sortit) significarà que alguna cosa ha canviat realment.

dilluns, 22 de gener de 2018

Molts èxits a l'Isolda, el Xavi, l'Arnau i tot l'Equip de Colla!


























Abans-d'ahir dissabte, es va celebrar la tradicional assemblea ordinària per renovar els càrrecs de president i cap de colla (plegaven el Jordi Juanico i el Nani respectivament), així com per escoltar la memòria final de l'equip de tècnica sortint així com del de junta, i les propostes, o projectes, de les noves candidatures a dirigir la colla des de les dues vessants.

Finalment, després de més de 6 hores d'assemblea va arribar la votació. 167 vots dels prop de 190 acreditats, i que van fer confiança de manera majoritària a la candidatura de junta encapçalada per l'Isolda Sucarrats, i que, igualment, van mostrar suport massiu a la candidatura única de tècnica encapçalada per dos joves, ben joves (24 anyets), el Xavi Jurado i l'Arnau Boada. Ambdues candidatures es presentaven conjuntament sota el nom d'"Equip de Colla", i un gran equip, ja que entre uns i altres, integrants directes i col·laboradors, sumen més de 80 persones... només que vinguin tots a l'assaig, ens assegurem uns bons assaigs d'inici de temporada.

Els desitjo molts èxits i moltes alegries. Tinc la impressió que de motivació no els en falta i això trobo que és fonamental quan et poses al davant. 

Va, que hi ha molt per gaudir i moltes fites per somiar! 

dissabte, 20 de gener de 2018

Mortadelo i Filemón, 60 anys!


Avui es compleixen 60 anys de la primera aparició dels famosos personatges de Francisco Ibáñez. Diverses generacions de joves ja, han gaudit de les aventures i desventures d'aquest dos investigadors esbojarrats i un punt ineptes, però entranyables. Jo mateix vaig ser un fan acèrrim a la meva infantesa, tot i que també llegia els Zipi Zape, l'Astèrix, el Tintin... L'Ibáñez ha aconseguit amb aquests personatges que molts infants, com jo mateix, comencéssim a gaudir de la lectura i en féssim un hàbit. 

Des d'aquest humil bloc, la meva felicitació a l'autor. I per molts anys!!

divendres, 19 de gener de 2018

La Torre del Palau de Terrassa.


Avui per primera vegada en la meva vida he pujat, acompanyant els nens i nenes de 3r de la meva escola, a dalt de la Torre del Palau, un dels monuments emblemàtics de la ciutat que m'ha vist néixer i créixer. Es tracta de l'últim vestigi en peu de l'antic castell palau de Terrassa i està documentada de l'any 1016. Té 26'70 metres d'alçada i un diàmetre de 7'5 a la base. Durant molts anys va servir com a torre de guaita, i també va tenir presoners entre les seves parets empedrades. Destaquen les vistes des de dalt de la torre, des d'on es veuen el cim de la Mola i la muntanya de Montserrat, a banda d'una panoràmica impressionant de la ciutat.


dijous, 18 de gener de 2018

Cecilia Bayo: "L'Escola pública en mans de la concertada".

(Article de Cecília Bayo per a la revista cultural Nuvol publicat el 15-02-2017).

PIM-PAM-PUM. Molt d'acord.
Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine d’activitat dialogant i reflexiva.

Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.

En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment, una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada de desinversions intensives, privatitzacions, nivells alarmants de segregació social i, en definitiva, d’una política educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.

Els concerts són transferències de diners públics a empreses educatives privades destinades a pagar els sous dels mestres, despeses de funcionament i altres. Atès que l’educació és un dret fonamental que no ha d’entrar en la lògica de l’empresa privada i del bé de mercat, durant la Transició els concerts van acceptar-se només com a figura legal transitòria per donar cobertura a l’escolarització d’aquelles zones on la xarxa escolar pública encara no era una realitat i fins a la consolidació d’una xarxa escolar pública per tothom. Així, durant la dècada de 1980 el suport econòmic a l’escola privada es va explicar com una mesura temporal i, de fet, es van dur a terme reeixides transicions de la concertada a la pública com és el cas de les escoles del CEPEPC. No sabem ben bé quan, com, perquè ni per qui, aquesta desviació de diners públics a centres privats va anar naturalitzant-se gradualment fins al punt, tal com es desprèn del plantejament d’Ara és demà, d’esdevenir un model inqüestionable i deixar de ser, directament, un tema a debatre.

Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.

Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?
1. Institucionalització de la segregació: la doble xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos culturals com la religió. La divisió estructural pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura, capacitat o gènere. La distinció pública-concertada és la punta d’iceberg d’una cultura de la segregació que té molts altres instruments de discriminació (la lliure elecció de centre, les avaluacions externes de competències, etc.) i que penetra en tots els àmbits del sistema escolar (privat i públic) i, de retruc, de la societat. És un cas gairebé insòlit a Europa i, a través de la defensa de la doble xarxa, la nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics per promocionar i intensificar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats. En definitiva, les institucionalitza.

2. Una tramposa llibertat d’elecció: la llibertat d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys, no només com a dret inqüestionable sinó com a eix rector del sistema. Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica. Dues variables addicionals demostren que aquesta llibertat d’elecció és, a més a més, una ficció: els diners i la sort. A la concertada hi opten aquelles famílies que tenen diners per a pagar-la. Sense diners no es pot exercir la llibertat d’elecció. I a la pública la llibertat d’elecció cada cop depèn més de la sort. La sort d’aconseguir una plaça pública, la sort d’aconseguir la pública que volies. Sense sort tampoc no es pot exercir la llibertat d’elecció. La dictadura de la llibertat d’elecció —aquesta tramposa llibertat que ha sacrificat els principis més fonamentals de l’educació pública i que es fonamenta en dues contingències injustes i discriminatòries— està servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.

3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social: mentre l’escola pública continua amb una desinversió estructural progressiva, la concertada cada cop rep més i més diners públics. La proposta de pressupostos de 2017 és ben clara: els concerts són l’única partida que no només retorna a xifres anteriors a les retallades sinó les supera en més de 5 milions fins arribar a 1.075.517.786,75 d’euros mentre que les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010. I pel que fa a personal docent, a l’escola pública es destinen 2.364 €/alumne i a la concertada 2.637 €/alumne, és a dir, s’ha arribat a l’obscenitat de proposar per als alumnes de la concertada un 10,4 % més de pressupost públic que per als de la pública (273 € més alumne). L’escola pública, que absorbeix els percentatges més alts d’alumnes amb necessitats especials (un 80%), alumnes sota el llindar de la pobresa i alumnes d’origen migrant, rep proporcionalment menys diners que la concertada. El model pressupostari no presenta dubtes: l’aposta inversora (i, per tant, política i social) del govern és la de consolidar l’escola concertada en detriment de la pública i consolidar, per tant, la subvenció dels privilegis de la concertada (com la famosa sisena hora) i la desinversió en les necessitats agudes de la pública (des dels barracons fins al personal de suport per alumnes amb necessitats especials o la formació permanent del professorat).

4. Dispersió política: el cas del mapa escolar de places públiques. La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. Tal com demostren els casos de Finlàndia, França, Itàlia o Portugal, amb una sola xarxa pública, tots els esforços econòmics, polítics i socials es focalitzen en la millora i la qualitat de les escoles de tots. En altres paraules: tenir una sola xarxa universal i de qualitat sustentada amb diners públics és perfectament possible, tan sols cal voluntat política. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa de com a Catalunya la dualitat d’interessos s’ha decantat clarament en favor de la xarxa concertada. Malgrat la suposada transitorietat dels concerts i la creixent demanda de places a la pública, l’administració ha consolidat la concertada sacrificant any rere any, campanya de matrícules rere campanya de matrícules, línies de places a la pública i, fins i tot, tancant directament escoles públiques senceres que tenien demanda i projectes sòlids, com és el cas de l’Escola Mar Nova de Premià de Mar. Els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de famílies sense places a la pública ja són un actor a considerar a les mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades (des del cobrament obligatori de la famosa ‘aportació voluntària’ per a les fundacions privades fins al falsejament de matrícules). Amb la gestió del mapa escolar els favoritismes envers l’escola concertada han esdevingut una evidència.

5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. Les escoles concertades tenen clients, cada febrer inicien campanyes intensives i molt agressives de màrqueting i, per bé o per mal, funcionen en termes de viabilitat econòmica i captació de nous alumnes. L’administració ha entrat en aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema, inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitat del sistema educatiu i sota uns paràmetres economicistes que no tenen raó de ser quan parlem d’educació pública. El màrqueting educatiu ja és un servei especialitzat de les empreses de comunicació i fins i tot els mitjans de comunicació públics el noticien com a tal (parlant de missatges que venen i donant preus: de 500 a 3.000 €/campanya) com si es tractés d’una necessitat i una dinàmica social autònoma i innòcua, sense fer referència en cap moment a les crítiques a la mercantilització de l’educació que fa anys que adverteixen múltiples col·lectius i plataformes. Però sota aquest nou marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i, per tant, liberalitzar-se. El pes inversor sobre aquest dret universal es traspassa a mans privades i l’administració queda alliberada d’aquesta llosa inversora. Així s’explica que Catalunya estigui amb un 2,91% del PIB a la cua d’Europa en inversió en educació, darrere de Portugal (5,27%), Grècia (4,10%) o la mitjana d’Espanya (4,47%).

6. Copagament i concertació inversa: la infrainversió estructural en educació (2,91% del PIB), la desinversió gradual i cada cop més estructural en la pública (les famoses retallades) i la injecció creixent de diners públics a les escoles concertades provoquen mancances de tot ordre dins les escoles públiques. Aquestes mancances són compensades per transferències privades de rendes (els copagaments) o l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (la nova filantropia): les famílies assumeixen el pagament de la matrícula, el menjador, els llibres i les sortides; les AMPES (a través de les quotes familiars) assumeixen el pagament de reformes i rehabilitacions, material escolar o fins i tot la formació permanent dels mestres o la incorporació de personal de reforç; i, en un gir encara més sofisticat, s’arriben a donar casos en què escoles públiques cobren per compartir els seus projectes educatius a tercers o en què entitats bancàries com La Caixa patrocinen programes d’innovació pedagògica a les escoles públiques, com és el cas d’Escola Nova 21. La gratuïtat de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que es requereix un finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes entre la pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial. A les escoles públiques neixen les subxarxes i es produeix un fenomen de “concertació inversa” on les escoles públiques reben “aportacions voluntàries” de diners privats. El parc escolar s’homogeneïtza en termes de pagament però, en comptes de virar cap a la total gratuïtat i l’accés universal a una educació de qualitat, es consolida el copagament a l’estil de la concertada i, per tant, la segregació i l’accés desigual a l’educació en termes de poder adquisitiu.

7. Colonització ideològica: la consolidació de l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo. Aquesta colonització ideològica que, evidentment també és fruit d’una política conservadora general, es manifesta en molts nivells. La governança dels centres, amb el suport legislatiu de la LOMCE i la LEC, deixa de ser democràtica i passa a reproduir patrons empresarials. La renovació pedagògica passa a ser aparentment innocent i despolititzada tot abandonant les històriques intencions emancipadores de l’escola pública. La lògica competitiva penetra a les escoles públiques les quals, ja sigui per projecte i línia pedagògica o per configuració social i context socioeconòmic, acaben diferenciant-se radicalment entre elles i, tot oblidant la cultura cooperativa que sempre les havia caracteritzat, es veuen immerses en lluites per aconseguir sol·licituds de matrícula, recursos i el reconeixement de les famílies i de l’administració.

Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió política, mercantilització, copagament i colonització ideològica. L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no apostem per la pública?

Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?

1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes, capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més importants que pot donar l’escola als nostres fills i filles i també a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i actualment l’única escola que garanteix per principis aquesta metodologia és la pública. Implica el coneixement i l’aprenentatge de la mirada de l’altre i de la relativitat de la mirada pròpia, el coneixement i l’aprenentatge de l’alteritat, de la pluralitat, del conflicte, de la tolerància, de la convivència i de la inclusió. L’educació en una comunitat escolar diversa, heterogènia, es considera una contingència de l’escola pública i es tracta, en canvi, d’una política social i una metodologia pedagògica fonamental.

2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots els infants  (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té el deure primordial de desenvolupar.

3. Democràcia directa. A l’escola pública la gestió comunitària i la democràcia directa s’han materialitzat tradicionalment com a cap altre lloc de la nostra societat, malgrat la progressiva desnaturalització fruit de les darreres lleis educatives. Claustres, consells escolars, AFAs i AMPAs, comissions mixtes i de coordinació amb altres agents sòcio-educatius de l’entorn continuen sent espais on es debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública no és una empresa sinó un bé comú on la comunitat escolar és el subjecte primordial i la democràcia la metodologia essencial de governança. Es tracta d’un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.

4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al currículum, les metodologies i els valors de la pública. En temps de crisi profunda de l’estat de benestar, on les condicions laborals i materials de vida cada cop són més difícils per a moltes famílies i on la cultura del consum s’estén imparable, l’escola pública és la única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.

5. Transformació social. La raó de ser de l’escola pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem d’entendre. L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.

Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i legitima els drets socials. En comencem a parlar?

dimecres, 17 de gener de 2018

El "temazo" del dimecres. Negu Gorriak - "Hipokrisiari Stop!"


A l'abril del 93, fa prop de 25 anys, el grup irundarra Negu Gorriak, nascut a principis dels 90 de les cendres dels Kortatu, treia a la llum un dels seus millors discs, "Borreroak Baditu Milaka Aurpegi", una barreja de rap, metal, reggae-dub i rock, que van poder presentar a Barcelona (tot i que la Guàrdia Civil no els ho va posar fàcil) en un concert gravat pel Canal 33 per al mític programa musical Sputnik. El concert va estar dedicat, en paraules del cantant de la banda, Fermín Muguruza, al jove valencià antifeixista Guillem Agulló, assassinat a mans d'un grup de militants d'extrema dreta espanyolista.

dimarts, 16 de gener de 2018

Lladres, a la garjola!!


Ahir es va conèixer la sentència de l'Audiència de Barcelona del cas Palau, després de prop de 9 anys des del descobriment de la trama de corrupció. El jutge condemna els principals implicats amb penes de presó (9 anys i 8 mesos a Millet, principal cap de la trama; 7 anys i 6 mesos a Montull, gerent del Palau; 4 anys i 5 mesos a l'estresorer de Convergència, Daniel Osàcar; i 4 anys i 6 mesos per a Gemma Montull, exdirectora financera de l'entitat). 

Malgrat la meva escassa, per no dir nul·la, confiança en la justícia, sembla que aquesta vegada no quedaran impunes els delictes d'aquesta colla de panxacontents de la burgesia catalana, amics, i còmplices, de la classe política dirigent (Convergència i Unió). Segur que darrera d'aquesta trama hi deu haver un bon grapat més de responsables directes, que han quedat ocults per manca de proves. Qui sap si algun dia alguns d'aquests també acabaran entre reixes.

dilluns, 15 de gener de 2018

Llençats.

L'11 del Barça ahir a Anoeta.



















No acostumo a parlar gaire al bloc de futbol o d'esport en general, tot i que és una de les meves principals passions a la vida. Em perdo ben pocs partits del Barça, i quan me'ls perdo em poso una mica de mal humor. He arribat a despertar-me a les 4 de la matinada a Malaysia per poder veure un partit de la supercopa d'Espanya. A més, actualment estem vivint una de les èpoques daurades en la història blaugrana, tant pel nombre de títols com pel nivell de joc/espectacle assolit. I sense oblidar que tenim al millor jugador d'aquest esport de tota la història, Leo Messi, i mentre hi sigui, cal mirar els partits encara que siguin amistosos. És art pur.

Ahir va acabar la primera volta de la lliga espanyola i el Barça ho va fer, de manera brillant, en un dels camps maleïts en les darreres temporades, Anoeta, a Donosti, on feia nou temporades que no es guanyava en lliga. Doncs patapam, 2 a 4 i mitja lliga al sac. Líders destacats, imbatuts (51 punts de 57 possibles), i amb uns registres espectaculars. Malgrat que la temporada va començar amb dubtes degut a la desfeta contra el Madrid a la supercopa espanyola al mes d'agost, l'entrenador, Valverde, ha aconseguit que acoblar als jugadors al nou esquema 4-4-2, amb una defensa sòlida i un atac letal. I ha aconseguit recuperar la millor versió d'alguns jugadors que van acabar amb molts dubtes la temporada anterior (Alba, Rakitic, Iniesta), així com recuperar d'altres que semblaven condemnats a l'ostracisme com ara André Gomes o Vermaelen).

I no només a la lliga estan anant bé les coses. Tant a la copa com a la Champions estan en disposició de competir pels títols amb plenes garanties. I això que encara no hem vist la millor versió del fitxatge estrella de la temporada, Dembelé, que ha estat lesionat prop de tres mesos. I ara s'acaba d'incorporar un altre crac mundial, el brasiler Coutinho, provinent del Liverpool. 

I a tot això cal sumar la crisi de joc i de resultats que està patint l'etern rival, el Madrid, que es troba a 19 punts (i un partit menys) del Barça a la lliga, i que es trobarà amb un autèntic os als setzens de la Champions, el torneig on hi tenen posades totes les esperances per salvar aquesta temporada. A veure si Neymar ens alegra una mica més la vida als culés.

dissabte, 13 de gener de 2018

Carlos González: "Finestres d'oportunitat".


Com a mestre d'Educació Física corroboro les afirmacions del Carlos González. Tots els infants tenen ganes d'aprendre noves habilitats i de posar-se a prova. Val la pena deixar-los prendre la iniciativa, ja que l'autoaprenentatge crea en els infants un sentiment d'autosuperació i d'autoestima, així com la sensació que amb esforç i constància (gairebé) tot és possible. Tanmateix, deixar fer no vol dir deixar de ser-hi. El mestre sempre proper i amatent per a qualsevol demanda.

Hi ha moments a la vida dels nens en què toca fer una cosa nova, adquirir una nova habilitat. Girar-se, seure, menjar, gatejar, caminar, saltar, parlar, vestir-se... Quan el moment arriba, la criatura s’esforça, practica un cop i un altre la nova habilitat, de manera que sembla com si es posés deures de dificultat creixent. 

Hi ha setmanes en què sembla que totes les hores del dia les dediqui a agafar-se dels mobles per posar-se dret. Ho intenta i ho torna a intentar, cau i no plora ni es desanima. Veiem la seva concentració quan puja, la seva expressió d’orgull quan finalment ho aconsegueix, i a vegades els moments de pànic quan descobreix que no sap com baixar i ha de cridar perquè el papa o la mama el baixin a terra. En pocs dies aprendrà a deixar-se caure fins a quedar assegut, al principi bruscament (sort del bolquer!), poc després suaument, lliscant per la pota de la taula. 

Desitgen fer coses noves i estan orgullosos del que han fet. I és per això que dues de les primeres frases que diuen tots els nens solen ser “Jo solet” o “Jo soleta”, o “Papa, mama, mira què faig!”. Aquests moments s’anomenen finestres d’oportunitat en el desenvolupament infantil. Com una finestra s’obren... i es tornen a tancar. Si no s’aprofita l’ocasió, després és molt més difícil. 

A vegades la temptació de no deixar-los fer les coses és massa forta. Si deixes que agafi el menjar i se’l posi a la boca, menja poquet i s’embruta i en tira la meitat per terra. Si deixes que es banyi (sol no, esclar, seria molt perillós; però pot agafar ell l’esponja mentre vigiles), ho deixa tot escampat. Si deixes que es mogui i es posi dret i descobreixi el món, has d’estar vigilant tota l’estona. Si deixes que es vesteixi, triga molt i s’ho posa al revés. “Tot ho vol tocar, destorba amb la maneta”, diem. És molt més fàcil i ràpid despullar-lo, rentar-lo, vestir-lo, ficar-li la cullera a la boca, recollir amb la cullera el que surt per fora i tornar-l’hi a ficar, netejar-li la cara amb el tovalló... i en cinc minuts tens el nen net, menjat i embolicat per a regal. Després la finestra es tanca, i li passen les ganes de fer les coses tot sol, i ens queixem perquè amb dos anys només pren triturats i no mastega, o espera passivament que el vesteixin.

Potser val la pena perdre el temps esperant que facin el que intenten fer, oi?

divendres, 12 de gener de 2018

Continuen presos.

Pancartes d'Omnium i l'ANC desplegades ahir al Camp Nou a l'inici del partit de copa entre Barça i Celta (Foto: E-notícies)





















Ahir l'estadi del Barça va tornar a ser un clam a favor de l'alliberament dels ostatges catalans retinguts per l'estat espanyol feixista a presons de la capital del regne. 88 dies entre reixes els Jordis, i 71 el vicepresident Junqueras i el Conseller Forn. Uns presoners que l'estat espanyol utilitza per a coaccionar els partits independentistes de cara a evitar la formació d'un nou govern independentista, malgrat que això és el que va decidir, sobiranament i seguint la llei espanyola, el poble català en les eleccions del passat 21D. 

La repressió de l'estat espanyol està començat a sorgir efecte, en forma de dimissions i renúncies de figures importants de les forces independentistes: Carles Mundó, Neus Lloveras, Carme Forcadell... Tanmateix, segur que a hi ha molts catalans disposats a assumir els càrrecs que aquests abandonen per tal de continuar la batalla per a la llibertat.

Llibertat i República!!

dimecres, 10 de gener de 2018

El "temazo" del dimecres. Pete Seeger - "What did you learn in school today?"

Avui dedico el "temazo" dels dimecres a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog llibertari català afussellat per la monarquia espanyola l'any 1909 acusat d'instigar els fets de la setmana tràgica. Al llarg d'aquest any es commemorarà els 150 aniversari del seu naixement amb actes arreu del territori. Tot un referent per les seves tesis polítiques, socials i pedagògiques. Va ser el fundador de l'Escola Moderna, un projecte de pedagogia llibertària, l'any 1901. Encara avui ens calen moltes lliçons de Ferrer i Guàrdia.

La cançó va ser composta per Tom Paxton i interpretada pel llegendari cantautor folk nord-americà, Pete Seeger, l'any 1964.
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
I learned that Washington never told a lie
I learned that soldiers seldom die
I learned that everybody's free
And that's what the teacher said to me
That's what I learned in school today
That's what I learned in school
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
I learned that policemen are my friends
I learned that justice never ends
I learned that murderers die for their crimes
Even if we make a mistake sometimes
And that's what I learned in school today
That's what I learned in school
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
I learned our country must be strong
It's always right and never wrong
Our leaders are the finest men
And we elect them again and again
And that's what I learned in school today
That's what I learned in school
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
What did you learn in school today
Dear little boy of mine?
I learned that war is not so bad
I learned about the great ones we have had
We fought in Germany and in France
And someday I might get my chance
And that's what I learned in school today
That's what I learned in school

dimarts, 9 de gener de 2018

Fins mai, revistes Tiempo i Interviu.


Dues revistes del grup I(Zeta) tanquen per manca de lectors. Me n'alegro. Quants menys mitjans es dediquin a manipular i a fer propaganda del règim millor. Segur que moltes dones també se n'alegren que desaparegui la famosa revista que va guanyar popularitat gràcies a l'exhibició de cossos femenins nus per a gaudi i excitació masculina majoritàriament.

dilluns, 8 de gener de 2018

Roser Reverter: "No separeu els infants!"

Foto: Revista Infància.


























La mestra Roser Reverter, del col·lectiu Rosa Sensat, ens descriu les claus educatives per assolir una societat educada, justa, cohesionada i amb igualtat d'oportunitats.

Com ens recordava l’Assumpta Baig en el seu article del 30 d’octubre, aquesta frase la va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol del 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat. És un enunciat-petició, aparentment simple en la seva formulació però complex en la seva aplicació, que s’ha anat concretant en diversos àmbits, i tot i que no en podem considerar cap com a consolidat.

– No separeu els infants per la llengua. Durant la discussió de la Llei de Normalització Lingüística, Marta Mata va defensar, amb la tenacitat que li era pròpia, que no s’havia de separar els infants segons la llengua familiar ni en escoles ni en aules diferenciades. Aquest posicionament va permetre la vertebració de l’escola i de la societat a el nostre país.

L’objectiu que els joves que finalitzen l’ensenyament obligatori -que haurien de ser tots- puguin expressar-se oralment i per escrit en català, castellà i anglès, així com en la seva llengua familiar si n’és una altra, és una fita coherent en el nostre entorn social. Però cal situar el paper de cadascuna d’elles en el marc de construcció de sabers i de relació que és l’escola.

– No separeu els infants pel lloc d’origen. La immigració dels darrers anys ha canviat substancialment la composició de l’alumnat de les nostres aules; aquesta realitat va fer replantejar com s’acullen les llengües i les cultures d’origen, com se’ls apropa a la llengua catalana més enllà d’un coneixement que els permeti seguir el currículum. I cal ser honestos en respondre’ns si això és possible en centres on l’alumnat provinent d’altres països és majoritari.

– No separeu els infants per la classe social familiar. Les famílies immigrants tendeixen a cercar habitatges assequibles en els barris on viuen persones de la seva comunitat d’origen. Sovint la possibilitat de trobar aquests habitatges és deguda al fet que les famílies residents al barri es traslladen a d’altres amb millors condicions urbanístiques i d’equipaments. Aquest procés es repeteix en el cas de famílies amb pocs recursos.

Les respostes per millorar aquesta situació van més enllà de l’actuació de l’administració educativa.
– No separeu els infants per les creences. L’escola no ha d’imposar ni difondre cap concepció política o religiosa de la realitat. La formació religiosa s’hauria de donar en la família i en els centres de culte.

– No separeu els infants per les capacitats. Els infants han d’aprendre cadascun al seu ritme, tots sentin-se formant part d’un col·lectiu que comparteix els coneixements, ajudats per uns mestres que combinen el rigor acadèmic amb la flexibilitat en l’exigència.
“L’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació dels infants amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món”*
 
Un bon sistema educatiu és aquell que no separa els infants i els joves ni per la seva llengua familiar, ni pel seu origen geogràfic o social, ni per les creences que li ha transmès la família, ni per les seves capacitats, ni pel seu gènere. Està format per escoles que tothom senti com a seves: els infants, però també les famílies, el municipi, la societat i l’administració.

Tot i reconeguent els avenços que en aquest sentit s’han produït, hem de considerar allò que no s’ha aconseguit encara, o en què fins i tot s’ha retrocedit, per situar noves fites.

I per acabar una altra petició. Aquesta vegada no adreçada a l’administració educativa, sinó a les famílies.

– No separeu els infants per posicionaments polítics. Imagineu una situació: un mestre parla de Drets Humans a classe, els infants pregunten, entre d’altres, a qui es considera presos polítics, el mestre respon atenent al text que es comenta. Alguns d’aquests infants porten un llaç groc, el mestre no, perquè creu que la seva opinió personal no l’ha de mostrar a l’escola, o perquè no hi està d’acord. Uns dies després ha d’anar a declarar davant d’un jutge, perquè una família ha comunicat la situació a la fiscalia.

En una altra escola es decideix posposar tractar aquest tema per “la situació que es viu a Catalunya”.

Els mestres i les mestres som ben capaços de parlar del que passa a l’entorn, sense posicionar-nos. Aleshores els infants poden entendre les diferents opcions, estar -o no- més d’acord amb una, sense rebutjar les altres. No ens autocensurem.

La judicialització ha arribat a l’escola. Primer va ser pel nombre d’hores que es destinen al castellà, ara per la ignominiosa campanya sobre el suposat adoctrinament de l’escola catalana. Demanaria a les famílies que no creïn divisions entre els infants. Que cadascú esculli el seu color.

* MATA, Marta (1999) Discurs en l’acte d’investidura com a Doctora Honoris Causa per la UAB.

dissabte, 6 de gener de 2018

Dia 12 a la República Dominicana: la traca final.


Avui estaré tot el dia agafant transports per arribar fins a Terrassa. De fet, no arribaré fins diumenge a primera hora. Us deixo però amb una selecció dels temes que més ho peten a dia d'avui a la República Dominicana. Apa, una mica de reggaeton, bachata i merengue dominicà per acabar de passar el cap de setmana.



divendres, 5 de gener de 2018

Dia 11 a la República Dominicana: Cascada El Limón.

Salt de El Limón.

Ahir vaig fer una excursioneta pels voltants de Las Terrenas i vaig arribar fins al salt de El Limón, un lloc idíl·lic a poc més de vint minuts en guagua, i una caminada de prop d'una hora. Tanmateix, la majoria dels guiris fa el trajecte a cavall, acompanyats de guies locals de la zona.

La cascada té uns 20 metres d'alçada i un ample d'uns set o vuit metres. Des d'uns metres abans d'arribar-hi hi ha una magnífica vista i un lloc de descans per prendre un beure i estirar-te a la gespa tot contemplant l'espectacle. A partir d'aquest punt tothom fa el què resta de camí a peu.

Per fer el banyet és més recomanable quedar-se al segon salt uns metres més avall. Aquest salt d'aigua és d'uns 10 metres d'alçada i gairebé tothom es queda al gran. En aquest salt més petit m'he trobat a una parella de nord-americans que viatjaven amb tenda i que paraven a fer nit a qualsevol lloc en mig de la natura. S'ha de ser valent...

Pel vespre, com de costum, he sopat al hostel on estic allotjat, on fan un buffet força complet per 300 pesos. Després de sopar hem tingut una animada tertúlia amb dos holandesos, dues japoneses (que no es coneixien), un alemany, i un lienchesteinès (?)... m'han preguntat per la situació de Catalunya i, com no, els ho he explicat amb pèls i senyals. L'alemany era el més escèptic amb les divisions de nacions, i li he intentat fer entendre que els països que millor funcionen no són pas els més poblats i extensos.








dijous, 4 de gener de 2018

Dia 10: Dia de platja a Las Terrenas.

Platja Las Ballenas, a Las Terrenas, a la costa nord de la República Dominicana.
Ahir al migdia vaig arribar a Las Terrenas, dues hores en bus des de Santo Domingo direcció nord. És una zona menys turística que Punta Cana però més maca al meu entendre. Les platges no estan gens massificades i tenen un munt de palmeres per si vols una mica d'hombra. A més a més, no hi ha venedors que emprenyin.

Aquí he trobat un hostel en mig de natura regentat per un anglès amb una dominicana. El Dan i la Manty. Un ambient molt agradable i rodejat de plantes. Molt turista motxiler, algun dels quals ja vaig coincidir a Santo Domingo. Una japonesa que viu a Canadà i que parla perfectament l'anglès, el castellà i el francès, una polonesa que treballa unes hores al matí al hostel, un altre treballador brasiler...

Definitivament, s'hi esta molt bé aquí a Las Terrenas. Serà un bon punt i final a les meves mini-vacances d'hivern.




Missatge per al món.


Partit de beisbol-platja.

Chica sube que se pira la guagua.

dimecres, 3 de gener de 2018

Dia 9 a la República Dominicana.

Vista panoràmica de l'estadi Quisquella de Santo Domingo.









Un dia més a Santo Domingo i unes quantes experiències noves viscudes. Aquest matí he acompanyat al propietari d'un colmado fins al mercat principal per comprar uns plàtans, cebes, i alguna cosa d'embotits i formatge. He vist com de decadent i brut és el mercat de carrer on paren els camions amb la mercaderia i per on molts es busquen la vida. He vist gent afaitar-se al carrer, porcs arreplegant qualsevol merda entre la merda, i deixalles per tot arreu. 

Per la tarda, fent un volt m'he topat amb una paradeta de llibres del ministeri de cultura. Buscant una llibreria que no trobava (realment no sé si en deu haver alguna en tot Santo Domingo) he topat amb aquest lloc i m'he comprat un dels principals llibres de les lletres dominicanes segons el paradista: La Sangre, de Tulio Manuel Cestero, escrita l'any 1913. 

Per la tarda m'he anat cap a l'estadi de beisbol Quisqueya Juan Marichan, nom en honor a un dels més grans jugadors de beisbol dominicans de tots els temps. Hi he arribat en dos taxis compartits. Van fent sonar el clàxon i pots pujar si va en la ruta que t'interessa. EL viatge solament costa 25 pesos. A la tornada però he hagut de contractar un servei per a mi sol, ja que no n'hi havia de compartits i m'ha sortit per 250 pesos.

Pel que fa al partit, es juguen les fases finals de la lliga dominicana i queden tan sols 4 equips. Dos de la capital, un de Santiago i un altre de San Francisco. Avui s'enfrontaven els dos de la capital, els Leones de Escogido i els Tigres del Licey. L'ambient era espectacular i les aficions es barregen sense problemes tot i que no paren de criticar-se i fotre bulla entre ells. Tenint en compte que en aquest país les armes són legals i que molta gent en té, i a més a més pots comprar alcohol a dojo a dins de l'estadi, m'estranya que no hi hagi aldarulls greus. Avui el partit s'ha decantat en la tercera i quarta entrada amb dos i dos homeruns dels de Licey. Al final, 4-1.


Àrea dels plàtans i les bananes al mercat d'abastiments.

Bicicleta carregada de canya de sucre.

Govern municipal, plaza Colón i carrer del Conde.

Partideta de dominó a la plaza de Colón.

EL batejador de los Leones de Escogido en plena acció.

Al colmado del Rafael.