"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Ara sí: 3 de 9 amb folre i l'agulla descarregat!!!

Primer 3d9fa descarregat a la Plaça del Vi de Girona. (Foto: Ajuntament de Girona).


Ahir a Girona, amb motiu de les Fires de Sant Narcís, els Minyons vam descarregar per primera vegada en la nostra història el 3d9fa. Un castell que se'ns havia resistit des de la diada de la colla de l'any 2008 on havíem aconseguit carregar-lo per primera vegada, convertint-nos en la primera colla a carregar aquest castell, i que tampoc vam saber descarregar al segon intent, l'any passat també a la diada de la colla. Finalment doncs, a la tercera ha estat la vençuda. I on havia de ser sinó a la Plaça del Vi de Girona...

Descarregar aquest castell a Girona va tenir un efecte euforitzant, no tant sols pel fet de treure'ns l'espina amb el castell, i de passada amb els castells amb el pilar (cal recordar que el 4d9fa encara no l'hem descarregat tot i que el vam carregar per primera vegada a la diada de la colla de l'any 1999 i en portem sis de carregats), si no que també pel fet de remuntar una actuació que havia començat amb llenya, del 3d10fm de la primera ronda que va caure amb els dosos començant el descens.

Aquesta capacitat de reacció i convenciment general que calia tirar endavant amb el pla previst pels tècnics, es va confirmar a la tercera ronda (5d9f) i amb el pd8fm de comiat. Una exhibició amb majúscules que ens fa una mica més grans, si cap, encara. I el fet d'obrir el ventall de castells amb els castells amb l'agulla segur que ens donarà moltes alegries en el futur. Ahir en vam viure una i ben grossa!



dissabte, 29 d’octubre del 2016

Sánchez deixa l'esco per "recuperar" el PSOE...

Pedro Sánchez a la roda de premsa que ha ofert aquest matí al Congrés dels Diputats.























Aquest matí l'exsecretari general del PSOE ha dimitit també del seu càrrec de diputat al Congrés degut a les discrepàncies amb l'actual direcció del seu partit, que ha decidit abstenir-se en l'acte d'investidura del proper president del govern espanyol, l"'ínclit" Rajoy, d'aquesta tarda. L'Ex lider socialista ha lliurat la seva acta de diputat per tal de no haver de trencar la "disciplina de partit" (no acabo d'entendre això de les disciplines de partit en formacions teòricament democràtiques).

Ha dit que a partir d'ara treballarà per refundar el PSOE i allunyar-lo del PP, i que recorrerà Espanya per escoltar a tots els militants socialistes que no han estat escoltats. No tinc clar si realment li interessarà escoltar als militants socialistes o si més aviat intentarà convèncer'ls de les seves tesis polítiques... M'interessaria escoltar els seus arguments de defensa del pacte ordit amb Ciudadanos per erigir-se com a president del país veí després de les eleccions generals del desembre passat.

Si aquest ha de ser el salvador de les esquerres al PSOE, pobre PSOE. Veig més factible la creació del PPSOE que no pas la refundació del PSOE com a partit d'esquerres.

divendres, 28 d’octubre del 2016

Inés Arrimadas: "Llevo escolta porqué todos sabemos lo que pasa en Cataluña".

La guapíssima intoxicadora Inés Arrimadas.




La cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas (C's), va participar en una tertúlia d'un programa d'aquells intoxicadors i catalanòfobs del canal propietat de la Conferència Episcopal 13TV, i contestava a una pregunta del periodista Paco Marhuenda sobre si els espanyols havien de tenir alguna esperança sobre la situació a Catalunya. Arrimadas li contestava "jo la tinc i no sóc ingènua, que porto escorta a Catalunya perquè ja sabem que passa".

És a dir, que Arrimadas intenta convèncer l'opinió pública (sobretot l'espanyola perquè sap que allà els agrada escoltar que els independentistes som una mena de dimonis amb banyes) que a Catalunya es viu un clima de violència constant i que per aquest motiu ella necessita escorta, quan ella sap perfectament que com a cap de l'oposició, el fet de portar escorta és una cosa habitual, tant a Catalunya com a molts altres indrets, i que res té a veure amb el fet independentista.

Aquesta estratègia perversa, malèvola, i perillosa d'alguns unionistes d'intentar desacreditar el moviment pacífic i democràtic independentista, volent-lo fer passar per un moviment perillós i violent amb declaracions d'aquest tipus, potser sí que acabarà aconseguint que algun exaltat reaccioni violentament. Potser és el que busquen. No els donem el plaer...

dijous, 27 d’octubre del 2016

Rosa Ferrer: "Públicament concernida".


(Molt bon article de la mestra d'educació infantil i membre de l'equip directiu de l'Associació Rosa Sensat, Rosa Ferrer. No tindrem un país just i equitatiu fins que no tinguem un sistema educatiu just i equitatiu.)

Sovint, quan un debat no interessa, es té la tendència a negar-lo o bé a ridiculitzar-lo. Això, per exemple, és el que fan aquells que per estalviar-se entrar a debatre sobre alternatives polítiques argumenten que ja no hi ha diferències entre esquerres i dretes.
No he pogut deixar de tenir aquesta sensació en llegir l’article ‘Públicament desconcertat‘ de Pere Vilaseca, responsable de l’Àrea de Projecte Educatiu de l’Escola Pia de Catalunya, i publicat en aquest mateix Diari de l’Educació el passat 17 d’octubre. Tot evitant entrar en la diferent realitat que en aquest moment representen a Catalunya l’escola pública i l’escola concertada, Pere Vila argumenta que “es perd” en la discussió entre aquests dos tipus d’escola. Des de la meva modèstia, intentaré aportar algunes pistes.
Si la prioritat absoluta no és assegurar els recursos necessaris a l’escola pública, és evident que les subvencions a les escoles concertades resten de la bossa comuna del pressupost d’educació
No entén el senyor Pere Vilaseca “que es relacioni l’existència de les escoles concertades amb les retallades a l’educació. Com si les retallades no afectessin unes escoles i altres”. Un dels elements més definitoris de qualsevol política és la prioritat de la despesa i el seu caràcter més o menys redistributiu, més encara en èpoques de crisi i de recursos limitats. En aquest context, si la prioritat absoluta no és assegurar els recursos necessaris a l’escola pública, és evident que les subvencions a les escoles concertades resten de la bossa comuna del pressupost d’educació. Fins i tot si s’apliquessin retallades similars a tots dos tipus d’escola, qui en patiria més seria aquell tipus d’escola amb menys fons propis i que acull alumnes amb més dificultats cognitives i/o socials.
Hi ha unes escoles finançades amb recursos de tothom (públics) que són de tothom (públiques) i unes altres finançades també amb recursos de tothom però que no són de tothom (privades)
No entén tampoc el senyor Pere Vilaseca “que es vulgui dividir les escoles del nostre país en dos blocs homogenis, monolítics”. No sé si es vol dividir o no i és clar que cada escola té les seves característiques (tants caps tants barrets), però si parlem de les escoles en termes del seu finançament públic és clar que la divisió existeix: hi ha unes escoles finançades amb recursos de tothom (públics) que són de tothom (públiques) i unes altres finançades també amb recursos de tothom però que no són de tothom (privades). La diversitat d’escoles no amaga aquesta diferència bàsica.
No entén, encara, el senyor Pere Vilaseca, “la passivitat de moltes escoles concertades a l’hora d’exigir el finançament necessari per aconseguir la gratuïtat real de totes les escoles que exerceixen el servei públic escolar”. Jo, per contra, no entenc la passivitat de molts defensors de l’escola pública a l’hora d’exigir que sota l’actual denominació de servei públic escolar no s’amagui la realitat d’una escola realment pública i d’una escola privada subvencionada.
Encara entén menys el senyor Pere Vilaseca “que s’identifiqui l’escola de titularitat pública com l’única que acull alumnes amb dificultats cognitives o desigualtat social, quan les estadístiques no ho diuen pas així”. Evidentment que l’escola de titularitat pública no és l’única, però n’hi ha prou de mirar la realitat i llegir les estadístiques que el senyor Pere Vilaseca menciona per constatar la diferent proporció amb què els dos tipus d’escola, pública o privada concertada, acull aquests alumnes.
També se li fa difícil d’entendre, al senyor Pere Vilaseca, “que l’administració pública segueixi concertant (o gestionant!) escoles que segreguen els alumnes, de manera directa o indirecta”. En aquest cas, em sap greu, no puc oferir cap pista per entendre-ho més enllà de pensar en un compromís no prou fort de l’administració catalana amb l’ensenyament públic. De totes maneres, vigilaria amb aquest argument per part dels defensors de l’escola privada concertada, no fos cas que segons què s’entengui per segregar alumnes no s’estiguin tirant pedres a la propia teulada.
El debat sobre el tipus d’escola i sobre el seu finançament va íntimament lligat amb el de la qualitat
A més, tampoc no entén el senyor Pere Vilaseca “que l’escola concertada se segueixi defensant amb l’únic argument de la llibertat d’elecció per part dels pares”. De nou, atenció amb els arguments, perquè precisament sobre aquest punt pivota tota la defensa de destinar fons públics a escoles privades.
En definitiva, no acaba d’entendre, el senyor Pere Vilaseca, “en un tema tan sensible i tan important, tant dogmatisme i tanta cacera de bruixes”. Segurament, de dogmatisme i de cacera de bruixes en pot aparèixer a qualsevol discussió i per tots costats, però ja ens avisa l’Evangeli del perill de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix. Més enllà d’aquests perills, el que hi ha aquí és un debat entre dues posicions.
No acaba d’entendre, el senyor Pere Vilaseca, “que en aquest batibull no hi hagi un espai en el debat per parlar de la qualitat de les escoles”. No sé exactament de quin batibull es tracta, però en tot cas, per mi, el debat sobre el tipus d’escola i sobre el seu finançament va íntimament lligat amb el de la qualitat, i precisament per això és important. Evidentment, no és l’únic aspecte del debat, perquè un determinat tipus de finançament de l’escola no és suficient per garantir-ne la qualitat, però sí que n’és una condició necessària.
Acaba el senyor Pere Vilaseca el seu article demanat de ser “clars i transparents. Si el que volem és la defensa d’una escola inclusiva i de qualitat per a tots els infants del nostre país, diguem-ho clarament, i anem a totes”. Aquest objectiu pot ser compartit, però així en abstracte no ens permet avançar gaire; del que es tracta és de debatre sobre quina és l’estratègia per aconseguir aquest objectiu. I demana el senyor Pere Vilaseca de no barrejar-hi “apriorismes infundats, eslògans buits i discursos estètics”. Amb el benentès que aquesta demanda es dirigeix no només als que defensen estratègies diferents de les seves, em sembla important no ridiculitzar un debat que, ens agradi o no, en el fons és polític. Perquè, si com deia el Rafel Campalans, política és pedagogia, afegia bé la Marta Mata que pedagogia és política. Cal fer aquest debat perquè l’educació dels nostres infants i joves s’ho mereix, perquè la nostra societat el necessita. Hi estem públicament concernits.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

El "temazo" del dimecres. Tonino Carotone - "El provinciano".


Petit homenatge al que el proper dissabte serà el reelegit president del govern d'Espanya gràcies a l'abstenció del PSOE (Oeoeoeoeoeoe) en la sessió d'investidura, el gran Mariano Rajoy, àlies "Marianico el corto". Ole tú! Visca el socialisme, i visca les esquerres! D'aquesta manera el PP tindrà 4 anys més per continuar robant tot el que puguin (si és que encara queda alguna cosa per robar), i sobretot, per continuar negant al poble català el dret a l'autodeterminació. Total, què més dóna si roben una mica, o si són uns autèntics inútils, mentre garanteixin la unitat de la pàtria?

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Mai no caminareu sols.

Joan Coma (Vic), Josep Téllez (Badalona), Montse Venturós (Berga).

Joan Coma: 'Desobediència, fa temps que en reclamem. Nosaltres hem dit que per fer la truita primer s'han de trencar els ous'.

Josep Tellez: "L'atac a l'Ajuntament de Badalona és més un atac contra la democràcia que contra l'independentisme".

Montse Venturós: "Desobediència i mil vegades desobediència com a eina d'acció contra el règim! Som aquí i hi serem!"

Aquesta gent (i alguns/es altres) es mereix tota la solidaritat i suport de tots els demòcrates del món. Són punta de llança de la lluita per les llibertats del poble català. Si tots els nostres representants polítics fossin com aquests, ja faria dies que seríem independents. O com a mínim ja hauríem pogut votar el què volem ser. 

Contra la tirania #desobediència!!!

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Ara sí: Brutal! Èpic! Gloriós!

4d10fm, 3d10fm, 4d9 (Plaça del Blat, Valls).

Fa unes setmanes criticava des d'aquest bloc l'actitud d'alguns periodistes i pseudoperiodistes, i fins i tot d'alguns castellers o aficionats castellers, que van qualificar l'actuació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a les festes de Santa Tecla de Tarragona (4d10fm c, 3d10fm c, 4d9p c, pd6) d'èpica, brutal o gloriosa. Al meu entendre, una actuació on et cauen tres dels quatre castells intentats, mai pot considerar-se ni brutal, ni èpica, ni gloriosa. Més aviat "desafortunada" o "accidentada".

El que ahir es va viure a la Plaça del Blat de Valls és força diferent. La Colla Vella va excel·lir amb tres castellassos a l'abast de ben poques colles (4d10fm, 3d10fm, 4d9), i tots descarregats!! Fins i tot van decidir no arriscar amb el pilar final, que els hagués permès signar una actuació encara més espectacular, però que no devia donar prou garanties (xapó)... Tanmateix, estic convençut que l'any vinent podrem veure l'actuació completa més aviat que tard.

Enhorabona a la Colla Vella per la gran diada de Santa Úrsula, i ànims a la Colla Joves que ahir no va tenir el dia... 

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Els Minyons a Singapur.

3d8 a Marina Bay Sands, a Singapur (Foto: Mondiari).


























Aquesta setmana, més de 200 minyons han estat representant la cultura catalana, i el fet casteller en particular, a Singapur, on se celebrava la Fira del Turisme més important de l'Àsia, la ITB Asia. A banda de l'actuació dins del marc de la Fira, també han realitzat diverses actuacions i tallers: al nou restaurant FOC del cuiner català Nandu Jubany a l'illa de Sentosa, a l'espai Palawan Kidz City de la companyia aèria Qatar Airways (gràcies pels descomptes!), davant la seu de l'Ocean Financial Centre, i en un parell d'escoles.

Enhorabona a tots els que han treballat perquè els Minyons haguem pogut mostrar la nostra cultura a terres llunyanes, i espero que tothom hagi gaudit l'experiència, i que tornin amb energies renovades pel tram final de temporada en que volem tornar a encarar reptes majúsculs.

Som-hi Minyons! Gràcies Singapur!

divendres, 21 d’octubre del 2016

#samataoPaco.

L'estàtua decapitada del dictador Franco ahir al terra davant de l'espai cultural del Born a Barcelona.























L'àrea de cultura de l'Ajuntament de Barcelona va decidir organitzar una exposició sobre l'època franquista i la dictadura, i no se li va ocórrer millor lloc que a l'emblemàtic espai del Born, un lloc amb una forta càrrega simbòlica per a molts catalans, i un espai de memòria històrica de la resistència dels barcelonins contra les tropes borbòniques del rei Felip V. I mira que hi ha llocs a Barcelona per a muntar exposicions...

Després de moltes discussions i debats públics al voltant de la iniciativa del govern barceloní, el dilluns van instal·lar l'estàtua eqüestre amb el cap tallat del dictador i també una estàtua de la victòria, dues figures que s'havien retirat de l'espai públic fa tot just set o vuit anys (té collons això!). La del dictador ha patit diverses mostres de rebuig des del primer dia que va aparèixer. A saber: llançament d'ous, de pintura, penjada de bandera estelada, de bandera del col·lectiu LGTB, nina inflable acompanyant al dictador, cap de porc on hauria de ser el cap del dictador, escrits diversos...

Finalment, ahir al vespre tres encaputxats van decidir anar un pas més enllà i van fer caure la estàtua amb la força dels seus braços. L'ajuntament ha decidit que no la tornaran a instal·lar al seu lloc i que se l'emportaran cap al magatzem de nou.

40 anys després el poble ha aconseguit derrocar a Franco... Una mica tard potser...

dijous, 20 d’octubre del 2016

No, Miquel Botella, no. Nosaltres no som d'eixe món.

Els jugadors de l'Athletic fent pinya per celebrar un gol.


Extracte de l'escrit del Miquel Botella a la revista Castells aparegut ahir, 19 d'octubre.

"D’altra banda, amb una lectura més castellera del Concurs, els Minyons de Terrassa, per justificar la seva absència, podrien estalviar-se explicacions poc convincents com que els castells no es poden puntuar o que ells no es fixen en el que fan les altres colles. Podrien dir que competeixen com tothom –perquè la competitivitat és una part indestriable i present en tota activitat humana– i que si no van al Concurs és perquè d’això n’han fet un senyal d’identitat. És la manera que han trobat de diferenciar la seva marca, de ser “més que un club”. Tot i que si el Concurs arriba a convertir-se en la Gran Festa dels Castells, com crec que va camí de fer, la fonamentació d’aquesta marca els resultarà cada cop més que complicada."

El senyor Botella encara no s'ha adonat que els Minyons venim a ser l'Athletic de Bilbao dels castells. Els bascos fan un senyal d'identitat del fet de no fitxar jugadors que no siguin bascos. Els Minyons, ho hàgim pretès o no, som la colla que no competeix (oficialment vaja ;-)). Tanmateix, crec que als Minyons ens ha anat bastant millor que a l'Athletic darrerament, si més no en quant a èxits aconseguits. I tot sense anar al SUPER-MEGA-ULTRA-ÚNIC-ESPECTACULAR Concurs de Castells de Tarragona...

I, efectivament, aquesta "marca", el "més que un club" ("#SomlaColla" en diem nosaltres) que etziba el borinot, resulta complicada de defensar i mantenir, en un escenari on tots els mitjans de comunicació intenten esportivitzar el fet casteller i focalitzen tant en l'aspecte competitiu. És per aquest motiu que el Concurs té tant d'èxit.

Recorda la "marca" Barça de no lluir publicitat a la samarreta?? Més de 40 anys de "marca" fins que 35 milions d'euros van aconseguir acabar amb aquesta senya d'identitat. No descarto que els Minyons acabem renunciant a la "marca" "NO al Concurs" per menys de la meitat que van pagar al Barça.

Per altra banda, és comprensible que un espectacle com el Concurs tingui èxit. També tenen o tenien èxit els combats de boxa, les "corridas de toros", o les lluites de gladiadors, encara que a mi tampoc no m'agradin ni perdi un minut en mirar-m'ho.

Crec que el senyor Botella obvia, intencionadament i malèvola, moltes qüestions que sap que als Minyons no ens agraden del Concurs, i resumeix d'una manera simplista la nostra posició negativa, en el tema dels punts i en una qüestió de "marca", que també, però no tant sols... (la durada; el cost per les colles; l'espai inadequat; el hooliganisme futbolero; la reglamentació coaccionadora i fins a cert punt nociva per a la seguretat dels castells; l'híper valoració dels castells carregats per tal que les colles arrisquin; pagar entrada; l'impediment per al públic per fer pinya a les colles, la lliga anual dels punts pel Concurs; el negoci cada dia més gran que hi ha al darrera (Damm, Repsol, Movistar, BBVA...); el menyspreu a les colles "no grans" i als castells "no gamma extra" etc., etc.) 

Si a vostè no el preocupen totes aquestes qüestions i gaudeix competint al Concurs, endavant les atxes. Però li demano que respecti la posició dels Minyons i no faci judicis de valor amb argumentacions conscientment esbiaixades.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

El "temazo" del dimecres. Mártires del Compás - "Escombros".



El grup sevillà Martirés del Compás defineix la seva música com Flamenco Billy, i dins de l'àlbum "Empaquetado al vacio", incloïa aquest tema. La veu de Chico Ocaña, aflamencada, trencada, i sempre reconeixible, dóna força a les cançons de la banda, que ha tingut períodes d'inactivitat i d'activitat des de l'inici l'any 1992.

A banda d'una veu captivadora, el líder i cantant de la banda, sabia connectar amb el seu públic i sempre l'interpelava amb els seus comentaris catxondos. Recordo un concert ja fa uns quants anys, al ja desaparegut festival "Rock a Llerona" que va demanar al públic que deixessin de llençar-li porros a l'escenari perquè al final vindrien els Mossos a detenir-lo.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

La ZNT segueix creixent.

Pilar de 8 amb folre i manilles a la Plaça Bonet i Muixí (Foto: Castellística)

El passat diumenge els Minyons vam actuar al barri de Sants de Barcelona, a la diada dels Castellers de Sants, els "Borinots", on hem estat actuant any rere any des del 2008 amb l'única excepció del 2012. Enguany vam superar els nostres millors registres en aquesta diada amb una exhibició majúscula amb el 2d9fm, el 5d9f, el 4d9f i el pd8fm, i tot descarregat!!

Magnífica també va ser l'exhibició de qualitat i potencial dels Borinots que van assolir la seva millor actuació històrica amb el 3d9f, el 2d9fm, el 4d9f i el pd8fm. La colla barcelonina va demostrar que està a un nivell excel·lent i mobilitza un nombre de camises important. I sempre piano piano. Sense estirar més el braç que la màniga. Un exemple a seguir. Venen a la nostra diada on també tancaran temporada i no descarto que encara afegeixin algun nou castell al seu repertori.

Pel que fa a l'altra colla a plaça, els Capgrossos, van optar per una "tripleta màgica", demostrant que estan en forma i que poden superar els seus registres històrics en el que els queda de temporada. També els tindrem el 20 de novembre a la nostra diada, i esperem que es guardin forces per portar a Terrassa els seus millors castells.

Actuacions com la d'ahir a Sants mostren la millora qualitativa del fet casteller a la ZNT (Zona No Tradicional). Si fa anys, al nord del Llobregat solament es podien veure els castells més grans a places com el Raval de Montserrat de Terrassa, la Plaça Sant Jaume de BCN, o la Plaça del Vi de Girona, avui en dia ja es poden veure també a llocs com Mataró, Sants, Sabadell, Gràcia, Sant Cugat, Granollers..., i creixent.

Ara bé, esperem que el nivell creixent dels castells que es poden veure a la ZNT vagi acompanyat cada vegada més, en el futur, de l'atenció i l'interès del públic. Malgrat que el diumenge a Sants hi havia un bon ambient a la plaça Bonet i Muixí pel que fa a públic, sobretot familiar, considero que els castells que es van realitzar estan molt per sobre de l'expectació generada. Em vaig fixar especialment en les balconades dels edificis que donaven a la plaça, que estaven repletes de banderes estelades, però amb ben pocs observadors. Potser no aconseguirem omplir com a Sant Joan a Valls, a Sant Fèlix, o a La Bisbal, però considero que una mica més d'atenció ens mereixem tots plegats. 

Tampoc és discutible que el nivell de col·laboració de les colles a les pinyes, al nord del Llobregat, és major que entre les colles del sud. Confio que sabrem mantenir aquest fet distintiu en el futur més enllà de les ambicions respectives. El diumenge ens vam ajudar els uns als altres, tots ens vam beneficiar dels ajuts rebuts, i tots vam fer els castells que havíem previst amb gran seguretat. Xapó! Segur que el 20 de novembre, a Terrassa, es repetirà el bon rotllo i l'harmonia, més enllà dels castells que puguem fer uns o altres.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

A la ville du... Barcelona!


Avui fa 30 anys de la proclamació per part del President del COI (Comité Olímpic Internacional), el franquista del Samaranch, de Barcelona com a seu organitzadora dels 25ns Jocs Olímpics. Aquell dia vaig veure per la televisió com Pasqual Maragall feia el simbol de la victòria amb els dits i botava al costat de l'anterior alcalde de Barcelona, el també socialista Narcís Serra, a la seu del COI a Lausana. 

Com que jo era petit, i encara no sabia de què anava el món, ni qui carai eren (en realitat) personatges com Samaranch, Maragall o Serra, em vaig posar molt content i vaig sortir al balcó del pis on vivia a celebrar la bona nova, i a fer saber als veïns i als companys d'escola que es quedaven al menjador que havíem guanyat.

Santa innocència infantil...

diumenge, 16 d’octubre del 2016

I diuen que a Catalunya hi ha tensió (crispació) per culpa dels independentistes...


Perquè després els intoxicadors dels mitjans espanyolistes vagin dient que a Catalunya es viu un ambient de crispació social a causa del procés independentista... Té collons! 5 anys de mobilitzacions multitudinàries i pacífiques, de mobilitzacions unionistes, feixistes i de tota mena, sense incidents, i van a Salamanca i per un pregó d'una simpatitzant independentista acaben a garrotades...

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Jaume Carbonell: "Célestin Freinet, 50 anys en el record".

El mestre Célestine Freinet.

Aquest dissabte, 8 d’octubre, es compleixen 50 anys de la mort de Célestin Freinet, un dels mestres que, des de la seva escola de Vence, als Alps Marítims francesos, va revolucionar l’escola del segle XX. Va posar cap per avall els fonaments de l’escola tradicional i classista: la pedagogia escolàstica i academicista del llibre de text i dels dogmatismes i les veritats úniques; el memorisme, els exàmens i la mera repetició; l’ensenyament autoritari, uniforme i burocràtic que no atén l’experiència infantil ni la realitat de l’entorn. També va saber construir, de manera lúcida i col·laborativa -el seu saber emana sobretot del que aprèn de la cooperació entre els seus alumnes i de l’intercanvi amb altres docents- un pensament pedagògic sòlid i socialment compromès, on les idees s’enriqueixen a partir de la reflexió al voltant d’un ampli i imaginatiu repertori de propostes metodològiques i de la vida quotidiana de l’aula.

Poques persones com ell van aconseguir articular un cos teòric tan sistèmic amb la implementació d’una “Guia pràctica per l’organització material, tècnica i pedagògica de l’escola popular”, tal com resa el subtítol de Per una escola del poble, un dels seus llibres més emblemàtics. Darrere de les seves tècniques hi ha sempre una concepció educativa sobre els propòsits i valors que apunten a un projecte de vida individual i col·lectiu i també a un nou model escolar: l’escola moderna i popular.

L’aula del mateix Freinet i dels seus seguidors es converteix en un laboratori de recerca, experimentació i creativitat artística i literària. També esdevé un punt de trobada entre l’experiència i la biografia de l’alumne i la del mestre. Un saber que s’enriqueix contínuament amb l’observació i vivències de l’entorn -les anomenades classes-passeig- i amb les conferències o exposicions d’un alumnat que compta amb una biblioteca de treball compost de materials de consulta molt diversos. L’escola escolta els batecs de la vida i aquesta es cola i instal·la en qualsevol racó del centre, en tot procés d’ensenyament i aprenentatge. Els nens i nenes també aprenen a gestionar la realització de tasques, la distribució del temps i l’autoavaluació -aspectes clau del seu projecte de vida- mitjançant els plans de treball.

El text lliure ocupa un lloc central en la vida de l’aula. És la màxima manifestació de la lliure expressió del nen: res de dictats ni temes de redacció imposats. És la paraula lliure i apoderada del subjecte que plasma en un text el que observa, descobreix, pensa, sent i l’emociona. Són textos que es comenten i corregeixen a l’aula i que després s’imprimeixen mitjançant diverses tècniques. D’aquesta manera, les impremtes escolars es van convertir en una de les icones de la pedagogia Freinet. Amb els textos seleccionats pel grup-classe es compon la revista escolar -el llibre de la vida de l’aula- que s’envia a les famílies, veïns i amics de l’escola i a altres centres amb els quals es manté intercanvi.

En una de les invariants pedagògiques del mestre de Vence -un text breu de rabiosa actualitat- s’anomena: “La democràcia del demà es prepara amb la democràcia a l’escola. Un règim autoritari a l’escola no pot ser mai formador de mestres demòcrates”. La cooperació és una de les senyes d’identitat més rellevants d’aquest model escolar, ja que en totes les propostes i activitats es combina el respecte cap a la llibertat i el treball individual de l’alumne -els seus interessos, necessitats i ritmes d’aprenentatge- amb l’exigència del compromís col·lectiu i el treball cooperatiu.

A banda d’altres estratègies ja esmentades, cal destacar el protagonisme que adquireix l’assemblea de classe, l’àgora que s’autoregula el poder i la vida del grup i que s’organitza a partir de les crítiques, felicitacions i propostes de tots els seus membres. Aquesta tríada no és intranscendent perquè, en general, l’escola és molt propensa a la crítica -i massa sovint es recrea en la simple queixa- però poc donada al reconeixement del que es fa bé. Es tracta, en definitiva, d’una comunitat educativa on tots els actors intercanvien i comparteixen protagonismes, idees, vivències i projectes.

Aquest compromís col·lectiu amb tot l’alumnat es recull també en una altra de les invariants pedagògiques: “Tot individu vol tenir èxit. El fracàs és inhibidor, destructor de l’empenta i l’entusiasme”. Aquí resideix l’aposta conceptual pel que avui es diu l’escola inclusiva i que molts altres autors han anat desenvolupant: l’atenció a la diversitat ens fa a tots més iguals i diferents, en la mesura que es promou un aprenentatge i uns valors comuns i, alhora, fa que es respectin processos diversos en funció de les possibilitats i desitjos de cada alumne.

La pedagogia Freinet va tenir certa implantació a l’Espanya republicana dels anys trenta, però, després de la guerra civil i la dictadura franquista, diversos mestres freinetians van haver d’exiliar-se. Els que van recalar a Mèxic van començar a assajar aquesta escola moderna i popular. És el cas de José de Tapia, Ramon Costa Jou o Patricio Redondo. Aquest últim va fundar el 1940 el Centre Experimental Freinet a Veracruz. L’activitat actual de l’esmentat col·legi, precisament, apareix al documental d’Alberto Bougleaux El retratista (2013), que evoca la feina al voltant de la impremta i l’intercanvi de quaderns escolars del mestre català Antoni Benaiges, amic de Patricio Redondo i afusellat el juliol de 1936 pels insurrectes franquistes.

En el tardofranquisme es va reiniciar el moviment Freinet, primer amb l’Associació per a la Cooperativa i la Impremta Escolar (ACIES) i, més endavant amb el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP) que encara subsisteix. Al documental La memòria de les mans, dirigida per Alfonso Burgos i produïda per la Universitat de Múrcia, es recullen testimonis del llegat pedagògic de Freinet a Múrcia. Cal subratllar, d’altra banda que, des de fa molt de temps, hi ha la Federació Internacional dels Moviments Freinet (FIMEM) que convoca cada dos anys les Trobades Internacionals d’Educadors Freinet (RIDEF). L’última va tenir lloc aquest estiu a Dogbo (Bénin). Per als que desitgin conèixer els orígens de la pedagogia Freinet poden veure en obert i amb subtítols en espanyol el llargmetratge “l’École buissonnière” (1949), dirigida per Jean-Paul Le Chanois i amb guió de l’esposa de Célestin Freinet, Élise.

Freinet ja va utilitzar en el seu temps els mitjans audiovisuals i va predir la influència que tindrien en el futur aquests i altres mitjans tecnològics. En certa manera la impremta escolar, l’intercanvi de cartes i missatges, la creació d’una xarxa docent i altres pràctiques cooperatives constitueixen un precedent històric de les actuals tecnologies de la informació i de la comunicació. De ben segur que avui aquest mestre faria un ús intensiu i creatiu d’Internet i les xarxes socials. De la mateixa manera que sens dubte mai oblidaria la dimensió ètica i educativa d’aquestes al servei d’una ciutadania lliure i democràtica i d’una societat més justa i humanitzada. Per això, cal agrair els camins que al seu dia va obrir a una escola massa rígida i encotillada i que avui segueixen, amb les seves pertinents adaptacions i contextualitzacions, nombrosos mestres del món sencer.

divendres, 14 d’octubre del 2016

dijous, 13 d’octubre del 2016

A Terrassa seguem arran!!

Pintades aparegudes recentment als carrers de Terrassa.





























A les proximeries del dia de la vergonya, és a dir, del 12 d'octubre, van aparèixer en un carrer de la ciutat on visc i que em va veure néixer, unes pintades feixistes que proclamaven (en castellà) un suposat control dels carrers per part de les ordes nazionalsocialistes (què? 4 preadolescents amb un CI tirant a baix?). Tanmateix, les maldestres pintades han estat immediatament contestades per un col·lectiu de joves terrassencs/ques d'aquells que no solament els preocupa el saldo del mòbil i els calés per comprar coses. Endavant Arran!!! No passaran!

dimecres, 12 d’octubre del 2016

El "temazo" del dimecres. Fanfare Ciocarlia - "Duj Duj".



El passat dissabte vaig poder tornar a veure a la Fanfare Ciocarlia en directe. Aquest cop a la Fira Mediterrània de Manresa, a la magnífica sala Stroika, gran descobriment, al cor de Catalunya. Un espectacle de prop d'hora i mitja que se'm va fer mooolt curt. Enormes músics romanesos. I gitanos. Ja tinc ganes de tornar-los a veure.

En aquest vídeo, d'un tema inclòs a l'àlbum "Queens & Kings" de l'any 2007, amb imatges de la pel·lícula "Underground" d'Emir Kusturika on apareixen alguns dels membres de la banda.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Cecília Bayo: "L’escola pública en mans de la nova filantropia".


(Article de Cecília Bayo per a la revista digital de cultura El Núvol)

Escola Nova 21 ha sabut materialitzar en un projecte concret allò que estava en el cap i en el cor de moltes persones. I ho ha sabut fer en el moment més idoni. Durant el curs 2010-2011 la inversió del Departament d’Ensenyament en formació permanent del professorat de la pública va ser de 8.189.460 euros. Quatre cursos més tard, el 2014-2015, ho va ser de 181.000 (gairebé el mateix que la Diputació de Barcelona dedicarà al projecte Escola Nova 21). És a dir, en quatre anys, la inversió pública en el reciclatge del professorat d’infantil, primària i secundària de Catalunya ha descendit un 97,78%.

Ens trobem, doncs, amb un Departament d’Ensenyament que ha desinvertit dràsticament en el seu principal actiu —els docents— i que no ha traçat cap política estratègica de reciclatge. I, davant el deteriorament d’un servei públic essencial com ho és la formació del personal docent, qui no veuria en la privatització d’aquest servei una sortida natural?

I de sobte arriba Escola Nova 21 i té lloc una doble externalització: la de la formació permanent d’alguns docents i la de la política pública que la defineix, que es deixen en mans de La Caixa i la Fundació Jaume Bofill. A la privatització s’hi suma, a més, la generació d’un nou mercat, el de les escoles innovadores, que crea desigualtats en el si de la xarxa d’escoles públiques, on ja es distingeix entre escoles avançades a un extrem i escoles contenidor a l’altre.

Aquest procés de privatització i mercantilització no és nou, de fet s’inclou dins l’anomenada nova filantropia, una nova forma de caritat on empreses i entitats privades (com La Caixa amb EduCaixa, el Banco Santander amb el programa Empieza por Educar o la Fundació Telefónica amb Educared) s’aboquen a les problemàtiques socials, en aquest cas educatives, per aportar solucions no només dineràries (com feia la filantropia tradicional) sinó també amb la creació de polítiques, indicadors de qualitat, models organitzatius i una estreta participació del patrocinador, que actua com a assessor.

Són els bancs, les empreses i les entitats privades els artífexs que han de definir les línies polítiques i la gestió de l’educació pública? És l’educació de les persones una dimensió que cal sotmetre a les lògiques de mercat? És el futur del Departament d’Ensenyament el convertir-se en un actor residual que es limiti a tancar la porta a les iniciatives ciutadanes com la ILP Educació i a obrir-la a les iniciatives privades com les de La Caixa i la Fundació Jaume Bofill?

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Els "no nacionalistes" espanyols es tornen a enfadar amb Piqué.

La samarreta de Piqué amb les mànigues retallades. (Foto: Diari Ara).


























Ahir, la selecció espanyola jugava un partit de la fase de classificació pel mundial de Rússia 2018 a Albània. El partit no hagués tingut  gaire més transcendència que saber si tots els jugadors del Barça estaran disponibles pel proper partit de lliga, de no haver sorgit una nova polèmica mediàtica al voltant del jugador català Gerard Piqué.

Resulta que alguns seguidors del combinat espanyol es van sentir ofesos pel fet que Piqué jugués amb una samarreta amb les mànigues retallades, i que no lluís el diminut ribet amb els colors vermell i groc de la bandera pàtria. Sembla mentida que aquells que tant critiquen la radicalitat del nacionalisme català siguin tan bel·ligerants amb un fet tan banal i insignificant com tallar-se les mànigues de la samarreta, probablement per una qüestió pràctica més que no pas estètica.

Per cert, que Gerard Piqué ha anunciat la seva retirada de la selecció espanyola per després del Mundial de Rússia del 2018. Entenc doncs que el bo d'en Piqué no contempla la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent abans d'aquella data. Perquè en el cas que fóssim independents abans del Mundial de Rússia, que faria Piqué?

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Gay de Liébana: "Vivim en un país de xoriços"... Marxem doncs??


Interessant al·locució de l'expert en Dret Fiscal, el professor Jose Maria Gay de Liébana, en una conferència per l'Associació Professional d'Assessors Fiscals de la Comunitat Valenciana l'any 2013. Tanmateix, com si fos ahir...

divendres, 7 d’octubre del 2016

20 anys de l'Assemblea d'Okupes de Terrassa.

CSO KORK 3, al carrer Puignovell, desallotjat l'any 1999.
L'espai avui en dia, un solar abandonat al centre de Terrassa.

El passat 27 de setembre es van complir 20 anys de la primera ocupació, d'una antiga nau industrial al carrer del Bruc, de l'Assemblea d'Okupes de Terrassa. S'iniciava d'aquella manera un intens i llarg període d'ocupacions, lluites, reivindicacions diverses (contra el Golf de Torrebonica, contra les ETT, No a la Guerra, contra la societat patriarcal...) d'un grup de joves terrassencs disconformes amb la realitat social que vivien i amb ganes de canviar coses.

Aquella primera ocupació al barri de Can Aurell, va suposar una forta sacsejada en les consciències de molts joves terrassencs que es van veure atrets pel moviment i es van sumar a la causa. Desenes de voluntaris es van prestar a netejar el local i a fer-hi reformes per poder-lo convertir en un centre social autogestionat, on poder-hi organitzar activitats sense la supervisió i el vist-i-plau de les autoritats. Aquesta primera aventura no va durar gaire, al voltant d'un mes, però va ser l'embrió d'un moviment que va anar creixent i fent-se fort els següents anys.

A la primera ocupació li van seguir un bon grapat més. A saber: Sant Gaietà, Vapor Ventalló (Kork 1), Sant Jaume (Kork 2), Puignovell (Kork 3), Vallparadís (Kork 4), el Fanalet al carrer Sant Francesc, carrer del Nord, el Kasalet, l'Atzur (4t any d'ocpuació al carrer Arquímedes)... i així fins a dia d'avui en que el jovent de la ciutat ha mantingut viva la flama del moviment i de les seves reivindicacions.

Malauradament, la repressió policial i judicial, i en part també, la intoxicació mediàtica, van acabar desgastant el col·lectiu, que va anar perdent força a principis del segle 21. En tot cas, ningú podrà borrar de la memòria d'un bon grapat de terrassencs aquells anys d'efervescència revolucionària i de desvetllament de consciències.

Malgrat la visió negativa i força esbiaxada de bona part de la societat envers els okupes, crec que el temps ha acabat donant la raó a aquells que es van alçar contra el sistema, i van lluitar contra l'especulació immobiliària, els abusos de bancs i caixes, i la connivència dels polítics. 

Aquest cap de setmana se celebra a Terrassa el 20è aniversari de l'Assemblea d'Okupes. Podeu veure els actes que es portaran a terme aquí.

dijous, 6 d’octubre del 2016

Diari Ara: "La inversió en educació a Catalunya, a nivell del Perú."

Foto: Francesc Melcion.
(Article de Núria Martínez publicat al diari Ara el dimarts 4 d'aquest mes).

Innovació?? I la inversió?? 

"Estem a nivells del Perú, Laos o Guatemala". Aquest és el diagnòstic de la inversió educativa a Catalunya que recull la Fundació Bofill en el seu informe 'Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015' fet amb dades del 2013. La inversió pública catalana en aquest camp és, de fet, la més baixa de tot Europa i representava només el 2,8% del PIB català d’aquell any, mentre que l’estudi mostra que el Perú inverteix l’equivalent al 2,76% del seu PIB i Laos i Guatemala, una dècima més.

Amb aquestes ràtios, Catalunya es troba encara a la meitat de la inversió que la llei d’educació de Catalunya (LEC) ambicionava per al 2017, i que passava per arribar al 6% del PIB. "El sistema educatiu està infradotat i no s’ha enfonsat en els resultats acadèmics per l’entrega dels docents", va concloure ahir l’autor de l’estudi i professor de sociologia de l’educació de la Universitat de Barcelona (UB), Xavier Martínez-Celorrio. Les males notícies de l’informe de la Fundació Bofill, dirigit pel secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (Acup), J osep Maria Vilalta, no acaben aquí. En l’àmbit europeu, Catalunya és el sisè país que més ha retallat en educació, juntament amb Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Portugal. La retallada educativa a Europa fins al 2012 va ser de 3,4%, mentre que Espanya va retallar fins un 14,6% entre 2009-2013. Això vol dir que Espanya ha retallat en educació quatre vegades més que el conjunt de la UE. Catalunya, fins a cinc cops més.

Amb xifres concretes, l’informe assegura que l’austeritat de la despesa educativa pública a Catalunya entre 2009-2013 ha significat una retallada de 1.157 milions, que representa un 16,7%. La tisorada ha tingut una relació inversa amb la demografia escolar: hi ha hagut un increment de 98.000 alumnes en les etapes no universitàries i de 2.700 a les universitats en aquests anys. Perquè Catalunya s’equipari a la mitjana europea, la Fundació Bofill reclama invertir 5.026 milions d’euros addicionals, fins a tenir un pressupost total de 10.800 milions.

Sous dels docents a la baixa

Si s’analitza el volum absolut de les retallades, s’observa que el 58% ha recaigut en els salaris dels docents i el 21% a les partides i programes per a la inclusió i la igualtat d’oportunitat. La inversió, segons Vilalta, s’ha de fer de manera "selectiva" i potenciar l’equitat i la innovació a les aules. En un moment que tot el sector reclama innovació a les escoles, l’informe reconeix l’onada de centres que estan canviant per respondre a les necessitats d’aprenentatge del segle XXI, però denuncia que el panorama de la recerca i la innovació "es caracteritza per la falta de lideratge de l’administració pública".

El text reivindica intervenir d’urgència en tres àmbits: en els recursos que dedica l’Administració, en l’autonomia dels centres i en la formació del professorat. Com a horitzó, la professora del departament de pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Mar Camacho reclama un pla públic de promoció de la innovació que "detecti i inverteixi en models innovadors".

Camacho considera que cal enfortir el centre educatiu com a motor i dotar-lo d’autonomia. Igualment assenyala la preparació dels docents com un repte clau. Segons l’anuari, un dels reptes és "fomentar polítiques de formació orientades a la innovació". Aquest és un dels dotze reptes que posa sobre la taula l’anuari. Entre d’altres, també reclama el plurilingüisme, millores en l’escola inclusiva o la reducció de l’abandonament escolar prematur. Ara només queda posar-se a treballar per aconseguir-ho.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

El "temazo" del dimecres. KOP - "Acció directa".


Ahir van començar els macro judicis pel cas Gurtel i el de les targetes Black de Bankia. Als seients dels acusats un bon grapat d'exdirigents i exmilitants del PP. Sí, el partit que va guanyar les darreres eleccions estatals...

En previsió que la (in)justícia serà, com acostuma a passar en aquests casos, molt benèvola amb els corruptes i mafiosos, haurem de confiar en la justícia divina o la justícia popular.

Comença la caça,
justícia racista,
polítics corruptes,
ministres de la guerra!

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Vols treballar de mestre? Fes-te amic d'un/a director/a!!

 
 

Llistes d'assignacions de places de mestre d'Educació Física al Valles Occ.

La LEC (Llei Educativa de Catalunya), entre d'altres estropicis, ha permès que les direccions dels centres públics (igual que sempre han pogut fer els privats i concertats), tinguin autonomia per triar una part de la plantilla docent. Sobretot pel que fa als interins i substituts, tot i que també es dóna amb alguns funcionaris sense la plaça definitiva.

Des de fa un parell d'anys el Departament ha possibilitat que les direccions dels centres poguessin reclamar/proposar/confirmar la continuïtat, o directament l'arribada, d'un o més mestres als seus centres, sense importar el número d'ordre (antiguitat) a la Borsa. Resultat: aquest curs, prop d'un 65% de les assignacions de places de mestres interins ha estat mitjançant la proposta de les direccions. És a dir, a dit!

S'ha acabat doncs l'objectivitat de les assignacions per posició a la Borsa per donar pas a la subjectivitat del criteri de les direccions dels centres. Aquest poder de decisió que s'ha atorgat a les direccions pot comportar un abús de poder d'aquestes cap als mestres no fixes que hauran d'abaixar el cap i sotmetre's als manaments de les direccions per tal de tenir possibilitats de mantenir el lloc de treball.

Recordeu directors/es que també sou treballadors/es!!!

Gràcies Rigau!!!

#VullUnAmicDirector

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Sortim del cau...




























Ja està? Ja s'ha acabat el Concurs o encara queda alguna jornada més? No? Podem tornar a gaudir dels catells a les places i a les viles? Doncs vinga va, som-hi Minyons!!!

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Proposta personal per una "modernització" dels castells.



Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona l’”espectacle casteller més gran del món” (de l’univers fins i tot), és a dir, el Concurs de Castells, o el que és el mateix, la Biennal de Tarragona, a la TAP tarragonina, és a dir, la Tarragona Arena Plaça, és a dir, la plaça de toros tarragonina. Tot això, sota els auspicis de l’ajuntament de Tarragona, el suport de la CCCC, és a dir, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, i d’uns quants patrocinadors amb molts calés (no direm noms per no donar-los publicitat).

Més de 40 colles, entre aquest cap de setmana i el passat a Torredembarra, es presten i participen (si es guanyen el dret a participar) ufanoses i emocionades a aquesta competició bianual que any rere any creix en nombre de colles, castellers, mitjans de comunicació, patrocinadors, ambulàncies, despeses i ingressos.

En vista de l’èxit rotund que any rere any està aconseguint aquesta competició castellera única, em pregunto si no ha arribat l’hora de plantejar-se (la CCCC hauria de liderar la iniciativa) una LLIGA DE CASTELLS PROFESSIONAL!!!

Crec que l’evolució del fet casteller en els darrers anys (esportivització, rellevància mediàtica, increment de colles, castellers, patrocinadors i mercantilització, expansió internacional, conversió de colles en autèntiques empreses, etc., etc.), sumat a l’èxit i l’emoció amb que es viu (des que acaba un fins que comença l’altre) l’única competició oficial dins del calendari casteller, porta a pensar que potser ha arribat l’hora de fer el darrer pas cap a la creació de la LCP, la Lliga de Castells Professional.

Per si de cas els que manen (CCCC + CZT) veuen amb bons ulls la proposta, aquí els deixo algunes idees de com es podria organitzar tot plegat:

-         Hi hauria diferents categories: Colles de Gamma Extra, Colles de 9, Colles de 8, Colles de 7, Colles de 6, i Colles Universitàries. Es podria promocionar de categoria o perdre-la (excepte amb els universitaris).
-         Es crearia un Col·legi d’Arbitres Castellers per formar un equip de jutges que regulessin cada una de les actuacions celebrades. L’equip arbitral podria estar compost per un arbitre a peu de pinya, un parell d’arbitres-càmera, i un quart arbitre en algun balcó o terrat del terreny de joc (plaça).
-         Abans de cada atuació es podrien escoltar els himnes de les colles participants (les que no en tinguin l’hauran de composar).
-         La temporada castellera s’hauria de desenvolupar de Sant Josep a Santa Llúcia. Es podrien reservar alguns caps de setmana per a partits internacionals (Xina, Xile, França, Andorra, Anglaterra, Dinamarca...).
-         Caldria establir uns topalls salarials perquè no passes com al futbol que la cosa s’ha marxat de mare. I regular el tema de traspassos, i fitxatges de menors. La CCCC, a banda de regular la competició, tindria capacitat sancionadora (tot i que coneixent-los ja m’imagino a qui acabarien afavorint sempre...).
-         Al final de temporada es podria fer la gala de la LCP amb entrega de guardons als millors castellers. A saber: faixa d’or al millor pilaner; premi “figuereta” a l’acció més espectacular de la temporada; premi “creu roja” al casteller que hagi patit més caigudes; premi “ole tus güebos” a l’anxeneta més valenta...
-         S’hauria de permetre la inserció de publicitat a les camises per aconseguir millors patrocinis per a les colles. Les camises de les colles es podrien vendre als establiments comercials i d’aquesta manera incrementar el nombre d’efectius a les places.
-         S'hauria de facilitar la tasca dels mitjans de comunicació, tant als partits com als entrenaments. Rodes de premsa, entrevistes a peu de plaça, foto de les colles abans de l’inici del partit...


Vaja, i segur que es podrien fer moltes més coses per tal d’organitzar la competició i fer dels castells quelcom més excitant encara, si cap. Si ens agrada competir, per què no ho fem bé d'una vegada?